Arxiu de la categoria ‘Història del catalanisme’

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.

Santiago Alberti

dissabte, 1/02/2014

 

  Santiago Albertí, l’editor historiador

 

 

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El

1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat

de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…

 

Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra

al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns

quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània

amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957

i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll,

Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la

seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.

 

Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i

popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la

llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català-

castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la

llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre

Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va

promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i

Terrissa (1980).

 

La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de

normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres

iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un

temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho

tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions

acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació.

Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de

metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta

tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular

aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre

l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit

editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era

publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el

cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries

de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys,

llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix

un món ocult tot i que proper.

 

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no

publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i

altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil

socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els

temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens.

Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos

segrestat, les seves limitacions:

 

«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins

un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible,

al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material

significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »

 

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades,

sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la

primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo,

fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar

dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text

genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué

una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància

impossible, només així es podia saltar la censura implacable.

 

Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel

valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i

amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució

valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació

sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions

exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de

personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat

per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia

màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de

la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia

l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca

es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la

península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que

marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.

 

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració

monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la

voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una

història dels principals moviments socials. També de color vermell en

portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament

assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat

pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també

reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:

 

«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor,

és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta

veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el

moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la

panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar

filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex

com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un

treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment

republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera

República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»


Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia

catalana (2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i

sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà

acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball

documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.

 

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a

altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic,

el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el

Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums

que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu

mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té

diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les

biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la

Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova

o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i

escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la

caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i

acaba amb una frase contundent

 

«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de

confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa

absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria

més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic.

La cosa absolutament necessària és disparar.»

 

Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí,

editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials

amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel

seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que

permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta-

seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria

d’historiadors i divulgadors de la història.

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

diumenge, 29/12/2013

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

 

 

Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

 

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

 

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

 

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

 

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

 

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

 

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

 

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971).

 

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

 

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

 

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

 

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

 

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

 

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»

 

Josep M. Poblet, la història com a divulgació

dilluns, 2/12/2013

Josep
M. Poblet, la història com a divulgació

Escriptor
(Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) que mantingué una molt alta vinculació amb
la història des d’una vinculació divulgativa elaborada tanmateix sense una base
acadèmica, atesa la seva formació autodidacta que suplí amb una gran facilitat
narrativa. El gruix de la seva obra és biogràfica, un gènere al qual la
historiografia catalana no ha fet massa atenció tot i que  darrerament disposem d’excel·lents treballs.

L’obra
de Poblet entraria a cavall de la producció literària i la divulgació històrica
i comprèn un conjunt molt gruix i bigarrat que abasta des de les Memòries d’un rodamón (1976) fins als
llibres de viatges com De Barcelona a
l’Havana… passant per Darnius
(1942), Terres
d’Amèrica
(1944), Tres mesos i un dia
a Nova York
(1947), Estats Units
(1956), Pobles d’Amèrica (1957), Àfrica i Amèrica (1970) que tenen un bon
interès per acostar-se als trets més remarcables d’altres indrets siguin la
capital d’Occident o de la Conca de Barberà. Del seu Montblanc nadiu passà a
Barcelona des d’on feu un periple arreu que el porta per Cuba, Mèxic, Estats
Units tot visitant França, Madrid, etc.

 

De
tornada s’implicà en política afiliant-se a ERC des de la seva fundació
participant sempre fidelment. De tornada a Montblanc fou delegat de Nostra Parla i fundà la Joventut
Nacionalista. Durant la guerra civil participà al Tribunal de Cassació de Barcelona,
presidit per Josep Andreu i Abelló, també montblanquí i anà a l’exili on col·laborà
intensament en les revistes i editorials de Mèxic i França en la dècada que hi
residí.

