Maria Franco: El registre arqueològic: el cas de la Casa Corrales del jaciment del Born

dimarts, 29/11/2016 (qsole)

Autora del post: Maria Franco

En el treball de camp que realitzem els arqueòlegs i les arqueòlogues, documentem i enregistrem totes les estructures, nivells de terra, murs, materials arqueològics… a través de les fitxes de registre, el que nosaltres anomenem fitxes d’unitats estratigràfiques. Una unitat estratigràfica, UE, és la unitat més petita i indivisible que reconeixem en un jaciment. Aquestes poden ser positives (tangibles i perceptibles amb la vista, es poden mesurar de forma horitzontal i vertical, tenen volum i una superfície) i negatives (aquestes no es materialitzen en una capa, són l’expressió d’una acció, per exemple un forat de pal, no trobem en la majoria dels casos el pal però si el forat on va estar inserit aquest pal, el trobem en forma d’un retall).

A mesura que anem excavant, les unitats estratigràfiques es van destruint, per això és tan important el seu registre i la seva numeració. Cada UE es documenta i se li donem un número que no es tornarà a repetir. La numeració no es pot repetir, ja que el contingut dels diferents estrats o nivells de terra ens proporcionen cronologies i el material de cada nivell ha d’estar també numerat. En el cas de repetir el número es perdria la seqüència. Les fitxes de registre les anem omplint a mesura que van avançant els treballs d’excavació. La majoria de les estructures les excavem i es destrueixen, de manera que l’anàlisi i la reconstrucció estratigràfica (diferents nivells o estrats de terra que trobem al llarg de l’excavació) del jaciment després de l’excavació depenen completament de la precisió de les notes de camp.:

1

Cada jaciment té les seves pròpies fitxes de registre. S’adeqüen a la cronologia que estudien i als materials que són més probables de trobar. En el cas del jaciment del Born la fitxa de registre és la de la imatge. Font: pròpia

Com ja hem comentat, documentem i omplim una fitxa de registre diferent cada vegada que hi ha elements diferents, per exemple murs, paviments, retalls… Hi ha elements que els diferenciem fàcilment però d’altres ens resulta més complicat, com el cas dels paviments, que els diferenciem a partir dels canvis de terra o estrat, quan el color és diferent, la textura, la composició de la terra, sorra, argiles… A continuació, explicarem el procés de registre de l’àmbit 19 de la Casa Corrales.

2

Un cop les restauradores van treure el paviment de 187 lloses per poder fer el tractament de salinitat, nosaltres vam començar a excavar. Font: pròpia

Cada vegada que trobàvem una UE diferent, la qual la diferenciem per la coloració, la textura… obríem una nova fitxa d’UE.

Primerament realitzàvem una fotografia general. Per a poder fer una fotografia correctament, cal que el que fotografiem estigui el més net possible i sense cap objecte (motxilles, carpetes, eines…) que es pugui veure un cop fem la fotografia. També és necessari utilitzar una escala o qualsevol element que ens permeti fer la fotografia des d’una alçada considerable. Utilitzàvem una cartel·la (pissarra amb les dades bàsiques; nom del jaciment, el codi d’intervenció i la UE), el nord (per orientar) i els jalons (barres metàl·liques d’un metre). A continuació realitzàvem una altra fotografia però sense la cartel·la.

Tot seguit preníem les cotes inicials, és a dir, els valors de referència per saber a quina alçada estan situades les estructures o estrats respecte al punt 0 del jaciment. Aquest punt zero és un valor fixe, en el nostre cas es troba localitzat en un dels extrems de la Casa Corrales, a partir del nivell òptic calculem els valors inicials de la UE documentada. Les cotes inicials (superiors) així com les finals (inferiors, les obtenim un cop la UE ha estat excavada, per tant les cotes inferiors d’aquesta UE, seran les cotes superiors de la següent UE) les anotem a la fitxa de registre tant a l’apartat de dades topogràfiques com al croquis realitzat.

Un cop agafades les cotes, es realitzaven els dibuixos de planta i secció

3

Casa Corrales: font pròpia

. En aquesta ocasió no descriurem els passos a seguir, ja que hi haurà un post al blog exclusiu del dibuix arqueològic. Realitzats els dibuixos el següent pas és excavar la UE. En el nostre cas, principalment excavàvem utilitzant el pic: piquem i amb la pala recollim la terra que dipositarem amb l’ajuda dels carros a la terrera feta en una part del Rec Comtal. També cal esmentar que vam anar recollint mostres de terra en bosses d’escombraries per posteriorment fer estudis arqueobotànics, per poder realitzar estudis de restes botàniques. Amb paletes i paletins, acabàvem de polir les superfícies i fèiem la neteja final abans de la fotografia.

Tot el material que vam anar trobant en la UE excavada és guardada en bosses de plàstic, diferenciant si era ceràmica, fauna (ossos d’animals), ferro, vidre… totes les bosses han de tenir una etiqueta de referència on escrivíem el número de UE, així com en la bossa de plàstic també era necessari escriure el material, el codi de la intervenció i el número de UE. El següent pas era la neteja de material, el siglat (posar un codi d‘identificació, generalment la UE) i l’inventari d’aquests materials, però això ens donaria per un altre post!!

Un cop excavada la UE, ompliem la fitxa de registre; la composició, el color, el material aparegut… Podem veure com la Marta fa aquesta tasca.

