Pere Foix, periodista i biògraf compromès

dilluns, 30/09/2013 (jmfigueres)

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

 

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu
pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé
un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular.
Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a
lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials
diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill,
de comarques, que aspirava  a canviar el
món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom
el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar
les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes
i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili
mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element
comunicatiu més per a millorar el món.

 

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona
el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot
esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià
a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores
amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme
catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el
que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment
per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i
interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

 

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París
eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa
especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites
socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat
de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta
d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic
o organitatiu.

 

Redactor de la Soli
farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de
retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com
a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait
Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira
Kyralina
(1925), Nerransula
(1927), Los Cardos del Baragán
(1929), Mis andanzas (1929). Altres
obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A.
Robertson Profilaxis social (1929);
del dr. Marcel Viard Naturismo y la
guerra
(1929) i d’Andres Lorult La
moral y la educación sexual
(1929).

 

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència
Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per
la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia
col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al
llibre homònim: Los archivos del
terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930,
primer treball de caràcter
històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de
policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents,
configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en
llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva
vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al
republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social
com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de
Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà
opinió i algun reportatge de caràcter històric.

 

Assagista publica La
classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut
(1932) amb pròleg de
Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona,
6 d’octubre de 1934
(1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi,
tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme
o República Social
, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva
cap exemplar el llibre Mentre fem la
guerra
(1938). Lluitarà  al front
d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili
acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf
implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals
catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador
Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior,
El Nacional
, Pátria Nueva… i
amb la dels exiliats: El Poble Català,
La Nova Revista, Revista dels Catalans
d’Amèrica
i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant
de París. Fundà la revista Horizontes
(1957-1967).

 

Catalunya, símbol
de llibertat
es un singular assaig (1942), original
text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica
de caràcter divulgatiu. També España
desgarrada
(1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana.
Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg,
afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el
aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera,
des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

 

«Al pisar tierra mexicana nos
sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de
tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y
reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya
para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las
caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas
en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras
amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer
artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre
la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad
española.»

 

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat,
vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya
des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més
d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la
particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i
rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que
a convèncer.

 

Com a biògraf Foix
vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i
correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant
publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms
més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre
grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran
amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són
considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del
biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC,
Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

 

Les tres pel llenguatge
planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona
crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista
i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de
líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic
sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si,
amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest
impacte no deixa de ser significatiu.

 

La darrera
biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho
palesen les col·laboracions a Endavant
i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra
pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a
editar Apòstols i mercaders. Foix li
redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret
mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem
gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

 

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels
historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus
amics i companys de lluita que amb el títol
Apòstols i mercaders
(1957) apareixen en català a Editores Mexicanos
Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el
1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una
altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues
es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda
i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista
d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució
conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat
Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva
dona, Sara, morta feia poc.

 

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga
ressenya a Pont Blau el 1958. Pere
Mas Perera en un article notable a Ressorgiment,
i que Pont Blau reprodueix, hi
insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho
palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de
conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran,
la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països,
per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes.
Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida
incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

 

Apòstols i mercaders és, sens dubte una
de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta
anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica
que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances
tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències
autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa
aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i
explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat
del segle XX. Apòstols i mercaders es
publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en
moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió
vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962
escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el
seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus
llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha
sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo
amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el
bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho
hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni
resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a
nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis
ochenta y ocho años.»

 

 

Rafael Tasis, escriptor i historiador

diumenge, 1/09/2013 (jmfigueres)

RAFAEL TASIS, ESCRIPTOR I HISTORIADOR

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt
suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments
molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una
persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé
terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la
seva aproximació biogràfica Rafael Tasis.
Conducta i exemple
(1967) reprodueix la primera col·laboració.També li
dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia
al setmanari infantil rival d’En Patufet,
un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li
obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat
que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada
al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat
creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la
vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre
present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal
recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa
entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.”
Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella
obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha
d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les
generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de
Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que
guanya el concurs de La Publicitat en
el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i
foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista
cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista
de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la
qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de
recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys
pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot
de literatura negra, –Un crim al
Paral·lelo, La Bíblia valenciana
(1955)…- per antologies de poesia, àdhuc
per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la
Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics
que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i
renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons,
la reflexa amb meticulositat a Les
presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió
 (1990) i el converteixen en un testimoni
excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota
la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a
veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una
cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb
la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu
la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En
aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi
sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries
fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets,
edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional
catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de
les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi
publica altres treballs, La presse
catalane depuis 1641 jusqu’à 1937
(1937) que jugava el paper de projecció a
l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort
publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a
l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar.
Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i
identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les
editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra
inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i
contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat
intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC
i Pedro Gringoire a l’Excelsior
mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la
fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta
divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la
literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la
millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de
ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que
guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat
política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista
de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que
esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills
(1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan
I, rei caçador i músic
(1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la
història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o
inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com
l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels
mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar
l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per
voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els
Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958)

(1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona,
imatge i història d’una ciutat
, (1961) mena de crònica del bategar quotidià
de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i
vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història»
i en publica diversos: La vida de Ramon
Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers,
La revolució francesa a Catalunya.
Arriba a afirmar que li plau tant
aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix
en aqeust camp de l’alta divulgació.

 

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als
catalans els seus Morts a l’exili.
Vivents en la història
ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com
Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que
l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la
temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en
l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a
conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió
i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres
limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per
l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen
per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que
retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de
conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

 

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un
element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les
minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les
lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de
Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la
normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors
que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de
llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis
no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al
país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Lluís M. de Puig, historiador de la Girona napoleònica

dijous, 29/08/2013 (jmfigueres)

Lluís M. de
Puig, historiador de la Girona napoleònica

 

El polític i historiador va nèixer a Bàscara (1945) i va morir a Girona el 2012. Ara, quan falten tres mesos per l’any de la seva desaparició, el recordem amb una mirada
vers la seva obra especialment girona en temàtica. Llicenciat en història per
la UAB amb un treball que publicà sobre l’afrancesat Tomàs de Puig que publicà
en llibre també la seva obra és extensa en quantitat, intensa en profunditat i
presenta unes particularitats temàtiques que la fan molt suggerent.Arran la
seva desaparició polítics amics i adversaris destacaven la seva categoria
humana, afabilitat i tracte elegant i ponderat que el feia tenir amics arreu
tot defesant és clar les seves posicions catalanistes i socialistes. Es destaca
molt especialment també el nivell de la seva recerca, constant i exigent.
Preparava noves aportacions sobre Tomàs de Puig però no va poder ser.

 

La seva dedicació política, com a diputat (1979-2004), senador (2004-2011) i membre
molt destacat, des del socialisme català, de la construcció d’Europa, no ha
d’amagar la seva vessant d’estudiós de la història. Entre els càrrecs, ho
recorda el seu amic Joaquim Nadal a El País arran la mort, fou president del Consell Nacional del PSC (2000-2004) i del Consell Català del Moviment Europeu. Segurament la seva projecció europea, com a president de l’Assemblea de la UEO (1997-2001) i president des del 2208 fins la mort de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Es vinculà a iniciatives, també d’entitats, i amb responsabilitat com ara la presidència de la Fundació Lluch i la vinculació amb la Fundació Moret Marguí, d’aquesta en fou patró honorari, en la vessant d’ajudar la realització d’activitats socials de millora. Amb la Fundació Campalans, per exemple, dirigí el volum Europa contra la guerra. Europa como instrumento de paz en un mundo multipolar (2002).

 

De la seva obra poc coneguda en sabrem més quan la biografia pugui ser més detallada, així el paper que va tenir en les importants Edicions Catalanes de París, en la lluita clandestina contra la dictadura i, molt especialment, en la dimensió
d’assolir un estadi on la població pugui opinar, com a demòcrata aspirava que
pau i llibertat fossin ben compatibles i s’hi dedicà a fons. No hi ha dubte que
el seu constant frec a frec amb els polítics europeus li feu veure de prop, la
íntima percepció que tenen de la democràcia.

 

Recordem, com en la sobretaula d’un dinar a Vilopriu, ens deia, en la confiança que dóna només la tertulia empordanesa, i la bona companyia, estàvem acompanyats dels nostres fills, suaument que el dia que votant un alt percentatge, indicutible, de població catalana, s’arribés a un cinquanta-cinc per cent de persones que votés per la independència aquesta seria imparable i Europa la reconeixeria perquè no tindria altra opció democràtica d’acord amb un tarannà indiscutible.

 

Es doctora a París a l’Ecole des Hautes Études a la Sorbona i, posteriorment, fou un temps professor a la UAB i a la Unviersitat de Girona. Va col·laborar en nombroses
revistes  socialistes, gironines o d’història. Així, d’aquestes darreres, a L’Avenç
i Recerques. De la seva producción remarquem la guerra del francés com a tema nuclear i també l’interés en ampliar el coneixement sobre Girona.

De la producció d’una vintena de llibres destaquem: El catalanisme polític a Girona (1976); Girona francesa 1812-1814. L’annexió de Catalunya a França i el domini
napoleònic a Girona
(1976); Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’Antic Règim (1793-1833) (2007); La constitució de Batlle i Jover: un projecte català a les Corts de Cadis (2008)… i, molt especialment el Tomàs de Puig: catalanisme i afrancesament (1985) editat per l’IEC i premi Nicolau d’Olwer 1978. En la introducció agraeix a Josep Fontana, Joan Mercader i Josep Clara, entre altres, el seu ajut en l’elaboració d’aquesta obra d’importància notable per a conèixer el projecte de Puig per a Catalunya, el que és un programa, en diu, revolucionari que ens acosta a una figura notable en la conjuntura bèl·lica i, especialment, social d’una
conjunció en la qual hi ha el conflicte de móns ideològics antagònics.

 

La figura de Rahola ha estat també molt estimada per Puig, així va tenir cura d’una
biografia (reeditada revisada el 1995), va editar obres seves com La ciutat de Girona i, darrerament i, amb molt d’encert, Girona i Napoleó: la dominació fracnesa a Girona i altres estudis napoleònics (2007).

 

La seva producció articulistica és molt extensa i el binomi 1975-76 redacta els
primerencs treballs sobre la premsa napoleònica a Girona i sobre la llengua
catalana sota Napoleó.  Apareixen uns eixos clars, Girona, Europa, el món napoleònic a Catalunya i ho deixa ben escrit a la introducció d’un dels seus treballs. A la Girona francesa Lluís M. de Puig  i Oliver ens diu:

 

“Voldria dir que una motivació especial ha contribuït i m’ha guiat en la realització
d’aquest llibre i penso que queda prou palesa en passatges específics. És la
meva militància com a gironí. Certament, no hagués escrit aquest llibre si no
em preocupés la Girona d’avui i sobretot la Girona de demà. Ni tampoc ho hagués
fet si no estés convençut de l’obligació que tots els gironins tenim de
contribuir a la construcció del futur, en el meu cas, des de la petita
parcel·la dels qui escrivim història.

 

Si és cert que la història ajuda a comprendre el present –i jo ho crec així-, ja és hora que desempalleguem el passat gironí de l’encarcaraent que li han imprimit
interpretacions i establerts comuns força discutibles, i que d’una vegada
integrem l història de la nostra ciutat als nous plantejaments de la història
univrsal. Penso que serà important i serà bo que els gironins de demà tinguin
uns nous elements de judici del seu passat, distints d’aquells que ens van
donar a nosaltres, els quals van servir, sobretot, per fornir de confusió
l’escala de valors individual. I per això, la nova historiografia gironina ha
de treballar amb enfocs sòcio–econòmics.”

 

Lluís M. de Puig amb la seva vinculació a unes matèries puntuals, aconseguint diversos premis com a reconeixements , que arranquen amb el primerenc Julian de Chia (1974) i es clouen amb el doctorat honoris causa per la Universitat de
Constança  ajuda a conèixer més un moment especialment intens de la
història contemporània com fou la dominació napoleònica de Catalunya i és amb
aquesta mirada que cal deixar constància de l’esforç reeixit .

 

Joan Reglà entre el món modern i el País Valencià

dilluns, 15/07/2013 (jmfigueres)

 

Joan Reglà:entre el món modern i el País Valencià

 

(Bàscara, 1917 –  Sant Cugat del Vallès, 1973) Llicenciat en filosofia i lletres i en dret, catedràtic d’Historia Moderna a la Facultat de Filosofía i Lletras de la Universitat de València (1959-1972), d’on fou també degà (1961-64). El web de la Universitat de València assenyala com el seu pas per aquesta universitat fou de vital importància per la historiografia local, no només per les obres que Reglà va escriure i va inspirar sobre temàtica valenciana, com veurem, sinó pel magisteri al davant de la càtedra, d’on va influir a les noves generacions d’historiadors valencians que estimularen la recerca pròpia. El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona d’on també fou degà de la Facultat de filosofia i lletres (1973). Historiador d’anàlisi i de síntesi, en diu Ernest Belenguer, amb una molt sòlida obra al seu darrera, que encara perdura, i aquest  és el millor elogi que es pot fer a un historiador, i si es tracta d’un dels grans historiadors catalans del segle XX, la constatació no és cap elogi sinó una dada freda.

Seguí la petja de J. Vicens i Vives del que fou adjunt d’aquest a la seva càtedra de Barcelona com a professor ajudant i com a professor adjunt (1951-52). En rebé  tebé una notable influència. Es doctorà amb la tesi Francia, la corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán. Siglos XIII-XIVdirigida per Feliu Mateu i Llopis i que publicà el 1951. Aquesta dècada penetra en el món modern que l’atreurà molt i, amb empenta i humilitat, i èxit en les obres, tot i que matisades és clar recentment però molt i molt vàlides en el seu conjunt per la rigurositat de les dades i el nivell de les seves interpretacions. Començà la producció acadèmica amb l’estudi sobre el tractat dels Pirineus (1951) i seguí amb la metodologia de Vicens en el món modern del qual es configura un dels grans especialistes.  El 1958 obtingué la càtedra d’història moderna de la Universitat de Santiago de Compostel·la que no arriba a ocupar o més ben dit en fou titular un dia. El 1958 guanyà també la càtedra de la Universitat de València,  aquesta si l’ocupà, romaguen-t’hi fins el 1971 que torna, pot tornar, millor dit, a Barcelona d’on algún col·lega que l’estimà molt escriu que fou expulsat. La seva carrera acadèmica fins obtenir la càtedra és ressentí de la vinculació amb Vicens.

El seu pas per València, com el de Tarradell, Dolç, Giralt i altres, esdevingué intens i útil, la feina feta es concentra, amb la recuperació de la valencianitat històrica i en la millora de la docència. Amb obres com Aproximació a la història del País Valencià (1968) o l’aportació al volum tercer de la Història del País Valencià (1975), aquests treballs, com Introducció a la història del País Valencià(1969), són ben importants per entendre la força de la història en la universitat valenciana rera els anys de misèria intel·lectual.

Després de la seva tesi, se centrà en els segles XVI i XVII, especialment amb el  bandolerisme i els moriscs. Així La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II(1953); Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler(1961), en col·laboració amb Joan Fuster; El bandolerisme català (1962) traduïda el mateix any a l’espanyol, i reeditada amb el titol El bandolerisme català del Barroc (1966); Estudios sobre moriscos (1964). En aquest àmbit asenyalem la concloent Bandolers, pirates i hugonots(reedició reformada de Felip II i Catalunya (1956) que apareix el 1969 i que serà  traduïda el mateix any a l’espanyol.

