Arqueologia “post – medieval” ??

La consideració de l’Arqueologia d’època moderna i època contemporània avui dia en el nostre context acadèmic és deplorable i per tant, amb una gran millora a fer. Queda molt de camí a recórrer i molta lluita per dur a terme. No ens queda més remei que declarar que, per tant, és l’arqueologia menys valorada de totes les seves vessants, que la veritat sigui dita, no són poques.

No sabem si per l’eterna pugna que hi ha entre l’ús de les fonts documentals i l’ús de les fonts arqueològiques, que semblen mai no casar entre elles i sempre juguen a “veure quin dels dos cavalls és millor”. Però no hauria de ser així, perquè tant la Història – entesa com a disciplina que construeix un discurs mitjançant les fonts documentals i no com a “l’avorrida assignatura que tothom suspenia a l’ESO” – com l’Arqueologia -entesa com l’anàlisi dels vestigis del passat- haurien de ser complementàries. I així doncs, juntes, tenen una relació de simbiosi que les fa necessàries entre elles. Són les dues cames del discurs històric i sense una, l’altra no pot caminar. D’acord, sí, deixem-ho clar des d’un principi per si algú s’ho pregunta: “Però l’Arqueologia prehistòrica perquè necessita la Història?”, doncs, la veritat és que les societats sense escriptura poc poden aprendre de la Història tot i que permeten configurar-la, però des que apareixen les fonts documentals – i ho han fet de manera exponencial al llarg de la nostra història mundial –  han anat augmentant fins a arribar al dia d’avui i per tant podem fer-les servir d’una millor manera.

 Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l'Arqueologia. Font: North Seattle College.

Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l’Arqueologia. Font: North Seattle College.

Però no ens en hem d’anar gaire lluny si volem veure quina és la consideració de l’arqueologia moderna i contemporània en el nostre context acadèmic. A la Universitat de Barcelona tenim la sort de poder estudiar arqueologia medieval i postmedieval, i podem escollir un bloc amb aquest mateix nom per fer el Treball Final de Grau, però no seria millor que en lloc de “post-medieval” aquest període s’anomenés “moderna i contemporània”? Aquest concepte de l’Arqueologia Post-Medieval és un calaix de sastre massa ampli i no pas definidor que no fa més que deixar-ne amagades i menystingudes la resta. En contraposició, aquesta arqueologia per a nosaltres és tant important com la resta.

I és que gràcies a l’Arqueologia d’època moderna i contemporània (sense ni tan sols el dret de tenir el seu nom com a tal dins del Post-Medievalisme) es podria estudiar com va ser la Revolució Industrial arreu gràcies als encara avui dia presents vestigis fabrils, o com es van dur a terme les grans batalles d’aquest període, que si més no ha estat anomenada l’Època de les Guerres, desembocant a les Guerres Mundials. Encara és menys apreciada Arqueologia d’Època Contemporània, que acostuma a veure’s com a quelcom massa proper – el passat més recent – per a ser considerada arqueologia, que se la creu una disciplina que estudia “neandertals, ibers i romans”. I és que allò que feien servir els nostres avis, l’arada que molts pagesos empesos per una moda “vintage” han col·locat als jardins de casa seva, és arqueologia. En són exemples arreu del territori els Museus Etnològics de la Ruralitat que mostren els vestigis materials dels pobles que ja no es fan servir i per tant s’han d’exposar, ja que no ens hi identifiquem.

Imatge de l'Espai d'Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Imatge de l’Espai d’Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Ja des d’un principi, l’Arqueologia Moderna i Contemporània va tenir molts problemes i moltes objeccions per a arribar a ser considerada com a tal (dins dels mínims que hi són), doncs els purs arqueòlegs sempre veien com que el seu treball era més significatiu amb una mancança de fonts documentals o els historiadors que tenen aquesta visió de l’arqueologia com a una “eina que estudia pedres i ceràmica” i que no pot ajudar-los en res. Partint des d’aquesta aprensió acadèmica, trobem com dins de la mateixa vessant arqueològica hi ha un fort debat historiogràfic del període cronològic que comprèn que al mateix temps és paral·lel al debat historiogràfic d’aquests períodes en la Història. Es debat en quin moment històric o amb quin procés s’inicia i acaba la Història Moderna i el mateix amb la Història Contemporània i encara més, el moment en què acaba: si arriba a un moment en concret o fins ahir mateix.

I, com ja hem esmentat, gràcies a la varietat temàtica tan àmplia que ofereixen les fonts documentals i arqueològiques de les quals disposem en aquests moments. En són exemples com l’arqueologia del conflicte – que ens ha dut a les pràctiques de la Cota 287 (Corbera d’Ebre, Terra Alta) -, l’arqueologia industrial, l’arqueologia del paisatge, l’arqueologia del món rural o l’arqueologia del comportament (Behavioural archaeology), totes vessants molt recents acceptades arreu del món. Un bon exemple d’aquesta arqueologia del comportament que creiem interessant ressaltar és el conegut com Tucson Garbage Project que es va dur a terme a la ciutat de Tucson (Arizona, Estats Units) el 1973 pel doctor William RATHJE i consistia a investigar mitjançant una metodologia arqueològica la brossa dels habitants partint de les dades quantitatives de diferents enquestes realitzades als habitants de Tucson i contrastar-ne ambdues.

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

Com a últim comentari que creiem que il·lustra aquesta discriminació cap a l’arqueologia ni més ni menys que la Llei de Patrimoni Cultural Català on s’estableix que els béns mobles per ser considerats com a patrimonials han de tenir un mínim de 100 anys d’antiguitat (Article 18.2,e) de la Llei 9/1993, del 30 de setembre de la Llei de Patrimoni Cultural Català) . D’aquesta manera, la majoria dels elements arqueològics d’època contemporània quedarien fora de l’aplicació d’aquesta llei, existint llavors un buit legal que creiem que té raó de ser.

I per això estem aquí, per canviar les coses: aquest és el tret de sortida.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús