AGUSTÍ DURAN I SANPERE ARXIUS I HISTÒRIA

dilluns, 9/11/2015 (jmfigueres)

Agustí Duran i Sanpere. Arxius i història

foto

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) historiador i arxiver tot i que les facetes d’arqueòleg i activista cultural són també ben notables. Cal fixar-se en el tomb de la dimensió que pren l’arxiu sota la seva direcció, que a més de dipòsit de custòdia el feu esdevenir en centre d’activitats culturals gràcies al dinamisme i voluntat de fer participar l’usuari en la vida del centre. Es llicencia en lletres aconseguint un doctorat. Els seus antecedents eren d’una família culta, l’avi fou professor de dret a la universitat de Cervera i també hi ha notaris, registradors, etc. La seva casa natal, avui propietat del consistori de Cervera, fou convertida en el Museu que duu el seu nom. El seu arxiu, és clar, és al Comarcal de Cervera.
Arxiver, el 1914 s’ocupà del municipal de Cervera aconseguint tres anys més tard la plaça d’arxiver municipal de Barcelona ocupant-se del trasllat a la nova seu on és, des del 1921, l’arxiu hemerogràfic i bibliogràfic que és conegut popularment com Casa de l’Ardiaca tot i que el nom oficial és Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’estructura en quatre grans blocs: l’hemeroteca, la cartoteca i els cartells i impresos, la biblioteca i les fotografies, emancipades avui en un arxiu propi. A l’AHCB n’ocupà la direcció fins el 1957 que es jubila. Al llarg d’aquestes dècades el projectà socialment amb iniciatives com les xerrades radiofòniques, editades posteriorment en volum, Barcelona Divulgación Històrica, les exposicions com per exemple, de moltes la d’homenatge a Pau Casals el 1934 que fou molt celebrada i altres activitats que obrien l’arxiu a la ciutat.

Descripció del barri gotic
La seva personalitat d’acció el porta a participar en les societats acadèmiques com l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí entre 1961 i 1963 i l’Institut d’Estudis Catalans del qual fou president el 1957 així com de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Destaquem la seva labor al front del Museu Comarcal de Cervera. Salvar i preservar patrimoni però també projectar-lo i difondre’l. S’ocupà de debatre i ajudar al que seria el futur Museu d’Història de Barcelona. Organitzà, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, un pavelló com a introducció al que havia de ser aquest futur centre.
Durant la guerra civil rebé de la Generalitat l’encàrrec d’assumir la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya i s’ocupà de la preservació del material documental, del tresor bibliogràfic i hemerogràfic. Treballà, com Jordi Rubió i Balaguer per les biblioteques i Joaquim Folch i Torres per l’art en aquesta labor. Explicà, a Zuric, diu la seva filla Eulàlia Duran, el sistema de protecció emprat. Els bombardeigs eren una preocupació i molts fons locals es portaren a Viladrau per la seva preservació. Duran se n’ocupà amb neguit i constància. L’enemic també era a l’interior amb les cremes de tot el que fes tuf eclesiàstic sense respectar el valor històric, cultural o artístic. Duran ho feu, com durant el franquisme, amb els impresos clandestines, la premsa política, sindical, estudiantil, etc. també clandestina atès que tots aquests materials formen part del corpus col•lectiu. Per a copsar la importància diguem que hi havia més de cent-cinquanta mil pergamins i que les col•leccions de premsa diària i periòdica són tan valuoses que cal considerar molts diaris barcelonins que tenen més de cinc-cents volums atès que la majoria són relligats, per mesos i la col•lecció global és doncs així única.
Fou sotmès a depuració professional i a consell de guerra. L’acusaven d’haver sortit de Catalunya i no haver-se «passat» als franquistes perquè podia fer-ho. No va tenir fàcil la tornada però finalment la causa fou arxivada i pogué pogué tornar a la direcció de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Fundà aleshores l’Institut Municipal d’Història de Barcelona el 1943 aplegant a més de l’AHCB, el Museu de la Ciutat i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Després de la jubilació es dedicà a Cervera assumint iniciatives com el Museu del Blat i la Pagesia (1964) i l’esmentat Museu Comarcal (1959) que duu el seu nom i sempre la recerca amb la posterior publicació.
La seva obra gira a l’entorn de dos punts centrals. Cervera i Barcelona. Disposem d’una bibliografia inclosa en la semblança biogràfica que li dedicà el periodista Manuel Tarin Iglesias (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1967) on al llarg d’una trentena de pàgines es desgrana la voluminosa producció acadèmica. Aquest periodista constata el creixement, de 300 llibres a 100.000.

art
Entenia l’arxivística com una projecció i cal fer l’elogi del Barcelona Divulgación Històrica que setmanalment des de Ràdio Barcelona donava a conèixer informació sobre recerques i que diu ell mateix «resistieron la prueba de su publicación» durant deu anys, més de mil breus articles de temàtiques local d’ell i altres col·laboradors que foren recollits en vuit volums. Escriu l’artífex:
Nuestro boletín ha sido el altavoz que ha dado a conocer las actividades del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad y ha vulgarizado la idea de nuestro Archivo Histórico y de nuestros museos. Este hecho ha tenido también su trascendencia; cada día vemos aparecer en los barrios de la ciudad, que han conservado alguna diversificación urbanística, centros culturales llamados francamente Archivo Histórico.

viatge al voltant del mon
Sempre el treballa i ajudar a altri. Carreras Candi en glosar el 1924 la seva figura arran l’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres exposa una anècdota en el discurs que llegí en la solemne recepció pública, que no resistim a no citar:
Una de les moltes vegades d’emportar-se’n Mossèn Pinós a son domicili llibres del arxiu municipal per treballar, ho veié cert regidor, delatant-lo, presumint tenia intenció de quedar-se’ls. Succeí axó en 1912, quan la salut li començava a decaure. Temerós En Duran del disgust que tindria si la delació portes alguna conseqüència, s’apressuri a vindicar-lo davant del Alcalde y dels regidors i tant resulta enaltida la seva persona que l’Ajuntament, nemine discrepante nomena a Mossèn Pinós i a en Duran, arxivers municipals de Cervera, (3 d’agost de 1912) autoritzant-los per treure del Arxiu quants documents los hi convingués mentre les condicions de lloc del Arxiu no permetessin estudiar-los in situ. Això encoratja als dos arxivers a emprendre noves iniciatives, començant la formació d’un petit museu local, adjunt al arxiu.

bARCELONA I LA SEVA HISTORIA
Sobre Barcelona i l’art, els dos grans centres de la seva producció acadèmica, esmentem dels molts treballs: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey (1943), Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Per a la història de l’art a Barcelona. Glosses a documents diversos (1960) recull estudis diversos que a l’empara de la Societat catalana d’Estudis Històrics foren en algun cas publicats i altres inèdits amb el nexe comú que referir-se a l’art antic barceloní. Barcelona (tres volums, 1972-75) apleguen tots els estudis sobre la capital de Catalunya, estudis i articles, tots dispersos i breus i és el seu màxim treball en llibre recollint bona part de la seva producció, heterogènia, àmplia, variada, amb una curiositat oberta i amb un fi olfacte per a esbrinar i amena ploma per a exposar-ho.
Sobre Cervera reuní en el volum Llibre de Cervera (1972) els estudis sobre la capital de la Segarra. Els edità Curial de Max Cahner, casat en primeres núpcies amb la seva filla i l’edició és feta, diu Ramon Turull al pròleg «com a homenatge a la personalitat, a l’obra de l’autor i a la seva fidelitat a Cervera» i, afegeix, també com a instrument pels estudiosos. Una edició esplèndida, amb sis-centes pàgines, gairebé cent cinquanta làmines i els estudis des de la lluita per l’aigua, fins les muralles de defensa, el call dels jueus, convents i hospitals, escoles de gramàtica, notes biogràfiques d’alguns cerverins o el safrà, els gitanos, o el centre comarcal de cultura. Una recopilació d’estudis sobre un tema comú que esdevé una vera història de la capital de la Segarra.

llibre de Cervera
També té estudis diversos com: Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934), Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història d’Igualada (1985) i de caràcter autobiogràfic tem Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (1961) i Pels camins de la història, (1973). Col•laborà en revistes i diaris, com La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, La Publicitat o Serra d’Or com de Cervera com Hoja Parroquial de Cervera o Cooperativa del Campo Comarcal tot i que el gruix és a l’esmentada Barcelona Divulgación Histórica.
La seva filla, Eulàlia Duran en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.

tornant-hi a pensar20151109_145804
A les Evocacions de moments viscuts com la subtitula, o sigui a Tornant-hi a pensar recrea gairebé mig centenar d’episodis o aspectes propers de la seva vida com «L’ou com balla» o «Ciceró a Barcelona» a propòsit d’una tradició secular barcelonina o una làpida; aquests eren els seus centre d’atracció.
Maria Teresa Salat a Miscel·lània Cerverina (nº 14 del 2000-2001) en un molt bon resum n’exposa el cerverisme que ens serveix per cloure aquesta breu nota d’una personalitat excepcional i ben representativa del conjunt de treballadors de la cultura que tant han fet per a la preservació i projecció:
Amb tot l’exposat, pel que fa a la relació entre Agustí Duran i Sanpere i Cervera, es pot arribar a una conclusió contundent: que no era només cerverí perquè hagués nascut en aquesta ciutat, sinó perquè se sentia unit a ella amb uns lligams molt més ferms que els referencials. Ell era conscient no tan sols de la localització geogràfica de les seves rels familiars, sinó del paper que ell mateix podia jugar en l’entorn social d’una ciutat eminentment rural, plena de testimonis de la història catalana i mancada de la fortalesa d’esperit capaç de valorar-los. Per tant, a més d’aclarir a tothom que ell es deia Agustí perquè havia nascut en el barri cerverí dedicat a aquest sant, va prendre una actitud activa vers aquesta ciutat, de manera que, conscient de les seves possibilitats, va utilitzar la seva facilitat de paraula (escrita i oral), la seva posició sociopolítica i la influència que tenia sobre algunes persones o estaments importants de l’etapa que ell va viure, per posar-les al servei de la conservació, el salvament, la restauració i la divulgació d’una historial d’un patrimoni que ell va saber valorar en els seus justos paràmetres, en el context dels esdeveniments que es generaven a Catalunya.

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015 (jmfigueres)

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

 

Lluís Subirana, la història de la sardana

dilluns, 1/06/2015 (jmfigueres)

 

 

 

20150601_170033

 

 

 

 

 

Sovint el conreu de la història és especialitzat i mot desconegut fora d’aquesta especialització tanmateix i gràcies en aquests especialistes és com hom pot disposar de més dades que faciliten accedir a visions més àmplies amb les dades interrelacinades. Disposem d’obres acadèmiques sobre la sardana fetes des d’una perspectiva de solvència en recerca, els erudits locals i els investigadors d’un nivell personal són també aportadors als quals cal agrair molt l’aportació de tots nivells que configuren.
La història és feta no només per les aportacions historiogràfiques de personalitats eminents i destacades sinó també pel conjunt d’homes que anònimament, localment, des d’una posició gris i del que ara en diuen picar pedra, -volent remarcar el treball dur i silenciós-, han fet aportacions. La sardana disposa d’una rica i extensa bibliografia. Sens dubte les referències rellevants de Jaume Ayats i, molt especialment, de Pere Anguera sobre la nacionalització de la sardana, ambdós publicats per Rafael Dalmau, esdevenen fites en aquest camp específic. De forma sintètica el treball de Josep M. Mas Solench La sardana, dansa nacional de Catalunya (Generalitat, 1993) és la visió molt arrodonida com a resum tot i que els estudiosos han estat abundosos. Tanmateix la bibliografia dels treballs històrics sobre la sardana en un poble, en una ciutat seran determinants per a l’elaboració de les síntesis que no vulguin ser simples prescindibles assaigs interpretatius des d’una ideologia determinada. Fins i tot se han configuren obres de conjunt de to exhaustiu com el col•lectiu La Sardana, una obra de la qual hom ha begut molt, recull en tres volums, de J. Mainar, Albert Jané, Josep Miracle, J. Vilalta, Ll. Moreno, I. Molas, Ll. Alvert i S. Casanova (Bruguera, 1971) que esdevé una base per a molts dels treballs posteriors.
Ara i ací ens cal fer l’elogi de les aportacions anònimes i menors. El treball sobre la sardana de Subirana és un cas apart, mereix un reconeixement per l’extensió de la seva obra i li dediquem, ara que fa l’any de la seva desaparició, un record bibliogràfic en un breu apunt biogràfic. Subirana (1938-2014) va dedicar pràcticament la seva vida a la sardana. Primer com a divulgador en els programes de Ràdio Sabadell Sardanes i Esperit de festa (2004-2011). Una antologia dels mateixos del darrer publicat com a llibre amb el títol Des de la torre de l’Aigua (Fundació Ars, 2012). Com a promotor cultural i musical s’implicà molt en les entitats musicals, sardanistes i culturals sabadellenques. Col•laborà en premsa, com el diari Avui (1995-2002) i, com diu Paloma Arenós en la nota necrològica a La Vanguardia (27-V-2014), fou també promotor de la sardana en la vessant divulgativa, per exemple amb el llibre, amb Jaume Nonell, Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista.
L’obra de Subirana és formada per una trentena de treballs diversos sobre la dansa que ha esdevingut nacional del país en un procés prou estudiat, i polemitzat per alguns, tot i que tota la tradició un moment o altre comença i per tant és inventada. Bé al marge de polèmiques ens fixem en les aporacions, des de les primerenques de Joan Amades fins a la tesi doctoral d’Anna Costal sobre les sardanes de Pep Ventura (UAB, 2014). En tots els treballs hi ha una preocupació pe conèixer origen i evolució, tipologia i incid’encia, d’aquesta dansa, cridada, potser, com els castells, a esdevenir signe internacional, de tota la terra, de tota la humanitat, per la seva dimensió plàstica tant determinant, d’element estatic, la rotllada fixe i alhora com a referència simbòlica de valors que molts volen a l’alça com fraternitat, unió, solidaritat, i de rerafons en la dimensiósempre agradable de la construcció de bellesa per efímera que sigui. No és doncs gens estrany que alguns catalans, com Subirana, li dediquin la vida.

 

catalanisme i sardana

 

 

 

 

 
Els seus llibres són nombrosos: La sardana i les cobles juvenils, també amb en Jaume Nonell (Sabadell sardanista, s.l.), La sardana i els intel•lectuals de la Renaixenca a la República 1833-1933 (Ausa, 1990), La sardana, història i actualitat (1938-2014) (Primera Plana, 2000).

ciutats pubilles

 

Voldríem fixar-nos en els darrers entre els que destaca Ciutats pubilles de la sardana. És un àlbum on hi trobem apareix la relació de les ciutats que organitzaren la trobada (de Girona 1960 fins Encamp el 1995) i de cadascuna se’n publica un comentari, la fotografia del monument que recorda l’esdeveniment, la lliçó inaugural, -no sempre completa per mor de l’extensió- i els Missatges al món sardanista a cura d’escriptors com Tísner o Calders, clergues com Casaldàgila o Maur Boix, polítics com Tarradellas o historiadors com Ainaud de Lasarte, o de personalitats diverses com Joan Alavedra o Narcís Jordi Aragó. Aquest treball és una obra de relleu, de factura acolorida, molt ben editada i que presenta una recopilació lloable sobre la sardana en la perspectiva del que indica.

la sardana vivencies

 

 

 
Dels altres treballs, i com a antologies, és autor d’Els poetes i la sardana (El Mèdol, 1999) i La sardana. Impressions i vivències (El Mèdol, 2002) on recopila materials, seguint els antecedents de l’obra citada més amunt La sardana. Dos reculls que posen de manifest l’amplitud d’escriptors i de poetes que han considerat el símbol de la dansa i que vistos en conjunt esdevenen una manifestació profunda de catalanitat. Una labor que actualitza els treballs anteriors d’altres autors.