Dirigí la Història de Catalunya (1969-72) en la que també hi col·laborà. De la seva abundosa bibliografía remarquem: La Europa moderna y contemporánea (1956);  Historia de América (1956-1957), Comprendre el món. Reflexions d’un historiador(1967); Introducción a la historia de la Corona de Aragón (1969); Els virreis de Catalunya(1956) amb múltiples reedicions -Vicens Vives (1980), diari El Observador (1991)…- D’aquesta, un acurat estudi analitza els segles XVI i XVII i en mig centenar de pàgines en fa una excel·lent síntesi amb la presència dels documents que ha trobat als arxius com a element comú. Escriu sobre societat, economia, institucions i costums i mostra multitud d’exemples documentals. Avui la síntesi del període estaria farcida de taules econòmiques, piràmides d’edat… però ja sabem que la història com el coneixement és una escala construïda a través de pisos un rera l’altre, i tots d’estils i decoracions diferents i és clar sempre en evolució.

Reglà s’ocupa dels virreis de Carles V, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. S’hi nota el pas de la censura, per exemple sobre 1640 en relació als allotjaments de les tropes castellanes pels camperols catalans diu: «escenes de dramatisme  –Riudarenes, Santa Coloma de Farnés, Palautordera-, a les quals la documentació que hem manejat permetria d’afegir molts detalls més.» Reglà cau en la prolixitat i minuciositat en esmentar cartes i intimats, per exemple, parlant de costums i moralitat ens explica interioritats de la vida quotidiana. Amb més raó hauria d’esmentar episodis que provoquen conflictes. Sigui com sigui, una obra  important. Vicens en diu. «Aquest llibre és l’escuma de quatre anys de recerques en els nostres arxius». Un  pròleg breu, vint línies, farcit d’elogis on remarca que Reglà aixeca parets mestres del futur edifici de la nostra història de dos segles.

Reglà no s’està però de dir que la cessió del Rosselló, i els altres comtats, a França era «ilegal» perquè no ho ratificaren les Corts Catalanes segons disposaven les constitucions vigents aleshores a Catalunya. «Si que gosa el 1974 en la seva Historia de Cataluña, tant elogiada per Jesús Pabón al pròleg, esmentar la persecució i genocidi amb paraules suaus, escriu «restricciones», Franco es viu encara. Arriba a escriure, citant el Consejo de Castilla: «todo se deberá formar en lengua castellana… actuando en lengua castellana,  (…) i el rei hauria d’ordenar «que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..» i palesa la perfidia reial quan al·ludiex a «modernitzar» l’ensenyament, suprimint el llatí per entronitzar el castellà. Als territoris on no era natural, això és als catalans! reprodueix tant les instruccions com conceptes de la Reial Cèdula del juny de 1768 de Carles III en les famoses paraules de Felip V adreçades als catalans: «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos… Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto, sin que se note el cuidado.»

Són notables les aportacions a diverses obres col·lectives:  Historia general y económica de España de Vicens Vives, Historia general de la Edad Media de Lacarra, etc. En el cicle de conferències dedicat a historiadors catalans que la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar i publicar el 2011 (consultable a www.iec.cat), en el portal de revistes), Ernest Belenguer que disertà sobre ell titula l’article «La bonhomia històrica de Joan Reglà» fent referència al caràcter d’una persona que no tenia enemics, qu era ben fàcilment estimable per tothom. Belenger manifesta com Reglà feu un forat en la cleda franquista i pogués obrir un camí del que som deutors per a la història catalana en una època totalitari. Elogia el mèrit de l’obra sobre els bandolers, i d’altres, i no s’està de desqualificar a supsats deixebles que no han comprès al mestre, cas, diu, de García Cárcel en el seu Felipe II y Cataluña del que Belenguer afirma que no entèn el motiu perquè el deixeble plagia el títol al mestre i en remarca les contradiccions en les que entra sobre les capacitats del rei si pot ser motor polític o no. Li ha estat dedicat un volum d’homenatge per part dels seus deixebles (1975) i A. Riera Pairó va escriure Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973) editat per la Comissió d’Homenatge a Joan Reglà en el seu Bàscara nadiu el 1984.

Certament cada generació ha d’escriure la seva història i quan els historiadors a més d’acostar el coneixement són capaços de reflexionar-hi amb obres com Comprendre el món (1968) i mantenen una personalitat de valor humà, són pocs, és un alt mèrit considerar un historiador com Reglà com a un dels grans i fonamentals de la segona meitat del segle XX.  En aquesta obra el títol ens indica la substitució de l’historaidor jutge per l’historiador que es proposa compendre tot i les implicacions ideològiques, humanes de l’historiador que a diferència, diu, del químic no sempre pot garantir l’objectivitat de les seves conclussions. No ho indica però a més de gran i bon historiador era un historiador honest.

Quan mor Joquim Nadal, Jaume Sobrequés, gironins com ell, en publiquen excel·lents artícles de conjunt. Ens quedem amb la frase de Pabón, amb qui va tenir amistat, una amistat «sin sombras» escriu l’andalús, que diu en un trist pròleg, el redacta quan Reglà havia mort de malaltia, en el seu darrer llibre, una historia de Catalunya, diu Pabón que serà molt útil, i serà la darrera obra. Efectivament, la «Historia de Cataluña dirigida a los castellanos» com diu Pabón és elaborada amb nivell i mèrit i des del valor intel·lectual de l’empordanès. Se’l bateja com persona de bona fe, home de bona voluntat «¡Qué persona era Joan Reglá!» Li respecta el nom però els tipògrafs d’Alianza Editorial arreu li posen l’accent divers.

Josep M. Miquel i Verges, historiador de Mèxic

diumenge, 7/07/2013 (jmfigueres)

  Josep Miquel i Vergés, historiador de Mèxic

 

 

Josep Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 – Coyoacán, Mèxic, 1964) va viure 34 anys a Catalunya i 25 a Mèxic. Gairebé mitja vida a cada lloc. De la Sinera d’Espriu o l’Arenys de Cucurull a un Mèxic càlid i lluminós. Com tots els qui pogueren anar-hi trobà un nou camp de treball malgrat els canvis, foren, tanmateix afortunats davant els empresonats als camps nazis –gairebé tants com els qui van anar a Mèxic- i els reclosos als camps franquistes, pràcticament tots els republicans masculins en edat militar.

 

L’exili ha marcat molt la vida col·lectiva catalana de la segona meitat del segle XX. Miquel i Vergés, home de lletres, reconvertit a historiador a l’exili, s’ocupà de la terra que l’acollí i és exemple de canvi d’activitat, varià el seu centre d’atracció de Catalunya a Mèxic i com ell bona part de la generació dels anys trenta. Per tant una vida dual, primer infància i joventut a Catalunya i maduresa a l’altre continent.

 

Nat a Arenys dugué aquesta ciutat en el record que apareix sovint a la seva obra. En justa reciprocitat Arenys li dedicà un número monogràfic dels Quaderns d’Estudis Arenyecs, el 6 (1998) que esdevé un molt bon compendi de dades. Es llicencià en filosofia i lletres, col·laborà a La Publicitat i a les publicacions Mirador i Revista de Catalunya. Participà en la vida cultural catalana molt activament i fruit d’aquesta labor fou una rica obra periodística, encara per a recuperar, tot i que Josep M. Huertas i Carles Geli aplegaren els articles de Mirador en l’estudi sobre aquesta revista.

