Arxiu de la categoria ‘Història del catalanisme’

Joan Reglà entre el món modern i el País Valencià

dilluns, 15/07/2013

 

Joan Reglà:entre el món modern i el País Valencià

 

(Bàscara, 1917 –  Sant Cugat del Vallès, 1973) Llicenciat en filosofia i lletres i en dret, catedràtic d’Historia Moderna a la Facultat de Filosofía i Lletras de la Universitat de València (1959-1972), d’on fou també degà (1961-64). El web de la Universitat de València assenyala com el seu pas per aquesta universitat fou de vital importància per la historiografia local, no només per les obres que Reglà va escriure i va inspirar sobre temàtica valenciana, com veurem, sinó pel magisteri al davant de la càtedra, d’on va influir a les noves generacions d’historiadors valencians que estimularen la recerca pròpia. El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona d’on també fou degà de la Facultat de filosofia i lletres (1973). Historiador d’anàlisi i de síntesi, en diu Ernest Belenguer, amb una molt sòlida obra al seu darrera, que encara perdura, i aquest  és el millor elogi que es pot fer a un historiador, i si es tracta d’un dels grans historiadors catalans del segle XX, la constatació no és cap elogi sinó una dada freda.

Seguí la petja de J. Vicens i Vives del que fou adjunt d’aquest a la seva càtedra de Barcelona com a professor ajudant i com a professor adjunt (1951-52). En rebé  tebé una notable influència. Es doctorà amb la tesi Francia, la corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán. Siglos XIII-XIVdirigida per Feliu Mateu i Llopis i que publicà el 1951. Aquesta dècada penetra en el món modern que l’atreurà molt i, amb empenta i humilitat, i èxit en les obres, tot i que matisades és clar recentment però molt i molt vàlides en el seu conjunt per la rigurositat de les dades i el nivell de les seves interpretacions. Començà la producció acadèmica amb l’estudi sobre el tractat dels Pirineus (1951) i seguí amb la metodologia de Vicens en el món modern del qual es configura un dels grans especialistes.  El 1958 obtingué la càtedra d’història moderna de la Universitat de Santiago de Compostel·la que no arriba a ocupar o més ben dit en fou titular un dia. El 1958 guanyà també la càtedra de la Universitat de València,  aquesta si l’ocupà, romaguen-t’hi fins el 1971 que torna, pot tornar, millor dit, a Barcelona d’on algún col·lega que l’estimà molt escriu que fou expulsat. La seva carrera acadèmica fins obtenir la càtedra és ressentí de la vinculació amb Vicens.

El seu pas per València, com el de Tarradell, Dolç, Giralt i altres, esdevingué intens i útil, la feina feta es concentra, amb la recuperació de la valencianitat històrica i en la millora de la docència. Amb obres com Aproximació a la història del País Valencià (1968) o l’aportació al volum tercer de la Història del País Valencià (1975), aquests treballs, com Introducció a la història del País Valencià(1969), són ben importants per entendre la força de la història en la universitat valenciana rera els anys de misèria intel·lectual.

Després de la seva tesi, se centrà en els segles XVI i XVII, especialment amb el  bandolerisme i els moriscs. Així La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II(1953); Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler(1961), en col·laboració amb Joan Fuster; El bandolerisme català (1962) traduïda el mateix any a l’espanyol, i reeditada amb el titol El bandolerisme català del Barroc (1966); Estudios sobre moriscos (1964). En aquest àmbit asenyalem la concloent Bandolers, pirates i hugonots(reedició reformada de Felip II i Catalunya (1956) que apareix el 1969 i que serà  traduïda el mateix any a l’espanyol.

Dirigí la Història de Catalunya (1969-72) en la que també hi col·laborà. De la seva abundosa bibliografía remarquem: La Europa moderna y contemporánea (1956);  Historia de América (1956-1957), Comprendre el món. Reflexions d’un historiador(1967); Introducción a la historia de la Corona de Aragón (1969); Els virreis de Catalunya(1956) amb múltiples reedicions -Vicens Vives (1980), diari El Observador (1991)…- D’aquesta, un acurat estudi analitza els segles XVI i XVII i en mig centenar de pàgines en fa una excel·lent síntesi amb la presència dels documents que ha trobat als arxius com a element comú. Escriu sobre societat, economia, institucions i costums i mostra multitud d’exemples documentals. Avui la síntesi del període estaria farcida de taules econòmiques, piràmides d’edat… però ja sabem que la història com el coneixement és una escala construïda a través de pisos un rera l’altre, i tots d’estils i decoracions diferents i és clar sempre en evolució.

Reglà s’ocupa dels virreis de Carles V, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. S’hi nota el pas de la censura, per exemple sobre 1640 en relació als allotjaments de les tropes castellanes pels camperols catalans diu: «escenes de dramatisme  –Riudarenes, Santa Coloma de Farnés, Palautordera-, a les quals la documentació que hem manejat permetria d’afegir molts detalls més.» Reglà cau en la prolixitat i minuciositat en esmentar cartes i intimats, per exemple, parlant de costums i moralitat ens explica interioritats de la vida quotidiana. Amb més raó hauria d’esmentar episodis que provoquen conflictes. Sigui com sigui, una obra  important. Vicens en diu. «Aquest llibre és l’escuma de quatre anys de recerques en els nostres arxius». Un  pròleg breu, vint línies, farcit d’elogis on remarca que Reglà aixeca parets mestres del futur edifici de la nostra història de dos segles.

Reglà no s’està però de dir que la cessió del Rosselló, i els altres comtats, a França era «ilegal» perquè no ho ratificaren les Corts Catalanes segons disposaven les constitucions vigents aleshores a Catalunya. «Si que gosa el 1974 en la seva Historia de Cataluña, tant elogiada per Jesús Pabón al pròleg, esmentar la persecució i genocidi amb paraules suaus, escriu «restricciones», Franco es viu encara. Arriba a escriure, citant el Consejo de Castilla: «todo se deberá formar en lengua castellana… actuando en lengua castellana,  (…) i el rei hauria d’ordenar «que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..» i palesa la perfidia reial quan al·ludiex a «modernitzar» l’ensenyament, suprimint el llatí per entronitzar el castellà. Als territoris on no era natural, això és als catalans! reprodueix tant les instruccions com conceptes de la Reial Cèdula del juny de 1768 de Carles III en les famoses paraules de Felip V adreçades als catalans: «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos… Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto, sin que se note el cuidado.»

