Arxiu de la categoria ‘Història de l’edició’

JOSEP M. AINAUD DE LASARTE La divulgació de la història de Catalunya

divendres, 7/10/2016

Josep M. Ainaud de Lasarte. La divulgació de la història de Catalunya

ainaud

El present text fou llegit el 12 de juny de 2008 al Museu d’Història de Catalunya en l’acte “Reconeixement a Josep M. Ainaud de Lasarte, un home de lletres generós” organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Joan Maragall i el mateix MHC coordinat per Josep M. Casasús i conduït per Sílvia Cóppulo. Els treballs foren publicats el mateix 2008 per l’editorial Barcino en el llibre homònim.

Josep M. Ainaud neix l’any 1925. El 1939 té només 14 anys tanmateix; amb unes arrels familiars ben fondes en la catalanitat i uns antecedents socials i un sentit de país tan pregon connectarà immediatament amb tots els altres, com ell, resistents que no acceptaran ni la discriminació del franquisme a una llengua i una cultura ni la negació de l’espanyolitat vers la identitat pròpia dels catalans, la única que tenen. Com els exiliats que es juramentaren a lluitar contra l’opressió i a no tornar fins la mort del dictador els resistents acordaren de lluitar pacíficament amb totes les eines a la mà: la recuperació dels símbols, la divulgació dels grans noms del país, la projecció de llegendes, espais històrics, personatges i, és clar, amb la divulgació de la història en un treball simple, però majestuós per la dignitat que comportava acostar l’ahir a l’avui en un pont de coneixement per tal que la població conegués qui era i d’on venia.

Sense aquest simple programa, al nostre parer, no es pot entendre la trajectòria, llarga i constant, fidel a l’entorn com tota la generació de companys i amics, –Ramon Aramon, Joan Triadú, Albert Manent, etc.— els quals maldaren per aconseguir l’èxit de la continuïtat cultural. I l’aconseguiren tot i les negres tempestes que s’abaten sobre el fràgil edifici que restà i ho feren sense el concurs, ans l’oposició dels vehicles de cultura, és a dir, la universitat, els grans mitjans d’edició i, és clar, el govern.

Ainaud, llicenciat en dret 1952 havia assolit experiència en l’actuació acadèmica, fou secretari de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i també formava part del grup Mirador. Amb l’Agustí Duran i Sanpere havia treballat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i és des d’aquests moments que actua en la difusió, seria a les editorials Aymat, Salvat, Vergara i Proa, i va aconseguir una molt notable experiència que li serà de molta utilitat en treballs posteriors com la labor a la Gran Enciclopèdia Catalana. Es forja així la llegenda d’un tot terreny catalanista que per l’amenitat de la paraula, la calidesa dels mots, la humanitat i proximitat amb l’auditori, la qualitat del discurs, en suma, serà, diu Albert Manent, «sol·licitat com a conferenciant i col·laborador en commemoracions i aniversaris com el mil·lenari de Catalunya, Amèrica i Catalunya, les Bases de Manresa o l’any Domènech i Muntaner.» Ho constatem als llibres que s’han editat de record de les efemèrides citades apareix Ainaud com un dels infatigables participants.

Josep M. Ainaud pertany a la generació de resistents que maldaren per activar tots els mecanismes de salvaguarda identitària, i es troben costat per costat advocats que són poetes com S. Espriu, o historiadors com E. Jardí o com ell mateix i l’enllaç no serà el dret sinó la cultura catalana. Entendre aquesta voluntat, aquesta obstinació, que ens recorda a d’altres obstinats és copsar el país que, malgrat la duresa i els embats de l’enemic potent, persevera gràcies a l’empenta i, sobretot, la constància, d’homes com Josep M. Ainaud. És un autèntic plaer i alhora un nítid sentit de justícia divulgar el que ha fet un home com ell al qui pertoca ara de ser la matèria de divulgació, de projecció, perquè fent història ha fet país i poble i fent-ho bé ha assolit una cota de respecte que mereix des de la Medalla Monturiol per la bona feina feta fins la Medalla d’Or de la Generalitat com a mostra de gratitud col·lectiva a qui avantposa els ideals col·lectius a les necessitats personals. Cal dir, però, que juga amb una petita trampa, en certa ocasió va dir-me, i deu fer de l’avinentesa només vint anys que el secret per ser lliure era tenir poques necessitats, així seria fàcil que amb poc pogués mantenir-se perquè, una segona frase seva que va quedar-me gravada en parlar de la política i la possibilitat de fer-hi camí: «Qui amb el dit et nomena amb el peu et farà fora». Ja el 1966 Santiago Albertí, un altre resistent autor d’uns treballs encara suggeridors sobre republicanisme i l’Onze de Setembre escrivia al seu famós diccionari que Ainaud «és autor de nombrosos treballs sobre història de Catalunya i sobre el culte de Sant Jordi a Catalunya». Una, doncs, molt llarga trajectòria de treball i fidelitat.

A les següents pàgines volem donar a conèixer què ha fet en la divulgació de la història de Catalunya tot i la dificultat d’aconseguir l’exhaustivitat que ens mostraria la plenitud i eficàcia de la seva labor. Podem rastrejar el que ha deixat petjada, o sigui els papers impresos, també dels actes, de l’efímera dimensió de les conferències, taules rodones, presentacions de llibres, etc. i d’entitats que han preservat el llegat amb una acció combinada d’enregistrament d’actes i oferiment obert a tots els interessats com ha fet l’Ateneu Barcelonès amb la seva labor que ara tant útil és a través del catàleg de biblioteques universitàries quan contemples la dotzena de conferències i taules rodones que es conserven enregistrades seves. En el present treball senzillament vol fer-se una panoràmica d’aquesta actuació amb l’aspiració de contribuir a fixar una actuació de servei públic com ha estat la seva. El dividim en dues parts, la primera la més difícil d’escatir, la que deixen rastre documental (llibres, capítols de llibres, pròlegs, fullets…) i la segona, dedicada a les diguem-ne aportacions efímeres o volàtils que sovint no deixen, o és més complex de cercar, possibilitats de coneixement futur com són les conferències, els parlaments d’homenatge o d’inauguracions, les taules rodones, etc..

 

prat discursos

Els textos: llibres, articles, pròlegs…

Ainaud no ha estat home d’escriptura exclusiva llibresca tot i que Deu n’hi do la producció. Ha estat home de participació, de col·laboració en el grup que aspira a una dimensió més de la visió del moment.

 

Prat La temàtica de la seva obra ho avala. Pel que fa a la bibliografia trobem una notable aportació referida a Prat de la Riba amb el bon treball, en col·laboració amb l’Enric Jardí sobre Prat de la Riba home de govern (Barcelona, Ariel, 1973) que esdevé un punt d’inflexió per la recuperació del president de la Mancomunitat. L’edició de l’Obra completa, amb la intervenció fonamental d’Albert Balcells (Barcelona, IEC, 1998) en tres volums, serà el punt culminant i entremig treballs diversos com l’antologia Missatges i manifestos del president de la Mancomunitat (Barcelona, Generalitat, 1992) o la biografia del mateix any a Edicions 62. Un altre tema recurrent seran les guies de la Catalunya que han assolit un notable èxit, en versions en diversos idiomes i on hi fa aparèixer sempre nocions, conceptes, referències referides a la història.

 

Ministres catalans

També, tot i que són excepció en la seva obra, textos crítics, de denúncia, agres com l’odi a Catalunya així és El llibre negre de Catalunya (Barcelona, La Campana, 1996) on n’aplega mostres. Més amb el seu tarannà d’home amb somriure perenne són les edicions amb múltiples autors que ell coordina i convida des de l’èxit actual Barcelona anys trenta (Barcelona, Angle, 2008); Ministres catalans a Madrid en doble edició en català i castellà (Barcelona, Planeta, 1996 o la monumental, en quatre volums, La nostra gent: història de Catalunya, (Barcelona, Plaza & Janés, 1988) en la que ens feu l’honor de convidar-nos i poguérem veure l’exigència en el treball i el sentit d’acostament a la ciutadania en aportació tanmateix molt reeixida. Un altre capítol són les obres en les que col·labora puntualment i ací la seva col·laboració, de prestigi i d’utilitat, és també reeixida, exemple de molts seria l’assaig, amb altres autors Catalunya sota el franquisme (Barcelona, Dopesa, 1978) a la col·lecció que li anava com anell al dit: «Conèixer Catalunya), Barcelona a vol d’ocell de Montserrat Roig i Xavier Miserachs (Barcelona, Edicions 62, 1987), i un llarg etcètera.

 

En llibres col·lectius, doncs, fa honor a l’acció comuna que sembla, als seus ulls, més assumible pel sentit de ser compartida. No és solitari tampoc en la divulgació. Fins i tot en les tribunes on les quals la seva col·laboració és constant, per exemple en les nadales de la Fundació Carulla hi trobem la varietat. En aquestes quatre desenes de llibres anuals hi ha una molt valuosa aportació seva. Així, el 1970 s’ocup de Prat de la Riba. El 1974 amb l’Assaig de cronologia on útils i denses dades ens acostem a la història del llibre català que pàgines abans havien descrit Joan Fuster i Pere Bohigas amb mestratge. El 1975 s’ocupa del polític i la seva època en el monogràfic de Lluís Domènech i Muntaner. L’any següent enceta una aportació «Commemoracions de Catalunya» mantinguda els propers anys. Materials que, com les cronologies o les acurades imatges o les semblances d’efemèrides, tenen molt a deure també a Ainaud. En el monogràfic dedicat a Jaume I (1976) Ainaud té cura de la cronologia esdevenint ja l’”especialista” que assumeix amb qualitat i ganes aquesta labor. Ho seguirà amb «Verdaguer» (1977), o a les tan interessants i agraïdes cronologies com: «Assaig de cronologia d’un segle de cultura popular catalana» (1980); «Assaig de cronologia d’un segle de Renaixença» (1982); «Assaig de cronologia de l’expansió catalana» (1983); «Cronologia catalana de l’època de Colom» (1991). També hi té altres treballs entre els quals: «Símbols de Catalunya» (1978); «La petja catalana a la Mediterrània (1983); «Apel·les Mestres. L’home» (1985); «Cronologia del Rei Pere el Cerimoniós» (1987); «El missatge a la reina regent» i «Barcelona, capital de Catalunya» (1988); «Ventura Gassol, l’enamorat del mar» (1993); «Il·lustradors a Catalunya. D’un temps, d’un país» (1995); «Felibritge i Jocs Florals» (1996); «El catalanisme i les comunicacions» (1997); «Pompeu Fabra. El patriota» i «Carles Riba i Pompeu Fabra» (1998); «Mestres de Catalunya» (1989); «Els reis catalans i els llibres d’hores» (2001); «Sant Ramon de Penyafort. Un sant popular» (2000)…

 

Artur Martorell

En altres tribunes, com ara els anuaris culturals llibres de l’any o en publicacions, com l’Avui hi trobaríem la mateixa intensitat en dedicació i varietat temàtica. No és un sol aspecte històric, com tants historiadors acostumen a fixar l’atenció, sinó tot el catalanisme, tota la història de la nació catalana, centre d’atracció per a la projecció que en farà Ainaud.

 

La seva obra, com la de tots els publicistes, divulgadors i dotats de l’innat sentit de la col·laboració és esparsa i difícil de cercar, sovint té un to ampli, lligat a l’actualitat i no respon a un programa de recuperació sistemàtic sinó que actua d’acord amb la improvisació del moment, per exemple,  el retorn d’un exiliat il·lustre i que convé fer conèixer com Ventura i Gassol o la mort d’un prohom que es recordat com Vicens Vives o l’aparició d’un llibre; tot és actualitat i ací Ainaud de Lasarte hi aboca el compromís. Fins i tot en la seva notable labor a Historia y Vida com a membre del consell de redacció, amb els seus amics Edmon Vallès de redactor en cap i Nèstor Luján de director, hi trobem textos ben heterogenis, com correspon a una labor professional. Sempre hi dona el toc de la referència precisa; a «El Museo del Prado» (extra nº 52) en una presentació de només una pàgina com a preàmbul de quinze imatges la referència és precisa: cita el treball d’Eugeni D’Ors sobre el Museu tot just començar mentre que en un altre número serà «Joan Maragall, poeta y ciudadano» (1987). Una extensa i plena relació amb la revista on hi aboca la catalanitat de rerefons.

 

 

anys del franquisme

En altres aspectes, serà la preocupació constant d’uns referents per exemple Sant Jordi, Prat de la Riba o la Mancomunitat que apareixeran com a temes recurrents. A les llargues dècades que hi treballa constantment la petjada d’Ainaud serà constant amb nous col·laboradors, llibres ressenyats, peus d’imatges sobre el país, temes suggerents, etc. tota una acció sistemàtica que fins i tot arribava més enllà de la publicació, vinculada a La Vanguardia i on hi havia també aspectes on podia influir per amistat amb Ibàñez Escofet i per altres noms i amb col·laboracions igualment adients. Caldria sistematitzar totes aquestes dades. Aquesta temàtica catalanista serà recurrent en ell: Així: «El Sentiment religiós de Prat de la Riba» a Qüestions de vida cristiana, (1981) o «Un Sant Jordi català?» a Tretzevents (1992), per a citar només dos treballs dels mateixos editors montserratins, que tant estima, en dues tribunes ben diferents d’una molt extensa producció.

Ainaud col·laborà en moltes publicacions. Mirem-ne només dues de llarga trajectòria també: Serra d’Or i L’Avenç com a exemple del que indiquem, en la primera dedicada a la cultura i la segona, a la història, apareixen els temes exemples de l’afirmació. Vegem-los pel seu interès il·lustratiu: A la primera, Serra d’Or, hi trobem: «La vida dels llibres» (1959), «Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya» 1960); «Respostes a una conversa sobre «Prat de la Riba, home de govern» (1973); «Sobre l’abast social del nostre llibre» (1974);     «La diada del llibre ha fet cinquanta anys» (1976); «Respostes a «Valoració i record» [de l’Entronització]» (1977); «L’Obra completa d’Alexandre Cirici» (1979); «En el centenari de Manuel Ainaud» i «Galí, Blasi, Homs. Triple centenari» (1986); «Per una política musical» (1987); «Carles Pi Sunyer, patriota» i «Vers el segon mil·lenni» (1988); «Aymà editors, pare i fill» (1990); «Ventura Gassol, cent anys. El conseller Gassol» (1993); «Carme Karr, escriptora i feminista» i «Ramon de Penyafort, advocat i sant» (1994); «Respostes a un interviu» (1995); «La cultura del catalanisme. Opinions sobre el llibre de Joan-Lluís Marfany» i «El meu germà Joan» (1996). A L’Avenç les col·laboracions són: «La Mancomunitat de Catalunya» (1977), «Què cantaven els revolucionaris catalans del XX» (1979), «Mestre i amic» [Jaume Vicens Vives]» 1980), «Josep Iglésies en el record» i «Enric Begué “in memòriam”» (1987); «Resposta a l’Enquesta: «Un balanç de 25 anys d’historiografia catalana» (2002); «Joan Raventós i la història» (2004). És simplement una relació que ens aproxima als centres d’interès, no té voluntat, insistim, exhaustiva, sinó simplement d’acarar-se a una voluntat de fer real el pont entre els anys trenta i el després, tant bombardejats per l’hostilitat general del poder. Una producció generosa com la de tots els apartats que hem vist.

 

50 anys llibre

Els parlaments: conferències, entrevistes, taules rodones i altres aportacions

Bonhomia, erudició, afabilitat, pedagogia són alguns dels trets més característics del senyor Ainaud. Jo encara no tenia ni divuit ans quan el vaig veure participar com a convidat en una edició del programa Un tomb per pla vida d’en Joaquim M. Puyal». Així arranca l’entrevista que li fa Antoni Aira a La veu de l’experiència, testimonis del passat, pensant en el futur, (Barcelona, Dèria, 2006, p.15) que defineixen molt bé el tarannà del treball del publicista per excel·lència de la història de Catalunya en  la dècades dels seixanta als noranta.

Com a conferenciant la popularit que gaudeix és extraordinària. Personalment l’hem vist com el públic s’embadalia. Dit eix mot poc resta a afegir. Vegem alguna de les conferències que dictà a Ateneu Barcelonès entre molts altres centres d’arreu Catalunya atès que seria difícil trobar una ciutat on no hi hagués anat una o diverses vegades, sense cap pretensió exhaustiva i només a tall d’exemple, com tota la present nota d’una varietat de temes vegem: «Ventura Gassol, educador» (27-II-1995); «La política cultural de Prat de la Riba (21-X-1986); «Serra Moret, un socialista català: taula rodona en el centenari del seu naixement» (23-XI-1984); «Memòria del doctor Robert» (22-V-2002); «Presentació de Memòries de presó (1988-1992) de Núria Cadenas» ( 25-V-1995); «Memòria d’Ernest Moliné i Brasés (s/d); «Joan Sales en el record» (18-I-1984); «Homenatge a Rafael Tasis i Marca» (4-XII-1981); Homenatge a la memòria d’Edmon Vallès» (s/d); «Homenatge a Rovira i Virgili» (12-I-1983); «Homenatge a Néstor Luján» 19-II-1996); «Homenatge a Ferran Soldevila» (1995); «Lluis Companys» (4-IV-1990); «Centenari del naixement de Tomàs Roig i Llop» (17-XII-2002); «Acte d’homenatge a Jordi Casas-Salat» (30-XI-1999); «Apel·les Mestres: taula rodona»; (18-II-1986). A Barcelona igualment les tribunes són nombroses: així l’acte d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casaramona a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (25-V-2004 on feu de moderador. A comarques entre moltes: Camprodon (8-V-1993); o «Meditació sobre història de Catalunya» en el Cicle de conferències Forjadors de la Catalunya contemporània a L’Espluga de Francolí, (1985).

el llibre catala

Una mostra de la seva dimensió col·lectiva n’és l’abundor de pròlegs ben diversos en temàtiques, procedències i autors. Mai, com en tota la seva vinculació social té un no. Una quinzena des de l’inicial de F. P. Verrié sobre L’art català (1955) fins als arxius familiars en el patrimoni familiar català (2001) o els dedicats a historiadors com Rosa Toran, Jaume Colomer, Solé i Sabater, Joan Crexell, Salvador Domènech… fins a Martin Luther King, a El crit de la consciència (1968) amb la pau de rerefons o Josep M. Cadena acabant en treballs històrics com les edicions de les Bases de Manresa) o bé amb obres del seu constant centre d’interès Prat de Riba (La nacionalitat catalana) que també prologà en edició castellana de Royo Villanova.

Segurament la història de Catalunya en dibuixos animats (1988) amb el popular Dragi acostà amb vídeos, llibres i, fonamentalment, passis per televisió en una sèrie força dilatada, fou porta d’entrada per a molts ciutadans en la història pròpia. Com en altres films on simplement, i notablement, fou, i la nòmina és llarga, inspirador, col·laborador o aquest paper tant anònim, però tant important, com és l’assessor.

Tanmateix, ultra les conferències i els llibres segurament mai podrem saber tot el que ha fet Ainaud pel país en relació a la història atès què li bastava prendre un cafè per a suggerir, si l’interlocutor hi donava peu, alguns aspectes positius per l’acompanyant i per la seva Catalunya per la qual donaria la vida.

 Si haguéssim d’articular una teoria de la producció i estil d’Ainaud gosaríem fer-ho en els següents  punts:

Temàtica contemporània. Són els segles XIX i XX l’objecte prioritari i central, tot i que també abraça algun aspecte puntual, com Jaume I, però serà de forma esporàdica que se n’ocuparà. Els seus treballs escrits i la seva aportació als mitjans radiofònics, (especialment Catalunya ràdio) i televisius (TVE i sobretot programes de sobretaula de TV3, etc.) són l’aportació de temes sobre els quals la població té interès simplement per l’afany de coneixement, sense reivindicació puntual sinó només l’objectiu de saber-ne més.

 Amplitud temàtica. Són la història cultural, la història política del catalanisme, els documents més emblemàtics, els símbols, les grans personalitats, els esdeveniments carregats de simbolisme col·lectiu. Per aquesta raó quan se li pregunta quin és el fet més singular del darrer mig segle, no dubta pas: la recuperació de les institucions. Esdevé un comentarista, el publicista per excel·lència de la història contemporània en clau nacional de Catalunya.

Precisió conceptual: El seu discurs és lògic i ordenat, coherent, crea inflexions i complicitats, motiva interrogants que posteriorment resoldrà sempre i sense la retòrica feixuga. Explica i ho fa amb passió i interès, això s’encomana. Una claredat expositiva que s’agraeix perquè qui sap coses i les té clares sovint ho transmet igualment de límpid i diàfan. Ens recorda la prosa periodística de Rovira i Virgili

Sentit nacional: La seva obra és la d’una generació que aspira a catalanitzar el país quan els quadres dirigents són morts o a l’exili o reclosos en silenci i com a nova joventut vol donar uns valors per sentit de dignitat personal en coherència entre pensament i obra.

 Agudesa narrativa. Per pedagogia, fill de mestres i hereu d’escriptors ho té clar. La narració, sigui una conferència o un article, precisa d’un toc personal que enlairi la voluntat expositiva al noble art de l’oratòria en el qual reïx. No coneixem la seva oratòria parlamentària o municipal, la dimensió política però intuïm que es bellugava en els mateixos paràmetres de crear lligams i llençar constantment l’ham. Sap usar i ho fa bé els recursos.

 

 

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»