Arxiu de la categoria ‘Història vida quotidiana’

Narcís Jordi Aragó. Girona, història i periodisme

dijous, 15/09/2016

 

Narcís Jordi Aragó

 

Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932-2016) periodista i publicista gironí rellevant. La notícia de la mort colpeix Girona i no per la sorpresa, esperada per l’edat i la malaltia, sinó pel greu i dolor de l’absència d’un personatge clau de la cultura i el periodisme gironí. Dedicà a aquesta ciutat una vida professional de rigor i servei en un admirable compromís local. Un amor que perdura la seva vida perquè el 2015 dóna tot el seu fons intel·lectual (manuscrits, epistolaris, imatges…) i la casa on va néixer, del seu oncle i en la que va viure, que és avui museu, i es pot visitar, la Casa Masó.

 

L’obra d’Aragó parla de la Girona d’ahir, per a conèixer-la, la d’avui, per a millorar-la i el rerefons és la del demà. Aragó, periodista dinàmic, autor de llibres d’història i de periodisme, articulista constant, és l’home clau de la important revista setmanal Presència. Llicenciat en dret per la UB i en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid fou, bàsicament, un periodista tot i exercí com a advocat a Barcelona del 1957 al 1977. S’implicà en iniciatives ciutadanes gironines de forma constant, per exemple, fou membre del secretariat de Justícia i Pau de Girona i participà en nombroses campanyes reivindicatives contra la repressió del franquisme en multitud d’àmbits que s’intentaren de recuperar: del nom genuí de la ciutat a l’existència d’un diari local en català passant per la restitució de l’honorabilitat de gironins afusellats o represaliats com Carles Rahola.

Rafael Masó

En la seva obra trobem tres grans aspectes temàtics. El primer és l’arquitecte noucentista Rafael Masó, de qui era nebot i va impulsar la preservació del seu llegat, essent president d’honor de la Fundació homònima. El segon és la ciutat de Girona en l’aspecte històric com indicàvem i el tercer el periodisme de combat i al servei de la veritat com ha de ser sempre aquesta activitat. La grisor del passat o la vivor de l’ahir i l’anhel del demà, això és, el franquisme, els anys trenta i el futur.

 

Periodísticament el seu treball arranca amb Ràdio Girona, on col·labora en diversos programes, llegim al Diari de Girona (22-VIII-2016) entre el 1955 i el 1963. Va ser també redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967) i especialment remarquem la labor, molt i molt important, com a director del setmanari Presència (1967-1980). Cofundador de l’Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Col·laborador del diari El Punt des del 1979 president del seu Consell Editorial (2007-2012). Corresponsal del diari Tele-eXpres i amb temes gironins va escriure a publicacions diverses: Oriflama, Serra d’Or, CAU, Cuadernos para el Diálogo… Remarquem la valuosa etapa, llarga i interessant, com a director de la mensual i tan atractiva Revista de Girona (1985-2009).

 

Sobre Masó, l’obra del qual fou «civilitzadora» segons l’alcaldessa Anna Pagans en el pòrtic al llibre col·lectiu Rafael Masó. Ciutadà de Girona remarquem aquest llibre, excel·lent en aportació gràfica, editat pel Museu de Girona i on Aragó en marca la vida, amb el rerefons d’una història d’amor, gairebé dues mil cartes en cinc anys de festeig i els antecedents. Aragó assenyala com amb en Masó arts i lletres connecten amb la vida.

La Devesa

La gran aportació cultural d’Aragó és sobre Girona en els seus aspectes diversos, siguin les mancances, els neguits o les descripcions. A La Devesa. Paradís Perdut narra la història del que és un dels primers parcs urbans catalans que té un preuat sentit en la vida gironina. De La ciutat de Girona de Rahola a propòsit d’aquest camp de quaranta hectàrees la cita: «Bella és la Devesa de Girona en la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs del sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fules d’aram que encatifen el sòl; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal.» Narra i descriu com era i com és i, especialment, les lluites i campanyes, aquells Salvem la Devesa del 1976 per a protegir-la i que fos un autèntic parc urbà, allunyat d’aquella selva de la que parlava Josep Pla o de l’espai degradat que els ecologistes, i els col·legis professionals, maldaven per salvar.

Guia de Girona monumental

 

Les obres sobre Girona són diverses i n’hem triat set. Com a obres de referència general assenyalem la Guia de la Girona monumental (s/d) aplec gràfic on hi apareixen meravelles com el Tapís de la Creació, la Catedral, el barri jueu, els banys àrabs i tantes altres joies que són descrites esquemàticament tot fent rutes o camins pel visitant que vulgui conèixer el més rellevant i monumental de la ciutat.

