Arxiu de la categoria ‘Història del dret’

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

dilluns, 30/09/2013

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

 

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu
pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé
un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular.
Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a
lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials
diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill,
de comarques, que aspirava  a canviar el
món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom
el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar
les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes
i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili
mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element
comunicatiu més per a millorar el món.

 

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona
el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot
esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià
a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores
amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme
catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el
que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment
per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i
interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

 

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París
eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa
especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites
socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat
de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta
d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic
o organitatiu.

 

Redactor de la Soli
farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de
retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com
a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait
Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira
Kyralina
(1925), Nerransula
(1927), Los Cardos del Baragán
(1929), Mis andanzas (1929). Altres
obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A.
Robertson Profilaxis social (1929);
del dr. Marcel Viard Naturismo y la
guerra
(1929) i d’Andres Lorult La
moral y la educación sexual
(1929).

 

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència
Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per
la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia
col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al
llibre homònim: Los archivos del
terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930,
primer treball de caràcter
històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de
policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents,
configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en
llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva
vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al
republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social
com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de
Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà
opinió i algun reportatge de caràcter històric.

 

Assagista publica La
classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut
(1932) amb pròleg de
Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona,
6 d’octubre de 1934
(1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi,
tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme
o República Social
, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva
cap exemplar el llibre Mentre fem la
guerra
(1938). Lluitarà  al front
d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili
acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf
implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals
catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador
Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior,
El Nacional
, Pátria Nueva… i
amb la dels exiliats: El Poble Català,
La Nova Revista, Revista dels Catalans
d’Amèrica
i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant
de París. Fundà la revista Horizontes
(1957-1967).

 

Catalunya, símbol
de llibertat
es un singular assaig (1942), original
text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica
de caràcter divulgatiu. També España
desgarrada
(1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana.
Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg,
afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el
aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera,
des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

 

«Al pisar tierra mexicana nos
sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de
tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y
reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya
para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las
caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas
en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras
amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer
artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre
la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad
española.»

 

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat,
vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya
des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més
d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la
particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i
rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que
a convèncer.

 

Com a biògraf Foix
vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i
correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant
publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms
més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre
grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran
amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són
considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del
biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC,
Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

 

Les tres pel llenguatge
planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona
crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista
i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de
líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic
sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si,
amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest
impacte no deixa de ser significatiu.

 

La darrera
biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho
palesen les col·laboracions a Endavant
i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra
pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a
editar Apòstols i mercaders. Foix li
redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret
mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem
gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

 

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels
historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus
amics i companys de lluita que amb el títol
Apòstols i mercaders
(1957) apareixen en català a Editores Mexicanos
Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el
1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una
altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues
es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda
i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista
d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució
conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat
Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva
dona, Sara, morta feia poc.

 

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga
ressenya a Pont Blau el 1958. Pere
Mas Perera en un article notable a Ressorgiment,
i que Pont Blau reprodueix, hi
insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho
palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de
conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran,
la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països,
per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes.
Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida
incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

 

Apòstols i mercaders és, sens dubte una
de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta
anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica
que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances
tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències
autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa
aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i
explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat
del segle XX. Apòstols i mercaders es
publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en
moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió
vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962
escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el
seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus
llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha
sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo
amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el
bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho
hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni
resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a
nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis
ochenta y ocho años.»

 

 

Ferran Valls i Taberner, historiador del món medieval català

dimecres, 1/05/2013

 

 L’historiador, també polític rellevant, nasqué i mori a Barcelona (1888-1942). Assolí un notable prestigi, com constaten glossistes com Josep Pla o pròcers com J. Rubió i Balaguer, pel desenvolupament d’una labor pública de servei a la cultura catalana fins l’esclat de la guerra civil. La seva vida fou fecunda en producció acadèmica, treball al front d’institucions i organismes, vinculació amb el catalanisme conservador i una constància modèlica en el treball i el compromís fins el 1936.

 La seva imatge pública s’entela arran la col·laboració intel·lectual amb el franquisme, com remarca el biògraf Josep M. Mas Solench (Proa, 2002). Un tel que ha dominat la trajectòria d’una dimensió anticatalana, sis anys sobre trenta, de vida pública. Una trajectòria pública, tanmateix, que no va poder evolucionar -ni ser, doncs, així, matisada-, per una prematura mort. Això no va succeir a d’altres casos similars.  Aquesta modificació social de la imatge no s’ha produït amb en Valls i Taberner. S’ha mantingut incòlume quan a d’altres, diguem-ho així, l’han pogut substituir construint una nova imatge. En els casos del procedents de la Lliga s’hi barrejava la supervivència física, el modus vivendi, el catolicisme en una complexa situació. El règim franquista no actuava amb subtilesa sinó amb duresa: tortura, afusellament, camp de concentració, depuració,  exili… hauríem de parlar de la FAI i els incontrolats, de les persecucions, les incautacions i les destruccions de patrimoni, documentació i obres, de contextualitzar una persecució social i religiosa on, com afirma Francesc Roca, mai una minoria ha perseguit a una majoria tan fortament com succeí durant els primers mesos de la guerra civil i els porta als únics braços oberts fora l’exili de les dretes, que també n’hi hagué, és clar. Qui marxa el 1936 si voli tornar havia de vincular-se si volia tenir vida pública o professional.  Valls i Taberner es vinculà al franquisme, govern i estat brutal i violent, però la feina de l’historiador no és jutjar sinó explicar i interpretar. El famós article, “La falsa ruta” (La Vanguardia española, 15 de febrer de 1939) encarna el canvi de rumb d’una trajectòria. Valls i Taberner mantingué fins la guerra la fidelitat nacional en tota una intensa vida de treball al servei de la història, la catalanitat i els alts conceptes que tenia i de la coherència entre vida i pensament.  

 Valls i Taberner beu en el catalanisme tradicional, segueix Prat, Rubió i Lluch i Torres i Bages, i s’endinsa suaument en un coneixement de les arrels. Rubió i Balaguer el definí com home d’estudi i home d’acció, generós fins a la prodigalitat en comunicar als altres, lluitador en el camp professional, conscient de l’obligació que tots tenim de servir el comú, participa en nombroses iniciatives com ara el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i no va defugir la política (pròleg a les obres de Valls i Taberner, 1952).

 Neix en una família benestant amb el pare enginyer, estudia batxillerat als jesuïtes i  dret doctorant-se el 1912, com era preceptiu, a Madrid que en tenia el monopoli. Amic de Ramon d’Abadal i de Ll. Nicolau d’Olwer  entra des del dret al món de la història i es matricula a Filosofia i Lletres, alumne també de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Sempre l’interessarà el món medieval fins a ser reconegut com a especialista en el s. XIII com demostrà l’esplèndida biografia de sant Ramon de Penyafort.

 Ingressa a la Lliga de Catalunya el 1907 i es presenta pel Solsonès, una tupinada, denunciada per Nicolau d’Olwer, no li permet encetar la carrera política pública aquest any. El seu dinamisme és proverbial. Per exemple, l’orla del curs no l’organitzaven, com ara, establiments fotogràfics, sinó que era iniciativa estudiantil. Ell és de tot el curs qui té cura d’organitzar-la. La demanà, diuen els biògrafs J.A. Parpal i Josep M. Lladó (Ariel, 1970), al dibuixant  Feliu Elies “Apa”. Viatja per Europa i el 1910 estudia a París. Es doctora, després de fer-ho en dret, en història el 1915. Les dues són tesis que marquen una línia. Tractgen sobre els advocats a l’edat mitjana iles Consuetudines Ilerdenses del 1227, en castellà com era obligat aleshores i no per decisió de l’alumne com avui, tot i que en parlaríem d’aquesta llibertat del present…

 El 1913 és professor d’Història de Catalunya dels Estudis Universitaris catalans i prepara oposicions al cos d’arxivers que guanya. Dirigeix la col·lecció de textos jurídics catalans i amb l’amic Lluís Duran i Ventosa, prepara l’edició dels Usatges de Barcelona. Es anomenat Jutge d’Apel·lacions d’Andorra el 1916 i ho serà fins a la fi de la seva vida. Guanya, les eleccions, el 1921, i serà diputat provincial fins el 1924 que el Directori suspèn diputacions, ajuntaments, Congrés  Mancomunitat… Catedràtic a Murcia demana l’excedència per les obligacions que havia assumit.

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,  que desenvolupava una formidable obra de divulgació de la història nacional, li encomanà una Història de Catalunya que publicà, amb en Ferran Soldevila, el 1922. Síntesi de fortuna. Traduïda al castellà, ha tingut gran projecció editorial per la simplicitat i redacció que la configuraren com un dels primers treballs introductoris per a entrar al món del coneixement de les arrels. Obra tanmateix feta amb limitacions bibliogràfiques del moment i que acomplí una labor de divulgació quan no es podia ensenyar la pròpia història. Jaume Aurell destaca que és un “primer intent seriós de sintetitza la història de Catalunya integrant-hi tots els àmbits històrics.”

