Arxiu de la categoria ‘Història econòmica’

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Ernest Lluch, historiador de l’economia

dimecres, 6/07/2016

Ernest Lluch, historiador de l’economia

 

Que pensa Ernest Lluch

 

(Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Historiador del pensament econòmic i economista, polític, publicista, autor d’una molt extensa i interessant obra. Catedràtic de  la Universitat de Barcelona i rector de la UIMP ha tingut una presència pública considerable. A través de llibres, i també d’articles de premsa i intervencions radiofòniques i televisives influí amb el seu pensament -socialista i catalanista- que palesa una de les trajectòries intel·lectuals més vàlides, singulars i honestes del nostre segle XX.

Presentem ara una dotzena d’obres, les més interessants al nostre parer, però la seva producció és molt més extensa i valuosa. Així caldria citar La via valenciana (1976 i 2001), Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820), Vademecum su zwei Klassikern des Spanischen wirtschaftsdenkens (1998), Las Españas vencidas del siglo XVIII, Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), Aragonesismo austriacista (1734-1742) (2000).

 

Catalunya vençuda s XVIII

Històricament hi ha quatre llibres de Lluch que excel·leixen pel seu nivell, curiositat i és clar per l’aportació que una ment inquieta i treballadora com la seva ha fet. Són els estudis del segle XVIII, del que esdevingué especialista, amb l’assaig La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) on estudia diversos aspectes del període. L’alternativa catalana (1700-1714-1714), la recopilació de textos Escrits polítics del segle XVIII. Via fora als adormits i Escrits polítics.

Escrits polítics s XVIII

Algunes de les seves afirmacions han estat usades per historiadors especialistes en considerar el nacionalisme, el català, com una bèstia negra, així escriuen a la secció de llibres de La Vanguardia, referint-se al llibre de Lluch (20-XII-1996): «Los fundamentos históricos de la Renaixença estaban claramente presentes en el, tantas veces denostado desde una óptica nacionalista miope, siglo XVIII.» Potser si però quan aquests historiadors partidistes afirmen que és una modernització aplicar les lleis castellanes a Catalunya el segle XVIII tot grinyola. Gràcies a Josep M. Torras Ribé per explicar-nos com fou per la ferotge repressió del 1714 que aplicaren les “modernes” legislacions.

L'alternativa catalana Ramon de Vilana

Lluch publicà articles a la revista d’història L’Avenç i els recull en aquest volum així el capítol «La producció de llibres en la morta viva 1476-1860» en relació la utilització editorial de la llengua catalana i conclou en l’ús complex –morta viva- però també amb la importància de l’assassinada viva. La realitat, com sempre, és plena de matisos i no podem sintetitzar barroerament. Meticulosament Lluch, comptant llibres i mirant la llengua de gasetes, ofereix dades, però malauradament falta documentació així caldria fixar-se en els materials de venda és a dir en els materials per a l’exportació que tenien altres llengües però vaja quan hom s’inquireix, i Lluch ho fa, elimina esquematismes i reduccionismes i la feina de l’historiador és explicar i no justificar. Sobre la dècada dels trenta al quaranta del XXIII amb l’austriacisme «persistent i purificat» en diu arranca amb citacions llatines d’èpoques, les pintades al carrer: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». Això fa que hi hagi deler per la lectura atesa l’amenitat i agilitat del relat lluchià.

El gran conversador que també era Lluch aconsegueix amb la seva prosa agradable, una mirada, revisant Soldevila, estudiant tota la bibliografia, remenant els arxius, ens acosta a Cervera i la seva universitat, ens explica Romà i Rossell i Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria i el projecte il·lustrat per a Catalunya i la seva capacitat pedagògica sura.

El pensament econòmic a Catalunya

Un autor que diu «quan he anat per camps que conec malament convoco que hem rectifiquin o, sobretot, que hi treballin», és de lloar i respectar oi més quan ell mateix s’auto-critica en el seu pretensiós subtítol de la tesi doctoral i que tanmateix s’alegra que els joves segueixin citant el gran treball El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) de començaments dels setanta i reeditat trenta anys després la qual cosa diu molt en pro de l’obra. Una magnífica recerca, dirigida per Fabian Estapé i que suscita, escriu Francesc Artal al pròleg, una encesa crítica entusiasta d’Emili Gasch i Francesc Roca els quals constaten constaten com l’estudi de protagonistes, de productes, de matèries primeres, vies de transport, estudiosos foranis… en una intel·ligent juxtaposició la fan devenir aportació indispensable. Aquest és un mèrit.

Ernest Lluch, implicat en labors de recerca i sempre en iniciatives destinades a salvar la morta viva, l’assassinada via i de fa anys, de la negra nit gairebé, com la seva col·laboració al Llibre de l’any de l’Editorial Alcídes els anys seixanta quan la premsa en català encara, vint anys després de la fi de la guerra era prohibida i calia editar en llibre, subterfugi que ja havia usat Valentí Almirall durant la restauració borbònica, el que havia de ser una revista… Col·labora en multitud d’iniciatives, de les més generals com Enciclopèdia Catalana a les més petites com el setmanari local de Figueres Hora Nova. La bibliografia editada per la Fundació Ernest Lluch i amb l’aportació rellevant d’Eugeni Giral, coautor de diversos treballs i bon amic seu, mostra l’amplitud de qui tenia horitzons oberts, un sentit democràtic ple i que pel treball senzill, de viatjant, fins al més alt, ministre, rector, polític representatiu, abasta com els símbols tenen el valor que tenen: el de mostrar el poder. Una molt extensa –i variada- bibliografia que barreja tant publicacions oficials, acadèmiques i erudites com les més humils, senzilles i generalistes. Tota una lliçó abans que s’inventessin els petulants mots de «transferència de coneixement», senzillament es deia  compartir. I des de la coherència i l’honestedat.

 

Entrelluchs

Per aquesta raó es negà, malgrat les presses del batlle d’un poble que l’urgia, a pujar al cotxe que l’havia de dur a la inauguració, amb tothom esperant, perquè el vehicle tenia encara tenia les fletxes i l’escut totalitari –havien passat deu anys!- i en explicar-m’ho afegia: molt sovint no tenim marge en els pressupostos per les iniciatives que creÏem convenen però sempre ens queda el valor simbòlic. Així va voler que hi hagués al lloc d’honor del ministeri de Sanitat el quadre de la Federica Montseny també ministra al costat dels altres. L’anarquista catalana havia estat exclosa per roja. O va donar el seu cavall de cartró de net al Museu del Joguet de Figueres com a mostra d’aquell compartir. Petits o grans  detalls però fets simbòlics que enlairen la talla humana més enllà de l’aportació intel·lectual.

La recent bibliografia que ha aparegut sobre ell ens acosta al seu pensament, però ho fa amb la vida una molt interessant conversa de Marçal Sintes que articula un repàs divulgatiu sobre el ministeri, el socialisme, el catalanisme, Euskadi i l’economia en una reeixida visió com diu Lluís Foix al pròleg que esdevé també conversa llarga i pausada «una satisfacció humana i un plaer intel·lectual». Lluch respectava l’interlocutor, l’escoltava, se’l mirava, parlava per ell, i creava arguments, pedagògicament, amb exemple li feia la brillantor del romànic, que aguanta allunyant-se del barroc pesant.

La conversa amb Lluch era com diu Foix viva. Encara que hi hagués aspectes tèrbols. Recordo que va dir-me que havíem d’arranjar la financiació dels partits polítics que si no ho fèiem la democràcia patiria, eren els temps de FILESA, i tenia raó, a vegades sembla que l’Estat està en franca descomposició. Tornem als vuitanta. Malgrat GAL i LOAPA, corrupció socialista i desoris genèrics el pas del temps respecta a uns pocs socialistes, polítics que per la seva integritat i honradesa intel·lectual a diferència d’altres líders preocupats pel poder i el diner -i no ens referim ni a Roldán ni a Vera- aparcaven idees. L’aportació de Lluch resta com la d’un demòcrata que aspirava a la convivència des del diàleg.

I no va poder ser i ens quedàrem sense la seva transversalitat, sense la seva humanitat que feia que poguéssim compartir llargues vetllades insubornables independentistes amb socialistes com ell que tenia esperances en l’harmonia. I ja no hi ha ni Francesc Ferrer i Gironès l’amfitrió ni el mateix Lluch, i ara a l’agost tocaria el sopar de la ratafia a Romanyà… Un melòman il·lustrat,  un assagista esmolat, un polític honest i un historiador solvent.

 