 

Publicà poesia pròpia com Cançons d’estiu (1926), en recollí d’altri com Bartrina, a la col·lecció Els Nostres Clàssics i escriví i publicà teatre com Anna Maria, o El preu del silenci (1929), etc. És rellevant La premsa catalana del vuit-cents, (1937) en dos volums,  l’encàrrec de Josep M. de Casacuberta a Barcino, on estudià les principals capçaleres renaixentistes –d’El Europeo al Diari Català passant per La Renaixensa- tot oferint un tast de textos en una obra capdavantera que, amb la de Joan Givanel autor d’una extensa recopilació de capçaleres seguint l’anterior de Lluís Bertran i Pijoan, situen, els anys trenta, l’hemerografia registral catalana i la historiografia de l’estudi de la premsa catalana en un rang capdavanter. Un Advertiment indica que «En aquesta antologia hem procurat d’assenyalar, especialment, el procés dels ideals patriòtics, l’evolució de le tendències literàries…» Diu que seran tres volums però la guerra no matà només persones…

 

Intel·lectual, catalanista, persona ponderada, milita a Acció Catalana i arriba a Mèxic fugint de la fúria vengativa dels franquistes que imposaven a sang i foc la llengua espanyola, prohibicions i limitacions a la població catalana en una trista història, encara poc explicada, i políticament amagada. Només cal veure com reaccionen alguns historiadorss avui dia a la convocatòria d’un Congrés que té la voluntat d’explicar acadèmicament i fredament, des de Catalunya, la relació entre aquesta i Espanya i més enllà d’un títol més o menys afortunat. És que algú es pensa que l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya vol dir que a la resta de l’estat no n’hi havia cap? Els títols han de ser llampants i no només la fredor -“Estudi de les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de tres segles” per exemple. Potser no és veritat que en aquests tres segles, fora algun petit episodi excepcional, la relació entre Catalunya i Espanya ha estat més aviat de conflicte que de felicitat? D’estat de guerra, estat de setge, dictadura militar o pura guerra més que d’harmonia social i idílica relació política? En una posició visceral insòlita, i que dol de contemplar, exabruptes que semblen escrits per a fer el joc a la quinta columna, que aspira a perpetuar el silenci sobre la vengança espanyola en l’intent de destrucció de la identitat catalana en un procés que no té fi des de la guerra de Successió fins avui com han explicat l’enyorat Francesc Ferrer i tants d’altres.

 

A l’exili, doncs, per culpa de la intolerància política espanyola dominant, Miquel i Vergés desenvolupa la labor d’historiador amb intensitat, s’hi dedicà professionalment. Sobre aspectes de la cultura catalana s’ocupa d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) estudia Antoni Puigblanch. Figura de la Prerenaixensa, un talent sense profit inèdita. La presenta al premi de biografia de l’editorial Aedos que comportava l’edició i coincideix l’homònima d’Enric Jardí. Cap de les dues guanya però l’editorial, anys després, publica la de Jardí, segurament per treballar amb fonts in situ i ser més reeixida.

 

Col·laborà en revistes d’exili i en fou fundador de Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947) i col·laborà en altres com Pont Blau, La Nova Revsita, La Nostra Revista… Participà en les activitats dels exiliats catalans com els Jocs Florals en els que guanyà premis, així els de Mèxic de 1942 i 1957.

 

L’obra teatral i narrativa és poc coneguda i encara resta inèdita. S’han publicat dues novel·les Un deliri de mar (2005) per Angle que també ha editat Giratomb de vida (2007). Aquesta, molt interessant, té l’afegitó, breu, La revolució a Arenys, un dietari de la seva vida del moment, que interessa als historiadors. També la novel·la estricte té interès històric per a conèixer l’interior psicològic de l’exili.

 

La novel·la és sovint menystinguda pels historiadors tot i el seu valor ambiental. Quantes hom cita als manuals o estudis? No és ni coneguda ni reconeguda. Una novel·la important per la història K. L. Reich [Els catalans als camps d’extermini de Hitler] d’Amat Piniella, per exemple, és imprescindible per detallar la presència catalana a l’univers concentrionari. I complementa l’estricte i valuosa aportació historiogràfica de protagonistes amb memòries o historiadors, periodistes o escriptors, com Montserrat Roig, amb monografíes.

 

Miquel i Vergés enriquí la historiografia mexicana amb aportacions singulars de les que destaquem algunes de les principals que elaborà del qui a Mèxic en deien «escritor catalán cuyos títulos de hombres de letras viene acrditando durante su estancia en México una con una incansable laboriosidad». Remarquem així:

 

La independencia Mexicana y la Prensa Insurgente (1941), desconeguda recopilació, dedicada a Josep Carner, on aplega textos representatius de la lluita per la llibrtat de tots els diaris insurgents conservats on afirma «el periodismo insurgente es la primera manifestación el alma libre de la  Nueva España». Explica la història i significació dels periòdics i selecciona manifestos, editorials, articles, i de cada diari reprodueix una portada des del primer, El Despertador Americano del pare Hidalgo, fins el darrer, Diario político militar mejicano on apareix la frase «no ha dejado las armas de la mano hasta (…) obtener su completa independencia» i d’haver estat els primers que van «declarar anatema contra el mal gobierno y [que] pronunciaron la libertad del Imperio mejicano.»

 

Mina, el español frente a España (1945),  biografia del lluitador que tants èxits aconseguí per la independència mexicana i del que Miquel i Vergés penetra en la documentació per a fixar-se en les claus de qui fou lluitador, rebel, afusellat i admirat en un singular procés; El general Prim en España y en Mèxico (1949) encara avui d’obligada referència. La diplomacia española en México (1822-1823) (1956) on s’ocupa d’aquest periode amb aplecs documentals i tot el recull de dades que va poder recollir i labor en la que excel·lí des del Colegio de México. Finalment, Diccionario de insurgentes (1969) ecull de dos milers de noms singulars dels lluitadors per la independència d’aquest país. 

Antoni Jutglar o pensament i història

dissabte, 29/06/2013 (jmfigueres)

 

Antoni Jutglar o pensament i història

     

 

Nat a Barcelona el 1933 on morí el 2007 Jutglar fou un historiador i escriptor amb una extensa obra referida al món contemporani espanyol i català. Professor, un sol any, a la UAB passa el 1970 a la UB i el 1980 a la Universitat de Màlaga. Milità en l’antifranquisme, participà en la Caputxinada (1966) i tant a Madrid, on anà, com estudiant, en ser expedientat a la UB, com a Barcelona, com a editor i posteriorment com a professor, sempre es vinculà a iniciatives crítiques com la revista El Ciervo o l’editorial Estela.

 

A la facultat de Lletres de la UAB el 1969 els alumnes de primer curs ens trobàrem a l’aula amb un personatge singular, de mirada incisiva i amb barba existencialista, parla segura i ganes de fer-nos conèixer tot un món nou. Era el professor d’Evolució històrica d’Occident. Ens comentava, quan els cursos duraven d’octubre a juny i no hi havia power point, que les idees bellugaren Europa, ens feu llegir Marc Bloch i Vicens Vives, els seus mestres, cosa que sempre li agrairem, i altres autors suggestius, tot i que alguns com Charles Morazé el trobàvem una mica llaunes. El seu doll de veu no s’aturava, a cada frase calia retenir idees -no fets- sense cap llicència a la banalitat. Era una festa. Apuntava aspectes que avui hem assumit, del comportament col·lectiu modern com la pressa o el carreró sense sortida del capitalisme i a qui ho discuteixi que ho pregunti a un aturat de llarga duració. Obert ens feia llegir de forma constant. Penso que era feliç quan amb un llibre a la mà ens hi acostàvem, sigui de lectures que li eren plaents com Crecimiento y desarrollo de Pierre Vilar (1964) o qualsevol altre. Eren les seves primeres classes universitàries i s’hi notava que hi posava ganes. Ana Yetano i Bernat Muniesa que han escrit sobre ell en destaquen aquesta faceta de professor.

