Arxiu de la categoria ‘Arqueologia’

Pau Menéndez Molist: Què va passar en l’espai històric dels Barrancs?

dijous, 14/12/2017

Autor del post: Pau Menéndez Molist

El passat mes de juny es va començar la intervenció arqueològica en Els Barrancs (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) un dels nombrosos espais museïtzats de la Guerra Civil pel COMEBE i que consisteix en la recuperació de 300 metres lineals de trinxera i de diferents txaboles. L’any 2005 es va fer una petita intervenció, i enguany, els alumnes de pràctiques de la UB han pogut complementar amb gairebé 300 metres més de trinxera, diferents refugis i txaboles que l’any que ve s’acabaran de documentar i adequar per la visita.

L’arqueologia de la Guerra Civil s’està consolidant en els últims 10 anys i era totalment necessària les actuacions sistemàtiques per tal de donar a conèixer al públic el passat més recent de la nostra història. Els arqueòlegs són els únics professionals capacitats per documentar aquest tipus de restes, però és evident que han de ser els historiadors qui expliquin les interpretacions i els estudis a partir del buidatge de la documentació. La finalitat d’aquesta tasca és la d’oferir un discurs que permeti explicar aquests fets de la història contemporània a les futures generacions. En aquest sentit, la tasca realitzada aquests dies ens és gairebé impossible de reconstruir sense reunir les fonts orals, els documents oficials coetanis o qualsevol altre detall a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera es podrà restituir la microhistòria en aquest racó de la batalla de l’Ebre.

És per això, que amb aquest text, hem volgut presentar quin és el context de l’espai dels Barrancs i comentar el que sabem del seu moment de construcció, ús i abandonament. El 25 de juliol del 1938 s’inicia la batalla de l’Ebre (Figura 1), un dels escenaris més determinants de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta batalla se situa en un marc negatiu per la República, després d’haver perdut el front del Nord i de l’Aragó. No obstant, la Generalitat va decidir fortificar-se en la línia dels rius Ebre i Segre per fer front als sollevats abans que entressin a Catalunya. Els franquistes havien arribat a tallar per Vinaròs la zona fidel al govern legítim, iniciant l’ofensiva cap a València i deixant en reserva la conquesta de Catalunya. És en aquest moment quan el govern de Negrín idea l’ofensiva en el meandre de la Foia de Mora, entre Riba-Roja i el congost de Benifallet.

Figura 1. Ofensiva republicana entre el 25 i el 27 de juliol de 1938 (Rubio i Hernàndez, 2013)

El president del Govern va plantejar l’ofensiva amb tres objectius primordials: en primer lloc alleugerar el setge que patia la ciutat de València per part dels franquistes; en segon terme demostrar a les potències democràtiques d’Europa que la República encara podia fer front al feixisme i; en darrer terme, un cop propagandístic per a reafirmar la moral d’un bàndol que tenia les de perdre. De fet, el govern va jugar molt bé les seves cartes i tenia les de guanyar, però les esperances es varen veure minvades al 30 de setembre quan es va firmar el Pacte de Munich.

La batalla es va desenvolupar entre el 25 de Juliol i el 15 novembre, amb un total de 115 dies de combats on la Terra Alta i la Ribera d’Ebre foren el camp de batalla més sagnant de la història de l’Estat. L’exèrcit de l’Ebre va passar el riu a les 12:15 de la matinada i en 24 hores havien recorregut un terreny extens. Entre la zona de Riba-Roja i Flix, el XV Cos d’Exèrcit s’encarregà d’organitzar el creuament de l’Ebre. A tres km al sud de Flix, la 33a Brigada Mixta de la 3a Divisió munten les barcasses i arribaren al marge occidental, juntament amb la 60 Brigada Mixta que ho fa per l’altra banda del Flix. Els Republicans començaren a enfilar cap al poble on acaben encerclant els nacionals de la 16a Brigada de Mérida de la 50 Divisió. Per la Banda de Riba-Roja, la 31a Brigada Mixta de la 3a Divisió travessa el riu i acaba fent rendir la 16 Brigada de Burgos allotjada al poble.

Les tres Brigades republicanes, un cop assegurats els seus caps de pont, comencen a encarrilar la marxa cap a l’oest, arribant a conquerir les posicions entorn de la Fatarella. Les tropes franquistes s’havien retirat cap a Gandesa i Vilalba dels Arcs, on s’havien atrinxerat. La 33a Brigada Mixta comença l’ofensiva cap a la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. El dia 26 a primera hora del matí, la 3a Divisió dirigida pel comandant Cabezos va arribar al seu límit, i va començar l’assalt sobre Vilalba dels Arcs, però només arribaren fins a l’ermita del Calvari on es feren forts. En el Poble de Massaluca, el Regiment de Cavalleria intentà l’assalt, però a causa de la manca de suport artiller, l’ofensiva va haver de recular.

Figura 2. Situació de les trinxeres dels Barrancs (Elaboració de l’autor)

El 27 de juliol, el front s’estabilitzà i va començar la resistència republicana per les contraofensives franquistes. Les tres Brigades que havien arribat a la zona es començaren a atrinxerar prevenint els contraatacs nacionals. Després del fracàs dels assalts a Gandesa i Vilalba, l’Exèrcit Republicà va decidir mantenir-se en punts estratègics per aguantar les envastides dels nacionals. En l’indret entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca és on se situa el jaciment excavat pels alumnes de pràctiques de la UB, un indret ocupat pels republicans on es varen fortificar fins gairebé al final de la batalla. Així doncs, va començar una batalla de desgast que va durar més de 3 mesos. El Front de la Batalla de l’Ebre es concentrà en la zona sud de Vilalba dels Arcs, especialment entre el municipi, la Fatarella i Corbera d’Ebre. Per tant, els soldats allotjats en les trinxeres dels Barrancs varen gaudir d’una certa tranquil·litat (Figura 2).

Les excavacions del 2005 i del 2017 vénen a confirmar aquesta informació, ja que la quantitat de materials i el coneixement de les fonts indiquen que va ser un espai inactiu. Les troballes d’aquesta campanya destaquen per la quantitat de metres de trinxera documentats i pel nombre de txaboles i refugis excavats a la roca trobats a la vessant del turó, així com el bon parapetament d’aquestes fortificacions (Figura 3). A més, molts d’aquests refugis es troben a la primera línia, fet poc habitual. També ens permet afirmar aquesta hipòtesi l’absència de grans volums de metralla, beines, bales i cràters d’artilleria. El complex defensiu, les dues línies de trinxera al sud, així com la la zona de descans al nord, on apareixen la majoria de refugis i txaboles, indicaria aquest front com una zona tranquil·la. És per això que els soldats republicans varen construir en aquestes carenes diferents emplaçaments ben protegits. De fet, un dels majors problemes per la tropa era l’avorriment, i per tant, el comandament dels batallons i brigades mantenien ocupats els soldats en l’edificació de nius d’ametralladora, refugis o, en defintiva, millorar les seves posicions defensives.

Figura 3. Reconstrucció de les trinxeres dels Barrancs desprès de la intervenció de 2005 (COMEBE)

De totes maneres, aquesta explicació no implica que no hi hagués combats. Probablement s’hi efectuava algun bombardeig casual, així com intercanvi de trets. Però en cap cas fou objecte d’un assalt organitzat per modificar les línies de la batalla i ocupar les trinxeres enemigues. Malauradament, es desconeixen excombatents que estiguessin en aquestes posicions i disposar d’una descripció més fideldigne. La topografia del terreny entorn dels Barrancs es caracteritza per les seves valls abruptes i per ser l’inici de l’altiplà de la Fateralla, una zona fàcil de defensar. Per tant, l’estratègia de general Franco s’enfocà cap a la foia de Bot per neutralitzar les posicions republicanes de la Serra de Pàndols i de Cavalls, i més endavant dirigir-se cap a la Fatarella. A continuació, les onejades franquistes del general Yagüe es varen dirigir cap a les Camposines i més endavant als diferents flancs defensats pels republicans. Després de la conquesta de la Serra de la Fatarella el 15 d’octubre, l’Exèrcit de l’Ebre es comença a replegar a l’altra banda del riu. Un cop assegurada la posició de Gaeta, les tropes de la 152a Divisió franquista del Coronel Rada comencen l’ofensiva el 29 d’octubre cap a la zona dels Barrancs, on no varen trobar gairebé resistència.

