Sara Monlleví: La importància del port de Barcelona per a l’arribada de materials d’importació

Autor del post: Sara Monlleví

Barcelona durant els s. XVI i XVII era una ciutat comercialment oberta al món. En vàries campanyes d’excavació s’ha pogut documentar diversos elements d’importació com són objectes ceràmics, de vidre i les pipes. La ceràmica procedia sobretot d’Itàlia (Ligúria, Montelupo, Faenza i Pisa), seguit per peces procedents de França (Provença i Llenguadoc) i del Nord d’Europa (sobretot d’Alemanya).

El vidre amb major documentació ha estat el que procedia de Venècia, amb les manufactures de Murano, però també s’han documentat peces com ampolles i copes de vidre d’Anglaterra i Alemanya, així com denes de collaret procedents d’Europa Central. Per últim, les pipes que procedien d’Anglaterra i Holanda.

Un altre element d’importació documentat a Barcelona va ser la porcellana xinesa, la qual només podien adquirir les classes benestants. Durant la campanya d’excavació realitzada al juliol del 2016 al jaciment del Born s’ha pogut documentar elements d’importació d’aquesta ceràmica procedent d’Itàlia. Itàlia era el principal país exportador de ceràmica durant els segles XVI-XVIII, la qual va tenir gran difusió per tot el Mediterrani, zones del nord d’Europa, el Marroc, Egipte, Turquia i part d’Amèrica. Els fragments ceràmics documentats en aquesta campanya corresponen al tipus blu berettino, també anomenada blau sobre blau. Aquesta ceràmica procedia de Ligúria i tal com el seu nom indica, la seva principal característica consisteix en un fons blau que pot anar des de tonalitats més clares a tonalitats més fosques i aplicant sobre aquest fons una decoració també en blau. El tipus blu berettino és el que té major representació arqueològica dins de la ceràmica italiana no només en aquesta campanya sinó en el registre arqueològic de la ciutat de Barcelona. Aquestes peces corresponien a ceràmica de taula (plats, plates, escudelles, etc.)

Exemple de ceràmica blu berettino trobada durant la campanya d’excavació del Born 2016.

Però, no només el registre arqueològic mostra la gran importància de l’arribada de la ceràmica italiana a la ciutat de Barcelona, sinó que el registre escrit també mostren aquesta arribada massiva. L’any 1614 el Consell de Cent va ordenar “que cap obra de terra que no sigui fabricada en la present ciutat no pugui ésser venuda i que es faci fora de les muralles”. El dia 21 de febrer es va ordenar que els portalers “no deixin entrar obra de Pisa” (Beltrán de Heredia, 2010). Per l’arribada de tots aquest material a la ciutat va jugar un paper molt important el port de Barcelona. Per parlar d’aquest port cal remuntar-nos a l’any 1439, quan Alfons el Magnànim va donar poder als Consellers de Barcelona per construir on ells creguessin oportú el port de Barcelona.

Un dels objectius de la construcció d’aquest port seria albergar els nous vaixells d’ancoratge que hi circulaven. Aquests vaixells permetien l’arribada de major quantitat de material i circulaven a major velocitat, però era necessari disposar d’un port segur perquè poguessin descarregar els materials que transportaven.

Un altre element que podria haver afavorit la construcció d’aquest port era que tot i els costos que podia suposar la seva construcció, finalment s’hi podien obtenir ingressos a partir del dret d’ancoratge, que era un pagament que havien de realitzar les embarcacions per tal d’ancorar al port de Barcelona i aquest era proporcional a les mides d’aquestes.

No va ser fins a l’any 1477 que es van començar les obres del moll de la Santa Creu i van durar fins a finals del 1486 o inicis del 1487. Per dur-les a terme es va comptar amb l’assessorament del mestre sicilià Staci d’Alexandrino, el qual havia treballat en els ports de Palerm, Càndia i Gènova. El lloc on construir el moll de Santa Creu va ser escollit per la presència d’una barra de sorra. Aquests elements geològics són mòbils i per tal que no es mogués a causa del moviment del mar es va dotar el peu de llevant de pedres per tal d’aturar aquests corrents.

El seu aprofitament va servir per no haver d’utilitzar tanta pedra per construir aquest moll, ja que aquesta barra de sorra tenia una alçada aproximada d’1,20 m. En aquest punt es van abocar pedres extretes de la pedrera de Montjuïc i es va dur a terme una ordinació municipal l’any 1479 en la qual deia que “tothom que faci obres a la ciutat aboqui les terres sobrant a l’obra del port” (Soberón, 2010).

