Arxiu de la categoria ‘Història del folklore’

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

dimecres, 26/07/2017

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

 

 

El polític, antropòleg i historiador, nasqué i morí a Barcelona (1895-1978). Enric Pujol considera que «la gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet desatendre la seva producció historiogràfica i entnograficoantropològica». La importància d’aquest segon apartat és materialitza en la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Ll. Calvo,  apunta que apareix amb Batista una nova visió de l’antropologia, com el concepte, primer que l’usa, d’antropologia social.

 

Batista, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i en llicenciar-se en fou professor. Coneixem força bé la seva vida pels diversos treballs de Víctor Castells. Durant la Dictadura de Primo de Rivera Batista creà el moviment Minyors de Muntanya i Guies Excursionistes, d’arrel laica i internacionalista, i amb contacte amb la natura i culte a l’amistat i els valors ètics. Partidari, en conjunció amb el sentit rebel dels anys vint, amb la lluita armada, com Francesc Macià, contra els militars espanyols rebels al constitucionalisme, tot i que aquest havia estat impassible en l’afany català d’obtenir un moderat Estatut d’Autonomia. Políticament mantingué una línia molt contundent en el patriotisme insubornable i així els seus antecedents, Unió Catalanista, donaren pas a organitzacions que creà o ajudà com la Societat d’Estudis Militars. Tanmateix sempre usà mètodes pacífics des de l’exili amb la resistència cultural com a centre.

De les moltes activitats que desenvolupà és imprescindible citar Palestra que aspirava a la formació cívica de la ciutadania tal com altres entitats del primer terç de segle, així l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el CADCI… que promovien, el coneixement de la llengua i la història de Catalunya com a element clau. Tanmateix col·laborà o fundà moltes altres iniciatives: Guàrdia Cívica del president Macià, pacte Galeuzca, organització de la Federació d’Estudiants de Catalunya.

Empresonat al vaixell Uruguay arran els fets d’octubre es mantingué fidel a Companys durant tota la guerra civil. Fou el delegat de la Generalitat a Madrid i Londres. Hi ha una fotografia molt bonica d’ells dos, amb els minyons de muntanya al patí dels tarongers al palau de la Generalitat. Acabada la guerra i fins la mort de Franco romangué treballant per la identitat catalana, especialment a Londres, amb la constitució de diverses organismes essencialment el Consell Nacional de Catalunya (CNC) participant en multitud d’activitats fonamentals en aquest fràgil, però fidel a la catalanitat, món de l’exili: Vida Nova (1954-1978), Pen Club, Jocs Florals de la Llengua Catalana.. Es conserven papers seus al Pavelló de la República de la UB, Biblioteca Nacional de Catalunya, IEC i altres centres en una dispersió que complica l’estudi de la seva obra no aplegada en volums fora de dues antologies a cura de Víctor Castells que en treball rigorós i detallat ens donaria força llum sobre el món de l’exili de gran transcendència i pocs estudis.

Víctor Castells remarca que Batista té col·laboracions a diverses publicacions d’exili: Catalunya, Ressorgiment i Galeuzca de Buenos Aires, Germanor de Xile, Quaderns de Perpinyà, a Pont Blau, El Poble Català, Vida Catalana i Veu Catalana de Mêxic, Free Catalonia de Nova York a més, és clar, de Vida Nova de Montpeller i de Catalunya Avui, La Vanguardia. Al món de l’exili s’hauria de valorar molt la seva intervenció en el Llibre Blanc de Catalunya, (Buenos Aires, 1956), singular edició i segurament la intervenció intel·lectual de projecció del cas català al món més reeixida per la qualitat i rigor dels materials contesos en aquesta obra modèlica en la difusió del fet català.

Aquest volum conté les aportacions de diversos intel·lectuals catalans encapçalats per Pau Vila i Bosch Gimpera que redacten el 1956 des de Buenos Aires a l’entorn de la revista Catalunya una síntesi sobre què és Catalunya. Un llibre blanc de denúncia amb textos en tres llengües —castellà, francès i anglès— per a una major projecció social. S’hi tracta, en una síntesi, després d’un autògraf de Pau Casals, de diversos temes així: sobre Pau Casals mateix (a cura de Josep M. Corredor), història (Pere Bosch Gimpera), geografia (J. Vachier), llengua (Joan Corominas), art (Domènech Guansé), literatura (P. Mas), poesia (Josep Carner), els governs de Catalunya (Carles Pi Suñer) i altres autors com Nicolau d’Olwer, V. Guarner, etc. que configuren una síntesi del que és històricament Catalunya. Hi destaca un apartat final gràfic i també de textos sobre la guerra encara tan vigent el 1956, data d’aparició del llibre. En les conclusions es demana que les Nacions Unides jutgin Franco per genocidi i que el poble català tingui dret a l’autodeterminació.

Historiogràficament cal assenyalar la docència de Batista i Roca Cambridge on exercí una considerable influència docent en la formació de catalanòfils i hispanistes tot donant acollida als joves que anaven de lectors a Anglaterra com Joan Triadú o Josep Fontana. Un jove recent, J. C. Vergés, fill de l’editor de Destino, en les seves memòries deixa un retrat de Batista com a home fidel, generós i patriota. L’activitat de Batista a Anglaterra fou àmplia. El 1954 nasqué l’Anglo-Catalan Society que inspirà i fou un poderós instrument quan l’Estat no ajudava de cap manera la cultura catalana i tota la projecció exterior s’havia de fer des del món privat i amb el voluntariat. L’entitat de caràcter acadèmic ha esdevingut una poderosa i prestigiada tribuna per la presència de la cultura catalana a Anglaterra.

Heribert Barrera destaca al fullet Homenatge a Josep M. Batista i Roca quatre etapes en la vida d’exiliat de Josep M. Batista i Roca: la primera (1938-1939) especialment de caire diplomàtic a Anglaterra, la segona (1940-1945), al CNC que presidia Carles Pi i Sunyer, pensant en la victòria aliada i el futur govern català. La tercera (1945-1966) d’una gran activitat sobretot cultural i acadèmica de reivindicació de la identitat, la cultura catalana i col·laborant amb el CNC, aleshores amb seu a Mèxic, Finalment la darrera etapa del 1966 fins a la mort el 1978, també amb el CNC, que presidirà ell mateix, serà a Europa i Batista, diu Barrera «desplega una gran activitat de relació i informació, intentant d’influir sobre l’opinió antifranquista de dins i fora de Catalunya».

Geofrey Walker, professor a Cambridge i deixeble de Batista, en aquest mateix fullet d’homenatge (1995), remarca com Batista va tenir un gran desengany, com Pau Casals, quan els anglesos reconegueren el règim de Franco. Batista no va voler la ciutadania britànica i quan les autoritats li ho van retreure, era professor prestigiós a Cambridge, va respondre que el seu país estava ocupat militarment. És clar era un demòcrata. Les autoritats li van concedir el document internacional de refugiat.  Walker escriu:

«Durant els meus anys d’estudiant m’anava adonant que es tractava no solament d’un gran acadèmic i erudit, sinó també d’un ésser humà d’unes grans qualitats gentil, tolerant, modest, pacient, amb uns modals finíssims i exquisits. Però potser el que més recordo d’aquelles sessions que teníem sobre textos catalans i algun tòpic d’història catalana quan era jo sol o amb un altre company (que així és el sistema d’ensenyament de Cambridge) era el seu sentit de l’humor. I aquesta és encara avui la qualitat de Batista i Roca que més caracteritza per mi la seva personalitat al llarg dels vint anys de tracte personal que vaig tenir amb ell. El recordo com si fos ara amb aquells grans ulls seus de mirada com emboirada i trista, plorant, però, llàgrimes de riure davant alguna anècdota seva de les moltes que li agradava tant explicar. Tenia realment un gran sentit de l’humor, un sentit suau, dolç, gentil com era ell mateix, sense ni un punt de malícia.»

Devem als historiadors Joan Crexell, signa Creixell, i Xavier Ferré Trill una exposició sobre Batista al Centre Excursionista de Catalunya (1988) en la que s’hi exposà la biografia i pensament amb un tot molt precís de dades sobre les diverses activitats, per exemple les relacions entre Catalunya i Occitània, els articles a l’Avui o els Jocs Florals de Cambridge i Amsterdam el 1956 i 1964 en els que hi va col·laborar en l’organització. És un compendi sobre el treball de Batista molt reeixit.

 

Batista, meticulós, ordenat, alhora que vitalista i dinàmic, en les seves intervencions sempre es documentava i preparava els textos. Així, per exemple en el parlament d’homenatge al final gairebé de la seva vida a Perpinyà, cita Llull com a relació amb els assistents. En un article periodístic cerca l’informe de l’Assemblea del Consell d’Europa, viatjant a Estrasburg i aconseguint els documents per a escriure «Catalunya al Consell d’Europa» on demana, (Avui, 4-XI-1976) que Catalunya surti de l’anormalitat i voti quan abans millor atesa la tradicional dimensió del sentit democràtic dels catalans.

 

 

 

A les darreries de la seva vida fou acusat per la policia espanyola, en un intent de  criminalitzar l’independentisme català, però la debilitat de les insídies s’esvaí per la reacció de polítics, com H. Barrera o J. Benet, o de la mateixa Universitat de Barcelona que el defensaren amb contundència apareixent diversos treballs com el llibre de Víctor Castells Batista i Roca acusat acusador editat, i altres materials per la combativa editorial El Llamp d’Enric Borràs, la semblança d’Artur Costa, el dossier Cas Batista i Roca, amb les tortures als detinguts per la policia, dels comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans el 1980, mort Franco. L’acusació volia entelar la imatge de Batista, judicialment no va aconseguir cap resultat.