D’aquesta manera s’acaba d’abandonar l’espai conegut com Els Barrancs, un indret de memòria d’aquest conflicte i un cas exemplar d’adaptació de les restes per als visitans que vulguin conèixer el camp de batalla.

 


Bibliografia

RUBIO, X. i HERNÁNDEZ, X. (2013). “El Cruce del río y el ataque a Gandesa”, 1938. La Batalla del Ebro, Desperta Ferro, Madrid,  p. 23-30.

TORMO, D. (2015): “Intervencions realitzades pel COMEBE: Espais de lesDevees i Barrancs, lloc de comandament de la Fatarella, Turó de Valljordà i Puntes de Millet”, Actes de la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, p. 21-32.

Nerea Ardébol Mata: Gestió i difusió del jaciment arqueològic del Born. La carta arqueològica de Barcelona

dijous, 2/11/2017

Autora del post: Nerea Ardébol Mata

La nostra feina com a arqueòlegs és documentar el ric patrimoni, fent visible l’invisible. D’aquesta manera, ens hem decidit a enaltir la petita part que ha quedat visible o que nosaltres hem tret a la llum. L’invisible no és només el que encara no ha estat descobert, sinó tota la informació que no reveladirectament la visita a un jaciment. És a dir, són invisibles les formes de vida, les relacions de poder, les formes de propietat, la percepció de l’espai… És evident que la morfologia és un punt de partida necessari (a la investigació, en la gestió i en la comunicació), però la nostra tasca passa per desmitificar el paper dels elements aïllats i per transmetre el seu paper en els processos històrics sense trivialitzar-los. Així doncs, la finalitat de l’arqueòleg no ha de ser només excavar, sinó recuperar tota la informació necessària possibilitant el coneixement per part de la societat.

Jornada de portes obertes al Jaciment arqueològic del Born

Resulta molt avantatjós, des del punt de vista del coneixement i de la difusió, que el jaciment del Born inclogui àrees de caràcter molt divers. Hi trobem fragments dels tres components del tronc vertebrador de l’activitat de la ciutat. Un fragment del sector comercial; un fragment de la zona industrial del Rec Comtal, i un fragment de les illes de cases de caràcter mariner, així com un fragment de l’àrea perifèrica, en aquest cas la de llevant de la ciutat (Garcia Espuche, 2009).

En tot cas, allò que ha resultat més determinant pel jaciment del Born és l’enorme informació documental que es pot associar a les persones i a les cases del seu fragment urbà. Però allò que ha comptat més és l’existència i la preservació del jaciment. Per descomptat, el fet que el jaciment del Born mostri els efectes posteriors de la derrota de 1714 (i que existeixi precisament per això) contribueix a aquest enriquiment, sumant-se al fet de poder presenciar espais on vivien persones amb nom i cognom, transportant-nos a aquella època a través de la gent i la seva vida quotidiana. A més a més, la interdisciplinarietat ha estat clau en el procés de recerca i difusió (Garcia Espuche, 2009).

Així doncs, és vital conservar i donar a conèixer el patrimoni, un patrimoni entès en el sentit més ampli. Els diferents moments històrics de la ciutat de Barcelona no només apareixeran en el marc dels estudis històrics, a partir de la documentació escrita, sinó també a partir de les dades que ens pot aportar l’excavació arqueològica. Barcelona es reinventa, és canviant i dinàmica i les empremtes que queden al nostre patrimoni ens ho mostren, com queda palès al jaciment arqueològic del Born. Fins ara s’ha parlat de recerca, però també s’ha de parlar de gestió i protecció, des de la detecció de les unitats arqueològiques fins a la difusió dels resultats de la intervenció, tant entre la comunitat científica com entre els ciutadans. Per tant, s’ha d’aconseguir treure un ús social del treball de l’arqueòleg que arribi a la societat (Miró, 2014).

Per aconseguir tal propòsit disposem de la carta arqueològica de Barcelona  (http://cartaarqueologica.bcn.cat), un inventari del passat històric de la ciutat que té com a objectiu oferir un conjunt d’informació unificada on quedi recollida tota la documentació del patrimoni arqueològic de Barcelona, per elaborar un document orientat a l’anàlisi, el diagnòstic i l’avaluació  del patrimoni. La disponibilitat dels fons patrimonials representa una clara evolució que rau en la possibilitat d’accés al patrimoni per a tots els públics. Un dels punts forts del projecte és la possibilitat de consultar la informació arqueològica al Geoportal en un context més ampli de la resta de capes d’informació geogràfica corporatives (urbanisme, catàleg de patrimoni, topogràfic…).  El projecte de la Carta Arqueològica té una marcada voluntat de transparència i accés a la informació per part dels diversos tipus de públic.

Portal web de la carta arqueològica de Barcelona (Font: http://cartaarqueologica.bcn.cat/684)

Així doncs, es parteix de la idea que Barcelona és un jaciment únic amb diversos punts d’interès arqueològic. Al jaciment del Born partim d’un espai transformat al llarg del temps, normalment amb uns canvis produïts de manera antròpica. És important no fossilitzar estats o èpoques concretes de la història de Barcelona, sinó anar forjant un discurs diacrònic amb les dades obtingudes, tant de la recerca històrica com de la topogràfica. El jaciment del Born és molt més que 1714. No s’ha d’oblidar que, sovint, les dades que tenim són fragmentades i heterogènies, i s’ha de buscar la manera d’ordenar-les i posar-les en relació. (Garcia Espuche, 2009)

Una de les aplicacions de la carta ha estat crear nous webs relacionats amb el web de la carta arqueològica, amb una temàtica concreta i clara. La primera que s’ha dut a terme està dins el marc del tricentenari. S’anomena «1714, Arqueologia d’un setge» i està estructurada en tres apartats: el que va passar abans del setge, al llarg del setge i després de la derrota. A cada apartat, es recomanen una sèrie d’intervencions arqueològiques amb relació al tema que ens ocupa, i la cerca ens readreça cap a la carta arqueològica. La idea és fer més àgil i fàcil la recerca sobre un tema que desperta un interès especial, i les cerques que s’han programat estan en relació amb diversos fets relacionats amb la vida, la religió, la guerra, les creences i la mort. Tenim també en compte la realització de la càpsula del Born, on, a diferència de la del 1714, es treballa diacrònicament en un punt concret. S’explicarà l’evolució d’aquesta part de la ciutat, des de l’època romana fins a la construcció del mercat i la seva recuperació.

Portal web «1714, Arqueologia d’un setge». (Font: http://cartaarqueologica.bcn.cat/monografics/1714/)

Finalment, volem reconèixer l’excepcionalitat de la nostra ciutat i el fet de poder col·laborar a donar a conèixer un passat, que està en el present i que ens pot ajudar a planificar el futur.

 


Bibliografia

GARCIA ESPUCHE, A. 2009. La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segle XIV-XVIII). Institut de Cultura. Barcelona.

MIRÓ, C. 2014. «La Carta Arqueològica de Barcelona. Gestió i recerca del nostre patrimoni». Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2012, p. 17-22.

