Santiago Sobrequés

dimarts, 4/03/2014 (jmfigueres)

 

Santiago Sobrequés, de Girona al món

 

Santiago Sobrequés i Vidal fou historiador medievalista i professor. Nascut i mort a Girona (1911-1973) la ciutat on dedicà els seu treball, investigacions i amors a l’esposa, fills i terra com palesa emotivament un singular epistolari. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona tingué des d’aleshores una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballa de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga (1940-41) i Figueres (1941) i catedràtic dels de la Seu d’Urgell (1941-42) i Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col.legi universitari de Girona i el 1971 obtè plaça professor a la UAB, poc abans de desaparèixer. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària.

 

Manuals d’èxit

Els seus primers treballs, fruit del contacte amb la docència a secundària, són els manuals d’història de secundària. Llibres rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades) i d’altres com Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… Parlem doncs d’un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formarem al batxillerat amb dos manuals seus Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió i que irradiaren uns conceptes, malgrat el Ministeri, perquè deixaven un marge al professorat i oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites tot i que el lèxic, conceptes polítics, havien de ser és clar, sota la tutela dictatorial. Però no hi ha dubte que no eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica ja que no oberta o plural per raons òbvies. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. No podem fer-ne ara una lectura crítica des del present sinó cal situar-se a l’època. És clar que no podia parlar ni esmentar els bombardeigs franquistes o tantes altres dades. I que ha d’escriure alguna cosa al diktat o pel contagi ambiental com afirmar que la Legió Còndor era formada per voluntaris. El marc general és, recordem-ho un cop més, de censura i consignes. I tant la premsa com la docència eren regides per lleis de guerra dissenyades per militars.

 

Tanmateix Sobrequés maldà per assolir una dignitat i tota l’obra té una exquisida prudència, fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat. Vegem un fragment qualsevol de la seva Historia, manual de gran interès, a l’època, i que sobretot permetia al professorat de poder ampliar i matisar l’explicació. Un exemple. Un tema tabú com la colonització americana i l’adaptació indígena Sobrequés el procura anar explicant, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial, el que va succeir. Com ho diu?:

«Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (…) En Nueva  España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650.»

Precisió i crítica amb prudència formal. Igualment clar i explícit és en parlar del treball esclau dels indígenes a les mines d’or i plata, etc. Tot i que caldria matisar conceptes i esdeveniments avui, mig segle després, superats tant pel coneixement com per la llibertat. Sobrequés expressa la voluntat de mostrar amb xifres, dades, els fets del passat i d’oferir recursos en una acció renovadora més enllà del text estàtic i intocable. Obra profusament il·lustrada, amb abundància molt lloable de mapes, i, dins les limitacions del control oficial, anhel de superar-l’ho. La cita d’aquesta Historia de España moderna y contemporánea (Vicens Vives, 1966) de la que conservem l’exemplar personal d’estudi del 1971 és il·lustrativa i ens acosta a l’estil de Sobrequés des del rigor i la voluntat de ser present tot i la manca proverbial de protagonisme públic.

Tanmateix els resultats del franquisme en els manuals són durs per la identitat catalana. Sobrequés no pot escapar-se a la trampa en participar-hi malgrat la seva sinceritat i habilitat des del rigor. En explicar, en cinc-centes pàgines, la cultura durant el franquisme cita una quinzena de poetes castellans per dos de catalans –Riba i Espriu-. De novel·la, narrativa, assaig i teatre cap. Més dur seria l’anàlisi crítica dels manuals de batxillerat en ser menys paginació. Ens tocà Tajo (Vicens Vives, 1961) amb cent pàgines, i el reduccionisme és contundent.

En aspectes més positius volem fer esment, tanmateix, de la introducció de temàtiques noves dins la història, especialment l’economia, cultura, sociologia, que atorguen a l’obra una dimensió de novetat especialment en relació als altres manuals sovint mers catecismes doctrinaris. Per aquesta raó la majoria del professorat català usà a Catalunya els manuals de Vicens i Sobrequés escrits cal dir-ho? Exclusivament en espanyol com tots, tots els manual i encara és l’hora que mai algú demani perdó. Com volen que ens sentim els afectats? Història al servei del poder però cal afinar que Sobrequés no fou ni lacai ni màrtir censurat. Intentà que la història fos coneguda pels estudiants amb les màximes garanties de rigor malgrat les limitacions generals polítiques i els resultats controlats. On podrà excel·lir serà amb la seva obra pròpia editada per editors independents i escrita des de la plena llibertat intel·lectual.

Girona sempre aimada

Participa vivament a les activitats gironines, a la vitalitat cultural d’una ciutat amb una vigoria molt rellevant. Sobrequés va col·labora activament en la represa del teixit cultural feina ben difícil sota el franquisme. Així el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEIEG que ultrapassà l’àmbit del simple món esportiu per a penetrar en el social. Participà en nombroses iniciatives gironines: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic… No té un no quan se li demana el suport i de forma constant en la col·laboració a Destino com a corresponsal a Girona.

La profunda amistat amb Vicens Vives li porta a organitzar tres conferències (març del 1939, desembre 1943 i octubre de 1957). Clara en la biografia esplèndida que li va dedicar ofereix més informació i tenim un dubte. Dóna el títol de les tres, en català la primera i en espanyol les altres. No sabíem que el març del 1939 es poguessin fer conferències en català, si fos així ens agradaria conèixer detalls.  

Coneixem la seva vida doncs, amb molta precisió. El seu fill, historiador, i el seu nét, també Santiago hi ha dedicat molts i bons esforços editorials i àdhuc una pàgina web i activitats i recerques. Josep Clara en la seva rellevant biografia Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) l’exposa amb nitidesa i al Diccionari d’Històriografia catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia, 2003) en fa un excel·lent resum.

Vegem només la seva obra en dos camps, els manuals, abundosos i constants i de gran influència, com hem vist i el treball de recerca, també abundant i de gran interès historiogràfic pel valor, novetat, rigor i qualitat de la investigació i resultat. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa: 14 llibres propis i 3 en col·laboració, 5 manuals propis i 13 en col·laboració i una vintena d’articles científiques en revistes d’arreu i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona, Destino…) La major part en català i la major part per no dir la totalitat dedicats a Girona o a Catalunya. Mèrit de persona treballadora i amb talent. Desenvolupar enmig de la duresa i dedicació absorbent de docència a secundària, amb gestió que comporta encara més temps, una labor de recerca de primera magnitud i que ha estat reconeguda com una de les principals a casa nostra pel que fa a dedicació al món medieval català al segle XX.

Home de treball i silencis, a les cartes apareix el seu pensament profund que reserva, mala tempora currunt, davant els temps. Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000 i a articles diversos, L’Avenç, etc.). Diu Sobrequés:

«Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita  en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Relació de treballs

La relació dels principals treballs és simple. En comentarem algún però esmentem les publicacions d’investigació històrica més destacades: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), important aportació al coneixement de l’edat mitjana catalana, El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, en col·laboració amb el seu fill, Jaume Sobrequés i Callicó), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975), i col·laborà en la Historia social de España y América (1957), que dirigí Jaume Vicens i Vives.

Llibres importants

D’aquesta síntesi fem esment dels principals llibres. Del segle XV el treball sobre la guerra civil titulat així mateix La guerra civil catalana del segle XV (1973) aplega diversos estudis és una gran aportació. L’obra té un punt d’alta divulgació i recerca, és clar, sobre la seva especialització, la noblesa, tant l’alta com la mitjana o petita i matisa i esmena quan cal, precedents historiogràfics anteriors en una labor que fa avançar el coneixement de la història catalana.

Sens dubte Els grans comtes de Barcelona i Els barons de Catalunya, títols 2 i 3 de la sèrie, esdevenen una gran aportació que millora el coneixement del període i són una de les obres més rellevants del període. En tenim dues edicions, dels dos volums, la de Biografies catalanes, sèrie que no es va poder batejar com Història de Catalunya i li atorgaren aquest nom substitutori. Aparegueren el 1961 i el 1957 respectivament, conservem l’edició del 1980, de Vicens Vives i la del 1991 vinculada als mitjans de comunicació com veurem. Dedica el treball a Vicens i arrenca el pòrtic. «He escrit aquest llibre amb el pensament de complir la darrera voluntat de Jaume Vicens i Vives», fou el primer llibre editat de l’editorial que duu el nom de l’historiador. La segona edició que tenim fou deguda al diari desaparegut El Observador el 1991 i ja pot dir-se Història de Catalunya. Biografies catalanes en una labor lloable de promoció de la història de Catalunya des dels mitjans de comunicació, com ara torna a assumir La Vanguardia, en una recent (2014) Història de Catalunya, elogiosa activitat formativa i mereixedora de respectes, després d’haver-ho fet fa uns anys en una col·lecció singular de dvd’s.

Esmentem la popular “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, una altre iniciativa lloable, amb la monografia Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp (1966) temàtica que apassiona els historiadors medievalistes atès que alguns consideren que la davallada del poder propi català arranca d’aquest moment en la manca de successió de  Martí l’Humà.

    Els grans comtes de Barcelona és encomanada per Vicens, des del llit de mort, al fraternal amic i  Sobrequés escriu al pòrtic que portarà sort a l’editorial atès que inaugura el catàleg. Ací torna als arxius, redacta àgilment, aporta novetats i esdevé fresca i viva. La crítica l’elogia i Clara cita Manuel Riu, Ramon d’Abadal i Miquel Coll i Alentorn en sengles  aportacions elogioses. Del segle XV disposem d’una síntesi, una conferència augmentada com assenyala Josep M. Salrach, autor també d’una bona semblança, al pròleg. Efectivament, Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic publicada arran el centenari del seu naixement per l’editorial del seu fill i net, l’editorial Base, és una molt suggestiva introducció a un conflicte del que es contextualitza amb l’explicació de la societat, economia, política i cultura. Hi introdueix capítols tan innovadors com el dedicat a les classes mitjanes tot explicant-ho amb detall i ens mostra pagesos, menestrals, magnats… sempre amb un to sintètic com correspon a una conferència ampliada.

Un document singular és 1941. Un opositor català durant el franquisme (2004) de Jaume Sobrequés que reprodueix la correspondència, íntima, deliciosa per l’amor que traspua i que ens acosta al terrat de vidre que tant sovint trenca l’historiador en l’anàlisi documental. El fill Jaume explica les oposicions, llargues, dures i difícils en exercicis i en costos econòmics, a Madrid, del pare Santiago. Una persona que va a Madrid a opositar, des de Catalunya, sense massa influències ni nissaga i que aspira a una vocació en moments difícils, a Girona en aquells moments hi ha consells de guerra, estudiants per cert pel mateix Josep Clara en un llibre interessant, on afusellen gent com Carles Rahola del que ja n’hem parlat en aquesta sèrie de semblances d’historiadors i divulgadors de la història. 1941 no ens ajuda només a entendre Sobrequés i la docència i el seu accés sino també la societat de l’època i a través de tants i tants detalls de menjar, relacions, vivències en definitiva que ultrapassen el marc general de consideracions abstractes i globals. El llibre també és fa llegir molt bé, com la biografia, i té el plus afegit de l’emotivitat en la qual, vulgues no vulguis, els historiadors que han passat per proves similars, tot i que ara són més suaus, s’hi troben identificats. La correspondència, forma de comunicació econòmica, permet de preservar el pas de temps i amb la visió explicativa dels anys de misèria, moral i material, se’ns acosta tota una època, tal com feu amb el segle XV Santiago personatge que un amic seu Josep M. Font i Rius definia.

 

«era un home senzill i modest, sense ganes de fer soroll ni pretensions d’aparença externa. Calia anar a cercar-lo i empènyer-lo perquè s’incorporés a llocs o tasques de major categoria i lluïment.»

 

Membre corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid (1957), ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1962. Participà en diversos congressos internacionals de tema històric i fou membre el 1973 de la comissió permanent dels Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com afegí Francesc Ferrer destacant els trets més rellevants de la seva personalitat –equanimitat, equilibri, optimisme, discreció i generositat, fou una notable personalitat que ultrapassà el marc gironí per a esdevenir, amb Vicens i Reglà, el tercer els grans historiadors vinculats a Girona i que han llegat una obra formidable pel coneixement del passat immediat. Sense ells no només el coneixement se n’haguera ressentit amb escreix sino que la vinculació i desenvolupament social que comporta aquest saber haguera estat molt més feble. Aquesta herència és la que marca els grans historiadors que deixen un llegat que viu una generació gràcies a la rigor i bondat de la feina feta.

 

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014 (jmfigueres)

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.

Santiago Alberti

dissabte, 1/02/2014 (jmfigueres)

 

  Santiago Albertí, l’editor historiador

 

 

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El

1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat

de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…

 

Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra

al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns

quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània

amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957

i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll,

Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la

seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.

 

Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i

popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la

llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català-

castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la

llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre

Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va

promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i

Terrissa (1980).

 

La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de

normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres

iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un

temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho

tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions

acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació.

Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de

metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta

tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular

aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre

l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit

editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era

publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el

cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries

de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys,

llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix

un món ocult tot i que proper.

 

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no

publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i

altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil

socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els

temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens.

Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos

segrestat, les seves limitacions:

 

«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins

un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible,

al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material

significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »

 

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades,

sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la

primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo,

fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar

dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text

genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué

una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància

impossible, només així es podia saltar la censura implacable.

 

Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel

valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i

amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució

valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació

sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions

exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de

personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat

per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia

màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de

la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia

l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca

es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la

península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que

marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.

 

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració

monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la

voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una

història dels principals moviments socials. També de color vermell en

portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament

assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat

pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també

reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:

 

«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor,

és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta

veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el

moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la

panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar

filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex

com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un

treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment

republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera

República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»


Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia

catalana (2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i

sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà

acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball

documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.

 

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a

altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic,

el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el

Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums

que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu

mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té

diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les

biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la

Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova

o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i

escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la

caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i

acaba amb una frase contundent

 

«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de

confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa

absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria

més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic.

La cosa absolutament necessària és disparar.»

 

Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí,

editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials

amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel

seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que

permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta-

seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria

d’historiadors i divulgadors de la història.

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013 (jmfigueres)

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

diumenge, 29/12/2013 (jmfigueres)

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

 

 

Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

 

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

 

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

 

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

 

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

 

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

 

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

 

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971).

 

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

 

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

 

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

 

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

 

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

 

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»

 

Josep M. Poblet, la història com a divulgació

dilluns, 2/12/2013 (jmfigueres)

Josep
M. Poblet, la història com a divulgació

Escriptor
(Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) que mantingué una molt alta vinculació amb
la història des d’una vinculació divulgativa elaborada tanmateix sense una base
acadèmica, atesa la seva formació autodidacta que suplí amb una gran facilitat
narrativa. El gruix de la seva obra és biogràfica, un gènere al qual la
historiografia catalana no ha fet massa atenció tot i que  darrerament disposem d’excel·lents treballs.

L’obra
de Poblet entraria a cavall de la producció literària i la divulgació històrica
i comprèn un conjunt molt gruix i bigarrat que abasta des de les Memòries d’un rodamón (1976) fins als
llibres de viatges com De Barcelona a
l’Havana… passant per Darnius
(1942), Terres
d’Amèrica
(1944), Tres mesos i un dia
a Nova York
(1947), Estats Units
(1956), Pobles d’Amèrica (1957), Àfrica i Amèrica (1970) que tenen un bon
interès per acostar-se als trets més remarcables d’altres indrets siguin la
capital d’Occident o de la Conca de Barberà. Del seu Montblanc nadiu passà a
Barcelona des d’on feu un periple arreu que el porta per Cuba, Mèxic, Estats
Units tot visitant França, Madrid, etc.

 

De
tornada s’implicà en política afiliant-se a ERC des de la seva fundació
participant sempre fidelment. De tornada a Montblanc fou delegat de Nostra Parla i fundà la Joventut
Nacionalista. Durant la guerra civil participà al Tribunal de Cassació de Barcelona,
presidit per Josep Andreu i Abelló, també montblanquí i anà a l’exili on col·laborà
intensament en les revistes i editorials de Mèxic i França en la dècada que hi
residí.

 

Durant l’exili a
Mèxic s’implicà en l’Orfeó Català i la seva revista. Publicà la novel·la Retorn (1942) sobre un tema recorrent
d’aquest món.  Retornà a Barcelona el
1948 i participà en activitats teatrals, editant tres obres i escrivint-ne
diverses de ls quals una quinzena les arribà estrenar tot i que han romàs
inèdites. El teatre li interessà molt i com havia fet abans de la guerra s’hi
vinculà des del 1923 fins el 1967 que són les dates extrems que hem vist
d’estrenes de les seves obres.

 

El gruix de la seva
activitat, tanmateix, fou la col·laboració en les diverses publicacions que
anaven apareixent i escrivint, molt i molt, sobre diversos autors. De caràcter
jovial i bonhomiós fou sempre un participant de les activitats culturals de la
represa. Durant la transició torna a la política i fou diputat per ERC presidint,
per raons d’edat, el 1980, el Parlament català to i que la seva principal
activitat pública era l’escriptura de biografies.

 

La producció de
Josep M. Poblet vinculada a la història, a més dels seus llibres de memòries i
els estudis sobre la seva comarca, La
Conca de Barberà
(1961), Montblanc
(1971) o Aquell Montblanc (1975) són
les semblances biogràfiques, molt desiguals i elaborades amb una meteodologia
molt similar d’aproximar-se al personatge a través de les opinions d’altri i
amb la pròpia obra.

També conreà
l’estudi històric, de temàtica ben diversa i amb un to igualment descriptiu.
D’aquests remarquem Les arrels del teatre
català
(1965), Els precursors de la
Renaixença
(1968), Catalunya 1833-1913.
Una panoràmica amb el teatre i els Jocs Florals
(1969), El moviment autonomista a Catalunya dels
anys 1918-1919
(1970), Aquell any
1917…
(1971), Història bàsica del
catalanisme
(1975), Els darrers temps
de la Generalitat i la República
(1978), Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936 (1976)…
que conformen una obra de projecció, de divulgació típica de la seva
personalitat: acumulació de materials i que si bé, en algun cas, són fruit d’investigació,
no segueixen normalment les habituals pautes dels treballs de recerca que ens
acosten a una temàtica amb la consulta màxima de bibliografia i de fonts
arxivístiques especialment construint un treball que aspira a ser una
monografia de recerca plena. No és el cas de Poblet el gran mèrit del qual és
l’aproximació a una temàtica, la divulgació, tanmateix en temps difícils i sempre
amb la voluntat d’acostar-se a episodis i personatges importants i desconeguts
dels quals vol elaborar un treball que ens permeti de fixar la mirada de prop.
Aquest, sens dubte, és el gran mèrit de l’obra de Poblet.

Més
interès tenen algunes de la seva vintena de biografies. S’ocupà d’Enric Borràs (1963),
Aribau (1963), Joan Capri (1964), Frederic Soler “Pitarra” (1967), Guimerà
(1967), Prim (1975) Jaume Carner (1977), Clavé (1973), Gaudí (1973), Rusiñol
(1966), Rafael Tasis (1967), Jaume Aiguader (1977), Marcel·lí Domingo (1978),Robrenyo
(1980)…

 

Les de Pitarra, Tasis i Aiguader són, sens dubte, al nostre parer, les
més rellevants per les aportacions que en fan tot i què és clar quan apareixen
tesis doctorals la feina feta resta en un pla discret. Notable impacte van
tenir la biografia de Prim, presentada per J. Faulí el 1975 a la Sala Claret i
editada, com bona part de la seva obra per Pòrtic i que fou la primera obra en
català sobre el reusenc militar biografiat també, a fons, per Pere Anguera.

Aportació d’un nom
desconegut és la d’Antoni Gusart, un
pioner de l’oberisme
(1971), Una altra biografia important fou la de Companys
(1976) que seguia un treball anterior Els
quatre presidents
(1976) i que fou un èxit editorial rellevant en ser la
primera biografia comercial publicada a l’interior. Aquesta assolí un gran
impacte i és una síntesi de la bibliografia editada fins el moment aplegant
també, com en altres, uan vida en compendis breus, escrits sovint apressadament
però sempre amb un estil àgil que presenten la particularitat d’esdevenir el
primer punt de contacte del gran públic amb els dirigents, escriptors i
artistes d’una generació a la qual Poblet volgué projectar socialment i dedicà
pràcticament la seva vida al conreu de les biografies catalanes.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013 (jmfigueres)

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»

 

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013 (jmfigueres)

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

dijous, 10/10/2013 (jmfigueres)

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant

 

La
personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a
Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a
col·laborar a la revista Signo. Periodista
dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a
diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to
crític, democràtic i popular.

 

Recordem com
el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama,
on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la
propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens
escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta,
a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I
vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres
iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

 

El seu
compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic
de  Periodistes que treballà per la
informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant
d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu,
o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i
la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb
la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

 

També s’implicà
en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la
porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils,
reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria
exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en
col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de
combat.

