Arxiu de la categoria ‘Arqueologia’

Judith Peix: La importància de la recuperació de la ceràmica: el cas de les importacions

dimarts, 25/04/2017

Autora del post: Judith Peix

Un dels materials més recurrents que es recuperen a les excavacions arqueològiques són les ceràmiques. Es tracta d’un objecte que ha acompanyat a la humanitat des de la prehistòria fins al món actual, i que és una eina molt útil per l’arqueòleg, ja que aporta una gran quantitat d’informació. Per exemple, permet datar l’estrat que s’està excavant, evidenciar un possible contacte entre poblacions si la ceràmica identificada es troba en altres jaciments, i permet documentar i caracteritzar el dia a dia de la ciutat aportant informació sobre la vida quotidiana. El jaciment del Born no podia ser menys, i la ceràmica recuperada en la passada excavació ha estat clau per moltes de les interpretacions finals.

Les excavacions arqueològiques es duen a terme seguint les unitats estratigràfiques: en arqueologia es denomina així al mateix nivell d’ús o amortització, que presenta la mateixa tonalitat, composició, i cronologia, i que se situa a sobre d’un altre nivell més antic, i és cobert per un nivell més modern. A cada nivell apareixen diferents objectes com poden ser la ceràmica, el vidre, la fauna, els metalls, etc., que s’inventarien. En el nostre cas, centrant-nos en la ceràmica, es va procedir a la neteja del material recuperat, al siglatge[1], a la classificació i a l’inventariat.

La present excavació de l’antic Mercat del Born a la Casa Corrales i al Bornet, duta a terme per l’alumnat d’arqueologia de la Universitat de Barcelona com a pràctiques, va donar a llum rics conjunts ceràmics d’època moderna. Aquests, es van estudiar i classificar, i es va poder veure com la majoria de les peces havien estat fabricades a la península Ibèrica, a excepció d’uns pocs fragments de ceràmica importada de fora de la península. Concretament, a la casa Corrales es van recuperar fragments de ceràmica comuna vidriada en verd o marró, ceràmica de reflex metàl·lic, producció blava catalana, blava valenciana, i fragments de blu berettino, que provindrien de la Ligúria, i per tant, es tractaria d’importacions italianes.

A continuació, ens centrarem en la importància de la troballa de blu berettino al jaciment, com a exemple de la utilitat de l’estudi de la ceràmica en les excavacions arqueològiques, en aquest cas per explicar el comerç entre Barcelona i Itàlia.

La ceràmica de la Ligúria apareix a la península Ibèrica en contextos associats als segles XVI i XVII, i és produïda a Itàlia i exportada dintre i fora d’aquest país. Ens permet per tant, obtenir una datació de les unitats estratigràfiques en què apareix –aquestes seran datades del segle XVI i XVII-; i a la vegada podem extreure informació sobre el comerç que es duia a terme a la ciutat: amb quines ciutats comercialitzava Barcelona: en aquest cas queda corroborat que ho va fer amb Itàlia.

La ceràmica blu berettino, ja tractada en altres entrades al blog, rep el nom per la seva coloració i decoració: es tracta d’una ceràmica amb un fons blau, i amb decoracions per sobre d’aquest fons també amb colors blavosos, jugant amb les diferents tonalitats del mateix color. Fonamentalment, està formada per vaixella, i és considerada una ceràmica de luxe destinada a la seva exportació i comerç per tot el Mediterrani, com evidencien els fragments localitzats en diferents excavacions de diferents països.

Figura 1. Producció ligur blu berettino. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

En el moment en què arriben aquestes ceràmiques a la península, i sobretot a partir de 1550 endavant, la ciutat de Barcelona havia evolucionat i era un centre de producció, comercialització i distribució de productes acabats, com és el cas de les ceràmiques que es produïen a la ciutat. Barcelona va produir en massa nous productes, en gran mesura de luxe, fet que es relaciona amb una especialització del comerç, destinat a productes de gran qualitat, que es va desplaçar a un territori proper: el Mediterrani Occidental.

Barcelona no només va ser clau per la seva importància com a centre productor, sinó que va ser protagonista de la rebuda d’un gran nombre de materials provinents de l’estranger, com és el cas de la ceràmica blu berettino, i com han permès contrastar les excavacions que s’han desenvolupat durant els últims anys a la ciutat, especialment al Born. Els resultats d’aquestes han permès verificar i identificar un comerç entre Barcelona amb el Nord, Centre i Est d’Europa, sobretot d’objectes ceràmics, però també de vidre i pipes, ja esmentat en altres entrades del blog. Per tant, Barcelona formaria part de la ruta comercial entre l’Est i l’Oest, connectant els ports de Marsella, Gènova, Ragusa i Venècia, amb els de Constantinoble i Egipte.

Figura 2. Vista de Barcelona d’Anthonis van den Wyngaerde (1563)

L’altra protagonista del qual parlarem és Itàlia. Al llarg dels segles XVI i XVII va ser el principal exportador de ceràmiques, amb peces que provenien de la Ligúria, Montelupo, Faenza, o de Pisa. Unes peces de gran importància van ser les stile compendiario, que es varen produir a diferents parts d’Itàlia com la Toscana, el Laci o Úmbria, i que van ser imitades per altres ciutats, com és el cas de Barcelona.

Figura 3. Fragments d’stile compendiario. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Al segle XVI i XVII, en els contextos excavats a la casa Corrales del Born, és on es localitza aquesta ceràmica importada, formada per peces de vaixella de gran qualitat, que van omplir els mercats de la ciutat. Les més comunes i retrobades a les excavacions de Barcelona són la blu berettino, la calligrafico naturalistico, i la scenografia barocca, conjuntament amb els plats de Pisa amb decoració marmorizzara.

Figura 4. Plat d’scenografia barroca. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 5. Plats policrons de calligrafico naturalistico. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 6. Producció de Pisa marmorizzatta. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

La seva presència al jaciment, no només ens permet saber que estem excavant un nivell d’ocupació de la casa del segle XVI i XVII, sinó que ens permet obtenir molta més informació. El fet que es tracti d’una ceràmica de vaixella italiana de bona qualitat ja és molt important: podem saber, que aquest comerç era de productes de luxe que arribaven des d’Itàlia, i, a més a més, ens permet pressuposar qui seria en destinatari: les altes esferes socials o gent amb capacitat econòmica, que tindrien accés a uns productes cars; o l’ús que se li donaria: no seria la ceràmica destinada a la cuina o al dia a dia, sinó que s’utilitzaria en ocasions especials, com encara avui en dia passa.

Per tant, s’ha pogut comprovar com és d’important un bon registre ceràmic en una excavació i el gran abast d’informació que permet obtenir. La ceràmica és doncs, un material, que conjuntament amb la resta, ens permeten entendre com vivia la gent al jaciment, i la importància en el seu bon estudi és clau per unes bones interpretacions. Es pot veure, com d’un fragment molt petit, es poden resoldre moltes qüestions.

En el nostre cas, la Casa Corrales ha servit per identificar un cop més el comerç entre la Barcelona dels segles XVI i XVII, amb Itàlia, contrastant amb la documentació ja coneguda per textos de l’època, i verificant per tant, la importància d’Itàlia com a centre manufacturer de productes de luxe que eren exportats per tot el Mediterrani, i així mateix, reafirmant la importància de Barcelona com a centre que rebia productes de qualitat, i que per tant, tenia un comerç actiu amb les ciutats del Mediterrani Central.

