Arxiu de la categoria ‘Història de l’Església’

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

 

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

dilluns, 31/03/2014

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Manuel Mundó i Marcet: la cultura catalana al món medieval

divendres, 1/03/2013

Manuel Mundó i Marcet

 

Obra

Manuel (o Anscari) Mundó i Marcet (Barcelona, 1923-2012) ha estat un dels paleògrafs i historiadors sobre el món medieval català més conegut internacionalment, amb una major projecció i amb una molt extensa obra de gairebé tres-centes referències. La seva vinculació amb Montserrat, -hi entrà el 1932, i en fou monjo del 1939 fins el 1967- li permeté de cursar estudis superiors i especialitzats, especialment a Roma, on es llicencià en arqueologia cristiana i en història de l’Església i es doctorà en història de l’Esglesia. Va exercir la docència, on excel·lí pel seu coneixement, seguretat, paciència i humanitat, a Roma, Montserrat i a la UAB. Fou arxiver de l’ACA (1969-1978), director de les biblioteques de la UAB (1970-1983), director de la Biblitoteca de Catalunya (1987-1990) i membre de l’IEC des del 1966.

 

En la seva extensa obra, publicada en espanyol, català, francès, italià… hi destaca l’interès pel món català amb descobriments i aportacions rellevants sobre els primers documents. Personalment ens plau molt el seu treball sobre els escriptoris catalans del s. IX-XII i sobre les Bíblies de Ripoll i l’escriptori i biblioteca d’aquest centre, així com sobre els abats i la biblioteca de Sant Cugat. Al costat de le publicacions de la seva especialitat col·laborà amb  les revistes culturals catalanes que li demanaven la seva aportació com ara Serra d’Or, Revista de Catalunya

 

Malauradament només ha aparegut un volum, dels sis previstos, de les seves obres completes, ara segurament seguiran esparses i de molt dífícil accés fora dels especialistes. Titulà aquest primer volum (1998): I. Catalunya 1. De la romanitat a la sobirania. Els especialistes Josep M. Salrach com Jesús Alturo valoren, en sengles comentaris bibliogràfics, la seva valuosa aportació per l’extraordinari  rigor i la qualitat d’alt nivell. Al discurs d’entrada a la Reial Acadèmica de Bones Lletres (2001) hi ha la relació de la seva obra.

 

A la necrològica, el Nadal del 2012, a La Vanguardia, Alturo remarca: «non nomen hominis, sed eruditiones» i, certament, Mundó era un referent que, de forma precisa aportava el tret, la dada, l’argument, davant qualsevol aspecte del món medieval atès que hi anava molt ben preparat per formació i coneixements adquirits que sempre compartia amb gust. S’ha dedicat, com diu ell mateix: «a la recerca històrico-literària de l’antiguitat, i més de l’edat mitjana, basada en la revisió i comentari dels textos i de les seves fonts, sobretot manuscrites.»

Esperem que els seus deixebles i les institucions puguin acostar-nos a la seva obra completa.

 

Semblança

 

Manuel Mundó fou professor nostre a la UAB el 1970 i ens honorà amb la seva amistat. Allà ens varem conèixer, ens apropà a un món desconegut per a un jove que alternava manifestacions de protesta amb el coneixement de la història total de Pierre Vilar. Parlava de cenobis, monestirs, escriptoriums, pergamins i palimsests. Encara no havia aparegut la popular novel·la El nom de la rosa però els misteris dels cenobis eren ben presents. M’invita al col·loqui de monaquisme català a Sant Joan de les Abadesses i hi vaig descobrir el monestir també. Els monestirs des d’aquell moment ens foren sempre presents. En la nostra primera conferència, a la Biblioteca Popular de Valls, la bibliotecària ens obsequià amb els Monestirs catalans de Pladevall i vivim al redós del de Sant Cugat i ara preparem un acte al de Sant Pere de Rodes. La natural curiositat pel passat llunyà tot i la predilecció pel món contemporani, ens hi enganxa fins ara.

 

Mundó era aleshores director de les biblioteques de la UAB i en el seu primer any de direcció ens facilità una beca de pràctiques per a treballar a la de Lletres, aleshores al monestir de Sant Cugat.

Des d’aquell moment seguirem, amb respecte, la seva trajectòria. En contacte a través dels llibres i, als anys vuitanta, personalment, al Club Arnau de Vilanova, un club d’opinió on compartirem taula i tertúlia els dimecres d’una dècada tot lluitant per causes que encara són necessàries com la llibertat nacional. Maldàrem també per què la història de Catalunya fos present a l’ensenyament secundari de forma efectiva. Publicar plegats un article, segurament l’únic que ambdós hem fet amb una altra persona, gelosos de la nostra individualitat, i el signarem conjuntament a l’Avui. Amb els altres membres del club maldàrem igualment per a situar a l’escenari públic temes vius com ara la reivindicació dels papers catalans de Salamanca que s’ha guanyat i ell insistia un i altre cop en l’ACA i la confusió sobre el mateix reclamant-ne la única gestió catalana per mor del seu contingut català.

 

No defugí compartir i vulgaritzar el coneixement, el seu epíleg a Catalunya fa mil anys hi traspua una voluntat de fidelitat al país i el goig d’escriure d’un món estimat, i conegut com pocs:

 

Diu:

 

«s’entreveu diàfana una voluntat política de desfer-se del domini reial franc, que es consuma entorn de l’any 988; d’assumir una sobirania independent i real, no sols verbal; també, que els d’enllà de fronteres arribaren a considerar els territoris del comte barceloní com un “regne”, que el concepte de “pàtria” era territorial i abraça ja Catalunya sencera, que, si bé els promotors de les noves idees foren els comtes de Barcelona Borrell i Ramon Borrell, així com el bisbe Oliba – governants i eclesiàstics-, la societat sencera, fins i tot el poble senzill, devia anar-ne assimilant les idees i prenent consciència de les noves realitats.»

 

En una recent entrevista, esplèndida, a Lligall, www.arxivers.com/…/doc…/716-defuncio-den-manuel-mundo.html la revista catalana d’arxivística explica la seva vida professional amb tot de comentaris que puntualitzen sobre la vida dels arxius (Arxiu de la Generalitat medieval en propietat de l’Estat i a l’ACA i no a l’ANC, etc.). A  propòsit de la seva obra completa, segurament el més important llegat de recerca del període, en moments que la paleografia quasi no es pot estudiar a les nostres universitats per la desconsideració a les humanitats, diu:

 

«Ai las, la meva dona va morir l’any passat, al gener, ara ha fet un any, i ja em deia: «Ui, a aquest pas no la publicaran, ni d’aquí a sis o set anys no hi haurà el segon volum». Es va publicar el primer volum l’any 1998, s’han anat preparant els següents i no n’ha sortit cap més, de sis o set volums que han de sortir, i no sortiran mai, ja em van dir que és difícil…Sortiran si m’hi obstino, però no ho sé pas…»