 

El 1975
protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la
publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés
denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat
per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de
periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de
juliol del 1975.

 

La presó: quatre morts,
vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria
ho explica amb detall amb
la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció
preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista
hi escriu:

 

«De la lliçó
de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat
des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

 

Aquesta
recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era
una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó
fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La
manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es
detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una
informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa
oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es
diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una
proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix
matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona de la digitalització dels Annals
del Periodisme Català
(10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que
no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels
lectors sinó de l’empresa editora.

 

L’obra d’Huertas
és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or,
Capçalera, L’Avenç…
– i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El
Periódico, Avui, La Vanguardia
… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s
la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina
d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web
www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas
on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

 

Va conrear la
docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i
l’ambigüitat
(1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs
de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un
lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la
voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social
i descripció d’espais en conflicte: El
Montjuïc del segle XX
(1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el
reportatge periodístic de to històric  i
la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs
Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració
(1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal»,
molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya:
del fogó de carbó a l’antena parabòlica
(1993).

 

Les seves memòries,
de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció
del periodista de denúncia, foren Cada
taula, un Vietnam,

un treball que
aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i
sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de
les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i
sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

 

«El 5 de juny
de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i
vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent.
Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir
una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la
plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat
aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la
informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va
sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article
carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les
col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva
dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va
tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser
endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

 

El món dels
sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi,
complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del
moviment obrer (1840-1975)
(1982) on mostra els esdeveniments més singulars
del moviment obrer català.

 

S’ocupà molt de
Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona:
memòria d’un segle
(2001), Barcelona
despareguda (2004)  editats en espanyol i
en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat
de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre
deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia
prohibida de Cesc
, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits
censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

 

Huertas
presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica,
biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la
violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures,
els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles.
Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem
exposat.

 

Tanmateix el
periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista
en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar
notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el
feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs
a Barcelona
, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament
i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

 

Interès
especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i
la transició
(1987) on s’ocupà d’Oriflama,
a la col·lecció Vaixells de Paper una
sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar
la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix
aquesta visió és a Les tres vides de
Destino
(1990) amb  Carles Geli.

Més
elaborada és l’aportació sobre Mirador,
la Catalunya impossible (2000) tot i
que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però
ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig,
semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al
gran setmanari dels anys trenta.

 

Altres obres
seves sobre la història del periodisme són: La
premsa de barris a Barcelona
(1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985)
(2005);

 

Una història de La Vanguardia
(2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de
directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i
treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que
aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que
fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint
material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada
d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a
viure millor a les persones.

Joan Mercader Riba, historiador de la Catalunya napoleònica

dilluns, 30/09/2013 (jmfigueres)

Joan Mercader, l’historiador
de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader
i Riba, nat a Igualada el 1917 i finat a la mateixa capital de l’Anoia el 1989
fou un notable investigador sobre el segle XIX i XX especialment en relació al període
de la Catalunya napoleònica com així titula el seu treball més rellevant i sobre
el període de la Catalunya derrotada el 1714 i a la qual dedica també esforços ben
reeixits de recerca historiogràfica a la qual dedicà la vida. Sense hobbis,
deia, tot era recerca.

 

Pere Pascual
Domènec en l’article que li dedicà a L’Avenç
(1988) en comenta la  bibliografia,
extensa, de la que en feu una relació meticulosa J. Riba i Gabarró a l’Anuari Igualadí del 1986. Coneixem,
doncs, molt bé l’aportació de l’igualadí, discret i treballador, que fou
essencial per a conèixer aquest període del que esdevé avui encara  punt de referència imprescindible. Aquest és
el millor elogi que hom pot fer a l’obra d’un historiador quan aquesta roman
encara vigent, útil, malgrat els anys o dècades de la seva desaparició o de la
publicació dels treballs.

 

Mercader
conegué de jove l’obra de Ferran Soldevila, un oncle seu Joan Riba Faura,
industrial i de la Lliga, la hi feu conèixer i mentre estudiava a Igualada a
l’Ateneu Igualadí comença a publicar en publicacions locals com Ramell Igualadí (1930) que, ens diu Pere
Pascual Domènec al Diccionari
d’Historiografia catalana
que ell mateix va fundar. Estudià després a
l’institut d’ensenyament local i a l’Escola Normal de la Generalitat magisteri
que acabà durant la guerra. Cridat a l’exèrcit de República visqué als vint
anys la retirada i el retorn tancat al camp de concentració franquista
preceptiu, en aquest cas a Galícia. Pogué tornar a estudiar, filosofia i lletres
i assistí als cursos que organitzà Estudis Universitaris Catalans, amb el
mateix Soldevila, i altres professors com Jordi Rubió. S’implicà activament amb
l’IEC i amb la vida cultural de la seva Igualada natal.