5

Prenent la cota. Font pròpia

7

Omplint la fitxa: font pròpia

Finalment, calia netejar la zona i tornar a començar el procés de registre; obrir una nova fitxa d’UE, fer fotografies, prendre cotes, fer la planta i la secció, excavar, recollir i documentar el material i acabar d’omplir la fitxa de registre.

A poc a poc vam anar baixant cada nivell de terra i documentant tot el que ens apareixia, des del segle XVIII fins a mitjans del XV van excavar durant els deu dies de pràctiques al Born. De la fotografia inicial a la final van transcórrer 10 dies, podeu veure vosaltres mateixos la diferència del primer dia al darrer.

Tot i que nosaltres només vam estar 10 dies, els treballs d’excavació es van prolongar una setmana més. Van arribar fins a cronologies del segle XIII. Un cop finalitzada la intervenció arqueològica, tot l’àmbit 19 de la Casa Corrales serà cobert amb geotèxtil, al qual li abocaran terra fins a arribar al nivell on estaven les lloses de pedres. Aquestes es dipositaran i quedaran col·locades a la mateixa alçada que quan es van extreure per al seu tractament químic, tot aquest procés s’ha explicat en un altre post.

Esperem que en un futur es continuï excavant al Born, ja que és un jaciment únic i on hem après moltíssim!!

8

De la terra al carretó: palejar. Font pròpia

 

El Poble Vell de Corbera d’Ebre: análisis de las zonas de devastación

dimecres, 2/11/2016 (qsole)

Autora: Tania González Cantera

Corbera d’Ebre es un testimonio único de la crueldad y de la sinrazón de un conflicto tan presente aún en la actualidad como es la guerra civil. En el estado ruinoso de la parte antigua del pueblo, el denominado Poble Vell, han quedado fosilizadas tanto las causas, como las consecuencias de la batalla más larga y sangrienta del conflicto: la batalla del Ebro.

Sin ir más lejos, la antigua iglesia de Sant Pere es un recordatorio constante de la acción de ambos bandos en el Poble Vell. En su fachada puede observarse la huella originada a raíz de la destrucción de sus símbolos cristianos y de su ocupación por parte de los miembros de la CNT-FAI en julio de 1936 con el fin de su reutilización a modo de economato, así como de los bombardeos padecidos por parte de la aviación franquista en el verano de 1938. El caso de la iglesia es extrapolable a prácticamente el resto del Poble Vell: el combate entre republicanos y nacionales redujo este municipio catalán a una ingente masa de madera, cemento y hierro, donde muchas familias continuaron malviviendo hasta bien entrado el período franquista.

esglesia-corbera-interior

Font: http://openbuildings.com/buildings/1-huge-skylight-church-profile-45484

No obstante, el paso del tiempo, la reutilización de sus materiales y la ausencia de una acción global de restauración del mismo es el motivo principal de su degradado estado actual. Con todo, la ubicación de las diferentes viviendas y estructuras ha sido un factor vital para su conservación o degradación, ya que ha configurado un patrón. El origen de dicho patrón se debería a la formación geológica de la zona: la Montera, donde se asienta el Poble Vell, está conformada por tres niveles de terrazas. Según la geología, los niveles de terraza más elevados son los que más se erosionan y sufren la acción de los diferentes agentes naturales (agua, viento…), por lo que se trataría de las zonas que más fácilmente se degradarían. Por el contrario, las estructuras localizadas en la terraza menos elevada serían las que más y mejor se habrían preservado.

Este proceso ha podido ser constatado en el caso del Poble Vell ya que el número y el estado de conservación de las estructuras localizadas en las terrazas inferiores es superior a las de la parte alta de la Montera. Es más, la zona donde se ha intervenido durante la presente campaña sería la peor conservada de todo el Poble Vell, bien por causas geológicas como por antrópicas. El área circundante a las antiguas calles Forn y Portal Nou se asienta sobre terreno natural y no sobre una terraza, un hecho que intensifica la velocidad de degradación de las estructuras que se encuentran allí. Por si fuera poco, la acción del hombre ha acelerado considerablemente dicho proceso, especialmente tras 1969 cuando, por orden del consistorio local, se ordenó “convertir en Coto Escolar las ruinas del casco antiguo” mediante la “demolición en evitación de posibles accidentes con la plantación de arbolado en sus ruinas” (Clua Micola et al. 2007, 177).

foto-antiga-poble-vell

Font: http://www.poblevell.cat/ca/inici/inici.html

Sin embargo, el área superior de la Montera no ha sido el único espacio en el que el impacto de la acción humana ha tenido una incidencia negativa: a excepción de las estructuras subterráneas (como los trujales de vino), el Poble Vell en su conjunto ha sufrido dicho proceso. Este hecho ha tenido lugar como consecuencia de la reocupación de las ruinas durante la posguerra y de la posterior extracción de materia prima de estas estructuras para la construcción de las viviendas del pueblo nuevo, situado en las terrazas más inferiores de la Montera. En este sentido, la geología juega de nuevo un importante papel: las partes mejor conservadas de las viviendas aterrazadas, a excepción de las construcciones bombardeadas, serían las más cercanas a la cima de la Montera. En cambio, la destrucción de los sectores inferiores de las casas debido al fuerte impacto y al peso del derrumbamiento de los techos y de otras estructuras sería inevitable conforme a las leyes de la física. Asimismo, en muchos casos los propios derrumbes constituyen una especie de soporte para las estructuras contiguas, frenando de esta manera la posible caída de más inmuebles.