Un cop més queda remarcada la importància de l’arqueologia com una font més per reconstruir la història. Uns fragments molt petits ens permeten ampliar la informació, així com contrastar-la i verificar-la. També queda clar, que la feina de l’arqueologia no és només el treball de camp, és a dir l’excavació, sinó que la part que ve després és una feina exhaustiva, que requereix molt de temps i dedicació. L’estudi dels materials ens permet en última instància, recompondre la vida a les ciutats: com vivien, quins útils utilitzaven en el seu dia a dia, com celebraven les ocasions especials, què menjaven, amb qui comercialitzaven, etc. Tal com cità Narcís Feliu de la Penya “Les ciutats no les componen les pedres sinó els seus habitants”. La feina de l’arqueologia és en última instància, entendre com vivien els habitants.

 


[1]Siglar consisteix en donar un número a cada fragment de ceràmica, fauna o metalls per tal de tenir-los ordenats, contextualitzats i saber d’on s’ha extret.

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Óscar Pérez-Parque: Modelització en 3D del Patrimoni Arqueològic: el cas del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dimarts, 4/04/2017

Autor del post: Óscar Pérez-Parque

Els models de digitalització virtual en 3D estan en ple apogeu actualment, essent emprats tant a nivell arqueològic –directament a jaciments- com en elements del patrimoni cultural català.

L’ús d’un model en 3D ens permet observar en diferents perspectives, i de manera no invasiva, el registre arqueològic. Alhora, aquestes tècniques permeten prendre mesures exactes i tenir nous elements d’anàlisi, com en el cas específic que proposem, per a poder comparar geomètricament els vestigis arqueològics.

Aquest tipus de modelitzacions poden arribar a ser molt costoses, encara que hi ha possibilitats de poder fer-ho amb un pressupost reduït, tal com demostrarem a continuació. Per a poder realitzar el processament de les imatges, només cal una càmera fotogràfica –inclús podria valdre un mòbil-, un ordinador i el software adient.

Nosaltres hem utilitzat un software –Agisoft Photoscan– que ens permet gestionar la informació gràfica presa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, concretament al carrer Pinyeres. Amb això hem pogut realitzar una fotogrametria d’una casa, presa com a exemple per a poder il·lustrar les possibilitats d’aquest tipus d’eines informàtiques en la documentació de jaciments arqueològics. A la vegada, hem documentat fotogràficament una de les zones on es manté el carrer antic in situ.

 

A nivell metodològic cal destacar que s’han de prendre les fotografies amb més d’un 80% de superposició entre una i altre fotografia, perquè l’àrea sigui entesa pel software com una unitat conjunta i no dos elements separats en l’espai.

També hem realitzat una unió de fotografies per a convertir-les en panoràmiques a la casa de Cal Sec, per a poder veure tota la seva façana en solament una fotografia i amb una qualitat millor que si haguéssim pres una fotografia més llunyana.

Pel que fa a la utilització d’aquestes tècniques de documentació gràfica en el Poble Vell de Corbera d’Ebre podem extreure dos plantejaments:

1)  Intentar difondre d’una forma més dinàmica el patrimoni que encara es conserva, tot i que a un nivell precari, dempeus.

2) Poder realitzar una visió estereoscòpica de qualsevol de les zones que es vulguin del jaciment.

Una de les tècniques que en un futur es podrien utilitzar per a poder donar una visió encara de més qualitat del jaciment del Poble Vell en conjunt serien els vols amb dron. Aquests donarien una perspectiva combinada que es podria mostrar en format vídeo, aportant una nova eina de presentació de les intervencions arqueològiques i patrimonials al jaciment del poble Vell de Corbera d’Ebre.

Per últim, volem destacar que la utilització de les diferents tècniques de digitalització i documentació gràfica poden conviure perfectament amb les tècniques tradicionals, encara que, tal com s’ha mencionat anteriorment, proporcionen una millor qualitat i major quantitat d’informació. També cal remarcar la possible inclusió d’aquestes dades en els projectes museogràfics de les Terres de l’Ebre, fent encara més dinàmica la visita als espais museïtzats.

Sara Monlleví: La importància del port de Barcelona per a l’arribada de materials d’importació

dilluns, 13/03/2017

Autor del post: Sara Monlleví

Barcelona durant els s. XVI i XVII era una ciutat comercialment oberta al món. En vàries campanyes d’excavació s’ha pogut documentar diversos elements d’importació com són objectes ceràmics, de vidre i les pipes. La ceràmica procedia sobretot d’Itàlia (Ligúria, Montelupo, Faenza i Pisa), seguit per peces procedents de França (Provença i Llenguadoc) i del Nord d’Europa (sobretot d’Alemanya).

El vidre amb major documentació ha estat el que procedia de Venècia, amb les manufactures de Murano, però també s’han documentat peces com ampolles i copes de vidre d’Anglaterra i Alemanya, així com denes de collaret procedents d’Europa Central. Per últim, les pipes que procedien d’Anglaterra i Holanda.

Un altre element d’importació documentat a Barcelona va ser la porcellana xinesa, la qual només podien adquirir les classes benestants. Durant la campanya d’excavació realitzada al juliol del 2016 al jaciment del Born s’ha pogut documentar elements d’importació d’aquesta ceràmica procedent d’Itàlia. Itàlia era el principal país exportador de ceràmica durant els segles XVI-XVIII, la qual va tenir gran difusió per tot el Mediterrani, zones del nord d’Europa, el Marroc, Egipte, Turquia i part d’Amèrica. Els fragments ceràmics documentats en aquesta campanya corresponen al tipus blu berettino, també anomenada blau sobre blau. Aquesta ceràmica procedia de Ligúria i tal com el seu nom indica, la seva principal característica consisteix en un fons blau que pot anar des de tonalitats més clares a tonalitats més fosques i aplicant sobre aquest fons una decoració també en blau. El tipus blu berettino és el que té major representació arqueològica dins de la ceràmica italiana no només en aquesta campanya sinó en el registre arqueològic de la ciutat de Barcelona. Aquestes peces corresponien a ceràmica de taula (plats, plates, escudelles, etc.)

Exemple de ceràmica blu berettino trobada durant la campanya d’excavació del Born 2016.

Però, no només el registre arqueològic mostra la gran importància de l’arribada de la ceràmica italiana a la ciutat de Barcelona, sinó que el registre escrit també mostren aquesta arribada massiva. L’any 1614 el Consell de Cent va ordenar “que cap obra de terra que no sigui fabricada en la present ciutat no pugui ésser venuda i que es faci fora de les muralles”. El dia 21 de febrer es va ordenar que els portalers “no deixin entrar obra de Pisa” (Beltrán de Heredia, 2010). Per l’arribada de tots aquest material a la ciutat va jugar un paper molt important el port de Barcelona. Per parlar d’aquest port cal remuntar-nos a l’any 1439, quan Alfons el Magnànim va donar poder als Consellers de Barcelona per construir on ells creguessin oportú el port de Barcelona.

Un dels objectius de la construcció d’aquest port seria albergar els nous vaixells d’ancoratge que hi circulaven. Aquests vaixells permetien l’arribada de major quantitat de material i circulaven a major velocitat, però era necessari disposar d’un port segur perquè poguessin descarregar els materials que transportaven.

Un altre element que podria haver afavorit la construcció d’aquest port era que tot i els costos que podia suposar la seva construcció, finalment s’hi podien obtenir ingressos a partir del dret d’ancoratge, que era un pagament que havien de realitzar les embarcacions per tal d’ancorar al port de Barcelona i aquest era proporcional a les mides d’aquestes.

No va ser fins a l’any 1477 que es van començar les obres del moll de la Santa Creu i van durar fins a finals del 1486 o inicis del 1487. Per dur-les a terme es va comptar amb l’assessorament del mestre sicilià Staci d’Alexandrino, el qual havia treballat en els ports de Palerm, Càndia i Gènova. El lloc on construir el moll de Santa Creu va ser escollit per la presència d’una barra de sorra. Aquests elements geològics són mòbils i per tal que no es mogués a causa del moviment del mar es va dotar el peu de llevant de pedres per tal d’aturar aquests corrents.