 

La recerca
historiogràfica sobre el període napolèonic fou el tema de la seva primera
cerca així com de la tesi doctoral i acabada aquesta pot començar el 1948 una
carrera universitaria com a professor adjunt tot i que pogué vincular-se amb
Vicens Vives quan aquest s’incorpora com a catedràtic a la UB. En aquesta
participa en iniciatives com Indice
Històrico Español
, (IHE) fundat pel mateix Vicens o els Estudios de Historia Moderna. La seva
tesi Barcelona durante la ocupación
francesa (1808-1814)
(1949) rd fixa més enllà dels trets estrictament
polítics en els aspectes socials, econòmics, culturals i causa fort impacte.
Sedguí produint i així remarquem els articles especialitzats atès que sobre el
període citat publicà moltíssim com pot veure’s a la bibliografia seva. Als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
tenim dos articles, un dells sobre sant Narcís i les autoritats napolèoniques
publicat el 1948, i un segon del 1959 sobre expedients de crèdit o la desena de
treballs al Butlletí de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics
(BSCEH) de l’IEC amb la qual estigué molt vinculat i
dels que volem destacar el del 1953: «L’oficialitat del català sota la
dominació napoleònica» que vàrem llegir d’estudiant i recordem amb interès i
que recomanem ara que pot consultar-se ben fàcilment a www-raco.cat dins la
revista citada o bé als escrits esparsos que li ofrenà Igualada. Són
vint-i-dues pàgines sensacionals  que ens
mostren com el català fou usat per finalitats polítiques i traspuen la
sensibilitat d’acostar-se alhora al que avui en diuen la Catalunya real  és a dir veure el conjunt més enllà de les
èlits.

 

Remarquem la col·laboració
en obres col·lectives com Història de
Catalunya
, batejada com Biografies
catalanes,
de les quals assumí el volum desè dedicat a Els capitans generals. El segle XVIII al costat de Reglà,
Soldevila, Tarradell, Abadal, Santiago Sobrequés i el mateix Vicens que en
redactaren altres. D’aquesta obra, editada el 1957 i reeditada constantment,
posseïm la segona edició el 1980 i manté, l’estructura inicial, recordem, els
anys dels cinquanta en ple franquista on Mercader pot exposar, amb
distanciament, rigor i sense comentaris interpretatius, amb una suavitat formal
molt reeixida, els seus conceptes sempre matisats, sempre acurats.

 

Per exemple davant la suspensió de la
universitat de Barcelona per Felip V i l’allunyament de la mateixa a Cervera
escriu: «Cervera s’havia aferrat a l’absolutisme, que li havia donat vida i que
era la raó del seu ésser. Això explica que la Universitat de Cervera llguès la
seva sort, durant el primer terç del segle XIX, als vaivens de la política i
que a la fi (1937) acabés per sucumbir.» No pot explicar-se amb més finesa, en
temps de censura, sense trair la veritat històrica i el sentit de precissió, la
realitat que s’explica.

 

Aquest
treball, naturalment les aportacions dels darrers trenta anys sobre el XVIII
han estat impressionants, tingué una gran influència –fins i tot hi ha una
edició de quiosc promoguda pel diari El
Observador
– i encara manté en determinats aspectes vigència per l’alt
nivell de l’autor.

 

Molt vinculat
a Igualada el 1947 ajudà a crear el Centre d’Estudis Comarcals de gran
importància local així com el moviment de base de les trobades de recerca
històrica, geogràfica, cultural conegudes com Assembles d’Estudis
Intercomarcals impulsades també per Josep Iglésies, amb qui l’uni una gran
amistat, i que foren un notable impuls de la cultura local i comarcal. Esmentem
el llibre La ciutat d’Igualada
aparegut el 1953 i que palesa aquest lligam. S’hi vinculà tant en estudis
divulgatius i de síntesi com aquest o bé de recerca i rellevants com Evolució social i econòmica d’una familia
catalana de l’antic règim: els Padró d’Igualada (1642-1862)
(1976) extens i
important, premiat amb el Cristòfor Despuig.

