Arxiu de la categoria ‘Història local’

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

dimarts, 1/08/2017

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

 

Historiador, excursionista i geògraf (Reus, 1902 – Barcelona, 1986) esdevé un dels personatges més representatius de la investigació tradicional del món local en uns moments que Catalunya tenia una sola universitat catalana i les recerques rigoroses i de to acadèmic sobre l’àmbit comarcal eren pràcticament inexistents atès que el descriptivisme, l’erudició, àdhuc novel·lada, imperava. Iglésies fou capdavanter en l’empenta que tenen actualment els estudis locals i comarcals. Rebé un fantàstic homenatge en el primer número de la Revista Catalana de Geografia (1978), consultable a RACO, és dedicat a la seva trajectòria i a la seva obra. No fou però la única edició d’homenatge a qui tan treballà per que altri edités, així la Revista del Centre de Lectura, etc. Un dels articles, extensos, suggerents, de la primera revista citada ens orienta sobre la  seva personalitat:

 

«De l’obra d’Iglésies en destaca la incansable labor dedicada al camp de la demografia històrica i als estudis d’àmbit comarcal i local. Però, sobretot, la seva figura es caracteritza per un elevat esperit cívic, que el porta a impulsar tantes iniciatives en aquest període difícil de consolidació de la geografia catalana.»

 

Efectivament, ens trobem amb un personatge clau en la feina feta en aquest camp i humil i senzill. El seu pare l’introduí al Centre de Lectura de Reus i s’endinsà així en el coneixement de les muntanyes properes, del país del que diferencia l’excursionisme de l’oci i l’esport de muntanya. Estudià dret a Barcelona, en una carrera llarga i complexa, conegué personalitats del món del coneixement de la natura com Eduard Fontserè i Pau Vila i s’inscriví al Centre Excursionista de Catalunya. Col·labora en la premsa reusenca, de la Revista del Centre de Lectura al diari Ciutat. Va a viure a La Riba, on es fa càrrec de la indústria familiar i als trenta formarà part de la Comissió de la Divisió Territorial que organitza el govern català. El 1935 forma part de la Societat Catalana de Geografia (SCG), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Segueix la militància catalanista i s’implica amb Palestra.

A la semblança que li dediquen,  en la revista citada, Ignasi Cuadros i Vila i Antoni Duri i Guimeri, s’esmenta que visiten al ministre republicà d’instrucció pública, Marcel·lí Domingo per que la geografia sigui estudiada a la Universitat, però la proposta no reeixí. Durant la guerra és cridat a files i, amb Fontserè, participa en la confecció del manual Elements de Geografia (1938) adreçat a secundària. El 1939 s’instal·la a Barcelona, una casa al passatge Permanyer que es farà coneguda als ambients de resistència, organitzarà activitats acadèmiques –conferències, debats- de la SCG quan el franquisme no només no ajudava la cultura sinó que perseguia.

 

El 1950, amb Joan Mercader i altres, convoca la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. A Martorell i es realitzarà amb una notable continuïtat: Martorell (1950); Santes Creus (1953); Cervera (1955); Peralada (1959); Tortosa (1961); Vic (1962); Banyoles (1964);  Montblanc (1966); Igualada (1967); Sabadell (1968); Reus (1969); Balaguer (1970); Mataró (1971); Perpinyà (1971); Terrassa (1972)… Sempre presidides per una personalitat política amb vinculacions amb la cultura popular, així el president de la Diputació de Lleida o de Tarragona o Paul Alduy, batlle de Perpinyà o bé religioses com l’abat de Poblet o el de Montserrat i, és clar, estudiosos del món acadèmic com Josep M. Font i Riu, catedràtic de la UB. Una tribuna oberta, alenada d’aire fresc en temps enrarits. Recordem especialment l’Assemblea  del 1989, organitzada per l’Institut d’Estudis Vallencs a la capital de l’Alt Camp, i la de Cardona que publica el 1994 una síntesi sobre una àmplia monografia.

Així el vàrem conèixer, arran les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. Mantinguérem una conversa sobre la recerca que va encarregar-nos el Departament de Cultura el 1981. Joan Granados fou el nou director general de Patrimoni Escrit i Documental. Parlarem amb ell el 1982. Ens demana si teníem algun paper signat acreditatiu de l’encàrrec, i en ser negativa la resposta, l’encàrrec fou verbal i gratia et amore, i, per la raó que sigui, es va tirar enrere. Iglésies va dir-nos, atesa la temàtica, el treball original, inèdit és en biblioteques públiques, que, pel seu interès s’havia de publicar, i així va ser amb el màxim d’espai, no el centenar de pàgines, que disposaven les actes de les Assembles. El contingut era una metodologia sobre la recerca hemerogràfica atès que apareixen censos i repertoris locals aleshores amb força alegria i no existia un mètode comú –de fitxa catalogràfica, d’orientació per a la recerca historiogràfica…- i el treball pogué aparèixer. En aquells moments l’Institut Català de Bibliografia ens havia editat la fitxa per a l’estudi d’una publicació i aspirava que els investigadors disposessin d’un mètode comú per a poder investigar de forma sistemàtica i homogènia. El contacte amb Iglésies no pogué ser més profitós, ens entenguérem, doncs, molt bé. Era el seu tracte amb tothom qui tenia una dèria de recerca.

 

 

Iglésies participà a més d’una molt extensa obra individual en obres col·lectives, des de la monumental i útil Geografia de Catalunya, del 1958 al 1974 com a membre de l’equip de redacció amb altres geògrafs com Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1963 deixa de ser secretari de la SCG a la que dedicà tants esforços i hi seguí vinculat.

 

 

El 1965 i 1965 publica, a l’editorial Rafael Dalmau a la que estigué molt vinculat en les figures de Pere Català Roca especialment l’Enciclopèdia de l’Excursionisme i diversos dels populars «Episodis de la Història» que tant li plaïen de redactar per aquesta editorial. Arran la fi del franquisme segueix treballant en l’àmbit geogràfic amb profusió de monografies sobre temàtiques locals i comarcal, especialment de demografia històrica catalana de la que serà un expert reconegut. Redacta biografies com les de Pau Vila (1981), Eduard Fontserè (1983), etc. Serà nomenat membre numerari de l’IEC. Els seus biògrafs remarquen com mor la nit del 17 de novembre de 1986 després d’una jornada dedicada a l’estudi dels censos del segle XV. Tota una vida de treball.

 

Una obra heterogènia, dispersa, variada, fruit també del coneixement personal de les comarques i d’una gran capacitat de treball. Autor d’estudis puntuals i molt concrets o de monografies amb vocació d’amplitud temàtica, endinsant-se en la història d’un indret, sempre amb l’aportació de materials bàsics, com per exemple els censos i les seves sèries documentals que ha aportat i gràcies als quals l’estudi de la història de la població catalana ha pogut ser més reeixit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una obra extensa, setanta set llibres, els reculls amatent Xavier Fort i Bufill, i tres-cents treballs diversos (pròlegs, ponències, capítols, articles llargs…) en publica la relació, detallada al número monogràfic de la Revista de Geografia. Hi excel·leixen aportacions és clar, de les comarques estimades, dels viatges i excursions fetes, de demografia. Hi trobem Les muntanyes de Prades (1929), El Priorat (1930), Delimitació del Camp de Tarragona (1930), L’escultor Joan Roig i Soler (1955), Perennitat de La Selva del Camp (1956), Scala Dei (1957), El guerriller Carrrasclet (1961), La conquesta de Tortosa (1961), La restauració de Tarragona (1963), El setge de Tarragona a la guerra napoleònica (1965), Francesc Salvà i Campillo (1965), El setge de Cambrils l’any 1640 (1967), L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, (1968) un dels seus llibres més coneguts, publicat a Edicions 62 i tot i la manca de contextualització que remarca la crítica del moment, una molt notable aportació.

 

Sobre demografia hauríem d’esmentar: La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959), és a dir a l’entorn del 1714 amb les repercussions de la guerra, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-1970) 2 vols., obra de referència vàlida avui encara, Evolució demogràfica de la comarca d’Igualada (1972), Estadístiques de població de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII, tres vols. editats a la Fundació Salvador Vives Casajoana en la qual hi col·labora molt com  El Fogatge de 1553: estudi i transcripció (1979-1981) i en tots els camps un llarg etcètera amb el total de quasi quatre-cents treballs sobre història local.

