Arxiu de la categoria ‘Història del catalanisme’

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

dimecres, 26/07/2017

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

 

 

El polític, antropòleg i historiador, nasqué i morí a Barcelona (1895-1978). Enric Pujol considera que «la gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet desatendre la seva producció historiogràfica i entnograficoantropològica». La importància d’aquest segon apartat és materialitza en la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Ll. Calvo,  apunta que apareix amb Batista una nova visió de l’antropologia, com el concepte, primer que l’usa, d’antropologia social.

 

Batista, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i en llicenciar-se en fou professor. Coneixem força bé la seva vida pels diversos treballs de Víctor Castells. Durant la Dictadura de Primo de Rivera Batista creà el moviment Minyors de Muntanya i Guies Excursionistes, d’arrel laica i internacionalista, i amb contacte amb la natura i culte a l’amistat i els valors ètics. Partidari, en conjunció amb el sentit rebel dels anys vint, amb la lluita armada, com Francesc Macià, contra els militars espanyols rebels al constitucionalisme, tot i que aquest havia estat impassible en l’afany català d’obtenir un moderat Estatut d’Autonomia. Políticament mantingué una línia molt contundent en el patriotisme insubornable i així els seus antecedents, Unió Catalanista, donaren pas a organitzacions que creà o ajudà com la Societat d’Estudis Militars. Tanmateix sempre usà mètodes pacífics des de l’exili amb la resistència cultural com a centre.

De les moltes activitats que desenvolupà és imprescindible citar Palestra que aspirava a la formació cívica de la ciutadania tal com altres entitats del primer terç de segle, així l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el CADCI… que promovien, el coneixement de la llengua i la història de Catalunya com a element clau. Tanmateix col·laborà o fundà moltes altres iniciatives: Guàrdia Cívica del president Macià, pacte Galeuzca, organització de la Federació d’Estudiants de Catalunya.

Empresonat al vaixell Uruguay arran els fets d’octubre es mantingué fidel a Companys durant tota la guerra civil. Fou el delegat de la Generalitat a Madrid i Londres. Hi ha una fotografia molt bonica d’ells dos, amb els minyons de muntanya al patí dels tarongers al palau de la Generalitat. Acabada la guerra i fins la mort de Franco romangué treballant per la identitat catalana, especialment a Londres, amb la constitució de diverses organismes essencialment el Consell Nacional de Catalunya (CNC) participant en multitud d’activitats fonamentals en aquest fràgil, però fidel a la catalanitat, món de l’exili: Vida Nova (1954-1978), Pen Club, Jocs Florals de la Llengua Catalana.. Es conserven papers seus al Pavelló de la República de la UB, Biblioteca Nacional de Catalunya, IEC i altres centres en una dispersió que complica l’estudi de la seva obra no aplegada en volums fora de dues antologies a cura de Víctor Castells que en treball rigorós i detallat ens donaria força llum sobre el món de l’exili de gran transcendència i pocs estudis.

Víctor Castells remarca que Batista té col·laboracions a diverses publicacions d’exili: Catalunya, Ressorgiment i Galeuzca de Buenos Aires, Germanor de Xile, Quaderns de Perpinyà, a Pont Blau, El Poble Català, Vida Catalana i Veu Catalana de Mêxic, Free Catalonia de Nova York a més, és clar, de Vida Nova de Montpeller i de Catalunya Avui, La Vanguardia. Al món de l’exili s’hauria de valorar molt la seva intervenció en el Llibre Blanc de Catalunya, (Buenos Aires, 1956), singular edició i segurament la intervenció intel·lectual de projecció del cas català al món més reeixida per la qualitat i rigor dels materials contesos en aquesta obra modèlica en la difusió del fet català.

Aquest volum conté les aportacions de diversos intel·lectuals catalans encapçalats per Pau Vila i Bosch Gimpera que redacten el 1956 des de Buenos Aires a l’entorn de la revista Catalunya una síntesi sobre què és Catalunya. Un llibre blanc de denúncia amb textos en tres llengües —castellà, francès i anglès— per a una major projecció social. S’hi tracta, en una síntesi, després d’un autògraf de Pau Casals, de diversos temes així: sobre Pau Casals mateix (a cura de Josep M. Corredor), història (Pere Bosch Gimpera), geografia (J. Vachier), llengua (Joan Corominas), art (Domènech Guansé), literatura (P. Mas), poesia (Josep Carner), els governs de Catalunya (Carles Pi Suñer) i altres autors com Nicolau d’Olwer, V. Guarner, etc. que configuren una síntesi del que és històricament Catalunya. Hi destaca un apartat final gràfic i també de textos sobre la guerra encara tan vigent el 1956, data d’aparició del llibre. En les conclusions es demana que les Nacions Unides jutgin Franco per genocidi i que el poble català tingui dret a l’autodeterminació.

Historiogràficament cal assenyalar la docència de Batista i Roca Cambridge on exercí una considerable influència docent en la formació de catalanòfils i hispanistes tot donant acollida als joves que anaven de lectors a Anglaterra com Joan Triadú o Josep Fontana. Un jove recent, J. C. Vergés, fill de l’editor de Destino, en les seves memòries deixa un retrat de Batista com a home fidel, generós i patriota. L’activitat de Batista a Anglaterra fou àmplia. El 1954 nasqué l’Anglo-Catalan Society que inspirà i fou un poderós instrument quan l’Estat no ajudava de cap manera la cultura catalana i tota la projecció exterior s’havia de fer des del món privat i amb el voluntariat. L’entitat de caràcter acadèmic ha esdevingut una poderosa i prestigiada tribuna per la presència de la cultura catalana a Anglaterra.

Heribert Barrera destaca al fullet Homenatge a Josep M. Batista i Roca quatre etapes en la vida d’exiliat de Josep M. Batista i Roca: la primera (1938-1939) especialment de caire diplomàtic a Anglaterra, la segona (1940-1945), al CNC que presidia Carles Pi i Sunyer, pensant en la victòria aliada i el futur govern català. La tercera (1945-1966) d’una gran activitat sobretot cultural i acadèmica de reivindicació de la identitat, la cultura catalana i col·laborant amb el CNC, aleshores amb seu a Mèxic, Finalment la darrera etapa del 1966 fins a la mort el 1978, també amb el CNC, que presidirà ell mateix, serà a Europa i Batista, diu Barrera «desplega una gran activitat de relació i informació, intentant d’influir sobre l’opinió antifranquista de dins i fora de Catalunya».

Geofrey Walker, professor a Cambridge i deixeble de Batista, en aquest mateix fullet d’homenatge (1995), remarca com Batista va tenir un gran desengany, com Pau Casals, quan els anglesos reconegueren el règim de Franco. Batista no va voler la ciutadania britànica i quan les autoritats li ho van retreure, era professor prestigiós a Cambridge, va respondre que el seu país estava ocupat militarment. És clar era un demòcrata. Les autoritats li van concedir el document internacional de refugiat.  Walker escriu:

«Durant els meus anys d’estudiant m’anava adonant que es tractava no solament d’un gran acadèmic i erudit, sinó també d’un ésser humà d’unes grans qualitats gentil, tolerant, modest, pacient, amb uns modals finíssims i exquisits. Però potser el que més recordo d’aquelles sessions que teníem sobre textos catalans i algun tòpic d’història catalana quan era jo sol o amb un altre company (que així és el sistema d’ensenyament de Cambridge) era el seu sentit de l’humor. I aquesta és encara avui la qualitat de Batista i Roca que més caracteritza per mi la seva personalitat al llarg dels vint anys de tracte personal que vaig tenir amb ell. El recordo com si fos ara amb aquells grans ulls seus de mirada com emboirada i trista, plorant, però, llàgrimes de riure davant alguna anècdota seva de les moltes que li agradava tant explicar. Tenia realment un gran sentit de l’humor, un sentit suau, dolç, gentil com era ell mateix, sense ni un punt de malícia.»

Devem als historiadors Joan Crexell, signa Creixell, i Xavier Ferré Trill una exposició sobre Batista al Centre Excursionista de Catalunya (1988) en la que s’hi exposà la biografia i pensament amb un tot molt precís de dades sobre les diverses activitats, per exemple les relacions entre Catalunya i Occitània, els articles a l’Avui o els Jocs Florals de Cambridge i Amsterdam el 1956 i 1964 en els que hi va col·laborar en l’organització. És un compendi sobre el treball de Batista molt reeixit.

 

Batista, meticulós, ordenat, alhora que vitalista i dinàmic, en les seves intervencions sempre es documentava i preparava els textos. Així, per exemple en el parlament d’homenatge al final gairebé de la seva vida a Perpinyà, cita Llull com a relació amb els assistents. En un article periodístic cerca l’informe de l’Assemblea del Consell d’Europa, viatjant a Estrasburg i aconseguint els documents per a escriure «Catalunya al Consell d’Europa» on demana, (Avui, 4-XI-1976) que Catalunya surti de l’anormalitat i voti quan abans millor atesa la tradicional dimensió del sentit democràtic dels catalans.

 

 

 

A les darreries de la seva vida fou acusat per la policia espanyola, en un intent de  criminalitzar l’independentisme català, però la debilitat de les insídies s’esvaí per la reacció de polítics, com H. Barrera o J. Benet, o de la mateixa Universitat de Barcelona que el defensaren amb contundència apareixent diversos treballs com el llibre de Víctor Castells Batista i Roca acusat acusador editat, i altres materials per la combativa editorial El Llamp d’Enric Borràs, la semblança d’Artur Costa, el dossier Cas Batista i Roca, amb les tortures als detinguts per la policia, dels comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans el 1980, mort Franco. L’acusació volia entelar la imatge de Batista, judicialment no va aconseguir cap resultat.

