Arxiu del mes: gener 2016

El refugi antiaeri de la ciutat d’Almeria

dimarts, 26/01/2016

Un dels vestigis més importants que va deixar la Guerra Civil Espanyola pel que fa a la reraguarda van ser una de les estructures de defensa de la població civil tant a ciutats com a pobles: els refugis antiaeris. I és que no només foren una de les eines de defensa de la població civil, sinó també van significar la cohesió de les diferents poblacions per un únic objectiu comú: salvar la vida dels bombardejos aeris (i també marins en els casos de la costa) . A més, són el testimoni d’una població atemorida, treballant en comú realitzant veritables estructures remarcables al voltant de tot el territori assetjat per les aviacions del bàndol insurrecte o de les aviacions aliades com eren l’alemanya o la italiana.

Per als que som de Barcelona, estem acostumats a veure com els refugis apareixen arreu i s’acostumen a trobar freqüentment cada cop que hi ha alguna obra de construcció en algun punt de l’àrea metropolitana, però què se’n fa de les altres ciutats, com pot ser la ciutat d’Almeria, a l’altre punta de la Península? Almeria fou l’última ciutat d’Andalusia que es va mantenir fidel a la II República durant tota la Guerra fins el 29 de març, quan es va rendir i van entrar-hi les tropes franquistes.

 

Nen davant les restes d’un edifici bombardejat a la ciutat d’Almeria. Font.

Oberts des del 2006, són uns dels refugis millor conservats de tota Europa i uns dels més llargs, mesurant fins a 4, 4 km  (dels quals només es poden visitar 1 km) més d’un tipus de construcció poc habitual als refugis de la Guerra Civil Espanyola. A més, al ser una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat des del 2012, la visita només és possible reservant al telèfon de contacte o a la taquilla de la plaça Manuel Pérez García de la ciutat (per on s’entra) i en grups de màxim de 25 persones, per la conservació de les estructures.

Edifici dels refugis d'Almeria a la plaça Manuel Pérez García.

Edifici dels refugis d’Almeria a la plaça Manuel Pérez García. Imatge pròpia.

El 1936, quan comença la Guerra, la ciutat no tenia més de 50.000 habitants (un quart de la població actual) i tampoc hi havia cap defensa militar aèria, marina o terrestre i junt amb la seva localització oberta a una badia, feien de la ciutat un objectiu fàcil per als bombardejos del bàndol insurrecte. És d’aquesta manera com la ciutat va rebre 52 bombardejos, en els quals un total de 754 comptabilitzades van caure-hi i, davant d’això es va veure la necessitat de construir-hi els refugis que avui dia es poden visitar. I és que en aquest indret, dels 50.000 habitants de la ciutat, van arribar a estar refugiats un total de 37.000 almeriesos, tot i que des d’un principi es pretenia encabir-hi un total de 45.000 persones. Al voltant dels barris de l’Almeria de la dècada de 1930, el refugi tenia sortida a diferents punts claus de la ciutat, com podien ser el Mercat Principal, la Catedral, l’Ajuntament o la Plaça de braus.

Entrada i pamflet. Imatge pròpia.

La visita als refugis comença amb la visió d’un documental de fonts orals de la gent gran d’Almeria que van viure la Guerra Civil, responent preguntes de com van viure la guerra, de com vivien els bombardejos, dels records de la ciutat durant el conflicte i de com era l’experiència als refugis i un dels bombardejos que recordaven amb més cruesa va ser un dels dos més greus que va rebre la ciutat, com bé s’encarregarà el guia dels Refugis d’explicar a l’interior de les galeries. El 8 de novembre de 1936, el creuer Canarias que bombardejaria tota la costa mediterrània fidel a la II República, va bombardejar els dipòsits de combustible del port de la ciutat i van cremar durant una setmana sencera i el fum va cobrir el cel de la ciutat i “no se veía la luz del Sol“.  I pel que fa a víctimes humanes, el bombardeig més cru fou la matinada del 31 de maig de 1937 en el que cinc vaixells alemanys van bombardejar la ciutat durant 40 minuts deixant més de 40 morts, 150 ferits i més de 200 edificis destruïts.