 

Indiquem que de i sobre Batista disposem de quatre llibres més de Víctor Castells, l’assaig sobre el 6 d’octubre i Palestra (2000), la semblança biogràfica Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional (1995) ambdós a «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau, editor i que explica moltes de les iniciatives, tan desconegudes, per exemple la redacció a Anglaterra del número 39 del dossier Current Affairs (1943) que es distribuïa quinzenalment a les forces armades britàniques en el número dedicat a Espanya, les idees que facilita a Trueta per a redactar el seu The Spirit of Catalonia, l’Apel·lació a les NN. UU. –The Case of Catalonia (1945)- en una infatigable i tenaç contribució a la divulgació del fet català arreu el món.

 

 

 

 

 

Els altres dos llibres recullen textos de Batista. Són Caràcter i nació (1996), aplec de textos diversos de Batista, en el que hi ha una cronologia, bibliografia i semblança biogràfica i són especialment remarcables els articles de tendències morals, debat amb C. Cardó inclòs, a La Publicitat amb referències al moment polític, la Renaixença… del període 1928-1954. Home d’acció brillant, intel·lectual modest que s’amagava i això ha fet que l’obra sigui de difícil accés. El conjunt és bàsicament d’assaig i reflexions sobre el moment. Més interès té Textos polítics i pedagògics (1993) editat per la Generalitat com a Homenatge i  igualment a cura de Castells. Ací hi trobem discursos als Jocs Florals, missatges als escoltes, parlaments arran l’Assemblea de Toluges, etc. i documents rellevants com el Memoràndum sobre la discriminació al català presentat a les NN. UU. (1968) o el parlament «La unitat d’Europa i les petites nacions» en el Congrés del PEN a Londres (1941). A més de V. Castells s’han ocupat de Batista diversos companys d’exili, citem només en Costa que redacta una semblança emotiva amb els aspectes de l’exili que tant els feu patir.

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot plegat configura els trets essencials d‘una vida dedicada a l’exposició pública de la identitat catalana i en la qual la història hi juga un paper clau, essencial, atès que la reivindicació de Batista no és conjuntural o materialista sinó basada en la identitat de la qual llengua, tradició, història i mentalitat configuren els aspectes més essencials i hi dedicà la vida a fer-ho conèixer.

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Lluís Subirana, la història de la sardana

dilluns, 1/06/2015

 

 

 

20150601_170033

 

 

 

 

 

Sovint el conreu de la història és especialitzat i mot desconegut fora d’aquesta especialització tanmateix i gràcies en aquests especialistes és com hom pot disposar de més dades que faciliten accedir a visions més àmplies amb les dades interrelacinades. Disposem d’obres acadèmiques sobre la sardana fetes des d’una perspectiva de solvència en recerca, els erudits locals i els investigadors d’un nivell personal són també aportadors als quals cal agrair molt l’aportació de tots nivells que configuren.
La història és feta no només per les aportacions historiogràfiques de personalitats eminents i destacades sinó també pel conjunt d’homes que anònimament, localment, des d’una posició gris i del que ara en diuen picar pedra, -volent remarcar el treball dur i silenciós-, han fet aportacions. La sardana disposa d’una rica i extensa bibliografia. Sens dubte les referències rellevants de Jaume Ayats i, molt especialment, de Pere Anguera sobre la nacionalització de la sardana, ambdós publicats per Rafael Dalmau, esdevenen fites en aquest camp específic. De forma sintètica el treball de Josep M. Mas Solench La sardana, dansa nacional de Catalunya (Generalitat, 1993) és la visió molt arrodonida com a resum tot i que els estudiosos han estat abundosos. Tanmateix la bibliografia dels treballs històrics sobre la sardana en un poble, en una ciutat seran determinants per a l’elaboració de les síntesis que no vulguin ser simples prescindibles assaigs interpretatius des d’una ideologia determinada. Fins i tot se han configuren obres de conjunt de to exhaustiu com el col•lectiu La Sardana, una obra de la qual hom ha begut molt, recull en tres volums, de J. Mainar, Albert Jané, Josep Miracle, J. Vilalta, Ll. Moreno, I. Molas, Ll. Alvert i S. Casanova (Bruguera, 1971) que esdevé una base per a molts dels treballs posteriors.
Ara i ací ens cal fer l’elogi de les aportacions anònimes i menors. El treball sobre la sardana de Subirana és un cas apart, mereix un reconeixement per l’extensió de la seva obra i li dediquem, ara que fa l’any de la seva desaparició, un record bibliogràfic en un breu apunt biogràfic. Subirana (1938-2014) va dedicar pràcticament la seva vida a la sardana. Primer com a divulgador en els programes de Ràdio Sabadell Sardanes i Esperit de festa (2004-2011). Una antologia dels mateixos del darrer publicat com a llibre amb el títol Des de la torre de l’Aigua (Fundació Ars, 2012). Com a promotor cultural i musical s’implicà molt en les entitats musicals, sardanistes i culturals sabadellenques. Col•laborà en premsa, com el diari Avui (1995-2002) i, com diu Paloma Arenós en la nota necrològica a La Vanguardia (27-V-2014), fou també promotor de la sardana en la vessant divulgativa, per exemple amb el llibre, amb Jaume Nonell, Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista.
L’obra de Subirana és formada per una trentena de treballs diversos sobre la dansa que ha esdevingut nacional del país en un procés prou estudiat, i polemitzat per alguns, tot i que tota la tradició un moment o altre comença i per tant és inventada. Bé al marge de polèmiques ens fixem en les aporacions, des de les primerenques de Joan Amades fins a la tesi doctoral d’Anna Costal sobre les sardanes de Pep Ventura (UAB, 2014). En tots els treballs hi ha una preocupació pe conèixer origen i evolució, tipologia i incid’encia, d’aquesta dansa, cridada, potser, com els castells, a esdevenir signe internacional, de tota la terra, de tota la humanitat, per la seva dimensió plàstica tant determinant, d’element estatic, la rotllada fixe i alhora com a referència simbòlica de valors que molts volen a l’alça com fraternitat, unió, solidaritat, i de rerafons en la dimensiósempre agradable de la construcció de bellesa per efímera que sigui. No és doncs gens estrany que alguns catalans, com Subirana, li dediquin la vida.

 

catalanisme i sardana

 

 

 

 

 
Els seus llibres són nombrosos: La sardana i les cobles juvenils, també amb en Jaume Nonell (Sabadell sardanista, s.l.), La sardana i els intel•lectuals de la Renaixenca a la República 1833-1933 (Ausa, 1990), La sardana, història i actualitat (1938-2014) (Primera Plana, 2000).

ciutats pubilles

 

Voldríem fixar-nos en els darrers entre els que destaca Ciutats pubilles de la sardana. És un àlbum on hi trobem apareix la relació de les ciutats que organitzaren la trobada (de Girona 1960 fins Encamp el 1995) i de cadascuna se’n publica un comentari, la fotografia del monument que recorda l’esdeveniment, la lliçó inaugural, -no sempre completa per mor de l’extensió- i els Missatges al món sardanista a cura d’escriptors com Tísner o Calders, clergues com Casaldàgila o Maur Boix, polítics com Tarradellas o historiadors com Ainaud de Lasarte, o de personalitats diverses com Joan Alavedra o Narcís Jordi Aragó. Aquest treball és una obra de relleu, de factura acolorida, molt ben editada i que presenta una recopilació lloable sobre la sardana en la perspectiva del que indica.

la sardana vivencies

 

 

 
Dels altres treballs, i com a antologies, és autor d’Els poetes i la sardana (El Mèdol, 1999) i La sardana. Impressions i vivències (El Mèdol, 2002) on recopila materials, seguint els antecedents de l’obra citada més amunt La sardana. Dos reculls que posen de manifest l’amplitud d’escriptors i de poetes que han considerat el símbol de la dansa i que vistos en conjunt esdevenen una manifestació profunda de catalanitat. Una labor que actualitza els treballs anteriors d’altres autors.

 

Sens dubte el treball històricament més rellevant és Catalanisme i sardanisme. Una història compartida (El Medol, 2003), malauradament molt breu i molt simple en concepció i continguts, no arriba al centenar de pàgines i amb episodis simplement esbossats en molts casos, així el de la publicació, en el moment més dur del franquisme, Carnet del Sardanista, que és només citada i és un episodi ben significatiu de la repressió franquista al sardanisme i que es pot explicar com exemple. Sigui com sigui, en conjunt l’obra de Subirana és un aplec de dades que aporta referències i dades suggestives pel coneixement del món sardanista i per afegir als treballs d’Anguera i Mas més globals sobre una activitat que ha estat sovint denostada des de posicions allunyades de la catalanitat o en altres, preteses progressistes, que han vist la sardana com a mostra de carrincloneria, ara que la dansa, com arreu Europa altres, viu hores baixes de participació, no té atacs però com deia el missatge de Salvador Espriu del 1973: «La sardana ens indica imperativament el nostre deure de no renunciar en cap circumstància al nostre propi respecte i a la nostra dignitat, de seguir els amples, però difícils camins de la democràcia, de treballar sense repòs per aconseguir la llibertat: autèntica, reflexiva, merescuda, plena.»