El seu aprofitament va servir per no haver d’utilitzar tanta pedra per construir aquest moll, ja que aquesta barra de sorra tenia una alçada aproximada d’1,20 m. En aquest punt es van abocar pedres extretes de la pedrera de Montjuïc i es va dur a terme una ordinació municipal l’any 1479 en la qual deia que “tothom que faci obres a la ciutat aboqui les terres sobrant a l’obra del port” (Soberón, 2010).

També es va construir el dic de l’Est, el qual va provocar una retenció d’arenes que van donar com a resultat erosions a la costa, danys en el mur de defensa i en alguna edificació i que per tant, finalment va provocar l’abandonament de l’obra. No va ser fins a l’any 1590 quan es van reprendre aquestes obres, però canviant la direcció en la qual es va construir el dic per tal d’evitar els problemes que havien sorgit amb anterioritat. El nou dic tindria una grandària superior i l’escullera, que servia de fonament al moll, estaria feta amb pedres de Montjuïc amb major grandària i pes que la construïda en 1477.

Aquestes construccions van provocar problemes també en el litoral i danys a la muralla, així que entre 1590 i 1606 es va decidir de construir un nou dic, de 177 metres de longitud que compliria amb les funcions també de moll, amb una amplada d’uns 12 metres. Tot i aquests esforços, seguien els mateixos problemes, erosions a la costa i creixement de la platja. Es va formar una platja a l’interior del port que es va mantenir fins a l’any 1860 i va servir per dur a terme activitats marítimes de la flota de pesca, així com per reparar les petites embarcacions, carregar i descarregar mercaderies en tràfics de navegacions costaneres, etc. Les obres van restar paralitzades durant 60 anys, fins que en 1679 es van reprendre amb l’ampliació del dic, que només va durar fins a inicis del s. XVIII. No va ser fins al s. XIX quan Barcelona va disposar d’un port adequat. Paral·lelament a la construcció del port de Barcelona es van dur a terme grans avenços científics i tècnics en aspectes de navegació, com va ser l’ús generalitzat de la brúixola.

Representació del port de Barcelona durant els segles XVI-XVII. Font: www.portdebarcelona.cat

Pel que fa al tipus de construcció naval, fins a començaments del segle XVII va predominar aquella en la qual seguia sent l’artesà el que feia la construcció de l’embarcació, sense que hi hagués unes normes comunes per a la seva construcció, però a poc a poc això va ser substituït per seguir uns criteris tècnics alhora de la seva fabricació. Pel que tenim en tipus d’embarcacions hi havia les galeres, embarcacions de rems i que van perdurar a la Mediterrània fins al segle XVIII. Altres embarcacions que circulaven per la Mediterrània i que arribaven al port de Barcelona destaquen sobretot embarcacions petites com el llaüt, que tenia la funcionalitat de pesca i feia recorreguts curts, i la barca, que era una petita embarcació més gran que el llaüt. Les embarcacions mitjanes eren la tartana i la sagetia i les grans que es dedicaven al comerç mediterrani eren la pollacra, la nau i la galera.

Altres tipus d’embarcacions utilitzades sobretot a la zona de l’Atlàntic eren aquelles de vela, com la caravel·la, la nau o carraca i el galió. La caravel·la era una embarcació de pesca i cabotatge de mitjanes dimensions, que durant el s. XV va augmentar la seva mida. La nau va ser el vaixell més freqüent des del s. XV pel transport de mercaderies, evolucionant en el s. XVII a les urques. Per últim, el galió, amb orígens en el s. XVI i que va adquirir molta importància en el transport oceànic, ja que s’adaptava molt bé a les condicions de l’Atlàntic i tenia més capacitat de càrrega i era més robust que les caravel·les.

Per tant, en conclusió, era necessari la creació del port de Barcelona per poder albergar i adaptar-se a una nova forma de comerç que estava adquirint cada cop major importància.

 

Bibliografia

ALEMANY, J. (1998). El port de Barcelona. Lunwerg editores. Barcelona.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. MIRÓ, N. (2010). El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI i XVII. Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i la Xina. Quarhis, època II, núm. 6. pp. 14-91.

PORT DE BARCELONA. Historia. S. XV-XVII. [en línia]. Consulta: 15 juliol del 2016. Disponible a: http://www.portdebarcelona.cat/es/web/port-del-ciudada/31

SOBERÓN, M. (2010). El port baixmedieval de la ciutat de Barcelona: una visió des de l’arqueologia. L’escullera de 1477 i la troballa d’un vaixell tinglat. Quarhis, època II, núm 6. pp. 134-163.

Tània Escuer: Les anàlisis de restes vegetals: les grans desconegudes en l’estudi dels jaciments urbans dels períodes més recents

dilluns, 27/02/2017

Autora del post: Tània Escuer

Ja hem parlat anteriorment de la bioarqueologia (o arqueobiologia), de les diferents disciplines que la conformen i de la importància que té per l’arqueologia, per conèixer la relació entre l’ésser humà i el medi en el qual es movia. Important, no només pel fet que l’arqueologia es nodreix d’això, de l’estudi multidisciplinari de les restes arqueològiques, per tal d’extreure’n tot tipus d’informació, sinó perquè aquests estudis en concret, en contextos més recents, són molt escassos. I encara ho són més en contextos urbans. Afortunadament, com ja es va comentar, aquest any, al Born, es van agafar mostres de sediment per dur a terme anàlisis arqueobotàniques i aportar nova informació al jaciment i a la història recent de la ciutat de Barcelona.

Prof. Santiago Riera, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, fent-nos una conferència sobre l’arqueobotànica i les anàlisis que es realitzaran de les mostres de sediment que s’han recollit al jaciment del Born aquest any. Font: https://twitter.com/hashtag/arqueoborn.

 

Però, en què consisteix realment l’arqueobotànica? Les plantes estan presents en tots els àmbits de la vida de l’ésser humà, tan en el privat com en el públic. Les trobem en l’alimentació, en l’àmbit estètic (ungüents i maquillatge), en la construcció, en l’ornamentació i protecció del cos (vestimenta), en l’àmbit domèstic (com a decoració), en el medicinal, en el religiós, en la il·luminació i la creació d’energia calorífica, en la producció (confecció d’útils i objectes), etc. Els vegetals representen la major part de recursos naturals que aprofita l’ésser humà -sobretot en les comunitats no industrials, però fins i tot en aquestes darreres hi són molt presents- i per tant, tot i que no trobem aquesta proporció ben representada en el registre arqueològic (perquè el material orgànic, generalment, és de molt més difícil conservació que l’inorgànic), formen i van formar una part molt important de la vida humana. Precisament, l’arqueobotànica s’encarrega d’estudiar aquesta interacció humà-planta en el passat.

La informació, doncs, que es pot extreure de les restes vegetals dels jaciments arqueològics, és molt completa. No només permet fer una reconstrucció del paisatge, la vegetació i el clima d’un moment concret en el passat, sinó que també proporciona dades sobre l’alimentació; l’ús i l’explotació dels recursos vegetals per part dels grups humans, tant per realitzar activitats tecnològiques com econòmiques o socials; la capacitat i les tècniques d’adaptació a l’ambient; l’impacte antròpic sobre el seu entorn i els possibles moviments i interaccions –comercials o no- entre diferents grups de diferents àrees. Cal tenir present que, així com les societats humanes modifiquen i alteren el seu entorn, aquest també les influencia a elles.

Obtenir aquesta informació, però, és més complicat del que sembla. Hi ha molts tipus d’anàlisis arqueobotàniques en funció del tipus de resta vegetal estudiada i en la majoria de casos necessiten d’unes tècniques de mostreig diferents o, al menys, de l’obtenció de mostres diferenciades, ja que moltes d’elles funcionen per mitjà de tècniques analítiques destructives.

A grosso modo, hi ha dos tipus de restes arqueobotàniques identificables en un jaciment: les macrorestes, que són aquelles que es poden reconèixer a ull nu, i les microrestes, que són aquelles que no són reconegudes a ull nu i que requereixen d’eines especials per a la seva identificació, com ara microscopis o lupes binoculars i que solen formar part del sediment. Ambdues anàlisis necessiten d’una recollida sistemàtica de mostres de sediment, que és el que es va fer al Born, mostres que després seran tractades al laboratori pels especialistes.

El grup de les macrorestes està format normalment per carbons (fusta carbonitzada per mitjà d’alguna combustió), llavors, fruits (generalment parts d’aquests, com per exemple closques i pinyols), fustes, teixits i cistelleria. En general, solen ser restes individualitzades que només necessiten d’una consolidació del material i d’una extracció molt curosa del mateix, tret dels carbons i les llavors, que se solen extreure de les mostres de sediment per mitjà de la flotació de terres. El de les microrestes està format per grans de pol·len, fitòlits, espores de fongs i grans de midó que s’extreuen o del sediment (per mitjà de la recollida de mostres que ja hem explicat anteriorment) o dels propis objectes (com recipients o altres utensilis que puguin haver estat en contacte amb algun producte vegetal), per mitjà de tractaments físico-químics de laboratori que fan que cada tipus de resta tingui el seu propi protocol de tractament, a vegades incompatibles entre ells (per això no es pot utilitzar sempre la mateixa mostra per a fer diferents anàlisis).

Les restes que se solen conservar millor en un jaciment són les antracològiques (restes llenyoses carbonitzades), les carpològiques (restes de llavors i fruits, generalment també carbonitzades) i les microrestes. Les altres restes només es conserven si les condicions són d’extrema humitat o d’extrema sequedat; o bé si la carbonització no ha estat completa, fent que el material conservi la seva morfologia i característiques (en part) i al mateix temps quedi protegit de l’atac de bactèries i fongs; si hi ha hagut un procés de fossilització (que consisteix en una substitució dels compostos orgànics del vegetal per altres components mineralògics com el sílice o el carbonat de calci) o si s’ha produït un motlle natural de la planta, fent que, malgrat no es conservi per se, en quedi una petjada que es pot estudiar igualment.

Les restes de carbons permeten fer una identificació taxonòmica dels vegetals que han estat sotmesos a un procés de combustió i poden informar de com produïen calor i llum les societats estudiades, tant per sobreviure a baixes temperatures com per a la cuina d’aliments o l’ús de forns amb finalitat tecnològica, així com dels diversos usos domèstics de la fusta (per exemple, en el mobiliari). La carbonització pot ser voluntària (llars de foc, torxes) i involuntària (incendis), però la presència de fusta en un jaciment sol ser un acte voluntari.

Fotografia amb microscopi de llum transmesa d’un carbó de castanyer (Fotografia: Maria Martín Seijo). Font:  Martín-Seijo, M. (2012) A xestión do bosque e do monte dende a Idade do Ferro á época romana no noroeste da península Ibérica: consumo de combustibles e produción de manufacturas en madeira. Dept. de Historia I, Universitat de Santiago de Compostela, p. 204.

 

No és tan fàcil trobar llavors i fruits en una excavació. Només si es produeixen processos com els que ja hem comentat anteriorment, com la carbonització, la mineralització (substitució de les parts orgàniques de la planta per minerals), la dessecació o la congelació o es donen condicions anòxiques (amb manca d’oxigen), és possible trobar aquest tipus de restes. El més comú, però, és que les trobem en estat de carbonització –en condicions molt específiques de temperatures no extremes que no arribin a la calcinació i que permetin la seva conservació-. Per tant, les restes que ens trobem els arqueòlegs als jaciments solen ser una mica diferents al que tots tenim en ment quan pensem en llavors i fruits. Dels fruits principalment es troben només restes de closques i pinyons i les llavors solen presentar una morfologia una mica diversa: la carbonització n’altera la mida i en canvia el color. Per aquest motiu cal estar molt atent en la seva recuperació i tenir un especialista que conegui com identificar-les.

Fotografia de llavors de civada del jaciment d’època baixmedieval i moderna de Mourela (Fotografia: SRI de la Universitat de Lleida). Font: Antolín, F., Alonso, N., 2009. A Mourela (As Pontes, A Coruña): evidencias carpológicas de las prácticas de roza y del procesado y consumo de cereales en el monte gallego (siglos VII-XVII), in: Bonilla, A., Fábregas, R. (Eds.), Círculo de engaños: excavación del cromlech de A Mourela (As Pontes de García Rodríguez, A Coruña). Antavira, Santiago de Compostela, pp. 177-196.

 

Com ja hem dit, les restes de fustes, teixits i cistelleria només es podrien conservar en unes condicions molt especials. Existeixen casos en els quals es poden identificar de manera indirecta, per mitjà de l’aparició de taxons en el jaciment que estiguin únicament relacionats amb algun d’aquests usos en concret. La gran diversitat de plantes presents en un jaciment dificulta enormement aquesta tasca.

Pinta de fusta del segle XIV conservada al fons del Rec Comtal i recuperada en passades excavacions al jaciment del Born. Font: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

 

Pel que fa a les microrestes, trobem grups diferents de restes de plantes: els grans de pol·len i les espores de fongs, despresos de les plantes en el procés de propagació de les diferents espècies, els fitòlits, que formen part dels teixits vegetals, i els grans de midó. Els fitòlits són restes silícies que es formen en les plantes quan aquestes estan vives. Per explicar-ho d’una manera més entenedora, són restes amb una alta composició mineralògica (i que per tant es conserven millor que la resta de parts orgàniques) que adopten la forma de les cèl·lules de les plantes, i que els especialistes són capaços d’identificar per comparació amb mostres referenciades actuals. Els grans de midó són acumulacions de reserva energètica de les plantes que resisteixen atrapats en el sediment i que també per mitjà d’anàlisis comparatives, permeten identificar-les. Ambdues mostres poden ser identificades tant en el sediment com retingudes en alguns objectes, com ara les ceràmiques i, en aquests casos, permeten saber què s’ha guardat dins d’aquell recipient (o què s’hi ha cuinat o tractat, depenent del tipus d’objecte).

Fotografia d’un exemple de fitòlit de morfología de tipus “polyhedral”, que és propia de les fulles de les plantes. En aquest cas pertany a un tipus de plantes anomenade dicotiledonia, que són un tipus d’arbustos. Provinent del jaciment del Abrigo de la Quebrada, del Paleolític Mitjà. Esteban, I., Albert, R.M., Eixea, A., Zilhao, J., Villaverde, V. 2015 Neanderthal use of plants and past vegetation reconstruction at the Middle Paleolithic site of Abrigo de la Quebrada (Chelva, Valencia, Spain). Font: Base de dades de fitòlits online PhytCore, http://www.phytcore.org/phytolith/index.php?rdm=AlWfif3VlM&action=phytprofile&ID=5905

 

Tota aquesta informació és la que es pretén extreure de les mostres de sediment recollides durant l’excavació del Born. Algunes mostres seran flotades, per tal d’extreure’n llavors, carbons i altres elements que permetin identificar taxons (tipus de plantes). Altres seran processades al laboratori amb l’ús de reactors químics que permetran la seva anàlisi. En el nostre cas -i en la majoria de contextos urbans-, la vegetació de l’entorn no és fàcil de copsar a partir del mostreig de sediments en contextos domèstics. En canvi, es poden tractar altres qüestions de gran transcendència social, com l’ús d’espècies importades per cuinar, un aspecte molt important a l’Edat Moderna després del descobriment d’Amèrica.

L’arqueobotànica és encara avui dia una disciplina que s’està introduint en l’estudi arqueològic, així com l’arqueozoologia i d’altres especialitats igualment importants. Són anàlisis que requereixen d’inversions específiques al marge de les excavacions i que, per tant, no sempre es fan ni es poden fer (malgrat la recollida de mostres per a un futur estudi és igualment viable sense cost afegit), però que, com heu anat veient, poden arribar a donar informació molt rellevant, tant en els estudis de les societats més pretèrites com de les més recents. En aquest camp, Barcelona està sent una ciutat pionera.

 

Sergi Sánchez Crespo: Excavar al Mercat del Born: una experiència única

divendres, 24/02/2017

Autor del post: Sergi Sánchez Crespo

Entre el 27 de juny i el 8 de juliol dotze estudiants del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han estat aprenent a excavar en el Mercat del Born. Aquest és un indret únic, tant pel que fa a la magnitud de les restes preservades, com per la popularitat del propi jaciment, així com per la repercussió periodística que va suposar la primera excavació del jaciment des de la inauguració del Born Centre Cultural, el 2013 (cosa que, malauradament, no sol passar amb d’altres jaciments). El jaciment del Born és irrepetible també per la gran quantitat de materials que es troben, ja siguin ceràmiques, teules, restes òssies de fauna, fragments de bronze, claus de ferro, fragments de vidre, elements de joc com daus, etc. cosa que no passa a tot arreu.

Excavar en un jaciment d’unes cronologies “tant” recents, com són els segles XVII-XVIII, és força espectacular, perquè els materials que trobes (i la seva mida) són molt més sorprenents que no pas en un jaciment de cronologies molt més antigues, com podria ser un poblat ibèric o un campament romà (cosa que, sigui dit de passada, també és molt interessant per a molts de nosaltres).

Quant als àmbits en què es va excavar durant aquelles dues setmanes, potser dos dels tres van ser molt interessants: la claveguera de la Casa Corrales i l’habitació 19 d’aquest mateix habitatge. La claveguera era un àmbit d’excavació molt complex, en què la estratigrafia (els diversos nivells de terra, que s’excaven individualment, un per un) era molt difícil d’entendre i delimitar. No obstant, l’àmbit va ser molt agraït pel que fa als materials, especialment restes ceràmiques de tot tipus i fragments de vidre, els quals a vegades confoníem per la petjada que deixa el vidre en la terra.

Pel que fa a l’àmbit 19 de la Casa Corrales, era fascinant veure l’evolució de l’habitació (es podria dir així ja que els arqueòlegs estaven rodejats de murs) i veure quin tipus de materials sortien. A mesura que s’anava baixant els diversos estrats, la complexitat de l’habitació augmentava. De sobte, van aparèixer forats de pal, estrats amb formes estranyes i coloracions diverses.

Com potser s’ha pogut copsar, moltes vegades la feina dels arqueòlegs, a més d’identificar, classificar i estudiar els materials, molts cops també consisteix en identificar el color d’un estrat, així com veure la seva extensió, tant superficial com la seva profunditat. A més, s’ha de documentar quins estrats estan connectats entre sí, ja que d’una altra forma l’evolució de l’excavació es perdria, perdent d’aquesta manera la informació sobre els materials recuperats, ja que no es podria saber d’on han sorgit.

Per a un arqueòleg interessat en ceràmiques, era molt divertit veure les diferents produccions: les ceràmiques d’importació italianes, les ceràmiques de taula, les de cuina, així com fragments de peces ceràmiques que s’utilitzaven per a recollir aigua al pou (gibrells) o bé per a ús culinari (com podrien ser les greixeres). Va ser molt útil la classificació dels materials ceràmics que es van anar trobant durant la intervenció, perquè d’aquesta forma s’aprenien les diverses formes ceràmiques, el seu ús i el seu origen. Pel que fa a les ceràmiques importades, es van classificar segons l’estrat en què s’havien trobat i es van dipositar en una capsa a part de la resta de ceràmiques, perquè aquestes són les que ens permetrien en el posterior estudi datar els estrats i, finalment, veure fins a quina cronologia s’ha arribat durant la excavació.

Un dels objectius de la excavació, a part de la òbvia formació dels estudiants de pràctiques, era la recollida de mostres de terra de pràcticament tots els nivells per al seu posterior estudi bioarqueològic. Això vol dir que, a partir de la recollida de mostres de terra, aquestes es passarien per una màquina de flotació de restes vegetals. La màquina, que funciona amb aigua, permet que la terra sigui rebutjada i les restes macrobotàniques (com podrien ser carbons, llavors, fruits, etc) emergeixin cap a la superfície i siguin recollides per al seu estudi en el laboratori. Aquesta interessant iniciativa, dirigida pel doctor Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, permetrà l’estudi de la relació entre les plantes i les comunitats humanes que van viure en aquesta zona del barri del Born entre els segles XV-XVIII. Potser, aquest tipus de restes són més desconegudes per al públic general, que, en alguns casos, encara concep l’Arqueologia com la ciència que només pot desenterrar els materials “clàssics”: ceràmiques, monedes, armes i escultures. És per això que és molt necessari aquest tipus d’estudis, ja que ens aporten dades sobre quines espècies botàniques eren les més emprades.

Tornant als materials “clàssics”, el tipus més recurrent de ceràmiques en aquesta campanya d’excavació ha sigut la ceràmica comuna, és a dir, la que s’utilitzava en el dia a dia, ja fos per a menjar o bé per a buscar aigua al pou. Dintre d’aquesta denominació (“comuna”) hi ha diverses tipologies de peces (càntirs, gibrells, greixeres, etc), així com diversos acabats. Moltes tenen acabats vidrats, és a dir, superfícies externes lluents, que, generalment, presenten tres tonalitats: verd, marró i melat (que s’assembla al color de la mel). La raó d’aquestes tonalitats és deguda, probablement, a qüestions de moda, ja que la ceràmica de taula de mitjans del segle XVII sol combinar els colors blau i blanc perquè en un principi aquestes produccions pretenien imitar les importacions italianes, que eren de tonalitats blaves. Les argiles amb què es feien aquestes ceràmiques comunes solen ser més ataronjades que les argiles dels plats, bols, etc, perquè com que els vidrats no tindran coloració blanca, no cal que l’argila sigui gaire clara, com és el cas de la ceràmica de taula.

Un altre material destacat, tant per la seva fragilitat com per ser poc comú, és el vidre. A causa de la seva capacitat de trencar-se, el vidre és un material que no es renta al laboratori, a diferència de les ceràmiques i les restes òssies. També es deixa sense rentar perquè en alguns casos el vidre està decorat amb pigmentació negra o blanca, la qual es podria borrar.

En conclusió, l’excavació realitzada al Mercat del Born ha estat molt útil de cara a l’aprenentatge de la dinàmica d’una excavació: com s’identifiquen els estrats, com es realitza la seva planta i secció, la recollida dels materials, la recollida de mostres de terra per al seu estudi bioarqueològic, la classificació de les restes ceràmiques al laboratori, etc.