 

Naturalment en aquell món acadèmic, la història, segons Jutglar representava la vinculació a la comprensió del passat. Ell s’havia mogut en ambients catòlics i progressistes, havia estudiat al seminari, publicava a Nova Terra, Fontanella i posteriorment Dopesa, Taurus i Cuadernos para el Dialogo fins que va dirigir una col·lecció a Anthropos que fou la seva nineta dels ulls. Era d’esquerres i milità en el FOC (Front Obrer de Catalunya). La imatge viva, externament, de l’intel·lectual estereotipat de Bocacció, però, el seu pensament, actitud i obra, estem segurs que no sabia ni on parava aquell antre.

 

Intuïm que els seus col·legues marxistes de facultat no el consideraven sant de la seva devoció ni membre de la colla i els liberals tampoc. Havia d’anar una mica, com tots els grans professors, menant torxa solitària car per ser lliure sense la cleda del convent, quarter o presó, que tot això són sinònims de la congregació pel qui vola sol, és la solitud el premi.  

 

Publicava estudis-assaigs on apareixia una voluntat d’usar la història per entendre el present i en els aspectes més durs, no en conceptes sobre metodologia de la recerca o similars. Parlava, escrivia, com si qui l’escoltés o llegís fos un aturat o un obrer silenciat, pas previ, deia, per a ser ignorat. Seguia tant a anarquistes com Pere Foix o obreristes com Monlau i totes les novetats des de polèmics, com Solé Tura o mig oblidats com Mounier, aleshores de moda, per no esmentar els  historiadors franquistes que també consultà i cità, o, habitualment, els solvents: Vicens Vives, Vilar, Mercader, Reglà, Fontana, Martí o clàssics com Jaurès, I. Cerdà, Almirall…

 

De la seva obra, extensa, esmentem els assaigs Aspectes històrics de la crisi d’Occident (1963), Rodes de molí (1964) i La España que no pudo ser (1971 i 1983) que al nostre parer excel·leixen en mostrar una imatge de com s’entenia el món aquesta dècada i tot els tòpics, censura i limitacions ens acosten a una dimensió crítica, aquesta paraula apareixia a cada frase seva, del món i la societat del moment. Calia veure el matís i treure conclusions de les estructures, tot plegat era la visió global.

 

Dels estudis remarquem els següents: L’era industrial a Espanya (1962), Ideologias y clases en la España contemporánea (1968-69), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972 i 1984) ampliació d’Els burgesos catalans, en edició catalana i edició espanyola i, sobretot, la seva tesi sobre  Pi y Margall y el federalismo español (1975-76). Els seus estudis i treballs sempre són refets, ampliats, corregits, revisats si més no. En el seu cas pren valor la voluntat d’una obra en construcció, en procés. Són diversos els seus llibres que han estat reeditats o traduïts, com una oportunitat per a donar major visibilitat i exigència al seu treball.

 

Era dels professors que “marcava” als alumnes que el seguien per la senyal d’una mirada crítica al món.

 

En conjunt podem veure la seva aportació com una obra suggerent, en molts casos, naturalment, susceptible de canvis i, com es deia als anys setanta, “superada” i tanmateix valuosa pel que significa de reconeixement d’una època en la qual hom s’acara a uns noms que, per primer cop, són estudiats, i els resultats encara avui s’aguanten amb solidesa pel seu rigor tot i les novetats és clar. És el cas de l’esplèndid treball sobre Pi i Margall. En altres són aquesta combinació d’assaig i estudi, d’aportació i de renovació que ens acosta al paper de l’intel·lectual, com li abellia d’exposar, en una societat en la qual ha de ser no només d’intèrpret sinó factor de renovació i més enllà de la dimensió simple de l’observador analític. O sigui, en mots també de l’època, l’intel·lectual compromès.

 

Remarquem la seva col·lecció «Història, Ideas y Textos» en la qual assenyalem la seva edició d’Espanya com o es de Valentí Almirall i altres llibres dins Anthropos editorial que li dedicà en la revista homònima un dels seus monogràfics.

 

Jutglar intentà la síntesi de la visió dels seus mestres, Vilar en una concepció marxista i Vicens des del món de la globalitat de dades, economia, pensament… vers la famosa, aleshores, història total. No és estrany aleshores que els dos defensors del federalisme, altra cosa no existia, o sigui Pi i Almirall, hagin atret l’atenció de Jutglar, amb matisos i reserves, amb distanciaments i amb consideracions però sempre amb l’honestedat d’acostar-se als documents, de respectar la fidelitat primigènia i que l’escala del coneixement o la dimensió del procés històric ajudi sempre a una societat més justa, millor i, més crítica.

 

Fèlix Cucurull, historiador i publicista del catalanisme

dissabte, 29/06/2013 (jmfigueres)

Fèlix Cucurull i Tey o la
projecció de la història i nacionalisme

 

 

Arenys de Mar
és la ciutat on va néixer i morí (1919-1996) i on visqué aquest escriptor i
historiador molt implicat en el nacionalisme, com a investigador i com a
publicista. Arrelat a la seva ciutat hi lliura els papers i llibres que són
avui, per donació, a la biblioteca Fidel Fita. La consciència nacional,
elaborada i contundent, el feia congeniar ràpidament amb iniciatives proclives
al reconeixement de la identitat catalana i participà així en actes difícils
d’organitzar, durant els anys negres, en suport de la catalanitat política. Ara
que amplis sectors socials parlen d’independència i des de posicions
analítiques i no només per constatar la dificultat que la població catalana
assumís la pròpia catalanitat plenament, és just d’exposar el paper que
tingueren personalitats promotores d’aquesta difusió nacional, com Cucurull en
aquest procés.

Estudià al
parvulari “Xifrem” de monges de la Presentació i  el batxillerat a l’institut de Mataró. Durant
la guerra civil cursa magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i fou
nomenat director d’un grup escolar a Terrassa, càrrec al qual renuncià per exercir
a  Arenys de mestre. Robert Surroca, que
ha historiat biografiat dirigents del FNC, escriu: «En acabar la guerra intenta
entrar a la Universitat, però, degut als seus antecedents, se li demana un
document d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. En no acceptar
aquesta imposició, ell mateix es vetà l’ingrés.»

 

Imma Albó a la
breu biografia Fèlix Cucurull (2009),
que sintetitza la seva i extensa aportació Fèlix
Cucurull. La lluita per l’autenticitat
(1986), exposa la voluntat de
projecció i difusió ja mitjançant iniciatives juvenils com una revista
d’institut, que va dirigir, o com a periodista, el 1935 formava part de la
redacció del Diari de Mataró. Va col·laborar sovint en premsa que havia de ser
catalana i poder publicar lliurement les seves opinions, sovint reivindicatives
de la història de Catalunya, tant en revistes com: Tele-Estel, Serra d’Or,
L’Avenç, Canigó
com en diaris: Hoja
del Lunes
i, bàsicament, a l’Avui.

 

El vàrem
conèixer a la sala de treball de la Casa d’Ardiaca, ell investigava sobre
Narcís Roca i Farreres, nosaltres sobre Almirall i, és clar, coincidíem al pupitre
on anàvem a cercar els volums i les mirades respectives es creuaven en tenir
davant L’Arch de Sant Martí o El Estado Catalán de l’altre… Encara
recordo, com si fos ara, una conversa noctàmbula, al carrer de la Ciutat, mal
il·luminat aleshores, sempre pendents del rellotge patint que no se’ns escapés
el tren, ell a Arenys, nosaltres a Sant Cugat, sobre com atribuir autories a
textos històrics no signats. Arribarem a fixar criteris: oportunitat, que
l’autor que no signa el text sabem que és a la ciutat on es publica; estil i
lèxic, naturalment que siguin coherents i similars; temàtica i contingut, que
sigui plausible la seva relació conceptual; oportunitat o intuïció, o sigui que
ens ho sembli,  què ho podria ser qui
pensem. Sempre amb reserves i prudència màxima. Si tots aquests factors
coincideixen ens hi acostem, si en falla almenys un, no el considerem.

Ens férem
amics, anàrem a casa seva a Arenys, parlàrem pels descosits sobre la història i
el catalanisme, els nostres autors preferits i ens llegirem. En una entrevista
que li férem a l’Avui el 1977
escrivíem: «La neta trajectòria de lluita per Catalunya, pels Països Catalans
ha estat per Fèlix Cucurull una constant. Des del primer article que publicà
fins al parlament fet al Fossar de les Moreres el proppassat 11 de setembre han
estat moltes les accions, escrits, etc. que Cucurull ha realitzat per la
constitució d’una nacionalitat alliberada de tota opressió. Com molt bé ha
remarcat Espriu, el nostre entrevistat és un home de lletres en un sentit ple,
car ha publicat sis llibres de poesia, el darrer La vida terrena dins l’Òssa Menor de Proa, cinc volums de novel·les
i contes, tres assaigs polítics: Dos
pobles ibèrics…»

Li demanàvem sobre la Panoràmica del nacionalisme català. Ens
deia: «En aquesta obra s’apleguen per primera vegada centenars de textos, molts
d’ells desconeguts o oblidats, procedents de nombrosos autors, corporacions,
entitats, partits i organitzacions, de Catalunya-Principat, que presenten un
ampli i fins ara poc conegut programa del nacionalisme català, des dels seus
orígens fins al mes de juliol del 1936, que comença la guerra d’Espanya.
L’obra, molt extensa, ha estat editada en sis volums. Al final de cadascun hi
ha, ultra l’apèndix documental corresponent, unes notes biogràfiques dels
autors dels quals es publiquen textos en el volum, així com notícies sobre les
corporacions, entitats, partits polítics, etc. dels quals també es publiquen
textos. En el primer volum, a més, es publica una extensa bibliografia sobre el
nacionalisme català.» Aquesta obra pot consultar-se a www.felixcucurull.cat.

A més del nacionalisme català li
interessa molt la història i les relacions amb Portugal, de fet s’hi vinculà força
i el publicaren, bona part de la seva obra es traduïda i ha rebut premis i
honors de Portugal i Brasil per la seva aportació. Malgrat les limitacions i la
censura. Per exemple Portugal i Catalunya
fou prohibit fins el títol, hagué d’aparèixer amb el nom més innocent de Dos pobles ibèrics (1967) i naturalment
el contingut quedà net com una patena.

 

Té una obra poètica molt extensa i reconeguda on, des del 1946
amb el primer llibres de poemes, indiquem que hi alterna la visió patriòtica
amb la intimitat personal, redactada
sempre en català, traduïda a altres llengües. Poesia exemple del primer
punt serien els versos d’actualitat:

 

Perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.

 

Després del seu pas i llarga militància
al (FNC) dels anys quaranta on fou membre del Consell Nacional ingressà a Acció
Socialista Independentista de Catalunya (1968) que es dissolgué dins el PSAN
(Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) el 1970.
Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), fou detingut en la massiva
detenció de 67 membres de l’Assemblea al col·legi de les Escolàpies de
Sabadell. Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament
Nacional) (1979) i membre de la Crida a la Solidaritat en defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). L’11 de setembre de 1977 fou un
dels oradors en la primera diada independentista al Fossar de les Moreres.

Manuel de Montoliu, Arnau Puig, Manuel de
Seabra, Josep Faulí i altres crítics en valoren aspectes rellevants tant de la
poesia com de la narrativa, molt marcada per un existencialisme sentit
profundament per l’autor, diu Albó, en moments difícils per Catalunya. La
condició humana, aspectes personals que apareixen en una fora creativa

 

Sobre la història esmentem les seves obres
que són tant monografiques de recerca com aplecs d’articles divulgatius o
d’opinió o d’interpretació. En el primer bloc citem: Orígens i evolució del federalisme català (1970), la citada Panoràmica del nacionalisme català,
publicada a París per la censura franquista (1975), Defensa de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1976) i Catalunya republicana i autònoma (1931-1936)
(1984) mentre pel segon esmentaríem: Consciència
nacional i alliberament
(1978), El
fet nacional català a través de la
història
(1980), Catalunya nació
sotmesa
(1981) i Llibertat per la
democràcia
(1986). A les recopilacions dels articles a l’Avui no només exposa el comentari sobre
l’actualitat sinó aporta dades o comentaris crítics interpretatius d’episodis
històrics precisos, de la Revolució de Setembre del 1868 fins la proclamació de
la República del 1931 dels que en fa exposició i valoració caracteritzant-se
pel sentiment i la precisió tot i la manca d’aparells crítics com s’escau als
articles periodístics. Però no és el cas de la Panoràmica o Els orígens i
evolució..
., sens dubte la seves més reeixides aportacions atès que no va
poder ser a temps d’acabar i publicar el seu Roca Farreras.

No el podem
bandejar frívolament amb comentaris sobre metodologia o fonts quan qui tenia la
docència i el domini, no parlava del catalanisme d’esquerres i al·ludia
exclusivament a que era estrictament d’origen, funció i objectiu burgès. Qui en
discrepava, i sense la seguretat de la Universitat, en aquest punt, tenia raó.
Així ho va desenvolupar Termes en aquest origen del catalanisme. En altres matisos
com els que Cucurull introduí al conflicte de 1640 malgrat les dificultats en
l’anàlisi en la que hi destaca precisament la mateixa censura.

Efectivament, quan
els autors no poden exposar llurs teories amb llibertat com podem interpretar
el que diuen entre línes? Afegim-hi els problemes de canvis de definició de
mots, etc. Ras i curt. No es parla d’independència al segle XIX. Serà per què
són només autonomistes o simples partidaris de la descentralització o serà com
a òbvia conseqûència d’unes lleis i tribunals que imposen la prohibició és
total?

Cucurull, ultra
el valor de projectar la història a la societat, té el mèrit d’un conjunt
d’aportacions i reflexions dignes de valoració i anàlisi, especialment en el
volum Catalunya republicana i autònoma
(1931-1936),
que s’allunya de la visió periodística per entrar en
l’assagística. Un text molt representatiu de la seva obra és el treball La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
on aplega i estudia discursos i intervencions de Companys, Carrasco, Estelrich
i altres en un volum. Editat per Jaume Sobrequés a Undàrius el 1976 i que té
l’alt mèrit de ser el primer treball que, debilitada la dura censura, que no
eliminada, acostà la ciutadania al coneixement de la història immediata que es
volia esborrar recuperant els discursos dels líders. Naturalment des d’una
perspectiva històrica, ens és vital l’aportació de Roig Rosich, monografia
rigorosa sobre l’episodi però tanmateix Cucurull és el primer, acostà a la
població a la seva història i recupera amb fidelitat els documents i ens en fa
una sòlida inicial aproximació.

Carles Rahola: arxiver i historiador

dimarts, 28/05/2013 (jmfigueres)

 

Carles Rahola. Arxiver, historiador, erudit

 

 

La personalitat del gironí il·lustre s’ha fixat en uns trets concrets: l’estudi de la ciutat de Girona i el treball arxivístic, amagat i silenciós i, tanmateix, ben eficaç. Per a definir-lo el vàrem retolar fa anys, en un article que li dedicarem a Debat Juvenil, “d’impecable en el vestit i el tracte” i , efectivament, ho era.

 

Carles Rahola, doncs, arxiver, historiador, assagista, periodista, home de lletres, gironí, gaudí d’una alta consideració ciutadana social i fou molt estimat en vida. Nasqué a Cadaqués el 1881 d’una nissaga que fins avui té presència en els papers públics i que es caracteritza per un catalanisme de soca rel. No pogué estudiar per dificultats econòmiques familiars, cap carrera universitària, treballà a la impremta del seu pare i guanyà unes oposicions a la Diputació de Girona. S’implicà des dels anys vint en el conreu històric de la seva ciutat i tota la vida seguí en aquestes labors.