 

Elsa Bernad: El Born CCM: la síntesi perfecta entre patrimoni arquitectònic i arqueològic

dissabte, 21/10/2017

Autora del post: Elsa Bernad

El cas de la conservació del mercat del Born i de les restes arqueològiques de part de l’antiga trama de la ciutat de Barcelona, com són algunes cases i part del rec comtal del barri de la Ribera, ens fa prendre consciència sobre l’impacte, el debat i la diversitat d’opinions, i per tant, d’interessos en joc, que pot arribar a generar l’arqueologia, especialment la urbana, i en concret, quan es tracta de la valoració del patrimoni.

Imatge de l’interior del Born CCM on es pot apreciar el perfecte vincle entre el mercat i les restes arqueològiques. Font: elaboració pròpia.

És cert que tota arqueologia està, si més no, hauria d’estar, compromesa amb la societat a partir del concepte de devolution, que consisteix en el retorn a la població de tot el coneixement adquirit com a contraprestació a la inversió en investigació. D’aquesta manera l’arqueologia esdevé una activitat beneficiosa per a la societat a nivell cultural, social i econòmic, entre altres.

L’arqueologia urbana, centrada en l’estudi de les diverses fases d’ocupació d’un territori i del seu desenvolupament al llarg del temps, és probablement la branca d’aquesta disciplina que té un contacte més directe amb la societat i per això és una de les que genera més polèmiques. En part crec que aquesta polèmica deriva del fet de la manca de coneixement de la immensa majoria de la població d’aquell compromís del que parlàvem abans, en definitiva del benefici que li hauria de comportar aquella inversió. En el nostre cas, Barcelona és una ciutat viva i dinàmica que constitueix un jaciment pluriestratificat que obliga a una unitat de gestió organitzada pel Servei d’Arqueologia de Barcelona. El creixement continu de la urbs comporta la realització d’actuacions arqueològiques de prevenció o d’urgència sobre el patrimoni que fa que sovint ens  qüestionem què cal fer amb aquest. Contràriament al que molta gent pensa, l’arqueologia no és en cap cas un impediment al desenvolupament urbà, sinó una eina que ens ajuda a conèixer el nostre passat i allò que és necessari preservar i conservar. Són moltes les temàtiques sobre el patrimoni que en les últimes dècades han anat adquirint protagonisme. Això no hauria de resultar estrany si tenim en compte que certs icones, especialment en l’àmbit urbà, han esdevingut llocs de memòria: indrets que pel seu valor històric són reconeguts per una col·lectivitat que els rendeix una mena de culte. Així és com patrimoni i espai, mantenen una relació indissoluble. Sense dubte es pot afirmar que el Born CCM és un dels exemples paradigmàtics d’aquestes noves nocions sobre patrimoni, ja que combina l’estructura arquitectònica de l’antic mercat amb les restes arqueològiques.

Centrant-nos ara el cas concret del Born CC, l’edifici fou construït l’any 1876 al barri del Casc Antic de Barcelona, una zona estratègica de la ciutat per la seva proximitat a l’estació de França, punt principal de connexió dels ferrocarrils amb la resta d’Espanya. El mercat va ser el primer en emprar ferro per a la seva arquitectura i va allargar la seva vida útil com a recinte fins el 1971.

Exposició dels materials arqueològics exposats al Born CCM. Font: elaboració pròpia.

A partir d’aquest any, el recinte restà tancat durant 42 anys, temps suficient per al desenvolupament d’un complex  debat sobre la preservació de l’edifici i el possible ús que se’n podia fer de l’estructura. Van ser diversos els sectors socials que participaren en aquest debat i que alhora impulsaren diversos projectes i propostes tot configurant un escenari de discussió sobre el patrimoni i la identitat nacional catalana. En un primer moment, el debat se centrà en el mercat. Davant del no reconeixement patrimonial de l’estructura per part de l’Ajuntament de l’any 1969 sota el govern de Porcioles que pretenia derruir-lo per a l’establiment d’un pàrquing, diverses entitats ciutadanes prengueren mesures per manifestar la necessitat de conservar el primer mercat fet amb ferro i una estructura que ja feia dècades que formava part del seu dia a dia. Per les raons exposades, van proposar la construcció d’un ateneu al seu interior. Tanmateix, la crisis econòmica acompanyada de l’immobilisme governamental van fer que l’edifici continués tancat sense un futur prometedor.

Aquesta inacció es trencà finalment l’any 2002 quan s’iniciaren les obres de remodelació i adequació de l’estructura en la qual finalment s’havia d’erigir la Biblioteca Provincial de Barcelona. La descoberta de restes arqueològiques del barri de La Ribera, destruït després de la Guerra de Successió Espanyola cap al 1714, en el subsòl del mercat suposà la paralització de les obres iniciades per tal que els arqueòlegs les poguessin estudiar i realitzar una valoració patrimonial. Naixia, doncs, un nou debat entorn a un patrimoni, aquest cop de naturalesa arqueològica.

La polèmica en essència, se centrà entre la conservació d’unes restes arqueològiques, rellevants per a la comprensió de la història de la ciutat de Barcelona, i la necessitat socio-cultural i contemporània d’una biblioteca. Cal tenir present que el jaciment del Born s’erigeix com quelcom únic ja que fou el producte d’un enderroc premeditat en el que els veïns van poder endur-se allò que consideraven necessari. D’altra banda, permet posar en relació i contrastar la documentació històrica amb les dades arqueològiques, cosa que possibilita una reconstrucció molt fidel de la vida quotidiana de la població que habitava el barri de La Ribera quan aquest fou derruït.

Per això no és d’estranyar que es coneguin els noms dels propietaris de les cases, el seu ofici o les reformes que es dugueren a terme en els diferents hàbitats, entre altres coses. Tots aquests factors són els que confereixen a aquest jaciment una importància patrimonial indiscutible.

A finals del mateix 2002 s’anuncià la cancel·lació de la construcció de la Biblioteca. El mercat passaria a ser un Centre Cultural que inclouria les restes arqueològiques, així com sales destinades a diverses activitats culturals. Finalment, el Born CC s’inaugurà el dia 11 de setembre de l’any 2013, començant així amb la commemoració del tricentenari dels esdeveniments.

Peces ceràmiques exposades a l’exposició permanent. Font: elaboració pròpia.

El recinte gaudeix avui en dia d’un jaciment arqueològic únic, dues sales d’exposicions, un espai polivalent i un restaurant. Analitzat aquest “viatge polèmic” que patiren tant el mercat com les restes, hom arriba a la conclusió que el Born CC és una perfecta conjugació en un mateix espai d’elements patrimonials de la ciutat antiga i moderna i, a més, de naturalesa distinta. D’altra banda, permet adonar-nos de les diverses lectures, i interpretacions que es poden elaborar sobre un mateix element patrimonial, depenent dels interessos i objectius en joc, de si es posa l’èmfasi en un interès social-cultural, econòmic o polític. Al mateix temps, ens serveix per entendre com els béns patrimonials són inestables i variables o dit en altres paraules, com es poden activar o desactivar en funció de l’agent que els valora i el moment en què ho fa.

Per aquest motiu, és impossible concebre l’arqueologia i el patrimoni al marge d’influències socials, polítiques, econòmiques… Encara avui en dia, l’arqueologia continua sent una disciplina poc valorada pels poders polítics
i econòmics i en conseqüència, també per la societat desconeixedora d’aquella finalitat de retorn devolution, així ho demostren les escasses inversions que se’n destinen. I en els supòsits escassos en què aquestes s’arriben a realitzar, no acostumen a quedar exemptes de crítiques que les titllen de malbaratament de recursos. No obstant, aquesta manca d’interès inicial ha quedat demostrat al llarg de la història, que no impedeix que posteriorment es tregui profit dels resultats obtinguts fins el punt de ser utilitzats en la difusió de determinats idearis o reivindicacions, tal i com ha succeït en el cas que aquí exposem.