 

Durant l’exili a
Mèxic s’implicà en l’Orfeó Català i la seva revista. Publicà la novel·la Retorn (1942) sobre un tema recorrent
d’aquest món.  Retornà a Barcelona el
1948 i participà en activitats teatrals, editant tres obres i escrivint-ne
diverses de ls quals una quinzena les arribà estrenar tot i que han romàs
inèdites. El teatre li interessà molt i com havia fet abans de la guerra s’hi
vinculà des del 1923 fins el 1967 que són les dates extrems que hem vist
d’estrenes de les seves obres.

 

El gruix de la seva
activitat, tanmateix, fou la col·laboració en les diverses publicacions que
anaven apareixent i escrivint, molt i molt, sobre diversos autors. De caràcter
jovial i bonhomiós fou sempre un participant de les activitats culturals de la
represa. Durant la transició torna a la política i fou diputat per ERC presidint,
per raons d’edat, el 1980, el Parlament català to i que la seva principal
activitat pública era l’escriptura de biografies.

 

La producció de
Josep M. Poblet vinculada a la història, a més dels seus llibres de memòries i
els estudis sobre la seva comarca, La
Conca de Barberà
(1961), Montblanc
(1971) o Aquell Montblanc (1975) són
les semblances biogràfiques, molt desiguals i elaborades amb una meteodologia
molt similar d’aproximar-se al personatge a través de les opinions d’altri i
amb la pròpia obra.

També conreà
l’estudi històric, de temàtica ben diversa i amb un to igualment descriptiu.
D’aquests remarquem Les arrels del teatre
català
(1965), Els precursors de la
Renaixença
(1968), Catalunya 1833-1913.
Una panoràmica amb el teatre i els Jocs Florals
(1969), El moviment autonomista a Catalunya dels
anys 1918-1919
(1970), Aquell any
1917…
(1971), Història bàsica del
catalanisme
(1975), Els darrers temps
de la Generalitat i la República
(1978), Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936 (1976)…
que conformen una obra de projecció, de divulgació típica de la seva
personalitat: acumulació de materials i que si bé, en algun cas, són fruit d’investigació,
no segueixen normalment les habituals pautes dels treballs de recerca que ens
acosten a una temàtica amb la consulta màxima de bibliografia i de fonts
arxivístiques especialment construint un treball que aspira a ser una
monografia de recerca plena. No és el cas de Poblet el gran mèrit del qual és
l’aproximació a una temàtica, la divulgació, tanmateix en temps difícils i sempre
amb la voluntat d’acostar-se a episodis i personatges importants i desconeguts
dels quals vol elaborar un treball que ens permeti de fixar la mirada de prop.
Aquest, sens dubte, és el gran mèrit de l’obra de Poblet.

Més
interès tenen algunes de la seva vintena de biografies. S’ocupà d’Enric Borràs (1963),
Aribau (1963), Joan Capri (1964), Frederic Soler “Pitarra” (1967), Guimerà
(1967), Prim (1975) Jaume Carner (1977), Clavé (1973), Gaudí (1973), Rusiñol
(1966), Rafael Tasis (1967), Jaume Aiguader (1977), Marcel·lí Domingo (1978),Robrenyo
(1980)…

 

Les de Pitarra, Tasis i Aiguader són, sens dubte, al nostre parer, les
més rellevants per les aportacions que en fan tot i què és clar quan apareixen
tesis doctorals la feina feta resta en un pla discret. Notable impacte van
tenir la biografia de Prim, presentada per J. Faulí el 1975 a la Sala Claret i
editada, com bona part de la seva obra per Pòrtic i que fou la primera obra en
català sobre el reusenc militar biografiat també, a fons, per Pere Anguera.