Són notables les aportacions a diverses obres col·lectives:  Historia general y económica de España de Vicens Vives, Historia general de la Edad Media de Lacarra, etc. En el cicle de conferències dedicat a historiadors catalans que la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar i publicar el 2011 (consultable a www.iec.cat), en el portal de revistes), Ernest Belenguer que disertà sobre ell titula l’article «La bonhomia històrica de Joan Reglà» fent referència al caràcter d’una persona que no tenia enemics, qu era ben fàcilment estimable per tothom. Belenger manifesta com Reglà feu un forat en la cleda franquista i pogués obrir un camí del que som deutors per a la història catalana en una època totalitari. Elogia el mèrit de l’obra sobre els bandolers, i d’altres, i no s’està de desqualificar a supsats deixebles que no han comprès al mestre, cas, diu, de García Cárcel en el seu Felipe II y Cataluña del que Belenguer afirma que no entèn el motiu perquè el deixeble plagia el títol al mestre i en remarca les contradiccions en les que entra sobre les capacitats del rei si pot ser motor polític o no. Li ha estat dedicat un volum d’homenatge per part dels seus deixebles (1975) i A. Riera Pairó va escriure Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973) editat per la Comissió d’Homenatge a Joan Reglà en el seu Bàscara nadiu el 1984.

Certament cada generació ha d’escriure la seva història i quan els historiadors a més d’acostar el coneixement són capaços de reflexionar-hi amb obres com Comprendre el món (1968) i mantenen una personalitat de valor humà, són pocs, és un alt mèrit considerar un historiador com Reglà com a un dels grans i fonamentals de la segona meitat del segle XX.  En aquesta obra el títol ens indica la substitució de l’historaidor jutge per l’historiador que es proposa compendre tot i les implicacions ideològiques, humanes de l’historiador que a diferència, diu, del químic no sempre pot garantir l’objectivitat de les seves conclussions. No ho indica però a més de gran i bon historiador era un historiador honest.

Quan mor Joquim Nadal, Jaume Sobrequés, gironins com ell, en publiquen excel·lents artícles de conjunt. Ens quedem amb la frase de Pabón, amb qui va tenir amistat, una amistat «sin sombras» escriu l’andalús, que diu en un trist pròleg, el redacta quan Reglà havia mort de malaltia, en el seu darrer llibre, una historia de Catalunya, diu Pabón que serà molt útil, i serà la darrera obra. Efectivament, la «Historia de Cataluña dirigida a los castellanos» com diu Pabón és elaborada amb nivell i mèrit i des del valor intel·lectual de l’empordanès. Se’l bateja com persona de bona fe, home de bona voluntat «¡Qué persona era Joan Reglá!» Li respecta el nom però els tipògrafs d’Alianza Editorial arreu li posen l’accent divers.

Josep M. Miquel i Verges, historiador de Mèxic

diumenge, 7/07/2013

  Josep Miquel i Vergés, historiador de Mèxic

 

 

Josep Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 – Coyoacán, Mèxic, 1964) va viure 34 anys a Catalunya i 25 a Mèxic. Gairebé mitja vida a cada lloc. De la Sinera d’Espriu o l’Arenys de Cucurull a un Mèxic càlid i lluminós. Com tots els qui pogueren anar-hi trobà un nou camp de treball malgrat els canvis, foren, tanmateix afortunats davant els empresonats als camps nazis –gairebé tants com els qui van anar a Mèxic- i els reclosos als camps franquistes, pràcticament tots els republicans masculins en edat militar.

 

L’exili ha marcat molt la vida col·lectiva catalana de la segona meitat del segle XX. Miquel i Vergés, home de lletres, reconvertit a historiador a l’exili, s’ocupà de la terra que l’acollí i és exemple de canvi d’activitat, varià el seu centre d’atracció de Catalunya a Mèxic i com ell bona part de la generació dels anys trenta. Per tant una vida dual, primer infància i joventut a Catalunya i maduresa a l’altre continent.

 

Nat a Arenys dugué aquesta ciutat en el record que apareix sovint a la seva obra. En justa reciprocitat Arenys li dedicà un número monogràfic dels Quaderns d’Estudis Arenyecs, el 6 (1998) que esdevé un molt bon compendi de dades. Es llicencià en filosofia i lletres, col·laborà a La Publicitat i a les publicacions Mirador i Revista de Catalunya. Participà en la vida cultural catalana molt activament i fruit d’aquesta labor fou una rica obra periodística, encara per a recuperar, tot i que Josep M. Huertas i Carles Geli aplegaren els articles de Mirador en l’estudi sobre aquesta revista.

 

Publicà poesia pròpia com Cançons d’estiu (1926), en recollí d’altri com Bartrina, a la col·lecció Els Nostres Clàssics i escriví i publicà teatre com Anna Maria, o El preu del silenci (1929), etc. És rellevant La premsa catalana del vuit-cents, (1937) en dos volums,  l’encàrrec de Josep M. de Casacuberta a Barcino, on estudià les principals capçaleres renaixentistes –d’El Europeo al Diari Català passant per La Renaixensa- tot oferint un tast de textos en una obra capdavantera que, amb la de Joan Givanel autor d’una extensa recopilació de capçaleres seguint l’anterior de Lluís Bertran i Pijoan, situen, els anys trenta, l’hemerografia registral catalana i la historiografia de l’estudi de la premsa catalana en un rang capdavanter. Un Advertiment indica que «En aquesta antologia hem procurat d’assenyalar, especialment, el procés dels ideals patriòtics, l’evolució de le tendències literàries…» Diu que seran tres volums però la guerra no matà només persones…

 