 

Publicà a diverses tribunes especialment a El Autonomista, –el diari dels Rahola que es convertí en L’Autonomista el 1933– que alternà amb la investigació i divulgació històrica com ara Vides heroiques (1932) glosses de republicans gironins del segle XIX i Breviari de ciutadania que com a assaig ha estat una de les obres més singulars del segle XX. Destaquem, d’una molt extensa producció de trenta llibres, les següents obres: La joventut de Catalunya davant Europa (1911), La dominació napoleònica de Girona (1922), Girona (1925), L’Empordà a la “Crònica” d’En Ramon Muntaner (1925), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Els jueus a Catalunya (1929), Amadeu de Savoia a Girona (1935), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938). Veiem com hi destaca la història de la seva ciutat amarada d’una visió crítica molt dura de fons i elaborada amb la ponderació de l’elegància d’unes bones formes.

 

Els gironins, que serven amb amor la seva memòria, han publicat diverses obres per a conèixer millor la seva obra. Han publicat l’epistolari, els papers de guerra i de presó, convoquen anualment els premis de periodisme i d’assaig, i biografies.

L’escultura a Girona deixa testimoni d’aquest amor. Han organitzat exposicions, números monogràfics de revistes com les sempre interessants Presència i l’extraordinària Revista de Girona, una mostra serien els llibres de Lluís M. de Puig, Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, pel seu to alhora erudit i expositiu francament recomanables.

 

Han lluitat contra l’oblit i el silenci forçat que imposava la Dictadura amb la prohibició, la transició amb la norma no escrita del silenci públic i ara la democràcia amb l’oblit. Una labor de donar a conèixer qui ha estimat la ciutat, la comarca, la història. L’obra de Rahola compromesa amb la seva ciutat, país i ideari, sigui amb llibres o amb articles de recerca o de divulgació, feta des del més profund sentit democràtic, catalanista i liberal esdevé imprescindible per conèixer la ciutat.. I els llibres com el de Rosa M. Oliveras i Lídia  Traveria: Contra l’invasor. Recull d’articles a l’Autonomista (1900-1938) (2007) són palès testimoniatge d’aquest compromís vital expressat en el periodisme al costat de l’assaig i la història.

 

Decidí de no marxar a l’exili el 1939, pensava que res li havia de succeir. Acollí als seus amics escriptors que fugien dels franquistes, i arribaven de Barcelona en aquella nit tràgica de diàspora, en el seu pis de la Girona estimada. Aquests amics li deien que marxés i tant pregaren que ho feu però tanmateix a la Jonquera va decidir de tornar a la seva Girona. Què li havia de passar a un investigador, a un erudit reclòs que només escrivia? Era simplement republicà i catalanista com la majoria de la població del moment.

 

Suaument, sense estridències, havia escrit contra la pena de mort i, durant la guerra, uns pocs articles com ara un que fou inclòs al sumari del consell de guerra que era el dedicat als bombardeigs franquistes. El gruix de l’obra és d’història llunyana i defugint el combat periodístic conjuntural. Va creure que no li passaria res. S’errà i un calfred va recórrer l’exili català: «En Rahola també? Com pot ser, fins i tot en Rahola. Afusellen a tothom».

 

Aquella imatge d’home seriós i afable, de bigoti original i ple de bonhomia, havia de ser la vergonya constant i els botxins que odiaven liberalitat, catalanitat i intel·ligència i treball al servei dels  conceptes anteriors el volgueren destruir, no pogueren: avui la seva figura ressorgeix ufana mentre ningú no recorda els noms dels militars que ordenaren la venjança i el seu assassinat: quan un «delicte» (oposar-se per escrit que bombardegin la teva ciutat) mereix l’afusellament. En democràcia cal posar els fets al seu lloc i com gotes d’aigua cauen els records gironins positius per Rahola mentre la reprovació és el càstig del militar botxí. Girona el recorda amb amor premis, carrers i sovint l’obra.

 

 El 1933 aparegué a Girona per les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya Breviari de Ciutadania. Obra única i de molt interès que ràpidament fou de difícil accés. La Diputació de Girona la reedità el 1984 i torna a ser exhaurida. Ara fa companyia a la bona biografia de Lluís M. de Puig i l’epistolari de Josep Clara i N. J. Aragó. Aquests títols haurien de ser el complement o la introducció de la lectura del llibre que ens ocupa avui. En obrir aquesta obra llegim: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (…). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.»

 

Una de les darreres aportacions és Girona i Napoleó, (2007) amb recerca, edició i pròleg del malaurat Lluís M. de Puig, aplega un esplèndid recull de textos sobre esdeveniments, protagonistes i, és clar, Napoleó. El curador escriu a la introducció parlant de Rahola, «Sobretot historiadors», una molt bona síntesi on se’l valora des de l’avui: «El que Rahola ens va deixar de més important de la seva obra són els seus estudis i assaigs de caràcter històric. És cert que en un primer temps intentà excel·lir en l’assaig i el pensament, escrivint una sèrie d’obres i articles de caire filosòfic, però els anà deixant a favor de l’assaig biogràfic o del tractament de temes històrics que normalment publicava en forma d’articles en el periòdic familiar o en altres publicacions, en conferències que donava sovint i que en molts casos s’acabaven convertint en llibres, en volumets que contenien poc més que la conferència pronunciada, altres amb el tema un xic més desenvolupat. Encara que tocà diverses matèries, del que va escriure són al capdavall els estudis d’arrel històrica els que tenen més profunditat i durada. Sobretot si considerem que  La ciutat de Girona, Vides heroiques, Vides modèliques i Els jueus a Catalunya són assaigs carregats d’història. Llevat del Breviari de ciutadania, tota la resta de l’obra raholiana que aguanta el pas del temps és matèria històrica.»

 

 

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013 (jmfigueres)

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.

Ferran Valls i Taberner, historiador del món medieval català

dimecres, 1/05/2013 (jmfigueres)

 

 L’historiador, també polític rellevant, nasqué i mori a Barcelona (1888-1942). Assolí un notable prestigi, com constaten glossistes com Josep Pla o pròcers com J. Rubió i Balaguer, pel desenvolupament d’una labor pública de servei a la cultura catalana fins l’esclat de la guerra civil. La seva vida fou fecunda en producció acadèmica, treball al front d’institucions i organismes, vinculació amb el catalanisme conservador i una constància modèlica en el treball i el compromís fins el 1936.

 La seva imatge pública s’entela arran la col·laboració intel·lectual amb el franquisme, com remarca el biògraf Josep M. Mas Solench (Proa, 2002). Un tel que ha dominat la trajectòria d’una dimensió anticatalana, sis anys sobre trenta, de vida pública. Una trajectòria pública, tanmateix, que no va poder evolucionar -ni ser, doncs, així, matisada-, per una prematura mort. Això no va succeir a d’altres casos similars.  Aquesta modificació social de la imatge no s’ha produït amb en Valls i Taberner. S’ha mantingut incòlume quan a d’altres, diguem-ho així, l’han pogut substituir construint una nova imatge. En els casos del procedents de la Lliga s’hi barrejava la supervivència física, el modus vivendi, el catolicisme en una complexa situació. El règim franquista no actuava amb subtilesa sinó amb duresa: tortura, afusellament, camp de concentració, depuració,  exili… hauríem de parlar de la FAI i els incontrolats, de les persecucions, les incautacions i les destruccions de patrimoni, documentació i obres, de contextualitzar una persecució social i religiosa on, com afirma Francesc Roca, mai una minoria ha perseguit a una majoria tan fortament com succeí durant els primers mesos de la guerra civil i els porta als únics braços oberts fora l’exili de les dretes, que també n’hi hagué, és clar. Qui marxa el 1936 si voli tornar havia de vincular-se si volia tenir vida pública o professional.  Valls i Taberner es vinculà al franquisme, govern i estat brutal i violent, però la feina de l’historiador no és jutjar sinó explicar i interpretar. El famós article, “La falsa ruta” (La Vanguardia española, 15 de febrer de 1939) encarna el canvi de rumb d’una trajectòria. Valls i Taberner mantingué fins la guerra la fidelitat nacional en tota una intensa vida de treball al servei de la història, la catalanitat i els alts conceptes que tenia i de la coherència entre vida i pensament.  