 

Indiquem que de i sobre Batista disposem de quatre llibres més de Víctor Castells, l’assaig sobre el 6 d’octubre i Palestra (2000), la semblança biogràfica Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional (1995) ambdós a «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau, editor i que explica moltes de les iniciatives, tan desconegudes, per exemple la redacció a Anglaterra del número 39 del dossier Current Affairs (1943) que es distribuïa quinzenalment a les forces armades britàniques en el número dedicat a Espanya, les idees que facilita a Trueta per a redactar el seu The Spirit of Catalonia, l’Apel·lació a les NN. UU. –The Case of Catalonia (1945)- en una infatigable i tenaç contribució a la divulgació del fet català arreu el món.

 

 

 

 

 

Els altres dos llibres recullen textos de Batista. Són Caràcter i nació (1996), aplec de textos diversos de Batista, en el que hi ha una cronologia, bibliografia i semblança biogràfica i són especialment remarcables els articles de tendències morals, debat amb C. Cardó inclòs, a La Publicitat amb referències al moment polític, la Renaixença… del període 1928-1954. Home d’acció brillant, intel·lectual modest que s’amagava i això ha fet que l’obra sigui de difícil accés. El conjunt és bàsicament d’assaig i reflexions sobre el moment. Més interès té Textos polítics i pedagògics (1993) editat per la Generalitat com a Homenatge i  igualment a cura de Castells. Ací hi trobem discursos als Jocs Florals, missatges als escoltes, parlaments arran l’Assemblea de Toluges, etc. i documents rellevants com el Memoràndum sobre la discriminació al català presentat a les NN. UU. (1968) o el parlament «La unitat d’Europa i les petites nacions» en el Congrés del PEN a Londres (1941). A més de V. Castells s’han ocupat de Batista diversos companys d’exili, citem només en Costa que redacta una semblança emotiva amb els aspectes de l’exili que tant els feu patir.

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot plegat configura els trets essencials d‘una vida dedicada a l’exposició pública de la identitat catalana i en la qual la història hi juga un paper clau, essencial, atès que la reivindicació de Batista no és conjuntural o materialista sinó basada en la identitat de la qual llengua, tradició, història i mentalitat configuren els aspectes més essencials i hi dedicà la vida a fer-ho conèixer.

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid

JOSEP M. AINAUD DE LASARTE La divulgació de la història de Catalunya

divendres, 7/10/2016

Josep M. Ainaud de Lasarte. La divulgació de la història de Catalunya

ainaud

El present text fou llegit el 12 de juny de 2008 al Museu d’Història de Catalunya en l’acte “Reconeixement a Josep M. Ainaud de Lasarte, un home de lletres generós” organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Joan Maragall i el mateix MHC coordinat per Josep M. Casasús i conduït per Sílvia Cóppulo. Els treballs foren publicats el mateix 2008 per l’editorial Barcino en el llibre homònim.

Josep M. Ainaud neix l’any 1925. El 1939 té només 14 anys tanmateix; amb unes arrels familiars ben fondes en la catalanitat i uns antecedents socials i un sentit de país tan pregon connectarà immediatament amb tots els altres, com ell, resistents que no acceptaran ni la discriminació del franquisme a una llengua i una cultura ni la negació de l’espanyolitat vers la identitat pròpia dels catalans, la única que tenen. Com els exiliats que es juramentaren a lluitar contra l’opressió i a no tornar fins la mort del dictador els resistents acordaren de lluitar pacíficament amb totes les eines a la mà: la recuperació dels símbols, la divulgació dels grans noms del país, la projecció de llegendes, espais històrics, personatges i, és clar, amb la divulgació de la història en un treball simple, però majestuós per la dignitat que comportava acostar l’ahir a l’avui en un pont de coneixement per tal que la població conegués qui era i d’on venia.

Sense aquest simple programa, al nostre parer, no es pot entendre la trajectòria, llarga i constant, fidel a l’entorn com tota la generació de companys i amics, –Ramon Aramon, Joan Triadú, Albert Manent, etc.— els quals maldaren per aconseguir l’èxit de la continuïtat cultural. I l’aconseguiren tot i les negres tempestes que s’abaten sobre el fràgil edifici que restà i ho feren sense el concurs, ans l’oposició dels vehicles de cultura, és a dir, la universitat, els grans mitjans d’edició i, és clar, el govern.

Ainaud, llicenciat en dret 1952 havia assolit experiència en l’actuació acadèmica, fou secretari de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i també formava part del grup Mirador. Amb l’Agustí Duran i Sanpere havia treballat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i és des d’aquests moments que actua en la difusió, seria a les editorials Aymat, Salvat, Vergara i Proa, i va aconseguir una molt notable experiència que li serà de molta utilitat en treballs posteriors com la labor a la Gran Enciclopèdia Catalana. Es forja així la llegenda d’un tot terreny catalanista que per l’amenitat de la paraula, la calidesa dels mots, la humanitat i proximitat amb l’auditori, la qualitat del discurs, en suma, serà, diu Albert Manent, «sol·licitat com a conferenciant i col·laborador en commemoracions i aniversaris com el mil·lenari de Catalunya, Amèrica i Catalunya, les Bases de Manresa o l’any Domènech i Muntaner.» Ho constatem als llibres que s’han editat de record de les efemèrides citades apareix Ainaud com un dels infatigables participants.

Josep M. Ainaud pertany a la generació de resistents que maldaren per activar tots els mecanismes de salvaguarda identitària, i es troben costat per costat advocats que són poetes com S. Espriu, o historiadors com E. Jardí o com ell mateix i l’enllaç no serà el dret sinó la cultura catalana. Entendre aquesta voluntat, aquesta obstinació, que ens recorda a d’altres obstinats és copsar el país que, malgrat la duresa i els embats de l’enemic potent, persevera gràcies a l’empenta i, sobretot, la constància, d’homes com Josep M. Ainaud. És un autèntic plaer i alhora un nítid sentit de justícia divulgar el que ha fet un home com ell al qui pertoca ara de ser la matèria de divulgació, de projecció, perquè fent història ha fet país i poble i fent-ho bé ha assolit una cota de respecte que mereix des de la Medalla Monturiol per la bona feina feta fins la Medalla d’Or de la Generalitat com a mostra de gratitud col·lectiva a qui avantposa els ideals col·lectius a les necessitats personals. Cal dir, però, que juga amb una petita trampa, en certa ocasió va dir-me, i deu fer de l’avinentesa només vint anys que el secret per ser lliure era tenir poques necessitats, així seria fàcil que amb poc pogués mantenir-se perquè, una segona frase seva que va quedar-me gravada en parlar de la política i la possibilitat de fer-hi camí: «Qui amb el dit et nomena amb el peu et farà fora». Ja el 1966 Santiago Albertí, un altre resistent autor d’uns treballs encara suggeridors sobre republicanisme i l’Onze de Setembre escrivia al seu famós diccionari que Ainaud «és autor de nombrosos treballs sobre història de Catalunya i sobre el culte de Sant Jordi a Catalunya». Una, doncs, molt llarga trajectòria de treball i fidelitat.

A les següents pàgines volem donar a conèixer què ha fet en la divulgació de la història de Catalunya tot i la dificultat d’aconseguir l’exhaustivitat que ens mostraria la plenitud i eficàcia de la seva labor. Podem rastrejar el que ha deixat petjada, o sigui els papers impresos, també dels actes, de l’efímera dimensió de les conferències, taules rodones, presentacions de llibres, etc. i d’entitats que han preservat el llegat amb una acció combinada d’enregistrament d’actes i oferiment obert a tots els interessats com ha fet l’Ateneu Barcelonès amb la seva labor que ara tant útil és a través del catàleg de biblioteques universitàries quan contemples la dotzena de conferències i taules rodones que es conserven enregistrades seves. En el present treball senzillament vol fer-se una panoràmica d’aquesta actuació amb l’aspiració de contribuir a fixar una actuació de servei públic com ha estat la seva. El dividim en dues parts, la primera la més difícil d’escatir, la que deixen rastre documental (llibres, capítols de llibres, pròlegs, fullets…) i la segona, dedicada a les diguem-ne aportacions efímeres o volàtils que sovint no deixen, o és més complex de cercar, possibilitats de coneixement futur com són les conferències, els parlaments d’homenatge o d’inauguracions, les taules rodones, etc..

 

prat discursos

Els textos: llibres, articles, pròlegs…

Ainaud no ha estat home d’escriptura exclusiva llibresca tot i que Deu n’hi do la producció. Ha estat home de participació, de col·laboració en el grup que aspira a una dimensió més de la visió del moment.

 

Prat La temàtica de la seva obra ho avala. Pel que fa a la bibliografia trobem una notable aportació referida a Prat de la Riba amb el bon treball, en col·laboració amb l’Enric Jardí sobre Prat de la Riba home de govern (Barcelona, Ariel, 1973) que esdevé un punt d’inflexió per la recuperació del president de la Mancomunitat. L’edició de l’Obra completa, amb la intervenció fonamental d’Albert Balcells (Barcelona, IEC, 1998) en tres volums, serà el punt culminant i entremig treballs diversos com l’antologia Missatges i manifestos del president de la Mancomunitat (Barcelona, Generalitat, 1992) o la biografia del mateix any a Edicions 62. Un altre tema recurrent seran les guies de la Catalunya que han assolit un notable èxit, en versions en diversos idiomes i on hi fa aparèixer sempre nocions, conceptes, referències referides a la història.