Intel·lectual, catalanista, persona ponderada, milita a Acció Catalana i arriba a Mèxic fugint de la fúria vengativa dels franquistes que imposaven a sang i foc la llengua espanyola, prohibicions i limitacions a la població catalana en una trista història, encara poc explicada, i políticament amagada. Només cal veure com reaccionen alguns historiadorss avui dia a la convocatòria d’un Congrés que té la voluntat d’explicar acadèmicament i fredament, des de Catalunya, la relació entre aquesta i Espanya i més enllà d’un títol més o menys afortunat. És que algú es pensa que l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya vol dir que a la resta de l’estat no n’hi havia cap? Els títols han de ser llampants i no només la fredor -“Estudi de les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de tres segles” per exemple. Potser no és veritat que en aquests tres segles, fora algun petit episodi excepcional, la relació entre Catalunya i Espanya ha estat més aviat de conflicte que de felicitat? D’estat de guerra, estat de setge, dictadura militar o pura guerra més que d’harmonia social i idílica relació política? En una posició visceral insòlita, i que dol de contemplar, exabruptes que semblen escrits per a fer el joc a la quinta columna, que aspira a perpetuar el silenci sobre la vengança espanyola en l’intent de destrucció de la identitat catalana en un procés que no té fi des de la guerra de Successió fins avui com han explicat l’enyorat Francesc Ferrer i tants d’altres.

 

A l’exili, doncs, per culpa de la intolerància política espanyola dominant, Miquel i Vergés desenvolupa la labor d’historiador amb intensitat, s’hi dedicà professionalment. Sobre aspectes de la cultura catalana s’ocupa d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) estudia Antoni Puigblanch. Figura de la Prerenaixensa, un talent sense profit inèdita. La presenta al premi de biografia de l’editorial Aedos que comportava l’edició i coincideix l’homònima d’Enric Jardí. Cap de les dues guanya però l’editorial, anys després, publica la de Jardí, segurament per treballar amb fonts in situ i ser més reeixida.

 

Col·laborà en revistes d’exili i en fou fundador de Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947) i col·laborà en altres com Pont Blau, La Nova Revsita, La Nostra Revista… Participà en les activitats dels exiliats catalans com els Jocs Florals en els que guanyà premis, així els de Mèxic de 1942 i 1957.

 

L’obra teatral i narrativa és poc coneguda i encara resta inèdita. S’han publicat dues novel·les Un deliri de mar (2005) per Angle que també ha editat Giratomb de vida (2007). Aquesta, molt interessant, té l’afegitó, breu, La revolució a Arenys, un dietari de la seva vida del moment, que interessa als historiadors. També la novel·la estricte té interès històric per a conèixer l’interior psicològic de l’exili.

 

La novel·la és sovint menystinguda pels historiadors tot i el seu valor ambiental. Quantes hom cita als manuals o estudis? No és ni coneguda ni reconeguda. Una novel·la important per la història K. L. Reich [Els catalans als camps d’extermini de Hitler] d’Amat Piniella, per exemple, és imprescindible per detallar la presència catalana a l’univers concentrionari. I complementa l’estricte i valuosa aportació historiogràfica de protagonistes amb memòries o historiadors, periodistes o escriptors, com Montserrat Roig, amb monografíes.

 

Miquel i Vergés enriquí la historiografia mexicana amb aportacions singulars de les que destaquem algunes de les principals que elaborà del qui a Mèxic en deien «escritor catalán cuyos títulos de hombres de letras viene acrditando durante su estancia en México una con una incansable laboriosidad». Remarquem així:

 

La independencia Mexicana y la Prensa Insurgente (1941), desconeguda recopilació, dedicada a Josep Carner, on aplega textos representatius de la lluita per la llibrtat de tots els diaris insurgents conservats on afirma «el periodismo insurgente es la primera manifestación el alma libre de la  Nueva España». Explica la història i significació dels periòdics i selecciona manifestos, editorials, articles, i de cada diari reprodueix una portada des del primer, El Despertador Americano del pare Hidalgo, fins el darrer, Diario político militar mejicano on apareix la frase «no ha dejado las armas de la mano hasta (…) obtener su completa independencia» i d’haver estat els primers que van «declarar anatema contra el mal gobierno y [que] pronunciaron la libertad del Imperio mejicano.»

 

Mina, el español frente a España (1945),  biografia del lluitador que tants èxits aconseguí per la independència mexicana i del que Miquel i Vergés penetra en la documentació per a fixar-se en les claus de qui fou lluitador, rebel, afusellat i admirat en un singular procés; El general Prim en España y en Mèxico (1949) encara avui d’obligada referència. La diplomacia española en México (1822-1823) (1956) on s’ocupa d’aquest periode amb aplecs documentals i tot el recull de dades que va poder recollir i labor en la que excel·lí des del Colegio de México. Finalment, Diccionario de insurgentes (1969) ecull de dos milers de noms singulars dels lluitadors per la independència d’aquest país. 

Antoni Jutglar o pensament i història

dissabte, 29/06/2013

 

Antoni Jutglar o pensament i història

     

 

Nat a Barcelona el 1933 on morí el 2007 Jutglar fou un historiador i escriptor amb una extensa obra referida al món contemporani espanyol i català. Professor, un sol any, a la UAB passa el 1970 a la UB i el 1980 a la Universitat de Màlaga. Milità en l’antifranquisme, participà en la Caputxinada (1966) i tant a Madrid, on anà, com estudiant, en ser expedientat a la UB, com a Barcelona, com a editor i posteriorment com a professor, sempre es vinculà a iniciatives crítiques com la revista El Ciervo o l’editorial Estela.

 

A la facultat de Lletres de la UAB el 1969 els alumnes de primer curs ens trobàrem a l’aula amb un personatge singular, de mirada incisiva i amb barba existencialista, parla segura i ganes de fer-nos conèixer tot un món nou. Era el professor d’Evolució històrica d’Occident. Ens comentava, quan els cursos duraven d’octubre a juny i no hi havia power point, que les idees bellugaren Europa, ens feu llegir Marc Bloch i Vicens Vives, els seus mestres, cosa que sempre li agrairem, i altres autors suggestius, tot i que alguns com Charles Morazé el trobàvem una mica llaunes. El seu doll de veu no s’aturava, a cada frase calia retenir idees -no fets- sense cap llicència a la banalitat. Era una festa. Apuntava aspectes que avui hem assumit, del comportament col·lectiu modern com la pressa o el carreró sense sortida del capitalisme i a qui ho discuteixi que ho pregunti a un aturat de llarga duració. Obert ens feia llegir de forma constant. Penso que era feliç quan amb un llibre a la mà ens hi acostàvem, sigui de lectures que li eren plaents com Crecimiento y desarrollo de Pierre Vilar (1964) o qualsevol altre. Eren les seves primeres classes universitàries i s’hi notava que hi posava ganes. Ana Yetano i Bernat Muniesa que han escrit sobre ell en destaquen aquesta faceta de professor.

 

Naturalment en aquell món acadèmic, la història, segons Jutglar representava la vinculació a la comprensió del passat. Ell s’havia mogut en ambients catòlics i progressistes, havia estudiat al seminari, publicava a Nova Terra, Fontanella i posteriorment Dopesa, Taurus i Cuadernos para el Dialogo fins que va dirigir una col·lecció a Anthropos que fou la seva nineta dels ulls. Era d’esquerres i milità en el FOC (Front Obrer de Catalunya). La imatge viva, externament, de l’intel·lectual estereotipat de Bocacció, però, el seu pensament, actitud i obra, estem segurs que no sabia ni on parava aquell antre.

 

Intuïm que els seus col·legues marxistes de facultat no el consideraven sant de la seva devoció ni membre de la colla i els liberals tampoc. Havia d’anar una mica, com tots els grans professors, menant torxa solitària car per ser lliure sense la cleda del convent, quarter o presó, que tot això són sinònims de la congregació pel qui vola sol, és la solitud el premi.  

 

Publicava estudis-assaigs on apareixia una voluntat d’usar la història per entendre el present i en els aspectes més durs, no en conceptes sobre metodologia de la recerca o similars. Parlava, escrivia, com si qui l’escoltés o llegís fos un aturat o un obrer silenciat, pas previ, deia, per a ser ignorat. Seguia tant a anarquistes com Pere Foix o obreristes com Monlau i totes les novetats des de polèmics, com Solé Tura o mig oblidats com Mounier, aleshores de moda, per no esmentar els  historiadors franquistes que també consultà i cità, o, habitualment, els solvents: Vicens Vives, Vilar, Mercader, Reglà, Fontana, Martí o clàssics com Jaurès, I. Cerdà, Almirall…

 

De la seva obra, extensa, esmentem els assaigs Aspectes històrics de la crisi d’Occident (1963), Rodes de molí (1964) i La España que no pudo ser (1971 i 1983) que al nostre parer excel·leixen en mostrar una imatge de com s’entenia el món aquesta dècada i tot els tòpics, censura i limitacions ens acosten a una dimensió crítica, aquesta paraula apareixia a cada frase seva, del món i la societat del moment. Calia veure el matís i treure conclusions de les estructures, tot plegat era la visió global.

 

Dels estudis remarquem els següents: L’era industrial a Espanya (1962), Ideologias y clases en la España contemporánea (1968-69), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972 i 1984) ampliació d’Els burgesos catalans, en edició catalana i edició espanyola i, sobretot, la seva tesi sobre  Pi y Margall y el federalismo español (1975-76). Els seus estudis i treballs sempre són refets, ampliats, corregits, revisats si més no. En el seu cas pren valor la voluntat d’una obra en construcció, en procés. Són diversos els seus llibres que han estat reeditats o traduïts, com una oportunitat per a donar major visibilitat i exigència al seu treball.

 

Era dels professors que “marcava” als alumnes que el seguien per la senyal d’una mirada crítica al món.

 

En conjunt podem veure la seva aportació com una obra suggerent, en molts casos, naturalment, susceptible de canvis i, com es deia als anys setanta, “superada” i tanmateix valuosa pel que significa de reconeixement d’una època en la qual hom s’acara a uns noms que, per primer cop, són estudiats, i els resultats encara avui s’aguanten amb solidesa pel seu rigor tot i les novetats és clar. És el cas de l’esplèndid treball sobre Pi i Margall. En altres són aquesta combinació d’assaig i estudi, d’aportació i de renovació que ens acosta al paper de l’intel·lectual, com li abellia d’exposar, en una societat en la qual ha de ser no només d’intèrpret sinó factor de renovació i més enllà de la dimensió simple de l’observador analític. O sigui, en mots també de l’època, l’intel·lectual compromès.

 

Remarquem la seva col·lecció «Història, Ideas y Textos» en la qual assenyalem la seva edició d’Espanya com o es de Valentí Almirall i altres llibres dins Anthropos editorial que li dedicà en la revista homònima un dels seus monogràfics.

 

Jutglar intentà la síntesi de la visió dels seus mestres, Vilar en una concepció marxista i Vicens des del món de la globalitat de dades, economia, pensament… vers la famosa, aleshores, història total. No és estrany aleshores que els dos defensors del federalisme, altra cosa no existia, o sigui Pi i Almirall, hagin atret l’atenció de Jutglar, amb matisos i reserves, amb distanciaments i amb consideracions però sempre amb l’honestedat d’acostar-se als documents, de respectar la fidelitat primigènia i que l’escala del coneixement o la dimensió del procés històric ajudi sempre a una societat més justa, millor i, més crítica.

 

Fèlix Cucurull, historiador i publicista del catalanisme

dissabte, 29/06/2013

Fèlix Cucurull i Tey o la
projecció de la història i nacionalisme

 

 

Arenys de Mar
és la ciutat on va néixer i morí (1919-1996) i on visqué aquest escriptor i
historiador molt implicat en el nacionalisme, com a investigador i com a
publicista. Arrelat a la seva ciutat hi lliura els papers i llibres que són
avui, per donació, a la biblioteca Fidel Fita. La consciència nacional,
elaborada i contundent, el feia congeniar ràpidament amb iniciatives proclives
al reconeixement de la identitat catalana i participà així en actes difícils
d’organitzar, durant els anys negres, en suport de la catalanitat política. Ara
que amplis sectors socials parlen d’independència i des de posicions
analítiques i no només per constatar la dificultat que la població catalana
assumís la pròpia catalanitat plenament, és just d’exposar el paper que
tingueren personalitats promotores d’aquesta difusió nacional, com Cucurull en
aquest procés.

Estudià al
parvulari “Xifrem” de monges de la Presentació i  el batxillerat a l’institut de Mataró. Durant
la guerra civil cursa magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i fou
nomenat director d’un grup escolar a Terrassa, càrrec al qual renuncià per exercir
a  Arenys de mestre. Robert Surroca, que
ha historiat biografiat dirigents del FNC, escriu: «En acabar la guerra intenta
entrar a la Universitat, però, degut als seus antecedents, se li demana un
document d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. En no acceptar
aquesta imposició, ell mateix es vetà l’ingrés.»

 

Imma Albó a la
breu biografia Fèlix Cucurull (2009),
que sintetitza la seva i extensa aportació Fèlix
Cucurull. La lluita per l’autenticitat
(1986), exposa la voluntat de
projecció i difusió ja mitjançant iniciatives juvenils com una revista
d’institut, que va dirigir, o com a periodista, el 1935 formava part de la
redacció del Diari de Mataró. Va col·laborar sovint en premsa que havia de ser
catalana i poder publicar lliurement les seves opinions, sovint reivindicatives
de la història de Catalunya, tant en revistes com: Tele-Estel, Serra d’Or,
L’Avenç, Canigó
com en diaris: Hoja
del Lunes
i, bàsicament, a l’Avui.

 

El vàrem
conèixer a la sala de treball de la Casa d’Ardiaca, ell investigava sobre
Narcís Roca i Farreres, nosaltres sobre Almirall i, és clar, coincidíem al pupitre
on anàvem a cercar els volums i les mirades respectives es creuaven en tenir
davant L’Arch de Sant Martí o El Estado Catalán de l’altre… Encara
recordo, com si fos ara, una conversa noctàmbula, al carrer de la Ciutat, mal
il·luminat aleshores, sempre pendents del rellotge patint que no se’ns escapés
el tren, ell a Arenys, nosaltres a Sant Cugat, sobre com atribuir autories a
textos històrics no signats. Arribarem a fixar criteris: oportunitat, que
l’autor que no signa el text sabem que és a la ciutat on es publica; estil i
lèxic, naturalment que siguin coherents i similars; temàtica i contingut, que
sigui plausible la seva relació conceptual; oportunitat o intuïció, o sigui que
ens ho sembli,  què ho podria ser qui
pensem. Sempre amb reserves i prudència màxima. Si tots aquests factors
coincideixen ens hi acostem, si en falla almenys un, no el considerem.

Ens férem
amics, anàrem a casa seva a Arenys, parlàrem pels descosits sobre la història i
el catalanisme, els nostres autors preferits i ens llegirem. En una entrevista
que li férem a l’Avui el 1977
escrivíem: «La neta trajectòria de lluita per Catalunya, pels Països Catalans
ha estat per Fèlix Cucurull una constant. Des del primer article que publicà
fins al parlament fet al Fossar de les Moreres el proppassat 11 de setembre han
estat moltes les accions, escrits, etc. que Cucurull ha realitzat per la
constitució d’una nacionalitat alliberada de tota opressió. Com molt bé ha
remarcat Espriu, el nostre entrevistat és un home de lletres en un sentit ple,
car ha publicat sis llibres de poesia, el darrer La vida terrena dins l’Òssa Menor de Proa, cinc volums de novel·les
i contes, tres assaigs polítics: Dos
pobles ibèrics…»

Li demanàvem sobre la Panoràmica del nacionalisme català. Ens
deia: «En aquesta obra s’apleguen per primera vegada centenars de textos, molts
d’ells desconeguts o oblidats, procedents de nombrosos autors, corporacions,
entitats, partits i organitzacions, de Catalunya-Principat, que presenten un
ampli i fins ara poc conegut programa del nacionalisme català, des dels seus
orígens fins al mes de juliol del 1936, que comença la guerra d’Espanya.
L’obra, molt extensa, ha estat editada en sis volums. Al final de cadascun hi
ha, ultra l’apèndix documental corresponent, unes notes biogràfiques dels
autors dels quals es publiquen textos en el volum, així com notícies sobre les
corporacions, entitats, partits polítics, etc. dels quals també es publiquen
textos. En el primer volum, a més, es publica una extensa bibliografia sobre el
nacionalisme català.» Aquesta obra pot consultar-se a www.felixcucurull.cat.

A més del nacionalisme català li
interessa molt la història i les relacions amb Portugal, de fet s’hi vinculà força
i el publicaren, bona part de la seva obra es traduïda i ha rebut premis i
honors de Portugal i Brasil per la seva aportació. Malgrat les limitacions i la
censura. Per exemple Portugal i Catalunya
fou prohibit fins el títol, hagué d’aparèixer amb el nom més innocent de Dos pobles ibèrics (1967) i naturalment
el contingut quedà net com una patena.

 

Té una obra poètica molt extensa i reconeguda on, des del 1946
amb el primer llibres de poemes, indiquem que hi alterna la visió patriòtica
amb la intimitat personal, redactada
sempre en català, traduïda a altres llengües. Poesia exemple del primer
punt serien els versos d’actualitat:

 

Perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.

 

Després del seu pas i llarga militància
al (FNC) dels anys quaranta on fou membre del Consell Nacional ingressà a Acció
Socialista Independentista de Catalunya (1968) que es dissolgué dins el PSAN
(Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) el 1970.
Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), fou detingut en la massiva
detenció de 67 membres de l’Assemblea al col·legi de les Escolàpies de
Sabadell. Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament
Nacional) (1979) i membre de la Crida a la Solidaritat en defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). L’11 de setembre de 1977 fou un
dels oradors en la primera diada independentista al Fossar de les Moreres.

Manuel de Montoliu, Arnau Puig, Manuel de
Seabra, Josep Faulí i altres crítics en valoren aspectes rellevants tant de la
poesia com de la narrativa, molt marcada per un existencialisme sentit
profundament per l’autor, diu Albó, en moments difícils per Catalunya. La
condició humana, aspectes personals que apareixen en una fora creativa

 

Sobre la història esmentem les seves obres
que són tant monografiques de recerca com aplecs d’articles divulgatius o
d’opinió o d’interpretació. En el primer bloc citem: Orígens i evolució del federalisme català (1970), la citada Panoràmica del nacionalisme català,
publicada a París per la censura franquista (1975), Defensa de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1976) i Catalunya republicana i autònoma (1931-1936)
(1984) mentre pel segon esmentaríem: Consciència
nacional i alliberament
(1978), El
fet nacional català a través de la
història
(1980), Catalunya nació
sotmesa
(1981) i Llibertat per la
democràcia
(1986). A les recopilacions dels articles a l’Avui no només exposa el comentari sobre
l’actualitat sinó aporta dades o comentaris crítics interpretatius d’episodis
històrics precisos, de la Revolució de Setembre del 1868 fins la proclamació de
la República del 1931 dels que en fa exposició i valoració caracteritzant-se
pel sentiment i la precisió tot i la manca d’aparells crítics com s’escau als
articles periodístics. Però no és el cas de la Panoràmica o Els orígens i
evolució..
., sens dubte la seves més reeixides aportacions atès que no va
poder ser a temps d’acabar i publicar el seu Roca Farreras.

No el podem
bandejar frívolament amb comentaris sobre metodologia o fonts quan qui tenia la
docència i el domini, no parlava del catalanisme d’esquerres i al·ludia
exclusivament a que era estrictament d’origen, funció i objectiu burgès. Qui en
discrepava, i sense la seguretat de la Universitat, en aquest punt, tenia raó.
Així ho va desenvolupar Termes en aquest origen del catalanisme. En altres matisos
com els que Cucurull introduí al conflicte de 1640 malgrat les dificultats en
l’anàlisi en la que hi destaca precisament la mateixa censura.

Efectivament, quan
els autors no poden exposar llurs teories amb llibertat com podem interpretar
el que diuen entre línes? Afegim-hi els problemes de canvis de definició de
mots, etc. Ras i curt. No es parla d’independència al segle XIX. Serà per què
són només autonomistes o simples partidaris de la descentralització o serà com
a òbvia conseqûència d’unes lleis i tribunals que imposen la prohibició és
total?

Cucurull, ultra
el valor de projectar la història a la societat, té el mèrit d’un conjunt
d’aportacions i reflexions dignes de valoració i anàlisi, especialment en el
volum Catalunya republicana i autònoma
(1931-1936),
que s’allunya de la visió periodística per entrar en
l’assagística. Un text molt representatiu de la seva obra és el treball La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
on aplega i estudia discursos i intervencions de Companys, Carrasco, Estelrich
i altres en un volum. Editat per Jaume Sobrequés a Undàrius el 1976 i que té
l’alt mèrit de ser el primer treball que, debilitada la dura censura, que no
eliminada, acostà la ciutadania al coneixement de la història immediata que es
volia esborrar recuperant els discursos dels líders. Naturalment des d’una
perspectiva històrica, ens és vital l’aportació de Roig Rosich, monografia
rigorosa sobre l’episodi però tanmateix Cucurull és el primer, acostà a la
població a la seva història i recupera amb fidelitat els documents i ens en fa
una sòlida inicial aproximació.

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.

Miquel Coll i Alentorn a cavall de la història i la política

diumenge, 28/04/2013

 

De família de metges i barceloní per naixement i residència  (1904-1990) mantingué relació intensa amb comarques (Gualba, Olesa, Tona…). Estudià enginyeria a Terrassa. S’impregnà d’infant d’esperit patriòtic, -la llibreta dels seus primers versos era retolada “Visca Catalunya lliure!”-, lector habitual de L’Estevet, La Publicitat, això és afí, a Acció Catalana a la que s’adherirà el 1931. Mantingué una posició de plena identificació amb els ideals patriòtics tant forts aleshores en temps d’opressió del catalanisme polític i cultural. Durant tota la vida, des dels inicis col·laborant en revistes culturals fins al final promovent l’edició de llibres al costat de la labor específica de recerca pròpia i de militància política, esdevingué un incansable promotor d’iniciatives col·lectives pel manteniment o restabliment de la pròpia identitat.

Durant aquests anys de la dictadura de Primo de Rivera participa amb iniciatives com Ciència, Revista de Catalunya o Criterion en les quals, àdhuc, hi col·laborà. Arran la lectura, i la polèmica sobre la prosificació, s’interessà vivament per les cròniques de Jaume i de Desclot i enceta la formació als Estudis Universitaris Catalans i la vocació d’historiador seguint inicialment la trajectòria de Rubió i Lluch i de F. Soldevila del que arribarà a publicar obra posteriorment.

Comença a publicar sobre aspectes culturals medievals a Estudis Universitaris Catalans el 1927. L’enginyeria l’allunyava de la història com a dedicació plena però mantingué una constància en la recerca i la divulgació atès que el coneixement del món medieval l’atreïa notablement ki si dedicà amb fermesa i constància produint una notable obra.  

La vinculació amb la política l’apassionà i el 1932 entrà a Unió Democràtica de Catalunya i és elegit membre del consell de govern del partit i presentà ponències als congressos, s’implicà en la vida del partit i col·laborà al setmanari del partit El Temps. Durant la guerra civil  treballarà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Mobilitzat estarà a serveis auxiliars. Restà a la Barcelona ocupada i s’implicà en la represa, clandestina, de la cultura catalana perseguida pel centralisme. Dictarà en domicilis particulars cursos d’història de Catalunya, restaurà els Estudis Universitaris Catalans d’on en serà professor. Fundà, amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) de la que en serà el primer secretari des del 1943 fins el 1949. A més de la vida familiar, intensa amb nou fills, i la recerca historiogràfica, que veurem més avall, abundosa també, per la seva militància política patirà cinc detencions, i fins i tot maltractaments policials, amb un empresonament de tres mesos.

Molt vinculat, com hem vist amb la SCEH, a l’IEC en fou president de la Secció Històrico-Arqueològica. Hi publicà diversos treballs com per exemple Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (1990). Membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural i també professor dels cursets de l’entitat, pel seu afany de projectar la història i la cultura catalana.

Políticament vinculat a UDC fou diputat (1980 i 1984), president del Parlament, conseller adjunt a la Presidència i rebé diversos homenatges arran, el setanta cinquè aniversari, així:  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, la Legió d’Honor de França, etc. Reconeixements merescuts a una vida de bon treball.