 

Conreà també la narrativa amb una novel·la (Saó de llegenda del 1953 ambientada en la darrera guerra carlina i el conte amb set títols amb el  rerefons de país, com La terra d’en Gallarí (1932) o L’aiguat de Santa Tecla (1971). Eufemià Fort i Cogull, un altre incansable conreador de la història local, en fa una extensa dissecció classificant la seva obra en biografies, demografia, estudis locals i geografia en una visió no exempta del seu compromís amb el país, la fotografia més intensa que apareix és portant la flama del Canigó a Montserrat, encapçalant la manifestació entrant al cenobi, el 1975. Tot un símbol d’una constància per il·luminar, el que els Fort, pare i fill, en diuen la informació històrica, la vocació d’una generació que visqué per estudiar i projectar.

 

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

Joan Alavedra, el periodisme i labiografia

dilluns, 6/03/2017

Joan Alavedra, el periodisme i la biografia

 

Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981) neix i mor a Barcelona on hi viu fora deu anys a l’exili. Com a periodista i escriptor gaudí d’una molt merescuda notorietat fins a la fi de la guerra civil quan el franquisme intentà destruir absolutament tota una memòria, història i realitat catalana col·lectiva, així el  record d’Alavedra s’anà esvaint fins el retorn a Catalunya el 1949 en tornar on recupera parcialment protagonisme en els ambients culturals de la resistència cultural però ni tribunes ni públic per una brutal censura poden continuar.

 

A la seva joventut fou gran amic de Joan Salvat Papasseit amb qui compartí vetllades, compren junts llibres que estudien i comenten i són bibliotecaris de la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Autodidacte, estudià alemany i participa a les tertúlies de l’Ateneu com la penya Borralleras essent amic d’ateneistes consagrats com Josep M. de Sagarra, Francesc Pujols, Just Cabot… Es casa el 1928  amb la pianista Montserrat Moner i tenen dos filis: Maria i Macià. Josep M. Roig Rosich remarca a la nota biogràfica de l’opuscle editat el centenari del seu naixement i a la introducció dels escrits d’Alavedra sobre Macià com el viatge de noces del nostre escriptor per Àustria i Alemanya indica unes preferències per dos mons ben definits: el germànic i el musical. La música és així present a la seva vida, de jove com a membre de l’Orfeó Nova Catalònia, assistia, quan podia, al Liceu, i, casat, amb la Montserrat i amb la relació amb en Casals. La presència de la música en Alavedra és constant.

 

De formació, doncs, autodidacta amb la lectura assolí un alt nivell que materialitza en el periodisme dels anys trenta amb un estil molt clar i precís, la diafanitat és una constant en la seva prosa i participa en nombroses tribunes amb un treball ben valorat pel públic. Les seves col·laboracions periodístiques són nombroses en la premsa dels anys vint i trenta com Mirador i D’Ací i d’Allá on com comença a col·laborar, fins a participar del grup de L’Opinió el 1931 fent-se un nom en el món literari i polític. També a Última Hora com a cronista cultural excel·lint com a comentarista de la vida tradicional amb una moderna redacció. Es vincula amb ERC i la Generalitat especialment a través de la figura de Macià. Durant la guerra segueix, en periodisme i així col·labora, per exemple, a Catalans!

 

 

 

 

 

 

Professionalment es vincula al món polític uns pocs anys, així és secretari de Macià essent l’enllaç entre aquest i Companys, cap de la Minoria Catalana al Congrés de Madrid el 1932 arran les discussions de l’Estatut. L’any següent, a la mort de Macià, dimiteix però Companys li demana que continuï i s’hi implica en l’aventura política de la catalanitat i el republicanisme essent detingut arran els fets d’octubre i decideix de deixar el món de la política tot i gaudir de la confiança dels líders.

A partir d’aquest moment enceta una col·laboració diària a Ràdio Barcelona que serà molt i molt seguida i que seguirà fins el començament de la guerra civil. De les cròniques n’aplega algunes, amb articles també de revistes, a El fet del dia el 1935 que són reeditades, censurades i amb textos no publicats a la primera edició el 1970 amb el nou títol El fet del dia, d’ahir ¡ d’avui i més recentment el 2010 amb el títol originari tot i que no totes són converses radiofòniques com sembla deduir-se del títol. Aquests comentaris mostren un escriptor que s’identifica amb el públic majoritari al món català dels anys trenta i n’encarna tot el seu imaginari, l’èxit l’acompanya per la claredat, amenitat, interès, actualitat i qualitat literària dels textos.

Aquests anys escriu també per la seva filla Maria el famós poema dedicat als personatges del pessebre. I ho titularà així: El Pessebre. L’edita el 1948 i té diverses reedicions des de la inicial de Selecta -el seu editor de postguerra- que la reedita els anys 1958, 1966 i 1972 enriquint-ho successivament amb anècdotes sobre les diverses audicions de l’oratori que van tenint lloc arreu el món. Col·labora en alguna publicació de l’exili com La Nostra Revista.

 

El 1936 forma part de la Junta de l’Ateneu Barcelonès fins el desembre. Esclatada la guerra civil ultra les col·laboracions periodístiques dirigeix la Institució de Teatre de la Generalitat on havia substituït Adrià Gual el 1934. S’exilia, com tants escriptors i periodistes, i a finals de gener del 1939 passa la frontera i, després d’una breu estada al camp de concentració de Prats de Molló, s’instal·la a París on es retroba la primavera amb Pau Casals a qui coneixia per haver-li dedicat un comentari d’El fet del dia. A la tardor del mateix 1939 van junts amb les famílies, a Prada, al Grand Hotel i estaran, a l’ombra del Canigó estimat, una desena d’anys, principalment a la Vil·la Colette on hi viuen fins que retorna a Barcelona el 1949. A l’exili Alavedra presideix el Casal Català de Perpinyà i col·labora en diverses iniciatives. Així col·labora en uns Jocs Florals de Perpinyà on hi presenta el poema El Pessebre que guanya el primer premi i Casals en escoltar-lo arran la festa decideix de posar-hi música i per sant Joan l’obsequià amb un primer esborrany del que serà el gran oratori.

Amb El Pessebre la relació amb Pau Casals, pren una dinàmica de relació més intensa, ja ho era perquè Alavedra l’ajudava en el suport als refugiats catalans i en la vida quotidiana sotmesos al control nazi, que fa passar la relació d’amistat a una íntima col·laboració atès que si bé la música de Casals domina l’obra el valor del test com a  qualitat indiscutible per a una dimensió fa que esdevingui una perfecta simbiosi en la qual les dues parts esdevenen.

 

En el retorn, el 1949 a Barcelona Alavedra no pot dedicar-se a escriure per la prohibició d’editor en premsa i editorial. Un catalanista com ell, i tota la seva generació, rebutja de fer-ho en la llengua imposada i només pot col·labora en llibres de bibliòfil com Tossa, amb litografies de Jaume Pla, el 1954 amb edicions catalana, anglesa, castellana i francesa. Amb la lleu obertura dels anys seixanta, consolidada la dictadura, escriu la biografia Pau Casals publicada a la col·lecció, important, de biografies, de l’editorial Aedos el 1962 on hi apareixeran les de Guimerà, Verdaguer, Prat… Aquesta biografia sintetitza una vida i també els records d’un intensa relació, Alavedra escriu molt sobre Casals, articles a Tele Estel, conferències arreu el país, llibres de records i ho farà fins al final, així el 1977 encara publica un resum biogràfic per infants per l’Ajuntament de Barcelona amb el títol Qui era Pau Casals? Destaquem la nadala Carulla titulada Homenatge a Pau Casals en el seu 95é aniversari (1971).

 

 

 

 

Com a biògraf reeixí en Pau Casals, la biografia, poètica, literària, extraordinàriament bonica tot i l’absència de cronologia i el to hagiogràfic que té, de Casals i també en les d’altres personatges com

Conxita Badia, una vida d’artista (1975) o, pòstumament, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926) el 1993 en edició de Josep M. Roig Rosich. Deixà inacabades, al costat d’unes memòries de les que es conserven els capítols inicials d’infància i joventut, també la biografia, incompleta, del seu gran amic Salvat-Papasseit.