 

Sens dubte el treball històricament més rellevant és Catalanisme i sardanisme. Una història compartida (El Medol, 2003), malauradament molt breu i molt simple en concepció i continguts, no arriba al centenar de pàgines i amb episodis simplement esbossats en molts casos, així el de la publicació, en el moment més dur del franquisme, Carnet del Sardanista, que és només citada i és un episodi ben significatiu de la repressió franquista al sardanisme i que es pot explicar com exemple. Sigui com sigui, en conjunt l’obra de Subirana és un aplec de dades que aporta referències i dades suggestives pel coneixement del món sardanista i per afegir als treballs d’Anguera i Mas més globals sobre una activitat que ha estat sovint denostada des de posicions allunyades de la catalanitat o en altres, preteses progressistes, que han vist la sardana com a mostra de carrincloneria, ara que la dansa, com arreu Europa altres, viu hores baixes de participació, no té atacs però com deia el missatge de Salvador Espriu del 1973: «La sardana ens indica imperativament el nostre deure de no renunciar en cap circumstància al nostre propi respecte i a la nostra dignitat, de seguir els amples, però difícils camins de la democràcia, de treballar sense repòs per aconseguir la llibertat: autèntica, reflexiva, merescuda, plena.»

Dolors Pla. La memòria de l’exili català

dimarts, 15/07/2014 (jmfigueres)

Dolors Pla, la memòria de l’exili català

dolors pla

 

Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa la historiadora Dolors Pla Brugat on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys de vida. Per motius familiars anà al país de Lázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota la vida professional, en prestigiosa carrera acadèmica, a estudiar l’exuli català dedicant’hi excel·lents treballs que són del millor, en la perspectiva acadèmica, d’aquesta temàtica.

llibre exiliats catalans a mx

 

La seva obra bibliografia és molt extensa. En un breu apunt només esmentem una selecció dels rellevants. Destaquem la imprescindible i important Els exiliats catalans. Un estudi de la emigración republicana española en México (1999) per l’organisme on treballava, el Instituto Nacional de Antropología e Historia que l’edità en col·laboració amb l’Orfeó Català i Libros del Umbral. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers editorial l’any següent. Tísner, al pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor seu “a compte d’un pagament que mai no serà liquidat”. I té raó, va deixar alt el pavelló català atenent que assolí un prestigi rellevant pel nivell d’exigència en la seva labor de recerca i divulgació.

El 1985 dóna a conèixer el treball sobre Los niños de Morelia explicant una trista història, desmitificant i penetrant, si es pot, ella podia, fredament, amb l’escalf dels infants desarrelats i tot el que comporta. Mirada d’historiadora però mai freda i distant, sempre però honesta amb la voluntat de cercar la veritat i el rigor. A El exilio catalàn en México. Notas para su estudio publicat el 1997 i on, amb María M. Ordóñez intenta desxifrar el total dels catalans refugiats a la terra asteca davant el ball de números, ara sabem que foren gairebé dues desenes de milers els catalans que hi anaren. La col·lecció, publicada per la institució acadèmica El Colegio de Jalisco en coedició amb la Generalitat, desaparegué. Caldria resucitar-la, no és habitual que es publiqui sobre tema català una col·lecció de llibres pel món. Si va desaparèixer no fou per voluntat mexicana.

 

El aroma del recuerdo

 

S’ocupà de donar resposta a com vívien, què feren.. els exiliats i recollí entrevistes en una obra deliciosa, màgica per acostar-nos amb profunditat i són una legió a la seva vida. El aroma del recuerdo (2003) i on la majoria dels entrevistats en profunditat, són catalans. D’entrevistes cal remarcar la sèrie feta, en combinació amb el govern espanyol i mexicà d’exiliats, a un centenar llarg, que es conserven a Mèxic i a Salamanca, on contemplarem els gruixuts volums de transcripcions del centenar de les fetes. El Archivo de la palabra. Entrevistes fetes en bona part a catalans que narren la vida amb luxe de detalls.

 

Paz trabajo

 

No podem deixar de citar Pan, trabajo y hogar, El exilio español en América Latina que va coordinar i fou editat a Mèxic amb pròleg de N. Sánchez Albornoz. Obra important. Tampoc l’exposició El exilio cultural español en la Ciudad de México que veïerem al Museu d’Història de Madrid fa tres anys i precisament ara, en mostra organitzada pel Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (Conaculta) i el govern de la capital federal és a la capital mexicana. Un miler de peces i on apareixia des del diploma que envien los Amigos de México estatjats al passeig de Gràcia de Barcelona a Cárdenas fins un mapa gegant amb la ruta dels vaixells ara que a Veracruz s’ha recordat l’efemèrides.

