Arxiu de la categoria ‘Història de la guerra civil’

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid