Arxiu de la categoria ‘Historiografia’

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Santiago Sobrequés

dimarts, 4/03/2014

 

Santiago Sobrequés, de Girona al món

 

Santiago Sobrequés i Vidal fou historiador medievalista i professor. Nascut i mort a Girona (1911-1973) la ciutat on dedicà els seu treball, investigacions i amors a l’esposa, fills i terra com palesa emotivament un singular epistolari. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona tingué des d’aleshores una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballa de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga (1940-41) i Figueres (1941) i catedràtic dels de la Seu d’Urgell (1941-42) i Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col.legi universitari de Girona i el 1971 obtè plaça professor a la UAB, poc abans de desaparèixer. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària.

 

Manuals d’èxit

Els seus primers treballs, fruit del contacte amb la docència a secundària, són els manuals d’història de secundària. Llibres rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades) i d’altres com Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… Parlem doncs d’un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formarem al batxillerat amb dos manuals seus Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió i que irradiaren uns conceptes, malgrat el Ministeri, perquè deixaven un marge al professorat i oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites tot i que el lèxic, conceptes polítics, havien de ser és clar, sota la tutela dictatorial. Però no hi ha dubte que no eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica ja que no oberta o plural per raons òbvies. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. No podem fer-ne ara una lectura crítica des del present sinó cal situar-se a l’època. És clar que no podia parlar ni esmentar els bombardeigs franquistes o tantes altres dades. I que ha d’escriure alguna cosa al diktat o pel contagi ambiental com afirmar que la Legió Còndor era formada per voluntaris. El marc general és, recordem-ho un cop més, de censura i consignes. I tant la premsa com la docència eren regides per lleis de guerra dissenyades per militars.

 

Tanmateix Sobrequés maldà per assolir una dignitat i tota l’obra té una exquisida prudència, fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat. Vegem un fragment qualsevol de la seva Historia, manual de gran interès, a l’època, i que sobretot permetia al professorat de poder ampliar i matisar l’explicació. Un exemple. Un tema tabú com la colonització americana i l’adaptació indígena Sobrequés el procura anar explicant, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial, el que va succeir. Com ho diu?:

«Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (…) En Nueva  España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650.»

Precisió i crítica amb prudència formal. Igualment clar i explícit és en parlar del treball esclau dels indígenes a les mines d’or i plata, etc. Tot i que caldria matisar conceptes i esdeveniments avui, mig segle després, superats tant pel coneixement com per la llibertat. Sobrequés expressa la voluntat de mostrar amb xifres, dades, els fets del passat i d’oferir recursos en una acció renovadora més enllà del text estàtic i intocable. Obra profusament il·lustrada, amb abundància molt lloable de mapes, i, dins les limitacions del control oficial, anhel de superar-l’ho. La cita d’aquesta Historia de España moderna y contemporánea (Vicens Vives, 1966) de la que conservem l’exemplar personal d’estudi del 1971 és il·lustrativa i ens acosta a l’estil de Sobrequés des del rigor i la voluntat de ser present tot i la manca proverbial de protagonisme públic.

Tanmateix els resultats del franquisme en els manuals són durs per la identitat catalana. Sobrequés no pot escapar-se a la trampa en participar-hi malgrat la seva sinceritat i habilitat des del rigor. En explicar, en cinc-centes pàgines, la cultura durant el franquisme cita una quinzena de poetes castellans per dos de catalans –Riba i Espriu-. De novel·la, narrativa, assaig i teatre cap. Més dur seria l’anàlisi crítica dels manuals de batxillerat en ser menys paginació. Ens tocà Tajo (Vicens Vives, 1961) amb cent pàgines, i el reduccionisme és contundent.

En aspectes més positius volem fer esment, tanmateix, de la introducció de temàtiques noves dins la història, especialment l’economia, cultura, sociologia, que atorguen a l’obra una dimensió de novetat especialment en relació als altres manuals sovint mers catecismes doctrinaris. Per aquesta raó la majoria del professorat català usà a Catalunya els manuals de Vicens i Sobrequés escrits cal dir-ho? Exclusivament en espanyol com tots, tots els manual i encara és l’hora que mai algú demani perdó. Com volen que ens sentim els afectats? Història al servei del poder però cal afinar que Sobrequés no fou ni lacai ni màrtir censurat. Intentà que la història fos coneguda pels estudiants amb les màximes garanties de rigor malgrat les limitacions generals polítiques i els resultats controlats. On podrà excel·lir serà amb la seva obra pròpia editada per editors independents i escrita des de la plena llibertat intel·lectual.

Girona sempre aimada

Participa vivament a les activitats gironines, a la vitalitat cultural d’una ciutat amb una vigoria molt rellevant. Sobrequés va col·labora activament en la represa del teixit cultural feina ben difícil sota el franquisme. Així el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEIEG que ultrapassà l’àmbit del simple món esportiu per a penetrar en el social. Participà en nombroses iniciatives gironines: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic… No té un no quan se li demana el suport i de forma constant en la col·laboració a Destino com a corresponsal a Girona.

La profunda amistat amb Vicens Vives li porta a organitzar tres conferències (març del 1939, desembre 1943 i octubre de 1957). Clara en la biografia esplèndida que li va dedicar ofereix més informació i tenim un dubte. Dóna el títol de les tres, en català la primera i en espanyol les altres. No sabíem que el març del 1939 es poguessin fer conferències en català, si fos així ens agradaria conèixer detalls.  

Coneixem la seva vida doncs, amb molta precisió. El seu fill, historiador, i el seu nét, també Santiago hi ha dedicat molts i bons esforços editorials i àdhuc una pàgina web i activitats i recerques. Josep Clara en la seva rellevant biografia Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) l’exposa amb nitidesa i al Diccionari d’Històriografia catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia, 2003) en fa un excel·lent resum.

Vegem només la seva obra en dos camps, els manuals, abundosos i constants i de gran influència, com hem vist i el treball de recerca, també abundant i de gran interès historiogràfic pel valor, novetat, rigor i qualitat de la investigació i resultat. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa: 14 llibres propis i 3 en col·laboració, 5 manuals propis i 13 en col·laboració i una vintena d’articles científiques en revistes d’arreu i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona, Destino…) La major part en català i la major part per no dir la totalitat dedicats a Girona o a Catalunya. Mèrit de persona treballadora i amb talent. Desenvolupar enmig de la duresa i dedicació absorbent de docència a secundària, amb gestió que comporta encara més temps, una labor de recerca de primera magnitud i que ha estat reconeguda com una de les principals a casa nostra pel que fa a dedicació al món medieval català al segle XX.

Home de treball i silencis, a les cartes apareix el seu pensament profund que reserva, mala tempora currunt, davant els temps. Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000 i a articles diversos, L’Avenç, etc.). Diu Sobrequés:

«Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita  en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Relació de treballs

La relació dels principals treballs és simple. En comentarem algún però esmentem les publicacions d’investigació històrica més destacades: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), important aportació al coneixement de l’edat mitjana catalana, El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, en col·laboració amb el seu fill, Jaume Sobrequés i Callicó), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975), i col·laborà en la Historia social de España y América (1957), que dirigí Jaume Vicens i Vives.

Llibres importants

D’aquesta síntesi fem esment dels principals llibres. Del segle XV el treball sobre la guerra civil titulat així mateix La guerra civil catalana del segle XV (1973) aplega diversos estudis és una gran aportació. L’obra té un punt d’alta divulgació i recerca, és clar, sobre la seva especialització, la noblesa, tant l’alta com la mitjana o petita i matisa i esmena quan cal, precedents historiogràfics anteriors en una labor que fa avançar el coneixement de la història catalana.

Sens dubte Els grans comtes de Barcelona i Els barons de Catalunya, títols 2 i 3 de la sèrie, esdevenen una gran aportació que millora el coneixement del període i són una de les obres més rellevants del període. En tenim dues edicions, dels dos volums, la de Biografies catalanes, sèrie que no es va poder batejar com Història de Catalunya i li atorgaren aquest nom substitutori. Aparegueren el 1961 i el 1957 respectivament, conservem l’edició del 1980, de Vicens Vives i la del 1991 vinculada als mitjans de comunicació com veurem. Dedica el treball a Vicens i arrenca el pòrtic. «He escrit aquest llibre amb el pensament de complir la darrera voluntat de Jaume Vicens i Vives», fou el primer llibre editat de l’editorial que duu el nom de l’historiador. La segona edició que tenim fou deguda al diari desaparegut El Observador el 1991 i ja pot dir-se Història de Catalunya. Biografies catalanes en una labor lloable de promoció de la història de Catalunya des dels mitjans de comunicació, com ara torna a assumir La Vanguardia, en una recent (2014) Història de Catalunya, elogiosa activitat formativa i mereixedora de respectes, després d’haver-ho fet fa uns anys en una col·lecció singular de dvd’s.

Esmentem la popular “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, una altre iniciativa lloable, amb la monografia Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp (1966) temàtica que apassiona els historiadors medievalistes atès que alguns consideren que la davallada del poder propi català arranca d’aquest moment en la manca de successió de  Martí l’Humà.

    Els grans comtes de Barcelona és encomanada per Vicens, des del llit de mort, al fraternal amic i  Sobrequés escriu al pòrtic que portarà sort a l’editorial atès que inaugura el catàleg. Ací torna als arxius, redacta àgilment, aporta novetats i esdevé fresca i viva. La crítica l’elogia i Clara cita Manuel Riu, Ramon d’Abadal i Miquel Coll i Alentorn en sengles  aportacions elogioses. Del segle XV disposem d’una síntesi, una conferència augmentada com assenyala Josep M. Salrach, autor també d’una bona semblança, al pròleg. Efectivament, Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic publicada arran el centenari del seu naixement per l’editorial del seu fill i net, l’editorial Base, és una molt suggestiva introducció a un conflicte del que es contextualitza amb l’explicació de la societat, economia, política i cultura. Hi introdueix capítols tan innovadors com el dedicat a les classes mitjanes tot explicant-ho amb detall i ens mostra pagesos, menestrals, magnats… sempre amb un to sintètic com correspon a una conferència ampliada.

Un document singular és 1941. Un opositor català durant el franquisme (2004) de Jaume Sobrequés que reprodueix la correspondència, íntima, deliciosa per l’amor que traspua i que ens acosta al terrat de vidre que tant sovint trenca l’historiador en l’anàlisi documental. El fill Jaume explica les oposicions, llargues, dures i difícils en exercicis i en costos econòmics, a Madrid, del pare Santiago. Una persona que va a Madrid a opositar, des de Catalunya, sense massa influències ni nissaga i que aspira a una vocació en moments difícils, a Girona en aquells moments hi ha consells de guerra, estudiants per cert pel mateix Josep Clara en un llibre interessant, on afusellen gent com Carles Rahola del que ja n’hem parlat en aquesta sèrie de semblances d’historiadors i divulgadors de la història. 1941 no ens ajuda només a entendre Sobrequés i la docència i el seu accés sino també la societat de l’època i a través de tants i tants detalls de menjar, relacions, vivències en definitiva que ultrapassen el marc general de consideracions abstractes i globals. El llibre també és fa llegir molt bé, com la biografia, i té el plus afegit de l’emotivitat en la qual, vulgues no vulguis, els historiadors que han passat per proves similars, tot i que ara són més suaus, s’hi troben identificats. La correspondència, forma de comunicació econòmica, permet de preservar el pas de temps i amb la visió explicativa dels anys de misèria, moral i material, se’ns acosta tota una època, tal com feu amb el segle XV Santiago personatge que un amic seu Josep M. Font i Rius definia.

 

«era un home senzill i modest, sense ganes de fer soroll ni pretensions d’aparença externa. Calia anar a cercar-lo i empènyer-lo perquè s’incorporés a llocs o tasques de major categoria i lluïment.»

 

Membre corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid (1957), ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1962. Participà en diversos congressos internacionals de tema històric i fou membre el 1973 de la comissió permanent dels Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com afegí Francesc Ferrer destacant els trets més rellevants de la seva personalitat –equanimitat, equilibri, optimisme, discreció i generositat, fou una notable personalitat que ultrapassà el marc gironí per a esdevenir, amb Vicens i Reglà, el tercer els grans historiadors vinculats a Girona i que han llegat una obra formidable pel coneixement del passat immediat. Sense ells no només el coneixement se n’haguera ressentit amb escreix sino que la vinculació i desenvolupament social que comporta aquest saber haguera estat molt més feble. Aquesta herència és la que marca els grans historiadors que deixen un llegat que viu una generació gràcies a la rigor i bondat de la feina feta.

 

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Joan Reglà entre el món modern i el País Valencià

dilluns, 15/07/2013

 

Joan Reglà:entre el món modern i el País Valencià

 

(Bàscara, 1917 –  Sant Cugat del Vallès, 1973) Llicenciat en filosofia i lletres i en dret, catedràtic d’Historia Moderna a la Facultat de Filosofía i Lletras de la Universitat de València (1959-1972), d’on fou també degà (1961-64). El web de la Universitat de València assenyala com el seu pas per aquesta universitat fou de vital importància per la historiografia local, no només per les obres que Reglà va escriure i va inspirar sobre temàtica valenciana, com veurem, sinó pel magisteri al davant de la càtedra, d’on va influir a les noves generacions d’historiadors valencians que estimularen la recerca pròpia. El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona d’on també fou degà de la Facultat de filosofia i lletres (1973). Historiador d’anàlisi i de síntesi, en diu Ernest Belenguer, amb una molt sòlida obra al seu darrera, que encara perdura, i aquest  és el millor elogi que es pot fer a un historiador, i si es tracta d’un dels grans historiadors catalans del segle XX, la constatació no és cap elogi sinó una dada freda.

Seguí la petja de J. Vicens i Vives del que fou adjunt d’aquest a la seva càtedra de Barcelona com a professor ajudant i com a professor adjunt (1951-52). En rebé  tebé una notable influència. Es doctorà amb la tesi Francia, la corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán. Siglos XIII-XIVdirigida per Feliu Mateu i Llopis i que publicà el 1951. Aquesta dècada penetra en el món modern que l’atreurà molt i, amb empenta i humilitat, i èxit en les obres, tot i que matisades és clar recentment però molt i molt vàlides en el seu conjunt per la rigurositat de les dades i el nivell de les seves interpretacions. Començà la producció acadèmica amb l’estudi sobre el tractat dels Pirineus (1951) i seguí amb la metodologia de Vicens en el món modern del qual es configura un dels grans especialistes.  El 1958 obtingué la càtedra d’història moderna de la Universitat de Santiago de Compostel·la que no arriba a ocupar o més ben dit en fou titular un dia. El 1958 guanyà també la càtedra de la Universitat de València,  aquesta si l’ocupà, romaguen-t’hi fins el 1971 que torna, pot tornar, millor dit, a Barcelona d’on algún col·lega que l’estimà molt escriu que fou expulsat. La seva carrera acadèmica fins obtenir la càtedra és ressentí de la vinculació amb Vicens.

El seu pas per València, com el de Tarradell, Dolç, Giralt i altres, esdevingué intens i útil, la feina feta es concentra, amb la recuperació de la valencianitat històrica i en la millora de la docència. Amb obres com Aproximació a la història del País Valencià (1968) o l’aportació al volum tercer de la Història del País Valencià (1975), aquests treballs, com Introducció a la història del País Valencià(1969), són ben importants per entendre la força de la història en la universitat valenciana rera els anys de misèria intel·lectual.

Després de la seva tesi, se centrà en els segles XVI i XVII, especialment amb el  bandolerisme i els moriscs. Així La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II(1953); Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler(1961), en col·laboració amb Joan Fuster; El bandolerisme català (1962) traduïda el mateix any a l’espanyol, i reeditada amb el titol El bandolerisme català del Barroc (1966); Estudios sobre moriscos (1964). En aquest àmbit asenyalem la concloent Bandolers, pirates i hugonots(reedició reformada de Felip II i Catalunya (1956) que apareix el 1969 i que serà  traduïda el mateix any a l’espanyol.

Dirigí la Història de Catalunya (1969-72) en la que també hi col·laborà. De la seva abundosa bibliografía remarquem: La Europa moderna y contemporánea (1956);  Historia de América (1956-1957), Comprendre el món. Reflexions d’un historiador(1967); Introducción a la historia de la Corona de Aragón (1969); Els virreis de Catalunya(1956) amb múltiples reedicions -Vicens Vives (1980), diari El Observador (1991)…- D’aquesta, un acurat estudi analitza els segles XVI i XVII i en mig centenar de pàgines en fa una excel·lent síntesi amb la presència dels documents que ha trobat als arxius com a element comú. Escriu sobre societat, economia, institucions i costums i mostra multitud d’exemples documentals. Avui la síntesi del període estaria farcida de taules econòmiques, piràmides d’edat… però ja sabem que la història com el coneixement és una escala construïda a través de pisos un rera l’altre, i tots d’estils i decoracions diferents i és clar sempre en evolució.

Reglà s’ocupa dels virreis de Carles V, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. S’hi nota el pas de la censura, per exemple sobre 1640 en relació als allotjaments de les tropes castellanes pels camperols catalans diu: «escenes de dramatisme  –Riudarenes, Santa Coloma de Farnés, Palautordera-, a les quals la documentació que hem manejat permetria d’afegir molts detalls més.» Reglà cau en la prolixitat i minuciositat en esmentar cartes i intimats, per exemple, parlant de costums i moralitat ens explica interioritats de la vida quotidiana. Amb més raó hauria d’esmentar episodis que provoquen conflictes. Sigui com sigui, una obra  important. Vicens en diu. «Aquest llibre és l’escuma de quatre anys de recerques en els nostres arxius». Un  pròleg breu, vint línies, farcit d’elogis on remarca que Reglà aixeca parets mestres del futur edifici de la nostra història de dos segles.

Reglà no s’està però de dir que la cessió del Rosselló, i els altres comtats, a França era «ilegal» perquè no ho ratificaren les Corts Catalanes segons disposaven les constitucions vigents aleshores a Catalunya. «Si que gosa el 1974 en la seva Historia de Cataluña, tant elogiada per Jesús Pabón al pròleg, esmentar la persecució i genocidi amb paraules suaus, escriu «restricciones», Franco es viu encara. Arriba a escriure, citant el Consejo de Castilla: «todo se deberá formar en lengua castellana… actuando en lengua castellana,  (…) i el rei hauria d’ordenar «que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..» i palesa la perfidia reial quan al·ludiex a «modernitzar» l’ensenyament, suprimint el llatí per entronitzar el castellà. Als territoris on no era natural, això és als catalans! reprodueix tant les instruccions com conceptes de la Reial Cèdula del juny de 1768 de Carles III en les famoses paraules de Felip V adreçades als catalans: «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos… Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto, sin que se note el cuidado.»

Són notables les aportacions a diverses obres col·lectives:  Historia general y económica de España de Vicens Vives, Historia general de la Edad Media de Lacarra, etc. En el cicle de conferències dedicat a historiadors catalans que la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar i publicar el 2011 (consultable a www.iec.cat), en el portal de revistes), Ernest Belenguer que disertà sobre ell titula l’article «La bonhomia històrica de Joan Reglà» fent referència al caràcter d’una persona que no tenia enemics, qu era ben fàcilment estimable per tothom. Belenger manifesta com Reglà feu un forat en la cleda franquista i pogués obrir un camí del que som deutors per a la història catalana en una època totalitari. Elogia el mèrit de l’obra sobre els bandolers, i d’altres, i no s’està de desqualificar a supsats deixebles que no han comprès al mestre, cas, diu, de García Cárcel en el seu Felipe II y Cataluña del que Belenguer afirma que no entèn el motiu perquè el deixeble plagia el títol al mestre i en remarca les contradiccions en les que entra sobre les capacitats del rei si pot ser motor polític o no. Li ha estat dedicat un volum d’homenatge per part dels seus deixebles (1975) i A. Riera Pairó va escriure Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973) editat per la Comissió d’Homenatge a Joan Reglà en el seu Bàscara nadiu el 1984.

Certament cada generació ha d’escriure la seva història i quan els historiadors a més d’acostar el coneixement són capaços de reflexionar-hi amb obres com Comprendre el món (1968) i mantenen una personalitat de valor humà, són pocs, és un alt mèrit considerar un historiador com Reglà com a un dels grans i fonamentals de la segona meitat del segle XX.  En aquesta obra el títol ens indica la substitució de l’historaidor jutge per l’historiador que es proposa compendre tot i les implicacions ideològiques, humanes de l’historiador que a diferència, diu, del químic no sempre pot garantir l’objectivitat de les seves conclussions. No ho indica però a més de gran i bon historiador era un historiador honest.

Quan mor Joquim Nadal, Jaume Sobrequés, gironins com ell, en publiquen excel·lents artícles de conjunt. Ens quedem amb la frase de Pabón, amb qui va tenir amistat, una amistat «sin sombras» escriu l’andalús, que diu en un trist pròleg, el redacta quan Reglà havia mort de malaltia, en el seu darrer llibre, una historia de Catalunya, diu Pabón que serà molt útil, i serà la darrera obra. Efectivament, la «Historia de Cataluña dirigida a los castellanos» com diu Pabón és elaborada amb nivell i mèrit i des del valor intel·lectual de l’empordanès. Se’l bateja com persona de bona fe, home de bona voluntat «¡Qué persona era Joan Reglá!» Li respecta el nom però els tipògrafs d’Alianza Editorial arreu li posen l’accent divers.

Ferran Valls i Taberner, historiador del món medieval català

dimecres, 1/05/2013

 

 L’historiador, també polític rellevant, nasqué i mori a Barcelona (1888-1942). Assolí un notable prestigi, com constaten glossistes com Josep Pla o pròcers com J. Rubió i Balaguer, pel desenvolupament d’una labor pública de servei a la cultura catalana fins l’esclat de la guerra civil. La seva vida fou fecunda en producció acadèmica, treball al front d’institucions i organismes, vinculació amb el catalanisme conservador i una constància modèlica en el treball i el compromís fins el 1936.

 La seva imatge pública s’entela arran la col·laboració intel·lectual amb el franquisme, com remarca el biògraf Josep M. Mas Solench (Proa, 2002). Un tel que ha dominat la trajectòria d’una dimensió anticatalana, sis anys sobre trenta, de vida pública. Una trajectòria pública, tanmateix, que no va poder evolucionar -ni ser, doncs, així, matisada-, per una prematura mort. Això no va succeir a d’altres casos similars.  Aquesta modificació social de la imatge no s’ha produït amb en Valls i Taberner. S’ha mantingut incòlume quan a d’altres, diguem-ho així, l’han pogut substituir construint una nova imatge. En els casos del procedents de la Lliga s’hi barrejava la supervivència física, el modus vivendi, el catolicisme en una complexa situació. El règim franquista no actuava amb subtilesa sinó amb duresa: tortura, afusellament, camp de concentració, depuració,  exili… hauríem de parlar de la FAI i els incontrolats, de les persecucions, les incautacions i les destruccions de patrimoni, documentació i obres, de contextualitzar una persecució social i religiosa on, com afirma Francesc Roca, mai una minoria ha perseguit a una majoria tan fortament com succeí durant els primers mesos de la guerra civil i els porta als únics braços oberts fora l’exili de les dretes, que també n’hi hagué, és clar. Qui marxa el 1936 si voli tornar havia de vincular-se si volia tenir vida pública o professional.  Valls i Taberner es vinculà al franquisme, govern i estat brutal i violent, però la feina de l’historiador no és jutjar sinó explicar i interpretar. El famós article, “La falsa ruta” (La Vanguardia española, 15 de febrer de 1939) encarna el canvi de rumb d’una trajectòria. Valls i Taberner mantingué fins la guerra la fidelitat nacional en tota una intensa vida de treball al servei de la història, la catalanitat i els alts conceptes que tenia i de la coherència entre vida i pensament.  

 Valls i Taberner beu en el catalanisme tradicional, segueix Prat, Rubió i Lluch i Torres i Bages, i s’endinsa suaument en un coneixement de les arrels. Rubió i Balaguer el definí com home d’estudi i home d’acció, generós fins a la prodigalitat en comunicar als altres, lluitador en el camp professional, conscient de l’obligació que tots tenim de servir el comú, participa en nombroses iniciatives com ara el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i no va defugir la política (pròleg a les obres de Valls i Taberner, 1952).

 Neix en una família benestant amb el pare enginyer, estudia batxillerat als jesuïtes i  dret doctorant-se el 1912, com era preceptiu, a Madrid que en tenia el monopoli. Amic de Ramon d’Abadal i de Ll. Nicolau d’Olwer  entra des del dret al món de la història i es matricula a Filosofia i Lletres, alumne també de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Sempre l’interessarà el món medieval fins a ser reconegut com a especialista en el s. XIII com demostrà l’esplèndida biografia de sant Ramon de Penyafort.

 Ingressa a la Lliga de Catalunya el 1907 i es presenta pel Solsonès, una tupinada, denunciada per Nicolau d’Olwer, no li permet encetar la carrera política pública aquest any. El seu dinamisme és proverbial. Per exemple, l’orla del curs no l’organitzaven, com ara, establiments fotogràfics, sinó que era iniciativa estudiantil. Ell és de tot el curs qui té cura d’organitzar-la. La demanà, diuen els biògrafs J.A. Parpal i Josep M. Lladó (Ariel, 1970), al dibuixant  Feliu Elies “Apa”. Viatja per Europa i el 1910 estudia a París. Es doctora, després de fer-ho en dret, en història el 1915. Les dues són tesis que marquen una línia. Tractgen sobre els advocats a l’edat mitjana iles Consuetudines Ilerdenses del 1227, en castellà com era obligat aleshores i no per decisió de l’alumne com avui, tot i que en parlaríem d’aquesta llibertat del present…

 El 1913 és professor d’Història de Catalunya dels Estudis Universitaris catalans i prepara oposicions al cos d’arxivers que guanya. Dirigeix la col·lecció de textos jurídics catalans i amb l’amic Lluís Duran i Ventosa, prepara l’edició dels Usatges de Barcelona. Es anomenat Jutge d’Apel·lacions d’Andorra el 1916 i ho serà fins a la fi de la seva vida. Guanya, les eleccions, el 1921, i serà diputat provincial fins el 1924 que el Directori suspèn diputacions, ajuntaments, Congrés  Mancomunitat… Catedràtic a Murcia demana l’excedència per les obligacions que havia assumit.

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,  que desenvolupava una formidable obra de divulgació de la història nacional, li encomanà una Història de Catalunya que publicà, amb en Ferran Soldevila, el 1922. Síntesi de fortuna. Traduïda al castellà, ha tingut gran projecció editorial per la simplicitat i redacció que la configuraren com un dels primers treballs introductoris per a entrar al món del coneixement de les arrels. Obra tanmateix feta amb limitacions bibliogràfiques del moment i que acomplí una labor de divulgació quan no es podia ensenyar la pròpia història. Jaume Aurell destaca que és un “primer intent seriós de sintetitza la història de Catalunya integrant-hi tots els àmbits històrics.”

 El 1924 arran la negativa a retractar-se de la firma en la carta de suport al prof. Delshauwers dimití  de catedràtic i fou un dels promotors amb en Rafael Campalans, els dos adversaris de la dictadura que anul·lava la vida democràtica, de l’Ateneum Polythecnicum que, en certa manera, intentava de continuar la feina de l’Escola del Treball. El 1926 ésmembre de la Junta del Col·legi d’Advocats que fou suspesa per negar-se a transformar una publicació pròpia que editaven en català en espanyol i fou desterrat a Morella. Es llegendària la seva bonhomia, en conèixer la notícia diu: “Morella, bon arxiu”. Volent dir, aprofitaré per a treballar el seu important fons documental.

 Viatja a diversos països, destaca Rússia, aplegant les impressions en llibre després de la sèrie d’articles a La Veu de Catalunya. El 1928, té família extensa, sis fills, i no defuig el compromís, torna a ser detingut, empresonat, el domicili escorcollat. El delicte: formar part de la Junta de l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions. Poc abans havia protestat de l’acció dictatorial de prohibir la predicació en català a les esglésies catalanes on s’havia de fer, segons la dictadura militar espanyola, en espanyol.

 El 1929 deixà l’arxiu de Tarragona per dirigir el de la Corona d’Aragó (ACA). El 1930 es reintegra com a diputat, automàticament, i ho tornarà a ser també, ara del Parlament, el 1932. Assolirà, amb el seu activisme, càrrecs i responsabilitats, entre els que esmentem la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat i presidirà la Junta del Conservatori del Liceu. Membre numerari a l’IEC (1935) i director de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona (1931).

  Els anys de la guerra els passa exiliats a Roma i es vincula amb el nou règim. Passa a l’Espanya franquista i serà director del Museu Arqueològic de Còrdova. Participa en l’expedició de conferenciants per terres americanes amb temes com “La España eterna” o “El arte español”, iniciativa que volia mostrar la força de l’Espanya franquista. Un fill seu s’incorpora a l’exèrcit i en tornar a Barcelona es reintegra a l’ACA, serà escollit president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i serà vocal de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborarà a La Vanguardia Española, Destino, Orientación Española, Noticiero de España,  revistes ben allunyades de La Paraula Cristiana, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador, El Matí, on havia col·laborat els anys vint i  trenta.

                Va participar, per coherència de principis de justícia i amistat, tot i fer-se mal veure pels franquistes, en la defensa de Rahola, malgrat tot afusellat, i d’altres catalanistes, era el seu món, i creia que no havien delinquit i per tants els defensava o avalava. El 1939 se li atorga la càtedra d’Història  i es cridat a dirigir el CSIC a Barcelona.

 La seva obra historiogràfica és valuosa, tant la dedicada al món jurídic com la historiogràfica i la de recerca que aplegava en volums com Matisos d’història i de llegenda després de ser publicada en publicacions especialitzades. Als quatre volums de les seves Obras Selectas (1952-1961) podem contemplar conferències, articles amb una gran varietat temàtica sempre sobre el món medieval on excel·lí. Mas i Solench, també advocat, destaca els estudis de Valls i Taberner sobre el dret marítim català i considera el llibre del Consolat de Mar una gran aportació. D’aquesta obra, el mateix abril del 1939 en defensa l’origen català a la universitat de Bordeus. Autor d’una extensa bibliografia com la biografia de San Ramón de Penyafort, (1936, 1998) i del seu diplomatari (1930), una de les seves aportacions més rellevants i publicada també en italià, català.. Publica cinc reculls d’articles entre els que destaca, a més del viatge a Rússia, Per la nostra cultura (1930) on defensa la llengua catalana en un cèlebre article i la Reafirmación espiritual de España (1939) on dóna suport als qui en promouen l’eliminació.

 A la Semblança biogràfica que li dedicà l’IEC el 2004 a cura de Josep M. Mas hi figura una selecta bibliografia on es constata, com hem repassat, una trajectòria de fidelitat a un ideari fins que la revolució social obliga a exiliar-se a bona part de la intel·lectualitat catòlica i conservadora, tanmateix profundament catalanista com hem vist i que alterna la seva vida, com assenyala Josep M. Solé i Sabaté entre llums i ombres…

Miquel Coll i Alentorn a cavall de la història i la política

diumenge, 28/04/2013

 

De família de metges i barceloní per naixement i residència  (1904-1990) mantingué relació intensa amb comarques (Gualba, Olesa, Tona…). Estudià enginyeria a Terrassa. S’impregnà d’infant d’esperit patriòtic, -la llibreta dels seus primers versos era retolada “Visca Catalunya lliure!”-, lector habitual de L’Estevet, La Publicitat, això és afí, a Acció Catalana a la que s’adherirà el 1931. Mantingué una posició de plena identificació amb els ideals patriòtics tant forts aleshores en temps d’opressió del catalanisme polític i cultural. Durant tota la vida, des dels inicis col·laborant en revistes culturals fins al final promovent l’edició de llibres al costat de la labor específica de recerca pròpia i de militància política, esdevingué un incansable promotor d’iniciatives col·lectives pel manteniment o restabliment de la pròpia identitat.

Durant aquests anys de la dictadura de Primo de Rivera participa amb iniciatives com Ciència, Revista de Catalunya o Criterion en les quals, àdhuc, hi col·laborà. Arran la lectura, i la polèmica sobre la prosificació, s’interessà vivament per les cròniques de Jaume i de Desclot i enceta la formació als Estudis Universitaris Catalans i la vocació d’historiador seguint inicialment la trajectòria de Rubió i Lluch i de F. Soldevila del que arribarà a publicar obra posteriorment.

Comença a publicar sobre aspectes culturals medievals a Estudis Universitaris Catalans el 1927. L’enginyeria l’allunyava de la història com a dedicació plena però mantingué una constància en la recerca i la divulgació atès que el coneixement del món medieval l’atreïa notablement ki si dedicà amb fermesa i constància produint una notable obra.  

La vinculació amb la política l’apassionà i el 1932 entrà a Unió Democràtica de Catalunya i és elegit membre del consell de govern del partit i presentà ponències als congressos, s’implicà en la vida del partit i col·laborà al setmanari del partit El Temps. Durant la guerra civil  treballarà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Mobilitzat estarà a serveis auxiliars. Restà a la Barcelona ocupada i s’implicà en la represa, clandestina, de la cultura catalana perseguida pel centralisme. Dictarà en domicilis particulars cursos d’història de Catalunya, restaurà els Estudis Universitaris Catalans d’on en serà professor. Fundà, amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) de la que en serà el primer secretari des del 1943 fins el 1949. A més de la vida familiar, intensa amb nou fills, i la recerca historiogràfica, que veurem més avall, abundosa també, per la seva militància política patirà cinc detencions, i fins i tot maltractaments policials, amb un empresonament de tres mesos.

Molt vinculat, com hem vist amb la SCEH, a l’IEC en fou president de la Secció Històrico-Arqueològica. Hi publicà diversos treballs com per exemple Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (1990). Membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural i també professor dels cursets de l’entitat, pel seu afany de projectar la història i la cultura catalana.

Políticament vinculat a UDC fou diputat (1980 i 1984), president del Parlament, conseller adjunt a la Presidència i rebé diversos homenatges arran, el setanta cinquè aniversari, així:  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, la Legió d’Honor de França, etc. Reconeixements merescuts a una vida de bon treball.

En la seva aportació historiogràfica destaquem els estudis medievals caracteritzats per un afany del rigor i una voluntat erudita i, a parer d’Albert Balcells, el seu biògraf, hi destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-1951) i La llegenda de Guillem Ramon de Montcada  (1957). També, afegim, cal destacar els estudis sobre cronicons catalans: Sant Cugat (1962),  Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970) així com, sempre li interessà molt des de la prosificació de les cròniques els anys vint, els estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.

En la seva relació amb Soldevila indiquem que l’ajudà en l’edició de les quatre grans cròniques (1971). S’implicà molt en dues obres de gran projecció en la difusió de la història de Catalunya: el Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’Història dels Països Catalans (1974) que assoliren una extraordinària difusió pel dinamisme de les entitats patrocinadores i l’afany de conèixer la pròpia història.

Massot i Muntaner a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat en combinació amb Curial editaren cinc volums de la seva obra al costat dels dos d’història i del d’historiografia destaquem els Escrits polítics, cívics i religiosos (1994). En el cinquè volum, Llegendari, (1993) s’acara amb els orígens amb una prosa reeixida que captiva el lector en la voluntat d’enganxar-lo. Vegem-ne un tast en l’inici de la llegenda d’Otger Cataló que estudià i disseccionà amb tota cura i objectivitat:

“El problema dels propis orígens ha preocupat sempre els pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques han estat ideats sovint per resoldre’ls. Les més belles faules i les més absurdes teories han sorgit del desig d’aclarir el lloc que veié la naixença d’un poble, els episodis que la voltaren i la nissaga d’on va davallar.”

Una prosa, doncs, tot i l’atapeïment de referències forçades erudites,  clara i diàfana, atractiva pel lector. El 1984 hom li dedicà la Miscel·lània d’homenatge en la qual s’estudia en un conjunt de treballs la seva personalitat i obra. Així es dissecciona el pensament polític (Hilari Raguer), es fixa la bibliografia (Montserrat Martí), s’estudia l’historiador (Josep M. Salrach) i la tasca divulgativa (Joan Triadú), l’home (M. Carme Illa)… constitueixen una aproximació excel·lent, amb la biografia de Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990) (1999), vers la trajectòria d’un polític que treballà per la consecució de la democràcia, maldà per obtenir les llibertats nacionals i fou historiador medievalista rellevant.

Amb una molt notable labor de projecció de la història i amb un esforç personal constant com palesa el llibre final La marxa cap a la independència de Catalunya 877-988 que edità el diari Avui el 1989 i que el va redactar amb el suport de la seva fill  Montserrat. Havia perdut la vista però el daler de transmetre podia més que les limitacions i el llibre fou realitat.