L’Arqueologia és una tasca científica que requereix d’un equip multidisciplinar, és a dir, en què hi participin professionals de diversos orígens, com per exemple biòlegs o bioarqueòlegs, antropòlegs físics, geòlegs, etc. És un treball que exigeix paciència, perquè tots els materials ceràmics i ossis que es trobin s’hauran de classificar; també exigeix rigor, perquè els resultats, tot i no ser els que un s’espera, són els que són, no es pot falsejar allò que és un fet, allò que la terra ens ha mostrat. I, per últim, és una tasca que t’ensenya valors, com són la disciplina, la constància, la companyonia, així com la comprensió i el respecte a les comunitats humanes del passat, que ens han deixat el seu món quotidià per tal que nosaltres puguem saber més dels nostres avantpassats més recents.

Cintia Alonso Gago: Una excavació arqueobiològica

dilluns, 20/02/2017

Autora del post: Cintia Alonso Gago

És possible que en alguns dels articles que van dedicar els mitjans de comunicació a l’excavació de la Casa Corrales al Born CCM trobéssiu el concepte «excavació arqueobiològica». A més, si vau tenir l’oportunitat d’apropar-vos durant les dues setmanes en les quals vam participar en la intervenció, potser vau veure que en alguns moments puntuals de l’excavació recollíem la terra en grans bosses de plàstic, mentre que en altres ocasions no ho fèiem. I potser us vau preguntar (o us esteu preguntant ara mateix), per què recollíem terra en bosses de plàstic, com si estiguéssim traient les escombraries? Doncs bé, la Bioarqueologia és la resposta. Però, què és exactament la Bioarqueologia?

L’àmbit 19 de la casa Corrales durant el procés d’excavació. Font de la imatge: https://twitter.com/BeaBCN1/status/747731178736721920

La Bioarqueologia (o Arqueobiologia) és la disciplina que es basa en l’estudi de les restes orgàniques que poden aparèixer en una excavació arqueològica. Per «restes orgàniques» s’entenen les restes de fauna (principalment ossos d’animals) i de vegetals (com restes de carbó, llavors o pol·len); però també es poden identificar restes humanes (de les quals s’encarrega l’Antropologia Forense).

L’estudi d’aquestes restes no només es basa en la identificació de les espècies a partir de l’aplicació de tècniques de la zoologia i la botànica, sinó també en comprendre perquè aquestes restes es trobaven en una zona i fase històrica concreta del jaciment, i quina importància tenien per a la comunitat que està sent estudiada. A més, també ens expliquen quin tipus d’ambient o ecosistema hi havia en un moment puntual del passat. Per tant, el seu estudi ens pot donar més informació sobre l’espai que s’està excavant, concretament sobre el consum i la dieta. En definitiva, ens porta a conèixer quina era la relació entre els éssers humans i el seu medi.

Detall d’un dels plats recuperat en les passades intervencions en el Born. Les formes dels recipients ceràmics, juntament amb els estudis de fauna i vegetals, poden aportar informació sobre el tipus de cuina i la dieta dels nostres avantpassats. Font de la imatge: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-jaciment/

Però, cal tenir en compte que la troballa de fauna i vegetals depèn molt de les condicions en què s’han conservat. Els arqueòlegs som conscients que només ens arriba una petita part d’allò que van deixar les societats del passat. Segons les condicions ambientals en el moment de la deposició de les restes i fins al moment en què són recuperades en el present, els materials orgànics es poden desintegrar i arribar a desaparèixer. És per això que resulta molt complicat trobar objectes de fusta en ambients que no siguin molt humits o molt secs.

Pinta de fusta del segle XIV recuperada durant l’excavació del rec Comtal en les passades intervencions al Born. Font de la imatge: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

A més, algunes d’aquestes restes, com poden ser les llavors de plantes o les espines de peix, són difícils de distingir en el moment de l’excavació. Per això és important planificar bé la seva recollida, i que aquesta sigui sistemàtica i acurada. Abans de començar l’excavació s’ha de tenir ben clar què es vol recollir, perquè i com.

En aquest sentit, la passada intervenció als àmbits 16 i 19 de la Casa Corrales es va plantejar recuperar totes les restes de fauna que es podien distingir a ull nu durant el moment de l’excavació per Unitats Estratigràfiques (UE). Un cop recollides, van ser netejades amb aigua, es van deixar assecar i es van siglar (és a dir, van ser marcades amb el codi de la intervenció i amb el nom de la UE on van ser recuperades). Després, en el moment de fer l’inventari de material de cada UE, vam fer una primera divisió entre el que semblen restes de macrofauna (animals de grans dimensions, com cavalls o vaques), microfauna (animals de dimensions reduïdes, com per exemple els conills) i malacofauna (els mol·luscs). Més endavant es farà un estudi més profund, per identificar les espècies i fer estudis estadístics que ajudaran a la seva interpretació.

Part del material assecant-se després d’haver estat netejat. Font de la imatge: https://twitter.com/passatmesrecent/status/750673940163489792

D’altra banda, es van recollir mostres de sediment en cada Unitat Estratigràfica (concretament, 10 bosses de plàstic per UE), amb l’objectiu de què posteriorment, amb la flotació de la terra, es recuperin restes vegetals, com per exemple llavors (ja que aquestes pesen menys que el sediment i suren, podent-se diferenciar). Després de la flotació, s’identificaran les espècies i s’estudiarà la seva concentració per UE.

Esquema d’una màquina de flotació de sediments. Font de la imatge: ZAPATA PEÑA, L., PEÑA CACHORRO, L. (2013), Macrorrestos vegetales arqueológicos a García Díez, M. y Zapata, L. (eds.) Métodos y Técnicas de análisis y estudio en arqueología prehistórica. De lo técnico a la reconstrucción de los grupos humanos, Bilbao, UPV/EHU, págs.: 303-314.

Així doncs,  la Bioarqueologia permet anar més enllà en els coneixements que es poden obtenir sobre el nostre passat més recent a partir d’una excavació arqueològica. El simple fet de recollir adequadament les restes de fauna o la presa de mostres de sediment pot ajudar a conèixer, per exemple, quina era la dieta dels habitants de la casa Corrales durant les seves diferents fases històriques. I, fins i tot, en el cas de la identificació d’espècies que no siguin pròpies de la zona, els possibles intercanvis comercials.


Link 1: http://www.larazon.es/local/cataluna/el-born-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-un-casco-urbano-JG13041594
Link 2:  http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160628/402822241754/barcelona-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-casco-urbano.html
Link 3: http://www.ub.edu/contrataedium/ordit/cultura_material/guia_paleografia/iframes_recerca/i_aplicacio.htm

Marta León: El dibuix arqueològic: la figura del dibuixant en Arqueologia

dijous, 16/02/2017

Autora del post: Marta León

En el treball de camp, és a dir, les tasques d’excavació és molt important registrar i documentar, mitjançant el dibuix i la fotografia les restes materials (ossos, ceràmiques, metalls, joies, etc.) o estructures (murs, paviments, forns, etc.) que es trobin dins l’àmbit que s’estigui tractant per tal de poder ésser estudiats paral·lelament o en posterioritat un cop l’excavació hagi finalitzat i poder elaborar una interpretació de l’àrea.

Pel que fa a la historiografia, el dibuix arqueològic, tot i que hi ha precedents, sorgeix a partir del segle XX quan l’arqueologia ja estava consolidada com a disciplina científica. El dibuix de camp ha anat evolucionant, al mateix temps que les millores en les tècniques de registre. Actualment disposem d’eines via ordinador com programes de tractament de la imatge digital, els quals permeten elaborar dibuixos, croquis i planimetries digitalment. També disposen d’altres programes que permeten fer reconstruccions virtuals a partir dels dibuixos elaborats durant el treball de camp.

El dibuix arqueològic, des de fa uns anys, i sobretot des de les empreses d’arqueologia, s’ha anat gestant la figura del “dibuixant” en aquest àmbit com a via de salvació, ja que aquesta professió, malauradament, està trontollant en els darrers anys. En aquest sentit, aquesta feina sembla ser que estigui en mans d’un únic individu, quan caldria tenir en compte que el dibuix arqueològic és una tasca que tot arqueòleg en la seva formació ha de conèixer i dominar. No obstant, com ja s’ha fet esment, hi ha qui s’especialitza en elaborar aquesta tasca per tal de sobreviure dins d’aquesta disciplina. Actualment, la figura del dibuixant està eclipsada i sembla no tenir el valor que hauria de tenir. Això, desgraciadament, no hauria de ser així, ja que el dibuix arqueològic és una de les activitats essencials que es desenvolupa en el transcurs de l’excavació.

En el marc de les pràctiques realitzades en el mes de juliol d’enguany en el jaciment del Born, estudiants d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona durant deu dies van treballar en un seguit d’àmbits, un d’ells el 19 de la Casa Corrales, on van anar excavant l’habitació i alhora van anar plasmant en dibuixos les seccions i la profunditat de l’àrea per tal d’observar l’evolució que es va dur a terme en aquesta estança, tal i com es pot veure en la fotografia posterior.

Fig. 1. Estudiant d’Arqueologia de la UB, dibuixant una secció d’una estança de la Casa Corrales en plena excavació (elbornculturaimemoria.barcelona.cat)

També es van centrar en excavar i dibuixar el paviment que confluïa entre els carrers Bornet i Gensana. Els estudiants van representar en paper més de 180 pedres com es veu en la imatge següent.

Fig. 2. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant el paviment del carrer Bornet/Gensana

Finalment es van aprofundir en un altre àmbit de la Casa Corrales, el número 16 que es tractava d’una claveguera superposada que va ser construïda posteriorment a l’habitació. Els estudiants en els deu dies de pràctiques van excavar i dibuixar en paper mil·limetrat cadascun dels passos realitzats durant el transcurs de les tasques d’excavació.

Fig. 3. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant les restes de clavegueram de l’àmbit 16 de la Casa Corrales

Ressaltar la importància del dibuix arqueològic, ja que sembla una tasca oblidada, i per contra és un dels passos obligats a seguir dins de la metodologia arqueològica. És per tot això que s’hauria de donar més rellevància dins d’aquesta disciplina.

Júlia Coso Àlvarez: Història d’una aixeta

dimecres, 8/02/2017

Autora del post: Júlia Coso Àlvarez

Quan pensem en objectes arqueològics, és a dir materials que es recuperen en excavacions, podem creure que només tenen importància aquells que, des del punt de vista actual, tenen cert valor econòmic: ceràmiques
de luxe, joies, monedes, etc.

Una aixeta és un objecte quotidià, un objecte al qual no li dedicaríem gaire atenció en el nostre dia a dia, però, des del punt de vista arqueològic un objecte d’aquesta naturalesa pot ser una gran font d’informació. Els objectes d’ús diari ens parlen de la gent que els va utilitzar, de les seves costums i, per tant, ens acosten a la realitat de l’època.

Al llarg de les intervencions arqueològiques que els alumnes de la Universitat de Barcelona vam realitzar al jaciment del Born, entre altres objectes, vam recuperar un fragment d’aixeta de coure procedent d’una claveguera situada al sector 16 de la Casa Corrales. Es tracta d’un fragment de forma tubular, buit per dins, amb un dels extrems decorat amb uns motius vegetals, fet de coure.

Aixeta del Born

Fotografia de l’objecte de coure. Font: fotografia cedida per el Born CCM

Aquest objecte, gràcies a la bibliografia consultada,  es va poder relacionar amb una tipologia de ceràmica concreta datada al segle XVI: una gerra de ceràmica per a aigua que inclouria una aixeta de coure. El fragment recuperat seria la part superior de l’aixeta, és a dir la clau que permetria obrir o tancar el pas de l’aigua.Aquesta aixeta aniria encastada a la part inferior del recipient ceràmic.

Model ceràmic

Imatge de gerra cerámica amb aixeta de coure. Font: extreta de Beltrán de Heredia, 2012: “Les llars barcelonines a través de l’arqueologia”. Interiors domèstics. Barcelona 1700.

Un material com aquest que, a primer cop d’ull, podria semblar poc interessant, ens proporcionaria informació sobre la higiene personal de les llars de l’època i, per tant, de les persones que van habitar a la casa Corrales. S’ha de tenir en compte que al segle XVI no existien sales de bany especifiques i, en conseqüència, la higiene personal es realitzava a la cuina o a les cambres personals. És per això que era necessari disposar de certs objectes que permetessin acomplir aquesta funció. Les gerres amb aixeta de coure, que acostumaven a incloure també una palangana, van estar en ús fins a la introducció de l’aigua corrent, era doncs molt típic trobar aquests objectes a qualsevol casa. Aquestes gerres substituirien les actuals aixetes del bany o de la cuina i servirien per a disposar d’aigua de forma ràpida  i còmode, ja fos per consum o per altres usos. Aquests objectes serien tan necessaris per al dia a dia de les persones que també es podrien localitzar en molts altres espais de la casa, com ara a les entrades, els patis o els safarejos.

D’altra banda, no eren els únics objectes que permetien acomplir aquesta missió; en els menjadors de l’època era molt normal trobar també un càntir i una palangana per a poder netejar les mans abans de menjar, una costum que vindria d’època medieval anomenat “donar aiguamans”.

A més dels objectes arqueològics recuperats en diverses excavacions de Barcelona, la documentació escrita de l’època, com ara els inventaris postmortem, també registrarien aquests tipus de materials i, per tant, ens permeten reconstruir els sistemes d’aprovisionament d’aigua dels barcelonins del segle XVI.

És important comentar que aquestes ceràmiques podien ser més o menys luxoses en funció de l’estatus social de la casa: normalment eren gerres de ceràmica comuna o metall, però també podien ser de pisa o majòlica italiana, és a dir importades, o fins i tot de plata a les cases més nobles.

Veiem doncs com un objecte que podria semblar corrent  i simple ens parla de molts aspectes de la vida quotidiana dels barcelonins de l’època. D’una banda, l’aparent cura que tenien en la higiene personal, ja que disposaven d’uns objectes específics per tal de cobrir aquestes necessitats. A més a més, gràcies a la documentació i als materials de les excavacions, s’ha pogut saber que eren uns materials que es trobaven en totes les llars i en moltes estances, convertint-se així en un objecte primordial en el dia a dia de les persones.

D’altra banda, ens proporciona informació de caràcter econòmic, ja que l’existència de gerres importades ens indica que Barcelona estaria en contacte amb diversos centres productors. De forma resumida, es podria parlar de tallers de ceramistes locals, els quals fabricarien les gerres de ceràmica comuna, les majòliques, que podrien provenir de tallers de València, i finalment les pises itàliques, que tal com indica el seu nom provindrien de centres productors italians.

També podem parlar de la informació que ens proporcionaria des d’un punt de vista social. L’existència d’unes  gerres més luxoses, com les de plata o les importades, que es contraposarien amb les ceràmiques comunes, ens parla d’unes evidents diferències econòmiques.

Excavació BornVeiem com un objecte que, a priori, ens pot semblar insignificant i quotidià, ens proporciona un seguit de dades sobre els costums, la societat, la econòmica etc., és a dir sobre la realitat de l’època. L’arqueologia no es cercar objectes valuosos amb l’objectiu de col·leccionar-los, l’arqueologia és la ciència que reconstrueix el passat mitjançant qualsevol resta material o font històrica.

En resum, un objecte tan senzill com una aixeta ens permet acostar-nos una mica més al dia a dia dels nostres avantpassats i al nostre passat més recent.