De petita Dolors jugava amb la Kima, la meva esposa per la plaça major de Vilasacra i marxa a Mèxic als deu anys. Els nostres camins es trobaren en anar el 2005 enviat pel Memorial Democràtic i Catalunya Ràdio pel programa Veus de l’exili en el que ella participà activitat i ens ajudà molt en la cerca d’exiliats per entrevistar. La coneguérem al seu despatx a Tlalpan l’agost del 2005 i gairebé a cada viatge ens hem vist. En el darrer, el setembre passat, al col.loqui a Guadalajara a la Biblioteca catalana Josep M. Murià (dins la gran biblioteca J. J. Arreola ) anarem junts de DF a la capital de Jalisco. Tingué temps d’anar a la llibreria i comprar i dedicar de Rulfo El llano en llamas. Aquests dies volíem anar al restaurant de la seva família a Vilanova de la Muga i obsequiar-la amb el llibre sobre Vila-sacra, on apareix de petita amb totes les nenes del poble jugant. Ja no el podrà veure.

Josep M. Figueres

(Avui-ElPunt, 15-VII-2014)

Dolors Pla entre Salomó Marques i Josep M. Murià

 

 

A Guadalajara en el marc del col·loqui que esmentem a l’article del qual han aparegut recentment les actes Huellas de catalanes en México (Guadalajara, INAH, 2013).

 

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

diumenge, 11/05/2014 (jmfigueres)

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

 

Víctor Alba, pseudònim de  Pere Pagès i Elias (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003) amb el que fou conegut profusament en la seva activitat pública i periodista. Periodista i assagista conreà molt l’assaig i la història que amb el periodisme foren la seva gran tribuna d’exposició del pensament crític que l’acompanyà tota la vida representant el marxisme no marxista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, es dedicà al periodisme des dels setze anys a  El Día Gráfico, després al setmanari La Rambla i a Última Hora i La Humanitat. Conegut així com a periodista i escriptor polític assolí força popularitat a les esquerres no marxistes ortodoxes per la constància de la seva labor i la capacitat dialèctica de combat. El 1936 s’afilia al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’on fou redactor en cap del diari La Batalla. Empresonat el 1939 i alliberat el 1945 marxà l’any següent a París on treballà a Franc-Tireur, Combat i traduí el Cant espiritual de Maragall francès.

El 1947 seguí l’exili  a Mèxic on fou redactor d’Excelsior i director de la revista Panoramas, així com director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Professor de ciències polítiques a Kansas i la universitat nordamericana de Kent amb sovintejats viatges docents per tota Amèrica convidat pels sindicats. Torna a Catalunya el 1968, col·laborà a l’Avui i altres mitjans amb textos crítics i incisius.

 

Autor de més d’un centenar de llibres i d’uns  tretze mil articles segons va escriure ell mateix.  Els estudis de caràcter històric sobre Catalunya són El marxisme a Catalunya. 1919-1939. I-Historia del BOC. II-Historia del POUM. III-Andreu Nin. IV-Joaquim Maurín (1974-1975). Aquests volums els publicà posteriorment en espanyol a Mèxic per Costa-Amic i foren traduïts a l’anglès. També en altres edicions ampliats i  resumits. Del conjunt, molt extens de la seva obra assenyalem Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976). S’ocupa d’Amèrica Llatina a Historia del comunismo en América Latina (1953) The Latin Americans (1969), Le mouvement ouvrier en Amérique Latine, 1953 traduït com Historia del movimiento obrero en América Latina  (1964),  Esquema histórico del movimiento obrero en América Latina (1957), América Latina. Un continente ante su porvenir (1958), América Latina y los congresos del Partido Comunista ruso (1959), El militarismo. Ensayo sobre un fenómeno político-social iberoamericano (1959), Historia General del Campesinado. Vol I. Del clan al latifundio (1964), Coloquios de Coyoacán con Rufino Tamayo (1956), Lincoln (1989) i  Pancho Villa y Zapata. Aguila y sol de la revolución mexicana (1994). 

Altres obres seves de síntesi i del període que li interessà més són: Histoire des Républiques Espagnoles (1948), Historia del Frente Popular (1959), El Partido Comunista en España (1979), Historia de la segunda República Española (1960), Los sepultureros de la república (1977), La Alianza Obrera. Historia y análisis de una táctica de unidad en España (1978), Historia de la resistencia antifranquista, 1939-1955 (1978) on conjumina assaig polític i explicació del període des de la seva visió partidista de la qual mai no se n’amaga i que colpí la seva trajectòria atès que fou empresonat, denunciat, veié companys i amics empresonats i torturats i assassinats i per les mateixes forces de l’esquerra marxista però ortodoxa o sigui fidel als dictats de Moscou. Una anècdota és reveladora de la seva actitud quan es presenta, a finals del conflicte bèl·lic amb una sentència judicial favorable al POUM a un diari marxista perquè la publiquin, naturalment avisen la policia controlada per la seva tendència i el detenen. Aquest era Víctor Alba. 

Recopilacions documentals de textos són la periodística La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria, 1930-1936 (1976) i les polítiques La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (1978) o El proceso del POUM (1989). 

Esmentem  les novel·les La vida provisional editada a Mèxic el 1950 i sobre la guerra civili i la clandestinitat i amb el retorn: Els supervivents (1950) on retrata el món de l’estraperlo al franquisme i El pájaro africano (1975) on retrata la lluita antifranquista. 

Les memòries Sísif i el seu temps, en tres volums: Costa avall (1990), Costa amunt (1990) i L’emprenyament (1995) publicades en català i en espanyol són ben representatives d’un pensament que mantingué la dimensió lliure arran la segona república tant durant el franquisme com la transició i l’etapa democràtica. Les narrà en tercera persona i tenen una certa dificultat de lectura però assumeixen amb escreix el testimoniatge d’una vida compromesa amb un ideal, de combat i coherència. Com a llibres de viatges esmentem: Ciudades sin inaugurar (1993) i Israel y Egipto ¿Guerra o democracia en el Cercano Oriente? (1956).  

Dels assaigs, extensa nòmina atès que arreu on va viure, Catalunya, França, Mèxic, Estats Units, Catalunya… s’ocupa de retratar la societat que va viure amb el seu ull tan particular, tant independent i sense cap concesió fuetejant els comportaments insolidaris dels catalans d’una certa classe i d’una certa tendència o de la societat en la qual viu sigui Mèxic o Estats Units: així esmentem Insomnie espagnole (1946, en angl. 1947), The Mexicans (1967), The Latin Americans (1969), Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), USA centre de la revolta mundial (1974), Catalonia. A Profile (1975), Historia social de la vejez (1992), Els problemes del moviment obrer de Catalunya (1976), La oposición de los supervivientes 1939-1955 (1978), El Partido Comunista en España. Ensayo de interpretación histórica (1979), Todos somos herederos de Franco (1979), La soledad del Rey (1981), Los conservadores en España. Ensayo de interpretación histórica (1981) ¿Dónde está la izquierda? Lo que no es, lo que podra ser (1982)… Temes majoritàriament dedicats a la política durant la guerra civil, el franquisme i el moment que li toca de viure. 

La seva obra amb gairebé un centenar de treballs té un notable interès en la divulgació i la feina editorial d’encàrrec en la qual excel·lí sempre però amb la dimensió de coherència amb el seu pensament: Historia de la mujer (1953), Historia del dinero  (1955), Mexicanos para la historia (1955), Perón y Eva (1956), Hungría, 1956 ¿Quién vencerá a Moscú?(1957), Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981). Treballs ben dispars des d’una antologia d’anècdotes divertides reals o reiterades Homo sapiens catalanibus (1974) ampliades a Diccionari de la mala llet (1997) que ajuden a veure el to ambiental d’una època fins al reportatge de denúncia com Watergate. Historia de un abuso de poder (1974) o la visió històrica a través dels seus presidents amb Washington (1988).

Una molt llarga trajectòria i que conserva fins al final la seva posició. El 20 d’octubre de 1994 arran la presentació del nostre llibre 12 periodistes dels anys trenta, amb noms com Calders, Tísner, Anna Murià, Ventalló, Lladó… no es va voler asseure a la mateixa taula que en Sentís. Eren representants de dos móns antagònics. Al final ho feu però ens haguérem de posar al seu costat, allunyats del qui fou jerarca franquista.  

El vàrem conèixer el 1974 arran de l’entrevista que li férem a l’Avui (1-XII-1974). El 1993 tinguérem oportunitat de retrobar-nos a Sitges arran el llibre citat i ja intimarem i quan podíem platicàvem com es deia aleshores del diví i l’humà. Ens confessà que enyorava la docència i el convidàrem, aleshores impartíem classe a Blanquerna a la catòlica URL però ja li anava bé, i vingué un parell de cursos a platicar amb un centenar d’alumnes als quals intentà de traspassar el sentit de dubte constant, de crítica al poder, de criteri propi i, en fi, de construcció d’una personalitat individual elaborada a través de lectures reflexives. A l’aula aleshores es transmutava, i quan arribava el col·loqui era l’apoteosi, les xacres li desapareixien i restaven només les idees pures. Era feliç. Resistia els tres càncers com qualsevol humà conviu amb pedres a la sabata, sense deixar de caminar en caminar en camí polsegós.

No podem tancar la seva presentació com una nota asèptica en aquest cas per la profunda humanitat que traspuava. En llegir les memòries se’ns fa present. Ens dedicà llibres i en cadascú hi ha una conversa. Citem-ne només una: A Retorn a Catalunya llibre sincer que enceta dient. «Ara, al cap de dos anys de viure a Barcelona, sento una mena de pessigolles per dir el que em sembla el meu país, després d’un quart de segle d’haver-ne marxat.» Tan clar parla que la dedicatòria diu: «A Josep M. Figueres, que m’ha obert algunes de les portes que aquest llibre em tancà. Cordialment. (maig del 1995)» O sigui que allò de qui diu les veritats, perd les amistats…

Un home lliure. Aspirava a una societat lliure i feu una guerra que perdé i poder viure en una societat diferent, la nordamericana i m’animà a anar-hi, coneixen la nostra ens deia que estaríem com peix a l’aigua perquè si ací hi ha massa tensions problemes personals mentre allà treballant avances i molt. L’acusaven a Catalunya, i la brama fou sentida, de ser agent de la CIA, podia ser des d’un marxista leninista  a un franquista que volgués fer mal i deixa tanmateix l’intens testimoni d’una vida de militant, d’intel·lectual plena al servei d’uns ideals com ens sintetitza V. Riera Llorca al llbire Nou obstinats on traça una semblança molt acurada de la trajectòria. Un militant poumista,

La seva producció historiogràfica es ressent del que en diu la manca de més dedicació, quan acaba un llibre ja el deixa i en va un altre i no li plau de revisar. Ho comenta a Riera Llorca i aquest ho explica a Nou obstinats (1971).  Escriu en vint dies la història la revolta hongaresa del 1956.  Es defineix com a periodista: «el periodisme polític és la meva veritable vocació, tant quan escric a diaris o revistes com quan escric llibres o ensenyo en una universitat nordamericana o en un sindicat llatinoamericà» i afegeix: «D’impacient, n’havia estat sempre, però no pas d’aquella manera constant, sens sentir-me mai satisfet, i que m’havia de quedar per sempre més. Potser és devia al fet que la mort no era per a mi un concepte teòric , sinó una realitat que havia vist i que m’havia passat a frec… Tenia por de no acabar de fer el que tenia entre mans o el que desitjava fer. A causa d’això, cap dels meus llibres no és avui treballat a fons; tot seguit d’acabar-ne un, n’emprenia un altre, i la qualitat se’n ressentia.»