 

La Guia literària de Girona (1995) és una creació molt bonica. Una obra de literatura que presenta textos ordenats i comentats. Malauradament fou editada sense cap imatge, però no hi fa res, el valor de la paraula mana. I ací convenien, perquè l’estudiós que coneix Girona a fons aplega textos poètics, descriptius, narratius i els ordena en blocs «La ciutat extramurs», Del call a la muralla», «La riba dreta de l’Onyar» i «L’Eixample i la Devesa».

Guia literària de Girona

 

L’antologia és d’autors clàssics com Josep Pla, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, o actuals com Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras o Pius Pujades. El conjunt és una extensa exhibició, altra paraula no se’ns acut, de la bibliografia literària local que dóna més del que diu, és també una guia literària d’obres sobre Girona i una antologia de textos alhora que una guia, de versos, fragments de narrativa, etc. de la capital.

 

Ha participat també en exposicions així 75 anys de Girona (1984) que mostra una antologia gràfica de la vida de la ciutat, amb l’aniversari de l’entitat bancària que la patrocina a l’entorn de vuit eixos (urbanisme, transport, aigua, economia, política, religió, cultura i festes) sobre els quals Aragó elabora unes molt precises síntesis sobre el que signifiquen en la vida local.

75 anys de Girona

També de la Caixa esmentem Girona. Crònica dels 30. Oci, esport i cultura (2005) amb el catàleg homònim amb textos de l’historiador Josep Clara, l’escriptor Josep M. Fonalleras i la professora Margarida Casacuberta en un treball col·lectiu que té com a resultat una delícia visual on es recreen aquells anys daurats de llibertat i creativitat en una molt bonica edició que segueix aquest diguem-ne mètode gironí de presentació de llibre, això és format quadrat, disseny atractiu, una foto o dues per pàgina, i color arreu com les útils col·leccions dedicades a pobles i temes de la Diputació gironina.

 

 

Girona cronica dels trenta

Girona ara i sempre, amb el subtítol d’Una crònica (1982) és un llibre singular, amenitzat amb les pintures –aquarel·les, dibuixos, gravats- del fons de la Diputació. Aragó presenta la seva visió on com una crònica, amb agilitat i erudició subjacent que mostra el bategar local en vuit grans capítols (camins, rius, arbres, pedres, gent, oficis, mort i vida) i un epíleg –la capital- que, de bon llegir, mostren amb el saber fer del periodista, tot un món que és allà. Apareixen Josep Carner o Santiago Rusiñol. La riquesa de les observacions més enllà de l’acumulació de referències amb comentaris sobre la psicologia, el caràcter, la mentalitat, la manera de ser, etc. l’esdevenen una aportació molt suggestiva pel coneixement que ultrapassa l’estricte àmbit descriptiu d’una ciutat.

Girona ara i sempre

Els, diguem-ne, temes, gairebé cent-cinquanta, són una delícia. Del Tapís de la Creació, que titula «Tot el món en un tapís» ens l’explica, amb mirada dinàmica, i amb un aprofundiment i interès remarcable. L’estil de la prosa d’Aragó és peculiar per la diafanitat de l’exposició i el sentit de profunditat, per aquesta raó els seus llibres han assolit èxit de crítica, de pública i esdevenen referència ineludible.

 

La seva aportació com a periodista de la ciutat, no seria el cronista de Girona del dia a dia sinó el cronista del conjunt, el cronista de la visió general de la ciutat i dels problemes específics. Un tipus de periodisme que tant pot esdevenir la descripció d’un espai com la crítica a un problema. En el pròleg de l’obra sobre la Devesa, que acabem de citar, glosa un article de l’estiu del 1962 dedicat al gran espai verd de la capital gironina i que li fou censurat. Escriu, sense agror, amb meticulositat i afirma:

 

Era l’estiu del 1962, i acabava d’obtenir el títol de periodista. Un grup de gironins maldàvem per fer sortir cada mes la revista «Vida catòlica», que sota l’empar del Bisbat suposava una petita finestra informativa enmig deis opacs / espessos murs de l’època. La revista s’acollia als beneficis que el Règim donava a l’Església ¡ passava només pal sedàs d’una «censura eclesiàstica» que li permetia d’estalviar-se la censura civil. No oblidàvem, però, de tractar els temes profans, fins allà on era prudent, per tal de suplir els obligats silencis d’altres publicacions o la seva mateixa inexistència. Fou així com un dia, quan l’Ajuntament va prendre l’acord de tallar cent plàtans de la Devesa, vàrem redactar un comentari crític per a la primera pàgina. Però resultava que el nostre censor religiós era un canonge molt amic de l’alcalde, i ens va tatxar el text sencer amb l’odiós llapis vermell.

Girona grisa i negra

Segurament l’obra més coneguda d’Aragó és un llibre col·lectiu: Girona, grisa i negra (1972), escrita  amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades que generà un intens debat en posar sobre la taula el paper de la ciutat. Els quatre periodistes, diuen, que l’escriuen per a conèixer millor la ciutat. Els capítols no són redactats per cadascun, com la majoria de llibres col·lectius sinó discutits en grup amb la qual cosa es guanya en profunditat ideològica en ser assumpcions d’un grup ben representatiu, de diverses tendències, del periodisme gironí en els seus portaveus públics més destacats.

 

El treball és una visió molt completa, i val a dir acurada i no exempta de discussions, sobre el paper de la ciutat en el conjunt territorial català. Els autors  es fixen, amb molta precisió, en els mots a usar per mor de la meticulositat. S’enceta, i ocupa la meitat del llibre, amb aspectes històrics, urbanístics descriptius de conjunt. Hi apareix des del Ter a Susqueda, de la Costa Brava a la Devesa. La vida col·lectiva en aspectes d’interès, de la religió a la universitat o la comunicació. La temàtica és: agricultura, indústria i turisme enteses com a eines de treball.. Analitzen també aspectes conflictius com la immigració, la convivència. Aquest treball, com els altres d’Aragó, segons Marta Madrenas (Diari de Girona, 25-VIII-2016) constitueix un coneixement precís i un record  per a diverses generacions. La periodista cita diverses frases antològiques d’entrevistes que se li feren a Aragó, en publicacions diverses, i ens quedem amb una:

«Cap dels meus llibres no s’hauria pogut escriure i jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat doncs, total i absoluta.»

Al «Punt final» els autors afirmen que podrien haver pogut el Llibre negre de la ciutat però no han volgut caure en el parany masoquista tot i que de temes no en faltaven i el clouen, afermant un cant a la voluntat de ser. Diuen:

«per què tenim fe, fe autèntica en Girona, en les comarques, en els homes que han configurat a través dels segles la nostra història, malgrat tot i contra tot, i que ens han ofert la possibilitat de creure encara en un futur ben nostre i dels nostres fills.»

Quan al·ludeixen als hotels que hom volia construir al bell mig de la Devesa, les atrotinades carreteres, la pèrdua dels carrilets, el tren que fa de muralla, els peatges de les autopistes, la falta d’universitat, el silenci editorial gironí… Uns problemes s’han resolt, altres no tant i alguns gens, el llibre va posar sobre la taula una realitat.

Girona grisa i negra despres

Tres dècades després apareix Girona, grisa i negra després de 27 anys 1972-1999 que apareix per l’Ajuntament local el 1999. Un dels autors, Just M. Casero, ja no hi és. Al pròleg l’historiador, i alcalde, Joaquim Nadal vol l’opinió dels autors, atesa la importància del llibre: «Per eixamplar perspectives, obrir horitzons i facilitar lliurement la creativitat emprenedora, i fer així un nou gran salt endavant». Tot un programa i res a afegir. Aragó mateix, aquell estiu del 1972, comenta l’impacte mediàtic que té el llibre. Els grans diaris de Barcelona en parlen, tots, malgrat que algun com El Ciero rebutja una entrevista d’un redactor seu. Després venen les ressenyes, una desena amb noms avui mítics –Josep Faulí, Joaquim Ventalló, Benet Ribas, Xavier Dalfó, Antoni Plaja Mateu… El setembre l’edició s’exhaureix i el carrer és un èxit, se’n parla molt. El 1973 segona edició. El petit quadern que aplega les reflexions tres dècades després encara posa el dit a la nafra en alguns aspectes –turisme, comunicació…- però el panorama general ha canviar. Guillamet tanca el seu capítol dient:

«Des de Barcelona, Girona fa goig i conforma, és el símbol més clar de la puixança de les ciutats catalanes, el cas més rellevant la primera de les altres capitals. Des de Figueres, fa enveja. Serà ben difícil competir amb Girona. Caldrà aliar-s’hi.»

Papers de butxacaPapers de butxaca, coedició entre la Diputació de Girona i Punt.Diari i Presència (1986) és una antologia de la secció homònima al setmanari i apareguts entre 1982 i 1985 i algunes de la Revista de Girona. Els agrupa temàticament en aspectes ben diversos: «La ciutat viva», «Paisatge urbà», «Protestes/propostes», «Notes de lectura»…, onze temes en un deliciós aplec que és una autèntica, ara si, crònica de la ciutat en els aspectes que els cronistes oficials no s’ocupaven, apareixen «Vida, passió i mort de les masies», «Les patetes fregides de Lloret» i centenars d’altres temes que esdevenen el retrat d’una època. Aquesta és l’aportació del periodisme a la història, la contribució al coneixement per a entendre’ns millor, les persones i també la realitat.

 

Dues obres de veritable interès i que reservem per tancar aquesta aproximació bibliogràfica és Periodisme sense sospita (2013, Contravent) que del 1952 fins al 1977 narren el compromís amb la veritat, especialment des de presència, el setmanari que va dirigir del 1967 al 1979 i del qual en mostra interioritats en un text farcit de documents, al·lusions personals, etc. i són unes modèliques memòries de periodista.

Periodisme sota sospita

 

Les set-centes pàgines no han de fer por com si fossin unes memòries extenses tipus Ibàñez Escofet o Tísner, són breus però editades amb el cos de lletra més gran possible. Ens digué Quim Torra, l’editor, que fou per decisió de l’autor. Bé detalls al marge el seu contingut és molt important no només pel periodisme gironí sinó per la història del periodisme català. A més de l’explicació a fons de Presència hi ha molts altres materials. Hi apareixen semblances dels amics, dels noms recuperats i el marc polític i cultural de la Girona i Catalunya del període en una, com tota la seva obra, molt ben escrita recuperació memorialística.

 

 

La segona són Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998) elaborat amb l’historiador Josep Clara. Joaquim Nadal al pròleg remarca com la imatge de Rahola serà ampliada per la profunditat de l’acció i pensament que palesa la correspondència. Les cinc mil cartes, de les que s’ofereix relació, a mil corresponsals són una imatge de la seva labor. Les cent cartes que es presenten són un tast de la relació de l’arxiver i historiador amb la intel·lectualitat catalana. Per exemple de Pau Casals ofereix quatre cartes en les quals el músic li agraeix la tramesa de llibres i li ofereix la seva adhesió el 1927 per l’Ateneu de Girona. En els epistolaris sovint hi ha, i la frase és de l’historiador i ex alcalde Nadal, més informació que en els llibres d’actas oficials.

Epistolaris Rahola

Aragó, no va viure intensament Girona i els seus homes sinó que els acostà i preservà, els fa conèixer millor.  Aquest és el seu gran mèrit.

 

Del Diari de Girona copiem les referències a la seva mort en l’aplec de comentaris que recull:

 

«El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va escriure a Twitter “Gironí, periodista, mestre de periodistes. Indispensable en la salvaguarda del patrimoni de Rafel Masó». L’alcaldessa, Marta Madrenas, va assenyalar que estava «commoguda per la trista notícia” i va indicar que es tractava d’«un referent gironí que trobarem a faltar”. El regidor de Cultura, Carles Ribas, es va referir al traspàs com una “pèrdua molt important per a la ciutat en un espectre molt ampli que comprèn tant l’àmbit cultural i periodístic com el social perquè era un prohom de la ciutat». El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va descriure Aragó com una “gran personalitat i un gran gironí” i “una de les persones de més talla intel·lectual de Girona”. Des de la fundació Rafael Masó, el seu president, Jordi Falgàs, va dir que “ha estat un privilegi” treballar amb ell i que Aragó va estar “al peu del canó fins al darrer moment”. Va agrair les cessions a la ciutat de la casa Masó i de tota la seva documentació i va lloar aquesta “generositat” juntament amb la seva dona, que han permès que “la ciutat tingut aquest patrimoni per sempre més”». L’exalcalde Joaquim Nadal va destacar que Aragó ha estat sempre “molt implicat amb la vida local” i que “això li ha permès tenir un coneixement molt profund de la societat gironina que li va permetre desplegar la seva activitat vocacional amb un compromís constant amb la ciutat”. Nadal va descriure Aragó com “un cronista de la vida ciutadana i de la vida catalana amb els ulls atents i crítics d’un periodista excel·lent”. La Girona, grisa i negra és per l’exbatlle “una mena de declaració de principis de combat democràtic per la ciutat”».

 

 

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.