Arxiu del mes: abril 2017

Judith Peix: La importància de la recuperació de la ceràmica: el cas de les importacions

dimarts, 25/04/2017

Autora del post: Judith Peix

Un dels materials més recurrents que es recuperen a les excavacions arqueològiques són les ceràmiques. Es tracta d’un objecte que ha acompanyat a la humanitat des de la prehistòria fins al món actual, i que és una eina molt útil per l’arqueòleg, ja que aporta una gran quantitat d’informació. Per exemple, permet datar l’estrat que s’està excavant, evidenciar un possible contacte entre poblacions si la ceràmica identificada es troba en altres jaciments, i permet documentar i caracteritzar el dia a dia de la ciutat aportant informació sobre la vida quotidiana. El jaciment del Born no podia ser menys, i la ceràmica recuperada en la passada excavació ha estat clau per moltes de les interpretacions finals.

Les excavacions arqueològiques es duen a terme seguint les unitats estratigràfiques: en arqueologia es denomina així al mateix nivell d’ús o amortització, que presenta la mateixa tonalitat, composició, i cronologia, i que se situa a sobre d’un altre nivell més antic, i és cobert per un nivell més modern. A cada nivell apareixen diferents objectes com poden ser la ceràmica, el vidre, la fauna, els metalls, etc., que s’inventarien. En el nostre cas, centrant-nos en la ceràmica, es va procedir a la neteja del material recuperat, al siglatge[1], a la classificació i a l’inventariat.

La present excavació de l’antic Mercat del Born a la Casa Corrales i al Bornet, duta a terme per l’alumnat d’arqueologia de la Universitat de Barcelona com a pràctiques, va donar a llum rics conjunts ceràmics d’època moderna. Aquests, es van estudiar i classificar, i es va poder veure com la majoria de les peces havien estat fabricades a la península Ibèrica, a excepció d’uns pocs fragments de ceràmica importada de fora de la península. Concretament, a la casa Corrales es van recuperar fragments de ceràmica comuna vidriada en verd o marró, ceràmica de reflex metàl·lic, producció blava catalana, blava valenciana, i fragments de blu berettino, que provindrien de la Ligúria, i per tant, es tractaria d’importacions italianes.

A continuació, ens centrarem en la importància de la troballa de blu berettino al jaciment, com a exemple de la utilitat de l’estudi de la ceràmica en les excavacions arqueològiques, en aquest cas per explicar el comerç entre Barcelona i Itàlia.

La ceràmica de la Ligúria apareix a la península Ibèrica en contextos associats als segles XVI i XVII, i és produïda a Itàlia i exportada dintre i fora d’aquest país. Ens permet per tant, obtenir una datació de les unitats estratigràfiques en què apareix –aquestes seran datades del segle XVI i XVII-; i a la vegada podem extreure informació sobre el comerç que es duia a terme a la ciutat: amb quines ciutats comercialitzava Barcelona: en aquest cas queda corroborat que ho va fer amb Itàlia.

La ceràmica blu berettino, ja tractada en altres entrades al blog, rep el nom per la seva coloració i decoració: es tracta d’una ceràmica amb un fons blau, i amb decoracions per sobre d’aquest fons també amb colors blavosos, jugant amb les diferents tonalitats del mateix color. Fonamentalment, està formada per vaixella, i és considerada una ceràmica de luxe destinada a la seva exportació i comerç per tot el Mediterrani, com evidencien els fragments localitzats en diferents excavacions de diferents països.

Figura 1. Producció ligur blu berettino. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

En el moment en què arriben aquestes ceràmiques a la península, i sobretot a partir de 1550 endavant, la ciutat de Barcelona havia evolucionat i era un centre de producció, comercialització i distribució de productes acabats, com és el cas de les ceràmiques que es produïen a la ciutat. Barcelona va produir en massa nous productes, en gran mesura de luxe, fet que es relaciona amb una especialització del comerç, destinat a productes de gran qualitat, que es va desplaçar a un territori proper: el Mediterrani Occidental.

