Arxiu de la categoria ‘Història d’Amèrica’

Narcís Molins i Fàbrega: periodisme i història de compromís amb els dèbils

dijous, 19/01/2017

n-molins-i-fabrega-647

Molins i Fàbrega, nascut a Beuda el 1910 i mort a l’exili a Mèxic a Cuatla el 1964 fou un compromès militant marxista i també periodista molt preocupat per la dimensió social de la realitat i coneixedor de les vinculacions entre periodisme i història i més enllà dels aspectes de la contemporaneïtat. Treballà, com era habitual a l’època, d’infant fins que anà, als setze anys, a Barcelona a casa d’uns parents entrant d’aprenent a la seva pastisseria al carrer de Petrixol. Amb un alt grau de militància fou detingut i empresonat a la Dictadura de Primo de Rivera diverses vegades. Solano li dedica un apartat a la seva obra El POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española i en destaca el nivell de generositat social que tenia i també parla d’ell al pròleg del seu reportatge sobre la revolució d’Astúries.

Molins s’afilià als grups polítics que encarnaven la visió avançada de la lluita social i des d’un àmbit específicament català així: Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) i Bloc Obrer i Camperol (BOC) del que fou expulsat el 1931 acusat de desviacionisme d’esquerres. Amic i proper a les tesis d’Andreu Nin s’afilià a Oposición Comunista Española i Nin la transformà en Esquerra Comunista (EC) també hi anà. Quan EC i el BOC creen amb la seva fusió el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Molins serà membre del Comitè executiu. A la revolució del juliol del 1936 anirà, amb Pere Pagès i altres a El Correo Catalán que, incautat, serà Avant i serà nomenat redactor en cap, n’havia de ser el director, fins el juny del 1937 que hi haurà la persecució del POUM. Durant la guerra treballà també pel servei de premsa de la Generalitat. Anà a París a entrevistar-se, diu Solano, amb els nacionalistes rifenys per promoure una rebel·lió contra els militars rebels des de la seva reraguarda però no es va produir.

Amb la persecució estalinista contra el POUM que va provocar l’assassinat de Nin i altres així com empresonaments, tancament de publicacions poumistes, etc. passa a la clandestinitat i, a final de 1937, va a París i amb Víctor Serge, encetarà una campanya de defensa del partit. Marxa, quan els nazis s’acosten a París, també amb Serge, a Algèria, i després a Mèxic (1940) on  seguí col·laborant amb el POUM i les publicacions afins com Mundo.

Col·labora en publicacions polítiques, així les dels partits i grups esmentats així del BOC L’Hora i La Batalla i també El Soviet i a Comunismo. Finalment amb El POUM d’Avant i redactor en cap de La Batalla. El 1930 entrà al diari La Nau de Rovira i Virgili atenent les seves aficions literàries malgrat que no va poder estudiar i la seva formació és absolutament autodidàctica. Passa a L’Opinió i La Humanitat com a redactor esdevenint cap de la secció d’exterior. També col·laborà en altres com La Ciutat, com explica Josep Bartolí en les seves memòries dialogades amb Canyameres. La seva obra periodística, és plena d’articles de denúncia, de crítica social, articles teòrics de reflexió, etc.  i no ha estat encara estudiada ni fixada o referenciada. A l’exili mexicà col·labora, esporàdicament, en algunes revistes en català com Lletres, de la que era al consell de redacció i La Nova Revista.

Com a periodista manté un caràcter professional viu i inquiet, valent. Per exemple després del 6 d’octubre el primer número que apareix de La Humanitat pràcticament, diu Solano, el redacta tot sol i, com era habitual, amb la seva pròpia interpretació, més propera als postulats marxistes que no a ERC propietària del periòdic a través de les edicions Llibertat. Josep M. Massip el voldrà després expulsar del diari però Companys el defensa, des de la presó, i Molins continua. Costa que creure que Molins tot sol redactes les cinc pàgines, a set columnes d’informació i opinió de la jornada, a cos petit del periòdic que apareix el dia 9. Massip estava tancat a l’Uruguay amb  Companys i altres dirigents. Molins a La Humanitat mantenia una posició més afí a la informació genèrica, podia parlar més lliurement de política exterior. És el mateix cas que Rovira quan col·labora a La Veu de Catalunya que escriu ben lliurement però… només de política exterior.

 

cci19012017_0001

La seva obra pel que fa a estudis de conjunt, en llibres, a hores d’ara, és molt breu encara. Coneixem el gran reportatge periodístic del 1935 UHP, La revolució proletària d’Astúries (1935) del que en parlem a Memòria Documental de Catalunya al web del Museu d’Història de Catalunya, i que esdevé una valuosa, històricament, i preciosa, periodísticament, crònica del que fou aquest període tan demonitzat pel franquisme, amagat de la historiografia i periodística i, sens dubte, important en la història des de la perspectiva de les classes populars que constitueixen la majoria del conjunt de la població. L’obra apareix a Barcelona a l’Editorial Atena de Marcel·lí Antich, l’any següent de l’episodi i Molins hi exposa documents, testimonis, observacions, amb una força narrativa terrible a l’edició catalana, avui només consultable en alguna biblioteca especialitzada mentre l’edició espanyola a Júcar el 1977 i amb pròleg de E. Solano no té, és clar, la mateixa intensitat.

En aquesta obra, de factura dinàmica, redacció viva i gran interès, Solano en valora, i ho fa bé, el seu valor. Molins exposa, amb noms i cognoms, l’abast de la tan dura repressió i venjança que els militars imposaren als minaires vençuts en preludi del que seria el de pocs anys després. Tenim notícia d’unes memòries novel·lades de 229 pàgines mecanografiades que va titular Quan 3 + 3 fan 4 que es conserven al Pavelló de la República.

 

campos-de-concentracion

 

És autor de Campos de concentración (1944) una denuncià molt dura dels camps francesos d’internament o concentració francesos del Rosselló tan poc coneguts avui a Catalunya mentre a França, fins i tot al Liceu Francès de Barcelona els alumnes van a visitar a les platges avui turístiques però encara batudes per la tramuntana. Visiten també la Maternitat d’Elna, el Memorial de Ribesaltes i el castell de Cotlliure amb els cementiris famosos… i fora bo que es programes com a activitat formativa per secundària.

Campos de concentración, il·lustrat pel també poumista Josep Bartolí, és un text de proses reflexives, emanades des de dins d’un terrible episodi que afecta a uns cent mil catalans, i també llurs dones i infants. Molins ho patí i  deixà, com Agustí Cabruja, també un testimoni eloqüent.

 

 

codex

El 1956 es llicencià en antropologia a la prestigiosa escola universitària mexicana de la capital de tanta importància mundial. Ho feu amb l’estudi El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). El còdex, editat diverses vegades i molt estudiat per les atractives il·lustracions que conformen la informació que ofereix, és vist amb un enfoc nou. És tracta d’un conjunt de làmines que ofereixen dades sobre la recopilació de tributs del territoris que els asteques guanyen en guerra i el formen un centenar de soberbes làmines. Molins s’hi aboca i l’analitza amb ulls del poble baix, intenta. El pròleg és de la prestigiosa antropòloga mexicana, nascuda a Suècia i nacionalitzada al país asteca  Barbro Dahlgren de Jornan. Aquesta obra, sobre un còdex espectacular que exposa només aspectes dels impostos que es pagaven als asteques, és una petita meravella gràfica i ha estat força estudiada des de diverses perspectives. Molins ho fa en els punt d’analitzar-ho com a impostos i poble i poder. Exposa un punt de vista innovador sobre aspectes socio-econòmics que rebel l’aval del prestigiós Instituto Nacional de Antrolopogia e Historia de Mèxic a través de la seva professora i directora. Obtingué reconeixement acadèmic atès que Barbro Dahlgren de Jordan la va dirigir i en feu el pròleg. L’antropòloga, autora d’una extensa obra té només dos pròlegs, un el de Narcís Molins i Fàbrega. Fou publicat a Porrua a la Biblioteca mínima mexicana i en un centenar de pàgines

Cal esmentar també una vinculació, breu, al món editorial a Caracas, però el 1957 s’instal·là definitivament a Cuatla on morirà, jove, de malaltia.

Acabem amb una altra referència al llibre dedicat als camps de concentració del Rosselló. Narcís Molins escriu al pròleg fa un encès elogi de l’hospitalitat mexicana i retrata amargament, amb el tret incisiu de Bartolí la francesa. Bartolí acabarà també a Mèxic i Estats Units.

dibuix-bartoli

La prosa de Molins que acompanya els durs dibuixos provoca una emoció vorera al fàstic, als camps hom patí molt i ferits, vells i infants foren els qui més moriren però encara esta per a estudiar aquest episodi clau en l’exili català.

Vegem-ne un tast del que escriu, des del cor:

 

«ES CIERTO, POBRE CAUTIVO.

Llegaste a la cárcel de alambres ponzoñosos con tu compañera y tres hijos.

Tus presentimientos no te engañan.

A ti te encerraron con los demás hombres. A ella y a tus hijos los llevaron a otro cementerio. No estáis lejos, pero los alambres y el corazón de vuestros guardianes son insensibles.

El menor de tus hijos murió hace tiempo. En la administración no hubo un franco para leche y el pecho de tu esposa estaba exhausto. El pobre inocente murió.

También el hambre se llevó al que le seguía.

Pronto perderás al tercero, el mayor, el que más goces te dio. Se halla tendido en su lecho, sin que los médicos lleguen a descubrir el mal del que mueren los cachorros de refugiado.

Tus guardianes y el alambre ponzoñoso son fríos, sin corazón nada saben del dolor de un padre, cuando este padre es un refugiado cautivo.

Tu esposa sufre sola. Espera que tú serás más feliz, creyéndote aún padre de tres hijos.»

 

Molins és avui un desconegut, els seus articles a la premsa per referenciar, les memòries inèdites, l’estudi antropològic absent de biblioteques, l’edició catalana del seu gran reportatge introbable. Fou però un periodista militant molt destacat al seu moment que es comprometé amb una ideologia de transformació social i hi dedicà la seva vida pagant-ho amb l’exili i la malaltia. La dimensió de la història que tenia era la de fer conèixer la veritat del que va patir el poble tan fos el català o l’asturià sota els militars o l’aborigen mexicà.

 

Bosch Gimpera, l’arqueologia catalana al món

dimecres, 30/12/2015

 