20160309_120456_opt

Exemple de graus de conservació d’alguns immobles del Poble Vell. Font: pròpia

Con todo, en función de los materiales de construcción empleados el grado de preservación variaría destacadamente ya que las edificaciones realizadas en tapial, si están bien consolidadas, frenarían el deterioro de manera muy notable, mientras que la caída de las viviendas de piedra sería mucho más frecuente al no estar éstas tan ligadas entre sí.

En definitiva, podemos concluir que la propia batalla del Ebro no ha sido la principal responsable del deterioro actual del Poble Vell, sino las posteriores actuaciones antrópicas sobre el mismo. Con el fin de evitar una mayor destrucción de estos vestigios tan singulares, sería vital la realización de obras tanto de consolidación como de restauración1 siempre que se quiera intervenir en el Poble Vell ya que, de esta manera, el impacto del ser humano no sería tan determinante.

Per saber-ne més: CLUA MICOLA, P., SÁNCHEZ CERVELLÓ, J., MARGALEF FANECA, C., 2007, Corbera d’Ebre. 200 ANYS D’HISTÒRIA. 1800-2007, Ajuntament de Corbera d’Ebre.

1En algunas zonas del Poble Vell ya se han realizado algunas obras de consolidación, como es el caso de la calle Pinyeres o el entorno de la plaza de Sant Pere durante los últimos meses del 2007 (Fuente: poblevell.cat).

Els discursos entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dissabte, 1/10/2016 (qsole)

Autora: Carlota Solà

 

Sovint passat i present no poden separar-se completament. A vegades el que arqueòlegs i historiadors estudiem pot afectar a persones que encara són vives i al record de les que ja no hi són. A més a més, independentment de l’època, treballem amb un patrimoni públic que ens pertany a tots. En aquest sentit, un dels nostres objectius és fer que el que estudiem retorni a la societat de manera positiva, fomentant el seu interès i participació, i per aquest motiu considerem que és important tenir en compte la veu de la població en relació als diferents projectes que plantegem. Fruit d’aquesta conjuntura, la finalitat del present escrit és la d’intentar sintetitzar algunes de les diverses opinions existents entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre. Per tal d’aconseguir-ho, al llarg de la campanya d’excavació de l’any 2016 s’ha entrevistat a un total de set persones, les quals han posat de manifest l’existència de tres posicions clarament diferenciades.

Portada de la web del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic

Portada de la web del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic. Es poden fer diverses recerques, com “Ebre” o “Corbera” i es mostraran els testimonis que parlen d’aquests indrets.

En primer lloc, destacarem aquella que defensa l’estudi i valorització del Poble Vell, tenint en compte les seves diferències a nivell intern. Així doncs, mentre que un tipus de discurs, al qual retornarem més endavant, dóna importància als orígens i l’evolució del poble de Corbera d’Ebre, un altre prioritza la recuperació de la memòria històrica del que succeí durant la Guerra Civil i la postguerra al territori en qüestió. Aquesta última postura, la qual és representada, entre d’altres, pel Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), pretén trencar el silenci del franquisme, posant de manifest les vivències de la població i els horrors que comporta una guerra. En paraules de David Tormo, director del COMEBE, l’objectiu és dur a terme una “Pedagogia per la Pau per tal que tothom sàpiga el que comporta una guerra i evitar que es torni a repetir”.

En una línia similar, en Josep Maria, un veí del poble, em va explicar que el que busquen “no és venjança, sinó memòria”. Cal destacar que aquest tipus de discurs fa sempre referència a les vivències personals i al silenci com a conseqüència de la por a la repressió durant el franquisme. Segons el Josep Maria: “de petit ho sabia tot sobre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Sabia el que havia passat a Hiroshima i no tenia ni idea del que havia passat a Corbera”. Un altre veí del poble, en Ramon, ens comentava que de petit li demanava al seu pare que li expliqués històries de la guerra, però que ell mai no ho feia per por a que els veïns el sentissin i el denunciessin. A més a més, cal destacar que dins de la postura que defensa la recuperació i posada en valor del Poble Vell hi ha veus, com la de la Maria Dolors, que centren l’interès en conèixer les arrels de Corbera d’Ebre, estudiant-ne tot el seu passat i no només aquell relacionat amb la Guerra Civil. Finalment, també cal tenir en compte el favorable impacte econòmic que el Poble Vell pot tenir per a la població local. Tot i que en principi aquest argument no es consideri el prioritari, també té un cert pes molt especialment pel que fa a les persones relacionades amb comerços a la localitat.

CORBERA-EBRE-02-605x238

Font: http://www.centroeuropeo.es/ca/actividad/22355/

Per altra banda, també existeix un discurs determinat que no dóna importància al Poble Vell. Xerrant amb diverses persones de Corbera, sovint em preguntaven “què hi feu allà dalt? Si allà no hi ha res!” En aquest sentit, tot i que aquesta idea pugui trobar-se en persones de totes les edats, sembla ser que habitualment el valor atorgat al Poble Vell varia significativament en funció de criteris generacionals. Tal i com la Maria i la Maria Dolors assenyalaren: “a la gent jove els hi és igual”. Segons l’última, no és que el jovent de Corbera d’Ebre no s’interessi pel que succeí al poble durant la Guerra Civil i la postguerra. Per contra, es tracta d’un desinterès envers qualsevol fase de la Història, el qual actualment pot ser generalitzable a bona part de la joventut. En paraules de la Maria Dolors: “A la gent jove el passat tant els hi fa. El que els importa és el present”.

Finalment, existeix un discurs en contra de la posada en valor del Poble Vell. En alguns casos, el passat és massa dolorós i no es vol recordar. En d’altres es creu, sovint per part de descendents de partidaris del bàndol franquista, que aquest tipus d’actuacions poden anar acompanyades d’un discurs venjatiu i culpabilitzant, tal i com assenyalà el Josep Maria. En aquest sentit, la revalorització del Poble Vell es considera inadequada ja que podria contribuir a crear tensions entre la població.

materials Corbera

Jordi Ramos, arqueòleg director de l’excavació, analitzant i explicant als alumnes els materials localitzats el primer dia. Font: pròpia

Fins aquí hem exposat de manera molt breu i esquemàtica diversos discursos que posen de manifest el grau d’interès que desperta el Poble Vell dins la població de Corbera d’Ebre. Com a un element més de la posada en valor d’aquest conjunt, què se’n pensa, doncs, de la intervenció arqueològica que s’ha realitzat aquest any? Des de la perspectiva que defensa la recuperació del Poble Vell, l’excavació es considera important en la mesura que permet contrastar dades històriques procedents de fonts escrites i orals, tot aportant nova informació. A més a més, també permet documentar sistemàticament un espai en procés de degradació, conservant-lo sobre el paper. Molt especialment, les persones interessades en l’estudi de les arrels de Corbera d’Ebre veuen en la intervenció arqueològica la possibilitat d’estudiar el jaciment en la seva totalitat, analitzant tant els nivells pertanyents a l’Època Contemporània com tots els anteriors.

Malgrat tot, també existeix un altre tipus de postura que no acaba de veure clar per què s’excava al Poble Vell, tal i com mostren comentaris tals com “no hi trobareu res aquí”, “tot això que trobeu ho podeu trobar en molt més bon estat i quantitat al mas X”, “però això té algun valor?” La majoria de la gent que féu aquests comentaris ha nascut i viscut al Poble Vell i, en tractar-se d’elements de la seva vida quotidiana, no els donen importància. Un cas paradigmàtic per il·lustrar aquesta posició és el de l’Esteve, el qual davant la pregunta de què li semblava que estiguéssim excavant el jaciment em contestà: “doncs què vols que et digui. Si a vosaltres us agrada venir a excavar aquí doncs em sembla molt bé”. A més a més, quan li vaig preguntar si pujava sovint al Poble Vell, com d’altres persones fan, em va respondre: “no, perquè com que ja hi vaig viure i ja sé com està… doncs no”.

En definitiva, el present escrit ha volgut mostrar resumidament la pluralitat d’opinions entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre. També pretén posar de manifest el potencial que tindria realitzar una investigació antropològica detallada entorn aquest tema, aprofundint en el coneixement dels diversos discursos, intentant trobar punts d’encontre entre ells i adequant la recerca i els actes de difusió històrics i arqueològics als interessos de la comunitat.

Un exemple de restauració arqueològica: la Casa Corrales

dijous, 8/09/2016 (qsole)

Autora del post: Alba Marquès

Les tasques dels professionals de la restauració en contexts arqueològics tenen una gran importància encara que no sempre es tenen en justa consideració. Amb l’exemple de l’excavació de la Casa Corrales al jaciment del Mercat del Born a Barcelona es pretén mostrar una petita part de la feina que els restauradors i restauradores realitzen.

L’àmbit intervingut contenia un paviment, un terra, de 187 lloses de pedra. La sal que ha anat pujant cap a la superfície del sòl des de que les restes es van excavar estava causant una degradació de les pedres del mur i de les que confeccionaven l’enllosat. Aprofitant que les lloses s’havien d’extreure per poder excavar l’àmbit, es va proposar un tractament de dessalinització de les mateixes ja que un cop finalitzades les tasques arqueològiques es tornaria a col·locar el paviment en la posició inicial.

Casa Corrales

Imatge del paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: twitter #ArqueoBorn

casa corrales1

Imatge   del paviment de la Casa Corrales després de les excavacions arqueològiques amb els estudiants de la Universitat de Barcelona. Font: Imatge pròpia

En un primer moment es van dibuixar les lloses, una a una, almenys dues vegades: la primera de manera escalada (copiant la realitat en una mida més petita, acció completada durant les excavacions de l’any 2001) i la segona, fent-ne un calc de les mateixes lloses. Per a la realització d’aquest segon dibuix es va col·locar un plàstic transparent cobrint tot l’enllosat i es van anar calcant; la finalitat d’aquest era tenir un model per a poder recol·locar en la seva posició original totes les pedres. Responent a aquest últim objectiu també es va calcular i mesurar el desnivell, el grau d’inclinació del paviment.

Abans de procedir al desmuntatge de l’enllosat es va estudiar molt bé quin seria l’ordre més adequat, tant pel que fa a la mateixa acció com per la posterior recol·locació. Analitzant la posició de les lloses es van triar dos eixos imaginaris que passaven entre les pedres i que eren rectes per tal de començar amb les tasques de desmuntatge.

Abans, però, es va assignar un número a cada llosa, tant al dibuix que ja tenien (que s’anomena planimetria) com damunt de cada una d’elles escrivint-hi els nombres amb guix. La numeració seguia l’ordre de desmuntatge, i per tant de muntatge, escollit en el moment de la tria dels eixos. Seguidament i amb l’ajuda d’una palanca d’acer, es van anar descalçant les lloses i es van col·locar en una ubicació on es pogués treballar i que no suposessin un impediment ni per les tasques arqueològiques ni per les visites que el jaciment rep. L’extracció va ser relativament fàcil, malgrat la mida d’algunes de les pedres, a causa de l’absència de morter entre pedra i pedra.

extracció lloses casa corrales

Imatge de les tasques de descalçament de les lloses que conformaven el paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: elbornculturaimemoria.barcelona.cat

En el moment de l’extracció, les lloses, que presentaven una forma més o menys prismàtica amb base rectangular, també es van numerar en un extrem, el costat dret superior, per tal de poder recuperar-ne més fàcilment la orientació.

Un cop extretes es va realitzar una neteja del sediment superficial amb l’ajuda d’una aspiradora, raspalls, paletins i escombres. Aquesta neteja preparava les pedres pel tractament que després se’ls hi va aplicar. Per tal que no es dessequessin massa, es van cobrir amb la mateixa pasta que es va usar per la dessalinització i amb paper film.

Per la dessalinització es va utilitzar una pasta a partir de sepiolita, que és el mateix material del que està feta la sorra pels gats, ja que és molt absorbent, i d’aigua destil·lada que no conté cap mena de sals. L’aigua destil·lada dissol les sals contingudes dins dels minúsculs porus de les pedres, i la sepiolita absorbeix la mescla, amb la qual cosa arrossega les sals. La barreja no es va aplicar directament sobre les lloses sinó que abans s’havien cobert amb una malla i després se’ls col·locava la pasta.

dessalinització2

Imatges de les tasques de dessalinització de les lloses que conformaven el paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: Imatges pròpies

Per tal de saber exactament quina era la concentració de sals que s’havien pogut extreure de les pedres es va usar un conductímetre que va permetre calcular-la.

Un cop aplicat el procediment a totes les lloses, també van aplicar la pasta de sepiolita i aigua destil·lada als murs exteriors de la Casa Corrales, ja que també presentaven problemes amb la sal.

L’enllosat de pedra presentava una llosa en concret, la 123, que tenia marcat un joc d’alquerc. És una de les pedres destacades de l’àmbit, així com també un parell de lloses molt grans compostes per tres de més petites

 

llosa 123

Fotografia de la llosa número 123 del paviment de la Casa Corrales. S’hi pot apreciar el joc d’alquerc gravat. Font: instagy.com

 

Quan les tasques arqueològiques dins de l’àmbit 19 de la Casa Corrales van acabar i per tant van quedar documentats totes les ocupacions, es va omplir l’habitació amb una mescla de sediment del propi jaciment i de sauló fins arribar als nivells d’ús del 1700 i es van tornar a col·locar les pedres dessalinitzades. Es va poder tornar al mateix nivell gràcies als càlculs i a les dades preses abans de començar el desmuntatge del paviment i les excavacions posteriors.

Les tasques de restauració realitzades no són un tractament per sempre, sinó més aviat un tractament de contenció que s’haurà d’anar repetint al llarg del temps. La utilització de sauló en el sediment, que reomple l’àmbit, també respon a la intenció d’endarrerir tot el possible la nova salinització de les pedres.

Les dues restauradores que estaven realitzant aquesta tasca, l’Alejandra Miró i la Montserrat Soriano, en el moment de l’extracció de les lloses van anar trobant vestigis de l’ocupació i de l’utilització de la Casa Corrales. Aquestes professionals de la restauració també van dur a terme les primeres “cures” a diferents materials delicats que durant l’excavació van anar apareixent, sobretot bronzes. Així mateix les dues van comentar, que de la mateixa manera que els arqueòlegs confeccionem el que anomenen “diari de camp”, que és una llibreta on hi anem apuntant tot el que passa al llarg del dia en una excavació, elles fan justament el mateix, ja que es tracta d’una eina que pot resultar molt útil alhora de recordar fets concrets que han passat al llarg d’una campanya.

 

Aquest any excavo al Born!

divendres, 12/08/2016 (dsaez)

-Sí, bé, aquest any excavo al Mercat del Born!

-On dius?

-Al… Mercat del Born, el mercat que hi ha entre la Ciutadella i Santa Maria del Mar, on van sortir les cases que van enderrocar per construir-hi la Ciutadella després de la Guerra de Successió al segle XVIII…

-Ah, el “mercat aquell del 1714” que sortia al Telenotícies!

-Sí… aquest és…

Aquesta és la conversa que ben segur van tenir molts dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona que gaudirien temps després de dues setmanes de pràctiques excavant a El Born: Centre de Cultura i Memòria entre el 27 de juny i el 8 de juliol. I és que la gent del carrer es queda només amb la imatge que des de molts mitjans s’ha pretès transmetre: el símbol del 1714, l’espai de la Catalunya vençuda i sotmesa, un lloc on versar-hi nacionalitats i odis nacionals, una molèstia per al barri on s’insereix i un altre focus que segueix centralitzant el turisme a Ciutat Vella… Doncs bé, el jaciment d’El Born és molt més que aquestes senzilleses que es queden gratant la superfície.

Imatge de la coberta modernista de l'antic Mercat del Born. Font.

Imatge de la coberta modernista de l’antic Mercat del Born. Font.

En les obres de remodelació de l’antic Mercat del Born (encara pels carrers se sent l’expressió haver-hi born, és a dir, haver-hi mercat, menjar fresc al mercat, etc.!!) es van trobar al 2001 les restes de 60 cases que, com s’ha dit, es van enderrocar pels volts de 1716 i 1717 amb motiu de construcció de la fortalesa militar de la Ciutadella, estructura que controlaria la ciutat de Barcelona, l’última en acceptar Felip V de Borbó, el candidat francès que va resultar-ne guanyador, a la Guerra de Successió (1702 – 1714) per la corona de la monarquia hispànica, per Felip V de Borbó. I és aquí on entre el 2001 i el 2014 es van dur a terme excavacions arqueològiques, obres de restauració, consolidació i es va construir-hi a nivell de carrer el gran Centre de Cultura i Memòria que és avui dia. Però els 8.000 m2 que ocupa el jaciment encara no s’han esgotat arqueològicament, doncs què hi ha sota els paviments i les cases d’aquest 1716-1717?

Imatge general d'El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Imatge general d’El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Aquesta és la qüestió que es va pretendre respondre en les intervencions dutes a terme pels estudiants del grau d’Arqueologia al jaciment d’El Born. El primer que es va fer, tal i com es va anar explicant als “diaris d’excavació“, va ser retirar el paviment de l’àmbit 19 de la Casa Corrales, per l’equip de restauradores de Gamarra&García, i posteriorment l’excavació dels estrats (és a dir, les capes de terra acumulades una sobre l’altra) inferiors, arribant fins a nivells del segle XIV. A l’àmbit 16 de la mateixa Casa Corrales, s’hi va plantar un andami metàl·lic per a facilitar-hi l’accés. Allà es va excavar una claveguera que creuava pel bell mig de l’àmbit i els nivells que hi havia per sota, fins a arribar al paviment de l’àmbit que, gràcies al material trobat en la present excavació, es va poder acabar de datar al segle XV. Finalment, també es va dur a terme l’excavació d’un enderroc situat al Bornet, un dels carrers principals desenterrats ja al 2001. Tanmateix, es van reunir diferents mostres de terra dels estrats excavats per a poder realitzar anàlisis bioarqueològiques (com per exemple, flotacions de terres on es trobarien les diferents restes arqueobotàniques com llavors, carbons, etc.). Però no només es van fer tasques d’excavació, sinó que també de dibuix d’estructures no reflectides als plànols de les intervencions prèvies o de les que van anar apareixent.

Alumnes del grau d'Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l'enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

Alumnes del grau d’Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l’enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

I d’això se n’ha fet ressó. Es va cel·lebrar una roda de premsa on Xavier Roigé, degà de la Facultat de Geografia i Història, Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòries de l’Ajuntament de Barcelona,  i Maite Miró, cap dels serveis d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, van informar als mitjans què s’estava fent en aquells moments. Mitjans de premsa, com l’ABC, El Mundo, La Vanguardia en castellà i en català, La Razón, EuropaPressCadena Ser, El Periódico, 20 minutosEl Digital de Barcelona, BarcelonaTV, el mateix compte d’El Born: Centre de Cultura i Memòria, la mateixa Universitat de Barcelona, etc. Fins i tot, la gent del programa Slow de BTV fan realitzar un programa en POV (de l’anglès, point-of-view, és a dir, que l’espectador pot veure-ho com si estigués en primera persona) on es pot veure més d’1 h de la vida dels i de les estudiants del grau d’Arqueologia en plena feina! (Si cliqueu a sobre de les paraules ressaltades en color diferent, podreu accedir a les notícies que van fer!!!)

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d'El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d’El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Font.

I és que sempre que succeeix quelcom a El Born, se’n fa ressó perquè aquest jaciment no és només el ‘mercat aquell del 1714′ que desperta emocions en uns i en altres sinó que és un espai on poder parlar de la societat, del nostre passat, de la nostra memòria i nosaltres, com a estudiants del grau d’Arqueologia que hi vam estar excavant, us l’anirem desgranant peça a peça per parlar-vos-en, tanmateix, de l’arqueologia d’època moderna.

Els fortins de costa de Mataró

dimarts, 12/07/2016 (laiagvila)

L’any 1937, com a part del projecte de fortificació de la costa mediterrània per part de l’Exèrcit Republicà, va ser construïda tota una xarxa de trinxeres, fortins i bateries antiaèries a la ciutat de Mataró destinades a la defensa del territori davant les incursions per mar i aire. Moltes d’aquestes queden recollides en el llibre de Josep Clara “Els búnquers de la costa catalana” i encara aprofundeix més l’Adrián Cabezas en las seva tesi doctoral: La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que va ser defensada a la UB l’any 2013.

Hem pogut conèixer les estructures defensives de la línia de costa de Mataró de la mà de la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, una plataforma en què gent gran i entitats treballen conjuntament per a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat a partir de la recollida de testimonis, la recerca, la revalorització d’espais i la difusió. Aquesta plataforma permet viabilitzar projectes diversos relacionats amb el passat recent des de la població amb l’objectiu de fer arribar la memòria al conjunt de la societat mataronina. Una d’aquestes iniciatives ha estat l’inventari i estudi dels fortins situats a les platges de Mataró de cara a promoure’n la protecció. Els fortins van ser finalment recollits i declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) al planejament urbanístic l’any 2014 amb la seva colaboració en la Modificació puntual del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró de 1999.

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

El passat 25 de maig vam passejar amb ells i elles per la vora del mar visitant els 7 fortins que encara es conserven a la costa mataronina. Aquestes estructures, construïdes amb formigó armat amb la tècnica de l’encofrat, presenten un mateix patró en tots el casos: una mateixa morfologia, distribució interna i ubicació, amb una entrada que se situa indistintament al cantó esquerra o dret i una espitllera o tronera amb una obertura de 180 graus dividida en dos. Així mateix, s’observa una preferència en la localització en les proximitats de les rieres per la facilitat de transport d’armament i amb una distància aproximada de 600 m entre fortins, que estarien comunicats per línies de trinxeres. Alguns fortins, a més, van ser recoberts amb sorra de platja durant la seva construcció per a camuflar-los en l’entorn. Aquestes robustes estructures serien capaces de preservar personal i armament a resguard de l’impacte d’artilleria i bombes d’aviació i vaixells.

Els fortins de Mataró foren construïts l’agost de 1937 per part de civils i soldats organitzats en la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra” per a poder donar resposta a una nova forma de guerra que atacaria no només objectius militars sinó població civil.

Vista d’un fortí a la sorra de la platja. Font: pròpia

La defensa de costa, per tant, serví per defensar la població i les platges dels bombardejos de l’aviació i la marina de guerra, així com per a evitar possibles desembarcaments. És per aquesta forma de guerra que molts fortins anaren equipats amb armament antiaeri. La costa del Maresme, i Mataró en particular, va ser bombardejada per mar pels vaixells Canàries i Balears, però també va patir l’atac aeri d’hidroavions bimotors i avions trimotors italians i alemanys de la Legió Còndor, afectant a les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Cant, Arenys de Mar, Calella i Malgrat de Mar.

Abandonats després de la presa de Catalunya per part de les tropes franquistes, els fortins de Mataró van ser reutilitzats entre 1944 i 1945 en el context de la Segona Guerra Mundial per la por de la Dictadura a una possible intervenció dels aliats que mai arribà i que la portà a refortificar la costa de Portbou a Alcanar i construir una nova barrera defensiva als Pirineus, la Línia P. Anys més tard, La Guàrdia Civil va fer ús dels fortins com a punts de guaita per a la vigilància del contraband i a partir dels anys 50 molts van ser utilitzats com a vivenda i refugi. Però la visita als fortins no només ens oferí històries de guerra, sinó també la possibilitat dels assistents que van viure els fets de compartir les seves experiències personals i el relat d’històries de memòria popular com és el cas del Ferm, un peculiar personatge que visqué en un fortí en honor del qual s’ha compost una havanera i fins i tot s’ha fet un gegant.

Mataró, gràcies a la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, suposa un exemple en la protecció d’aquestes estructures defensives de la Guerra Civil, així com altres pobles del Maresme com Santa Susanna o Arenys de Mar. La major part d’aquestes accions es deuen a iniciatives ciutadanes, que amb el seu treball i el seu esforç han reclamat la protecció i conservació del patrimoni de la Guerra Civil, però encara queda molt camí per fer. A Mataró la Comissió encara exigeix la deguda conservació d’alguns fortins que estan quedant sepultats sota la terra o s’estan enfonsant en la platja, però també reivindiquen l’acondicionament dels fortins: que s’identifiquin i s’expliquin amb cartells, que es dignifiquin i que se’n pugui acondicionar algun per a la visita.

Fortí "camuflat" en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Fortí “camuflat” en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016 (jramos)

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Èxit de l’arqueologia de l’època moderna i contemporània

dimarts, 5/04/2016 (qsole)

Arqueologia de l’època moderna i l’època contemporània, assignatura d’èxit al Grau d’Arqueologia de la UB

Des del curs 2012-2013, al Grau d’Arqueologia que s’imparteix a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els alumnes tenen la possibilitat de cursar una assignatura optativa de sis crèdits centrada en el passat recent. En ella s’exploren les possibilitats d’aplicar el mètode arqueològic en restes dels períodes modern i contemporani, i s’intenta traslladar a l’alumne el valor que tenen entre les mans de poder aplicar la seva “mirada arqueològica” en els vestigis del passat. Donar valor a elements físics, des de grans infraestructures i béns immobles fins a petits elements de la vida quotidiana, que sovint els historiadors els costa atorgar-los-hi la possibilitat d’anàlisi i aprofundiment del passat que també contenen, atès que es fixen més en les fonts clàssiques escrites, d’arxiu o bibliografia.

20160121_154901

20160121_154942

Imatges: pròpies. British Museum

I aquest passat no cal que sigui remot, no cal que sigui d’èpoques en què no hi havia registre escrit. Al contrari, pot molt ben ser un “passat recent”, com de fet els estudis arqueològics d’aquest període s’estan denominant. Les fortificacions d’època moderna, les seves batalles, l’evolució dels habitacles –cases i masos-, de la ciutat… però també d’època contemporània i inclús de món actual, amb estudis que ja s’estan fent arreu del món centrats en vestigis dels centenars –malauradament- de conflictes armats que s’han esdevingut, però també d’edificis en desús, de tot allò relacionat amb oficis desapareguts, o de murs caiguts, com el de Berlín l’any 1989. Qualsevol objecte o vestigi pot ser analitzat i se’n pot obtindré informació històrica, sempre que aquest formi part del nostre passat. Però ara que el temps històric és tan fugisser, ara que la història s’ha accelerat tant, cada cop tenim el passat més proper.

