Ménage à trois

divendres, 20/08/2010 (Equip IPHES)

Últim dia de campanya. Ja hem netejat la cova, hem acabat de rentar els materials, els hem siglat i hem empaquetat les troballes. Tota una feinada: més de 7.000 objectes coordenats. Amb una mica de pena deixem enrere una altra campanya d’excavació a les Coves del Toll. No obstant, ja tenim algunes conclusions. Les anàlisis prèvies que hem fet aquí mateix amb les dades recollides aquests dies comencen a donar els seus fruits.

Companyes recollint el sediment on trobem els ossets de la microfauna - Alexandra Canet

Ens agrada dir que a la Cova de les Teixoneres hi va haver un ménage à trois, és a dir, un espai compartit per tres grans mamífers: els óssos de les cavernes, les hienes i els homínids. Ara bé, no acaba de ser un ménage à trois complet. Els fòssils descoberts de l’ós i la hiena són a l’interior de la cova, mentre que les evidències d’ocupació humana es recuperen a la part externa de la mateixa cavitat, buscant aixopluc prop de la llum natural. És a dir, junts però no barrejats.

Pel que sembla, la cova estaria ocupada de manera intermitent per tots aquests tres animals, cadascun per motius ben diferents. L’ós de les cavernes la utilitzaria per hivernar, les hienes per buscar un refugi tranquil on menjar-se les seves preses o, fins i tot, per parir els seus cadells, però… i els homínids?

Ruth Blasco analitzant ossos amb la lupa binocular - A. Canet

En els darrers anys no hem obtingut una quantitat massa important d’indústria lítica. Malgrat tot, enguany, a mida que hem anat rebaixant el nivell III, ens hem anat trobant més indicis de la seva presència, cosa que ens permetrà explicar una mica millor què feien els neandertals en aquesta cova. En un primer moment, al no trobar restes de talla (que serien les ascles de petita mida que surten quan es fabriquen els instruments), pensàvem que les ocupacions serien tremendament expeditives, però en aquests últims dies ens han aparegut moltes més restes que permeten evidenciar dues coses importants: el nombre d’ocupacions és elevat i el número de membres dels grups que van ocupar Teixoneres varia en cadascuna d’elles.

Tot i així, no hem trobat indicis de confrontacions entre la hiena, l’ós i els homínids, perquè sembla que no van coincidir en el temps. El que sí podem assegurar és que d’aquests tres mamífers, el més temible seria el neandertal, qui en un enfrontament segurament hagués guanyat sense cap problema. Us imagineu un grup de neandertals ben organitzats amb les seves llances, i probablement també amb torxes, atacant l’ós mig adormit?

Díem adéu als nostres amics, els hanitants de la cova de les Teixoneres - A. Canet

Doncs, fins aquí la nostra aventura. Hem passat vint dies d’excavació i vint dies de contacte amb vosaltres i, francament, estem encantats per la il•lusió que heu demostrat al llarg d’aquesta campanya. Esperem que us hagi servit aquesta eina comunicativa per conèixer una mica més cóm vivien els nostres cosins neandertals en aquestes coves del municipi de Moià. Vosaltres podreu seguir fent les vostres preguntes, amics i amigues. Amb molt de plaer us seguirem responent. I de part de tot l’equip: una abraçada. Fins aviat!

Foto del dia

L'equip d'excavació al complert s'acomiada de tots vosaltres - A. Canet

Teixoneres, un matriarcat

dijous, 19/08/2010 (Equip IPHES)

Amb un dimorfisme sexual quasi inexistent, les femelles són les que “porten els pantalons” a la manada. De qui parlem? De les hienes, les “princeses” del nostre jaciment; menyspreades per la cultura popular com a carronyaires i no acceptades com el que són: unes astutes caçadores.

A la cova de les Teixoneres, un veritable cau de hienes, estudiem el comportament d’aquest animal i us en volem donar una altra visió. Com ja hem dit, aquest esplèndid caçador es troba a l’alçada dels lleons o dels llops com a carnívor, però és gairebé l’única bèstia, que conjuntament amb els humans, pot triturar ossos de fauna molt grans, com els rinoceronts o els urs. Les femelles governen aquestes manades i els mascles, lleugerament més petits, queden com a subordinats. Per aquesta raó diem que Teixoneres és un matriarcat. I és que darrerament, hem trobat moltes restes de hienes de les cavernes (Crocuta spelaea) tant a la Cova de les Teixoneres com a la Cova del Toll.

Actualment, aquests animals viuen en grans comunitats, en “clans”, (fent ús de la nomenclatura que utilitza el biòleg Hans Kruuk en el seu llibre ‘The spotted Hyena’), i són temibles depredadors. La manada caça de forma conjunta i poden arribar a engolir uns 14,5 quilos de carn d’una sola menjada. Solen endur-se les parts més apetitoses a un lloc segur i tranquil per poder-les devorar amb placidesa. Certament, el carronyerisme entra dins de les seves estratègies per aconseguir menjar, però no és, ni molt menys, la principal.

Mamdíbula de hiena / IPHES

Les comunitats de hienes poden arribar a tenir uns vuitanta individus aproximadament, encara que es separen en moments de manca d’aliments. Marquen les seves fronteres amb senyals d’olor i acostumen a barallar-se amb les manades veïnes arribant a matar-se entre ells.

Actualment, les hienes no habiten a Europa, les trobem solament a l’Àfrica, al sud del Sàhara. S’ha estudiat el seu comportament i una investigació americana del 2006, duta a terme pels biòlegs Sofia A. Wahaj i Kay E. Holekamp, mostren que tenen una estructuració jeràrquica interna molt complexa i rígida. Aquests investigadors es van adonar que hi havia una agressió per part dels individus més adults cap als cadells de menys de dos mesos d’existència per constatar aquesta relació dins de la manada.

Foto del dia

Alexandra Canet

Els nostres companys Andrea Fernández i Sergio Blanco netejant el safareig on es garbella el sediment que s’obté durant l’excavació a les coves del Toll.

Redescobrint la cova del Toll (i 2)

dimecres, 18/08/2010 (Equip IPHES)

Ahir us vam explicar una mica de la història de la cova del Toll i avui en reprenem el fil.

Desprès de les incursions als anys 60, la cavitat es va tornar a excavar del 1976 al 1980, per un equip encapçalat per l’investigador Jean Guilaine, que es van centrar en l’estudi del neolític, en una cronologia d’ara fa 5.000-6.000 anys. L’objectiu era “cercar la personalitat de les diferents etapes del Neolític d’aquesta zona a Catalunya”, tal i com constata aquest científic en un article publicat l’any 1979 a la revista Ampurias.

Zona en què s'excava actualment a la cova del Toll - Alexandra Cavet

El treball se situa principalment a la Galeria Sud, que és en la què nosaltres estem excavant en aquests moments. Entre les restes que van sortir es troben nombroses gerres i vasos decorats, propis del Neolític.

Dos anys desprès de que finalitzessin les excavacions del professor Guilaine, el 1982, una fortíssima pluja va inundar el Toll i una de les seves deixebles, Maria Àngels Petit, actualment professora de Prehistòria de la Universitat de Barcelona (UB), va dirigir les campanyes de neteja de la cova.

Poc més es va fer durant els anys posteriors fins que el 2003, l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) decideix prosseguir les excavacions al jaciment. Però les intencions d’aquest centre de recerca van més enllà del Neolític i intenta resoldre la problemàtica relacionada amb les possibles ocupacions humanes a la cova durant el Paleolític mitjà.

Foto del dia

La nostra companya Maria Soto treballant a la cova del Toll - A. Canet

La porta que hi havia inicialment a la entrada de la cova del Toll l’hem trobada en un dels talls dels sondejos.

Redescobrint la Cova del Toll (1)

dimarts, 17/08/2010 (Equip IPHES)

4 membres de l'equip són els qui excaven aquests dies a la cova del Toll - Alexandra Canet

Amb els nous membres de l’equip encara no l’havien vist, hem anat visitat la sala museu de les Coves del Toll, situada a la casa natal d’en Rafel de Casanovas, a Moià. Allí ens hem trobat amb el nostre amic Joan Surroca; cal dir que sense la seva feina nosaltres no estaríem actualment excavant a la cova del Toll, doncs ell va ser un dels primers exploradors d’aquesta cavitat i un dels quatre integrants del grup que va obrir la Galeria Sud, que és l’accés pel qual hi entrem.

Estimats lectors i estimades lectores, permeteu-nos que us expliquem una mica la història d’aquesta gruta.

El Toll, és una gruta amb un total de 1.148m. de recorregut, es coneixia ja al segle XVIII, època en què ja va haver-hi un intent d’exploració. No obstant, no es va dur a terme un reconeixement en profunditat fins l’any 1948, quan el Club Muntanyenc de Barcelona va decidir realitzar una indagació intensiva de la cova. Aquests espeleòlegs, però, es van trobar amb una paret insalvable, a uns 80 metres de l’entrada, i es van fer enrere.

Una mandíbula d'ós de les cavernes obtinguda a la cova del Toll - A. Canet

Va ser Francesc Rovira Luitz qui, el 13 de juliol de 1952, va superar aquesta barrera. Aquest mateix any, l’explorador va arribar fins a una sala on li esperava un tresor: una gran gerra prehistòrica, concretament del neolític i d’uns 5.000 anys d’antiguitat. Aquesta troballa va plantejar un dilema, ja que no la podien haver introduït per l’obertura per la qual Luitz havia accedit a la cova, doncs era massa petita i la gerra massa gran. Així doncs, es va adonar que hi havia d’haver un altra entrada a la cova. Va ser el 1954 quan un equip de quatre valents exploradors,  J. Sala, P. Quintana, J. Armadans i, com no, el nostre estimat Joan Surroca, van decidir trobar l’altre accés a la cova, que localitzarien finalment el 29 d’octubre d’aquell any.

D'esquerra a dreta, J. Armadans, J. Sala, P. Quintana i J. Surroca, els quatre exploradors que van obrir la Galeria Sud de la cova del Toll

Com que van començar a sortir restes fòssils, van considerar que era un jaciment que calia excavar. Aquell mateix mes van començar les intervencions arqueològiques i paleontològiques, que es van allargar fins el 1960. Els investigadors van obrir sondejos en diferents llocs de la gruta, alguns d’ells de fins a set metres de profunditat; d’aquesta manera, van poder veure que el Toll posseïa una història de 100.000 anys.

I com que ja hem llençat molta informació, ho deixarem aquí per avui. Demà acabarem d’explicar-vos la resta de la història i com va arribar tot això fins als nostres dies: ara, aquí i a aquest blog. Tota aquesta història l’hem recopilat en un article recent publicat a la revista Modilianum de Moià.

Foto del dia

Harmonie Texier - A. Canet

La nostra companya, Harmonie Texier, és un dels membres de l’equip que excava al Toll. Aquí la vam “enganxar” asseguda sobre el carretó amb el que es retira el sediment de dins la cova.

Una comunitat, un llenguatge

dilluns, 16/08/2010 (Equip IPHES)

Com ja us vam explicar en el darrer post, ens ha sortit un altre fogar. Això ens planteja vàries preguntes, per exemple, quans individus van descansar exactament a la cova de Teixoneres? Sembla que la família va ser més gran del que inicialment ens imaginàvem, i com hem comentat ja repetidament, un fogar és un lloc de reunió, sigui per narrar un conte, per compartir experiències, per parlar… Però coneixien el llenguatge els neandertals? Doncs sí. En tenien i ho sabem gràcies a un estudi que van fer els nostres col•legues de l’Equipo de Investigación de Atapuerca, Ignacio Martínez, Juan Luis Arsuaga, José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell (director, a més, de l’IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social),entre d’altres.

Vista de la Cova de les Teixoneres amb l'equip que aquests dies hi excava - Alexandre Canet

Per esbrinar-ho, aquests investigadors es van centrar en analitzar l’àrea de Broca -una de les parts del cervell que coordinen el llenguatge- de les restes de cranis que sortien a les excavacions. Aquest mètode es va abandonar pels pocs fòssils descoberts i l’excessiva fragmentació dels cranis recuperats. Així doncs, van decidir que s’havia de mirar la composició de la part que comunica la faringe amb la tràquea, ja que depenent de la seva altura i dela seva posició, l’individu estaria preparat per parlar o no. No obstant, la laringe es de matèria cartilaginosa i no fossilitza, per tant, no es conserva fins als nostres dies.

Així les coses, Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martínez van donar la volta a la truita i van anar a buscar la resposta a l’orella, ja que disposaven de restes d’aquest òrgan d’Homo heidelbergensis que han aparegut a la Sima de los Huesos de Atapuerca. A través de l’estudi de la composició de l’oïda humana actual, van calcular quines freqüències captem, i es van adonar que els sons que emetem estan sempre dins d’aquests paràmetres. Al reconstruir l’oïda d’un Homo heidelbergensis, van establir les pertinents comparacions i es van adonar que estava capacitat per escoltar, més o menys, les mateixes freqüències que nosaltres. Conseqüentment van concloure, molt acertadament, que si podien escoltar era perquè podien captar sons, i conseqüentment, gaudien de la parla.

Els gens de la parla

Un treball publicat al Current Biology per Krause i col•laboradors, l’any 2007, va demostrar que els neandertals tenien un gen denominat FOXP2, imprescindible per al desenvolupament del llenguatge en l’Homo sapiens, nosaltres. Si aquests homínids posseïen aquest gen, no ens hauria d’estranyar que emetessin sons com ho fem nosaltres.

John Maynard Smith i Eörs Szathmary, en el seu llibre ‘The Major transitions in evolution’, ens expliquen que el llenguatge hauria d’haver aparegut juntament amb el començament de la fabricació d’eines lítiques, perquè analitzant el cervell humà han observat que la majoria de les zones que controlen la parla i, per tant, el llenguatge, també tenen a veure amb la manipulació d’eines i objectes diversos, i d’aquí ve l’interès per l’àrea de Broca que comentàvem abans.

Així doncs, suposen que el procés cognitiu de la fabricació d’eines va de la mà de la construcció de frases. Però això només és una interpretació. Nosaltres preferim mirar els fòssils i les pedres a veure què ens diuen i si podem comprovar aquesta hipòtesi, ja que ara per ara tot sembla indicar que parlaven. Però quan van començar a gaudir d’aquesta capacitat? De moment no sabem la resposta. Benvinguts, doncs, a una nova incògnita en aquest trencaclosques de la història humana.

Foto del dia

Espectaculars restes fòssils trobats a la Cova del Toll - A. Canet

Entre les espectaculars restes fòssils trobades a les Coves del Toll sobresurt una vèrtebra d’ós de les cavernes. Certament, aquest animal és el rei de Moià.

I de nou… un altre fogar!

dissabte, 14/08/2010 (Equip IPHES)

I es que no ens ho podem creure. Ens ha sortit un altre fogar a un metre i mig de distància del primer. Per ara només ha tret el nas per damunt del sediment, però ja fa alguns dies que la quantitat de material cremat en aquesta zona ens feia pensar.

La companya Judit Vidal treballant en el nou fogar - Alexandra Canet

A més, la cova està irreconeixible, perquè hem tret una gran caiguda de blocs del sostre de la cavitat que cobria tot el nivell on hi ha els fogars, per tota la superfície. Molts d’aquests blocs estaven encrostats per les filtracions de l’aigua amb carbonats que queia de les estalactites, i la feina ha estat dura en alguns sectors; era com formigó armat. Ara gairebé ja hem acabat de retirar-ho tot i la troballa d’un altre fogar ens ha deixat una mica desconcertats. Cap on tirem?

Els "homes" de l'excavació traint els blocs de l'interior de la cova - A. Canet

La cova ha quedat completament reconfigurada, i a més, els ossos d’ós no paren de sortir i sorprendre’ns. El treball de laboratori es frenètic: neteja dels materials, siglat, inventariat i identificació de totes les restes que surten. El ritme de feina es cada cop més intens, i comencem a veure que ens costarà acabar!

Però bé, estem en un moment de molta efervescència al jaciment, i tant la cova del Toll com la de Teixoneres ens estan descobrint uns fòssils meravellosos. Hem de veure, però, com continuem l’excavació. Estimats lectors i estimades lectores, això es cada cop més interessant!

Foto del dia

Un húmer d'ós de les cavernes - A. Canet

Avui el nostre protagonista és l’húmer d’un ós de les cavernes molt gran, probablement sigui d’un mascle. Té algunes fissures antigues, però mireu quin bon estat de conservació presenta.

No importa la mida: els habitants més petits de les Coves del Toll

divendres, 13/08/2010 (Equip IPHES)

Podcast relacionat: micromamífers i canvi climàtic

Tots els animals que surten en un jaciment s’han d’estudiar, fins i tot els més petits. Aquests són avui els nostres protagonistes. Ens referim a ratolins, talpons, talps, musaranyes, els rats penats, salamandres, granotes, gripaus, tritons, serps i les petites aus, entre d’altres; en total, unes trenta espècies.

Restes d'ossos de microfauna - Alexandra Canet

L’estudi de la microfauna és un dels pilars bàsics per poder comprendre l’ambient i el clima de l’època que s’estudia, en aquest cas, fa 50.000 anys.  A més, ens ajuden a datar els jaciments on apareixen. Com? Per exemple, els talpons són espècies que evolucionen molt ràpidament, depenent dels canvis en el clima, i per tant, han estat identificades les seves aparicions i extincions en diferents moments del Plistocè, fa entre 2,5 milions d’anys i 10.000 anys. Així doncs, quan ens trobem amb un talpó, segons les característiques anatòmiques que presentin, podem arribar a unes conclusions determinades. L’estudi de la microfauna també ens facilita comprendre l’evolució d’aquestes espècies : com eren inicialment i com van anar canviant en el temps.

Alejandra Serrano recollint el sediment pel seu posterior estudi - À. Canet

A la cova de Teixoneres hem identificat un taxó (grup d’organismes emparentats) que ja no existeix avui en dia: el Pliomys lenki. Aquesta espècie, de la família dels talpons, els lèmmings o les rates mesqueres, comença a desaparèixer fa uns 40.000 anys aproximadament. Aplicant aquesta informació, el fet de trobar un Pliomys en un jaciment ens indicarà que és més antic que aquesta data. A més, un canvi en la biodiversitat ens pot indicar un canvi climàtic a l’època en què estem excavant. Aquestes dades són molt importants per poder comprendre el comportament ecològic d’alguns mamífers, fins i tot dels homínids.

Juanma López i Hugues-Alexandre Blain en plena feina - À. Canet

I, com sempre, ens hem de fer les preguntes: què ens indica la microfauna a les Coves del Toll, que analitzen els nostres companys Juan Manuel López García i Hugues-Alexandre Blain? Tot i que l’estudi encara està en una fase preliminar, podem afirmar que l’ambient era més humit i més fred que avui dia. Això ho demostra la presència d’animals petits de climes freds i de zones més humides. No obstant, aquestes no són les conclusions definitives, encara no hem acabat la campanya i caldrà després investigar minuciosament les restes al laboratori.

El mètode de treball

Tot el sediment que s’extrau a l’excavació es renta i es deixa secar. Després, es distribueix en bosses i es du al laboratori per a fer una tria selectiva on es rebutjarà la terra i es guardaran els ossos. Aquests seran analitzats pels nostres especialistes: el Juan Manuel s’ocuparà dels petits mamífers i l’Hugues-Alexandre dels rèptils i amfibis. Identificaran les espècies amb la lupa binocular, comptabilitzaran els individus i desprès ens transmetran la informació obtinguda per conèixer una mica millor l’entorn climàtic a les Coves del Toll.

Foto del dia

Cadena humana per treure de la cova el sediment acumulat amb l'excavació - À. Canet

Sovint cal fer una cadena humana per extreure tot el sediment de l’interior de la cova. El nostre equip excava amb molta rapidesa i s’acumula molta terra, de tal manera que hem hagut de cridar a quasi tots els membres del grup perquè ens ajudessin a treure-la.

Eines lítiques, poques, però espectaculars

dimecres, 11/08/2010 (Equip IPHES)

Video de l’IPHES sobre la fabricació d’eines a la Prehistòria

Les Coves del Toll no és caracteritzen particularment per ser riques en la troballa d’útils lítics, sinó que pràcticament tot el que surt és animal. Les eines en pedra són escasses, en comparació a les restes d’ossos, però les que hem trobat fins ara són simplement espectaculars!

Punta de silex bandejat - Alenxandra Canet

Ja han aparegut dues puntes retocades d’un tipus de sílex que es coneix com a bandejat, les quals estarien col•locades segurament a l’extrem d’un mànec de fusta i s’utilitzarien per a la cacera. Han sortit també denticulats, que potser van servir per a treballar la fusta, i ascles sense retocar, essent aquesta última l’eina més esmolada que podien obtenir els neandertals al Paleolític mitjà, fa entre 130.000 i 30.000 anys. Durant aquest període hi havia, entre d’altres, dues tècniques de talla lítica molt característiques: la levallois –que us expliquem en la composició fotogràfica que acompanya aquest post-, i la discoide. En ambdues formes s’utilitzen dues pedres: el nucli, a partir del qual extraurem les eines, i el percussor o instrument amb el que es colpeja el nucli, que pot ser de pedra, o d’altres materials, com asta de cérvol o fusta.