Si bé en el projecte del Born CC va existir una forta inversió econòmica, incrementada amb motiu de la complexitat i abast de les obres, podríem dir que aquesta ha sortit rentable ja que el centre ha esdevingut un dels llocs amb més visites de la capital catalana, tant per part de la gent de la pròpia ciutat com d’altres parts del país i d’arreu del món. Així doncs, considero desafortunades les crítiques abans esmentades en essència alimentades pel lloc que la cultura en general ocupa, i que sovint obliden que tan necessari és fer inversions en cultura com en aspectes socials o sanitaris. Un poble sense cultura és un poble sense història, llibertats, educació, art…, en definitiva, sense tot allò que al meu entendre ens fa ser més humans, és important prendre consciència, i destinar els fons necessaris per al seu foment. Paral·lelament, i per les raons exposades, crec que el Born CCM i l’èxit obtingut, mostra aquell interès de la societat per saber i conèixer el seu passat, així com la voluntat de salvaguardar dos bénspatrimonials: el mercat i el jaciment arqueològic.

Al llarg d’aquest breu escrit hem anat veient com el patrimoni, a l’igual que l’arqueologia, no és quelcom neutre, sinó que es tracta d’un tema amb un fort impacte social, on qualsevol decisió tindrà conseqüències. El Born CCM, com hem esmentat anteriorment, representa una doble solució a una problemàtica patrimonial: per una banda ha facilitat una nova funcionalitat cultural a l’antiga estructura del mercat, i al mateix temps, dóna protecció a unes restes arqueològiques. Per aquesta raó sóc de l’opinió que els projectes com el Born CC esdevenen una excel·lent oportunitat per mostrar a la societat que l’arqueologia, la història i la preservació del patrimoni són necessàries, no només des d’un punt de vista intel·lectual, acadèmic i cultural, sinó també d’oci.

El Born CC hauria de servir com a precedent d’altres projectes culturals que busquin fomentar l’interès de la població des de l’educació infantil per l’arqueologia com un mecanisme per accedir, conèixer i finalment, entendre el passat així com, per conscienciar de la importància de salvaguardar el patrimoni.


 

Fonts consultades

Bibliografia
HERNÁNDEZ, A., 2016: “La invención y disputa por el patrimonio en Barcelona: del Mercado de Born al Born Centro Cultural”, Anales Geografía, Universidad Complutense, núm. 37, pp. 161-181.

Webgrafia
http://elborncentrecultural.bcn.cat/es/portada
http://elpais.com/tag/bcc_born_centre_cultural/a/
http://www.lavanguardia.com/cultura/
https://lletresalvent.wordpress.com/2013/12/30/una-mirada-critica-a-el-born-centre-cultural/

Documental
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1935/Benvinguts-al-9N

Adrià Saladrigues Casals: Crònica d’una excavació. Els Barrancs, Vilalba dels Arcs.

dimecres, 13/09/2017

Autor del post: Adrià Saladrigues Casals

Són les sis del matí i el despertador sona. Tot i l’impuls primari de quedar-se enganxat al llit, rebolcant-se i mandrejant mentre les hores passen, la necessitat d’aprofitar la fresca de l’alba obliga a aixecar-se i arrencar motors. Així és l’inici de la jornada de qualsevol arqueòleg corrent i, repetint-se cíclicament durant el transcurs de cada campanya arqueològica, podria suposar un entrebanc, si no fos, es clar, per una immensa curiositat que com una fam voraç ens impulsa a voler saber més, a voler saber-ho tot.

Amb aquesta determinació matutina et disposes a esmorzar, prepares el material necessari i t’enfiles al cotxe, encara mig adormit, posant rumb cap al jaciment.

Les persones són producte de les experiències que han viscut i els coneixements que han aplegat, o això diuen. Per aquest motiu, més enllà de debats filosòfics, quan un arqueòleg trepitja per primer cop un jaciment no pot evitar analitzar el seu context geogràfic. Sense gairebé ser-ne  conscient, et trobes palplantat en la cota més alta dels voltants observant l’entorn, reconstruint-lo en consonància amb la informació prèviament obtinguda i, per ser honestos, permetent-te certes llicències fruit de la inevitable intrusió de la subjectivitat, maleïda subjectivitat. En aquest cas, a l’Espai Històric dels Barrancs, pots observar els turons erms, on només s’hi dibuixen les rases construïdes per atrinxerar-se i mantenir la línia del front inexpugnable davant dels embats de les ofensives enemigues que estiguin per arribar. Aquesta és la perspectiva de l’arqueòleg, com si d’una empatia anacrònica es tractés.

Sents com criden el teu nom i de cop tornes al present. És moment de treballar.

Les tasques a realitzar són múltiples i la campanya massa curta. La primera fase de la intervenció arqueològica consisteix en la neteja dels nivells superficials, és a dir, retirar la pinassa acumulada durant dècades i desbrossar tots els arbustos i matolls que han crescut al sotabosc. Aquesta serà la nostra feina principal durant els propers dies.

Ràpidament, ens dividim per equips i comencem a identificar les primeres estructures constructives, refugis dels soldats ubicats a Els Barrancs per sobreviure als bombardejos de la mortífera artilleria. Tots ells estan connectats per una rasa de traçat sinuós que es desdibuixa entre els arbres, la trinxera principal. A mesura que les hores, o fins i tot els dies van passant, la fotografia inicial composta per la imatge d’un bosc qualsevol es transforma en un complex d’infraestructures defensives militars. El ritme de treball, tot i fer-se especialment feixuc quan el sol esta en el seu punt més alt, es veu amenitzat sempre per la bona companyia i un sentit de l’humor desmesurat. La feina comença a deixar petja i, folls d’una dolça metzina, com diria Foix, aquest fet només ens provoca més ganes de continuar.

Aixeques el cap buscant un descans i, no ens enganyem, l’ampolla d’aigua freda, un dels petits luxes que ens dediquem. A pocs metres ressonen els cops de pic d’una Maria inesgotable, les palejades d’un Pau concentrat i la trencadissa de branques provocada per un Joan decidit. Tots ells feinejant, movent terra i pedres, però constantment buscant formes i patrons de qualsevol element que no tingui una procedència natural, alguna cosa feta per l’home. Més enllà, l’Àngels surt de l’interior d’un refugi entre el so de l’objectiu de la càmera, a mans d’un oportú Rubén. De cop se senten crits: “Jordi, un míssil!”, diu l’Àngela, i surt corrents per la trinxera buscant el director de l’excavació. Aquests sorolls configuren la música del jaciment i, si perds el ritme, només has d’escoltar-los per tornar al compàs.

Els dies passen i, tot i estar en els nivells superficials, alguns materials van apareixent. Predominen les llaunes d’aliments en conserva i les beines dels projectils disparats, també apareixen un parell de botes i la cua d’un morter detonat. Ara ja resulta menys difícil posar-se en la pell d’un carnisser, mestre o pagès cridat al front per respondre a un moment de necessitat, equipat precàriament per una República que exhala el seu últim sospir i sense cap mena d’instrucció militar. Tot i així, el perill més gran no deixa rastre i, per sentir-nos més a prop dels soldats destinats a Els Barrancs, cal tenir present en tot moment la por a morir lluny dels teus i la impotència de no entrar en combat però, sobretot, l’ombra de l’avorriment i les preguntes que permet plantejar-se, contràries als interessos de la guerra.

Torno a sentir com criden el meu nom, la campanya s’acaba i hi ha pocs moments per embadalir-se.

Una de les coses més importants del treball de camp, per no dir la que més, és el registre. Documentar-ho tot no només és una eina imprescindible per a la interpretació de totes les dades reunides, sinó que també esdevindrà un instrument de valor incalculable per a qualsevol persona que vulgui estudiar el jaciment posteriorment. A contracor, cal admetre que excavar sovint és sinònim de destruir i, a nosaltres, els arqueòlegs, ens toca viure en aquesta contradicció permanent. Per aquest motiu, tot allò que pugui documentar-se gràcies al dibuix o a la fotografia restarà a bon resguard i contribuirà a generar un corpus de dades per a ser utilitzat en futurs projectes d’investigació.

Les jornades són llargues i esgotadores però, per no faltar a la veritat, s’ha d’admetre que sempre es troba temps per desconnectar i passar-s’ho bé, siguis arqueòleg o no. Ja sigui a la terrassa del bar de torn, en una de les escapades fetes per conèixer altres llocs d’interès històric de la zona o gaudint, tot sopant, d’una truita de patates espectacular enmig del poble vell de Corbera d’Ebre, hi ha moments que permeten trencar la rutina i, alhora, et fan ser més conscient del pas del temps. Aquest esdevenir immutable, el del temps, que ja ens ha robat deu dies i les seves nits però que no fa res més que cobrar el deute de qui com nosaltres, viu a contracorrent.

Si l’artilleria conquereix i la infanteria ocupa, l’arqueologia postula i la societat jutja. I això, benvolgut lector, ja és feina teva.

Paulina Ferrer Pladesala: L’Església de Sant Pere del Poble Vell: restes arqueològiques, funcionalitat i història

diumenge, 4/06/2017

Autora del post: Paulina Ferrer i Pladesala

En aquests paràgrafs es parlarà sobre les transformacions que ha sofert l’església de Sant Pere del Poble Vell de Corbera d’Ebre al llarg de la historia, sobre els canvis en la funcionalitat i en com veiem reflectides aquestes transformacions en l’edifici que trobem a l’actualitat.

La construcció d’aquesta església va concloure el 1827, anteriorment s’hi trobava una església romànica, de dimensions molt més reduïdes, que segons la visita pastoral del Bisbe de Tortosa del 5 de juny de l’any 1764 resultava insuficient en quan a la capacitat d’albergar la població del Corbera (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007). D’aquesta església romànica en queden molt pocs vestigis ja que la nova es construí de nou en la seva totalitat pràcticament. Per altra banda s’han documentat les restes del castell d’època medieval, el qual es suposa que el seu emplaçament era al lloc on actualment trobem l’església de Sant Pere, d’aquest castell sols en queda un gran mur a la cara est de la plaça de davant de l’església.

La construcció de la nova església s’inicià a finals del s. XVIII i s’acabà el 1827, el període de construcció fou llarg tan per les dimensions de les obres com perquè coincideix amb un període de conflictivitat; en aquestes dates hi hagué la Guerra del Francès, les insurreccions reialistes de durant el Trienni i la revolta dels agraviats, a més, cal esmentar que el campanar l’acabà Miquel Jordà,  a principis del segle XX. El mestre-arquitecte de l’església fou Francesc Melet (MASCARÓ, 1948).

En fixar-nos amb els aspectes formals veiem que l’església és d’estil barroc i la seva planta és basilical. Està dotada de tres grans naus; la central i les dues laterals, les laterals tenen pràcticament la mateixa alçada que la central. Aquestes estan separades per pilastres, quatre per banda. La teulada era de dues aigües. En quan a la façana cal dir que està dividida en tres cossos verticals i simètrics, aquests, igual que les naus, estan separats per pilastres, aquí, però, les trobem adossades. Al cos central s’hi troba la portalada i està dividida en tres nivells, on hi trobem la porta d’entrada rematada per un arc de mig punt rebaixat, i la façana estava rematada per una espadanya (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007). Alhora també hi ha un campanar de dos pisos que, tal com ja s’ha esmentat, fou construït un segle més tard.

A l’interior hi havia l’altar major amb el reixat del Presbiteri, a més es documenten tres altars per banda. És molt interessant, la cripta de davant de l’altar major, colgada per la runa, cripta que segons algunes fonts portava a un túnel que conduïa cap a l’interior del Poble Vell (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007).

Un aspecte a ressaltar és l’impacte que tingué la Guerra Civil en l’edifici ja que fins a l’actualitat hi podem veure perfectament dibuixades les seves traces, tan hi trobem plasmat el transcurs de la guerra com els bombardejos que patí el poble. A banda d’això també prestarem atenció a els canvis de funcionalitat de l’església. Ja en la foto inferior podem veure la façana clivellada per la metralla i les destrosses produïdes per les bombes.

El 1936 l’església de Sant Pere va deixar de ser escenari de cerimònies religioses; el juliol es tragueren els objectes de culte i es cremaren a la plaça,  també es llençaren les campanes des del campanar, així doncs, ja en aquest moment l’interior de l’església quedà completament modificat respecte a la descripció feta als paràgrafs anteriors, fins a inicis del 1937 aquesta romangué tancada. En mirar la porta principal es pot observar que el graó d’entrada està rebaixat, això és degut a que l’església acabà de perdre la seva funció religiosa per passar a ser un aparcament de carros de la Col·lectivitat per part del Comitè. A més, a la façana actual podem veure que a la banda dreta s’hi obrí una porta, aquesta porta s’utilitzà des d’inicis del 1937, quan es va convertir en una botiga de queviures aquesta part de l’església. La botiga i l’aparcament de carros funcionaren fins a mitjans del 1937. Així doncs, el juliol del 1936 fou el primer canvi de la funcionalitat de l’església ja que passà de ser un lloc de caràcter religiós a ser un espai laic, fortament lligat a activitats socioeconòmiques.

Durant la Batalla de l’Ebre l’església va quedar en estat ruïnós i en acabar la guerra s’hi tornaren a dur a terme cerimònies religioses, malgrat això, a causa de la destrucció del sostre de l’edifici només es pogueren fer a la part de la botiga i de seguida es traslladaren a l’antiga Societat Obrera Corberense per perill de que s’esfondrés el sostre. En parlar de la funcionalitat podem dir que en aquesta etapa l’església retorna a la seva funcionalitat original (religiosa) però que ràpidament cau en desús.

El perquè del perill d’esfondrament és ben senzill, a causa dels forts bombardeigs que va patir Corbera d’Ebre tots els edificis van quedar molt destruïts. A la façana de la pròpia església hi podem  veure reflectides les traces d’aquests i a la fotografia inferior ja podem veure les transformacions que va sofrí l’església.

Finalment, en parlar de l’església en l’actualitat, veiem que ha estat restaurada, tot conservant les marques de la Guerra Civil i forma part  de l’espai cultural de Corbera d’Ebre, declarat Bé d’Interès Cultural com a Lloc Històric el 2007. Cal esmentar també la seva funció com a galeria d’art, com a altaveu per la Pau. Així doncs, aquest edifici, castigat per la guerra, torna a canviar de funcionalitat, ara és un altaveu de la cultura, un altaveu de la Pau, un lloc de memòria històrica, un lloc per reflexionar, per reflexionar sobre la guerra, sobre els bombardejos, sobre la població civil, sobre els habitants de Corbera que patiren aquesta violència.

Per aquests motius és essencial recuperar aquests espais històrics, recuperar la memòria històrica, per tal d’entendre el que suposà aquesta guerra, per tal d’entendre com va afectar a la societat. El Poble Vell és un cas únic, ja que és una viva imatge del passat que ens el fa entendre des del nostre present.


Bibliografia

MASCARÓ, A. Mis memorias. Notas Históricas sobre la villa de Batea, Tortosa, Altés, 1948, p. 77.

CLUA, P; SÁNCHEZ, J.; MARGALEF, C. Corbera d’Ebre. 200 anys d’història, Ajuntament de Corbera d’Ebre, 2007.

Cynthia González: Memoria e identidad: un paso por la Arqueología del Born

diumenge, 7/05/2017

Autora del post: Cynthia González

Varios siglos han transcurrido desde que el Born vio la luz por última vez, momento en el que las familias seguían sus rutinas y se arraigaban de manera férrea a la Barcelona del siglo XVIII. Hoy, ya estando en el siglo XXI, el Born vuelve a renacer gracias a la Arqueología, y junto a ella florece también la identidad de muchos que se sienten cercanos a la gente de ese entonces.