En la seva aportació historiogràfica destaquem els estudis medievals caracteritzats per un afany del rigor i una voluntat erudita i, a parer d’Albert Balcells, el seu biògraf, hi destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-1951) i La llegenda de Guillem Ramon de Montcada  (1957). També, afegim, cal destacar els estudis sobre cronicons catalans: Sant Cugat (1962),  Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970) així com, sempre li interessà molt des de la prosificació de les cròniques els anys vint, els estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.

En la seva relació amb Soldevila indiquem que l’ajudà en l’edició de les quatre grans cròniques (1971). S’implicà molt en dues obres de gran projecció en la difusió de la història de Catalunya: el Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’Història dels Països Catalans (1974) que assoliren una extraordinària difusió pel dinamisme de les entitats patrocinadores i l’afany de conèixer la pròpia història.

Massot i Muntaner a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat en combinació amb Curial editaren cinc volums de la seva obra al costat dels dos d’història i del d’historiografia destaquem els Escrits polítics, cívics i religiosos (1994). En el cinquè volum, Llegendari, (1993) s’acara amb els orígens amb una prosa reeixida que captiva el lector en la voluntat d’enganxar-lo. Vegem-ne un tast en l’inici de la llegenda d’Otger Cataló que estudià i disseccionà amb tota cura i objectivitat:

“El problema dels propis orígens ha preocupat sempre els pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques han estat ideats sovint per resoldre’ls. Les més belles faules i les més absurdes teories han sorgit del desig d’aclarir el lloc que veié la naixença d’un poble, els episodis que la voltaren i la nissaga d’on va davallar.”

Una prosa, doncs, tot i l’atapeïment de referències forçades erudites,  clara i diàfana, atractiva pel lector. El 1984 hom li dedicà la Miscel·lània d’homenatge en la qual s’estudia en un conjunt de treballs la seva personalitat i obra. Així es dissecciona el pensament polític (Hilari Raguer), es fixa la bibliografia (Montserrat Martí), s’estudia l’historiador (Josep M. Salrach) i la tasca divulgativa (Joan Triadú), l’home (M. Carme Illa)… constitueixen una aproximació excel·lent, amb la biografia de Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990) (1999), vers la trajectòria d’un polític que treballà per la consecució de la democràcia, maldà per obtenir les llibertats nacionals i fou historiador medievalista rellevant.

Amb una molt notable labor de projecció de la història i amb un esforç personal constant com palesa el llibre final La marxa cap a la independència de Catalunya 877-988 que edità el diari Avui el 1989 i que el va redactar amb el suport de la seva fill  Montserrat. Havia perdut la vista però el daler de transmetre podia més que les limitacions i el llibre fou realitat.

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres

dilluns, 18/03/2013

Obra

Rovira (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) ha estat definit com el periodista polític més important del segle XX. Segurament, potser “Gaziel” li faria ombra però si diem el periodista progressista del segle XX l’afirmació anterior és ben vàlida. Rovira i Virgili, amb un centenar de llibres i quinze mil articles polítics publicats, apareix com la dimensió plena del compromís de la ploma combativa amb la terra i la llibertat reivindicades. Totes les tribunes li foren obertes, àdhuc la conservadora La Veu de Catalunya, amb articles de política internacional.

 

Les nombroses revistes on col·laborà, els diaris on participà, o que arribà a fundar, com La Nau, són l’estol d’una premsa que s’inicia amb El Poble Català en començar el segle XX que s’incrementen quan guanyà el concurs de redacció que li permet entrar en aquesta tribuna avançada. La seva trajectòria es clourà a l’exili, en la revista homònima al diari anteriorment citat: efectivament, la parisenca El Poble Català, una més de les revistes dels catalanistes exiliats. La darrera d’exili on Rovira hi col·labora fou Germanor a Santiago de Xile.

Mirar la nòmina de les capçaleres on col·laborà és mirar la història de la premsa catalana de començaments del XX fins que els centralistes espanyols hi posen fi el 1939 i només restà la clandestinitat, la lluita o l’exili, la distància. Sortosament l’acció editorial privada ha pogut recuperar alguna de la seva obra, amb persones com A. Bladé i Desumvila, Mercè Morales, Jaume Sobrequés, Josep M. Roig Rosich, Maria Capdevila, Xavier Ferré Trill… que han recopilat escrits i cartes, l’han estudiat i han fet de pont per què el seu llegat fos conegut.

Rovira i Virgili és, sens dubte, l’historiador de major impacto en la població catalana de l’agitat primer terç del segle XX. El seu domini de la llengua i les capacitats expositives el convertiren en popular escriptor, prestigiós periodista, notable polític i rellevant historiador. De la Tarragona nadiua arrelà a Barcelona on desenvolupà una extensa obra com a escriptor polític, estudiós de les nacionalitats i el dret federal, esdevingué comentarista de la guerra mundial i de la guerra civil espanyola, historiador sobre el seu país i, molt especialment, analista reputat de la conjuntura catalana present. Autor d’Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) com a gran primera obra celebrada i popular

Destacà en l’article d’opinió d’actualitat i en la divulgació dels món medieval català que també va projectar amb l’article i el treball d’alta divulgació. S’especialitza en l’estudi i divulgació de les minories- les cròniques sobre els afers polítics crítics relacionats amb la catalanitat social i cultural i, majoritàriament sobre la causa àmplia de la catalanitat i els drets socials. Defensà aferrissadament els drets populars i entre ells el de la llengua, identitat i nació catalana dels que fou activista constant.

 

Col·laborà, ultra El Poble Català, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat i a quasi totes les revistes d’esquerres i catalanistes de Barcelona i comarques o l’exili en un ventall extensíssim que abasta, pràcticament, tota la premsa en català de caràcter nacionalista o avançat. A través del periodisme activà el republicanisme i el federalisme com a eixos del seu pensament, des del catalanisme i l’obrerisme com a substrat indestructible. La seva obra periodística ha estat antologada, però no recopilada integrament, i que podem veure a la reeixida bibliografia recent de la Diputació de Tarragona. Destaquem, d’una molt extensa relació, Quinze articles (1938) i 49 articles (1970)

Publicà prosa literària, divulgació i, especialment, sobre la història de Catalunya, des dels inicials Episodis a la Biblioteca d’El Poble Català (1909) fins la monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934) esplèndid fris del període, i multitud de treballs diversos tant de recerca com de publicistica. Suggerents són les semblances de personatges –Els polítics catalans (1929), Francesc Cambó (1929), Valentí Almirall (1936), Prat de  la Riba (1969), … així com els estudis alhora polítics i històrics Catalunya i la República (1931), La constitució interior de Catalunya (1932) excel·lint en la història del fet nacional català i l’estudi del passat col·lectiu amb la mirada posada també en l’estudi de les nacionalitats diverses d’Europa. Destaquem La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915) i El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917).

Remarquem també la persistent divulgació per a joves de la que n’és exemple la Història de Catalunya (1933) sovint reeditada. Políticament fou líder de les esquerres catalanistes, fundador d’Acció Catalana Republicana i una de les veus d’ERC, a la que s’afilia el 1932, de la fou que fou diputat al Parlament de Catalunya.

La seva obra historiogràfica palesa un coneixement profund que exposa amb nitidesa i rigor amb la síntesi d’una exposició caracteritzada per la voluntat de «mostrar la vida d’un poble mogut per una ànima nacional» com cita J. Sobrequés.

Voluntat identitària i profunda motivació patriòtica del seu treball, tant el periodístic com l’historiogràfic. Escriu: «Es veritat que –sense renunciar als termes generals, universals- m’he ocupat preferentment dels temes catalans. M’he limitat jo mateix, ja ho sé. Però sempre he pensat que Europa i el món tenen prou escriptors per a sostenir i tractar els temes europeus i mundials i es poden ben passar de mi, mentre que Catalunya necessita tots els catalans per a la feina nacional, que no farà ningú si no la fem nosaltres. La meva passió per la pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica que no es mereix, ha estat i és el flam de la meva vida. No me’n penedeixo, ans me n’enorgulleixo.” (Carta a Amadeu Hurtado, 2 de setembre de 1949)

Semblança

L’activitat pública de Rovira i Virgili, amb una gran capacitat d’irradiació arreu, i el valor de la seva obra historiogràfica i periodística, el configura com un dels intel·lectuals més representatius del seu temps. Fou, sens dubte, el periodista més influent de l’esquerra en la primera meitat del segle XX.

Com a historiador aconseguí una molt alta irradiació amb articles i llibres i, especialment, per la capacitat argumentativa i pedagògica presentada en un estil clar i llampant. Prosa contundent i rigorosa, clara i viva, sempre al servei de l’apostolat polític d’un ideari progressista presentat des d’una honestedat intel·lectual insubornable als seus principis.

La seva projecció ha estat complexa. Després d’un silenci forçat pel franquisme censurador i afegim una certa voluntat d’oblit des de la complicitat de l’esquerra papanata que el batejava com romàntic o sigui «prescindible». A la facultat de Lletres de la UAB els anys setanta pràcticament ningú no parlava als alumnes d’ell mentre ens omplien el sarró de llistes infinites de marxistes. El descobrirem gràcies a les llibreries i, és clar, un llibre en porta un altre.

Ara se’l revaloritza, -la universitat tarragonina ha adoptat el seu nom, i esperem que no treguin- i cada cop es més llegit mentre es reediten les seves obres i se l’estudia. Jaume Sobrequés ens palesa la vigència que té la seva obra que caldria reeditar, especialment la periodística tant representativa, des de les Notes obreres (1986) fins Catalunya i Espanya (1988), materials editats per la diafanitat i contundència del seu pensament i que són ben vives.

Si haguéssim de citar un treball de simbiosi entre historiador i periodista ens quedaríem amb La guerra que han provocat: selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola en edició a cura de Josep M. Roig Rosich (1998) que és, sens dubte, una de les millors recopilacions periodístiques per entendre la guerra civil des de la perspectiva catalana. També, tot i la dimensió conjuntural, un esplèndid treball: la crònica de la retirada Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicada inicialment per la revista Catalunya a Buenos Aires (1940), i en diverses reedicions fins la darrera de X. Ferré Trill (1999).

Ha esdevingut el reportatge per excel·lència de la diàspora. L’obra la posem de lectura als nostres joves estudiants de periodisme i la segueixen amb gran interès, ens consta. Palesa la duresa encara avui ignota del que fou el franquisme, de l’odi a la catalanitat. A l’exili Rovira seguí com a punt de referència i ens deixà amb aquest treball el millor reportatge que esdevé lectura àgil i viva, dura i precisa, amb factura de reportatge periodístic, sobre el camí sense retorn, sobre el camí de Barcelona a Perpinyà i mar enllà. Malgrat l’agre crítica que li fa Cambó a les seves Meditacions, aquest text és el testimoni més colpidor la retirada.

Tot i l’edat i les penúries a l’exili Rovira conserva la mateixa il·lusió que el noi que anà de Tarragona a Barcelona i encetà la feina de periodista polític en guanyar el concurs d’articles d’El Poble Català. M. Morales i J. Sobrequés han aplegat Sobre història de Catalunya (2012), els seus escrits apareguts a l’exili. Malgrat el que s’ha publicat encara hi ha molt Rovira per descobrir.

Encarna el compromís de l’escriptor, de l’historiador, de l’assagista, del periodista, amb una ideologia, la seva no té esberla o fissura: republicanisme, federalisme, catalanisme, progressisme. Quatre conceptes, com les quatre fletxes o sagetes d’una campanya que portà la il·lusió a la joventut quan el 1931 es lluità per un món millor: amb amnistia pels empresonats, justícia social pels assalariats, llibertat per Catalunya i organització federal per tot Espanya en una organització de respecte i sense corrupcions.

Programa que defensà al llarg d’una vida intel·lectual activa i constant. Les il·lusions de tenir dret, com a nació, i això és, per ell, el nacionalisme, a tenir les darreres decisions i a organitzar lliurement la vida col·lectiva. El somni es saldà amb la derrota militar el 1939. Tanmateix un historiador compromès i vigent en molts temes com per exemple el valor de l’Estatut o el respecte a la llengua que és magnífic mirall de la seva època.