Arxiu de la categoria ‘Història de l’art’

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

Josep Puig i Cadafalch, historiador de l’art i polític

diumenge, 9/04/2017

 

 

 

Aquesta semblança és la número  cinquanta que presentem. I ens plau que sigui un personatge un xic bescamptat i tanmateix considerable. De caràcter difícil i amb pocs reconeixements com palesa la dificultat en el bust del patí dels tarongers al costat de Macià, Prat, Companys … i Puig no era un personatge menor. Historiador, arquitecte, polític  neix a Mataró el 1867, on és enterrat, i mort a Barcelona el 1956. La seva faceta política és ben important, des de regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903) fins a diputat a les Corts espanyols (1907-19010) culmina com a president de la Mancomunitat (1917-1924) després de ser diputat provincial (1913-1914). Com a arquitecte la seva obra ha estat molt valorada i per la creativitat i significació esdevé una de les més importants de Catalunya i actualment es revaloritza plenament amb visites, guies i restauracions.

 

Com a historiador excel·leix en l’estudi de l’art antic i medieval català, dirigí també recerques i excavacions atès que compaginava les seves preocupacions pel patrimoni viu –la llengua catalana discriminada a la que dedica diversos articles a La Veu de Catalunya o la identitat nacional del país- pel patrimoni arqueològic, des de pintures murals romàniques fins a escultures o jaciments romans. L’obsessionava aquesta preocupació i així la idea de fixar catàlegs de la feina pendent, de les restauracions per a fer-ne la salvaguarda. Ho demostra l’expedició del 1907 que va organitzar l’IEC, una altra gran preocupació seva, amb la finalitat de preservar aquests materials.

Segurament la seva obra més rellevant és L’Arquitectura romànica a Catalunya de la que aquests dies ha aparegut una nova aportació amb estudis i nous elements interpretatius. Com a professor participa en els Estudis Universitaris Catalans (1905-1906) i altres centres. Reconegut amb premis com el doctorat honoris causa de la Universitat de Friburg i reconeixements de l’Ajuntament de Barcelona. Seriós, el retrat de R. Casas li fa justícia, treballador, la nòmina de textos és notable, constant, des d’un estudi sobre el sepulcre romà de Favara (1892) fins als darrers treballs sobre Cuixà, en ple franquisme.

 

L’IEC va editar el 1935 L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys on esbossa la bibliografia dels seus fundadors i de Puig relaciona cinc denses pàgines amb gairebé cent-cinquanta referències de la seva producció. S’està produint una aportació documental amb treballs de recopilació entre els que destaquen els Escrits d’Arquitectura, Art i Política de Xavier Barral que aplega, articles acadèmics i erudits, discursos polítics, articles periodístics, en una antologia que esdevé, ara per ara, la més valuosa per a conèixer d’una forma fàcil una aproximació a la important obra realitzada.

 

 

A La Veu de Catalunya, que contribueix a fundar, amb en Prat de la Riba, és un periòdic que s’estima com demostren els dos articles de records que hi publicà, en els aniversaris de gener de 1899 quan el periòdic celebrava l’aniversari de la fundació. En aquesta tribuna, com a La Renaixensa hi sovintegen textos d’actualitat, crítics i de denúncia i també d’alta divulgació comentaris d’història d’art i de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat.
Els treballs de caràcter acadèmic que publicà ho foren en tribunes universitàries i erudites d’arreu però de totes destaquem les de l’Institut d’Estudis Catalans especialment l’Anuari on hi té una prolixa obra. De les publicacions o tribunes acadèmiques esmentem a títol d’exemple Revue de l’Art Chrétien, Annals de l’Academie Royale d’Archéologie de Belgique, Bulletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, Cahiers d’Histoire et d’Archéologie, Revue Belge d’Archéologie et d’Histoire de l’Art… i encara hi hauríem de sumar les actes de congressos les monografies en col·leccions especialitzades, catàlegs, etc. que constitueixen l’extraordinària producció d’un gran treballador.

Prat de la Riba, el 1905 va dir d’ell i així ho recull en el volum Articles (1934) que aplega articles del diari que va fundar i dirigir i en fa una glosa de la que manllevem un fragment:

 

En Puig era ja llavors, i ha estat sempre, un intel·lectual de poderosa volada, intel·lectual dels de debò, dels que investiguen dels que fan avençar la cultura del seu país, i un temperament d’acció, una voluntat d’un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda.