Amb el soroll de les sirenes i el guia explicant que “com antigament quan sonaven les sirenes era indicació de que tocava anar al refugi, nosaltres també ho farem” es baixa per una de les escales d’accès a les galeries subterrànies i acompanyats constantment pel guia que es va aturant i recomanant a la gent asseure’s als bancs d’obra originals, s’expliquen els diferents punts i qüestions sobre els refugis i la Guerra Civil a la ciutat d’Almeria en grups. Els refugis de la ciutat estan construïts a 9 m de profunditat i recorren el camí del Paseo de Almería, una de les principals avingudes de la ciutat. Just per sota dels refugis, a 16 m de profunditat (i també visitables durant la visita) es troba el magatzem que, durant el seu ús original, serví per a guardar i emmagatzemar material d’obra en una galeria de 5 m de longitud amb prestatgeries de fusta per dipositar el material. A més, disposava d’un quiròfan on operar en cas d’urgència i d’una consulta mèdica (que encara conserven el terra original) als que s’accedia des de l’Hospital i d’accessos a diferents refugis privats.

El refugi d'Almeria

El passadís central del refugi. Imatge pròpia.

Habitació d’ús mèdic dels refugis. Imatge pròpia.

Construïts i dissenyats per  l’arquitecte almeriès Guillermo Langle  (1895-1981), arquitecte municipal de la capital andalusa durant la Guerra Civil, els refugis constitueixen un conjunt d’estructures construïdes sota la mateixa ciutat, conseqüència de la necessitat de protegir-se d’una població que vivia la Guerra Civil en la rereguarda. El mateix Guillermo Langle va fer-se construir per a ell i la seva família un refugi privat des del que es podia accedir a casa seva. Serà ell qui, en la dècada de 1940, un cop acabada la guerra dissenyarà els quioscs d’estil renaixentista que serviran per tapiar les diferents entrades al refugi, quan aquest ja deixa de fer-se servir.

Guillermo Langle (1895-1981). Font.

Dins del refugi varen trobar diferents objectes d’ús quotidià, tot i que no es van conservar dins del refugi, però sí es van emmagatzemar com a objectes històrics. El material mèdic present a la museització de la sala del quiròfan no es van trobar dins del refugi, sinó són materials de 1941 donats per un metge de l’Hospital d’Almeria. A més, a les parets dels refugi s’han arribat a trobar grafits (inscripcions incises) a les parets dels túnels, doncs la gent que hi baixava durant les diferents alarmes que hi hagué a la ciutat de bombardejos tant aeris com navals. Entre els grafits es van trobar els dibuixos geomètrics d’uns avions i també la inscripció escrita [ Manrique// Martín // Agüero // 11-12-39] on aquest ciutadà almeriès va deixar escrit el seu nom i fins i tot va escriure la data en la que ho va fer, l’11 de desembre de 1938, mesos abans del final de la Guerra.

IMG_1715

Inscripció d’en Manrique Martín Agüero

A més de tot això, el refugi principal disposa d’una zona anomenada ‘la Alacena’, el rebost, que és la zona de més profunditat, una planta per sota del nivell del refugi en sí, a 16 metres de profunditat, on s’emmagatzemava menjar i queviures per a possibles atacs que comportessin la impossibilitat de tornar a sortir a la superfície. Aquesta zona de rebost estava connectada directament amb el Mercat Central d’Almeria, per a poder accedir-hi ràpidament i agafar el menjar, que posteriorment es racionaria als refugiats. Això no va caldre en cap moment, afortunadament. Per desgràcia, quan vam visitar els refugis (l’agost del 2015) estaven de rehabilitació d’aquest espai i no el vam poder visitar, però és accessible durant la visita. 

En conclusió i per acabar, remarcar la importància d’aquest element a la ciutat, testimoni d’aquesta voluntat no només del poble sinó també de les autoritats de defensar-se en moments de guerra: una població a la rereguarda que patia la cruesa i els atacs de la guerra. A més, és molt curiós veure’n les diferències amb la quantitat de refugis present al subsòl de la ciutat de Barcelona, amb la que estem més relacionats, com a reflex de dues realitats històriques i geogràfiques com eren ambdues capitals.