Esquema de la tècnica levallois. Juan Ignacio Morales ens demostra com s'extrau una punta - A. Canet

La tècnica levallois és més elaborada que la discoide i consisteix en realitzar extraccions al voltant de tot el perímetre del nucli, de manera centrípeta, per tal de “dibuixar” l’ascla que s’extraurà a continuació. Una vegada que aquest procés de preparació està enllestit, es colpeja en un dels extrems per a així extraure l’ascla que s’havia anat formant en el centre del nucli.

La tècnica discoide és una mica diferent. En aquest cas es prepara el nucli per tal de poder obtenir ascles tallants de manera continuada per cadascuna de les seves dues cares.

Poc més podem explicar sobre les eines lítiques, ja que fins que no procedim al seu estudi més detallat no podrem saber la seva procedència o el seu significat en el conjunt del jaciment. Per ara el que sí podem dir és que a mesura que anem excavant el nivell 3, de fa uns 50.000 anys, especialment cap a la banda d’accés de la Cova de Teixoneres, ens començem a trobar, cada cop més, amb útils tan singulars com la punta retocada que surt a la foto. És una troballa preciosa, no us sembla?

Foto del dia

Part de l’equip observa al Juanin realitzant el seu treball de talla lítica - A. Canet

L’ós de les cavernes, el rei de Moià, temible i vegetarià

dilluns, 9/08/2010 (Equip IPHES)

  • Avui inaugurem una petita secció que apareixerà al final de cada entrada d’ara endavant: la foto del dia
  • Podcast relacionat amb la zooarqueologia

La cova del Toll, l’altra de les coves que estem excavant a Moià, juntament amb la Cova de les Teixoneres, és un referent a nivell europeu pel que fa a fòssils del temible ós de les cavernes (Ursus spelaeus). A les dues cavitats estan sortint nombroses restes d’aquest espectacular mamífer que es va extingir al final del pleistocè, ara fa uns 10.000 anys.

La dent d'ós de les cavernes, adult - Alexandra Canet

Què hem trobat fins ara d’aquest formidable animal? Comptem ja amb algunes dents, entre elles, alguns canins, incisius i molars; també tres falanges i dos metàpodes (aquests ossos tots formen part de l’urpa de l’animal), a més de diversos húmers (l’os que enganxa l’espatlla amb el colze),  un d’aquests últims presenta marques de mossegades, possiblement d’un altre ós. Sembla que va servir de dinar per a algun altre exemplar que deambulava per la mateixa cova.

El Joan Caparrós ha trobat un húmer d'ós de les cavernes - A. Canet

Ens es fàcil imaginar a un ós de les cavernes despertant-se del seu període d’hibernació, amb la panxa que li demana desesperadament menjar, i cruspint-se restes d’algun company mort a la cova. Aquestes marques són identificables a l’ull expert i la la zooarqueologia, disciplina que estudia les relacions entre els grups humans del passat i els animals, juntament amb la tafonomia, que analitza els processos de formació dels jaciments, s’encarreguen d’esbrinar-ho.

L’ós de les cavernes és caracteritza per ser molt gran, més que l’ós bru o el polar actuals. Tenia certament un aspecte més temible, no obstant, la seva dieta era molt més vegetariana que la dels óssos que viuen avui en dia. Això ho sabem a través dels estudis de dentició que s’estan duent a terme a diferents jaciments europeus, on es determina l’alimentació d’aquests mamífers.

Esquema de l'urpa d'un ós de les cavernes, amb alguns dels ossos que hem obtingut - IPHES

Encara ens cal estudiar totes les restes d’ós que hem descobert a la campanya d’enguany per a poder calcular quants individus hem tret i quines característiques tenien, però ja us podem avançar que un dels húmers correspon a un cadell i que un molar és d’un espècimen ja adult, proper a la senilitat. Com ho sabem?

La zooarqueologia (podcast relacionat) investiga els ossos dels animals per a comprendre millor què va ocórrer amb ells: com van morir, quina era la seua dieta, si van ser consumits i caçats per humans, etc.  Per determinar l’edat dels espècimens es miren dues coses: l’estat de les dents i l’edat de fusió de les epífisis ( el moment en que s’ajunten els ossos amb les articulacions). O sigui, que es té en compte tant el desgast de les dents -quan més evidències d’ús d’una peça observem més vell és l’exemplar- com el grau d’erupció dentària, és a dir, quan es va produir la substitució de les dents de llet per les definitives.