20151222_115822

L’arqueòleg i prehistoriador (Barcelona, 1891- Mèxic, 1974) considerat el fundador de l’arqueologia catalana contemporània és un dels noms més rellevants de les ciències del passat a Catalunya. De família barcelonina culta estudià al Liceu Políglota on conegué Ferran Soldevila i a l’Institut Balmes on fou amic de M. Carrasco i Formiguera. A la Universitat de Barcelona (UB) estudià dret i després filosofia i lletres vinculant-se amb amics com Josep Carner i Jaume Bofill en el noucentisme. Una sòlida formació que amplià amb estudis de doctorat i d’especialització a Alemanya. El 1909 obtingué el doctorat, a Madrid, no és podia fer a Barcelona, i posteriorment Bosch reclamarà des de càrrecs acadèmics que el doctorat és pogués cursar a Barcelona. Acabats els estudis el 1913 amb la tesi doctoral El problema de la cerámica ibérica traduïda a l’alemany seguí estudiant a Alemanya on per influència de Wilamowitz-Möllendorf es decantà vers la història antiga. A Berlin col·labora en museus, classificant ceràmica, etc. i coneix així modernes metodologies, tant docents com museístiques que avui són habituals i aleshores, en unes pautes pedagògiques memorialístiques i subjectivistes que esdevenien absolutament desfasades i necessitades d’innovació (experimentació, bibliografia moderna, etc.). Bosch les aplica al llarg de la seva vida tant a Catalunya com a Mèxic essent un innovador. Assolí un gran prestigi pel rigor i qualitat del nivell d’exigència al que sotmeté el seu treball en els diversos camps que conreà especialment en excavacions i en la docència i recerca en prehistòria i etnologia.
En tornar d’Alemanya es vinculà a la represa cultural que visqué Catalunya amb la Mancomunitat i el desig d’autonomia tot amarat de catalanitat. Bosch s’hi implica activament. Participà dels Estudis Universitaris Catalans i del Servei d‘Excavacions Arqueològiques el 1915, aquest mateix any començà les excavacions al Matarranya. Després de dues intents infructuosos assolí una càtedra d’història antiga i medieval a la UB des d’on hi projecta a un nucli d’amics i deixebles –Pericot, Maluquer de Motes, Serra i Ràfols…- el treball col•lectiu del que serà considerada com l’Escola Arqueològica de Barcelona, la moderna metodologia. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per indicació del president de l’IEC, Puig i Cadafalch, segueix, a diferència de molts altres professors i executius que foren destituïts o dimitiren, al front del Servei Arqueològic i, a més, del de Conservació de Monuments, que aconseguí de preservar.
Amb la proclamació de la República és degà de la facultat de Lletres i del 1933 al 1939 rector de la Universitat Autònoma. Són anys intensos tornant a la gran activitat dels anys deu en excavacions i recerca on el seu dinamisme esdevé el motor de troballes diverses com detalla a les seves interessants memòries.
Com a polític participà a Acció Catalana, essent conseller de Justícia amb Companys durant la guerra civil el 1937 i a les Memòries ho detallà amb interès i precisió. Després de la guerra començà un llarg exili per Anglaterra, Panamà i Colòmbia fins aturar-se Mèxic on hi feu estada fins la mort tret de les freqüents estades en congressos internacionals i els anys de París.

fa278826
Al costat de la seva activitat renovadora de la docència i recerca en arqueologia tingué gran interès en la reforma universitària (Congrés Universitari Català, 1919) atès que considerava, que l’arqueologia anava lligada a les altres disciplines i, per tant, per actualitzar-la calia fer-ho en un pla general de tota la institució.
Les seves obres indiquen un arqueòleg de relleu així: La civilització crètico-micènica (1912), El problema de la cerámica ibérica (1915) Prehistòria catalana (1919), La arqueología preromana hispánica (1920), Historia de Oriente (1926), Etnologia de la península ibèrica (1934) tota una obra que el situa com un dels investigadors i especialistes europeus més destacats i que fixa nous horitzons en la prehistòria catalana i en l’arqueologia peninsular revalidant un alt prestigi que en les excavacions com les d’Empúries que dirigí i altres activitats especialment museístiques s’havia forjat i que reconegué el doctorat honoris causa del 1936 per la universitat d’Heidelberg.

El seu currículum és fulgurant i sempre pensant des de la catalanitat i amb dimensió popular en l’arqueologia, l’etnologia i la prehistòria. Fou fundador de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (1923), membre de l’IEC, forma part de nombroses acadèmies de diversos països i assumí l’organització de trobades i congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques. El 1929 organitzà a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia, i el 1935, la Conferència Internacional de Prehistòria de la Mediterrània. Dirigí la secció d’arqueologia del Museu de Barcelona i el Museu d’Arqueologia.
EL 1941 s’establí a Mèxic, on fou professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i a l’Escuela Nacional de Antropología tret del període de 1948 al 1952 que fou cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO residint a París. El 1980 publicà les citades Memòries on detalla el primer terç de segle però dedica només un breu apartat a l’etapa de Mèxic, llarga i fecunda. El seu bust és a l’entrada de la UNAM. El 2004 el recordàrem amb gust quan Catalunya fou nació convidada a la Feria del Libro de Antropologia e Historia i on tingué lloc una exposició que el recordà al mateix Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital asteca.
En el país d’acollida hi publicà sobre prehistòria hispànica i de les seves obres destaquem: El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (1945), Todavía el problema de la cerámica ibérica (1958), El problema indoeuropeo (1960), Paleontología de la península Ibérica (1974)… Sobre Mèxic un historiador del país, J. M. Murià, escriu:

«En aquest país va ser esplèndidament acollit per l’Escola Nacional d’Antropologia i per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on continuà la seva brillant carrera acadèmica. Aviat se li publicaren llibres de gran importància per al coneixement prehistòric del continent americà: Sobre la prehistoria americana (1948), Asia y América en el Paleolítico inferior (1958), La prehistoria y los orígenes del hombre americano (1961), El arte rupestre en América (1965)».

20151222_115530
Per veure la seva relació fixem-nos en el treball 58 anys i 7 dies. Correspondencia de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) publicat per la UB el 2002 i que és molt ben anotat, entre altres, per Francisco Gracia que ha dedicat molts bons treballs a l’il·lustre arqueòleg. Un ric i esplèndid epistolari que farceix de dades d’una vida al servei de la vocació però també de la cultura i les institucions catalans. Una cita de Pericot a Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia de la Universidad Autónoma de Madrid el 1975, ens il·lustra sobre la seva personalitat ben vinculada, com altres professors, i amics seus de generació, per exemple Joaquim Xirau, també exiliat a Mèxic, compartien:
«Al acabar su primer curso (1916-17), los escasos alumnos de entonces (no llegábamos a la docena), le dedicamos una plaquita de plata con nuestro nombre. Para mí fue una emotiva y completa sorpresa el que, hallándome medio siglo más tarde en su casa de Méjico, me enseñara lo que pocos, entre sus primeros discípulos conocían. La plaquita le había acompañado en un terrible momento en que un convoy de naves, algunas de las cuales resultó hundida por los submarinos alemanes, le llevaba a América desde Inglaterra, y el que aún en aquel momento de inminente peligro no se separase de nuestro humilde obsequio, era prueba de que él sentía lo mismo que sus discípulos sobre lo que significaba aquella prenda.»
A l’exili participà en nombroses activitats dels exiliats catalans en defensa de la identitat i en la denúncia contra la repressió espanyola de la mateixa. Voldríem esmentar només la seva implicació, profunda i constant als Jocs Florals i l’autoria de l’«Esquema històric de Catalunya» que publica al costat d’altres importants intel·lectuals exiliats, que comença dient que Espanya és una varietat ètnica que es resisteix a desaparèixer o a ser absorbida per un dels seus elements. Considera que l’estat no ha estat mai una unitat veritable sino que ha estat imposada per una superestructura estatal constantment amb conflictes. Aquest treball a Llibre Blanc de Catalunya on compendia el seu pensament de forma clara d’una relació encara pendent de solució.

20151222_115827

Voldríem tancar amb una menció a un dels darrers treballs de Pere Bosch que han estat recuperats Pensar la Universitat, un volum de gairebé cinc-centes pàgines, on F. Gracia redacta la meitat sobre Bosch i la UB, en una molt interessant aportació i interpretació. Se’ns aporten també els diversos escrits –informes, discursos, etc.- del qui fou rector i un dels seus darrers actes fou deixar constància, el mateix gener del 1939, del doctorat honoris causa. Aquest llibre, novetat del 2015 ja és penjat a Google.books… En aquesta obra se’ns apareix un Bosch Gimpera que sent el bategar de la universitat i que pensa en ella de forma absoluta atès que hi veu les possibilitats de la millora de la societat i en la que com a estudiant, professor, degà i doctor s’hi implicà profundament.

boschlibris

 

 