Hablamos de memoria histórica, aquella que nos vincula a un territorio y una historia en común y nos ayuda a forjar nuestra propia identidad, ya sea como nación o como pueblo. Bajo esta premisa debemos entender que un yacimiento arqueológico de este tipo es más que un cúmulo de piedras y objetos rotos, sino que más bien se trata de una concentración de restos tangibles de nuestra propia historia, aquella que forja con fuerza nuestra identidad cultural, pues como bien explica el sociólogo Pedro Morandé, ‘no existe un solo objeto que no tenga una carga cultural’.

Ahora es cuando muchos de nosotros nos preguntamos por qué es importante tener contacto con nuestro pasado si aquello ‘ya no existe’. Durante estos cortos años dedicados a la disciplina arqueológica, puedo dar fe que la respuesta ha salido a flote en múltiples ocasiones: somos seres que pensamos y actuamos en función a nuestra propia identidad y es ésta la que nos impulsa a reconocer nuestro entorno, cuidar nuestros recuerdos y creer que, al fin y al cabo, pertenecemos a un lugar. Una vez comprendida esta idea, podemos remontarnos al siglo XVIII, específicamente a una de las casas ubicada en lo que actualmente es conocido como el yacimiento del Born Centre de Cultura i Memòria.

Corría el siglo XVIII y Barcelona se comenzaba a forjar como la ciudad industrial que todos conocerían en el siglo XIX. Comenzaba una pequeña e incipiente producción de manufactura especializada, la cual destacaría por su calidad. Lo que actualmente es un yacimiento arqueológico, en ese entonces se trataba de un barrio popular de Barcelona, en el que las personas realizaban tareas cotidianas con normalidad y gestaban sus propios futuros, y en la que hoy conocemos como ‘Casa Corrales’, existió una importante producción de cuerdas para instrumentos musicales (específicamente violas y violines), entendiéndose ésta como uno de los gérmenes de la Barcelona decimonónica.

Durante los trabajos de excavación arqueológica desarrollados durante parte de los meses de junio y julio, quienes participamos pudimos revivir en primera persona los pasos de este hombre y quizá de muchos que se dedicaban a la fabricación de manufacturas en talleres montados en sus propias casas. Allí pudimos observar cómo la cotidianeidad se mezclaba con las destrezas manuales, hallando elementos propios de ambas realidades. Asimismo, pudimos constatar  que la heterogeneidad de este yacimiento nos invita a conocer el secreto de cada uno de sus rincones: sus casas, calles y cloacas que nos hablan de distintas realidades que se entrelazaban y participaban de manera dinámica durante su período de mayor apogeo, e incluso podemos ir más allá, ya que muchos de los materiales allí recuperados nos pueden otorgar información de tipo ambiental o de contacto, pudiendo reconstruir hasta el entorno paisajístico de la época y algunas de las relaciones comerciales entre pueblos de otras zonas de la costa mediterránea.

Hoy en día, sólo nos queda el recuerdo de este tiempo plasmado en lo que hoy llamamos yacimiento arqueológico y en él, un sinfín de historias que, al salir a la luz, podrían ser partícipes en la formación de nuevas identidades, lo que a la vez fomentaría la cercanía y cuidado de la población hacia los lugares que forman parte de nuestra historia. Es por eso que invito a los lectores a ser parte activa de la Arqueología, ya sea como defensores o protectores de los yacimientos, o bien como divulgadores de esta labor, pues sin el público y sin interpretaciones, esta disciplina se tornaría vacía y sin sentido.

Judith Peix: La importància de la recuperació de la ceràmica: el cas de les importacions

dimarts, 25/04/2017

Autora del post: Judith Peix

Un dels materials més recurrents que es recuperen a les excavacions arqueològiques són les ceràmiques. Es tracta d’un objecte que ha acompanyat a la humanitat des de la prehistòria fins al món actual, i que és una eina molt útil per l’arqueòleg, ja que aporta una gran quantitat d’informació. Per exemple, permet datar l’estrat que s’està excavant, evidenciar un possible contacte entre poblacions si la ceràmica identificada es troba en altres jaciments, i permet documentar i caracteritzar el dia a dia de la ciutat aportant informació sobre la vida quotidiana. El jaciment del Born no podia ser menys, i la ceràmica recuperada en la passada excavació ha estat clau per moltes de les interpretacions finals.

Les excavacions arqueològiques es duen a terme seguint les unitats estratigràfiques: en arqueologia es denomina així al mateix nivell d’ús o amortització, que presenta la mateixa tonalitat, composició, i cronologia, i que se situa a sobre d’un altre nivell més antic, i és cobert per un nivell més modern. A cada nivell apareixen diferents objectes com poden ser la ceràmica, el vidre, la fauna, els metalls, etc., que s’inventarien. En el nostre cas, centrant-nos en la ceràmica, es va procedir a la neteja del material recuperat, al siglatge[1], a la classificació i a l’inventariat.

La present excavació de l’antic Mercat del Born a la Casa Corrales i al Bornet, duta a terme per l’alumnat d’arqueologia de la Universitat de Barcelona com a pràctiques, va donar a llum rics conjunts ceràmics d’època moderna. Aquests, es van estudiar i classificar, i es va poder veure com la majoria de les peces havien estat fabricades a la península Ibèrica, a excepció d’uns pocs fragments de ceràmica importada de fora de la península. Concretament, a la casa Corrales es van recuperar fragments de ceràmica comuna vidriada en verd o marró, ceràmica de reflex metàl·lic, producció blava catalana, blava valenciana, i fragments de blu berettino, que provindrien de la Ligúria, i per tant, es tractaria d’importacions italianes.

A continuació, ens centrarem en la importància de la troballa de blu berettino al jaciment, com a exemple de la utilitat de l’estudi de la ceràmica en les excavacions arqueològiques, en aquest cas per explicar el comerç entre Barcelona i Itàlia.

La ceràmica de la Ligúria apareix a la península Ibèrica en contextos associats als segles XVI i XVII, i és produïda a Itàlia i exportada dintre i fora d’aquest país. Ens permet per tant, obtenir una datació de les unitats estratigràfiques en què apareix –aquestes seran datades del segle XVI i XVII-; i a la vegada podem extreure informació sobre el comerç que es duia a terme a la ciutat: amb quines ciutats comercialitzava Barcelona: en aquest cas queda corroborat que ho va fer amb Itàlia.

La ceràmica blu berettino, ja tractada en altres entrades al blog, rep el nom per la seva coloració i decoració: es tracta d’una ceràmica amb un fons blau, i amb decoracions per sobre d’aquest fons també amb colors blavosos, jugant amb les diferents tonalitats del mateix color. Fonamentalment, està formada per vaixella, i és considerada una ceràmica de luxe destinada a la seva exportació i comerç per tot el Mediterrani, com evidencien els fragments localitzats en diferents excavacions de diferents països.

Figura 1. Producció ligur blu berettino. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

En el moment en què arriben aquestes ceràmiques a la península, i sobretot a partir de 1550 endavant, la ciutat de Barcelona havia evolucionat i era un centre de producció, comercialització i distribució de productes acabats, com és el cas de les ceràmiques que es produïen a la ciutat. Barcelona va produir en massa nous productes, en gran mesura de luxe, fet que es relaciona amb una especialització del comerç, destinat a productes de gran qualitat, que es va desplaçar a un territori proper: el Mediterrani Occidental.

Barcelona no només va ser clau per la seva importància com a centre productor, sinó que va ser protagonista de la rebuda d’un gran nombre de materials provinents de l’estranger, com és el cas de la ceràmica blu berettino, i com han permès contrastar les excavacions que s’han desenvolupat durant els últims anys a la ciutat, especialment al Born. Els resultats d’aquestes han permès verificar i identificar un comerç entre Barcelona amb el Nord, Centre i Est d’Europa, sobretot d’objectes ceràmics, però també de vidre i pipes, ja esmentat en altres entrades del blog. Per tant, Barcelona formaria part de la ruta comercial entre l’Est i l’Oest, connectant els ports de Marsella, Gènova, Ragusa i Venècia, amb els de Constantinoble i Egipte.

