Arxiu de la categoria ‘Història del periodisme’

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»

 

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

dijous, 10/10/2013

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant

 

La
personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a
Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a
col·laborar a la revista Signo. Periodista
dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a
diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to
crític, democràtic i popular.

 

Recordem com
el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama,
on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la
propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens
escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta,
a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I
vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres
iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

 

El seu
compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic
de  Periodistes que treballà per la
informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant
d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu,
o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i
la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb
la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

 

També s’implicà
en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la
porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils,
reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria
exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en
col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de
combat.

 

El 1975
protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la
publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés
denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat
per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de
periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de
juliol del 1975.

 

La presó: quatre morts,
vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria
ho explica amb detall amb
la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció
preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista
hi escriu:

 

«De la lliçó
de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat
des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

 

Aquesta
recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era
una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó
fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La
manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es
detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una
informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa
oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es
diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una
proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix
matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona de la digitalització dels Annals
del Periodisme Català
(10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que
no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels
lectors sinó de l’empresa editora.

 

L’obra d’Huertas
és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or,
Capçalera, L’Avenç…
– i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El
Periódico, Avui, La Vanguardia
… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s
la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina
d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web
www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas
on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

 

Va conrear la
docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i
l’ambigüitat
(1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs
de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un
lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la
voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social
i descripció d’espais en conflicte: El
Montjuïc del segle XX
(1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el
reportatge periodístic de to històric  i
la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs
Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració
(1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal»,
molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya:
del fogó de carbó a l’antena parabòlica
(1993).

 

Les seves memòries,
de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció
del periodista de denúncia, foren Cada
taula, un Vietnam,

un treball que
aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i
sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de
les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i
sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

 

«El 5 de juny
de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i
vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent.
Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir
una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la
plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat
aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la
informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va
sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article
carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les
col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva
dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va
tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser
endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

 

El món dels
sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi,
complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del
moviment obrer (1840-1975)
(1982) on mostra els esdeveniments més singulars
del moviment obrer català.

 

S’ocupà molt de
Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona:
memòria d’un segle
(2001), Barcelona
despareguda (2004)  editats en espanyol i
en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat
de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre
deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia
prohibida de Cesc
, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits
censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

 

Huertas
presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica,
biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la
violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures,
els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles.
Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem
exposat.

 

Tanmateix el
periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista
en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar
notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el
feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs
a Barcelona
, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament
i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

 

Interès
especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i
la transició
(1987) on s’ocupà d’Oriflama,
a la col·lecció Vaixells de Paper una
sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar
la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix
aquesta visió és a Les tres vides de
Destino
(1990) amb  Carles Geli.

Més
elaborada és l’aportació sobre Mirador,
la Catalunya impossible (2000) tot i
que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però
ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig,
semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al
gran setmanari dels anys trenta.

 

Altres obres
seves sobre la història del periodisme són: La
premsa de barris a Barcelona
(1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985)
(2005);

 

Una història de La Vanguardia
(2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de
directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i
treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que
aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que
fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint
material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada
d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a
viure millor a les persones.

Rafael Tasis, escriptor i historiador

diumenge, 1/09/2013

RAFAEL TASIS, ESCRIPTOR I HISTORIADOR

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt
suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments
molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una
persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé
terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la
seva aproximació biogràfica Rafael Tasis.
Conducta i exemple
(1967) reprodueix la primera col·laboració.També li
dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia
al setmanari infantil rival d’En Patufet,
un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li
obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat
que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada
al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat
creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la
vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre
present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal
recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa
entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.”
Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella
obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha
d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les
generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de
Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que
guanya el concurs de La Publicitat en
el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i
foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista
cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista
de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la
qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de
recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys
pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot
de literatura negra, –Un crim al
Paral·lelo, La Bíblia valenciana
(1955)…- per antologies de poesia, àdhuc
per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la
Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics
que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i
renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons,
la reflexa amb meticulositat a Les
presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió
 (1990) i el converteixen en un testimoni
excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota
la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a
veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una
cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb
la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu
la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En
aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi
sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries
fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets,
edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional
catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de
les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi
publica altres treballs, La presse
catalane depuis 1641 jusqu’à 1937
(1937) que jugava el paper de projecció a
l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort
publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a
l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar.
Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i
identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les
editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra
inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i
contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat
intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC
i Pedro Gringoire a l’Excelsior
mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la
fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta
divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la
literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la
millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de
ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que
guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat
política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista
de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que
esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills
(1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan
I, rei caçador i músic
(1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la
història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o
inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com
l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels
mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar
l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per
voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els
Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958)

(1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona,
imatge i història d’una ciutat
, (1961) mena de crònica del bategar quotidià
de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i
vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història»
i en publica diversos: La vida de Ramon
Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers,
La revolució francesa a Catalunya.
Arriba a afirmar que li plau tant
aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix
en aqeust camp de l’alta divulgació.

 

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als
catalans els seus Morts a l’exili.
Vivents en la història
ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com
Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que
l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la
temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en
l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a
conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió
i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres
limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per
l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen
per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que
retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de
conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

 

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un
element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les
minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les
lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de
Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la
normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors
que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de
llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis
no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al
país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Josep M. Miquel i Verges, historiador de Mèxic

diumenge, 7/07/2013

  Josep Miquel i Vergés, historiador de Mèxic

 

 

Josep Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 – Coyoacán, Mèxic, 1964) va viure 34 anys a Catalunya i 25 a Mèxic. Gairebé mitja vida a cada lloc. De la Sinera d’Espriu o l’Arenys de Cucurull a un Mèxic càlid i lluminós. Com tots els qui pogueren anar-hi trobà un nou camp de treball malgrat els canvis, foren, tanmateix afortunats davant els empresonats als camps nazis –gairebé tants com els qui van anar a Mèxic- i els reclosos als camps franquistes, pràcticament tots els republicans masculins en edat militar.

 

L’exili ha marcat molt la vida col·lectiva catalana de la segona meitat del segle XX. Miquel i Vergés, home de lletres, reconvertit a historiador a l’exili, s’ocupà de la terra que l’acollí i és exemple de canvi d’activitat, varià el seu centre d’atracció de Catalunya a Mèxic i com ell bona part de la generació dels anys trenta. Per tant una vida dual, primer infància i joventut a Catalunya i maduresa a l’altre continent.

 

Nat a Arenys dugué aquesta ciutat en el record que apareix sovint a la seva obra. En justa reciprocitat Arenys li dedicà un número monogràfic dels Quaderns d’Estudis Arenyecs, el 6 (1998) que esdevé un molt bon compendi de dades. Es llicencià en filosofia i lletres, col·laborà a La Publicitat i a les publicacions Mirador i Revista de Catalunya. Participà en la vida cultural catalana molt activament i fruit d’aquesta labor fou una rica obra periodística, encara per a recuperar, tot i que Josep M. Huertas i Carles Geli aplegaren els articles de Mirador en l’estudi sobre aquesta revista.

 

Publicà poesia pròpia com Cançons d’estiu (1926), en recollí d’altri com Bartrina, a la col·lecció Els Nostres Clàssics i escriví i publicà teatre com Anna Maria, o El preu del silenci (1929), etc. És rellevant La premsa catalana del vuit-cents, (1937) en dos volums,  l’encàrrec de Josep M. de Casacuberta a Barcino, on estudià les principals capçaleres renaixentistes –d’El Europeo al Diari Català passant per La Renaixensa- tot oferint un tast de textos en una obra capdavantera que, amb la de Joan Givanel autor d’una extensa recopilació de capçaleres seguint l’anterior de Lluís Bertran i Pijoan, situen, els anys trenta, l’hemerografia registral catalana i la historiografia de l’estudi de la premsa catalana en un rang capdavanter. Un Advertiment indica que «En aquesta antologia hem procurat d’assenyalar, especialment, el procés dels ideals patriòtics, l’evolució de le tendències literàries…» Diu que seran tres volums però la guerra no matà només persones…

 

Intel·lectual, catalanista, persona ponderada, milita a Acció Catalana i arriba a Mèxic fugint de la fúria vengativa dels franquistes que imposaven a sang i foc la llengua espanyola, prohibicions i limitacions a la població catalana en una trista història, encara poc explicada, i políticament amagada. Només cal veure com reaccionen alguns historiadorss avui dia a la convocatòria d’un Congrés que té la voluntat d’explicar acadèmicament i fredament, des de Catalunya, la relació entre aquesta i Espanya i més enllà d’un títol més o menys afortunat. És que algú es pensa que l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya vol dir que a la resta de l’estat no n’hi havia cap? Els títols han de ser llampants i no només la fredor -“Estudi de les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de tres segles” per exemple. Potser no és veritat que en aquests tres segles, fora algun petit episodi excepcional, la relació entre Catalunya i Espanya ha estat més aviat de conflicte que de felicitat? D’estat de guerra, estat de setge, dictadura militar o pura guerra més que d’harmonia social i idílica relació política? En una posició visceral insòlita, i que dol de contemplar, exabruptes que semblen escrits per a fer el joc a la quinta columna, que aspira a perpetuar el silenci sobre la vengança espanyola en l’intent de destrucció de la identitat catalana en un procés que no té fi des de la guerra de Successió fins avui com han explicat l’enyorat Francesc Ferrer i tants d’altres.

 

A l’exili, doncs, per culpa de la intolerància política espanyola dominant, Miquel i Vergés desenvolupa la labor d’historiador amb intensitat, s’hi dedicà professionalment. Sobre aspectes de la cultura catalana s’ocupa d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) estudia Antoni Puigblanch. Figura de la Prerenaixensa, un talent sense profit inèdita. La presenta al premi de biografia de l’editorial Aedos que comportava l’edició i coincideix l’homònima d’Enric Jardí. Cap de les dues guanya però l’editorial, anys després, publica la de Jardí, segurament per treballar amb fonts in situ i ser més reeixida.

 

Col·laborà en revistes d’exili i en fou fundador de Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947) i col·laborà en altres com Pont Blau, La Nova Revsita, La Nostra Revista… Participà en les activitats dels exiliats catalans com els Jocs Florals en els que guanyà premis, així els de Mèxic de 1942 i 1957.

 

L’obra teatral i narrativa és poc coneguda i encara resta inèdita. S’han publicat dues novel·les Un deliri de mar (2005) per Angle que també ha editat Giratomb de vida (2007). Aquesta, molt interessant, té l’afegitó, breu, La revolució a Arenys, un dietari de la seva vida del moment, que interessa als historiadors. També la novel·la estricte té interès històric per a conèixer l’interior psicològic de l’exili.

 

La novel·la és sovint menystinguda pels historiadors tot i el seu valor ambiental. Quantes hom cita als manuals o estudis? No és ni coneguda ni reconeguda. Una novel·la important per la història K. L. Reich [Els catalans als camps d’extermini de Hitler] d’Amat Piniella, per exemple, és imprescindible per detallar la presència catalana a l’univers concentrionari. I complementa l’estricte i valuosa aportació historiogràfica de protagonistes amb memòries o historiadors, periodistes o escriptors, com Montserrat Roig, amb monografíes.

 

Miquel i Vergés enriquí la historiografia mexicana amb aportacions singulars de les que destaquem algunes de les principals que elaborà del qui a Mèxic en deien «escritor catalán cuyos títulos de hombres de letras viene acrditando durante su estancia en México una con una incansable laboriosidad». Remarquem així:

 

La independencia Mexicana y la Prensa Insurgente (1941), desconeguda recopilació, dedicada a Josep Carner, on aplega textos representatius de la lluita per la llibrtat de tots els diaris insurgents conservats on afirma «el periodismo insurgente es la primera manifestación el alma libre de la  Nueva España». Explica la història i significació dels periòdics i selecciona manifestos, editorials, articles, i de cada diari reprodueix una portada des del primer, El Despertador Americano del pare Hidalgo, fins el darrer, Diario político militar mejicano on apareix la frase «no ha dejado las armas de la mano hasta (…) obtener su completa independencia» i d’haver estat els primers que van «declarar anatema contra el mal gobierno y [que] pronunciaron la libertad del Imperio mejicano.»

 

Mina, el español frente a España (1945),  biografia del lluitador que tants èxits aconseguí per la independència mexicana i del que Miquel i Vergés penetra en la documentació per a fixar-se en les claus de qui fou lluitador, rebel, afusellat i admirat en un singular procés; El general Prim en España y en Mèxico (1949) encara avui d’obligada referència. La diplomacia española en México (1822-1823) (1956) on s’ocupa d’aquest periode amb aplecs documentals i tot el recull de dades que va poder recollir i labor en la que excel·lí des del Colegio de México. Finalment, Diccionario de insurgentes (1969) ecull de dos milers de noms singulars dels lluitadors per la independència d’aquest país.