De l’etnografia a l’arqueologia: memòries d’un passat recent

dimarts, 12/01/2016

L’època contemporània ens ofereix un ampli ventall de fonts informatives per a l’estudi, podent conjugar en la recerca cultura material, documents, fotografies i material audiovisual. L’excepcionalitat d’aquest període rau però en l’existència de fonts orals, persones que han viscut contextos històrics determinats i que són capaces de comunicar les seves memòries, però també en els records col·lectius, en les memòries que tots i totes tenim del nostre passat més recent. Ciències socials com la història, l’antropologia o la sociologia treballen de formes diverses amb persones informants com a part de les seves investigacions. Ens preguntem doncs, de quina manera pot l’arqueologia enriquir la seva recerca amb aquestes memòries? Com es poden conjugar amb la materialitat?

Tractant de resoldre aquestes qüestions, membres d’El Passat més Recent hem participat entre els dies 16 i 20 de novembre en el Curs Treball de Camp Etnogràfic per a professionals del patrimoni  organitzat per l’equip del Incipit del CSIC a Santiago de Compostela.

L’etnografia, com a procés d’investigació de l’antropologia, empra una sèrie de tècniques per a estudiar la diversitat cultural i els conjunts de regles que modelen les societats; aquestes tècniques formen part d’una trobada entre la investigadora i el grup social estudiat. L’arqueologia contemporània, com a disciplina que estudia les societats contemporànies a partir de la seva relació amb la materialitat, es troba en un espai de necessària transdisciplinarietat (donades les múltiples i diverses fonts d’informació) en la tasca d’entendre el passat recent. S’haurà de conjugar doncs el treball amb els materials i amb els documents, però també amb les persones i els seus records, memòries i percepcions.

Pràctica d'observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Pràctica d’observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Més enllà de la coneguda tècnica de l’entrevista o la observació participant, l’etnografia ofereix múltiples tècniques que ens són útils per a treballar amb persones o grups. Una d’elles són les cartografies col·lectives i els mapejos d’actors, tècniques de treball col·laboratiu que permeten integrar informacions de vàries persones en un projecte determinat a fi de reconstruir elements determinats del passat. Un gran exemple n’és el projecte Todos los nombres, que ha portat a terme el recull de microbiografies de represaliades de la Guerra Civil i el Franquisme a Andalusia així com la creació d’un mapa de fosses a partir de les memòries de les informants.

Però la riquesa sensorial del record ens permet anar més enllà de la reconstrucció dels fets, per anar a cercar els ambients, els sons, les olors, els colors. A partir de la realització de Cartografies Col·lectives aplicades als estudis arqueològics del passat recent es poden realitzar reconstruccions d’espais materials o paisatges de memòria, creant ponts entre passat i present.

Per últim, l’etnografia proposa no només treballar amb les persones com a font d’informació, sinó treballar els projectes des d’un inici amb i des d’elles. Sabem que l’arqueologia contemporània tracta amb temes d’estudi especialment sensibles a les nostres realitats presents per la seva proximitat, però també per la seva vinculació política, cultural i fins i tot familiar. Tot i això, sovint estudiem les persones sense les persones, reconstruïm memòries i records sense atendre al seu impacte en el nostre present. L’ús de tècniques participatives d’Investigació Acció Participativa (IAP), es presenta com a alternativa aquestes dinàmiques d’investigació, involucrant les persones de l’entorn en la recerca com a subjectes investigadors. Es treballen memòries i discursos sovint divergents o conflictius sobre el passat, que s’incorporen en un diàleg amb la materialitat i els documents, treballant cap a la construcció de memòries col·lectives, de discursos conciliats. D’aquesta manera aquestes tècniques d’IAP prenen una tasca amb doble vessant: social i científica, permetent la construcció de coneixement de forma col·lectiva i el començar a gestionar els múltiples conflictes d’aquest passat tant recent.

IAP

Investigació Acció Participativa. Font: http://sandimeloconmusica.blogspot.com.es/2013/06/investigacion-accion-esa-gran.html

És possible doncs passar de fer una arqueologia PER A LA SOCIETAT a fer una arqueologia AMB i DES DE LA SOCIETAT?