Adrián González Gómez de Agüero: Pintadas y Grabados: Sindicalismo en Corbera de Ebro

dijous, 2/02/2017

Autor del post: Adrián González Gómez de Agüero

Durante la década de los 30, se generó en España un espacio político rico en el que diversas izquierdas se empoderaron de medios de producción y donde la demanda de derechos laborales fue uno de los motores históricos. El papel de los sindicatos fue muy importante en toda la época previa a la guerra civil y durante la misma. Se puede apreciar un amplísimo nivel de afiliación de todo tipo de trabajadores. Los sindicatos eran una forma de organización no solo laboral, sino también política y es que la carga ideológica de cada uno de estos, marcó el devenir de sus actuaciones.

En este sentido, cabe destacar la fuerza con la que los sindicatos como CNT o FAI realizaban sus acciones y cómo la presencia de estas ha perdurado en algunos marcos. Corbera de Ebro conserva aún fosilizados aunque en un grave proceso de degradación distintos vestigios que corroboran no solo la presencia de estos sindicatos en el pueblo, sino su participación activa y directa en la transformación política de la época. Estos restos perduran aun en la arquitectura  formando parte del pueblo actual. A veces, la línea para discernir su valor patrimonial frente a los intereses de los actuales propietarios a veces puede ser fina. Es por ello que es importante recordar cuál fue el papel de estos agentes sindicales y cuáles fueron sus acciones, para poder entender cuál es el valor que le otorgan actualmente los habitantes de Corbera de Ebro a los remanentes que aún hoy, corroboran la presencia de una política de incautaciones en el pueblo.

Incautación CNT
 Figura 1: Pintada de incautación de la CNT en la casa nº 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Porta carrer Major

Figura 2: Puerta de la casa número 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Corbera de Ebro, fue uno de los pueblos de la zona donde menor intervención hubo por parte de los sindicatos y a pesar de que se recuerdan sucesos como la quema y destrucción de símbolos religiosos frente a la iglesia, no se produjeron delitos de sangre ni fratricidas. Es cierto que se produjeron asesinatos de gente de Corbera de Ebro, sobre todo de cargos religiosos, pero también lo es que esta violencia fue causada por agentes foráneos, es decir, que la izquierda de Corbera de Ebro, no asesinó a nadie durante este periodo. En definitiva la actuación directa de los sindicatos en este lugar fue breve y efímera, aunque aún se conservan huellas de su presencia. En este sentido, cabe destacar un conjunto de sucesos que marcarán el devenir de los nueve meses que dura aproximadamente el empoderamiento de los sindicatos.

En primer lugar, el 20 de Julio de 1936, se reunieron en el consistorio representantes de las organizaciones que apoyaban al Frente de Izquierdas: CNT, FAI, ERC Y UR, que constituyeron el Comité local ubicado en Ca l’Abadia. Cuatro días después, se produjo la destrucción de elementos religiosos y la incautación de la Iglesia, que posteriormente pasará a convertirse en un mercado, derribando uno de los muros, pudiendo así habilitar otra entrada y dejando la principal para la entrada de carros y mercaderías.

3-4

Figuras 3 y 4: Pintada de incautación de la CNT en la casa número 22 del Carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia


5

Figura 5: Casas incautadas por la CNT en el carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

A mediados de Agosto de 1936, comenzaron las incautaciones en las casas de aquellos que eran más ricos o estaban vinculados a la derecha, requisando desde materiales de trabajo hasta tierras y almacenes, en definitiva todo aquello que supusiese un medio o forma de producción. En este sentido, tanto la CNT como la FAI crean una colectividad anarquista, que en otoño de 1936, se constituirá como la Colectividad Agraria, aglutinando propiedades y parcelas incautadas y estableciéndose en Ca Piñol, que fue una de las casas más grandes del pueblo. Dependiente de la Colectividad se crea una Cooperativa de Consumo, en la cual se redistribuían los productos a precio de coste. Las incautaciones fueron realizadas por la CNT y se han contabilizado más de una veintena de propietarios afectados, que se vieron forzados a ceder espacios tanto urbanos como rurales. [1]

Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí

Figuras 6 y 7: Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí. Fuente: Imagen propia

En Octubre de 1936, comienza desde la Generalitat una política de normalización de la vida municipal, cuyo objetivo es reducir el papel de la CNT-FAI en la vida política. Y no será hasta el 29 de Enero de 1937, que se reestructure el Consejo Municipal de manera paritaria, aunque hasta el 24 de Febrero no actuará de acuerdo a los dictámenes del Gobierno Catalán.
Grabado de la FAI

Figura 8: Grabado de la FAI en el dintel de una puerta del Carrer Pinyeres del Poble Vell de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

En ese momento y tras la reestructuración política, surgió entre los sindicatos y entes políticos una dicotomía en torno al problema de la propiedad y la colectivización de esta misma. Este clima tenso, supuso la estructuración de los criterios y puntos que determinasen como se había de organizar el trabajo y la redistribución, en caso de existir, desde los gobiernos, sindicatos y colectividades. A través de estos puntos, se pretendía reducir la capacidad impositiva de sindicatos y colectividades sobre los propietarios, pero también regular las incautaciones ya realizadas y promover la de aquellos terrenos que estuviesen sin explotar.

El problema que genera este suceso histórico de incautaciones está latente aún en Cobera de Ebro. La memoria colectiva de estos sucesos puede suponer una lucha de pasiones y es por ello que se ha de tender a realizar una lectura histórica y objetiva a la hora de valorar la conservación de elementos como estas pintadas o grabados, que son el testimonio de un suceso histórico del que apenas queda registro y cuya documentación es muy limitada o inexistente. En este sentido, se ha de reflexionar sobre el papel de estos restos en la creación de un discurso histórico del pueblo de Corbera de Ebro, ya que son una muestra única de la fuerza de los sindicatos a principios de la década de los años 30. Uno de los problemas que puede surgir de la conservación de este tipo de pinturas en las que aún hoy puedan ser propiedades privadas, es la estigmatización social que genera el hecho de vivir en la que un día fue una casa incautada, probablemente a sus antepasados. Este podría ser uno de los motivos por el cual apenas se conservan pintadas en las puertas y las que se conservan, lo hacen de manera precaria, con evidencias de haber querido ser borradas. Algunas de las puertas adyacentes a las que un conservan las pintadas, presentan zonas que podrían evidenciar una intencionalidad a la hora de tapar ciertas pintadas.
Pintada de la CNT en la puerta principal de la casa número 24 del carrer Major en 2010

 Figura 9: Pintada de la CNT en la puerta de la casa número 24 del carrer Major en 2010. Fuente: Jordi Ramos

Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016

Figura 10: Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016. Fuente: Imagen propia

A través de este acercamiento, surge la duda de si se ha de imponer el bien común y patrimonial a la hora de conservar estos vestigios o se ha de priorizar el interés individual, y en todo caso, si la descontextualización de estos restos, es decir el traslado de estas pinturas y grabados a un museo, puede beneficiar su conservación o empeorar su vinculación histórica. Sería interesante plantear también la importancia de la fuerza de la propaganda política y en este sentido, los conflictos sociales que pueda conllevar su conservación in situ. Este es un problema no solo patrimonial, sino de pasiones e ideologías y es por ello que se ha de hacer pedagogía para mostrar la historia de nuestro pasado más reciente desde una perspectiva objetiva, que trate de hacer futuro haciendo historia.

 

[1]  En el libro Corbera d’Ebre. 200 Anys d’Historia 1800-2007 de P. Clua, J. Sánchez & C. Margalef se recoge la relación de propietarios afectados e incautaciones realizadas, a partir del estudio de la Sección Guerra Civil, del ANH-Salamanca, elaborada por los propios autores.