Barcelona no només va ser clau per la seva importància com a centre productor, sinó que va ser protagonista de la rebuda d’un gran nombre de materials provinents de l’estranger, com és el cas de la ceràmica blu berettino, i com han permès contrastar les excavacions que s’han desenvolupat durant els últims anys a la ciutat, especialment al Born. Els resultats d’aquestes han permès verificar i identificar un comerç entre Barcelona amb el Nord, Centre i Est d’Europa, sobretot d’objectes ceràmics, però també de vidre i pipes, ja esmentat en altres entrades del blog. Per tant, Barcelona formaria part de la ruta comercial entre l’Est i l’Oest, connectant els ports de Marsella, Gènova, Ragusa i Venècia, amb els de Constantinoble i Egipte.

Figura 2. Vista de Barcelona d’Anthonis van den Wyngaerde (1563)

L’altra protagonista del qual parlarem és Itàlia. Al llarg dels segles XVI i XVII va ser el principal exportador de ceràmiques, amb peces que provenien de la Ligúria, Montelupo, Faenza, o de Pisa. Unes peces de gran importància van ser les stile compendiario, que es varen produir a diferents parts d’Itàlia com la Toscana, el Laci o Úmbria, i que van ser imitades per altres ciutats, com és el cas de Barcelona.

Figura 3. Fragments d’stile compendiario. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Al segle XVI i XVII, en els contextos excavats a la casa Corrales del Born, és on es localitza aquesta ceràmica importada, formada per peces de vaixella de gran qualitat, que van omplir els mercats de la ciutat. Les més comunes i retrobades a les excavacions de Barcelona són la blu berettino, la calligrafico naturalistico, i la scenografia barocca, conjuntament amb els plats de Pisa amb decoració marmorizzara.

Figura 4. Plat d’scenografia barroca. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 5. Plats policrons de calligrafico naturalistico. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 6. Producció de Pisa marmorizzatta. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

La seva presència al jaciment, no només ens permet saber que estem excavant un nivell d’ocupació de la casa del segle XVI i XVII, sinó que ens permet obtenir molta més informació. El fet que es tracti d’una ceràmica de vaixella italiana de bona qualitat ja és molt important: podem saber, que aquest comerç era de productes de luxe que arribaven des d’Itàlia, i, a més a més, ens permet pressuposar qui seria en destinatari: les altes esferes socials o gent amb capacitat econòmica, que tindrien accés a uns productes cars; o l’ús que se li donaria: no seria la ceràmica destinada a la cuina o al dia a dia, sinó que s’utilitzaria en ocasions especials, com encara avui en dia passa.

Per tant, s’ha pogut comprovar com és d’important un bon registre ceràmic en una excavació i el gran abast d’informació que permet obtenir. La ceràmica és doncs, un material, que conjuntament amb la resta, ens permeten entendre com vivia la gent al jaciment, i la importància en el seu bon estudi és clau per unes bones interpretacions. Es pot veure, com d’un fragment molt petit, es poden resoldre moltes qüestions.

En el nostre cas, la Casa Corrales ha servit per identificar un cop més el comerç entre la Barcelona dels segles XVI i XVII, amb Itàlia, contrastant amb la documentació ja coneguda per textos de l’època, i verificant per tant, la importància d’Itàlia com a centre manufacturer de productes de luxe que eren exportats per tot el Mediterrani, i així mateix, reafirmant la importància de Barcelona com a centre que rebia productes de qualitat, i que per tant, tenia un comerç actiu amb les ciutats del Mediterrani Central.