Cal remarcar que la fusió de les epífisis passa a edats diferents, però la comunitat científica sap quan ocorre en cada animal i en cada os. Aquests paràmetres són diferents per a cada exemplar, i dins de la mateixa espècie, per a cada os. Si en voleu saber més, us recomanem el llibre de referència en aquesta matèria The cave bear story: life and death of a vanished animal, de Björn Kurten.

Així doncs, com que no hem pogut conèixer a cap ós de les cavernes, ja que malauradament estan extingits, ens fixem en les edats de fusió dels seus familiars més pròxims: l’ós bru, per anar esbrinant l’antiguitat dels fòssils que anem recuperant. I és l’hàbit d’hibernació de l’ós cavernari el que permet que tants fòssils quedin intactes al fons de les coves, i que ens arribin en tan bon estat.

Encara ens queden moltes coses que explicar de l’ós de les cavernes, però trobem que per avui ja hi ha massa informació. Hem llençat una gran quantitat de conceptes i no estem segurs d’haver-nos explicat el millor possible. Però ja sabeu, qualsevol dubte, pregunteu. Estarem encantats de respondre.

Foto del dia

El company Sergio Blanco s'estrena amb el seu primer os - A. Canet

Finalment, avui inaugurem una petita secció que apareixerà al final de cada entrada d’ara endavant: la foto del dia. Com que prenem moltes imatges, tenim ganes de destacar-ne una en especial cada jornada. Aquí us deixem amb la primera. Esperem que us agradin!

No paren de sortir fòssils!

dissabte, 7/08/2010 (Equip IPHES)

Anna Rufà ensenyant una eina lítica de fa 50.000 anys - IPHES

Portem ja cinc dies d’excavació i ja estem desbordats per la quantitat de material que estem trobant. Entre les restes més espectaculars hi ha vàries dents d’os de les cavernes, de hiena i diverses eines lítiques de sílex de bona qualitat.

Avui, el fogar que ha sortit semblava un mar de xinxetes (per assenyalar totes les restes que estem posant al descobert) i treballant sobre ell hi havia tres membres de l’equip: l’Alejandra, el Juanlu i la Judit, tots tres amb molta cura per a rescatar les restes cremades.

L'Antonio Rodríguez ens mostra una dent d'ós de les cavernes. Mireu que orgullós que està; sembla un nen amb sabates noves - IPHES

Com ja vam comentar en l’últim post, el foc és un indicador, a més de tècnic, cultural. Però per què diem cultural? Perquè en aquesta professió hem d’anar més enllà fòssils i situar-nos en el context.

Nombrosos estudis ja han demostrat que els neandertals parlaven, es vestien, elaboraven estratègies de caça, i tenien la mateixa “humanitat” que nosaltres.

Així doncs, no ens és difícil imaginar a una família neandertal asseguda al voltant del foc, xerrant, rient i, com no, somiant.

Els xefs

Els nostres amics neandertals que van fer aquest foc el van fer servir per a cuinar, a més de foragitar a les bèsties i donar calor. I a través d’aquest estudi que estem duent a terme, podrem comprendre millor com aquests “xefs” preparaven els seus menjars.

Richard Wrangham, en el seu llibre anomenat Catching fire, ens explica diverses tècniques de cuina dels nostres avantpassats. Fa 40.000 anys, a l’Abri Pataud, a França, escalfaven pedres de riu per a bullir l’aigua i coure el menjar. A Gibraltar s’ha estudiat com, fa 93.000 anys, els neandertals escalfaven les pinyes dels pins al foc i les obrien amb pedres, tal i com fan molts caçadors recol•lectors actuals, per a menjar-se les llavors. A l’Àfrica, no obstant, s’han trobat evidències de que es coïa la carn directament sobre el foc.

Hem hagut de fer un viatge a una papereria del poble per comprar més xinxetes, ja que hem de marcar totes les restes que apareixen al fogar. Companys, això és una passada - IPHES

Com es va cuinar la costellada? Aquesta és una pregunta que intentarem respondre el més aviat possible, quan tinguem més informació en anar excavant el fogar.