 Valls i Taberner beu en el catalanisme tradicional, segueix Prat, Rubió i Lluch i Torres i Bages, i s’endinsa suaument en un coneixement de les arrels. Rubió i Balaguer el definí com home d’estudi i home d’acció, generós fins a la prodigalitat en comunicar als altres, lluitador en el camp professional, conscient de l’obligació que tots tenim de servir el comú, participa en nombroses iniciatives com ara el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i no va defugir la política (pròleg a les obres de Valls i Taberner, 1952).

 Neix en una família benestant amb el pare enginyer, estudia batxillerat als jesuïtes i  dret doctorant-se el 1912, com era preceptiu, a Madrid que en tenia el monopoli. Amic de Ramon d’Abadal i de Ll. Nicolau d’Olwer  entra des del dret al món de la història i es matricula a Filosofia i Lletres, alumne també de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Sempre l’interessarà el món medieval fins a ser reconegut com a especialista en el s. XIII com demostrà l’esplèndida biografia de sant Ramon de Penyafort.

 Ingressa a la Lliga de Catalunya el 1907 i es presenta pel Solsonès, una tupinada, denunciada per Nicolau d’Olwer, no li permet encetar la carrera política pública aquest any. El seu dinamisme és proverbial. Per exemple, l’orla del curs no l’organitzaven, com ara, establiments fotogràfics, sinó que era iniciativa estudiantil. Ell és de tot el curs qui té cura d’organitzar-la. La demanà, diuen els biògrafs J.A. Parpal i Josep M. Lladó (Ariel, 1970), al dibuixant  Feliu Elies “Apa”. Viatja per Europa i el 1910 estudia a París. Es doctora, després de fer-ho en dret, en història el 1915. Les dues són tesis que marquen una línia. Tractgen sobre els advocats a l’edat mitjana iles Consuetudines Ilerdenses del 1227, en castellà com era obligat aleshores i no per decisió de l’alumne com avui, tot i que en parlaríem d’aquesta llibertat del present…

 El 1913 és professor d’Història de Catalunya dels Estudis Universitaris catalans i prepara oposicions al cos d’arxivers que guanya. Dirigeix la col·lecció de textos jurídics catalans i amb l’amic Lluís Duran i Ventosa, prepara l’edició dels Usatges de Barcelona. Es anomenat Jutge d’Apel·lacions d’Andorra el 1916 i ho serà fins a la fi de la seva vida. Guanya, les eleccions, el 1921, i serà diputat provincial fins el 1924 que el Directori suspèn diputacions, ajuntaments, Congrés  Mancomunitat… Catedràtic a Murcia demana l’excedència per les obligacions que havia assumit.

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,  que desenvolupava una formidable obra de divulgació de la història nacional, li encomanà una Història de Catalunya que publicà, amb en Ferran Soldevila, el 1922. Síntesi de fortuna. Traduïda al castellà, ha tingut gran projecció editorial per la simplicitat i redacció que la configuraren com un dels primers treballs introductoris per a entrar al món del coneixement de les arrels. Obra tanmateix feta amb limitacions bibliogràfiques del moment i que acomplí una labor de divulgació quan no es podia ensenyar la pròpia història. Jaume Aurell destaca que és un “primer intent seriós de sintetitza la història de Catalunya integrant-hi tots els àmbits històrics.”

 El 1924 arran la negativa a retractar-se de la firma en la carta de suport al prof. Delshauwers dimití  de catedràtic i fou un dels promotors amb en Rafael Campalans, els dos adversaris de la dictadura que anul·lava la vida democràtica, de l’Ateneum Polythecnicum que, en certa manera, intentava de continuar la feina de l’Escola del Treball. El 1926 ésmembre de la Junta del Col·legi d’Advocats que fou suspesa per negar-se a transformar una publicació pròpia que editaven en català en espanyol i fou desterrat a Morella. Es llegendària la seva bonhomia, en conèixer la notícia diu: “Morella, bon arxiu”. Volent dir, aprofitaré per a treballar el seu important fons documental.

 Viatja a diversos països, destaca Rússia, aplegant les impressions en llibre després de la sèrie d’articles a La Veu de Catalunya. El 1928, té família extensa, sis fills, i no defuig el compromís, torna a ser detingut, empresonat, el domicili escorcollat. El delicte: formar part de la Junta de l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions. Poc abans havia protestat de l’acció dictatorial de prohibir la predicació en català a les esglésies catalanes on s’havia de fer, segons la dictadura militar espanyola, en espanyol.

 El 1929 deixà l’arxiu de Tarragona per dirigir el de la Corona d’Aragó (ACA). El 1930 es reintegra com a diputat, automàticament, i ho tornarà a ser també, ara del Parlament, el 1932. Assolirà, amb el seu activisme, càrrecs i responsabilitats, entre els que esmentem la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat i presidirà la Junta del Conservatori del Liceu. Membre numerari a l’IEC (1935) i director de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona (1931).

  Els anys de la guerra els passa exiliats a Roma i es vincula amb el nou règim. Passa a l’Espanya franquista i serà director del Museu Arqueològic de Còrdova. Participa en l’expedició de conferenciants per terres americanes amb temes com “La España eterna” o “El arte español”, iniciativa que volia mostrar la força de l’Espanya franquista. Un fill seu s’incorpora a l’exèrcit i en tornar a Barcelona es reintegra a l’ACA, serà escollit president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i serà vocal de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborarà a La Vanguardia Española, Destino, Orientación Española, Noticiero de España,  revistes ben allunyades de La Paraula Cristiana, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador, El Matí, on havia col·laborat els anys vint i  trenta.

                Va participar, per coherència de principis de justícia i amistat, tot i fer-se mal veure pels franquistes, en la defensa de Rahola, malgrat tot afusellat, i d’altres catalanistes, era el seu món, i creia que no havien delinquit i per tants els defensava o avalava. El 1939 se li atorga la càtedra d’Història  i es cridat a dirigir el CSIC a Barcelona.

 La seva obra historiogràfica és valuosa, tant la dedicada al món jurídic com la historiogràfica i la de recerca que aplegava en volums com Matisos d’història i de llegenda després de ser publicada en publicacions especialitzades. Als quatre volums de les seves Obras Selectas (1952-1961) podem contemplar conferències, articles amb una gran varietat temàtica sempre sobre el món medieval on excel·lí. Mas i Solench, també advocat, destaca els estudis de Valls i Taberner sobre el dret marítim català i considera el llibre del Consolat de Mar una gran aportació. D’aquesta obra, el mateix abril del 1939 en defensa l’origen català a la universitat de Bordeus. Autor d’una extensa bibliografia com la biografia de San Ramón de Penyafort, (1936, 1998) i del seu diplomatari (1930), una de les seves aportacions més rellevants i publicada també en italià, català.. Publica cinc reculls d’articles entre els que destaca, a més del viatge a Rússia, Per la nostra cultura (1930) on defensa la llengua catalana en un cèlebre article i la Reafirmación espiritual de España (1939) on dóna suport als qui en promouen l’eliminació.

 A la Semblança biogràfica que li dedicà l’IEC el 2004 a cura de Josep M. Mas hi figura una selecta bibliografia on es constata, com hem repassat, una trajectòria de fidelitat a un ideari fins que la revolució social obliga a exiliar-se a bona part de la intel·lectualitat catòlica i conservadora, tanmateix profundament catalanista com hem vist i que alterna la seva vida, com assenyala Josep M. Solé i Sabaté entre llums i ombres…