 El 1924 arran la negativa a retractar-se de la firma en la carta de suport al prof. Delshauwers dimití  de catedràtic i fou un dels promotors amb en Rafael Campalans, els dos adversaris de la dictadura que anul·lava la vida democràtica, de l’Ateneum Polythecnicum que, en certa manera, intentava de continuar la feina de l’Escola del Treball. El 1926 ésmembre de la Junta del Col·legi d’Advocats que fou suspesa per negar-se a transformar una publicació pròpia que editaven en català en espanyol i fou desterrat a Morella. Es llegendària la seva bonhomia, en conèixer la notícia diu: “Morella, bon arxiu”. Volent dir, aprofitaré per a treballar el seu important fons documental.

 Viatja a diversos països, destaca Rússia, aplegant les impressions en llibre després de la sèrie d’articles a La Veu de Catalunya. El 1928, té família extensa, sis fills, i no defuig el compromís, torna a ser detingut, empresonat, el domicili escorcollat. El delicte: formar part de la Junta de l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions. Poc abans havia protestat de l’acció dictatorial de prohibir la predicació en català a les esglésies catalanes on s’havia de fer, segons la dictadura militar espanyola, en espanyol.

 El 1929 deixà l’arxiu de Tarragona per dirigir el de la Corona d’Aragó (ACA). El 1930 es reintegra com a diputat, automàticament, i ho tornarà a ser també, ara del Parlament, el 1932. Assolirà, amb el seu activisme, càrrecs i responsabilitats, entre els que esmentem la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat i presidirà la Junta del Conservatori del Liceu. Membre numerari a l’IEC (1935) i director de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona (1931).

  Els anys de la guerra els passa exiliats a Roma i es vincula amb el nou règim. Passa a l’Espanya franquista i serà director del Museu Arqueològic de Còrdova. Participa en l’expedició de conferenciants per terres americanes amb temes com “La España eterna” o “El arte español”, iniciativa que volia mostrar la força de l’Espanya franquista. Un fill seu s’incorpora a l’exèrcit i en tornar a Barcelona es reintegra a l’ACA, serà escollit president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i serà vocal de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborarà a La Vanguardia Española, Destino, Orientación Española, Noticiero de España,  revistes ben allunyades de La Paraula Cristiana, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador, El Matí, on havia col·laborat els anys vint i  trenta.

                Va participar, per coherència de principis de justícia i amistat, tot i fer-se mal veure pels franquistes, en la defensa de Rahola, malgrat tot afusellat, i d’altres catalanistes, era el seu món, i creia que no havien delinquit i per tants els defensava o avalava. El 1939 se li atorga la càtedra d’Història  i es cridat a dirigir el CSIC a Barcelona.

 La seva obra historiogràfica és valuosa, tant la dedicada al món jurídic com la historiogràfica i la de recerca que aplegava en volums com Matisos d’història i de llegenda després de ser publicada en publicacions especialitzades. Als quatre volums de les seves Obras Selectas (1952-1961) podem contemplar conferències, articles amb una gran varietat temàtica sempre sobre el món medieval on excel·lí. Mas i Solench, també advocat, destaca els estudis de Valls i Taberner sobre el dret marítim català i considera el llibre del Consolat de Mar una gran aportació. D’aquesta obra, el mateix abril del 1939 en defensa l’origen català a la universitat de Bordeus. Autor d’una extensa bibliografia com la biografia de San Ramón de Penyafort, (1936, 1998) i del seu diplomatari (1930), una de les seves aportacions més rellevants i publicada també en italià, català.. Publica cinc reculls d’articles entre els que destaca, a més del viatge a Rússia, Per la nostra cultura (1930) on defensa la llengua catalana en un cèlebre article i la Reafirmación espiritual de España (1939) on dóna suport als qui en promouen l’eliminació.

 A la Semblança biogràfica que li dedicà l’IEC el 2004 a cura de Josep M. Mas hi figura una selecta bibliografia on es constata, com hem repassat, una trajectòria de fidelitat a un ideari fins que la revolució social obliga a exiliar-se a bona part de la intel·lectualitat catòlica i conservadora, tanmateix profundament catalanista com hem vist i que alterna la seva vida, com assenyala Josep M. Solé i Sabaté entre llums i ombres…