Arxiu de la categoria ‘Món medieval’

Miquel Coll i Alentorn a cavall de la història i la política

diumenge, 28/04/2013

 

De família de metges i barceloní per naixement i residència  (1904-1990) mantingué relació intensa amb comarques (Gualba, Olesa, Tona…). Estudià enginyeria a Terrassa. S’impregnà d’infant d’esperit patriòtic, -la llibreta dels seus primers versos era retolada “Visca Catalunya lliure!”-, lector habitual de L’Estevet, La Publicitat, això és afí, a Acció Catalana a la que s’adherirà el 1931. Mantingué una posició de plena identificació amb els ideals patriòtics tant forts aleshores en temps d’opressió del catalanisme polític i cultural. Durant tota la vida, des dels inicis col·laborant en revistes culturals fins al final promovent l’edició de llibres al costat de la labor específica de recerca pròpia i de militància política, esdevingué un incansable promotor d’iniciatives col·lectives pel manteniment o restabliment de la pròpia identitat.

Durant aquests anys de la dictadura de Primo de Rivera participa amb iniciatives com Ciència, Revista de Catalunya o Criterion en les quals, àdhuc, hi col·laborà. Arran la lectura, i la polèmica sobre la prosificació, s’interessà vivament per les cròniques de Jaume i de Desclot i enceta la formació als Estudis Universitaris Catalans i la vocació d’historiador seguint inicialment la trajectòria de Rubió i Lluch i de F. Soldevila del que arribarà a publicar obra posteriorment.

Comença a publicar sobre aspectes culturals medievals a Estudis Universitaris Catalans el 1927. L’enginyeria l’allunyava de la història com a dedicació plena però mantingué una constància en la recerca i la divulgació atès que el coneixement del món medieval l’atreïa notablement ki si dedicà amb fermesa i constància produint una notable obra.  

La vinculació amb la política l’apassionà i el 1932 entrà a Unió Democràtica de Catalunya i és elegit membre del consell de govern del partit i presentà ponències als congressos, s’implicà en la vida del partit i col·laborà al setmanari del partit El Temps. Durant la guerra civil  treballarà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Mobilitzat estarà a serveis auxiliars. Restà a la Barcelona ocupada i s’implicà en la represa, clandestina, de la cultura catalana perseguida pel centralisme. Dictarà en domicilis particulars cursos d’història de Catalunya, restaurà els Estudis Universitaris Catalans d’on en serà professor. Fundà, amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) de la que en serà el primer secretari des del 1943 fins el 1949. A més de la vida familiar, intensa amb nou fills, i la recerca historiogràfica, que veurem més avall, abundosa també, per la seva militància política patirà cinc detencions, i fins i tot maltractaments policials, amb un empresonament de tres mesos.

Molt vinculat, com hem vist amb la SCEH, a l’IEC en fou president de la Secció Històrico-Arqueològica. Hi publicà diversos treballs com per exemple Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (1990). Membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural i també professor dels cursets de l’entitat, pel seu afany de projectar la història i la cultura catalana.

Políticament vinculat a UDC fou diputat (1980 i 1984), president del Parlament, conseller adjunt a la Presidència i rebé diversos homenatges arran, el setanta cinquè aniversari, així:  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, la Legió d’Honor de França, etc. Reconeixements merescuts a una vida de bon treball.

En la seva aportació historiogràfica destaquem els estudis medievals caracteritzats per un afany del rigor i una voluntat erudita i, a parer d’Albert Balcells, el seu biògraf, hi destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-1951) i La llegenda de Guillem Ramon de Montcada  (1957). També, afegim, cal destacar els estudis sobre cronicons catalans: Sant Cugat (1962),  Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970) així com, sempre li interessà molt des de la prosificació de les cròniques els anys vint, els estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.

En la seva relació amb Soldevila indiquem que l’ajudà en l’edició de les quatre grans cròniques (1971). S’implicà molt en dues obres de gran projecció en la difusió de la història de Catalunya: el Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’Història dels Països Catalans (1974) que assoliren una extraordinària difusió pel dinamisme de les entitats patrocinadores i l’afany de conèixer la pròpia història.

Massot i Muntaner a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat en combinació amb Curial editaren cinc volums de la seva obra al costat dels dos d’història i del d’historiografia destaquem els Escrits polítics, cívics i religiosos (1994). En el cinquè volum, Llegendari, (1993) s’acara amb els orígens amb una prosa reeixida que captiva el lector en la voluntat d’enganxar-lo. Vegem-ne un tast en l’inici de la llegenda d’Otger Cataló que estudià i disseccionà amb tota cura i objectivitat:

“El problema dels propis orígens ha preocupat sempre els pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques han estat ideats sovint per resoldre’ls. Les més belles faules i les més absurdes teories han sorgit del desig d’aclarir el lloc que veié la naixença d’un poble, els episodis que la voltaren i la nissaga d’on va davallar.”

Una prosa, doncs, tot i l’atapeïment de referències forçades erudites,  clara i diàfana, atractiva pel lector. El 1984 hom li dedicà la Miscel·lània d’homenatge en la qual s’estudia en un conjunt de treballs la seva personalitat i obra. Així es dissecciona el pensament polític (Hilari Raguer), es fixa la bibliografia (Montserrat Martí), s’estudia l’historiador (Josep M. Salrach) i la tasca divulgativa (Joan Triadú), l’home (M. Carme Illa)… constitueixen una aproximació excel·lent, amb la biografia de Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990) (1999), vers la trajectòria d’un polític que treballà per la consecució de la democràcia, maldà per obtenir les llibertats nacionals i fou historiador medievalista rellevant.

Amb una molt notable labor de projecció de la història i amb un esforç personal constant com palesa el llibre final La marxa cap a la independència de Catalunya 877-988 que edità el diari Avui el 1989 i que el va redactar amb el suport de la seva fill  Montserrat. Havia perdut la vista però el daler de transmetre podia més que les limitacions i el llibre fou realitat.

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres

dilluns, 18/03/2013

Obra

Rovira (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) ha estat definit com el periodista polític més important del segle XX. Segurament, potser “Gaziel” li faria ombra però si diem el periodista progressista del segle XX l’afirmació anterior és ben vàlida. Rovira i Virgili, amb un centenar de llibres i quinze mil articles polítics publicats, apareix com la dimensió plena del compromís de la ploma combativa amb la terra i la llibertat reivindicades. Totes les tribunes li foren obertes, àdhuc la conservadora La Veu de Catalunya, amb articles de política internacional.

 

Les nombroses revistes on col·laborà, els diaris on participà, o que arribà a fundar, com La Nau, són l’estol d’una premsa que s’inicia amb El Poble Català en començar el segle XX que s’incrementen quan guanyà el concurs de redacció que li permet entrar en aquesta tribuna avançada. La seva trajectòria es clourà a l’exili, en la revista homònima al diari anteriorment citat: efectivament, la parisenca El Poble Català, una més de les revistes dels catalanistes exiliats. La darrera d’exili on Rovira hi col·labora fou Germanor a Santiago de Xile.

Mirar la nòmina de les capçaleres on col·laborà és mirar la història de la premsa catalana de començaments del XX fins que els centralistes espanyols hi posen fi el 1939 i només restà la clandestinitat, la lluita o l’exili, la distància. Sortosament l’acció editorial privada ha pogut recuperar alguna de la seva obra, amb persones com A. Bladé i Desumvila, Mercè Morales, Jaume Sobrequés, Josep M. Roig Rosich, Maria Capdevila, Xavier Ferré Trill… que han recopilat escrits i cartes, l’han estudiat i han fet de pont per què el seu llegat fos conegut.

Rovira i Virgili és, sens dubte, l’historiador de major impacto en la població catalana de l’agitat primer terç del segle XX. El seu domini de la llengua i les capacitats expositives el convertiren en popular escriptor, prestigiós periodista, notable polític i rellevant historiador. De la Tarragona nadiua arrelà a Barcelona on desenvolupà una extensa obra com a escriptor polític, estudiós de les nacionalitats i el dret federal, esdevingué comentarista de la guerra mundial i de la guerra civil espanyola, historiador sobre el seu país i, molt especialment, analista reputat de la conjuntura catalana present. Autor d’Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) com a gran primera obra celebrada i popular

Destacà en l’article d’opinió d’actualitat i en la divulgació dels món medieval català que també va projectar amb l’article i el treball d’alta divulgació. S’especialitza en l’estudi i divulgació de les minories- les cròniques sobre els afers polítics crítics relacionats amb la catalanitat social i cultural i, majoritàriament sobre la causa àmplia de la catalanitat i els drets socials. Defensà aferrissadament els drets populars i entre ells el de la llengua, identitat i nació catalana dels que fou activista constant.

 

Col·laborà, ultra El Poble Català, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat i a quasi totes les revistes d’esquerres i catalanistes de Barcelona i comarques o l’exili en un ventall extensíssim que abasta, pràcticament, tota la premsa en català de caràcter nacionalista o avançat. A través del periodisme activà el republicanisme i el federalisme com a eixos del seu pensament, des del catalanisme i l’obrerisme com a substrat indestructible. La seva obra periodística ha estat antologada, però no recopilada integrament, i que podem veure a la reeixida bibliografia recent de la Diputació de Tarragona. Destaquem, d’una molt extensa relació, Quinze articles (1938) i 49 articles (1970)

Publicà prosa literària, divulgació i, especialment, sobre la història de Catalunya, des dels inicials Episodis a la Biblioteca d’El Poble Català (1909) fins la monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934) esplèndid fris del període, i multitud de treballs diversos tant de recerca com de publicistica. Suggerents són les semblances de personatges –Els polítics catalans (1929), Francesc Cambó (1929), Valentí Almirall (1936), Prat de  la Riba (1969), … així com els estudis alhora polítics i històrics Catalunya i la República (1931), La constitució interior de Catalunya (1932) excel·lint en la història del fet nacional català i l’estudi del passat col·lectiu amb la mirada posada també en l’estudi de les nacionalitats diverses d’Europa. Destaquem La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915) i El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917).

Remarquem també la persistent divulgació per a joves de la que n’és exemple la Història de Catalunya (1933) sovint reeditada. Políticament fou líder de les esquerres catalanistes, fundador d’Acció Catalana Republicana i una de les veus d’ERC, a la que s’afilia el 1932, de la fou que fou diputat al Parlament de Catalunya.

La seva obra historiogràfica palesa un coneixement profund que exposa amb nitidesa i rigor amb la síntesi d’una exposició caracteritzada per la voluntat de «mostrar la vida d’un poble mogut per una ànima nacional» com cita J. Sobrequés.

Voluntat identitària i profunda motivació patriòtica del seu treball, tant el periodístic com l’historiogràfic. Escriu: «Es veritat que –sense renunciar als termes generals, universals- m’he ocupat preferentment dels temes catalans. M’he limitat jo mateix, ja ho sé. Però sempre he pensat que Europa i el món tenen prou escriptors per a sostenir i tractar els temes europeus i mundials i es poden ben passar de mi, mentre que Catalunya necessita tots els catalans per a la feina nacional, que no farà ningú si no la fem nosaltres. La meva passió per la pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica que no es mereix, ha estat i és el flam de la meva vida. No me’n penedeixo, ans me n’enorgulleixo.” (Carta a Amadeu Hurtado, 2 de setembre de 1949)

Semblança

L’activitat pública de Rovira i Virgili, amb una gran capacitat d’irradiació arreu, i el valor de la seva obra historiogràfica i periodística, el configura com un dels intel·lectuals més representatius del seu temps. Fou, sens dubte, el periodista més influent de l’esquerra en la primera meitat del segle XX.

Com a historiador aconseguí una molt alta irradiació amb articles i llibres i, especialment, per la capacitat argumentativa i pedagògica presentada en un estil clar i llampant. Prosa contundent i rigorosa, clara i viva, sempre al servei de l’apostolat polític d’un ideari progressista presentat des d’una honestedat intel·lectual insubornable als seus principis.

La seva projecció ha estat complexa. Després d’un silenci forçat pel franquisme censurador i afegim una certa voluntat d’oblit des de la complicitat de l’esquerra papanata que el batejava com romàntic o sigui «prescindible». A la facultat de Lletres de la UAB els anys setanta pràcticament ningú no parlava als alumnes d’ell mentre ens omplien el sarró de llistes infinites de marxistes. El descobrirem gràcies a les llibreries i, és clar, un llibre en porta un altre.

Ara se’l revaloritza, -la universitat tarragonina ha adoptat el seu nom, i esperem que no treguin- i cada cop es més llegit mentre es reediten les seves obres i se l’estudia. Jaume Sobrequés ens palesa la vigència que té la seva obra que caldria reeditar, especialment la periodística tant representativa, des de les Notes obreres (1986) fins Catalunya i Espanya (1988), materials editats per la diafanitat i contundència del seu pensament i que són ben vives.

Si haguéssim de citar un treball de simbiosi entre historiador i periodista ens quedaríem amb La guerra que han provocat: selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola en edició a cura de Josep M. Roig Rosich (1998) que és, sens dubte, una de les millors recopilacions periodístiques per entendre la guerra civil des de la perspectiva catalana. També, tot i la dimensió conjuntural, un esplèndid treball: la crònica de la retirada Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicada inicialment per la revista Catalunya a Buenos Aires (1940), i en diverses reedicions fins la darrera de X. Ferré Trill (1999).

Ha esdevingut el reportatge per excel·lència de la diàspora. L’obra la posem de lectura als nostres joves estudiants de periodisme i la segueixen amb gran interès, ens consta. Palesa la duresa encara avui ignota del que fou el franquisme, de l’odi a la catalanitat. A l’exili Rovira seguí com a punt de referència i ens deixà amb aquest treball el millor reportatge que esdevé lectura àgil i viva, dura i precisa, amb factura de reportatge periodístic, sobre el camí sense retorn, sobre el camí de Barcelona a Perpinyà i mar enllà. Malgrat l’agre crítica que li fa Cambó a les seves Meditacions, aquest text és el testimoni més colpidor la retirada.

Tot i l’edat i les penúries a l’exili Rovira conserva la mateixa il·lusió que el noi que anà de Tarragona a Barcelona i encetà la feina de periodista polític en guanyar el concurs d’articles d’El Poble Català. M. Morales i J. Sobrequés han aplegat Sobre història de Catalunya (2012), els seus escrits apareguts a l’exili. Malgrat el que s’ha publicat encara hi ha molt Rovira per descobrir.

Encarna el compromís de l’escriptor, de l’historiador, de l’assagista, del periodista, amb una ideologia, la seva no té esberla o fissura: republicanisme, federalisme, catalanisme, progressisme. Quatre conceptes, com les quatre fletxes o sagetes d’una campanya que portà la il·lusió a la joventut quan el 1931 es lluità per un món millor: amb amnistia pels empresonats, justícia social pels assalariats, llibertat per Catalunya i organització federal per tot Espanya en una organització de respecte i sense corrupcions.

Programa que defensà al llarg d’una vida intel·lectual activa i constant. Les il·lusions de tenir dret, com a nació, i això és, per ell, el nacionalisme, a tenir les darreres decisions i a organitzar lliurement la vida col·lectiva. El somni es saldà amb la derrota militar el 1939. Tanmateix un historiador compromès i vigent en molts temes com per exemple el valor de l’Estatut o el respecte a la llengua que és magnífic mirall de la seva època.

Ferran Soldevila, fe en Catalunya

dissabte, 16/03/2013

L’obra de Soldevila (Barcelona, 1894-1971) és encara avui molt important. Les diverses i recents valoracions ultrapassen el cercle dels especialistes per a fixar-se en un dels homes-nervi que ha contribuït a lligar generacions tot vetllant per què el fil històric no es trenqués com pretenia el franquisme. Fou un dels historiadors que mantingué la “Fe en Catalunya”, títol també d’un famós article seu de resistència, en moments difícils que tot s’ensorrava.

A les portes dels anys quaranta quan eren legió els catalans silenciats, o que feien callar, i els de l’exili, com ell mateix, no podien fer arribar al seu poble la seva veu.   Contribuir a treure la seva aportació de l’oblit, al record de la seva presència, d’una actuació que esdevingué gairebé símbol de la resistència ha estat una meritòria feina de la transició ençà. Fou, per la seva catalanitat, silenciat pel poder franquista i posteriorment, per les esquerres més oficialistes, també menystingut. Soldevila, home de molts registres però d’un sol nexe:  catalanitat en la visió nacional de la història de Catalunya i afany de rigor en el treball, amb passió i com Tàcit: «Sine ira et studio».

Recordo els comentaris a l’aula d’un professor de la primera UAB a finals dels seixanta, que el qualificava d’historiador romàntic, igual que a Rovira i Virgili, com si fos un «poeta foll», un autor d’obra menor, d’obra desigual o, cosa pitjor, d’un autodidacta del qual no et pots refiar. És clar que a la nostra tendra edat d’estudiants si ens ho deien ens ho crèiem malgrat que Pierre Vilar hagués escrit dos anys abans, el 1966 a Serra d’Or, que era «l’home que assumeix ensems diverses tradicions: (…) la tradició romàntica de les grans reconstruc¬cions nacionals a la manera de Michelet, la tradició clàssica d’una escriptura sòbria i perfecta.» I continua, no s’ho perdin: «Sovint he somrigut d’aquells qui creuen poder reprotxar a un Ferran Soldevila la seva recerca apassionada del “fet diferencial” que assenyala l’originalitat catalana a través de les edats. Si no hi hagués hagut “fet diferencial”, no hi hauria hagut “fet català”. I d’aquest “fet català”, la passió mateixa de Soldevila n’és un testimoniatge. Hom pot estar d’acord o no amb ell sobre aquesta o aquella tria. Hom pot no pot estar en desacord sobre el principi dels seu mètode.»

Als setze anys no llegíem el mensual monàstic, el “descobrirem” més tard i, és clar, no replicàvem als professors, almenys si no estàvem segurs del que coneixiem. Tanmateix un altre professor ens parlava de la sèrie de biografies catalanes en que hi figura un volum seu, un altre ens recomanava la Nadala de la fundació Carulla del 1969, dedicada a la seva obra, un altre els “Episodis de la història” amb que enceta aquesta singular i extraordinària col•lecció a tot Europa d’alta divulgació, alhora recerca i projecció. S’anava descobrint la seva aportació que enlluernava pel to pedagògic. Avui a les biblioteques de l’UAB hi ha tota la seva producció, extensa, rigorosa i exemplar.   Ara en podem parlar lliurement i cal felicitar nos-en.

Apareixeren dossiers monogràfics, se’n fan tesis i recerques –Enric Pujol, Rosa Montoriol…- i contemplem  tota aquesta amplitud temàtica. Als llocs on intervingué se’l recordà i es pot fer l’any Soldevila com es feu el Verdaguer o ara l’Espriu. Pel valor real i simbòlic. L’IEC, l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, d’on fou arxiver, la mateixa Generalitat… reconegixen el valor de català il•lustre i es reedita tot i el fangar de la indústria cultural amb polítiques públiques de pujades d’impostos que sembla vulguin destruir.

Al costat d’aquests homenatges caldria que aparegués la reedició de les seves memòries Al llarg de la meva vida (1970) como s’ha fet amb altres treballs seus de difícil accés i poc coneguts com Hores angleses (1947) que ajuden a entendre l’home, el seu pensament.   Medievalista rigorós, escriptor fi i precís, amb l’elegància típica dels anys trenta, del qui la tenia, que eren molts. Soldevila, amb una extensa obra publicada, exercí un mestratge que arriba en el centenari del naixement el 1994. El detonant per una lenta i constant recuperació. Aspirava a un país normal i per aquesta raó volia, com diu Quim Torra, (Avui, 3-IV-2011) una història nomal. La seva obra és múltiple temàticament, abasta des de la monografia d’alta divulgació sobre Les dones en la nostra història (1963) o Els catalans i l’esperit bel•licós (1966) fins els treballs d’alta cultura com Pere el Gran (1952) o Els primers temps de Jaume I (1968) passant per obres del present, a la que són tan reacis els historiadors: Història de la proclamació de la República a Catalunya, (1977). Soldevila ha estat un historiador que ha arribat al poble. Les diverses edicions de la seva Història de Catalunya editades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o per l’editorial Alpha (1963) i el resum de Selecta (1968) o la Síntesi d’història de Catalunya de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1995)… han estat un notable èxit editorial i que ha contribuït a fixar la identitat en temps de conflicte de suplantació de la catalanitat per l’espanyolitat.

No és estrany, doncs, que quan es plantejà l’ edició d’una breu història pàtria (Resum d’Història dels Països Catalans, 1974) d’alta tirada , arran el cinquè centenari de la impressió del primer llibre en català, hom triés la seva versió i Miquel Coll i Alentorn expliqués a la «Motivació inicial» el per què de l’edició sense necessitat de justificar o explicar el per què de la tria de l’autor. No hi havia, aleshores, ningú com Soldevila per aquesta labor de divulgar planerament la història de Catalunya: «informació indispensable per a saber qui hem estat i com hem arribat a ésser qui som».

Aquest objectiu el va menar a escriure manuals d’història de Catalunya, obres d’assaig amè, articles de to cultural en diaris i revistes com Història de Catalunya il•lustrada (1967) i, fins i tot, a una singular obra: Què cal saber de Catalunya (1968) que és una introducció  ideal per a la visió del ric món de la catalanitat.   El Soldevila historiador fou ben notable, treballador infatigable, amb un sentit directe d’escriptura sempre pensant en el lector. D’ací l’estil que per la catalanitat militant li congrià amics i enemics.

Conreà tres aspectes del treball històric amb igual encert: la recerca a través de publicacions ben suggerents, la divulgació amena i rigorosa i la docència amb l’accepta¬ció amical dels alumnes fins que el resultat de la guerra li talla totes tres ales.   S’exilià per coherència i honestedat personal. Com historiador la seva bibliografia és extensa i notable.

Com a nacionalista la seva contribució fou valuosa: IEC, Escola de Bibliotecàries, Estudis Universitaris Catalans, la  universitat catalana, La Publicitat, Revista de Catalunya... foren moltes les tribunes i iniciatives que comptaren amb la seva constant i laboriosa aportació. Segurament caldria rellegir se la seva obra amb uns ulls nous i aleshores una altra afirmació de Vilar afirmant que la voluminosa Historia de España (1954) marcarà la historiografia de la península pot prendre un valor de referent en el que fa igualment a la història de Catalunya.

Si poguessin aparèixer la reedició de les memòries, dels articles de La Publicitat (1920 1938) faríem honor a la frase amb que Josep Fontana i Lluís Duran en cloure la introducció de Per conèixer Ferran Soldevila: «Soldevila [és] no solament un dels nostres historiadors més importants, sinó un gran escriptor, capaç d’interessar-nos i de transmetre’ns la seva passió per aquest país, els seus homes i els seus fets».

Aquests dies que el portal ARCA ha entrat el diari La Publicitat al seu web, bona iniciativa i podrem així fàcilment llegir i assaborir el periodista fi i sagaç com també ho fou a Journal de Genève, Revista de Catalunya, a l’historiador que també era present als diaris i n’estava content, com va dir a Porcel en famosa entrevista (Serra d’Or, setembre 1967) on aquest homenot del noucentisme com l’etiquetava encertadament Eva Serra, passava balanç a una vida de treball i servei.

Manuel Mundó i Marcet: la cultura catalana al món medieval

divendres, 1/03/2013

Manuel Mundó i Marcet

 

Obra

Manuel (o Anscari) Mundó i Marcet (Barcelona, 1923-2012) ha estat un dels paleògrafs i historiadors sobre el món medieval català més conegut internacionalment, amb una major projecció i amb una molt extensa obra de gairebé tres-centes referències. La seva vinculació amb Montserrat, -hi entrà el 1932, i en fou monjo del 1939 fins el 1967- li permeté de cursar estudis superiors i especialitzats, especialment a Roma, on es llicencià en arqueologia cristiana i en història de l’Església i es doctorà en història de l’Esglesia. Va exercir la docència, on excel·lí pel seu coneixement, seguretat, paciència i humanitat, a Roma, Montserrat i a la UAB. Fou arxiver de l’ACA (1969-1978), director de les biblioteques de la UAB (1970-1983), director de la Biblitoteca de Catalunya (1987-1990) i membre de l’IEC des del 1966.

 

En la seva extensa obra, publicada en espanyol, català, francès, italià… hi destaca l’interès pel món català amb descobriments i aportacions rellevants sobre els primers documents. Personalment ens plau molt el seu treball sobre els escriptoris catalans del s. IX-XII i sobre les Bíblies de Ripoll i l’escriptori i biblioteca d’aquest centre, així com sobre els abats i la biblioteca de Sant Cugat. Al costat de le publicacions de la seva especialitat col·laborà amb  les revistes culturals catalanes que li demanaven la seva aportació com ara Serra d’Or, Revista de Catalunya

 

Malauradament només ha aparegut un volum, dels sis previstos, de les seves obres completes, ara segurament seguiran esparses i de molt dífícil accés fora dels especialistes. Titulà aquest primer volum (1998): I. Catalunya 1. De la romanitat a la sobirania. Els especialistes Josep M. Salrach com Jesús Alturo valoren, en sengles comentaris bibliogràfics, la seva valuosa aportació per l’extraordinari  rigor i la qualitat d’alt nivell. Al discurs d’entrada a la Reial Acadèmica de Bones Lletres (2001) hi ha la relació de la seva obra.