Per això ell ha fet triomfar tantes coses.

Per ell el renaixement artístic de l’arquitectura catalana, obra d’eminents predecessors, arriba a la consciència de la societat catalana, s’imposa com un fet acomplit com una realitat viva, indiscutible. Per ell, per iniciativa d’ell el periodisme catalanista es despulla de les ampul·lositats i dels convencionalismes dels uns, de la casolana vulgaritat dels altres i sortint del cercle esotèric, s’escampa per tota la terra catalana. Per ell, les velles organitzacions catalanistes han experimentat transformacions fecundíssimes

Que el món és dels que treballen, dels que lluiten, dels que no es deturen davant de l’esforç ni de l’obstacle. Projectar belles coses en l’agradable excitació de la conversa, formar allà lluny de les realitats plans arrodonits, perfectes és feina dolça de fer, que no fatiga ni mata. Voler després que, sense esforç, sense lluita, nomes per la força sola de la seva exposició, el mon i els homes i les coses s’hi sotmetin, s’hi dobleguin, i si no s’hi ajupen, fulminar acusacions i anatemes contra tot i tothom, i tancar-se reposadament a casa es tasca còmoda però estèril, és innocent mania dels inútils o dels predestinats al fracàs o a la derrota. Lluitant a cada moment, a cada hora, un dia i un altre dia, un any darrera l’altre, es triomfa; lluitant, removent obstacles, amb vigor, amb prudència, amb seny de bon pilot, sense defalliments, sense infundades il·lusions, així ha triomfat en totes les seves empreses en Puig i Cadafalch, així l’obra d’en Puig és ja avui tan rica i plena.

 

 

Albert Balcells ha publicat una semblança del polític com a president de la Mancomunitat (2013), seguint l’anterior obra sobre la Mancomunitat (1996) que és una monografia excepcional sobre l’obra feta per aquest organisme i que facilita una molt rellevant quantitat de dades molt ben elaborades en una visió de conjunt que mostra la fascinació que va tenir una generació per la primera oportunitat d’autogovern des de 1714. En dissecciona aspectes polèmics, des de la defenestració d’Eugeni d’Ors a la posició davant el cop d’estat de Primo de Rivera i fa un repàs a la seva labor al davant de la Mancomunitat, en una línia de continuïtat amb l’obra de Prat. En constata els èxits, com l’obra cultural de la Mancomunitat i les mancances, no atribuïdes, és clar, a la seva labor, en els àmbits social amb el terrorisme i pistolerisme i el fracàs del projecte d’Autonomia del 1918 i 1919 que menarà  a una situació de conflictivitat per la qüestió nacional catalana. Apareix una visió del conjunt de la generació de Puig en el treball de Jordi Casassas La voluntat i la quimera (2017) amb interessants referències sovint poc estudiades com la revista La Cataluña que publica per cert, diversos textos de Puig que reprodueix de La Veu.

 

La dissecció acadèmica del treball historiogràfic de Puig ha merescut l’edició d’un volum amb les intervencions de la jornada científica que l’IEC, tan justament li dedicà a ell que fou l’artífex de la seva recuperació els anys quaranta. En aquest obra, Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània  (2003), coordinada per Albert Balcells, hi destaquem de la quinzena de treballs les aportacions de Xavier Barral, Josep Guitart, Joan-F. Cabestany i Antoni Pladevall pel que fa a l’arqueologia. També s’hi destaquen els aspectes de reconstrucció de monuments, projectes urbanístics, actuació política i arquitectura en un treball que esdevé, ara per ara, la més sòlida i extensa aportació al coneixement de l’obra cultural de Puig.

 

Quan apareix el 1918 el darrer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya el prestigi internacional de Puig, ja molt ben considerat aleshores com una figura d’excel·lència, esdevé encara més alt tot situant a Catalunya en autèntiques aportacions internacionals. Barral cita un fragment d’aquesta obra de Puig prou il·lustratiu del que representa aquest pensament crític i erudit del que, afirma,  depassa les fronteres de Catalunya:

 

El nostre estudi ens ha portat a una conseqüència interessantíssima; s’havia afirmat que l’arquitectura romànica era la resultant de les temptatives per a cobrir amb volta la basílica de tres naus, i a aqueix fet primordial l’acompanyaven el conjunt de solucions artístiques i ornamentals que determinaven l’estil. En una paraula: que els dos problemes estructural i artístic havien estat resolts en un mateix procés d’evolució. Aqueixa tesi fou sostinguda per Quicherat, per Viollet-le-Duc, per Caumont, ¡ havia tingut encara una darrera expressió exagerada, en autors recents com Marignan, qui repeteix mantes vegades que les esglésies romàniques amb volta no són anteriors al segle XII.