Figura 2. Vista de Barcelona d’Anthonis van den Wyngaerde (1563)

L’altra protagonista del qual parlarem és Itàlia. Al llarg dels segles XVI i XVII va ser el principal exportador de ceràmiques, amb peces que provenien de la Ligúria, Montelupo, Faenza, o de Pisa. Unes peces de gran importància van ser les stile compendiario, que es varen produir a diferents parts d’Itàlia com la Toscana, el Laci o Úmbria, i que van ser imitades per altres ciutats, com és el cas de Barcelona.

Figura 3. Fragments d’stile compendiario. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Al segle XVI i XVII, en els contextos excavats a la casa Corrales del Born, és on es localitza aquesta ceràmica importada, formada per peces de vaixella de gran qualitat, que van omplir els mercats de la ciutat. Les més comunes i retrobades a les excavacions de Barcelona són la blu berettino, la calligrafico naturalistico, i la scenografia barocca, conjuntament amb els plats de Pisa amb decoració marmorizzara.

Figura 4. Plat d’scenografia barroca. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 5. Plats policrons de calligrafico naturalistico. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 6. Producció de Pisa marmorizzatta. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

La seva presència al jaciment, no només ens permet saber que estem excavant un nivell d’ocupació de la casa del segle XVI i XVII, sinó que ens permet obtenir molta més informació. El fet que es tracti d’una ceràmica de vaixella italiana de bona qualitat ja és molt important: podem saber, que aquest comerç era de productes de luxe que arribaven des d’Itàlia, i, a més a més, ens permet pressuposar qui seria en destinatari: les altes esferes socials o gent amb capacitat econòmica, que tindrien accés a uns productes cars; o l’ús que se li donaria: no seria la ceràmica destinada a la cuina o al dia a dia, sinó que s’utilitzaria en ocasions especials, com encara avui en dia passa.

Per tant, s’ha pogut comprovar com és d’important un bon registre ceràmic en una excavació i el gran abast d’informació que permet obtenir. La ceràmica és doncs, un material, que conjuntament amb la resta, ens permeten entendre com vivia la gent al jaciment, i la importància en el seu bon estudi és clau per unes bones interpretacions. Es pot veure, com d’un fragment molt petit, es poden resoldre moltes qüestions.

En el nostre cas, la Casa Corrales ha servit per identificar un cop més el comerç entre la Barcelona dels segles XVI i XVII, amb Itàlia, contrastant amb la documentació ja coneguda per textos de l’època, i verificant per tant, la importància d’Itàlia com a centre manufacturer de productes de luxe que eren exportats per tot el Mediterrani, i així mateix, reafirmant la importància de Barcelona com a centre que rebia productes de qualitat, i que per tant, tenia un comerç actiu amb les ciutats del Mediterrani Central.

Un cop més queda remarcada la importància de l’arqueologia com una font més per reconstruir la història. Uns fragments molt petits ens permeten ampliar la informació, així com contrastar-la i verificar-la. També queda clar, que la feina de l’arqueologia no és només el treball de camp, és a dir l’excavació, sinó que la part que ve després és una feina exhaustiva, que requereix molt de temps i dedicació. L’estudi dels materials ens permet en última instància, recompondre la vida a les ciutats: com vivien, quins útils utilitzaven en el seu dia a dia, com celebraven les ocasions especials, què menjaven, amb qui comercialitzaven, etc. Tal com cità Narcís Feliu de la Penya “Les ciutats no les componen les pedres sinó els seus habitants”. La feina de l’arqueologia és en última instància, entendre com vivien els habitants.

 


[1]Siglar consisteix en donar un número a cada fragment de ceràmica, fauna o metalls per tal de tenir-los ordenats, contextualitzats i saber d’on s’ha extret.

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Óscar Pérez-Parque: Modelització en 3D del Patrimoni Arqueològic: el cas del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dimarts, 4/04/2017

Autor del post: Óscar Pérez-Parque

Els models de digitalització virtual en 3D estan en ple apogeu actualment, essent emprats tant a nivell arqueològic –directament a jaciments- com en elements del patrimoni cultural català.

L’ús d’un model en 3D ens permet observar en diferents perspectives, i de manera no invasiva, el registre arqueològic. Alhora, aquestes tècniques permeten prendre mesures exactes i tenir nous elements d’anàlisi, com en el cas específic que proposem, per a poder comparar geomètricament els vestigis arqueològics.

Aquest tipus de modelitzacions poden arribar a ser molt costoses, encara que hi ha possibilitats de poder fer-ho amb un pressupost reduït, tal com demostrarem a continuació. Per a poder realitzar el processament de les imatges, només cal una càmera fotogràfica –inclús podria valdre un mòbil-, un ordinador i el software adient.

Nosaltres hem utilitzat un software –Agisoft Photoscan– que ens permet gestionar la informació gràfica presa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, concretament al carrer Pinyeres. Amb això hem pogut realitzar una fotogrametria d’una casa, presa com a exemple per a poder il·lustrar les possibilitats d’aquest tipus d’eines informàtiques en la documentació de jaciments arqueològics. A la vegada, hem documentat fotogràficament una de les zones on es manté el carrer antic in situ.

 

A nivell metodològic cal destacar que s’han de prendre les fotografies amb més d’un 80% de superposició entre una i altre fotografia, perquè l’àrea sigui entesa pel software com una unitat conjunta i no dos elements separats en l’espai.

També hem realitzat una unió de fotografies per a convertir-les en panoràmiques a la casa de Cal Sec, per a poder veure tota la seva façana en solament una fotografia i amb una qualitat millor que si haguéssim pres una fotografia més llunyana.

Pel que fa a la utilització d’aquestes tècniques de documentació gràfica en el Poble Vell de Corbera d’Ebre podem extreure dos plantejaments:

1)  Intentar difondre d’una forma més dinàmica el patrimoni que encara es conserva, tot i que a un nivell precari, dempeus.

2) Poder realitzar una visió estereoscòpica de qualsevol de les zones que es vulguin del jaciment.

Una de les tècniques que en un futur es podrien utilitzar per a poder donar una visió encara de més qualitat del jaciment del Poble Vell en conjunt serien els vols amb dron. Aquests donarien una perspectiva combinada que es podria mostrar en format vídeo, aportant una nova eina de presentació de les intervencions arqueològiques i patrimonials al jaciment del poble Vell de Corbera d’Ebre.

Per últim, volem destacar que la utilització de les diferents tècniques de digitalització i documentació gràfica poden conviure perfectament amb les tècniques tradicionals, encara que, tal com s’ha mencionat anteriorment, proporcionen una millor qualitat i major quantitat d’informació. També cal remarcar la possible inclusió d’aquestes dades en els projectes museogràfics de les Terres de l’Ebre, fent encara més dinàmica la visita als espais museïtzats.

Sara Monlleví: La importància del port de Barcelona per a l’arribada de materials d’importació

dilluns, 13/03/2017

Autor del post: Sara Monlleví

Barcelona durant els s. XVI i XVII era una ciutat comercialment oberta al món. En vàries campanyes d’excavació s’ha pogut documentar diversos elements d’importació com són objectes ceràmics, de vidre i les pipes. La ceràmica procedia sobretot d’Itàlia (Ligúria, Montelupo, Faenza i Pisa), seguit per peces procedents de França (Provença i Llenguadoc) i del Nord d’Europa (sobretot d’Alemanya).

El vidre amb major documentació ha estat el que procedia de Venècia, amb les manufactures de Murano, però també s’han documentat peces com ampolles i copes de vidre d’Anglaterra i Alemanya, així com denes de collaret procedents d’Europa Central. Per últim, les pipes que procedien d’Anglaterra i Holanda.

Un altre element d’importació documentat a Barcelona va ser la porcellana xinesa, la qual només podien adquirir les classes benestants. Durant la campanya d’excavació realitzada al juliol del 2016 al jaciment del Born s’ha pogut documentar elements d’importació d’aquesta ceràmica procedent d’Itàlia. Itàlia era el principal país exportador de ceràmica durant els segles XVI-XVIII, la qual va tenir gran difusió per tot el Mediterrani, zones del nord d’Europa, el Marroc, Egipte, Turquia i part d’Amèrica. Els fragments ceràmics documentats en aquesta campanya corresponen al tipus blu berettino, també anomenada blau sobre blau. Aquesta ceràmica procedia de Ligúria i tal com el seu nom indica, la seva principal característica consisteix en un fons blau que pot anar des de tonalitats més clares a tonalitats més fosques i aplicant sobre aquest fons una decoració també en blau. El tipus blu berettino és el que té major representació arqueològica dins de la ceràmica italiana no només en aquesta campanya sinó en el registre arqueològic de la ciutat de Barcelona. Aquestes peces corresponien a ceràmica de taula (plats, plates, escudelles, etc.)

Exemple de ceràmica blu berettino trobada durant la campanya d’excavació del Born 2016.

Però, no només el registre arqueològic mostra la gran importància de l’arribada de la ceràmica italiana a la ciutat de Barcelona, sinó que el registre escrit també mostren aquesta arribada massiva. L’any 1614 el Consell de Cent va ordenar “que cap obra de terra que no sigui fabricada en la present ciutat no pugui ésser venuda i que es faci fora de les muralles”. El dia 21 de febrer es va ordenar que els portalers “no deixin entrar obra de Pisa” (Beltrán de Heredia, 2010). Per l’arribada de tots aquest material a la ciutat va jugar un paper molt important el port de Barcelona. Per parlar d’aquest port cal remuntar-nos a l’any 1439, quan Alfons el Magnànim va donar poder als Consellers de Barcelona per construir on ells creguessin oportú el port de Barcelona.

Un dels objectius de la construcció d’aquest port seria albergar els nous vaixells d’ancoratge que hi circulaven. Aquests vaixells permetien l’arribada de major quantitat de material i circulaven a major velocitat, però era necessari disposar d’un port segur perquè poguessin descarregar els materials que transportaven.

Un altre element que podria haver afavorit la construcció d’aquest port era que tot i els costos que podia suposar la seva construcció, finalment s’hi podien obtenir ingressos a partir del dret d’ancoratge, que era un pagament que havien de realitzar les embarcacions per tal d’ancorar al port de Barcelona i aquest era proporcional a les mides d’aquestes.

No va ser fins a l’any 1477 que es van començar les obres del moll de la Santa Creu i van durar fins a finals del 1486 o inicis del 1487. Per dur-les a terme es va comptar amb l’assessorament del mestre sicilià Staci d’Alexandrino, el qual havia treballat en els ports de Palerm, Càndia i Gènova. El lloc on construir el moll de Santa Creu va ser escollit per la presència d’una barra de sorra. Aquests elements geològics són mòbils i per tal que no es mogués a causa del moviment del mar es va dotar el peu de llevant de pedres per tal d’aturar aquests corrents.

El seu aprofitament va servir per no haver d’utilitzar tanta pedra per construir aquest moll, ja que aquesta barra de sorra tenia una alçada aproximada d’1,20 m. En aquest punt es van abocar pedres extretes de la pedrera de Montjuïc i es va dur a terme una ordinació municipal l’any 1479 en la qual deia que “tothom que faci obres a la ciutat aboqui les terres sobrant a l’obra del port” (Soberón, 2010).

També es va construir el dic de l’Est, el qual va provocar una retenció d’arenes que van donar com a resultat erosions a la costa, danys en el mur de defensa i en alguna edificació i que per tant, finalment va provocar l’abandonament de l’obra. No va ser fins a l’any 1590 quan es van reprendre aquestes obres, però canviant la direcció en la qual es va construir el dic per tal d’evitar els problemes que havien sorgit amb anterioritat. El nou dic tindria una grandària superior i l’escullera, que servia de fonament al moll, estaria feta amb pedres de Montjuïc amb major grandària i pes que la construïda en 1477.

Aquestes construccions van provocar problemes també en el litoral i danys a la muralla, així que entre 1590 i 1606 es va decidir de construir un nou dic, de 177 metres de longitud que compliria amb les funcions també de moll, amb una amplada d’uns 12 metres. Tot i aquests esforços, seguien els mateixos problemes, erosions a la costa i creixement de la platja. Es va formar una platja a l’interior del port que es va mantenir fins a l’any 1860 i va servir per dur a terme activitats marítimes de la flota de pesca, així com per reparar les petites embarcacions, carregar i descarregar mercaderies en tràfics de navegacions costaneres, etc. Les obres van restar paralitzades durant 60 anys, fins que en 1679 es van reprendre amb l’ampliació del dic, que només va durar fins a inicis del s. XVIII. No va ser fins al s. XIX quan Barcelona va disposar d’un port adequat. Paral·lelament a la construcció del port de Barcelona es van dur a terme grans avenços científics i tècnics en aspectes de navegació, com va ser l’ús generalitzat de la brúixola.

Representació del port de Barcelona durant els segles XVI-XVII. Font: www.portdebarcelona.cat

Pel que fa al tipus de construcció naval, fins a començaments del segle XVII va predominar aquella en la qual seguia sent l’artesà el que feia la construcció de l’embarcació, sense que hi hagués unes normes comunes per a la seva construcció, però a poc a poc això va ser substituït per seguir uns criteris tècnics alhora de la seva fabricació. Pel que tenim en tipus d’embarcacions hi havia les galeres, embarcacions de rems i que van perdurar a la Mediterrània fins al segle XVIII. Altres embarcacions que circulaven per la Mediterrània i que arribaven al port de Barcelona destaquen sobretot embarcacions petites com el llaüt, que tenia la funcionalitat de pesca i feia recorreguts curts, i la barca, que era una petita embarcació més gran que el llaüt. Les embarcacions mitjanes eren la tartana i la sagetia i les grans que es dedicaven al comerç mediterrani eren la pollacra, la nau i la galera.

Altres tipus d’embarcacions utilitzades sobretot a la zona de l’Atlàntic eren aquelles de vela, com la caravel·la, la nau o carraca i el galió. La caravel·la era una embarcació de pesca i cabotatge de mitjanes dimensions, que durant el s. XV va augmentar la seva mida. La nau va ser el vaixell més freqüent des del s. XV pel transport de mercaderies, evolucionant en el s. XVII a les urques. Per últim, el galió, amb orígens en el s. XVI i que va adquirir molta importància en el transport oceànic, ja que s’adaptava molt bé a les condicions de l’Atlàntic i tenia més capacitat de càrrega i era més robust que les caravel·les.

Per tant, en conclusió, era necessari la creació del port de Barcelona per poder albergar i adaptar-se a una nova forma de comerç que estava adquirint cada cop major importància.

 

Bibliografia

ALEMANY, J. (1998). El port de Barcelona. Lunwerg editores. Barcelona.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. MIRÓ, N. (2010). El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI i XVII. Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i la Xina. Quarhis, època II, núm. 6. pp. 14-91.

PORT DE BARCELONA. Historia. S. XV-XVII. [en línia]. Consulta: 15 juliol del 2016. Disponible a: http://www.portdebarcelona.cat/es/web/port-del-ciudada/31

SOBERÓN, M. (2010). El port baixmedieval de la ciutat de Barcelona: una visió des de l’arqueologia. L’escullera de 1477 i la troballa d’un vaixell tinglat. Quarhis, època II, núm 6. pp. 134-163.