Aportació d’un nom
desconegut és la d’Antoni Gusart, un
pioner de l’oberisme
(1971), Una altra biografia important fou la de Companys
(1976) que seguia un treball anterior Els
quatre presidents
(1976) i que fou un èxit editorial rellevant en ser la
primera biografia comercial publicada a l’interior. Aquesta assolí un gran
impacte i és una síntesi de la bibliografia editada fins el moment aplegant
també, com en altres, uan vida en compendis breus, escrits sovint apressadament
però sempre amb un estil àgil que presenten la particularitat d’esdevenir el
primer punt de contacte del gran públic amb els dirigents, escriptors i
artistes d’una generació a la qual Poblet volgué projectar socialment i dedicà
pràcticament la seva vida al conreu de les biografies catalanes.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»

 

Joan Mercader Riba, historiador de la Catalunya napoleònica

dilluns, 30/09/2013

Joan Mercader, l’historiador
de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader
i Riba, nat a Igualada el 1917 i finat a la mateixa capital de l’Anoia el 1989
fou un notable investigador sobre el segle XIX i XX especialment en relació al període
de la Catalunya napoleònica com així titula el seu treball més rellevant i sobre
el període de la Catalunya derrotada el 1714 i a la qual dedica també esforços ben
reeixits de recerca historiogràfica a la qual dedicà la vida. Sense hobbis,
deia, tot era recerca.

 

Pere Pascual
Domènec en l’article que li dedicà a L’Avenç
(1988) en comenta la  bibliografia,
extensa, de la que en feu una relació meticulosa J. Riba i Gabarró a l’Anuari Igualadí del 1986. Coneixem,
doncs, molt bé l’aportació de l’igualadí, discret i treballador, que fou
essencial per a conèixer aquest període del que esdevé avui encara  punt de referència imprescindible. Aquest és
el millor elogi que hom pot fer a l’obra d’un historiador quan aquesta roman
encara vigent, útil, malgrat els anys o dècades de la seva desaparició o de la
publicació dels treballs.

 

Mercader
conegué de jove l’obra de Ferran Soldevila, un oncle seu Joan Riba Faura,
industrial i de la Lliga, la hi feu conèixer i mentre estudiava a Igualada a
l’Ateneu Igualadí comença a publicar en publicacions locals com Ramell Igualadí (1930) que, ens diu Pere
Pascual Domènec al Diccionari
d’Historiografia catalana
que ell mateix va fundar. Estudià després a
l’institut d’ensenyament local i a l’Escola Normal de la Generalitat magisteri
que acabà durant la guerra. Cridat a l’exèrcit de República visqué als vint
anys la retirada i el retorn tancat al camp de concentració franquista
preceptiu, en aquest cas a Galícia. Pogué tornar a estudiar, filosofia i lletres
i assistí als cursos que organitzà Estudis Universitaris Catalans, amb el
mateix Soldevila, i altres professors com Jordi Rubió. S’implicà activament amb
l’IEC i amb la vida cultural de la seva Igualada natal.

 

La recerca
historiogràfica sobre el període napolèonic fou el tema de la seva primera
cerca així com de la tesi doctoral i acabada aquesta pot començar el 1948 una
carrera universitaria com a professor adjunt tot i que pogué vincular-se amb
Vicens Vives quan aquest s’incorpora com a catedràtic a la UB. En aquesta
participa en iniciatives com Indice
Històrico Español
, (IHE) fundat pel mateix Vicens o els Estudios de Historia Moderna. La seva
tesi Barcelona durante la ocupación
francesa (1808-1814)
(1949) rd fixa més enllà dels trets estrictament
polítics en els aspectes socials, econòmics, culturals i causa fort impacte.
Sedguí produint i així remarquem els articles especialitzats atès que sobre el
període citat publicà moltíssim com pot veure’s a la bibliografia seva. Als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
tenim dos articles, un dells sobre sant Narcís i les autoritats napolèoniques
publicat el 1948, i un segon del 1959 sobre expedients de crèdit o la desena de
treballs al Butlletí de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics
(BSCEH) de l’IEC amb la qual estigué molt vinculat i
dels que volem destacar el del 1953: «L’oficialitat del català sota la
dominació napoleònica» que vàrem llegir d’estudiant i recordem amb interès i
que recomanem ara que pot consultar-se ben fàcilment a www-raco.cat dins la
revista citada o bé als escrits esparsos que li ofrenà Igualada. Són
vint-i-dues pàgines sensacionals  que ens
mostren com el català fou usat per finalitats polítiques i traspuen la
sensibilitat d’acostar-se alhora al que avui en diuen la Catalunya real  és a dir veure el conjunt més enllà de les
èlits.

 

Remarquem la col·laboració
en obres col·lectives com Història de
Catalunya
, batejada com Biografies
catalanes,
de les quals assumí el volum desè dedicat a Els capitans generals. El segle XVIII al costat de Reglà,
Soldevila, Tarradell, Abadal, Santiago Sobrequés i el mateix Vicens que en
redactaren altres. D’aquesta obra, editada el 1957 i reeditada constantment,
posseïm la segona edició el 1980 i manté, l’estructura inicial, recordem, els
anys dels cinquanta en ple franquista on Mercader pot exposar, amb
distanciament, rigor i sense comentaris interpretatius, amb una suavitat formal
molt reeixida, els seus conceptes sempre matisats, sempre acurats.

 

Per exemple davant la suspensió de la
universitat de Barcelona per Felip V i l’allunyament de la mateixa a Cervera
escriu: «Cervera s’havia aferrat a l’absolutisme, que li havia donat vida i que
era la raó del seu ésser. Això explica que la Universitat de Cervera llguès la
seva sort, durant el primer terç del segle XIX, als vaivens de la política i
que a la fi (1937) acabés per sucumbir.» No pot explicar-se amb més finesa, en
temps de censura, sense trair la veritat històrica i el sentit de precissió, la
realitat que s’explica.

 

Aquest
treball, naturalment les aportacions dels darrers trenta anys sobre el XVIII
han estat impressionants, tingué una gran influència –fins i tot hi ha una
edició de quiosc promoguda pel diari El
Observador
– i encara manté en determinats aspectes vigència per l’alt
nivell de l’autor.

 

Molt vinculat
a Igualada el 1947 ajudà a crear el Centre d’Estudis Comarcals de gran
importància local així com el moviment de base de les trobades de recerca
històrica, geogràfica, cultural conegudes com Assembles d’Estudis
Intercomarcals impulsades també per Josep Iglésies, amb qui l’uni una gran
amistat, i que foren un notable impuls de la cultura local i comarcal. Esmentem
el llibre La ciutat d’Igualada
aparegut el 1953 i que palesa aquest lligam. S’hi vinculà tant en estudis
divulgatius i de síntesi com aquest o bé de recerca i rellevants com Evolució social i econòmica d’una familia
catalana de l’antic règim: els Padró d’Igualada (1642-1862)
(1976) extens i
important, premiat amb el Cristòfor Despuig.

 

Guanya una
plaça el 1954 al CSIC a Madrid on anà a residir, era interí a la universitat i
tam bé pel clima que li anava millor per la seva salud. Hi visqué fins la seva
jubilació el 1984 tot i que mai perdé el contacte, diu que hi havia dies que
escrivia dotze cartes a gent catalana… Col·laborà en publicacions catalanes
com Serra d’Or o la Revista de Catalunya, a de l’exili, a
més  les habituals del ram com la citada Indice Histórico Español, Arbor, Hispania
o Cuadernos Hispanoamericanos sense
oblidar les estrictament igualadines com Vida
amb qui sempre mantingué una especial relació d’afecte.

 

 

Com ja hem
assenyalat el període napoleònic fou centre de la seva atenció des de la tesi
doctoral. Citem també Barcelona durante
la ocupación francesa
(1949) del CSIC i de la que tenim la versió catalana
editada per l’Abadia de Montserrat, amb el títol Catalunya i l’imperi napoleònic (1978) on parla de la Catalunya
resistent, títol que prendrà posteriorment un bon treball d’Antoni Moliner o la
Girona francesa, títol d’un altre posterior treball de Lluís M. de Puig, l’obra
del qual Mercader elogia al pròleg d’aquesta edició.

 

Catalunya i l’imperi napoleònic és un gran intent
d’objectivar el període, s’acosta a sectors com el clergat per exemple amb una
clara voluntat de fredor per entendre, comprendre, aquella realitat, ho fa,
també amb un estil com agradable i entenedor com en els articles, així «La
ideologia dels catalans del 1808» (BSCEH, 1963).

 

Un altre gran
tema de recerca fou l’esutdi del XVIII del que hem citat el treball impulsat
per Vicens de biografies de capitans generals però esmentaríem també
l’important Felip  i Catalunya (1968, 1985)  que esdevé un dels treballs seus més
importants tot i que avui un altre igualadí, Josep M. Torres Ribé ha treballat
amb nova documentació el període. Sempre quedarà l’aportació sigui la del volum
o la de la breu aportació, així les monografies Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII
(1966) o Catalunya napoleònica o Domènec Badia “Ali-Bey” ambdós del 1960,
publicats en la benemèrita col·lecció Episodis de la Història que ell estima molt.


 

Finalment,
citem José Bonaparte, rey de España (1808-1813),
en dos volums (1971, 1983), que assenyala un punt notable de la seva producció
historiogràfica, i que culmina, amb els premis que va rebre, – Crítica Serra
d’Or, Creu de sant Jordi…- la seva dimensió pública de reconeixement a una
trajectòria.

La seva obra dispersa,
amb pròleg de Josep Fontana, fou publicada en dos volums i és el millor
homenatge que podia dedicar-li la seva estimada Igualada. Pere Pascual publicà
a L’Avenç (1988) una molt llarga
conversa, dotze pàgines, de caràcter autobiogràfic en la que repassa la seva
trajectòria que esdevé un repàs personal a la vida i obra centrada des de la
desfeta del 1714 i les seves conseqüències fins, in extenso, la guerra del
francès del que fou, indubtablement, el màxim especialista. Al respecte la seva
historiografia del periode, publicada a la revista IHE, és espectacular. Un
historiador que defensa els seus mestres, i alhora amics, diu: «La història de
Soldevila no es pot dir que sigui romàntica: és nacionalista» o a Josep Iglésies,
amb qui tingué una estreta col·laboració, «en el context del meu interès
permanent per promoure l’erudició local i comarcal i per dotar-la d’una
infrastructura cultural» o del mateix Vicens amb qui l’unien tantes coses de
projectes globals i, és clar, historiogràfics.

 

Amb en Vicens,
diu també en l’esmentada entrevista a L’Avenç
ens vàrem entendre: el seu catalanisme, fonamentat en la consideració del
Principat formant part integrant de la realitat espanyola, i la seva actitud
d’aprofitar, sense complexes, les possibilitats que oferien les estructures administratives
del règim per desenvolupar la tasca pròpia de l’historiador, eren més propers a
la meva manera de pensar que no l’actidud que mantenien sobre això altres
persones que jo apreciava molt.»

Rafael Tasis, escriptor i historiador

diumenge, 1/09/2013

RAFAEL TASIS, ESCRIPTOR I HISTORIADOR

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt
suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments
molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una
persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé
terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la
seva aproximació biogràfica Rafael Tasis.
Conducta i exemple
(1967) reprodueix la primera col·laboració.També li
dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia
al setmanari infantil rival d’En Patufet,
un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li
obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat
que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada
al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat
creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la
vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre
present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal
recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa
entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.”
Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella
obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha
d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les
generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de
Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que
guanya el concurs de La Publicitat en
el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i
foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista
cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista
de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la
qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de
recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys
pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot
de literatura negra, –Un crim al
Paral·lelo, La Bíblia valenciana
(1955)…- per antologies de poesia, àdhuc
per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la
Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics
que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i
renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons,
la reflexa amb meticulositat a Les
presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió
 (1990) i el converteixen en un testimoni
excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota
la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a
veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una
cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb
la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu
la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En
aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi
sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries
fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets,
edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional
catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de
les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi
publica altres treballs, La presse
catalane depuis 1641 jusqu’à 1937
(1937) que jugava el paper de projecció a
l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort
publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a
l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar.
Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i
identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les
editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra
inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i
contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat
intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC
i Pedro Gringoire a l’Excelsior
mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la
fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta
divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la
literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la
millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de
ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que
guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat
política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista
de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que
esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills
(1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan
I, rei caçador i músic
(1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la
història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o
inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com
l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels
mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar
l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per
voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els
Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958)

(1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona,
imatge i història d’una ciutat
, (1961) mena de crònica del bategar quotidià
de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i
vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història»
i en publica diversos: La vida de Ramon
Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers,
La revolució francesa a Catalunya.
Arriba a afirmar que li plau tant
aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix
en aqeust camp de l’alta divulgació.

 

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als
catalans els seus Morts a l’exili.
Vivents en la història
ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com
Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que
l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la
temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en
l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a
conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió
i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres
limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per
l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen
per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que
retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de
conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

 

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un
element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les
minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les
lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de
Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la
normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors
que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de
llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis
no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al
país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Lluís M. de Puig, historiador de la Girona napoleònica

dijous, 29/08/2013

Lluís M. de
Puig, historiador de la Girona napoleònica

 

El polític i historiador va nèixer a Bàscara (1945) i va morir a Girona el 2012. Ara, quan falten tres mesos per l’any de la seva desaparició, el recordem amb una mirada
vers la seva obra especialment girona en temàtica. Llicenciat en història per
la UAB amb un treball que publicà sobre l’afrancesat Tomàs de Puig que publicà
en llibre també la seva obra és extensa en quantitat, intensa en profunditat i
presenta unes particularitats temàtiques que la fan molt suggerent.Arran la
seva desaparició polítics amics i adversaris destacaven la seva categoria
humana, afabilitat i tracte elegant i ponderat que el feia tenir amics arreu
tot defesant és clar les seves posicions catalanistes i socialistes. Es destaca
molt especialment també el nivell de la seva recerca, constant i exigent.
Preparava noves aportacions sobre Tomàs de Puig però no va poder ser.

 

La seva dedicació política, com a diputat (1979-2004), senador (2004-2011) i membre
molt destacat, des del socialisme català, de la construcció d’Europa, no ha
d’amagar la seva vessant d’estudiós de la història. Entre els càrrecs, ho
recorda el seu amic Joaquim Nadal a El País arran la mort, fou president del Consell Nacional del PSC (2000-2004) i del Consell Català del Moviment Europeu. Segurament la seva projecció europea, com a president de l’Assemblea de la UEO (1997-2001) i president des del 2208 fins la mort de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Es vinculà a iniciatives, també d’entitats, i amb responsabilitat com ara la presidència de la Fundació Lluch i la vinculació amb la Fundació Moret Marguí, d’aquesta en fou patró honorari, en la vessant d’ajudar la realització d’activitats socials de millora. Amb la Fundació Campalans, per exemple, dirigí el volum Europa contra la guerra. Europa como instrumento de paz en un mundo multipolar (2002).

 

De la seva obra poc coneguda en sabrem més quan la biografia pugui ser més detallada, així el paper que va tenir en les importants Edicions Catalanes de París, en la lluita clandestina contra la dictadura i, molt especialment, en la dimensió
d’assolir un estadi on la població pugui opinar, com a demòcrata aspirava que
pau i llibertat fossin ben compatibles i s’hi dedicà a fons. No hi ha dubte que
el seu constant frec a frec amb els polítics europeus li feu veure de prop, la
íntima percepció que tenen de la democràcia.

 

Recordem, com en la sobretaula d’un dinar a Vilopriu, ens deia, en la confiança que dóna només la tertulia empordanesa, i la bona companyia, estàvem acompanyats dels nostres fills, suaument que el dia que votant un alt percentatge, indicutible, de població catalana, s’arribés a un cinquanta-cinc per cent de persones que votés per la independència aquesta seria imparable i Europa la reconeixeria perquè no tindria altra opció democràtica d’acord amb un tarannà indiscutible.

 

Es doctora a París a l’Ecole des Hautes Études a la Sorbona i, posteriorment, fou un temps professor a la UAB i a la Unviersitat de Girona. Va col·laborar en nombroses
revistes  socialistes, gironines o d’història. Així, d’aquestes darreres, a L’Avenç
i Recerques. De la seva producción remarquem la guerra del francés com a tema nuclear i també l’interés en ampliar el coneixement sobre Girona.

De la producció d’una vintena de llibres destaquem: El catalanisme polític a Girona (1976); Girona francesa 1812-1814. L’annexió de Catalunya a França i el domini
napoleònic a Girona
(1976); Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’Antic Règim (1793-1833) (2007); La constitució de Batlle i Jover: un projecte català a les Corts de Cadis (2008)… i, molt especialment el Tomàs de Puig: catalanisme i afrancesament (1985) editat per l’IEC i premi Nicolau d’Olwer 1978. En la introducció agraeix a Josep Fontana, Joan Mercader i Josep Clara, entre altres, el seu ajut en l’elaboració d’aquesta obra d’importància notable per a conèixer el projecte de Puig per a Catalunya, el que és un programa, en diu, revolucionari que ens acosta a una figura notable en la conjuntura bèl·lica i, especialment, social d’una
conjunció en la qual hi ha el conflicte de móns ideològics antagònics.

 

La figura de Rahola ha estat també molt estimada per Puig, així va tenir cura d’una
biografia (reeditada revisada el 1995), va editar obres seves com La ciutat de Girona i, darrerament i, amb molt d’encert, Girona i Napoleó: la dominació fracnesa a Girona i altres estudis napoleònics (2007).

 

La seva producció articulistica és molt extensa i el binomi 1975-76 redacta els
primerencs treballs sobre la premsa napoleònica a Girona i sobre la llengua
catalana sota Napoleó.  Apareixen uns eixos clars, Girona, Europa, el món napoleònic a Catalunya i ho deixa ben escrit a la introducció d’un dels seus treballs. A la Girona francesa Lluís M. de Puig  i Oliver ens diu:

 

“Voldria dir que una motivació especial ha contribuït i m’ha guiat en la realització
d’aquest llibre i penso que queda prou palesa en passatges específics. És la
meva militància com a gironí. Certament, no hagués escrit aquest llibre si no
em preocupés la Girona d’avui i sobretot la Girona de demà. Ni tampoc ho hagués
fet si no estés convençut de l’obligació que tots els gironins tenim de
contribuir a la construcció del futur, en el meu cas, des de la petita
parcel·la dels qui escrivim història.

 

Si és cert que la història ajuda a comprendre el present –i jo ho crec així-, ja és hora que desempalleguem el passat gironí de l’encarcaraent que li han imprimit
interpretacions i establerts comuns força discutibles, i que d’una vegada
integrem l història de la nostra ciutat als nous plantejaments de la història
univrsal. Penso que serà important i serà bo que els gironins de demà tinguin
uns nous elements de judici del seu passat, distints d’aquells que ens van
donar a nosaltres, els quals van servir, sobretot, per fornir de confusió
l’escala de valors individual. I per això, la nova historiografia gironina ha
de treballar amb enfocs sòcio–econòmics.”

 

Lluís M. de Puig amb la seva vinculació a unes matèries puntuals, aconseguint diversos premis com a reconeixements , que arranquen amb el primerenc Julian de Chia (1974) i es clouen amb el doctorat honoris causa per la Universitat de
Constança  ajuda a conèixer més un moment especialment intens de la
història contemporània com fou la dominació napoleònica de Catalunya i és amb
aquesta mirada que cal deixar constància de l’esforç reeixit .