També es va construir el dic de l’Est, el qual va provocar una retenció d’arenes que van donar com a resultat erosions a la costa, danys en el mur de defensa i en alguna edificació i que per tant, finalment va provocar l’abandonament de l’obra. No va ser fins a l’any 1590 quan es van reprendre aquestes obres, però canviant la direcció en la qual es va construir el dic per tal d’evitar els problemes que havien sorgit amb anterioritat. El nou dic tindria una grandària superior i l’escullera, que servia de fonament al moll, estaria feta amb pedres de Montjuïc amb major grandària i pes que la construïda en 1477.

Aquestes construccions van provocar problemes també en el litoral i danys a la muralla, així que entre 1590 i 1606 es va decidir de construir un nou dic, de 177 metres de longitud que compliria amb les funcions també de moll, amb una amplada d’uns 12 metres. Tot i aquests esforços, seguien els mateixos problemes, erosions a la costa i creixement de la platja. Es va formar una platja a l’interior del port que es va mantenir fins a l’any 1860 i va servir per dur a terme activitats marítimes de la flota de pesca, així com per reparar les petites embarcacions, carregar i descarregar mercaderies en tràfics de navegacions costaneres, etc. Les obres van restar paralitzades durant 60 anys, fins que en 1679 es van reprendre amb l’ampliació del dic, que només va durar fins a inicis del s. XVIII. No va ser fins al s. XIX quan Barcelona va disposar d’un port adequat. Paral·lelament a la construcció del port de Barcelona es van dur a terme grans avenços científics i tècnics en aspectes de navegació, com va ser l’ús generalitzat de la brúixola.

Representació del port de Barcelona durant els segles XVI-XVII. Font: www.portdebarcelona.cat

Pel que fa al tipus de construcció naval, fins a començaments del segle XVII va predominar aquella en la qual seguia sent l’artesà el que feia la construcció de l’embarcació, sense que hi hagués unes normes comunes per a la seva construcció, però a poc a poc això va ser substituït per seguir uns criteris tècnics alhora de la seva fabricació. Pel que tenim en tipus d’embarcacions hi havia les galeres, embarcacions de rems i que van perdurar a la Mediterrània fins al segle XVIII. Altres embarcacions que circulaven per la Mediterrània i que arribaven al port de Barcelona destaquen sobretot embarcacions petites com el llaüt, que tenia la funcionalitat de pesca i feia recorreguts curts, i la barca, que era una petita embarcació més gran que el llaüt. Les embarcacions mitjanes eren la tartana i la sagetia i les grans que es dedicaven al comerç mediterrani eren la pollacra, la nau i la galera.

Altres tipus d’embarcacions utilitzades sobretot a la zona de l’Atlàntic eren aquelles de vela, com la caravel·la, la nau o carraca i el galió. La caravel·la era una embarcació de pesca i cabotatge de mitjanes dimensions, que durant el s. XV va augmentar la seva mida. La nau va ser el vaixell més freqüent des del s. XV pel transport de mercaderies, evolucionant en el s. XVII a les urques. Per últim, el galió, amb orígens en el s. XVI i que va adquirir molta importància en el transport oceànic, ja que s’adaptava molt bé a les condicions de l’Atlàntic i tenia més capacitat de càrrega i era més robust que les caravel·les.

Per tant, en conclusió, era necessari la creació del port de Barcelona per poder albergar i adaptar-se a una nova forma de comerç que estava adquirint cada cop major importància.

 

Bibliografia

ALEMANY, J. (1998). El port de Barcelona. Lunwerg editores. Barcelona.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. MIRÓ, N. (2010). El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI i XVII. Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i la Xina. Quarhis, època II, núm. 6. pp. 14-91.

PORT DE BARCELONA. Historia. S. XV-XVII. [en línia]. Consulta: 15 juliol del 2016. Disponible a: http://www.portdebarcelona.cat/es/web/port-del-ciudada/31

SOBERÓN, M. (2010). El port baixmedieval de la ciutat de Barcelona: una visió des de l’arqueologia. L’escullera de 1477 i la troballa d’un vaixell tinglat. Quarhis, època II, núm 6. pp. 134-163.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús