Arxiu de la categoria ‘Història del món obrer’

Antoni Jutglar o pensament i història

dissabte, 29/06/2013

 

Antoni Jutglar o pensament i història

     

 

Nat a Barcelona el 1933 on morí el 2007 Jutglar fou un historiador i escriptor amb una extensa obra referida al món contemporani espanyol i català. Professor, un sol any, a la UAB passa el 1970 a la UB i el 1980 a la Universitat de Màlaga. Milità en l’antifranquisme, participà en la Caputxinada (1966) i tant a Madrid, on anà, com estudiant, en ser expedientat a la UB, com a Barcelona, com a editor i posteriorment com a professor, sempre es vinculà a iniciatives crítiques com la revista El Ciervo o l’editorial Estela.

 

A la facultat de Lletres de la UAB el 1969 els alumnes de primer curs ens trobàrem a l’aula amb un personatge singular, de mirada incisiva i amb barba existencialista, parla segura i ganes de fer-nos conèixer tot un món nou. Era el professor d’Evolució històrica d’Occident. Ens comentava, quan els cursos duraven d’octubre a juny i no hi havia power point, que les idees bellugaren Europa, ens feu llegir Marc Bloch i Vicens Vives, els seus mestres, cosa que sempre li agrairem, i altres autors suggestius, tot i que alguns com Charles Morazé el trobàvem una mica llaunes. El seu doll de veu no s’aturava, a cada frase calia retenir idees -no fets- sense cap llicència a la banalitat. Era una festa. Apuntava aspectes que avui hem assumit, del comportament col·lectiu modern com la pressa o el carreró sense sortida del capitalisme i a qui ho discuteixi que ho pregunti a un aturat de llarga duració. Obert ens feia llegir de forma constant. Penso que era feliç quan amb un llibre a la mà ens hi acostàvem, sigui de lectures que li eren plaents com Crecimiento y desarrollo de Pierre Vilar (1964) o qualsevol altre. Eren les seves primeres classes universitàries i s’hi notava que hi posava ganes. Ana Yetano i Bernat Muniesa que han escrit sobre ell en destaquen aquesta faceta de professor.

 

Naturalment en aquell món acadèmic, la història, segons Jutglar representava la vinculació a la comprensió del passat. Ell s’havia mogut en ambients catòlics i progressistes, havia estudiat al seminari, publicava a Nova Terra, Fontanella i posteriorment Dopesa, Taurus i Cuadernos para el Dialogo fins que va dirigir una col·lecció a Anthropos que fou la seva nineta dels ulls. Era d’esquerres i milità en el FOC (Front Obrer de Catalunya). La imatge viva, externament, de l’intel·lectual estereotipat de Bocacció, però, el seu pensament, actitud i obra, estem segurs que no sabia ni on parava aquell antre.

 

Intuïm que els seus col·legues marxistes de facultat no el consideraven sant de la seva devoció ni membre de la colla i els liberals tampoc. Havia d’anar una mica, com tots els grans professors, menant torxa solitària car per ser lliure sense la cleda del convent, quarter o presó, que tot això són sinònims de la congregació pel qui vola sol, és la solitud el premi.  

 

Publicava estudis-assaigs on apareixia una voluntat d’usar la història per entendre el present i en els aspectes més durs, no en conceptes sobre metodologia de la recerca o similars. Parlava, escrivia, com si qui l’escoltés o llegís fos un aturat o un obrer silenciat, pas previ, deia, per a ser ignorat. Seguia tant a anarquistes com Pere Foix o obreristes com Monlau i totes les novetats des de polèmics, com Solé Tura o mig oblidats com Mounier, aleshores de moda, per no esmentar els  historiadors franquistes que també consultà i cità, o, habitualment, els solvents: Vicens Vives, Vilar, Mercader, Reglà, Fontana, Martí o clàssics com Jaurès, I. Cerdà, Almirall…

 

De la seva obra, extensa, esmentem els assaigs Aspectes històrics de la crisi d’Occident (1963), Rodes de molí (1964) i La España que no pudo ser (1971 i 1983) que al nostre parer excel·leixen en mostrar una imatge de com s’entenia el món aquesta dècada i tot els tòpics, censura i limitacions ens acosten a una dimensió crítica, aquesta paraula apareixia a cada frase seva, del món i la societat del moment. Calia veure el matís i treure conclusions de les estructures, tot plegat era la visió global.