Pelai Pagès escriu al Diccionari d’Historiografia catalana (2003): «pioner  en l’estudi de la Segona República en un dels seus llibres primerencs Histoire des Républiques Espagnoles (1948), on analitzava els esdeveniments històrics de les dues repúbliques espanyoles. Fou, però, a partir de l’inici de la dècada del 1970, quan emprengué una tasca historiogràfica centrada en la història de les organitzacions polítiques on milità i en la seva reivindicació històrica. Les seves aportacions historiogràfiques s’han caracteritzat, justament, per ser històries militants, on ha combinat la memòria i la recerca, però bàsicament el combat ideològic i polític. La seva posició, sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC, ha generat sovint molta polèmica i ha fet que molts historiadors d’ofici el desqualifiquin. Així succeí amb una de les seves obres més importants El marxisme a Catalunya  malgrat el comentari negatiu qualifica d’interessant la recopilació de records de militants del POUM L’aventura del militant. Fets i records (1930-1950) (1994) que efectivament ho és per la aportació de recuperar testimoniatges vitals rellevants i que personalment el trobem una de les seves més suggerents i útils obres.

Aporta un testimoniatge vital molt important, especialment en la història del POUM al que estigué vinculat i a la visió del període que li tocà de viure. Home d’amistats es vincula a uns editors concrets, tot i que publicà en molts païssos, a Mèxic Costa-Amich, a la tornada Pòrtic de Fornas i a la darrera etapa Laertes li publicà les memòries i els diccionaris.

Ignacio Iglesias, companys poumista, el recorda en una semblança amical apareguda al web de la fundació Nin: «Pagès era un periodista de pies a la cabeza, con curiosidad por y para todo, capaz de forzar todas las puertas y de meter la nariz allí donde acontecía algo interesante y digno de comentar. Puede decirse que llevaba el periodismo de investigación en la sangre, por decirlo así, si bien con los años se fue aplacando a medida que se convertía en un escritor que se dedicaba más al análisis sereno de los acontecimientos y hechos históricos. Fue un trabajador infatigable hasta los últimos días de su existencia y prueba indiscutible es la cantidad de libros que publicó, amén de sus artículos en numerosos diarios y revistas. (…)  Nos separó el final de la guerra civil: él cayó preso en Valencia y yo me fui al exilio en Francia. Años más tarde pasó clandestinamente la frontera pirenaica y llegó a París, donde volvimos a encontrarnos, creo que a comienzos de 1946. Permaneció en la capital francesa poco más de un año, donde siguió escribiendo y publicando artículos en periódicos y revistas parisinos, además de casarse con una chica francesa, “la Loute” como él la llamaba, simpática e inteligente que le ayudó no poco.»Principio del formulario

 

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014 (jmfigueres)

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Joaquim de Camps i Arboix, disseccionador històric

dijous, 1/05/2014 (jmfigueres)

 

Nat a Girona el 1894 i finat a Barcelona el 1975 fou jurista, historiador i polític.  Es llicencia en dret el 1916 a Barcelona i s’aproximà de jove a la Lliga tot passant a Acció Catalana Republicana i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya a la qual estava adherit el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines del que era president. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1931) i alcalde de Girona en dues avinenteses el 1934 i el 1936. Pel seu compromís amb la República i el catalanisme s’hagué d’exiliar el 1939 a Perpinyà, París i a Buenos Aires tot tornant el 1948 segons l’Enciclopèdia catalana, el 1949 segons Quim Torra. Participà aleshores no es podia fer altra cosa, en els estudis de recerca i alta divulgació com a contribució per fer conèixer el país que fou i maldar pel recobrament. Participà de forma molt activa en la represa cultural, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965). Impulsà moltes iniciatives com el Segon Congrés Jurídic Català (1971). 

 

Anem pels llibres. És el que queda, la seva obra que ens l’acosta. En el pòrtic de la Història de la Solidaritat Catalana, un moviment d’embranzida impactant i d’èxit social i polític rellevant, escriu:

 

«La monografia històrica, a l’igual de la biografia, és un gènere literari que, per la seva condició analítica, fent de bisturí, matisa amb més detenció i destria amb més cura la contingència per la qual passen els homes, els fets i les institucions. Sotmetre els esdeveniments al mètode sintètic, el correntment usat en l’exposició generalitzada de la història, és molt més indicat. Aquest enunciat es podrà comprovar amb l’estudi sobre la Solidaritat Catalana, gran efemèrides de l’esdevenir polític de Catalunya”.

 

Encara més, en un altre treball, El pressupost de cultura 1908, a la introducció, exposa la motivació del seu treball, és encara en ple franquisme, el 1974, i la història ha de ser un instrument de coneixement. Escriu:

 

«Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruiïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre con el present, aquestes pàgines els posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïan al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista, avar de concessions, i, pel mateix, causa primera de l’esterilitat de la desvirondada administració espanyola.»


Amb aquesta predisposició, doncs, treballa, com un forense o com un metge d’urgències, la dissecció i ens ofereix biografies de personatges singulars així Verntallat, cabdill dels remences (1955, premi Aedos 1953), Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963) les quals esdevenen dues peces clau per a conèixer aquests noms.

 Les seves monografies són exemple alhora de precisió i claredat. En la dedicada a la Solidaritat, el gran moviment del 1906 agrupava les notes i bibliografia al final de cada capítol convertint la seva narració en un discurs àgil i captivador, en la línia de la historiografia anglesa i francesa més planera alhora que rigorosa. Aquest és un gran mèrit que ens fa del personatge, com la seva trajectòria, que sigui captivador encara avui tot i l’aridesa d’una imatge que ens el pot plantejar com distant però l’amor a la història, la feina i la pàtria ens l’acosta molt..

 

De la seva obra cal especificar uns pocs, i grans, apartats. Remarquem així els estudis agraris amb títols com La propiedad de la tierra y su función social (1953), Arrendamientos rústicos (1955), les úniques incursions en espanyol, tota l’obra és en català. La masia catalana (1959), és, sens dubte, l’aportació puntera, cabdal, d’aquesta gran institució com és la fàbrica de la muntanya o del camp on tothom tenia un paper i que transformà el país gràcies al treball. Esdevé una peça clàssica per a conèixer la nostra manera de ser a través de les realitzacions. Altres treballs d’història són: Les cases pairals catalanes (1965) i Història de l’agricultura catalana (1969).

 

Un bagatge, com veïem, considerable i de relleu, Camps de forma constant investigava, cercava i es prodigava en treballs que ultrapassaven el marc acadèmic o erudit per a esdevenir instrument cultural a l’abast de la capa mitja il·lustrada de tanta importància a Catalunya.   

 L’assaig i l’estudi polític també fou centre de la seva atracció però si ens fixem en els anys veurem el gran canvi d’una línia que haguera pogut ser ben fructífera en analitzar la realitat contemporània. Passa del tema conflictiu –Després del 6 d’octubre. Una política d’esquerra a Catalunya (1935)- a la visió teòrica i aconflictiva -i L’estat modern (1961)-.

 Com a jurista s’ocupà també del dret català en dos treballs dignes que anotem. Són Modernitat del dret català (1953, premi Duran i Bas 1952) i Bibliografía del derecho catalán moderno (1958).

 Pel que fa les monografies d’història de Catalunya indiquem que s’enceten amb l’estudi del seu origen, de la vila d’on procedia Torroella de Montgrí (1911), i seguirà amb treballs ben significatius sobre la dimensió explicativa d’un episodi on de forma desigual, d’un petit episodi de la història de la benemèrita R. Dalmau fins a una extensa obra com la dedicada del Parlament català es fixa en el panorama de moments o fets clau per a exposar-los, en aquella dissecció a la qual al·ludíem més amunt. Així els treballs: La reivindicació social dels remences (1960), El tancament de caixes (1961), El Decret de Nova Planta (1963), El Memorial de Greuges (1968), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El pressupost de cultura 1908. Problema d’actualitat (1974) i El Parlament de Catalunya (1932-1936) (1976) esdevenen una rica i útil panoràmica d’esdeveniments singulars dignes de ser coneguts àmpliament i una mirada detallada vers un món, el propi, al qual calia que els ciutadans cultes s’hi adrecessin.

 Semblantment ho feu en treballs breus, articles i petites aportacions d’opinió en tribunes periodístiques heterogènies: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials de Perpinyà, Destino, La Vanguardia, Revista Jurídica de Catalunya i Revista de Derecho Agrario Español i, és clar, la premsa republicana gironina en la qual participà activament.

 A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons amb la documentació bàsicament relacionada amb els seus estudis agraris, jurídics, polítics, històrics i biogràfics. S’hi aplega una sèrie de dossiers amb la documentació produïda per a l’elaboració i publicació de diverses de les seves obres i articles fonamentalment les més rellevants: La Mancomunitat de Catalunya, Duran i Bas, i Modernitat del Dret Català, entre d’altres. També conté documentació sobre l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i sobre el II Congrés Jurídic Català, fruit de la activitat jurídica del productor del fons. I, finalment, un petit apartat de documentació personal i familiar.

 Malgrat aquesta obra, ingent, en Quim Torra (Revista de Girona, 254) el qualifica de forma molt positiva posant-lo com a exemple indica que «és avui un perfecte fantasma» dolent-se de l’oblit sistemàtic del món liberal, catalanista, republicà que dominà els anys trenta i primer el franquisme. Segurament aquest oblit és interessant i no decantació històrica natural. És, diguem-ho clar, una marginació i d’ací l’elogi a la Revista de Girona que mensualment, amb gran qualitat formal i un gran interès de contingut presenta la història gironina a fons malgrat els esforços que féren llargues dècades autoritats autoritàries i després, també llargues dècades, esquerres espanyolitzants així com la ignorància filla d’aquests pares que s’ha entronitzat. Per combatre-hi Camps i Arboix hi dedicà la vida i ho feu amb encert i profit.

Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

dilluns, 31/03/2014 (jmfigueres)

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014 (jmfigueres)

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014 (jmfigueres)

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.