 

Ministres catalans

També, tot i que són excepció en la seva obra, textos crítics, de denúncia, agres com l’odi a Catalunya així és El llibre negre de Catalunya (Barcelona, La Campana, 1996) on n’aplega mostres. Més amb el seu tarannà d’home amb somriure perenne són les edicions amb múltiples autors que ell coordina i convida des de l’èxit actual Barcelona anys trenta (Barcelona, Angle, 2008); Ministres catalans a Madrid en doble edició en català i castellà (Barcelona, Planeta, 1996 o la monumental, en quatre volums, La nostra gent: història de Catalunya, (Barcelona, Plaza & Janés, 1988) en la que ens feu l’honor de convidar-nos i poguérem veure l’exigència en el treball i el sentit d’acostament a la ciutadania en aportació tanmateix molt reeixida. Un altre capítol són les obres en les que col·labora puntualment i ací la seva col·laboració, de prestigi i d’utilitat, és també reeixida, exemple de molts seria l’assaig, amb altres autors Catalunya sota el franquisme (Barcelona, Dopesa, 1978) a la col·lecció que li anava com anell al dit: «Conèixer Catalunya), Barcelona a vol d’ocell de Montserrat Roig i Xavier Miserachs (Barcelona, Edicions 62, 1987), i un llarg etcètera.

 

En llibres col·lectius, doncs, fa honor a l’acció comuna que sembla, als seus ulls, més assumible pel sentit de ser compartida. No és solitari tampoc en la divulgació. Fins i tot en les tribunes on les quals la seva col·laboració és constant, per exemple en les nadales de la Fundació Carulla hi trobem la varietat. En aquestes quatre desenes de llibres anuals hi ha una molt valuosa aportació seva. Així, el 1970 s’ocup de Prat de la Riba. El 1974 amb l’Assaig de cronologia on útils i denses dades ens acostem a la història del llibre català que pàgines abans havien descrit Joan Fuster i Pere Bohigas amb mestratge. El 1975 s’ocupa del polític i la seva època en el monogràfic de Lluís Domènech i Muntaner. L’any següent enceta una aportació «Commemoracions de Catalunya» mantinguda els propers anys. Materials que, com les cronologies o les acurades imatges o les semblances d’efemèrides, tenen molt a deure també a Ainaud. En el monogràfic dedicat a Jaume I (1976) Ainaud té cura de la cronologia esdevenint ja l’”especialista” que assumeix amb qualitat i ganes aquesta labor. Ho seguirà amb «Verdaguer» (1977), o a les tan interessants i agraïdes cronologies com: «Assaig de cronologia d’un segle de cultura popular catalana» (1980); «Assaig de cronologia d’un segle de Renaixença» (1982); «Assaig de cronologia de l’expansió catalana» (1983); «Cronologia catalana de l’època de Colom» (1991). També hi té altres treballs entre els quals: «Símbols de Catalunya» (1978); «La petja catalana a la Mediterrània (1983); «Apel·les Mestres. L’home» (1985); «Cronologia del Rei Pere el Cerimoniós» (1987); «El missatge a la reina regent» i «Barcelona, capital de Catalunya» (1988); «Ventura Gassol, l’enamorat del mar» (1993); «Il·lustradors a Catalunya. D’un temps, d’un país» (1995); «Felibritge i Jocs Florals» (1996); «El catalanisme i les comunicacions» (1997); «Pompeu Fabra. El patriota» i «Carles Riba i Pompeu Fabra» (1998); «Mestres de Catalunya» (1989); «Els reis catalans i els llibres d’hores» (2001); «Sant Ramon de Penyafort. Un sant popular» (2000)…

 

Artur Martorell

En altres tribunes, com ara els anuaris culturals llibres de l’any o en publicacions, com l’Avui hi trobaríem la mateixa intensitat en dedicació i varietat temàtica. No és un sol aspecte històric, com tants historiadors acostumen a fixar l’atenció, sinó tot el catalanisme, tota la història de la nació catalana, centre d’atracció per a la projecció que en farà Ainaud.

 

La seva obra, com la de tots els publicistes, divulgadors i dotats de l’innat sentit de la col·laboració és esparsa i difícil de cercar, sovint té un to ampli, lligat a l’actualitat i no respon a un programa de recuperació sistemàtic sinó que actua d’acord amb la improvisació del moment, per exemple,  el retorn d’un exiliat il·lustre i que convé fer conèixer com Ventura i Gassol o la mort d’un prohom que es recordat com Vicens Vives o l’aparició d’un llibre; tot és actualitat i ací Ainaud de Lasarte hi aboca el compromís. Fins i tot en la seva notable labor a Historia y Vida com a membre del consell de redacció, amb els seus amics Edmon Vallès de redactor en cap i Nèstor Luján de director, hi trobem textos ben heterogenis, com correspon a una labor professional. Sempre hi dona el toc de la referència precisa; a «El Museo del Prado» (extra nº 52) en una presentació de només una pàgina com a preàmbul de quinze imatges la referència és precisa: cita el treball d’Eugeni D’Ors sobre el Museu tot just començar mentre que en un altre número serà «Joan Maragall, poeta y ciudadano» (1987). Una extensa i plena relació amb la revista on hi aboca la catalanitat de rerefons.

 

 

anys del franquisme

En altres aspectes, serà la preocupació constant d’uns referents per exemple Sant Jordi, Prat de la Riba o la Mancomunitat que apareixeran com a temes recurrents. A les llargues dècades que hi treballa constantment la petjada d’Ainaud serà constant amb nous col·laboradors, llibres ressenyats, peus d’imatges sobre el país, temes suggerents, etc. tota una acció sistemàtica que fins i tot arribava més enllà de la publicació, vinculada a La Vanguardia i on hi havia també aspectes on podia influir per amistat amb Ibàñez Escofet i per altres noms i amb col·laboracions igualment adients. Caldria sistematitzar totes aquestes dades. Aquesta temàtica catalanista serà recurrent en ell: Així: «El Sentiment religiós de Prat de la Riba» a Qüestions de vida cristiana, (1981) o «Un Sant Jordi català?» a Tretzevents (1992), per a citar només dos treballs dels mateixos editors montserratins, que tant estima, en dues tribunes ben diferents d’una molt extensa producció.

Ainaud col·laborà en moltes publicacions. Mirem-ne només dues de llarga trajectòria també: Serra d’Or i L’Avenç com a exemple del que indiquem, en la primera dedicada a la cultura i la segona, a la història, apareixen els temes exemples de l’afirmació. Vegem-los pel seu interès il·lustratiu: A la primera, Serra d’Or, hi trobem: «La vida dels llibres» (1959), «Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya» 1960); «Respostes a una conversa sobre «Prat de la Riba, home de govern» (1973); «Sobre l’abast social del nostre llibre» (1974);     «La diada del llibre ha fet cinquanta anys» (1976); «Respostes a «Valoració i record» [de l’Entronització]» (1977); «L’Obra completa d’Alexandre Cirici» (1979); «En el centenari de Manuel Ainaud» i «Galí, Blasi, Homs. Triple centenari» (1986); «Per una política musical» (1987); «Carles Pi Sunyer, patriota» i «Vers el segon mil·lenni» (1988); «Aymà editors, pare i fill» (1990); «Ventura Gassol, cent anys. El conseller Gassol» (1993); «Carme Karr, escriptora i feminista» i «Ramon de Penyafort, advocat i sant» (1994); «Respostes a un interviu» (1995); «La cultura del catalanisme. Opinions sobre el llibre de Joan-Lluís Marfany» i «El meu germà Joan» (1996). A L’Avenç les col·laboracions són: «La Mancomunitat de Catalunya» (1977), «Què cantaven els revolucionaris catalans del XX» (1979), «Mestre i amic» [Jaume Vicens Vives]» 1980), «Josep Iglésies en el record» i «Enric Begué “in memòriam”» (1987); «Resposta a l’Enquesta: «Un balanç de 25 anys d’historiografia catalana» (2002); «Joan Raventós i la història» (2004). És simplement una relació que ens aproxima als centres d’interès, no té voluntat, insistim, exhaustiva, sinó simplement d’acarar-se a una voluntat de fer real el pont entre els anys trenta i el després, tant bombardejats per l’hostilitat general del poder. Una producció generosa com la de tots els apartats que hem vist.

 

50 anys llibre

Els parlaments: conferències, entrevistes, taules rodones i altres aportacions

Bonhomia, erudició, afabilitat, pedagogia són alguns dels trets més característics del senyor Ainaud. Jo encara no tenia ni divuit ans quan el vaig veure participar com a convidat en una edició del programa Un tomb per pla vida d’en Joaquim M. Puyal». Així arranca l’entrevista que li fa Antoni Aira a La veu de l’experiència, testimonis del passat, pensant en el futur, (Barcelona, Dèria, 2006, p.15) que defineixen molt bé el tarannà del treball del publicista per excel·lència de la història de Catalunya en  la dècades dels seixanta als noranta.