 

A la necrològica, el Nadal del 2012, a La Vanguardia, Alturo remarca: «non nomen hominis, sed eruditiones» i, certament, Mundó era un referent que, de forma precisa aportava el tret, la dada, l’argument, davant qualsevol aspecte del món medieval atès que hi anava molt ben preparat per formació i coneixements adquirits que sempre compartia amb gust. S’ha dedicat, com diu ell mateix: «a la recerca històrico-literària de l’antiguitat, i més de l’edat mitjana, basada en la revisió i comentari dels textos i de les seves fonts, sobretot manuscrites.»

Esperem que els seus deixebles i les institucions puguin acostar-nos a la seva obra completa.

 

Semblança

 

Manuel Mundó fou professor nostre a la UAB el 1970 i ens honorà amb la seva amistat. Allà ens varem conèixer, ens apropà a un món desconegut per a un jove que alternava manifestacions de protesta amb el coneixement de la història total de Pierre Vilar. Parlava de cenobis, monestirs, escriptoriums, pergamins i palimsests. Encara no havia aparegut la popular novel·la El nom de la rosa però els misteris dels cenobis eren ben presents. M’invita al col·loqui de monaquisme català a Sant Joan de les Abadesses i hi vaig descobrir el monestir també. Els monestirs des d’aquell moment ens foren sempre presents. En la nostra primera conferència, a la Biblioteca Popular de Valls, la bibliotecària ens obsequià amb els Monestirs catalans de Pladevall i vivim al redós del de Sant Cugat i ara preparem un acte al de Sant Pere de Rodes. La natural curiositat pel passat llunyà tot i la predilecció pel món contemporani, ens hi enganxa fins ara.

 

Mundó era aleshores director de les biblioteques de la UAB i en el seu primer any de direcció ens facilità una beca de pràctiques per a treballar a la de Lletres, aleshores al monestir de Sant Cugat.

Des d’aquell moment seguirem, amb respecte, la seva trajectòria. En contacte a través dels llibres i, als anys vuitanta, personalment, al Club Arnau de Vilanova, un club d’opinió on compartirem taula i tertúlia els dimecres d’una dècada tot lluitant per causes que encara són necessàries com la llibertat nacional. Maldàrem també per què la història de Catalunya fos present a l’ensenyament secundari de forma efectiva. Publicar plegats un article, segurament l’únic que ambdós hem fet amb una altra persona, gelosos de la nostra individualitat, i el signarem conjuntament a l’Avui. Amb els altres membres del club maldàrem igualment per a situar a l’escenari públic temes vius com ara la reivindicació dels papers catalans de Salamanca que s’ha guanyat i ell insistia un i altre cop en l’ACA i la confusió sobre el mateix reclamant-ne la única gestió catalana per mor del seu contingut català.

 

No defugí compartir i vulgaritzar el coneixement, el seu epíleg a Catalunya fa mil anys hi traspua una voluntat de fidelitat al país i el goig d’escriure d’un món estimat, i conegut com pocs:

 

Diu:

 

«s’entreveu diàfana una voluntat política de desfer-se del domini reial franc, que es consuma entorn de l’any 988; d’assumir una sobirania independent i real, no sols verbal; també, que els d’enllà de fronteres arribaren a considerar els territoris del comte barceloní com un “regne”, que el concepte de “pàtria” era territorial i abraça ja Catalunya sencera, que, si bé els promotors de les noves idees foren els comtes de Barcelona Borrell i Ramon Borrell, així com el bisbe Oliba – governants i eclesiàstics-, la societat sencera, fins i tot el poble senzill, devia anar-ne assimilant les idees i prenent consciència de les noves realitats.»

 

En una recent entrevista, esplèndida, a Lligall, www.arxivers.com/…/doc…/716-defuncio-den-manuel-mundo.html la revista catalana d’arxivística explica la seva vida professional amb tot de comentaris que puntualitzen sobre la vida dels arxius (Arxiu de la Generalitat medieval en propietat de l’Estat i a l’ACA i no a l’ANC, etc.). A  propòsit de la seva obra completa, segurament el més important llegat de recerca del període, en moments que la paleografia quasi no es pot estudiar a les nostres universitats per la desconsideració a les humanitats, diu:

 

«Ai las, la meva dona va morir l’any passat, al gener, ara ha fet un any, i ja em deia: «Ui, a aquest pas no la publicaran, ni d’aquí a sis o set anys no hi haurà el segon volum». Es va publicar el primer volum l’any 1998, s’han anat preparant els següents i no n’ha sortit cap més, de sis o set volums que han de sortir, i no sortiran mai, ja em van dir que és difícil…Sortiran si m’hi obstino, però no ho sé pas…»