 

Guanya una
plaça el 1954 al CSIC a Madrid on anà a residir, era interí a la universitat i
tam bé pel clima que li anava millor per la seva salud. Hi visqué fins la seva
jubilació el 1984 tot i que mai perdé el contacte, diu que hi havia dies que
escrivia dotze cartes a gent catalana… Col·laborà en publicacions catalanes
com Serra d’Or o la Revista de Catalunya, a de l’exili, a
més  les habituals del ram com la citada Indice Histórico Español, Arbor, Hispania
o Cuadernos Hispanoamericanos sense
oblidar les estrictament igualadines com Vida
amb qui sempre mantingué una especial relació d’afecte.

 

 

Com ja hem
assenyalat el període napoleònic fou centre de la seva atenció des de la tesi
doctoral. Citem també Barcelona durante
la ocupación francesa
(1949) del CSIC i de la que tenim la versió catalana
editada per l’Abadia de Montserrat, amb el títol Catalunya i l’imperi napoleònic (1978) on parla de la Catalunya
resistent, títol que prendrà posteriorment un bon treball d’Antoni Moliner o la
Girona francesa, títol d’un altre posterior treball de Lluís M. de Puig, l’obra
del qual Mercader elogia al pròleg d’aquesta edició.

 

Catalunya i l’imperi napoleònic és un gran intent
d’objectivar el període, s’acosta a sectors com el clergat per exemple amb una
clara voluntat de fredor per entendre, comprendre, aquella realitat, ho fa,
també amb un estil com agradable i entenedor com en els articles, així «La
ideologia dels catalans del 1808» (BSCEH, 1963).

 

Un altre gran
tema de recerca fou l’esutdi del XVIII del que hem citat el treball impulsat
per Vicens de biografies de capitans generals però esmentaríem també
l’important Felip  i Catalunya (1968, 1985)  que esdevé un dels treballs seus més
importants tot i que avui un altre igualadí, Josep M. Torres Ribé ha treballat
amb nova documentació el període. Sempre quedarà l’aportació sigui la del volum
o la de la breu aportació, així les monografies Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII
(1966) o Catalunya napoleònica o Domènec Badia “Ali-Bey” ambdós del 1960,
publicats en la benemèrita col·lecció Episodis de la Història que ell estima molt.


 

Finalment,
citem José Bonaparte, rey de España (1808-1813),
en dos volums (1971, 1983), que assenyala un punt notable de la seva producció
historiogràfica, i que culmina, amb els premis que va rebre, – Crítica Serra
d’Or, Creu de sant Jordi…- la seva dimensió pública de reconeixement a una
trajectòria.

La seva obra dispersa,
amb pròleg de Josep Fontana, fou publicada en dos volums i és el millor
homenatge que podia dedicar-li la seva estimada Igualada. Pere Pascual publicà
a L’Avenç (1988) una molt llarga
conversa, dotze pàgines, de caràcter autobiogràfic en la que repassa la seva
trajectòria que esdevé un repàs personal a la vida i obra centrada des de la
desfeta del 1714 i les seves conseqüències fins, in extenso, la guerra del
francès del que fou, indubtablement, el màxim especialista. Al respecte la seva
historiografia del periode, publicada a la revista IHE, és espectacular. Un
historiador que defensa els seus mestres, i alhora amics, diu: «La història de
Soldevila no es pot dir que sigui romàntica: és nacionalista» o a Josep Iglésies,
amb qui tingué una estreta col·laboració, «en el context del meu interès
permanent per promoure l’erudició local i comarcal i per dotar-la d’una
infrastructura cultural» o del mateix Vicens amb qui l’unien tantes coses de
projectes globals i, és clar, historiogràfics.

 

Amb en Vicens,
diu també en l’esmentada entrevista a L’Avenç
ens vàrem entendre: el seu catalanisme, fonamentat en la consideració del
Principat formant part integrant de la realitat espanyola, i la seva actitud
d’aprofitar, sense complexes, les possibilitats que oferien les estructures administratives
del règim per desenvolupar la tasca pròpia de l’historiador, eren més propers a
la meva manera de pensar que no l’actidud que mantenien sobre això altres
persones que jo apreciava molt.»