Un cop més queda remarcada la importància de l’arqueologia com una font més per reconstruir la història. Uns fragments molt petits ens permeten ampliar la informació, així com contrastar-la i verificar-la. També queda clar, que la feina de l’arqueologia no és només el treball de camp, és a dir l’excavació, sinó que la part que ve després és una feina exhaustiva, que requereix molt de temps i dedicació. L’estudi dels materials ens permet en última instància, recompondre la vida a les ciutats: com vivien, quins útils utilitzaven en el seu dia a dia, com celebraven les ocasions especials, què menjaven, amb qui comercialitzaven, etc. Tal com cità Narcís Feliu de la Penya “Les ciutats no les componen les pedres sinó els seus habitants”. La feina de l’arqueologia és en última instància, entendre com vivien els habitants.

 


[1]Siglar consisteix en donar un número a cada fragment de ceràmica, fauna o metalls per tal de tenir-los ordenats, contextualitzats i saber d’on s’ha extret.

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Óscar Pérez-Parque: Modelització en 3D del Patrimoni Arqueològic: el cas del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dimarts, 4/04/2017

Autor del post: Óscar Pérez-Parque

Els models de digitalització virtual en 3D estan en ple apogeu actualment, essent emprats tant a nivell arqueològic –directament a jaciments- com en elements del patrimoni cultural català.

L’ús d’un model en 3D ens permet observar en diferents perspectives, i de manera no invasiva, el registre arqueològic. Alhora, aquestes tècniques permeten prendre mesures exactes i tenir nous elements d’anàlisi, com en el cas específic que proposem, per a poder comparar geomètricament els vestigis arqueològics.

Aquest tipus de modelitzacions poden arribar a ser molt costoses, encara que hi ha possibilitats de poder fer-ho amb un pressupost reduït, tal com demostrarem a continuació. Per a poder realitzar el processament de les imatges, només cal una càmera fotogràfica –inclús podria valdre un mòbil-, un ordinador i el software adient.

Nosaltres hem utilitzat un software –Agisoft Photoscan– que ens permet gestionar la informació gràfica presa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, concretament al carrer Pinyeres. Amb això hem pogut realitzar una fotogrametria d’una casa, presa com a exemple per a poder il·lustrar les possibilitats d’aquest tipus d’eines informàtiques en la documentació de jaciments arqueològics. A la vegada, hem documentat fotogràficament una de les zones on es manté el carrer antic in situ.

 

A nivell metodològic cal destacar que s’han de prendre les fotografies amb més d’un 80% de superposició entre una i altre fotografia, perquè l’àrea sigui entesa pel software com una unitat conjunta i no dos elements separats en l’espai.

També hem realitzat una unió de fotografies per a convertir-les en panoràmiques a la casa de Cal Sec, per a poder veure tota la seva façana en solament una fotografia i amb una qualitat millor que si haguéssim pres una fotografia més llunyana.

Pel que fa a la utilització d’aquestes tècniques de documentació gràfica en el Poble Vell de Corbera d’Ebre podem extreure dos plantejaments:

1)  Intentar difondre d’una forma més dinàmica el patrimoni que encara es conserva, tot i que a un nivell precari, dempeus.

2) Poder realitzar una visió estereoscòpica de qualsevol de les zones que es vulguin del jaciment.

Una de les tècniques que en un futur es podrien utilitzar per a poder donar una visió encara de més qualitat del jaciment del Poble Vell en conjunt serien els vols amb dron. Aquests donarien una perspectiva combinada que es podria mostrar en format vídeo, aportant una nova eina de presentació de les intervencions arqueològiques i patrimonials al jaciment del poble Vell de Corbera d’Ebre.

Per últim, volem destacar que la utilització de les diferents tècniques de digitalització i documentació gràfica poden conviure perfectament amb les tècniques tradicionals, encara que, tal com s’ha mencionat anteriorment, proporcionen una millor qualitat i major quantitat d’informació. També cal remarcar la possible inclusió d’aquestes dades en els projectes museogràfics de les Terres de l’Ebre, fent encara més dinàmica la visita als espais museïtzats.