Com a conferenciant la popularit que gaudeix és extraordinària. Personalment l’hem vist com el públic s’embadalia. Dit eix mot poc resta a afegir. Vegem alguna de les conferències que dictà a Ateneu Barcelonès entre molts altres centres d’arreu Catalunya atès que seria difícil trobar una ciutat on no hi hagués anat una o diverses vegades, sense cap pretensió exhaustiva i només a tall d’exemple, com tota la present nota d’una varietat de temes vegem: «Ventura Gassol, educador» (27-II-1995); «La política cultural de Prat de la Riba (21-X-1986); «Serra Moret, un socialista català: taula rodona en el centenari del seu naixement» (23-XI-1984); «Memòria del doctor Robert» (22-V-2002); «Presentació de Memòries de presó (1988-1992) de Núria Cadenas» ( 25-V-1995); «Memòria d’Ernest Moliné i Brasés (s/d); «Joan Sales en el record» (18-I-1984); «Homenatge a Rafael Tasis i Marca» (4-XII-1981); Homenatge a la memòria d’Edmon Vallès» (s/d); «Homenatge a Rovira i Virgili» (12-I-1983); «Homenatge a Néstor Luján» 19-II-1996); «Homenatge a Ferran Soldevila» (1995); «Lluis Companys» (4-IV-1990); «Centenari del naixement de Tomàs Roig i Llop» (17-XII-2002); «Acte d’homenatge a Jordi Casas-Salat» (30-XI-1999); «Apel·les Mestres: taula rodona»; (18-II-1986). A Barcelona igualment les tribunes són nombroses: així l’acte d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casaramona a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (25-V-2004 on feu de moderador. A comarques entre moltes: Camprodon (8-V-1993); o «Meditació sobre història de Catalunya» en el Cicle de conferències Forjadors de la Catalunya contemporània a L’Espluga de Francolí, (1985).

el llibre catala

Una mostra de la seva dimensió col·lectiva n’és l’abundor de pròlegs ben diversos en temàtiques, procedències i autors. Mai, com en tota la seva vinculació social té un no. Una quinzena des de l’inicial de F. P. Verrié sobre L’art català (1955) fins als arxius familiars en el patrimoni familiar català (2001) o els dedicats a historiadors com Rosa Toran, Jaume Colomer, Solé i Sabater, Joan Crexell, Salvador Domènech… fins a Martin Luther King, a El crit de la consciència (1968) amb la pau de rerefons o Josep M. Cadena acabant en treballs històrics com les edicions de les Bases de Manresa) o bé amb obres del seu constant centre d’interès Prat de Riba (La nacionalitat catalana) que també prologà en edició castellana de Royo Villanova.

Segurament la història de Catalunya en dibuixos animats (1988) amb el popular Dragi acostà amb vídeos, llibres i, fonamentalment, passis per televisió en una sèrie força dilatada, fou porta d’entrada per a molts ciutadans en la història pròpia. Com en altres films on simplement, i notablement, fou, i la nòmina és llarga, inspirador, col·laborador o aquest paper tant anònim, però tant important, com és l’assessor.

Tanmateix, ultra les conferències i els llibres segurament mai podrem saber tot el que ha fet Ainaud pel país en relació a la història atès què li bastava prendre un cafè per a suggerir, si l’interlocutor hi donava peu, alguns aspectes positius per l’acompanyant i per la seva Catalunya per la qual donaria la vida.

 Si haguéssim d’articular una teoria de la producció i estil d’Ainaud gosaríem fer-ho en els següents  punts:

Temàtica contemporània. Són els segles XIX i XX l’objecte prioritari i central, tot i que també abraça algun aspecte puntual, com Jaume I, però serà de forma esporàdica que se n’ocuparà. Els seus treballs escrits i la seva aportació als mitjans radiofònics, (especialment Catalunya ràdio) i televisius (TVE i sobretot programes de sobretaula de TV3, etc.) són l’aportació de temes sobre els quals la població té interès simplement per l’afany de coneixement, sense reivindicació puntual sinó només l’objectiu de saber-ne més.

 Amplitud temàtica. Són la història cultural, la història política del catalanisme, els documents més emblemàtics, els símbols, les grans personalitats, els esdeveniments carregats de simbolisme col·lectiu. Per aquesta raó quan se li pregunta quin és el fet més singular del darrer mig segle, no dubta pas: la recuperació de les institucions. Esdevé un comentarista, el publicista per excel·lència de la història contemporània en clau nacional de Catalunya.

Precisió conceptual: El seu discurs és lògic i ordenat, coherent, crea inflexions i complicitats, motiva interrogants que posteriorment resoldrà sempre i sense la retòrica feixuga. Explica i ho fa amb passió i interès, això s’encomana. Una claredat expositiva que s’agraeix perquè qui sap coses i les té clares sovint ho transmet igualment de límpid i diàfan. Ens recorda la prosa periodística de Rovira i Virgili

Sentit nacional: La seva obra és la d’una generació que aspira a catalanitzar el país quan els quadres dirigents són morts o a l’exili o reclosos en silenci i com a nova joventut vol donar uns valors per sentit de dignitat personal en coherència entre pensament i obra.

 Agudesa narrativa. Per pedagogia, fill de mestres i hereu d’escriptors ho té clar. La narració, sigui una conferència o un article, precisa d’un toc personal que enlairi la voluntat expositiva al noble art de l’oratòria en el qual reïx. No coneixem la seva oratòria parlamentària o municipal, la dimensió política però intuïm que es bellugava en els mateixos paràmetres de crear lligams i llençar constantment l’ham. Sap usar i ho fa bé els recursos.

 

 

Ernest Lluch, historiador de l’economia

dimecres, 6/07/2016

Ernest Lluch, historiador de l’economia

 

Que pensa Ernest Lluch

 

(Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Historiador del pensament econòmic i economista, polític, publicista, autor d’una molt extensa i interessant obra. Catedràtic de  la Universitat de Barcelona i rector de la UIMP ha tingut una presència pública considerable. A través de llibres, i també d’articles de premsa i intervencions radiofòniques i televisives influí amb el seu pensament -socialista i catalanista- que palesa una de les trajectòries intel·lectuals més vàlides, singulars i honestes del nostre segle XX.

Presentem ara una dotzena d’obres, les més interessants al nostre parer, però la seva producció és molt més extensa i valuosa. Així caldria citar La via valenciana (1976 i 2001), Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820), Vademecum su zwei Klassikern des Spanischen wirtschaftsdenkens (1998), Las Españas vencidas del siglo XVIII, Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), Aragonesismo austriacista (1734-1742) (2000).

 

Catalunya vençuda s XVIII

Històricament hi ha quatre llibres de Lluch que excel·leixen pel seu nivell, curiositat i és clar per l’aportació que una ment inquieta i treballadora com la seva ha fet. Són els estudis del segle XVIII, del que esdevingué especialista, amb l’assaig La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) on estudia diversos aspectes del període. L’alternativa catalana (1700-1714-1714), la recopilació de textos Escrits polítics del segle XVIII. Via fora als adormits i Escrits polítics.

Escrits polítics s XVIII

Algunes de les seves afirmacions han estat usades per historiadors especialistes en considerar el nacionalisme, el català, com una bèstia negra, així escriuen a la secció de llibres de La Vanguardia, referint-se al llibre de Lluch (20-XII-1996): «Los fundamentos históricos de la Renaixença estaban claramente presentes en el, tantas veces denostado desde una óptica nacionalista miope, siglo XVIII.» Potser si però quan aquests historiadors partidistes afirmen que és una modernització aplicar les lleis castellanes a Catalunya el segle XVIII tot grinyola. Gràcies a Josep M. Torras Ribé per explicar-nos com fou per la ferotge repressió del 1714 que aplicaren les “modernes” legislacions.

L'alternativa catalana Ramon de Vilana

Lluch publicà articles a la revista d’història L’Avenç i els recull en aquest volum així el capítol «La producció de llibres en la morta viva 1476-1860» en relació la utilització editorial de la llengua catalana i conclou en l’ús complex –morta viva- però també amb la importància de l’assassinada viva. La realitat, com sempre, és plena de matisos i no podem sintetitzar barroerament. Meticulosament Lluch, comptant llibres i mirant la llengua de gasetes, ofereix dades, però malauradament falta documentació així caldria fixar-se en els materials de venda és a dir en els materials per a l’exportació que tenien altres llengües però vaja quan hom s’inquireix, i Lluch ho fa, elimina esquematismes i reduccionismes i la feina de l’historiador és explicar i no justificar. Sobre la dècada dels trenta al quaranta del XXIII amb l’austriacisme «persistent i purificat» en diu arranca amb citacions llatines d’èpoques, les pintades al carrer: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». Això fa que hi hagi deler per la lectura atesa l’amenitat i agilitat del relat lluchià.

El gran conversador que també era Lluch aconsegueix amb la seva prosa agradable, una mirada, revisant Soldevila, estudiant tota la bibliografia, remenant els arxius, ens acosta a Cervera i la seva universitat, ens explica Romà i Rossell i Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria i el projecte il·lustrat per a Catalunya i la seva capacitat pedagògica sura.

El pensament econòmic a Catalunya

Un autor que diu «quan he anat per camps que conec malament convoco que hem rectifiquin o, sobretot, que hi treballin», és de lloar i respectar oi més quan ell mateix s’auto-critica en el seu pretensiós subtítol de la tesi doctoral i que tanmateix s’alegra que els joves segueixin citant el gran treball El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) de començaments dels setanta i reeditat trenta anys després la qual cosa diu molt en pro de l’obra. Una magnífica recerca, dirigida per Fabian Estapé i que suscita, escriu Francesc Artal al pròleg, una encesa crítica entusiasta d’Emili Gasch i Francesc Roca els quals constaten constaten com l’estudi de protagonistes, de productes, de matèries primeres, vies de transport, estudiosos foranis… en una intel·ligent juxtaposició la fan devenir aportació indispensable. Aquest és un mèrit.

Ernest Lluch, implicat en labors de recerca i sempre en iniciatives destinades a salvar la morta viva, l’assassinada via i de fa anys, de la negra nit gairebé, com la seva col·laboració al Llibre de l’any de l’Editorial Alcídes els anys seixanta quan la premsa en català encara, vint anys després de la fi de la guerra era prohibida i calia editar en llibre, subterfugi que ja havia usat Valentí Almirall durant la restauració borbònica, el que havia de ser una revista… Col·labora en multitud d’iniciatives, de les més generals com Enciclopèdia Catalana a les més petites com el setmanari local de Figueres Hora Nova. La bibliografia editada per la Fundació Ernest Lluch i amb l’aportació rellevant d’Eugeni Giral, coautor de diversos treballs i bon amic seu, mostra l’amplitud de qui tenia horitzons oberts, un sentit democràtic ple i que pel treball senzill, de viatjant, fins al més alt, ministre, rector, polític representatiu, abasta com els símbols tenen el valor que tenen: el de mostrar el poder. Una molt extensa –i variada- bibliografia que barreja tant publicacions oficials, acadèmiques i erudites com les més humils, senzilles i generalistes. Tota una lliçó abans que s’inventessin els petulants mots de «transferència de coneixement», senzillament es deia  compartir. I des de la coherència i l’honestedat.

 

Entrelluchs

Per aquesta raó es negà, malgrat les presses del batlle d’un poble que l’urgia, a pujar al cotxe que l’havia de dur a la inauguració, amb tothom esperant, perquè el vehicle tenia encara tenia les fletxes i l’escut totalitari –havien passat deu anys!- i en explicar-m’ho afegia: molt sovint no tenim marge en els pressupostos per les iniciatives que creÏem convenen però sempre ens queda el valor simbòlic. Així va voler que hi hagués al lloc d’honor del ministeri de Sanitat el quadre de la Federica Montseny també ministra al costat dels altres. L’anarquista catalana havia estat exclosa per roja. O va donar el seu cavall de cartró de net al Museu del Joguet de Figueres com a mostra d’aquell compartir. Petits o grans  detalls però fets simbòlics que enlairen la talla humana més enllà de l’aportació intel·lectual.

La recent bibliografia que ha aparegut sobre ell ens acosta al seu pensament, però ho fa amb la vida una molt interessant conversa de Marçal Sintes que articula un repàs divulgatiu sobre el ministeri, el socialisme, el catalanisme, Euskadi i l’economia en una reeixida visió com diu Lluís Foix al pròleg que esdevé també conversa llarga i pausada «una satisfacció humana i un plaer intel·lectual». Lluch respectava l’interlocutor, l’escoltava, se’l mirava, parlava per ell, i creava arguments, pedagògicament, amb exemple li feia la brillantor del romànic, que aguanta allunyant-se del barroc pesant.

La conversa amb Lluch era com diu Foix viva. Encara que hi hagués aspectes tèrbols. Recordo que va dir-me que havíem d’arranjar la financiació dels partits polítics que si no ho fèiem la democràcia patiria, eren els temps de FILESA, i tenia raó, a vegades sembla que l’Estat està en franca descomposició. Tornem als vuitanta. Malgrat GAL i LOAPA, corrupció socialista i desoris genèrics el pas del temps respecta a uns pocs socialistes, polítics que per la seva integritat i honradesa intel·lectual a diferència d’altres líders preocupats pel poder i el diner -i no ens referim ni a Roldán ni a Vera- aparcaven idees. L’aportació de Lluch resta com la d’un demòcrata que aspirava a la convivència des del diàleg.

I no va poder ser i ens quedàrem sense la seva transversalitat, sense la seva humanitat que feia que poguéssim compartir llargues vetllades insubornables independentistes amb socialistes com ell que tenia esperances en l’harmonia. I ja no hi ha ni Francesc Ferrer i Gironès l’amfitrió ni el mateix Lluch, i ara a l’agost tocaria el sopar de la ratafia a Romanyà… Un melòman il·lustrat,  un assagista esmolat, un polític honest i un historiador solvent.

 

CCI05072016_0009

Acabem amb les recopilacions d’articles. Així l’obra Apunts sobre economia i cultura. Articles de Serra d’Or (2002) ofereix 88 escrits aplegats a l’entorn dels capítols: Pensament econòmic, Polítiques públiques, Regionalisme econòmic, Economia catalana, País Valencià, Burgesia i capitalisme financer a Catalunya i Cultura i universitat. Massot i Muntaner, director de la revista, al pròleg, reproducció d’un article aparegut a la mateixa Serra d’Or, arran la mort, assassinat com és sabut per ETA per la seva posició en relació al País Basc basada en el diàleg i el respecte. Massot assenyala com Lluch va col·laborar amb la revista del monestir des del 1960 i com seria cap de les seccions de geografia i d’economia. Arran la mort de Franco i la major dedicació a la política la relació minva així com la seva implicació amb altres activitats vinculades a la revista com els premis Serra d’or dels que era membre del jurat.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia foren l’ocasió per a conèixer-nos més durant una dècada atès que sopàvem plegats dues o tres vegades l’any i sempre hi havia constància de la seva profunda vinculació. Recordem el comentari, una vegada, els dos sols, quan la resta del jurat a vegades es retardava dient que els qui treballàvem sense mesurar el temps, és a dir ens llegíem les obres que es presentaven i no en diagonal podíem influir molt més que els altres per les argumentacions a usar. Ens havíem de llegir, i foren uns deu anys, fa no fa, una desena d’obres de les quals comentàvem, a vegades amb pena quan hi havia molts originals bons, a vegades amb preocupació quan les obres no arribaven a uns mínims, sempre però amb la intensitat dels qui sentien el bategar d’una cultura i com tot era important sempre que és fes amb exigència.

 

Articles de premsa

Així, efectivament, era Ernest Lluch, vinculat i dedicat a les iniciatives que li semblaven adient i dedicant-s’hi. El llibre amb articles documentats sempre, polèmics per valents i de persona que li agrada raonar, després de llegir, palesa, amb una escriptura molt amena temes ben innovadors, parlar de Guinea o les caixes d’estalvis o el carlisme o el darrer llibre de J. Ll. Marfany que aixecà polseguera ideològica més que debat historiogràfic. Si parla dels «catalans de Burgos» ho fa llegint Los catalanes en la guerra de España de José M. Fontana i prenent posició en la polèmica entre llengües amb noms, fills dels anteriors: i amb finesa els retola de no democràtic: Escriu Lluch: «Posats a fer, nascuts aquí i vint sempre aquí, o són monolingües castellans o són monolingües castellans culturals encara que facin propaganda aparent del bilingüisme. Els bilingües són els altres, nosaltres. El passat és present. Certs cercles catalans d’alt nivell social es reprodueixen» clar i català, concís i sec. El seu article «Cadira o “silla”»  aparegut  el juliol-agost del 1996 i fàcil de llegir avui gràcies al web de Cervantes virtual on hi ha bona part de la revista montserratina, és modèlic per la lucidesa amb que exposa a propòsit de la llengua com el món oficial català subvenciona el món privat català mentre en espanyol, amb un mercat més gran, no passa. Un  altre llibre esplèndid que ens acosta als altres que provenen de Serra d’Or com els de Manent, Massot o Pere Quart.

L’obra acadèmica de Lluch és tota en català, ho comentarem una vegada davant la claudicació constant de col·legues editant i reeditant constantment, a Catalunya, i de tema català i sense la llengua del país. Ell, i se’n vantava en converses solitàries, ho feu tot en català. Discrepàvem, en aquell moment jo era més pujolista que tarradellista, i un substrat ens unia, una profunda catalanitat més que un catalanisme  polític i ara que es balla country i es desconsideren les sardanes, que s’edita la història cada vegada més en espanyol i no es considera el català ni tants altres aspectes de comportament terral haurem d’insistir que cal ser més catalans que catalanistes.

 

Darrers escrits

Pòstumament s’han aplegat deu reculls del articles de Lluch apareguts a La Vanguardia ens acosten i volem cloure amb els Darrers escrits (2005) aplegats per Lluís M. de Puig on constata els seus interessos. València, on visqué deu anys en ser expulsat de la Universitat de Barcelona, Madrid, on residí per la labor polític, i ens explicava convidant a fer-ne un tomb en helicòpter que ja no era la «villa y corte ociosa» sinó un nucli industrial, obrer, urbà, molt important, el País basc del que s’enamorà i el més petit, Maià de Montcalt i la Barcelona de sempre. O l’Empordà com ens ha recordat fa poc un altre socialista, polític i estudiós com és Joan Armangué…

Lluch i l'economia de l'Empordà

Sempre volia millorar alhora que influir des de la raó: “Josep Maria, tu que fumes i fas classes ho has de deixar, no podem donar un mal exemple als alumnes que et miren i que tenen referències”. Les paraules de qui estima a l’altri eren premonitòries fa més de trenta anys. Afavorí la universalització de la sanitat, ara que es destrueix la catalana, afavorí la generalització d’una política igualitària, ara que tornen les diferències brutals en creixement amb legislacions laborals, educatives, econòmiques, opressives… La seva influència resta com a present i la seva visió d’aspectes com la qüestió basca són encara ben vius i és ben humà que tot i el temps passat encara, per tantes raons, en lamentem l’absència.

La passió per la música

 

Joaquim Ferrer, història amb sentit social

dilluns, 13/06/2016

 

 

 

Joaquim Ferrer fotoHistoriador i polític, nat el 1937 a Barcelona i desaparegut el passat maig de 2016 a Alella on residia. Fou professor mercantil, treballa en el camp del llibre fins els anys vuitanta que la seva vocació política el porta a la gestió pública. Vinculat amb el socialisme de Josep Pallach, amb la forta arrel catalanista i progressista, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. En aquesta corrent milità fins a passar, un breu lapse de temps, en el socialisme, la branca dita PSC-R o sigui Partit del Socialistes de Catalunya – Reagrupament el 1978 i, ja definitivament a CDC on representà un sector avançat i progressista que esdevenir molt representatiu d’una opció avançada dins el partit. Amb la nova administració catalana i la representació política ha estat al capdavant amb una iniciativa de gran impacte: la Direcció General d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) amb exposicions, campanyes, activitats diverses de gran relleu popular. Fou diputat al Congrés dels Diputats (1982-85). Durant quatre anys (1985-88) conseller de cultura amb la paraula que li agradava de dir, el desplegament cultural. El 1988 també fou membre del Parlament i a Madrid senador i portaveu del grup de CiU. El 1999 deixà d’ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya.

 

Col·laborador de diversos mitjans de comunicació com El Correo Catalán, Avui… Vinculat també amb la Fundació Jaume Bofill. Presidí la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el patronat de la Fundació Catalanista i Demòcrata, CatDem i participa en el consell editorial de la Fundació Valvi. De caràcter dialogant i obert i un tremp energètic vital considerable assumí voluntariosament el compromís d’engrescar el país després del fracàs polític del «Pacte cultural» del conseller de Cultura Joan Rigol. De les diverses necrològiques remarquem la d’Artur Mas a La Vanguardia l’11 de maig que es tancava amb els mots. «Que la seva trajectòria sigui futur depèn de tots nosaltres. Ho farem també per tu, Joaquim» Són segurament els mots que li haguera agradat de llegir atès el seu alt compromís amb Catalunya i la voluntat socialdemòcrata d’una societat més justa en els durs temps on el neoliberalisme sempre que guanya la batalla enmig de la passivitat social.

 

La producció historiogràfica de Joaquim Ferrer comprèn dos blocs, un d’historiogràfic i un segon d’assagístic. En el primer predomina la temàtica vinculada al moviment obrer, amb quatre títols importants, i les biografies amb tres títols rellevants. En l’assaig polític és interessant pel que comporta de punt de vista d’una sensibilitat en el partit dominant políticament a la Catalunya del postfranquisme els reculls de les seves reflexions. Mirem-ho.

 

Layret

El seu primer llibre és la biografia de Layret 1880-1920 (1971) apareguda a Nova Terra i arranca amb les paraules «Per imperatius de les circumstàncies ha esta difícil una normal divulgació de la Layret 2història social de la Catalunya moderna». L’objectiu és, doncs, fer conèixer Layret com un dels personatges claus del moviment obrerista per trencar el silenci, espès, en diu, que ha planat sobre ell. La biografia s’ha reeditat per Afers el 1999. Planteja, a través fonamentalment de premsa i bibliografia, una aportació a la dimensió social de la història. En el pròleg de la segona edició la ratifica, esmenta Josep Barceló, líder obrer executat el 1854 i usa una molt gràfica expressió: durant dos segles i mig Catalunya dóna voltes a una sínia i no és estrany que els problemes s’hi repetissin. Li agradava de recordar els llençols perduts a cada bugada, a cada enfrontament, però també lúcidament constatava les diferències d’un estat que els anys vuitanta tenia un cert to dialogant, així pogué recuperar materials que avui són a l’ANC com els àlbums de fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya gràcies al seu tarannà obert però també amb una voluntat de concòrdia tot i les bufetades rebudes especialment en els camps tan sentits pels catalans com és la llengua, la cultura, la identitat. Basta mirar el diari cada dia i els motius de greuge són un no parar. Layret es mostra a través de les principals activitats que va desenvolupar tant en la formació del món obrer, la seva defensa jurídica, l’organització política i allunyant-se del dit apoliticisme i del no votar. La seva trajectòria s’acaba sobtadament amb l’assassinat brutal que tanta significació va tenir. Ho recordava Lluís Companys cada any en articles o parlaments atesa la gran amistat que tributava al qui fou el seu mestre. De Layret caldria una recuperació de textos, discursos i articles pel seu gran valor. Aquesta biografia, de molt bon llegir esdevé un treball útil i molt destacat.

 

Els primer1 de maig a Catalunya

El primer 1er. de maig a Catalunya (1972) és la segona obra històrica que ressenyem, tot i que esquemàticament. Editada pel mateix editor que la premià el mateix any. Apareix el moviment reivindicatiu dels treballadors com a festa del treball, i, és clar, amb l’anarquisme i el sindicalisme de rerefons però especialment amb les duríssimes condicions de vida. La col·lecció on apareix té un marcat to obrerista, dos llibres d’Albert Balcells sobre el sindicalisme i el problema agrari, la visió del rabassaire Ramon Mas, una història del moviment obrer de Tuñón de Lara. El treball de Ferrer s’hi incardina perfectament. Estudia la vaga del primer de maig de 1890 amb un estudi introductori sobre el socialisme, el context polític, la societat, el moviment obrer que contextualitzen molt bé l’episodi. Aporta en apèndixs un conjunt d’articles de premsa, i altres documents com el ban de declaració d’estat de guerra o de vigilància del governador civil. Un dels primers treballs sobre la història del moviment obrer des d’una perspectiva rigorosa i amb voluntat acadèmica tot i que Ferrer no passà per la universitat.

En aquest vessant d’implicació amb el moviment obrer es preocupà també del patrimoni documental, així ajuda a preservar el llegat de Pere Foix i no podem oblidar el seu pròleg a la monumental i excel·lent recopilació de Joan Pujadas de la correspondència d’exili entre el periodista sindicalista i Manuel Serra i Moret. Ferrer no era aliè a cap iniciativa que anés en la línia de la preservació de la fràgil memòria del món dels dèbils i oprimits.

 

La vaga de la Harry Walker

En aquest sentit, i emparat per les Edicions Catalanes de París estudià un episodi singular, una vaga obrera de tres mesos en el tardofranquista, és l’estudi La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972) on, sota el pseudònim Joan Font, analitza l’esdeveniment i aporta la documentació obrera de l’episodi. Es troben a faltar les imatges, les octavetes, els informes policials, l’anàlisi dels silencis periodístics de la premsa controlada, les entrevistes amb els dirigents… però el treball és, en aquell moment. innovador, original, valent i seriós. És una de les primeres aportacions documentals sobre el que significa la lluita obrera contemporània. En una prosa lliure, gràcies a l’editorial, a París que s’escapava del control franquista i el fet és nota en el llenguatge que no passa per la censura. Un llibre viu i directe, impactant com ho són encara les monografies sobre la vaga de la canadenca del 1919 o la de tramvies del 1951. Encara avui, com la biografia de Layret, de molt bona lectura.

 

 

Simó Piera

 

Tanquem aquest primer bloc, que segueix un ritme cronològic amb Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973), la història del líder sindicalista és la primera part de l’obra i unes memòries del mateix la segona constituint així un treball molt destacat sobre les interioritats de la CNT, del modern sindicalisme en la Catalunya contemporània. Va obtenir el premi Macià en els Jocs florals del 1972 a Ginebra. Aquest és el tipus d’obra amb el que tenia un sentit social la història que feia Joaquim Ferrer. «Descobrir» uns personatges i aportar dades dels mateixos.

El nou tombant democràtic amb la transició política vers una nova formulació comporta que Joaquim Ferrer historiï un aspecte que coneix molt de prop. Ací la seva amistat amb líders veïnals com Pere Baltà d’El Prat de Llobregat, el gran company ideològic del camí vital del Quim. Des del Reagrupament de Pallach a la CDC de Pujol és important de constatar-ho. Baltà, polític, parlamentari, editor, activista, l’acompanyarà també en el periple amb càrrecs, llibres, campanyes, manifestacions en una Catalunya oberta, de gran sentit social, de normalitat lingüística i cultural. Del Departament de Cultura al mateix partit i el Congrés o Senat.

 

La lluita pels ajuntaments democràtics

Un llibre representatiu d’aquesta col·laboració entre les idees i la realitat del moment és La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977) dedicada a Josep Pallach, és una monografia que presenta Josep M. Vilaseca i Marcet on s’estudien les lluites per la democratització dels consistoris amb un especial relleu en les lluites en els grans, de Barcelona a les grans ciutats. Dóna veu als regidors democràtics que es presenten, i guanyen i opinen sobre el qüestionari que els hi tramet. Una bona aportació documental final complementa l’estudi que esdevé imprescindible per conèixer, tot i les més recents aportacions, com els ajuntaments que transformaren ràpidament la fesomia catalana amb les noves millores en tots els àmbits de l’activitat local pública.

 

 

 

Un nou impuls per Catalunya

EL fil roig

En el marc d’assaig publica tres treballs destacats: Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989), El fil roig (1994), que tingueren influència i on lliga llibertat amb creativitat i contribueix a pensar en comú sobre els reptes en el que han de ser les noves perspectives per Catalunya, per aspirar, en mots seus a la plenitud. Avui encara són escaients, a l’apartat sobre  el cansament reflexiona sobre el cansament actual de la vida europea i reclama recuperar l’autèntica capacitat de cansar-nos en l’exercici i el desenvolupament dels conceptes que omplen de sentit l’existència humana i, realment, són capaços de millorar-la. Cita el missatge, la crida a la joventut catalana de Serra i Moret quan demana als joves  coratge, decisió, treball, estudi… en definitiva, diu, esperit. Rebutja la concepció de cultura com espectacle, reclama creativitat, tot un conjunt d’observacions i anàlisi en una perspectiva humanista de relleu.

 

Papers de Salamanca

Acabem amb un toc personal. No podem deixar de citar la relació que mantinguérem i que es traduí en dos llibres en els que hi participem: Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996) on acollí la nostra petició de col·laboració en una obra col·lectiva reivindicativa sobre un conflicte derivat de la repressió franquista que encara cueja. Ferrer de forma immediata i ràpidament aporta el text on estudià els aspectes parlamentaris del conflicte i participà en els actes com el debat que tinguérem, i ens acompanya també en Mundó i en Sobrequés, a la UCE a Prada de Conflent. El llibre col·lectiu tingué impacte i analitzarem l’episodi des de diversos angles. Un servidor feu els aspectes comunicatius i Josep M. Sans i Travé els de caràcter arxivístic. La reivindicació portà cua i mostra les profundes incomprensions i injustícies en la relació entre Catalunya i l’Estat. El segon llibre és el pròleg que ens feu de la Història de l’anticatalanisme. El diari Abc i els seus homes (1997) on puntualitza sobre els mitjans de comunicació de tanta rellevància en la construcció d’un discurs que afecta no només la vida política sinó el conjunt, social, cultural o sigui la plena i variada realitat .

 

Josep TremoledaRamon BoladerasRecordat Josep Pallach

Un bloc final de la seva obra serien les biografies i la participació en estudis de conjunt, així Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat (1997), Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Recordat Josep Pallach (2002), Catalunya inacabada (2003, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Gironins d’avui (2006, amb el fotògraf Ramon Vilà) i Josep Tremoleda-Plantar cara a la por (2008).

El seu dinamisme i optimisme, un caràcter jovial i animat, el convertien en un excel·lent governant, encoratjava i alhora matisava amb l’encert del respecte i l’amistat i en una persona en la que sempre t’hi trobaves bé per la seva profunda humanitat, energia i simpatia. S’interessava pel que feies i el seu comportament et donava aire nou. Una frase seva era la de confiar amb qui, en deia, tenia un motoret a dins, amb aquest mot volia dir al qui tenia la voluntat i obstinació d’arribar a la plena sobirania i a compartir vida i cultura tota la ciutadana, arribar a la plenitud. Quan els motorets es trobaven els camps es llauraven amb més eficiència.

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Lluís Subirana, la història de la sardana

dilluns, 1/06/2015

 

 

 

20150601_170033

 

 

 

 

 

Sovint el conreu de la història és especialitzat i mot desconegut fora d’aquesta especialització tanmateix i gràcies en aquests especialistes és com hom pot disposar de més dades que faciliten accedir a visions més àmplies amb les dades interrelacinades. Disposem d’obres acadèmiques sobre la sardana fetes des d’una perspectiva de solvència en recerca, els erudits locals i els investigadors d’un nivell personal són també aportadors als quals cal agrair molt l’aportació de tots nivells que configuren.
La història és feta no només per les aportacions historiogràfiques de personalitats eminents i destacades sinó també pel conjunt d’homes que anònimament, localment, des d’una posició gris i del que ara en diuen picar pedra, -volent remarcar el treball dur i silenciós-, han fet aportacions. La sardana disposa d’una rica i extensa bibliografia. Sens dubte les referències rellevants de Jaume Ayats i, molt especialment, de Pere Anguera sobre la nacionalització de la sardana, ambdós publicats per Rafael Dalmau, esdevenen fites en aquest camp específic. De forma sintètica el treball de Josep M. Mas Solench La sardana, dansa nacional de Catalunya (Generalitat, 1993) és la visió molt arrodonida com a resum tot i que els estudiosos han estat abundosos. Tanmateix la bibliografia dels treballs històrics sobre la sardana en un poble, en una ciutat seran determinants per a l’elaboració de les síntesis que no vulguin ser simples prescindibles assaigs interpretatius des d’una ideologia determinada. Fins i tot se han configuren obres de conjunt de to exhaustiu com el col•lectiu La Sardana, una obra de la qual hom ha begut molt, recull en tres volums, de J. Mainar, Albert Jané, Josep Miracle, J. Vilalta, Ll. Moreno, I. Molas, Ll. Alvert i S. Casanova (Bruguera, 1971) que esdevé una base per a molts dels treballs posteriors.
Ara i ací ens cal fer l’elogi de les aportacions anònimes i menors. El treball sobre la sardana de Subirana és un cas apart, mereix un reconeixement per l’extensió de la seva obra i li dediquem, ara que fa l’any de la seva desaparició, un record bibliogràfic en un breu apunt biogràfic. Subirana (1938-2014) va dedicar pràcticament la seva vida a la sardana. Primer com a divulgador en els programes de Ràdio Sabadell Sardanes i Esperit de festa (2004-2011). Una antologia dels mateixos del darrer publicat com a llibre amb el títol Des de la torre de l’Aigua (Fundació Ars, 2012). Com a promotor cultural i musical s’implicà molt en les entitats musicals, sardanistes i culturals sabadellenques. Col•laborà en premsa, com el diari Avui (1995-2002) i, com diu Paloma Arenós en la nota necrològica a La Vanguardia (27-V-2014), fou també promotor de la sardana en la vessant divulgativa, per exemple amb el llibre, amb Jaume Nonell, Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista.
L’obra de Subirana és formada per una trentena de treballs diversos sobre la dansa que ha esdevingut nacional del país en un procés prou estudiat, i polemitzat per alguns, tot i que tota la tradició un moment o altre comença i per tant és inventada. Bé al marge de polèmiques ens fixem en les aporacions, des de les primerenques de Joan Amades fins a la tesi doctoral d’Anna Costal sobre les sardanes de Pep Ventura (UAB, 2014). En tots els treballs hi ha una preocupació pe conèixer origen i evolució, tipologia i incid’encia, d’aquesta dansa, cridada, potser, com els castells, a esdevenir signe internacional, de tota la terra, de tota la humanitat, per la seva dimensió plàstica tant determinant, d’element estatic, la rotllada fixe i alhora com a referència simbòlica de valors que molts volen a l’alça com fraternitat, unió, solidaritat, i de rerafons en la dimensiósempre agradable de la construcció de bellesa per efímera que sigui. No és doncs gens estrany que alguns catalans, com Subirana, li dediquin la vida.

 

catalanisme i sardana

 

 

 

 

 
Els seus llibres són nombrosos: La sardana i les cobles juvenils, també amb en Jaume Nonell (Sabadell sardanista, s.l.), La sardana i els intel•lectuals de la Renaixenca a la República 1833-1933 (Ausa, 1990), La sardana, història i actualitat (1938-2014) (Primera Plana, 2000).

ciutats pubilles

 

Voldríem fixar-nos en els darrers entre els que destaca Ciutats pubilles de la sardana. És un àlbum on hi trobem apareix la relació de les ciutats que organitzaren la trobada (de Girona 1960 fins Encamp el 1995) i de cadascuna se’n publica un comentari, la fotografia del monument que recorda l’esdeveniment, la lliçó inaugural, -no sempre completa per mor de l’extensió- i els Missatges al món sardanista a cura d’escriptors com Tísner o Calders, clergues com Casaldàgila o Maur Boix, polítics com Tarradellas o historiadors com Ainaud de Lasarte, o de personalitats diverses com Joan Alavedra o Narcís Jordi Aragó. Aquest treball és una obra de relleu, de factura acolorida, molt ben editada i que presenta una recopilació lloable sobre la sardana en la perspectiva del que indica.

la sardana vivencies

 

 

 
Dels altres treballs, i com a antologies, és autor d’Els poetes i la sardana (El Mèdol, 1999) i La sardana. Impressions i vivències (El Mèdol, 2002) on recopila materials, seguint els antecedents de l’obra citada més amunt La sardana. Dos reculls que posen de manifest l’amplitud d’escriptors i de poetes que han considerat el símbol de la dansa i que vistos en conjunt esdevenen una manifestació profunda de catalanitat. Una labor que actualitza els treballs anteriors d’altres autors.

 

Sens dubte el treball històricament més rellevant és Catalanisme i sardanisme. Una història compartida (El Medol, 2003), malauradament molt breu i molt simple en concepció i continguts, no arriba al centenar de pàgines i amb episodis simplement esbossats en molts casos, així el de la publicació, en el moment més dur del franquisme, Carnet del Sardanista, que és només citada i és un episodi ben significatiu de la repressió franquista al sardanisme i que es pot explicar com exemple. Sigui com sigui, en conjunt l’obra de Subirana és un aplec de dades que aporta referències i dades suggestives pel coneixement del món sardanista i per afegir als treballs d’Anguera i Mas més globals sobre una activitat que ha estat sovint denostada des de posicions allunyades de la catalanitat o en altres, preteses progressistes, que han vist la sardana com a mostra de carrincloneria, ara que la dansa, com arreu Europa altres, viu hores baixes de participació, no té atacs però com deia el missatge de Salvador Espriu del 1973: «La sardana ens indica imperativament el nostre deure de no renunciar en cap circumstància al nostre propi respecte i a la nostra dignitat, de seguir els amples, però difícils camins de la democràcia, de treballar sense repòs per aconseguir la llibertat: autèntica, reflexiva, merescuda, plena.»

Dolors Pla. La memòria de l’exili català

dimarts, 15/07/2014

Dolors Pla, la memòria de l’exili català

dolors pla

 

Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa la historiadora Dolors Pla Brugat on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys de vida. Per motius familiars anà al país de Lázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota la vida professional, en prestigiosa carrera acadèmica, a estudiar l’exuli català dedicant’hi excel·lents treballs que són del millor, en la perspectiva acadèmica, d’aquesta temàtica.

llibre exiliats catalans a mx

 

La seva obra bibliografia és molt extensa. En un breu apunt només esmentem una selecció dels rellevants. Destaquem la imprescindible i important Els exiliats catalans. Un estudi de la emigración republicana española en México (1999) per l’organisme on treballava, el Instituto Nacional de Antropología e Historia que l’edità en col·laboració amb l’Orfeó Català i Libros del Umbral. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers editorial l’any següent. Tísner, al pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor seu “a compte d’un pagament que mai no serà liquidat”. I té raó, va deixar alt el pavelló català atenent que assolí un prestigi rellevant pel nivell d’exigència en la seva labor de recerca i divulgació.

El 1985 dóna a conèixer el treball sobre Los niños de Morelia explicant una trista història, desmitificant i penetrant, si es pot, ella podia, fredament, amb l’escalf dels infants desarrelats i tot el que comporta. Mirada d’historiadora però mai freda i distant, sempre però honesta amb la voluntat de cercar la veritat i el rigor. A El exilio catalàn en México. Notas para su estudio publicat el 1997 i on, amb María M. Ordóñez intenta desxifrar el total dels catalans refugiats a la terra asteca davant el ball de números, ara sabem que foren gairebé dues desenes de milers els catalans que hi anaren. La col·lecció, publicada per la institució acadèmica El Colegio de Jalisco en coedició amb la Generalitat, desaparegué. Caldria resucitar-la, no és habitual que es publiqui sobre tema català una col·lecció de llibres pel món. Si va desaparèixer no fou per voluntat mexicana.

 

El aroma del recuerdo

 

S’ocupà de donar resposta a com vívien, què feren.. els exiliats i recollí entrevistes en una obra deliciosa, màgica per acostar-nos amb profunditat i són una legió a la seva vida. El aroma del recuerdo (2003) i on la majoria dels entrevistats en profunditat, són catalans. D’entrevistes cal remarcar la sèrie feta, en combinació amb el govern espanyol i mexicà d’exiliats, a un centenar llarg, que es conserven a Mèxic i a Salamanca, on contemplarem els gruixuts volums de transcripcions del centenar de les fetes. El Archivo de la palabra. Entrevistes fetes en bona part a catalans que narren la vida amb luxe de detalls.

 

Paz trabajo

 

No podem deixar de citar Pan, trabajo y hogar, El exilio español en América Latina que va coordinar i fou editat a Mèxic amb pròleg de N. Sánchez Albornoz. Obra important. Tampoc l’exposició El exilio cultural español en la Ciudad de México que veïerem al Museu d’Història de Madrid fa tres anys i precisament ara, en mostra organitzada pel Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (Conaculta) i el govern de la capital federal és a la capital mexicana. Un miler de peces i on apareixia des del diploma que envien los Amigos de México estatjats al passeig de Gràcia de Barcelona a Cárdenas fins un mapa gegant amb la ruta dels vaixells ara que a Veracruz s’ha recordat l’efemèrides.

De petita Dolors jugava amb la Kima, la meva esposa per la plaça major de Vilasacra i marxa a Mèxic als deu anys. Els nostres camins es trobaren en anar el 2005 enviat pel Memorial Democràtic i Catalunya Ràdio pel programa Veus de l’exili en el que ella participà activitat i ens ajudà molt en la cerca d’exiliats per entrevistar. La coneguérem al seu despatx a Tlalpan l’agost del 2005 i gairebé a cada viatge ens hem vist. En el darrer, el setembre passat, al col.loqui a Guadalajara a la Biblioteca catalana Josep M. Murià (dins la gran biblioteca J. J. Arreola ) anarem junts de DF a la capital de Jalisco. Tingué temps d’anar a la llibreria i comprar i dedicar de Rulfo El llano en llamas. Aquests dies volíem anar al restaurant de la seva família a Vilanova de la Muga i obsequiar-la amb el llibre sobre Vila-sacra, on apareix de petita amb totes les nenes del poble jugant. Ja no el podrà veure.

Josep M. Figueres

(Avui-ElPunt, 15-VII-2014)

Dolors Pla entre Salomó Marques i Josep M. Murià

 

 

A Guadalajara en el marc del col·loqui que esmentem a l’article del qual han aparegut recentment les actes Huellas de catalanes en México (Guadalajara, INAH, 2013).

 

 

Joaquim de Camps i Arboix, disseccionador històric

dijous, 1/05/2014

 

Nat a Girona el 1894 i finat a Barcelona el 1975 fou jurista, historiador i polític.  Es llicencia en dret el 1916 a Barcelona i s’aproximà de jove a la Lliga tot passant a Acció Catalana Republicana i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya a la qual estava adherit el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines del que era president. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1931) i alcalde de Girona en dues avinenteses el 1934 i el 1936. Pel seu compromís amb la República i el catalanisme s’hagué d’exiliar el 1939 a Perpinyà, París i a Buenos Aires tot tornant el 1948 segons l’Enciclopèdia catalana, el 1949 segons Quim Torra. Participà aleshores no es podia fer altra cosa, en els estudis de recerca i alta divulgació com a contribució per fer conèixer el país que fou i maldar pel recobrament. Participà de forma molt activa en la represa cultural, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965). Impulsà moltes iniciatives com el Segon Congrés Jurídic Català (1971). 

 

Anem pels llibres. És el que queda, la seva obra que ens l’acosta. En el pòrtic de la Història de la Solidaritat Catalana, un moviment d’embranzida impactant i d’èxit social i polític rellevant, escriu:

 

«La monografia històrica, a l’igual de la biografia, és un gènere literari que, per la seva condició analítica, fent de bisturí, matisa amb més detenció i destria amb més cura la contingència per la qual passen els homes, els fets i les institucions. Sotmetre els esdeveniments al mètode sintètic, el correntment usat en l’exposició generalitzada de la història, és molt més indicat. Aquest enunciat es podrà comprovar amb l’estudi sobre la Solidaritat Catalana, gran efemèrides de l’esdevenir polític de Catalunya”.

 

Encara més, en un altre treball, El pressupost de cultura 1908, a la introducció, exposa la motivació del seu treball, és encara en ple franquisme, el 1974, i la història ha de ser un instrument de coneixement. Escriu:

 

«Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruiïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre con el present, aquestes pàgines els posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïan al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista, avar de concessions, i, pel mateix, causa primera de l’esterilitat de la desvirondada administració espanyola.»


Amb aquesta predisposició, doncs, treballa, com un forense o com un metge d’urgències, la dissecció i ens ofereix biografies de personatges singulars així Verntallat, cabdill dels remences (1955, premi Aedos 1953), Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963) les quals esdevenen dues peces clau per a conèixer aquests noms.

 Les seves monografies són exemple alhora de precisió i claredat. En la dedicada a la Solidaritat, el gran moviment del 1906 agrupava les notes i bibliografia al final de cada capítol convertint la seva narració en un discurs àgil i captivador, en la línia de la historiografia anglesa i francesa més planera alhora que rigorosa. Aquest és un gran mèrit que ens fa del personatge, com la seva trajectòria, que sigui captivador encara avui tot i l’aridesa d’una imatge que ens el pot plantejar com distant però l’amor a la història, la feina i la pàtria ens l’acosta molt..

 

De la seva obra cal especificar uns pocs, i grans, apartats. Remarquem així els estudis agraris amb títols com La propiedad de la tierra y su función social (1953), Arrendamientos rústicos (1955), les úniques incursions en espanyol, tota l’obra és en català. La masia catalana (1959), és, sens dubte, l’aportació puntera, cabdal, d’aquesta gran institució com és la fàbrica de la muntanya o del camp on tothom tenia un paper i que transformà el país gràcies al treball. Esdevé una peça clàssica per a conèixer la nostra manera de ser a través de les realitzacions. Altres treballs d’història són: Les cases pairals catalanes (1965) i Història de l’agricultura catalana (1969).

 

Un bagatge, com veïem, considerable i de relleu, Camps de forma constant investigava, cercava i es prodigava en treballs que ultrapassaven el marc acadèmic o erudit per a esdevenir instrument cultural a l’abast de la capa mitja il·lustrada de tanta importància a Catalunya.   

 L’assaig i l’estudi polític també fou centre de la seva atracció però si ens fixem en els anys veurem el gran canvi d’una línia que haguera pogut ser ben fructífera en analitzar la realitat contemporània. Passa del tema conflictiu –Després del 6 d’octubre. Una política d’esquerra a Catalunya (1935)- a la visió teòrica i aconflictiva -i L’estat modern (1961)-.

 Com a jurista s’ocupà també del dret català en dos treballs dignes que anotem. Són Modernitat del dret català (1953, premi Duran i Bas 1952) i Bibliografía del derecho catalán moderno (1958).

 Pel que fa les monografies d’història de Catalunya indiquem que s’enceten amb l’estudi del seu origen, de la vila d’on procedia Torroella de Montgrí (1911), i seguirà amb treballs ben significatius sobre la dimensió explicativa d’un episodi on de forma desigual, d’un petit episodi de la història de la benemèrita R. Dalmau fins a una extensa obra com la dedicada del Parlament català es fixa en el panorama de moments o fets clau per a exposar-los, en aquella dissecció a la qual al·ludíem més amunt. Així els treballs: La reivindicació social dels remences (1960), El tancament de caixes (1961), El Decret de Nova Planta (1963), El Memorial de Greuges (1968), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El pressupost de cultura 1908. Problema d’actualitat (1974) i El Parlament de Catalunya (1932-1936) (1976) esdevenen una rica i útil panoràmica d’esdeveniments singulars dignes de ser coneguts àmpliament i una mirada detallada vers un món, el propi, al qual calia que els ciutadans cultes s’hi adrecessin.

 Semblantment ho feu en treballs breus, articles i petites aportacions d’opinió en tribunes periodístiques heterogènies: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials de Perpinyà, Destino, La Vanguardia, Revista Jurídica de Catalunya i Revista de Derecho Agrario Español i, és clar, la premsa republicana gironina en la qual participà activament.

 A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons amb la documentació bàsicament relacionada amb els seus estudis agraris, jurídics, polítics, històrics i biogràfics. S’hi aplega una sèrie de dossiers amb la documentació produïda per a l’elaboració i publicació de diverses de les seves obres i articles fonamentalment les més rellevants: La Mancomunitat de Catalunya, Duran i Bas, i Modernitat del Dret Català, entre d’altres. També conté documentació sobre l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i sobre el II Congrés Jurídic Català, fruit de la activitat jurídica del productor del fons. I, finalment, un petit apartat de documentació personal i familiar.

 Malgrat aquesta obra, ingent, en Quim Torra (Revista de Girona, 254) el qualifica de forma molt positiva posant-lo com a exemple indica que «és avui un perfecte fantasma» dolent-se de l’oblit sistemàtic del món liberal, catalanista, republicà que dominà els anys trenta i primer el franquisme. Segurament aquest oblit és interessant i no decantació històrica natural. És, diguem-ho clar, una marginació i d’ací l’elogi a la Revista de Girona que mensualment, amb gran qualitat formal i un gran interès de contingut presenta la història gironina a fons malgrat els esforços que féren llargues dècades autoritats autoritàries i després, també llargues dècades, esquerres espanyolitzants així com la ignorància filla d’aquests pares que s’ha entronitzat. Per combatre-hi Camps i Arboix hi dedicà la vida i ho feu amb encert i profit.