CCI05072016_0009

Acabem amb les recopilacions d’articles. Així l’obra Apunts sobre economia i cultura. Articles de Serra d’Or (2002) ofereix 88 escrits aplegats a l’entorn dels capítols: Pensament econòmic, Polítiques públiques, Regionalisme econòmic, Economia catalana, País Valencià, Burgesia i capitalisme financer a Catalunya i Cultura i universitat. Massot i Muntaner, director de la revista, al pròleg, reproducció d’un article aparegut a la mateixa Serra d’Or, arran la mort, assassinat com és sabut per ETA per la seva posició en relació al País Basc basada en el diàleg i el respecte. Massot assenyala com Lluch va col·laborar amb la revista del monestir des del 1960 i com seria cap de les seccions de geografia i d’economia. Arran la mort de Franco i la major dedicació a la política la relació minva així com la seva implicació amb altres activitats vinculades a la revista com els premis Serra d’or dels que era membre del jurat.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia foren l’ocasió per a conèixer-nos més durant una dècada atès que sopàvem plegats dues o tres vegades l’any i sempre hi havia constància de la seva profunda vinculació. Recordem el comentari, una vegada, els dos sols, quan la resta del jurat a vegades es retardava dient que els qui treballàvem sense mesurar el temps, és a dir ens llegíem les obres que es presentaven i no en diagonal podíem influir molt més que els altres per les argumentacions a usar. Ens havíem de llegir, i foren uns deu anys, fa no fa, una desena d’obres de les quals comentàvem, a vegades amb pena quan hi havia molts originals bons, a vegades amb preocupació quan les obres no arribaven a uns mínims, sempre però amb la intensitat dels qui sentien el bategar d’una cultura i com tot era important sempre que és fes amb exigència.

 

Articles de premsa

Així, efectivament, era Ernest Lluch, vinculat i dedicat a les iniciatives que li semblaven adient i dedicant-s’hi. El llibre amb articles documentats sempre, polèmics per valents i de persona que li agrada raonar, després de llegir, palesa, amb una escriptura molt amena temes ben innovadors, parlar de Guinea o les caixes d’estalvis o el carlisme o el darrer llibre de J. Ll. Marfany que aixecà polseguera ideològica més que debat historiogràfic. Si parla dels «catalans de Burgos» ho fa llegint Los catalanes en la guerra de España de José M. Fontana i prenent posició en la polèmica entre llengües amb noms, fills dels anteriors: i amb finesa els retola de no democràtic: Escriu Lluch: «Posats a fer, nascuts aquí i vint sempre aquí, o són monolingües castellans o són monolingües castellans culturals encara que facin propaganda aparent del bilingüisme. Els bilingües són els altres, nosaltres. El passat és present. Certs cercles catalans d’alt nivell social es reprodueixen» clar i català, concís i sec. El seu article «Cadira o “silla”»  aparegut  el juliol-agost del 1996 i fàcil de llegir avui gràcies al web de Cervantes virtual on hi ha bona part de la revista montserratina, és modèlic per la lucidesa amb que exposa a propòsit de la llengua com el món oficial català subvenciona el món privat català mentre en espanyol, amb un mercat més gran, no passa. Un  altre llibre esplèndid que ens acosta als altres que provenen de Serra d’Or com els de Manent, Massot o Pere Quart.

L’obra acadèmica de Lluch és tota en català, ho comentarem una vegada davant la claudicació constant de col·legues editant i reeditant constantment, a Catalunya, i de tema català i sense la llengua del país. Ell, i se’n vantava en converses solitàries, ho feu tot en català. Discrepàvem, en aquell moment jo era més pujolista que tarradellista, i un substrat ens unia, una profunda catalanitat més que un catalanisme  polític i ara que es balla country i es desconsideren les sardanes, que s’edita la història cada vegada més en espanyol i no es considera el català ni tants altres aspectes de comportament terral haurem d’insistir que cal ser més catalans que catalanistes.

 

Darrers escrits

Pòstumament s’han aplegat deu reculls del articles de Lluch apareguts a La Vanguardia ens acosten i volem cloure amb els Darrers escrits (2005) aplegats per Lluís M. de Puig on constata els seus interessos. València, on visqué deu anys en ser expulsat de la Universitat de Barcelona, Madrid, on residí per la labor polític, i ens explicava convidant a fer-ne un tomb en helicòpter que ja no era la «villa y corte ociosa» sinó un nucli industrial, obrer, urbà, molt important, el País basc del que s’enamorà i el més petit, Maià de Montcalt i la Barcelona de sempre. O l’Empordà com ens ha recordat fa poc un altre socialista, polític i estudiós com és Joan Armangué…

Lluch i l'economia de l'Empordà

Sempre volia millorar alhora que influir des de la raó: “Josep Maria, tu que fumes i fas classes ho has de deixar, no podem donar un mal exemple als alumnes que et miren i que tenen referències”. Les paraules de qui estima a l’altri eren premonitòries fa més de trenta anys. Afavorí la universalització de la sanitat, ara que es destrueix la catalana, afavorí la generalització d’una política igualitària, ara que tornen les diferències brutals en creixement amb legislacions laborals, educatives, econòmiques, opressives… La seva influència resta com a present i la seva visió d’aspectes com la qüestió basca són encara ben vius i és ben humà que tot i el temps passat encara, per tantes raons, en lamentem l’absència.

La passió per la música

 

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.