Els alumnes se senten molt atrets per la possibilitat d’analitzar arqueològicament, de poder aplicar les tècniques que han après al llarg del grau, en un passat del que en tenen un record audiovisual. Son fills d’una generació en què és bàsica la imatge: fotografia, vídeo, cinema, reportatges, jocs i videojocs…. molts d’ells han “lluitat” a la segona guerra mundial amb un comandament a les mans, han estat personatges d’un joc de rol de 1714 o han sofert amb qualsevol pel·lícula de Hollywood i les seves històries del segle XX. Per molts altres l’atracció els hi arriba del seu entorn físic més immediat, sobretot aquells que vénen de fora la ciutat. Poder analitzar arqueològicament la transformació del paisatge contemporani de la seva població; el que va significar la construcció i funcionament durant dècades d’una fàbrica i la seva colònia industrial i els vestigis que en queden; les transformacions que va provocar el cultiu de vinya al llarg del segle XVIII i XIX amb les construccions que se’n derivaren, sobretot la gran riquesa de la pedra seca… Motivacions diverses que fa que els quatre cursos que s’ha impartit l’assignatura i fins ara l’interès hagi estat destacable per part dels alumnes i que els treballs resultants siguin ben demostratius de les possibilitats de l’arqueologia del passat recent.

20160303_115012 Foto: Pròpia. L’arqueòleg Jordi Ramos explicant les bateries antiaèries de Sant Pere Màrtir

Un exemple clar és aquest blog, nascut de les pràctiques que fan els alumnes a l’estiu en jaciments d’aquests períodes més propers. A partir de la seva experiència, dels seus anàlisis i reflexions, podem conèixer moltes coses del passat excavat però també de com persones que tenen al voltant de 20 anys veuen i llegeixen aquest passat.

Un altre bon exemple són la gran quantitat de Treballs de Final de Grau que s’estan fent a la Universitat de Barcelona centrats en molts i diversos aspectes d’aquest passat. Uns treballs sovint molt bons dels que n’anirem parlant properament…

Vivim entre ruïnes

dijous, 10/03/2016 (laiagvila)

Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.

Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.

Ruinas Modernas Julia Schulz2

Urbanització abandonada Font: Llibre “Ruinas Modernas, una topografia de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?

Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.

En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.

Greenpeace reclamant la demolició de l'Hotel Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Greenpeace reclamant la demolició de l’Hotel El Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana  Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.

Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.

La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.

edifici mig construir

Habitatges a mig construir. Font: https://lab4season2mpaa.files.wordpress.com/2014/10/documento-01-dsc_0042.jpg

Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach

dilluns, 22/02/2016 (dsaez)

Tot i que molts historiadors i arqueòlegs es posicionen en contra de la novel·la històrica perquè dóna imatges de fals històric, hi ha una altra branca que creuen que és una bona eina de difusió, doncs es tracta d’una bona forma de poder arribar a la gent i de fer viure la història al lector. En aquest context trobem un gran llistat de novel·les històriques que, seran millors quant més recerca històrica tinguin al darrere.

En el cas del període que comprenen la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura franquista, hi ha una llarga llista de novel·les ambientades en aquesta època. En aquest enllaç podreu trobar-ne una molt completa, ordenada cronològicament i amb una petita sinopsi de cadascuna de les històries.

Luciérnagas d'Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l'experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

Luciérnagas d’Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l’experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

La novel·la que tractem en aquesta entrada és Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, publicada en 2012  per l’editorial Empúries Narrativa (tot i que també hi ha edició de butxaca de l’editorial Labutxaca, valgui la redundància). És la primera novel·la escrita pel conegut cantautor gironí Lluís Llach, un dels símbols de la Nova Cançó Catalana amb la cançó L’estaca, tot i que recentment ha publicat una segona novel·la, Les dones de la Principal (2014) també ambientada en part durant la dictadura franquista. La sinopsi de Memòria d’uns ulls pintats és la següent:

Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l’impacte d’uns fets històrics que influeixen d’una manera especialment tràgica en la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d’un període sovint mal explicat, Memòria d’uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d’amor.

Memòria.indd

La portada de la novel·la

 

Tot i que amb la sinopsi ja podem veure que dins del context històric es barreja una història d’amor i es crea un fals històric, el que destaquem de la novel·la pel que ens interessa com a un bloc on pretenem conèixer El Passat Més Recent, és el context històric, el medi que envolta als protagonistes, com ho viuen, com ho veien, com en Germinal descriu el seu barri, la Barceloneta on, durant la II República s’hi crearà una nova escola amb un programa educatiu revolucionari, com la Guerra Civil transbalsarà les vides de totes i de tots i com la cruesa del franquisme quedarà marcat en la part més profunda de les ànimes dels personatges amb els que coneixerem de primera mà com podia haver estat la vida quotidiana d’uns joves que van patir tants canvis en tan poc temps.

37449

L’autor, Lluís Llach.

Narrat en forma de memòries i addictiu des de la primera pàgina, Memòria d’uns ulls pintats constitueix una sorpresa pel que fa a la capacitat d’en Lluís Llach com a escriptor de novel·les. Aconsegueix transportar-te i fer-te reviure aquest període històric, de fet, la novel·la ha tingut molt d’èxit i té molt bones crítiques, demostració que ha aconseguit arribar al públic i ha aconseguit el seu objectiu per a nosaltres més important, fer difusió de la història i fer que la gent s’hi interessi i es pregunti: “¿I què més va a passar? ¿On puc cercar més informació sobre la Guerra Civil? Ves per on! Hi ha quelcom anomenat Arqueologia del conflicte i es centra en la Guerra Civil! Què interessant!”

És per això que, nosaltres, des del punt de vista d’historiadors i sobretot arqueòlegs i des del bloc El passat més recent, recomanem aquesta novel·la si t’hi vols apropar i vols conèixer una mica més com era la vida quotidiana a la II República, a la Guerra Civil i durant la dictadura franquista!