 

Dels estudis remarquem els següents: L’era industrial a Espanya (1962), Ideologias y clases en la España contemporánea (1968-69), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972 i 1984) ampliació d’Els burgesos catalans, en edició catalana i edició espanyola i, sobretot, la seva tesi sobre  Pi y Margall y el federalismo español (1975-76). Els seus estudis i treballs sempre són refets, ampliats, corregits, revisats si més no. En el seu cas pren valor la voluntat d’una obra en construcció, en procés. Són diversos els seus llibres que han estat reeditats o traduïts, com una oportunitat per a donar major visibilitat i exigència al seu treball.

 

Era dels professors que “marcava” als alumnes que el seguien per la senyal d’una mirada crítica al món.

 

En conjunt podem veure la seva aportació com una obra suggerent, en molts casos, naturalment, susceptible de canvis i, com es deia als anys setanta, “superada” i tanmateix valuosa pel que significa de reconeixement d’una època en la qual hom s’acara a uns noms que, per primer cop, són estudiats, i els resultats encara avui s’aguanten amb solidesa pel seu rigor tot i les novetats és clar. És el cas de l’esplèndid treball sobre Pi i Margall. En altres són aquesta combinació d’assaig i estudi, d’aportació i de renovació que ens acosta al paper de l’intel·lectual, com li abellia d’exposar, en una societat en la qual ha de ser no només d’intèrpret sinó factor de renovació i més enllà de la dimensió simple de l’observador analític. O sigui, en mots també de l’època, l’intel·lectual compromès.

 

Remarquem la seva col·lecció «Història, Ideas y Textos» en la qual assenyalem la seva edició d’Espanya com o es de Valentí Almirall i altres llibres dins Anthropos editorial que li dedicà en la revista homònima un dels seus monogràfics.

 

Jutglar intentà la síntesi de la visió dels seus mestres, Vilar en una concepció marxista i Vicens des del món de la globalitat de dades, economia, pensament… vers la famosa, aleshores, història total. No és estrany aleshores que els dos defensors del federalisme, altra cosa no existia, o sigui Pi i Almirall, hagin atret l’atenció de Jutglar, amb matisos i reserves, amb distanciaments i amb consideracions però sempre amb l’honestedat d’acostar-se als documents, de respectar la fidelitat primigènia i que l’escala del coneixement o la dimensió del procés històric ajudi sempre a una societat més justa, millor i, més crítica.

 

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres

dilluns, 18/03/2013

Obra

Rovira (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) ha estat definit com el periodista polític més important del segle XX. Segurament, potser “Gaziel” li faria ombra però si diem el periodista progressista del segle XX l’afirmació anterior és ben vàlida. Rovira i Virgili, amb un centenar de llibres i quinze mil articles polítics publicats, apareix com la dimensió plena del compromís de la ploma combativa amb la terra i la llibertat reivindicades. Totes les tribunes li foren obertes, àdhuc la conservadora La Veu de Catalunya, amb articles de política internacional.

 

Les nombroses revistes on col·laborà, els diaris on participà, o que arribà a fundar, com La Nau, són l’estol d’una premsa que s’inicia amb El Poble Català en començar el segle XX que s’incrementen quan guanyà el concurs de redacció que li permet entrar en aquesta tribuna avançada. La seva trajectòria es clourà a l’exili, en la revista homònima al diari anteriorment citat: efectivament, la parisenca El Poble Català, una més de les revistes dels catalanistes exiliats. La darrera d’exili on Rovira hi col·labora fou Germanor a Santiago de Xile.

Mirar la nòmina de les capçaleres on col·laborà és mirar la història de la premsa catalana de començaments del XX fins que els centralistes espanyols hi posen fi el 1939 i només restà la clandestinitat, la lluita o l’exili, la distància. Sortosament l’acció editorial privada ha pogut recuperar alguna de la seva obra, amb persones com A. Bladé i Desumvila, Mercè Morales, Jaume Sobrequés, Josep M. Roig Rosich, Maria Capdevila, Xavier Ferré Trill… que han recopilat escrits i cartes, l’han estudiat i han fet de pont per què el seu llegat fos conegut.

Rovira i Virgili és, sens dubte, l’historiador de major impacto en la població catalana de l’agitat primer terç del segle XX. El seu domini de la llengua i les capacitats expositives el convertiren en popular escriptor, prestigiós periodista, notable polític i rellevant historiador. De la Tarragona nadiua arrelà a Barcelona on desenvolupà una extensa obra com a escriptor polític, estudiós de les nacionalitats i el dret federal, esdevingué comentarista de la guerra mundial i de la guerra civil espanyola, historiador sobre el seu país i, molt especialment, analista reputat de la conjuntura catalana present. Autor d’Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) com a gran primera obra celebrada i popular

Destacà en l’article d’opinió d’actualitat i en la divulgació dels món medieval català que també va projectar amb l’article i el treball d’alta divulgació. S’especialitza en l’estudi i divulgació de les minories- les cròniques sobre els afers polítics crítics relacionats amb la catalanitat social i cultural i, majoritàriament sobre la causa àmplia de la catalanitat i els drets socials. Defensà aferrissadament els drets populars i entre ells el de la llengua, identitat i nació catalana dels que fou activista constant.

 

Col·laborà, ultra El Poble Català, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat i a quasi totes les revistes d’esquerres i catalanistes de Barcelona i comarques o l’exili en un ventall extensíssim que abasta, pràcticament, tota la premsa en català de caràcter nacionalista o avançat. A través del periodisme activà el republicanisme i el federalisme com a eixos del seu pensament, des del catalanisme i l’obrerisme com a substrat indestructible. La seva obra periodística ha estat antologada, però no recopilada integrament, i que podem veure a la reeixida bibliografia recent de la Diputació de Tarragona. Destaquem, d’una molt extensa relació, Quinze articles (1938) i 49 articles (1970)

Publicà prosa literària, divulgació i, especialment, sobre la història de Catalunya, des dels inicials Episodis a la Biblioteca d’El Poble Català (1909) fins la monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934) esplèndid fris del període, i multitud de treballs diversos tant de recerca com de publicistica. Suggerents són les semblances de personatges –Els polítics catalans (1929), Francesc Cambó (1929), Valentí Almirall (1936), Prat de  la Riba (1969), … així com els estudis alhora polítics i històrics Catalunya i la República (1931), La constitució interior de Catalunya (1932) excel·lint en la història del fet nacional català i l’estudi del passat col·lectiu amb la mirada posada també en l’estudi de les nacionalitats diverses d’Europa. Destaquem La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915) i El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917).

Remarquem també la persistent divulgació per a joves de la que n’és exemple la Història de Catalunya (1933) sovint reeditada. Políticament fou líder de les esquerres catalanistes, fundador d’Acció Catalana Republicana i una de les veus d’ERC, a la que s’afilia el 1932, de la fou que fou diputat al Parlament de Catalunya.

La seva obra historiogràfica palesa un coneixement profund que exposa amb nitidesa i rigor amb la síntesi d’una exposició caracteritzada per la voluntat de «mostrar la vida d’un poble mogut per una ànima nacional» com cita J. Sobrequés.

Voluntat identitària i profunda motivació patriòtica del seu treball, tant el periodístic com l’historiogràfic. Escriu: «Es veritat que –sense renunciar als termes generals, universals- m’he ocupat preferentment dels temes catalans. M’he limitat jo mateix, ja ho sé. Però sempre he pensat que Europa i el món tenen prou escriptors per a sostenir i tractar els temes europeus i mundials i es poden ben passar de mi, mentre que Catalunya necessita tots els catalans per a la feina nacional, que no farà ningú si no la fem nosaltres. La meva passió per la pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica que no es mereix, ha estat i és el flam de la meva vida. No me’n penedeixo, ans me n’enorgulleixo.” (Carta a Amadeu Hurtado, 2 de setembre de 1949)

Semblança

L’activitat pública de Rovira i Virgili, amb una gran capacitat d’irradiació arreu, i el valor de la seva obra historiogràfica i periodística, el configura com un dels intel·lectuals més representatius del seu temps. Fou, sens dubte, el periodista més influent de l’esquerra en la primera meitat del segle XX.

Com a historiador aconseguí una molt alta irradiació amb articles i llibres i, especialment, per la capacitat argumentativa i pedagògica presentada en un estil clar i llampant. Prosa contundent i rigorosa, clara i viva, sempre al servei de l’apostolat polític d’un ideari progressista presentat des d’una honestedat intel·lectual insubornable als seus principis.

La seva projecció ha estat complexa. Després d’un silenci forçat pel franquisme censurador i afegim una certa voluntat d’oblit des de la complicitat de l’esquerra papanata que el batejava com romàntic o sigui «prescindible». A la facultat de Lletres de la UAB els anys setanta pràcticament ningú no parlava als alumnes d’ell mentre ens omplien el sarró de llistes infinites de marxistes. El descobrirem gràcies a les llibreries i, és clar, un llibre en porta un altre.

Ara se’l revaloritza, -la universitat tarragonina ha adoptat el seu nom, i esperem que no treguin- i cada cop es més llegit mentre es reediten les seves obres i se l’estudia. Jaume Sobrequés ens palesa la vigència que té la seva obra que caldria reeditar, especialment la periodística tant representativa, des de les Notes obreres (1986) fins Catalunya i Espanya (1988), materials editats per la diafanitat i contundència del seu pensament i que són ben vives.

Si haguéssim de citar un treball de simbiosi entre historiador i periodista ens quedaríem amb La guerra que han provocat: selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola en edició a cura de Josep M. Roig Rosich (1998) que és, sens dubte, una de les millors recopilacions periodístiques per entendre la guerra civil des de la perspectiva catalana. També, tot i la dimensió conjuntural, un esplèndid treball: la crònica de la retirada Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicada inicialment per la revista Catalunya a Buenos Aires (1940), i en diverses reedicions fins la darrera de X. Ferré Trill (1999).

Ha esdevingut el reportatge per excel·lència de la diàspora. L’obra la posem de lectura als nostres joves estudiants de periodisme i la segueixen amb gran interès, ens consta. Palesa la duresa encara avui ignota del que fou el franquisme, de l’odi a la catalanitat. A l’exili Rovira seguí com a punt de referència i ens deixà amb aquest treball el millor reportatge que esdevé lectura àgil i viva, dura i precisa, amb factura de reportatge periodístic, sobre el camí sense retorn, sobre el camí de Barcelona a Perpinyà i mar enllà. Malgrat l’agre crítica que li fa Cambó a les seves Meditacions, aquest text és el testimoni més colpidor la retirada.

Tot i l’edat i les penúries a l’exili Rovira conserva la mateixa il·lusió que el noi que anà de Tarragona a Barcelona i encetà la feina de periodista polític en guanyar el concurs d’articles d’El Poble Català. M. Morales i J. Sobrequés han aplegat Sobre història de Catalunya (2012), els seus escrits apareguts a l’exili. Malgrat el que s’ha publicat encara hi ha molt Rovira per descobrir.

Encarna el compromís de l’escriptor, de l’historiador, de l’assagista, del periodista, amb una ideologia, la seva no té esberla o fissura: republicanisme, federalisme, catalanisme, progressisme. Quatre conceptes, com les quatre fletxes o sagetes d’una campanya que portà la il·lusió a la joventut quan el 1931 es lluità per un món millor: amb amnistia pels empresonats, justícia social pels assalariats, llibertat per Catalunya i organització federal per tot Espanya en una organització de respecte i sense corrupcions.

Programa que defensà al llarg d’una vida intel·lectual activa i constant. Les il·lusions de tenir dret, com a nació, i això és, per ell, el nacionalisme, a tenir les darreres decisions i a organitzar lliurement la vida col·lectiva. El somni es saldà amb la derrota militar el 1939. Tanmateix un historiador compromès i vigent en molts temes com per exemple el valor de l’Estatut o el respecte a la llengua que és magnífic mirall de la seva època.

Josep Termes: L’obstinació en la fidelitat als conceptes populars

divendres, 1/03/2013

 

Josep Termes i Ardevol ( Barcelona, 1936-2011) ha estat un dels especialistes més rellevants en la història dels moviments socials i fonamentalment de l’obrerisme i les seves relacions amb el catalanisme. La seva obra és de considerable extensió i caracteritzada per una visió específica molt ben trabada en el conjunt general abasta la monografia –Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (Afers, 2005)- i la síntesi d’alta divulgació. De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939) (Edicions 62, 1987). Es caracteritza per una narrativa molt enriquidora que recull testimonis i documents arxivistics diversos i innovadors, de l’auca popular al discurs institucional, bibliografia del moment, de la que fou un gran conèixedor, amb el mètode convencional del treball enriquit per la perspicàcia d’una anàlisi molt crítica.

Cal fer constar la seva vinculació al món social, de les biblioteques i ateneus als mitjans de comunicació des d’una posició acadèmica de mestratge i recerca finalitzant una sòlida trajectòria d’investigació i recerca com a catedràtic emèrit a la UB, rera el seu pas per la UAB i la UPF. Destaca especialment la seva aportació sobre el moviment anarquista espanyol i català esent el seu treball Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional 1874-1881 (Ariel, 1972) considerat de referència per l’agudesa de l’anàlisi, quantitat de dades noves i conjunt de l’aportació. Una obra molt variada i que ha estat aplegada en volums com Històries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000) per la seva vàlua. Abraça així una projecció acadèmica convencional i una difusió a un públic general per la seva tipologia especial. El món del treball, rural i urbà, ideològic i les seves vinculacions culturals i polítiques, ha estat el predilecte en la seva recerca feta des d’una posició honesta i valenta com expressa ell mateix:

«He procurat investigar, fugint de l’economisme, tan dominat aleshores- [anys setanta] i mostrant-me crític amb el determinisme (difós pertot arreu): he intentat bastir una interpretació de la nostra història en clau popular i nacional. De com, en un marc territorial nacional, el moviment de les seves classes populars articula un seguit de projectes socials, polítics i culturals alternatius, i de plena nacionalització de Catalunya.»