 

 

Els seus comentaris vinculats a la societat en la qual tant s’hi va implicar s’apleguen en dos volums singulars Personatges inoblidables ¡ altres records  (1968) i Pelegrins a Montserrat  i altres escrits (1971), els dos de Selecta on comenta la música amb Wagner o de Garreta o Morera, la poesia amb Carner o Maragall alternant amb Montserrat, Pompeu Fabra, o l’exili de Prada en uns retrats que mostren la cultura catalana a través de la mirada, afinada, d’un bon observador i millor cronista amb la recreació literària que en fa. Assenyalem, finalment, la faceta de traductor de l’alemany especialment de l’obra antibel·licista i que va tenir un extraordinari èxit Res de nou a l’oest, d’Enrich M. Remarque (1929) i La senyoreta Elsa, de Schnitzler (1931) i també Les desventures del joveWerther, de Goethe (1967).

 

Narcís Jordi Aragó. Girona, història i periodisme

dijous, 15/09/2016

 

Narcís Jordi Aragó

 

Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932-2016) periodista i publicista gironí rellevant. La notícia de la mort colpeix Girona i no per la sorpresa, esperada per l’edat i la malaltia, sinó pel greu i dolor de l’absència d’un personatge clau de la cultura i el periodisme gironí. Dedicà a aquesta ciutat una vida professional de rigor i servei en un admirable compromís local. Un amor que perdura la seva vida perquè el 2015 dóna tot el seu fons intel·lectual (manuscrits, epistolaris, imatges…) i la casa on va néixer, del seu oncle i en la que va viure, que és avui museu, i es pot visitar, la Casa Masó.

 

L’obra d’Aragó parla de la Girona d’ahir, per a conèixer-la, la d’avui, per a millorar-la i el rerefons és la del demà. Aragó, periodista dinàmic, autor de llibres d’història i de periodisme, articulista constant, és l’home clau de la important revista setmanal Presència. Llicenciat en dret per la UB i en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid fou, bàsicament, un periodista tot i exercí com a advocat a Barcelona del 1957 al 1977. S’implicà en iniciatives ciutadanes gironines de forma constant, per exemple, fou membre del secretariat de Justícia i Pau de Girona i participà en nombroses campanyes reivindicatives contra la repressió del franquisme en multitud d’àmbits que s’intentaren de recuperar: del nom genuí de la ciutat a l’existència d’un diari local en català passant per la restitució de l’honorabilitat de gironins afusellats o represaliats com Carles Rahola.

Rafael Masó

En la seva obra trobem tres grans aspectes temàtics. El primer és l’arquitecte noucentista Rafael Masó, de qui era nebot i va impulsar la preservació del seu llegat, essent president d’honor de la Fundació homònima. El segon és la ciutat de Girona en l’aspecte històric com indicàvem i el tercer el periodisme de combat i al servei de la veritat com ha de ser sempre aquesta activitat. La grisor del passat o la vivor de l’ahir i l’anhel del demà, això és, el franquisme, els anys trenta i el futur.

 

Periodísticament el seu treball arranca amb Ràdio Girona, on col·labora en diversos programes, llegim al Diari de Girona (22-VIII-2016) entre el 1955 i el 1963. Va ser també redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967) i especialment remarquem la labor, molt i molt important, com a director del setmanari Presència (1967-1980). Cofundador de l’Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Col·laborador del diari El Punt des del 1979 president del seu Consell Editorial (2007-2012). Corresponsal del diari Tele-eXpres i amb temes gironins va escriure a publicacions diverses: Oriflama, Serra d’Or, CAU, Cuadernos para el Diálogo… Remarquem la valuosa etapa, llarga i interessant, com a director de la mensual i tan atractiva Revista de Girona (1985-2009).

 

Sobre Masó, l’obra del qual fou «civilitzadora» segons l’alcaldessa Anna Pagans en el pòrtic al llibre col·lectiu Rafael Masó. Ciutadà de Girona remarquem aquest llibre, excel·lent en aportació gràfica, editat pel Museu de Girona i on Aragó en marca la vida, amb el rerefons d’una història d’amor, gairebé dues mil cartes en cinc anys de festeig i els antecedents. Aragó assenyala com amb en Masó arts i lletres connecten amb la vida.

La Devesa

La gran aportació cultural d’Aragó és sobre Girona en els seus aspectes diversos, siguin les mancances, els neguits o les descripcions. A La Devesa. Paradís Perdut narra la història del que és un dels primers parcs urbans catalans que té un preuat sentit en la vida gironina. De La ciutat de Girona de Rahola a propòsit d’aquest camp de quaranta hectàrees la cita: «Bella és la Devesa de Girona en la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs del sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fules d’aram que encatifen el sòl; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal.» Narra i descriu com era i com és i, especialment, les lluites i campanyes, aquells Salvem la Devesa del 1976 per a protegir-la i que fos un autèntic parc urbà, allunyat d’aquella selva de la que parlava Josep Pla o de l’espai degradat que els ecologistes, i els col·legis professionals, maldaven per salvar.

Guia de Girona monumental

 

Les obres sobre Girona són diverses i n’hem triat set. Com a obres de referència general assenyalem la Guia de la Girona monumental (s/d) aplec gràfic on hi apareixen meravelles com el Tapís de la Creació, la Catedral, el barri jueu, els banys àrabs i tantes altres joies que són descrites esquemàticament tot fent rutes o camins pel visitant que vulgui conèixer el més rellevant i monumental de la ciutat.

 

La Guia literària de Girona (1995) és una creació molt bonica. Una obra de literatura que presenta textos ordenats i comentats. Malauradament fou editada sense cap imatge, però no hi fa res, el valor de la paraula mana. I ací convenien, perquè l’estudiós que coneix Girona a fons aplega textos poètics, descriptius, narratius i els ordena en blocs «La ciutat extramurs», Del call a la muralla», «La riba dreta de l’Onyar» i «L’Eixample i la Devesa».

Guia literària de Girona

 

L’antologia és d’autors clàssics com Josep Pla, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, o actuals com Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras o Pius Pujades. El conjunt és una extensa exhibició, altra paraula no se’ns acut, de la bibliografia literària local que dóna més del que diu, és també una guia literària d’obres sobre Girona i una antologia de textos alhora que una guia, de versos, fragments de narrativa, etc. de la capital.

 

Ha participat també en exposicions així 75 anys de Girona (1984) que mostra una antologia gràfica de la vida de la ciutat, amb l’aniversari de l’entitat bancària que la patrocina a l’entorn de vuit eixos (urbanisme, transport, aigua, economia, política, religió, cultura i festes) sobre els quals Aragó elabora unes molt precises síntesis sobre el que signifiquen en la vida local.

75 anys de Girona

També de la Caixa esmentem Girona. Crònica dels 30. Oci, esport i cultura (2005) amb el catàleg homònim amb textos de l’historiador Josep Clara, l’escriptor Josep M. Fonalleras i la professora Margarida Casacuberta en un treball col·lectiu que té com a resultat una delícia visual on es recreen aquells anys daurats de llibertat i creativitat en una molt bonica edició que segueix aquest diguem-ne mètode gironí de presentació de llibre, això és format quadrat, disseny atractiu, una foto o dues per pàgina, i color arreu com les útils col·leccions dedicades a pobles i temes de la Diputació gironina.

 

 

Girona cronica dels trenta

Girona ara i sempre, amb el subtítol d’Una crònica (1982) és un llibre singular, amenitzat amb les pintures –aquarel·les, dibuixos, gravats- del fons de la Diputació. Aragó presenta la seva visió on com una crònica, amb agilitat i erudició subjacent que mostra el bategar local en vuit grans capítols (camins, rius, arbres, pedres, gent, oficis, mort i vida) i un epíleg –la capital- que, de bon llegir, mostren amb el saber fer del periodista, tot un món que és allà. Apareixen Josep Carner o Santiago Rusiñol. La riquesa de les observacions més enllà de l’acumulació de referències amb comentaris sobre la psicologia, el caràcter, la mentalitat, la manera de ser, etc. l’esdevenen una aportació molt suggestiva pel coneixement que ultrapassa l’estricte àmbit descriptiu d’una ciutat.

Girona ara i sempre

Els, diguem-ne, temes, gairebé cent-cinquanta, són una delícia. Del Tapís de la Creació, que titula «Tot el món en un tapís» ens l’explica, amb mirada dinàmica, i amb un aprofundiment i interès remarcable. L’estil de la prosa d’Aragó és peculiar per la diafanitat de l’exposició i el sentit de profunditat, per aquesta raó els seus llibres han assolit èxit de crítica, de pública i esdevenen referència ineludible.

 

La seva aportació com a periodista de la ciutat, no seria el cronista de Girona del dia a dia sinó el cronista del conjunt, el cronista de la visió general de la ciutat i dels problemes específics. Un tipus de periodisme que tant pot esdevenir la descripció d’un espai com la crítica a un problema. En el pròleg de l’obra sobre la Devesa, que acabem de citar, glosa un article de l’estiu del 1962 dedicat al gran espai verd de la capital gironina i que li fou censurat. Escriu, sense agror, amb meticulositat i afirma:

 

Era l’estiu del 1962, i acabava d’obtenir el títol de periodista. Un grup de gironins maldàvem per fer sortir cada mes la revista «Vida catòlica», que sota l’empar del Bisbat suposava una petita finestra informativa enmig deis opacs / espessos murs de l’època. La revista s’acollia als beneficis que el Règim donava a l’Església ¡ passava només pal sedàs d’una «censura eclesiàstica» que li permetia d’estalviar-se la censura civil. No oblidàvem, però, de tractar els temes profans, fins allà on era prudent, per tal de suplir els obligats silencis d’altres publicacions o la seva mateixa inexistència. Fou així com un dia, quan l’Ajuntament va prendre l’acord de tallar cent plàtans de la Devesa, vàrem redactar un comentari crític per a la primera pàgina. Però resultava que el nostre censor religiós era un canonge molt amic de l’alcalde, i ens va tatxar el text sencer amb l’odiós llapis vermell.

Girona grisa i negra

Segurament l’obra més coneguda d’Aragó és un llibre col·lectiu: Girona, grisa i negra (1972), escrita  amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades que generà un intens debat en posar sobre la taula el paper de la ciutat. Els quatre periodistes, diuen, que l’escriuen per a conèixer millor la ciutat. Els capítols no són redactats per cadascun, com la majoria de llibres col·lectius sinó discutits en grup amb la qual cosa es guanya en profunditat ideològica en ser assumpcions d’un grup ben representatiu, de diverses tendències, del periodisme gironí en els seus portaveus públics més destacats.

 

El treball és una visió molt completa, i val a dir acurada i no exempta de discussions, sobre el paper de la ciutat en el conjunt territorial català. Els autors  es fixen, amb molta precisió, en els mots a usar per mor de la meticulositat. S’enceta, i ocupa la meitat del llibre, amb aspectes històrics, urbanístics descriptius de conjunt. Hi apareix des del Ter a Susqueda, de la Costa Brava a la Devesa. La vida col·lectiva en aspectes d’interès, de la religió a la universitat o la comunicació. La temàtica és: agricultura, indústria i turisme enteses com a eines de treball.. Analitzen també aspectes conflictius com la immigració, la convivència. Aquest treball, com els altres d’Aragó, segons Marta Madrenas (Diari de Girona, 25-VIII-2016) constitueix un coneixement precís i un record  per a diverses generacions. La periodista cita diverses frases antològiques d’entrevistes que se li feren a Aragó, en publicacions diverses, i ens quedem amb una:

«Cap dels meus llibres no s’hauria pogut escriure i jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat doncs, total i absoluta.»

Al «Punt final» els autors afirmen que podrien haver pogut el Llibre negre de la ciutat però no han volgut caure en el parany masoquista tot i que de temes no en faltaven i el clouen, afermant un cant a la voluntat de ser. Diuen:

«per què tenim fe, fe autèntica en Girona, en les comarques, en els homes que han configurat a través dels segles la nostra història, malgrat tot i contra tot, i que ens han ofert la possibilitat de creure encara en un futur ben nostre i dels nostres fills.»

Quan al·ludeixen als hotels que hom volia construir al bell mig de la Devesa, les atrotinades carreteres, la pèrdua dels carrilets, el tren que fa de muralla, els peatges de les autopistes, la falta d’universitat, el silenci editorial gironí… Uns problemes s’han resolt, altres no tant i alguns gens, el llibre va posar sobre la taula una realitat.

Girona grisa i negra despres

Tres dècades després apareix Girona, grisa i negra després de 27 anys 1972-1999 que apareix per l’Ajuntament local el 1999. Un dels autors, Just M. Casero, ja no hi és. Al pròleg l’historiador, i alcalde, Joaquim Nadal vol l’opinió dels autors, atesa la importància del llibre: «Per eixamplar perspectives, obrir horitzons i facilitar lliurement la creativitat emprenedora, i fer així un nou gran salt endavant». Tot un programa i res a afegir. Aragó mateix, aquell estiu del 1972, comenta l’impacte mediàtic que té el llibre. Els grans diaris de Barcelona en parlen, tots, malgrat que algun com El Ciero rebutja una entrevista d’un redactor seu. Després venen les ressenyes, una desena amb noms avui mítics –Josep Faulí, Joaquim Ventalló, Benet Ribas, Xavier Dalfó, Antoni Plaja Mateu… El setembre l’edició s’exhaureix i el carrer és un èxit, se’n parla molt. El 1973 segona edició. El petit quadern que aplega les reflexions tres dècades després encara posa el dit a la nafra en alguns aspectes –turisme, comunicació…- però el panorama general ha canviar. Guillamet tanca el seu capítol dient:

«Des de Barcelona, Girona fa goig i conforma, és el símbol més clar de la puixança de les ciutats catalanes, el cas més rellevant la primera de les altres capitals. Des de Figueres, fa enveja. Serà ben difícil competir amb Girona. Caldrà aliar-s’hi.»

Papers de butxacaPapers de butxaca, coedició entre la Diputació de Girona i Punt.Diari i Presència (1986) és una antologia de la secció homònima al setmanari i apareguts entre 1982 i 1985 i algunes de la Revista de Girona. Els agrupa temàticament en aspectes ben diversos: «La ciutat viva», «Paisatge urbà», «Protestes/propostes», «Notes de lectura»…, onze temes en un deliciós aplec que és una autèntica, ara si, crònica de la ciutat en els aspectes que els cronistes oficials no s’ocupaven, apareixen «Vida, passió i mort de les masies», «Les patetes fregides de Lloret» i centenars d’altres temes que esdevenen el retrat d’una època. Aquesta és l’aportació del periodisme a la història, la contribució al coneixement per a entendre’ns millor, les persones i també la realitat.

 

Dues obres de veritable interès i que reservem per tancar aquesta aproximació bibliogràfica és Periodisme sense sospita (2013, Contravent) que del 1952 fins al 1977 narren el compromís amb la veritat, especialment des de presència, el setmanari que va dirigir del 1967 al 1979 i del qual en mostra interioritats en un text farcit de documents, al·lusions personals, etc. i són unes modèliques memòries de periodista.

Periodisme sota sospita

 

Les set-centes pàgines no han de fer por com si fossin unes memòries extenses tipus Ibàñez Escofet o Tísner, són breus però editades amb el cos de lletra més gran possible. Ens digué Quim Torra, l’editor, que fou per decisió de l’autor. Bé detalls al marge el seu contingut és molt important no només pel periodisme gironí sinó per la història del periodisme català. A més de l’explicació a fons de Presència hi ha molts altres materials. Hi apareixen semblances dels amics, dels noms recuperats i el marc polític i cultural de la Girona i Catalunya del període en una, com tota la seva obra, molt ben escrita recuperació memorialística.

 

 

La segona són Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998) elaborat amb l’historiador Josep Clara. Joaquim Nadal al pròleg remarca com la imatge de Rahola serà ampliada per la profunditat de l’acció i pensament que palesa la correspondència. Les cinc mil cartes, de les que s’ofereix relació, a mil corresponsals són una imatge de la seva labor. Les cent cartes que es presenten són un tast de la relació de l’arxiver i historiador amb la intel·lectualitat catalana. Per exemple de Pau Casals ofereix quatre cartes en les quals el músic li agraeix la tramesa de llibres i li ofereix la seva adhesió el 1927 per l’Ateneu de Girona. En els epistolaris sovint hi ha, i la frase és de l’historiador i ex alcalde Nadal, més informació que en els llibres d’actas oficials.

Epistolaris Rahola

Aragó, no va viure intensament Girona i els seus homes sinó que els acostà i preservà, els fa conèixer millor.  Aquest és el seu gran mèrit.

 

Del Diari de Girona copiem les referències a la seva mort en l’aplec de comentaris que recull:

 

«El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va escriure a Twitter “Gironí, periodista, mestre de periodistes. Indispensable en la salvaguarda del patrimoni de Rafel Masó». L’alcaldessa, Marta Madrenas, va assenyalar que estava «commoguda per la trista notícia” i va indicar que es tractava d’«un referent gironí que trobarem a faltar”. El regidor de Cultura, Carles Ribas, es va referir al traspàs com una “pèrdua molt important per a la ciutat en un espectre molt ampli que comprèn tant l’àmbit cultural i periodístic com el social perquè era un prohom de la ciutat». El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va descriure Aragó com una “gran personalitat i un gran gironí” i “una de les persones de més talla intel·lectual de Girona”. Des de la fundació Rafael Masó, el seu president, Jordi Falgàs, va dir que “ha estat un privilegi” treballar amb ell i que Aragó va estar “al peu del canó fins al darrer moment”. Va agrair les cessions a la ciutat de la casa Masó i de tota la seva documentació i va lloar aquesta “generositat” juntament amb la seva dona, que han permès que “la ciutat tingut aquest patrimoni per sempre més”». L’exalcalde Joaquim Nadal va destacar que Aragó ha estat sempre “molt implicat amb la vida local” i que “això li ha permès tenir un coneixement molt profund de la societat gironina que li va permetre desplegar la seva activitat vocacional amb un compromís constant amb la ciutat”. Nadal va descriure Aragó com “un cronista de la vida ciutadana i de la vida catalana amb els ulls atents i crítics d’un periodista excel·lent”. La Girona, grisa i negra és per l’exbatlle “una mena de declaració de principis de combat democràtic per la ciutat”».

 

 

Bladé i Desumvila: cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

dilluns, 2/05/2016

Artur Bladé, cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

artur_blade

 

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) va començar a escriure als periòdics locals com El Llamp de Gandesa, La Riuada de Mora d’Ebre i altres. També, el 1924 es vincula a La Renaixença de Benissanet de la que en fou secretari. Davant les prohibicions de la dictadura de Primo de Rivera llegí Rovira i Virgili a La Publicitat i la Revista de Catalunya i se li desvetllà el catalanisme de caràcter terral. Estudià magisteri, va exercir la docència també el seu poble del que en serà un cronista excepcional i únic. Al Diccionari d’historiadors se’l qualificà de divulgador història i biògraf, als diccionaris de literatura d’escriptor i periodista. Ho fou tot és clar.

Molt amic de Martí Rouret en serà secretari quan sigui conseller de Sanitat el 1936 i farà tota la guerra al cos de sanitat, a Manresa, Montserrat… Afiliat a ERC, amb una alta consciència patriòtica, viurà amb neguit els tèrbols anys fins a l’exili francès –Perpinyà, Montpeller, París…- d’on podrà marxar a Mèxic. Coneixerà i hi tindrà amistat i els hi dedicarà posteriorment sengles obres a Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols.

 

 

exiliadaPublicarà un fris excepcional de l’exili sota el títol de L’exiliada publicat el 1979 i reeditat recentment en l’edició de l’obra completa. El 1942 podrà anar a Mèxic on serà el cronista del moment en el treball tan útil encara De l’exili a Mèxic (1993). Col·labora en les edicions de l’exili com la Biblioteca Catalana on publica Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols, i més endavant publicarà Francesc Pujols per ell mateix (1967). Col·labora en la premsa de l’exili –La Nostra Revista, Xaloc, Full Català, la Nova Revista, Pont Blau…- De la seva obra a Mèxic remarquem Benissanet (1953) amb el que inaugura la sèrie, intensa, continuada, de treballs sobre les terres de l’Ebre. El 1956 torna a Catalunya però retorna dos anys després a Mèxic, finalment el 1961 s’instal·la, ara definitivament a Catalunya, a Tarragona i Benissanet. A la mort de la seva esposa Cinta va a viure a Barcelona amb els seus fills.

 

 

 

 

 

exiliada 1

 

 

 

exiliada 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les comarques tarragonines hi deixa petjada com a cronista i també com a dinamitzador cultural, professor de català, impulsor de la pròpia identitat davant les adversitats estructurals. Serà un dels promotors d’Òmnium Cultural i excel·lirà com diem com a cronista de la vida cultural i social en uns dietaris dels anys seixanta i setanta, publicats per la Diputació de Tarragona. Recentment Cossetània té cura de l’edició de la seva obra completa i també ha publicat obres d’estudi com El meu Artur Bladé. Albert Manent al pròleg dels dietaris tarragonins en destaca el mèrit i valora el nivell de cronista de Bladé que per les terres de l’Ebre, per l’exili, per Tarragona ciutat i pel conjunt del país concloent que esdevé un cronista excepcional.

 

viure_tarragona_1970-71

Una de les primeres labors de la història fou la crònica, els cronicons medievals, el detall del dia a dia dels monestirs i òrgans de poder com la Generalitat. Seguint aquest desig de preservar l’ahir i gaudir-ne amb el redacció, el ciutadà narra el seu -i el col·lectiu- dia a dia i aquest és un dels grans mèrits de Bladé: fer-nos conèixer l’ahir seu i col·lectiu. Els altres mèrits el nivell de pulcritud i qualitat literària i la densitat conceptual de dades que aporta, de sentit col·lectiu, el que el seu màxim estudiós Xavier Garcia en diu “el retaule biogràfic d’un país en ebullició”. Com a periodista treballà sempre en mitjans com a col·laborador, abans de la guerra per exemple a L’Opinió, a l’exili amb les revistes esmentades i a la tornada, els seus articles i textos literaris a Avui, Tele-Estel, Serra d’Or i altres capçaleres esdevenen una valuosa contribució al coneixement del període.

 

 

arv i el seu temps

Dels seus treballs històrics remarquem els treballs a la popular Episodis de la Història de l’editor Rafael Dalmau i dels biogràfics, Contribució a la biografia de mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), El senyor Moragas, Moraguetes (1970), El meu Rovira i Virgili (1981), també els treballs descriptius que gràcies a l’obra completa, molt ben editada a cura de Xavier Garcia, Cossetània ha fet conèixer en dotze volums en els volums dedicats a la història, la biografia i la crònica. D’aquesta obra completa, a més del valor literari històricament voldríem remarcar un dels tres volums dedicat a biografies que conté El meu Rovira i Virgili i la vida d’un català excepcional. Antoni Terré de Mora d’Ebre, una biografia exquisida en la que Bladé aporta dades i ho fa amb una habilitat narrativa extraordinària. Esperem pugui concloure amb els articles periodístics recents que de la mà de Bladé tenen un valor rellevant.  Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984) fou una de les primeres biografies i encara avui aporta moltes referències sobre el periodista -i polític- més rellevant de les esquerres de la primera meitat del XX.

 

de l'exili a Mèxic

Sobre l’exili a més de l’exiliada té dos volums que són Viatge a l’esperança. Impressions d’un viatge a la nostra terra l’any 1956 i De l’exili a Mèxic, aquest, encàrrec de l’Albert Manent que el patrocinà des de la Generalitat on era alt càrrec, assessor de presidència i director general després, és una obra on Bladé aplega el que va escriure i publicar a Mèxic, i també en el retorn referit a l’exili amb retrats dels escriptor i polítics, comentaris i descripcions dels esdeveniments i capçaleres, etc. configurant un treball de conjunt que ens acosta a la importància de l’exili català al país asteca amb dades de noms coneguts com Josep Carner o pau Casals o d’altres no tant com Francesc Adell i Ferrer o Josep M. Francès.

 

benissanet

De la biografia que Xavier Garcia li va dedicar Artur Bladé en la política i literatura catalanes del segle XX destaca com un dels trets que han provocat l’escàs reconeixement envers la seva obra i figura, tot i que ha obtingut algun guardó institucional però no els que en justícia pertoquen a la seva extens i important obra, la ruralitat i l’allunyament. Té raó però l’absència d’un estat propi amb tots els seus mecanismes i un altre que només vetlla per una llengua i continguts aliens. L’edició de l’obra completa tanmateix és una bona restitució i el treball del curador sentit i eficient. Escriu Garcia: “En molts de les seves pàgines, tant les que dedica a la terra natal com les més greus derivades de l’exili, s’hi troba aquesta barreja entre elevació sentimental i terrenalitat irònica. D’aquesta manera, el producte narrat queda compensat, fet que designa l’equilibri serè amb que contemplava la realitat. Aquella seva serenitat només la trobava i era filla directa del paisatge.”

El castell de Miravet

montpeller català

prior pena

 

 

 

 

Una obra de cultura que dels primers treballs sobre els pobles de l’Ebre i aspectes històrics amb les monografies de Rafael Dalmau fins ara amb l’obra completa se’ns acosta i gràcies a les institucions Ajuntament i Diputació de Tarragona fan que l’Ebre i l’ahir pugui ser més aprop. tant de bo segueixi aquesta recuperació i si fa poc la sorpresa fou el dietari del viatge de l’exili potser demà ho serà la publicació dels dietaris de joventut.

De França a Mèxic dietari de viatge

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

dilluns, 4/04/2016

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

la foto2

 

Escriptor, periodista I com a historiador feu diverses incursions en el món del passat des d’una posició testimonial, de cronista i amb la voluntat de donar a conèixer un temps.  Nat a Salt el 15 d’abril de 1909 morí a la capital mexicana l’11 de setembre del 1983 en el país que l’acollí fraternalment tot i que s’enyorà terriblement de Catalunya i de les seves estimades comarques gironines. A Salt estudià a l’escola primària i fou oficinista en una empresa comercial. Per la seva vocació literària va escriure i col·labora en revistes locals com El Poble de Salt el quinzenal saltenc que fundà amb Iu Bohigas i altres. S’afilià a ERC on milità tota la vida. Secretari de Puig Pujades com a governador civil de Girona i d’altres fins que el 1937 s’incorporà a l’exèrcit. Fou un dels fundador de l’associació Amics de Mèxic, escriuen Mèjic tal com s’ha de pronunciar, el 1937, entitat d’inspiració anarquista però en la que hi col·laboren militants d’altres partits, com el mateix Cabruja, home d’ERC. Visqué 44 anys al país asteca, gairebé el doble dels que visqué a Catalunya… Col·labora a La Humanitat, La Campana de Gràcia i altres publicacions d’abast general però catalanes i d’esquerres en la línia del seu pensament.

 

Durant la guerra col·labora en publicacions del front com Nuestra Brigada però fonamentalment a L’Autonomista on hi publica «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 amb «Mentre esperem». Fora bo es poguessin publicar per l’interès testimonial que encara tenen i la vigoria i qualitat amb la que foren redactades. Marxa al front el setembre del 1937 i immediatament i va publicar cròniques i articles especialment al diari del que era redactor i que li dedica un dinar de comiat el dia 20 en el qual apareix en portada la notícia que marxa al front. Era habitual aleshores que la premsa donés notícia dels seus redactors que anaven a primera línia i no com a corresponsals sinó cridats per lluitar. Era un toc d’estímul a la ciutadania com a exemple de combat contra els militars revoltats. El 25 de desembre de 1937 publica «Un milicià de la cultura» i és el model del seu to i estil en el diari de Dàrius Rahola,  L’Autonomista de Girona on hi col·labora activament amb articles, cròniques, com hem dit durant la guerra, tot un món d’il·lusions… i ho fa amb ganes i sentit que s’hi juga molt tothom.

Arribà a Mèxic el 16 d’octubre de 1942 amb el cèlebre vaixell Nyassa després del pas pels camps de concentració del Rosselló on estigué uns mesos i es refugia a la residència de Montpeller podent anar a Mèxic. Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i explica com eren bons amics, també amb en Carles Jordà, mort abans de la guerra i amb en Puig Pujades i Claudi Ametlla, exiliats a França. Diu com va col·laborar en tots els números d’aquesta publicació i com corregia, dos cops la revista, sempre, compaginant, maquetant… en la feina tant fosca i necessària de la intendència editorial que en la premsa d’exili fou la bandera de la llibertat de Catalunya i la mostra de la seva identitat. Diu Potau: «La tasca d’En Cabruja en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Orfeó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls amb tot i que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que visqué amb la vista fixa en Catalunya».

Va col·laborar en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili (1943), La Nostra Revista (1955-1958), La Humanitat (1959-1965) i especialment, de la que en fou responsable Orfeó Català, portaveu de la important centre que reunió els emigrats i, amb la guerra, refugiats i exiliats  (1962-1965?), també a Pont Blau, Full Català, Catalunya, Xaloc, La Nova  Revista, totes elles de Mèxic i també en publicacions en l’etapa anterior francesa com El Poble Català abans d’anar a Mèxic. Un periodista compromès com ell no podia estar al marge de la vida política i social mexicana ni oblidar-se de les seves arrels i va col·laborar amb aquestes temàtiques als diaris mexicans Excelsior i El Nacional. També col·labora en altres publicacions d’exili com Ressorgiment de Buenos Aires. Professionalment fou tècnic editorial d’UTHEA, -Unión Tipogràfica Editorial Hispano Americana- que dirigia el català Estanislau Ruiz Ponseti, la gran editorial mexicana i aspirava, en el retorn, de seguir amb aquesta editorial a Catalunya. Un company seu de l’editorial, Pere Calders havent tornat a Barcelona li comenta el fet en una carta del 5 de setembre de 1964: «Tanmateix, ara ja puc concretar: estic contentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa em dol (una petita recança de la qual no em puc fer retrets)és no haver tornat abans. No dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els esforços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de salvar-la.» Cabruja no torna, ni mort Franco.

raïm

Fou nomenat membre de l’Ateneo de Letras de la Academia Mexicana de la Ciudad de Mèxico. Va escriure molt, llibres de poesia com Ona i ocell (1950) o Raïm (1951) i novel·la com Les òlibes (1951) traduïda a l’espanyol amb el títol d’Aves siniestras. Deixa dues novel·les inèdites: El Trull i Job, el volum de contes La Pastora i la serp, i dos de poesia Llum- i fal·lera  i Efluvis literaris.

Lluís Nicolau d’Olwer en una carta de l’1 de maig de 1950 li diu que el llibre Raïm (1951) és «un crit d’enyorament, delicat i sincer.» i Pau Casals el 15 de maig de 1950 des de Prada li reitera: «sentir la flaire dels vostres poemes, en els quals he vist en diferents llocs la paraula enyorança –sí, la que tots sentim…» Carles Riba li tramet, el 28 de juliol una molt extensa i sentida carta que és una crònica de la duresa de l’interior -«de vegades l’aire ací és tant espès…» i un crit de salutació per l’exili fructífer i el felicita: «Per molts anys. La Pàtria demana sens dubte gras construccions, però cors i caràcters com el vostre són la mateixa solera  “secreta i concreta”, sense la qual aquelles no es tindrien.» Un poema ens mostra el to líric i intimista de l’obra: «Visc absent / de l’hora que passa. Com tu, record; com tu, esperança.» Aquest és el to de l’obra, un món, l’exili que recorda un ahir i maldà per un demà. tres anys després el 1954 publica Les òlibes, una dura història, realisme i detallisme, de l’austera i dura vida de tres germanes en un mas perdut, un retrat de la vida d’aquest país que tanta duresa ha patit i que ens acosta a un món d’ahir. Si a Raïm els dibuixos de Porta idealitzen un passat en aquest, editat per Edicions Costa Brava també a Mèxic té un pi i una atzavara amb el mar d’una Costa Brava absent en portada. Res no és casual com la data, un quinze d’octubre, en record a l’afusellament de Companys…

les òlibes

Coneguérem a Mèxic el 2004 a la seva esposa, Rosa Castillo, una mestre que per amor amb ell va aprendre català. En demanar-li com fou la relació ens explicà que hi havia una tertúlia de catalans en una botiga de queviures que fundà, d’abarrotes com en diuen en aquelles latituds. De l’escolta atenta, i la simpatia que li despertà en sorgí l’amor i l’aprenentatge de la llengua i un fill, de nom Jordi. La botiga fracassà però el matrimoni fructificar. L’esposa, mestre, ha participat sempre en totes les activitats que a Salt i a Girona s’han fet d’homenatge i record a  Agustí Cabruja. En tots els viatges que hem fet a Mèxic hem procurat disposar d’un moment per a saludar-la i ella ens ha correspost amb detalls com la fotocòpia de l’obra de Cabruja, fotografies… Des del 2004 ens hem trobat mitja dotzena de vegades. Sovint, anàvem a un Sambords – preferentment el dels azulejos, preciós, al davant la torre Amèrica, on feia, per l’excepció de la trobada, un piscolabis de pastelitos i li parlava jo de Catalunya i ella del seu amor. Finalment, el 2014 em va mostrar, quan no tenia temps ella venia encara que fos un moment a l’hotel on estava i platicàvem com diuen allà… i hem mostrava records, un plec de fotografies i cartes que tenia en un penjoll penjat del coll. Va dir-me: així el tinc a prop del cor. A la sala on érem, els dos catalans de la taula del costat, joves viatjans com es deia abans, també és van emocionar i quan els hi vaig demanar si ens podien fer una fotografia el somriure que feren fou d’intensitat corresposta a la força de l’amor de Rosa per l’Agustí.

La ciudad de madera

De l’obra de Cabruja volem destacar, ultra les cròniques de L’Autonomista diversos llibres ben suggerents que mostren el clima del que fou un món que es desfeia. Així Terra nostra… (imatges i anècdotes) també il·lustrat per Porra i editat, és clar, a Mèxic, el 1946 que esdevé un preciós fris sobre els primers moments de l’exili, un conjunt de petites històries, anècdotes, vivències, on hi apareixen des de Fabra fins a Rovira i Virgili, de Corredor a Casals o Benguerel i que amb la simplicitat del petit text, de l’apunt ens acosten fins a entelar els ulls al que fou l’exili com la carta que rep del seu amic d’Argentina que anava al Centre Català i s’asseia tot davant un mapa de Catalunya i s’hi estava temps, mirant els pobles, els topans i els rius, les muntanyes i el mar, i és clar recordava i escriu a Cabruja dient: «M’enyoro a tot hora; i bé puc dir que quan estic més bé és quan parlo de la terra…» No és cap estudi global, ni una síntesi personal sinó uns apunts, unes pinzellades que ens acosten al drama, tragèdia del que fou l’exili.

L’any següent i del mateix to, també unes pinzellades, s’acara amb el que fou el record del temps passat als camps. És La ciudad de madera, il·lustrat altre cop per Porta i editat per Vértice. Anteriorment els havia publicat a la revista España en una secció d’èxit «Estampas del Exilio» i les recull, en espanyol, -és el seu únic llibre en aquesta llengua i esdevindrà una fotografia paorosa del que fou viure a la intempèrie, aire i tramuntana, platja i salnitre, nit i fret, solitud i multitud, en els camps de les platges de la Catalunya sota administració francesa des que els reis espanyols les hi regalaren el 1659. En aquesta obra una setantena d’instantànies sobre la vida quotidiana als camps, a Sant Cebrià, a Argelers i que ens acosten al que fou la filferrada i la sorra. Per a uns anècdotes, simples imatges d’un instant fugisser, per a altres la tendresa del qui copsa amb la mirada tot un món que es desfà com un viacrucis a l’espera del Gòlgota i sense resurrecció però algú ha d’explicar, a set anys de l’episodi el fet. Cabruja és nega a reconèixe’rs l’autor del llibre. Segur que va veure tant de dolor que va voler mostrar-ho com un simple toc d’atenció. Creiem, com Agustí Centelles que no va poder fer fotos de la Retirada de tant de dolor com veia, Cabruja en mostrarà unes anècdotes.

terra nostra

A Catalunya, Cabruja fora d’algun article a Serra d’Or i Tele-Estel pràcticament no hi participà. Es bolcà a Mèxic on podia escriure amb llibertat sobre el que li interessava.I especialment a les revistes d’exili on Catalunya sempre hi serà present.

 

 

Mort, la seva obra, més estrictament històrica, tot i el valor testimonial que té l’anterior que coneixem gràcies a l’Ajuntament de Salt i a la Diputació de Girona té valor per les semblances, els retrats a contemporanis en una obra que tingut dues edicions, en ampliació.

polítics i escriptors gironins

 

 

Efectivament, el 1987 apareix Polítics i escriptors gironins durant la Segona República. Anècdotes i records. Un primer tast d’una obra de la que historiadors gironins com Josep Clara i Miquel Berga en reclamaven la seva projecció. Al pròleg, Heribert Barrera destaca la voluntat de l’autor d’escriure i de fer-ho com a memorialista. El llibre s’obre amb una endreça a Carles Rahola, nom que sovint és referent –dedicatòries, semblances…- en altres treballs de Cabruja. La vintena de gironins que s’hi mostren, de Puig Pujades a Irla passant per Dot, Santaló…. apareixen en semblances de caràcter vital, amb anècdotes, vivències i comentaris que ens acosten als personatges amb una extraordinària vivor i gran vitalitat. Una prosa amena, directa, viva que ens acosta al temps de gairebé –aviat ho farà- un segle però com si fos ahir per la directa sensació de frescor i la proximitat que hi configura. Un món proper. Gràcies als retrats ens acostem a l’ahir. Aquest és el mèrit del periodista que escriu materials d’història.

homes de la meva terra

El segon gran treball a remarcar és Homes de la meva terra que editat  2002 per la Diputació de Girona ofereix un retaule ara sobre el conjunt del país, a més dels gironins que havia editat anteriorment s’hi apleguen els polítics, de Prat de la Riba a Companys, de Carrasco a Nicolau d’Olwer o intel·lectuals com Fabra, Serra i Moret, Carles Riba… en un conjunt bigarrat que ens acosta a una generació de contemporanis, grans i petits, alguns de no coneguts però tots amb incidència en els anys profunds de la República que encarnen el moment dolç de Cabruja, una il·lusió que s’esvaí. El 24 de febrer de 1984 Salt dedicà una placa al carrer que porta el seu nom, Rosa Castillo hi va anar i amb el batlle de la ciutat i Heribert Barrera, president del Parlament se’l recordà i de Salt la Diputació republicana ens ha acostat part de la seva obra, d’un gironí que s’identificà amb el país i en patí la diàspora. La seva obra, feta de pinzellades és una mostra de la labor de periodistes que projectaren una realitat. Si coneguéssim les cròniques i articles podríem veure un altre important aspecte del compromís de país de gent de base, sense posició política de relleu, ni estudis universitaris però amb el to que dóna l’espontaneïtat de l’ideal, com deien, d’abans de l’exili.

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

AGUSTÍ DURAN I SANPERE ARXIUS I HISTÒRIA

dilluns, 9/11/2015

Agustí Duran i Sanpere. Arxius i història

foto

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) historiador i arxiver tot i que les facetes d’arqueòleg i activista cultural són també ben notables. Cal fixar-se en el tomb de la dimensió que pren l’arxiu sota la seva direcció, que a més de dipòsit de custòdia el feu esdevenir en centre d’activitats culturals gràcies al dinamisme i voluntat de fer participar l’usuari en la vida del centre. Es llicencia en lletres aconseguint un doctorat. Els seus antecedents eren d’una família culta, l’avi fou professor de dret a la universitat de Cervera i també hi ha notaris, registradors, etc. La seva casa natal, avui propietat del consistori de Cervera, fou convertida en el Museu que duu el seu nom. El seu arxiu, és clar, és al Comarcal de Cervera.
Arxiver, el 1914 s’ocupà del municipal de Cervera aconseguint tres anys més tard la plaça d’arxiver municipal de Barcelona ocupant-se del trasllat a la nova seu on és, des del 1921, l’arxiu hemerogràfic i bibliogràfic que és conegut popularment com Casa de l’Ardiaca tot i que el nom oficial és Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’estructura en quatre grans blocs: l’hemeroteca, la cartoteca i els cartells i impresos, la biblioteca i les fotografies, emancipades avui en un arxiu propi. A l’AHCB n’ocupà la direcció fins el 1957 que es jubila. Al llarg d’aquestes dècades el projectà socialment amb iniciatives com les xerrades radiofòniques, editades posteriorment en volum, Barcelona Divulgación Històrica, les exposicions com per exemple, de moltes la d’homenatge a Pau Casals el 1934 que fou molt celebrada i altres activitats que obrien l’arxiu a la ciutat.

Descripció del barri gotic
La seva personalitat d’acció el porta a participar en les societats acadèmiques com l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí entre 1961 i 1963 i l’Institut d’Estudis Catalans del qual fou president el 1957 així com de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Destaquem la seva labor al front del Museu Comarcal de Cervera. Salvar i preservar patrimoni però també projectar-lo i difondre’l. S’ocupà de debatre i ajudar al que seria el futur Museu d’Història de Barcelona. Organitzà, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, un pavelló com a introducció al que havia de ser aquest futur centre.
Durant la guerra civil rebé de la Generalitat l’encàrrec d’assumir la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya i s’ocupà de la preservació del material documental, del tresor bibliogràfic i hemerogràfic. Treballà, com Jordi Rubió i Balaguer per les biblioteques i Joaquim Folch i Torres per l’art en aquesta labor. Explicà, a Zuric, diu la seva filla Eulàlia Duran, el sistema de protecció emprat. Els bombardeigs eren una preocupació i molts fons locals es portaren a Viladrau per la seva preservació. Duran se n’ocupà amb neguit i constància. L’enemic també era a l’interior amb les cremes de tot el que fes tuf eclesiàstic sense respectar el valor històric, cultural o artístic. Duran ho feu, com durant el franquisme, amb els impresos clandestines, la premsa política, sindical, estudiantil, etc. també clandestina atès que tots aquests materials formen part del corpus col•lectiu. Per a copsar la importància diguem que hi havia més de cent-cinquanta mil pergamins i que les col•leccions de premsa diària i periòdica són tan valuoses que cal considerar molts diaris barcelonins que tenen més de cinc-cents volums atès que la majoria són relligats, per mesos i la col•lecció global és doncs així única.
Fou sotmès a depuració professional i a consell de guerra. L’acusaven d’haver sortit de Catalunya i no haver-se «passat» als franquistes perquè podia fer-ho. No va tenir fàcil la tornada però finalment la causa fou arxivada i pogué pogué tornar a la direcció de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Fundà aleshores l’Institut Municipal d’Història de Barcelona el 1943 aplegant a més de l’AHCB, el Museu de la Ciutat i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Després de la jubilació es dedicà a Cervera assumint iniciatives com el Museu del Blat i la Pagesia (1964) i l’esmentat Museu Comarcal (1959) que duu el seu nom i sempre la recerca amb la posterior publicació.
La seva obra gira a l’entorn de dos punts centrals. Cervera i Barcelona. Disposem d’una bibliografia inclosa en la semblança biogràfica que li dedicà el periodista Manuel Tarin Iglesias (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1967) on al llarg d’una trentena de pàgines es desgrana la voluminosa producció acadèmica. Aquest periodista constata el creixement, de 300 llibres a 100.000.

art
Entenia l’arxivística com una projecció i cal fer l’elogi del Barcelona Divulgación Històrica que setmanalment des de Ràdio Barcelona donava a conèixer informació sobre recerques i que diu ell mateix «resistieron la prueba de su publicación» durant deu anys, més de mil breus articles de temàtiques local d’ell i altres col·laboradors que foren recollits en vuit volums. Escriu l’artífex:
Nuestro boletín ha sido el altavoz que ha dado a conocer las actividades del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad y ha vulgarizado la idea de nuestro Archivo Histórico y de nuestros museos. Este hecho ha tenido también su trascendencia; cada día vemos aparecer en los barrios de la ciudad, que han conservado alguna diversificación urbanística, centros culturales llamados francamente Archivo Histórico.

viatge al voltant del mon
Sempre el treballa i ajudar a altri. Carreras Candi en glosar el 1924 la seva figura arran l’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres exposa una anècdota en el discurs que llegí en la solemne recepció pública, que no resistim a no citar:
Una de les moltes vegades d’emportar-se’n Mossèn Pinós a son domicili llibres del arxiu municipal per treballar, ho veié cert regidor, delatant-lo, presumint tenia intenció de quedar-se’ls. Succeí axó en 1912, quan la salut li començava a decaure. Temerós En Duran del disgust que tindria si la delació portes alguna conseqüència, s’apressuri a vindicar-lo davant del Alcalde y dels regidors i tant resulta enaltida la seva persona que l’Ajuntament, nemine discrepante nomena a Mossèn Pinós i a en Duran, arxivers municipals de Cervera, (3 d’agost de 1912) autoritzant-los per treure del Arxiu quants documents los hi convingués mentre les condicions de lloc del Arxiu no permetessin estudiar-los in situ. Això encoratja als dos arxivers a emprendre noves iniciatives, començant la formació d’un petit museu local, adjunt al arxiu.

bARCELONA I LA SEVA HISTORIA
Sobre Barcelona i l’art, els dos grans centres de la seva producció acadèmica, esmentem dels molts treballs: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey (1943), Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Per a la història de l’art a Barcelona. Glosses a documents diversos (1960) recull estudis diversos que a l’empara de la Societat catalana d’Estudis Històrics foren en algun cas publicats i altres inèdits amb el nexe comú que referir-se a l’art antic barceloní. Barcelona (tres volums, 1972-75) apleguen tots els estudis sobre la capital de Catalunya, estudis i articles, tots dispersos i breus i és el seu màxim treball en llibre recollint bona part de la seva producció, heterogènia, àmplia, variada, amb una curiositat oberta i amb un fi olfacte per a esbrinar i amena ploma per a exposar-ho.
Sobre Cervera reuní en el volum Llibre de Cervera (1972) els estudis sobre la capital de la Segarra. Els edità Curial de Max Cahner, casat en primeres núpcies amb la seva filla i l’edició és feta, diu Ramon Turull al pròleg «com a homenatge a la personalitat, a l’obra de l’autor i a la seva fidelitat a Cervera» i, afegeix, també com a instrument pels estudiosos. Una edició esplèndida, amb sis-centes pàgines, gairebé cent cinquanta làmines i els estudis des de la lluita per l’aigua, fins les muralles de defensa, el call dels jueus, convents i hospitals, escoles de gramàtica, notes biogràfiques d’alguns cerverins o el safrà, els gitanos, o el centre comarcal de cultura. Una recopilació d’estudis sobre un tema comú que esdevé una vera història de la capital de la Segarra.

llibre de Cervera
També té estudis diversos com: Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934), Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història d’Igualada (1985) i de caràcter autobiogràfic tem Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (1961) i Pels camins de la història, (1973). Col•laborà en revistes i diaris, com La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, La Publicitat o Serra d’Or com de Cervera com Hoja Parroquial de Cervera o Cooperativa del Campo Comarcal tot i que el gruix és a l’esmentada Barcelona Divulgación Histórica.
La seva filla, Eulàlia Duran en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.

tornant-hi a pensar20151109_145804
A les Evocacions de moments viscuts com la subtitula, o sigui a Tornant-hi a pensar recrea gairebé mig centenar d’episodis o aspectes propers de la seva vida com «L’ou com balla» o «Ciceró a Barcelona» a propòsit d’una tradició secular barcelonina o una làpida; aquests eren els seus centre d’atracció.
Maria Teresa Salat a Miscel·lània Cerverina (nº 14 del 2000-2001) en un molt bon resum n’exposa el cerverisme que ens serveix per cloure aquesta breu nota d’una personalitat excepcional i ben representativa del conjunt de treballadors de la cultura que tant han fet per a la preservació i projecció:
Amb tot l’exposat, pel que fa a la relació entre Agustí Duran i Sanpere i Cervera, es pot arribar a una conclusió contundent: que no era només cerverí perquè hagués nascut en aquesta ciutat, sinó perquè se sentia unit a ella amb uns lligams molt més ferms que els referencials. Ell era conscient no tan sols de la localització geogràfica de les seves rels familiars, sinó del paper que ell mateix podia jugar en l’entorn social d’una ciutat eminentment rural, plena de testimonis de la història catalana i mancada de la fortalesa d’esperit capaç de valorar-los. Per tant, a més d’aclarir a tothom que ell es deia Agustí perquè havia nascut en el barri cerverí dedicat a aquest sant, va prendre una actitud activa vers aquesta ciutat, de manera que, conscient de les seves possibilitats, va utilitzar la seva facilitat de paraula (escrita i oral), la seva posició sociopolítica i la influència que tenia sobre algunes persones o estaments importants de l’etapa que ell va viure, per posar-les al servei de la conservació, el salvament, la restauració i la divulgació d’una historial d’un patrimoni que ell va saber valorar en els seus justos paràmetres, en el context dels esdeveniments que es generaven a Catalunya.

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.