Doncs bé, a casa nostra el procés estructural precedeix de dos segles al procés artístic definitiu: les esglésies es cobreixen amb volta en llurs tres naus durant el cicle del primer romànic, que acaba en el darrer terç de la centúria onzava, mentre que la transformació decorativa que l’ennoblí ¡ d’exuberant escultura omple el cicle del segon romànic, que s’acompleix durant la segona meitat de la centúria dotzava. L’obra romànica ens apareix així com el fruit, no d’un sol moment creador, sinó de dues èpoques distintes.

El nostre estudi posa la qüestió de si el fenomen de la primera creació artística migeval seguí a les altres terres d’Europa una llei anàloga a la que regí a Catalunya. La classificació estructural de Quicherat hauria llavors sigut una realitat històrica clara, viva, sense que la pertorbessin la diversitat d’elements artístics que se l’hi sobreposaren un segle després.

 

Molts treballs, és clar, són aportacions referides als monuments dels quals s’hi implica –Ripoll, Cuixà, Terrassa- o monografies sobre autèntiques meravelles com la portalada de Ripoll en una labor descriptiva, analítica, interpretativa i també no exempta de denúncia com el treball «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres» que apareix al Butlletí els Museus d’Art de Barcelona el 1933 i on simplement explicant l’obra és un al·legat per a la preservació del patrimoni.

La seva obra assoleix projecció internacional, més enllà dels articles en revistes estrangeres i la participació en congressos. És traduït, per exemple el llibre La geografia i els orígens del primer art romànic apareix a Barcelona el 1930 i és traduït i publicat a París cinc anys després. El seu prestigi també creix quan estudiosos forans s’ocupen de la seva aportació que és molt ben considerada. L’arquitectura romànica a Catalunya, n’és una evidència, és tracta d’un treball que va més enllà de la descripció sinó apareix l’analista fi que entre ideologia política i recerca documental, diu Xavier Barral, contribueix a la formació d’una història de l’art en la que integra tots els elements: geografia, història, política i art.

 

A les seves memòries, malauradament curtes i farcides d’articles de premsa de La Renaixensa i La Veu diu que en aquests articles, que reprodueix en bona part, hi ha la seva vida. No aplega, i és feina pendent, les notes que signa amb una H., que redactava a la mateixa redacció del diari de La Lliga a la Rambla barcelonina, evidencien tota una vida de treball erudit que compagina amb la labor política o arquitectònica i totes d’interès i valor.

 

AGUSTÍ DURAN I SANPERE ARXIUS I HISTÒRIA

dilluns, 9/11/2015

Agustí Duran i Sanpere. Arxius i història

foto

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) historiador i arxiver tot i que les facetes d’arqueòleg i activista cultural són també ben notables. Cal fixar-se en el tomb de la dimensió que pren l’arxiu sota la seva direcció, que a més de dipòsit de custòdia el feu esdevenir en centre d’activitats culturals gràcies al dinamisme i voluntat de fer participar l’usuari en la vida del centre. Es llicencia en lletres aconseguint un doctorat. Els seus antecedents eren d’una família culta, l’avi fou professor de dret a la universitat de Cervera i també hi ha notaris, registradors, etc. La seva casa natal, avui propietat del consistori de Cervera, fou convertida en el Museu que duu el seu nom. El seu arxiu, és clar, és al Comarcal de Cervera.
Arxiver, el 1914 s’ocupà del municipal de Cervera aconseguint tres anys més tard la plaça d’arxiver municipal de Barcelona ocupant-se del trasllat a la nova seu on és, des del 1921, l’arxiu hemerogràfic i bibliogràfic que és conegut popularment com Casa de l’Ardiaca tot i que el nom oficial és Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’estructura en quatre grans blocs: l’hemeroteca, la cartoteca i els cartells i impresos, la biblioteca i les fotografies, emancipades avui en un arxiu propi. A l’AHCB n’ocupà la direcció fins el 1957 que es jubila. Al llarg d’aquestes dècades el projectà socialment amb iniciatives com les xerrades radiofòniques, editades posteriorment en volum, Barcelona Divulgación Històrica, les exposicions com per exemple, de moltes la d’homenatge a Pau Casals el 1934 que fou molt celebrada i altres activitats que obrien l’arxiu a la ciutat.

Descripció del barri gotic
La seva personalitat d’acció el porta a participar en les societats acadèmiques com l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí entre 1961 i 1963 i l’Institut d’Estudis Catalans del qual fou president el 1957 així com de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Destaquem la seva labor al front del Museu Comarcal de Cervera. Salvar i preservar patrimoni però també projectar-lo i difondre’l. S’ocupà de debatre i ajudar al que seria el futur Museu d’Història de Barcelona. Organitzà, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, un pavelló com a introducció al que havia de ser aquest futur centre.
Durant la guerra civil rebé de la Generalitat l’encàrrec d’assumir la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya i s’ocupà de la preservació del material documental, del tresor bibliogràfic i hemerogràfic. Treballà, com Jordi Rubió i Balaguer per les biblioteques i Joaquim Folch i Torres per l’art en aquesta labor. Explicà, a Zuric, diu la seva filla Eulàlia Duran, el sistema de protecció emprat. Els bombardeigs eren una preocupació i molts fons locals es portaren a Viladrau per la seva preservació. Duran se n’ocupà amb neguit i constància. L’enemic també era a l’interior amb les cremes de tot el que fes tuf eclesiàstic sense respectar el valor històric, cultural o artístic. Duran ho feu, com durant el franquisme, amb els impresos clandestines, la premsa política, sindical, estudiantil, etc. també clandestina atès que tots aquests materials formen part del corpus col•lectiu. Per a copsar la importància diguem que hi havia més de cent-cinquanta mil pergamins i que les col•leccions de premsa diària i periòdica són tan valuoses que cal considerar molts diaris barcelonins que tenen més de cinc-cents volums atès que la majoria són relligats, per mesos i la col•lecció global és doncs així única.
Fou sotmès a depuració professional i a consell de guerra. L’acusaven d’haver sortit de Catalunya i no haver-se «passat» als franquistes perquè podia fer-ho. No va tenir fàcil la tornada però finalment la causa fou arxivada i pogué pogué tornar a la direcció de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Fundà aleshores l’Institut Municipal d’Història de Barcelona el 1943 aplegant a més de l’AHCB, el Museu de la Ciutat i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Després de la jubilació es dedicà a Cervera assumint iniciatives com el Museu del Blat i la Pagesia (1964) i l’esmentat Museu Comarcal (1959) que duu el seu nom i sempre la recerca amb la posterior publicació.
La seva obra gira a l’entorn de dos punts centrals. Cervera i Barcelona. Disposem d’una bibliografia inclosa en la semblança biogràfica que li dedicà el periodista Manuel Tarin Iglesias (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1967) on al llarg d’una trentena de pàgines es desgrana la voluminosa producció acadèmica. Aquest periodista constata el creixement, de 300 llibres a 100.000.

art
Entenia l’arxivística com una projecció i cal fer l’elogi del Barcelona Divulgación Històrica que setmanalment des de Ràdio Barcelona donava a conèixer informació sobre recerques i que diu ell mateix «resistieron la prueba de su publicación» durant deu anys, més de mil breus articles de temàtiques local d’ell i altres col·laboradors que foren recollits en vuit volums. Escriu l’artífex:
Nuestro boletín ha sido el altavoz que ha dado a conocer las actividades del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad y ha vulgarizado la idea de nuestro Archivo Histórico y de nuestros museos. Este hecho ha tenido también su trascendencia; cada día vemos aparecer en los barrios de la ciudad, que han conservado alguna diversificación urbanística, centros culturales llamados francamente Archivo Histórico.

viatge al voltant del mon
Sempre el treballa i ajudar a altri. Carreras Candi en glosar el 1924 la seva figura arran l’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres exposa una anècdota en el discurs que llegí en la solemne recepció pública, que no resistim a no citar:
Una de les moltes vegades d’emportar-se’n Mossèn Pinós a son domicili llibres del arxiu municipal per treballar, ho veié cert regidor, delatant-lo, presumint tenia intenció de quedar-se’ls. Succeí axó en 1912, quan la salut li començava a decaure. Temerós En Duran del disgust que tindria si la delació portes alguna conseqüència, s’apressuri a vindicar-lo davant del Alcalde y dels regidors i tant resulta enaltida la seva persona que l’Ajuntament, nemine discrepante nomena a Mossèn Pinós i a en Duran, arxivers municipals de Cervera, (3 d’agost de 1912) autoritzant-los per treure del Arxiu quants documents los hi convingués mentre les condicions de lloc del Arxiu no permetessin estudiar-los in situ. Això encoratja als dos arxivers a emprendre noves iniciatives, començant la formació d’un petit museu local, adjunt al arxiu.

bARCELONA I LA SEVA HISTORIA
Sobre Barcelona i l’art, els dos grans centres de la seva producció acadèmica, esmentem dels molts treballs: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey (1943), Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Per a la història de l’art a Barcelona. Glosses a documents diversos (1960) recull estudis diversos que a l’empara de la Societat catalana d’Estudis Històrics foren en algun cas publicats i altres inèdits amb el nexe comú que referir-se a l’art antic barceloní. Barcelona (tres volums, 1972-75) apleguen tots els estudis sobre la capital de Catalunya, estudis i articles, tots dispersos i breus i és el seu màxim treball en llibre recollint bona part de la seva producció, heterogènia, àmplia, variada, amb una curiositat oberta i amb un fi olfacte per a esbrinar i amena ploma per a exposar-ho.
Sobre Cervera reuní en el volum Llibre de Cervera (1972) els estudis sobre la capital de la Segarra. Els edità Curial de Max Cahner, casat en primeres núpcies amb la seva filla i l’edició és feta, diu Ramon Turull al pròleg «com a homenatge a la personalitat, a l’obra de l’autor i a la seva fidelitat a Cervera» i, afegeix, també com a instrument pels estudiosos. Una edició esplèndida, amb sis-centes pàgines, gairebé cent cinquanta làmines i els estudis des de la lluita per l’aigua, fins les muralles de defensa, el call dels jueus, convents i hospitals, escoles de gramàtica, notes biogràfiques d’alguns cerverins o el safrà, els gitanos, o el centre comarcal de cultura. Una recopilació d’estudis sobre un tema comú que esdevé una vera història de la capital de la Segarra.

llibre de Cervera
També té estudis diversos com: Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934), Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història d’Igualada (1985) i de caràcter autobiogràfic tem Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (1961) i Pels camins de la història, (1973). Col•laborà en revistes i diaris, com La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, La Publicitat o Serra d’Or com de Cervera com Hoja Parroquial de Cervera o Cooperativa del Campo Comarcal tot i que el gruix és a l’esmentada Barcelona Divulgación Histórica.
La seva filla, Eulàlia Duran en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.

tornant-hi a pensar20151109_145804
A les Evocacions de moments viscuts com la subtitula, o sigui a Tornant-hi a pensar recrea gairebé mig centenar d’episodis o aspectes propers de la seva vida com «L’ou com balla» o «Ciceró a Barcelona» a propòsit d’una tradició secular barcelonina o una làpida; aquests eren els seus centre d’atracció.
Maria Teresa Salat a Miscel·lània Cerverina (nº 14 del 2000-2001) en un molt bon resum n’exposa el cerverisme que ens serveix per cloure aquesta breu nota d’una personalitat excepcional i ben representativa del conjunt de treballadors de la cultura que tant han fet per a la preservació i projecció:
Amb tot l’exposat, pel que fa a la relació entre Agustí Duran i Sanpere i Cervera, es pot arribar a una conclusió contundent: que no era només cerverí perquè hagués nascut en aquesta ciutat, sinó perquè se sentia unit a ella amb uns lligams molt més ferms que els referencials. Ell era conscient no tan sols de la localització geogràfica de les seves rels familiars, sinó del paper que ell mateix podia jugar en l’entorn social d’una ciutat eminentment rural, plena de testimonis de la història catalana i mancada de la fortalesa d’esperit capaç de valorar-los. Per tant, a més d’aclarir a tothom que ell es deia Agustí perquè havia nascut en el barri cerverí dedicat a aquest sant, va prendre una actitud activa vers aquesta ciutat, de manera que, conscient de les seves possibilitats, va utilitzar la seva facilitat de paraula (escrita i oral), la seva posició sociopolítica i la influència que tenia sobre algunes persones o estaments importants de l’etapa que ell va viure, per posar-les al servei de la conservació, el salvament, la restauració i la divulgació d’una historial d’un patrimoni que ell va saber valorar en els seus justos paràmetres, en el context dels esdeveniments que es generaven a Catalunya.

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.