Aquest comentari, a l’inici de la seva Història de combat el 2007, lliga amb un dels primers treballs sobre el federalisme durant el Sexenni aparegut a Recerques (1972) i traduït a Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (Anagrama, 1976). La trajectòria lineal, constant en la temàtica, i amb una dimensió de rigor i passió és molt vàlida avui havent convertit a Termes en l’historiador de referència en el camp de la història social camp fent-lo esdevenir un dels més destacats d’aquest àmbit. De La catalanitat obrera (Afers, 2007) manllevem els mots finals:

«I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d’una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida.»

Treballà, escriu Termes, al llarg de quaranta anys en aquest llibre per enfilar-se des dels anarquistes al Partit Comunista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Català Proletari, per esbrinar les arrels i les vinculacions entre els grans temes, seus, obrerisme i catalanisme.
Semblança

Vàrem conèixer Josep Termes quan, de jove, estudiant d’història a la UAB, ell era, i ens fou, professor, millor dit mestre. Era l’hivern del 1970. Teníem vint anys i ell en feia dos que era professor lector i set que s’havia llicenciat. Havia estat apartat de la universitat el 1966 arran l’expulsió col•lectiva del PSUC. Va venir amb ganes, amb empenta, se li notava la passió de transmetre, de compartir. Sempre recordarem, en començar la classe, com situava el maletí curull de llibres, que posava a la taula. Ho feia amb delit, i explicant per exemple el moviment obrer el segle XIX, els anava desgranant, un per un. Era la classe ideal. Era història viva, paraula aleshores de moda. Ens feia venir ganes de llegir-los perquè ens contestarien els perquès. En acabar la classe, molts ens acostàvem, els miràvem de prop, els tocàvem, erem, -quins temps!-, només vint o vint-i-cinc alumnes, la segona generació de la UAB, i es podia fer. La seva paraula provocava, excitava. Parlava d’Anselmo Lorenzo, Josep Llunas, Rossend Arús, Joan Barceló… com si els hagués conegut, com si fos ahir.

Llegim els monogràfics que li dediquen les revistes d’història acadèmiques Cercles i Indice Histórico Español, dues publicacions de la UB, dirigides per Jordi Cassassas i Antoni Segura, respectivament. Hi veiem la ingent obra feta. Malgrat el to disciplent, la bonhomia del seu geni, un humor a voltes àcid sempre irònic, realista, on hi destacava un to humà, el detall, l’anècdota, sempre meticulós, d’altra banda i precís i constant en l’afirmació. En aquestes revistes que recomanem s’hi presenta la bibliografia in extenso, una sòlida obra, compromesa i de referència.

Treballador malgrat la pose. Gairebé quaranta tesi dirigides, innumerables tribunals de lectura de tesi doctorals, entre els quals la nostra, sobre el Diari Català. Una molt extensa i valuosa relació de monografies, capítols, articles… i també, molt important en ell, la projecció social, la vinculació social de la història a través d’entrevistes, intervencions en programes de ràdio, a Catalunya Ràdio, o televisió a TV3, en actes, conferències… El recordem, especialment, per la vivor i sinceritat de les seves opinions, tan assenyades i tant a contracorrent, en moments de servitud informativa, tant que costaren la vida d’un programa radiofònic que seguiem amb ganes i que encara recordem. En síntesi, un historiador obert i amb sensibilitat pel carrer i la fàbrica, pel camp i pel tros.

La seva veu ressonà molt emotiva a l’entrevista pública on va desgranar la seva vida d’historiador. Era el 8 de maig de 2007 a la Pedrera. L’escoltem mentalment tot remirant la recopilació dels seus escrits esparsos en una suggestiva Història de combat (Afers, 2007), notable aportació de 400 pàgines sobre aspectes historiogràfics de la seva especialitat. Hi recull notes diverses, pinzellades d’opinió en diaris i revistes, parlaments i discursos que també ens acosten al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Guardó ben merescut per la qualitat de la seva obra i la trajectòria de fidelitat a uns principis. Coherència en continguts, rigor en mètode i un estil on desgranava la humanitat d’unes arrels comarcals i treballadores que, com tants que tenim els mateixos orígens, si ens acostaven ahir a la taula del mestre, avui ho fem als llibres que ens l’apropen.