Margarita Carbó historiadora mexicano-catalana

dimecres, 30/12/2015

 

 

BF2-2004

BF2-2004

El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

20151222_115509
Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

DCIM100MEDIA

DCIM100MEDIA

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

 

Dolors Pla. La memòria de l’exili català

dimarts, 15/07/2014

Dolors Pla, la memòria de l’exili català

dolors pla

 

Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa la historiadora Dolors Pla Brugat on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys de vida. Per motius familiars anà al país de Lázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota la vida professional, en prestigiosa carrera acadèmica, a estudiar l’exuli català dedicant’hi excel·lents treballs que són del millor, en la perspectiva acadèmica, d’aquesta temàtica.

llibre exiliats catalans a mx

 

La seva obra bibliografia és molt extensa. En un breu apunt només esmentem una selecció dels rellevants. Destaquem la imprescindible i important Els exiliats catalans. Un estudi de la emigración republicana española en México (1999) per l’organisme on treballava, el Instituto Nacional de Antropología e Historia que l’edità en col·laboració amb l’Orfeó Català i Libros del Umbral. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers editorial l’any següent. Tísner, al pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor seu “a compte d’un pagament que mai no serà liquidat”. I té raó, va deixar alt el pavelló català atenent que assolí un prestigi rellevant pel nivell d’exigència en la seva labor de recerca i divulgació.

El 1985 dóna a conèixer el treball sobre Los niños de Morelia explicant una trista història, desmitificant i penetrant, si es pot, ella podia, fredament, amb l’escalf dels infants desarrelats i tot el que comporta. Mirada d’historiadora però mai freda i distant, sempre però honesta amb la voluntat de cercar la veritat i el rigor. A El exilio catalàn en México. Notas para su estudio publicat el 1997 i on, amb María M. Ordóñez intenta desxifrar el total dels catalans refugiats a la terra asteca davant el ball de números, ara sabem que foren gairebé dues desenes de milers els catalans que hi anaren. La col·lecció, publicada per la institució acadèmica El Colegio de Jalisco en coedició amb la Generalitat, desaparegué. Caldria resucitar-la, no és habitual que es publiqui sobre tema català una col·lecció de llibres pel món. Si va desaparèixer no fou per voluntat mexicana.

 

El aroma del recuerdo

 

S’ocupà de donar resposta a com vívien, què feren.. els exiliats i recollí entrevistes en una obra deliciosa, màgica per acostar-nos amb profunditat i són una legió a la seva vida. El aroma del recuerdo (2003) i on la majoria dels entrevistats en profunditat, són catalans. D’entrevistes cal remarcar la sèrie feta, en combinació amb el govern espanyol i mexicà d’exiliats, a un centenar llarg, que es conserven a Mèxic i a Salamanca, on contemplarem els gruixuts volums de transcripcions del centenar de les fetes. El Archivo de la palabra. Entrevistes fetes en bona part a catalans que narren la vida amb luxe de detalls.

 

Paz trabajo

 

No podem deixar de citar Pan, trabajo y hogar, El exilio español en América Latina que va coordinar i fou editat a Mèxic amb pròleg de N. Sánchez Albornoz. Obra important. Tampoc l’exposició El exilio cultural español en la Ciudad de México que veïerem al Museu d’Història de Madrid fa tres anys i precisament ara, en mostra organitzada pel Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (Conaculta) i el govern de la capital federal és a la capital mexicana. Un miler de peces i on apareixia des del diploma que envien los Amigos de México estatjats al passeig de Gràcia de Barcelona a Cárdenas fins un mapa gegant amb la ruta dels vaixells ara que a Veracruz s’ha recordat l’efemèrides.

De petita Dolors jugava amb la Kima, la meva esposa per la plaça major de Vilasacra i marxa a Mèxic als deu anys. Els nostres camins es trobaren en anar el 2005 enviat pel Memorial Democràtic i Catalunya Ràdio pel programa Veus de l’exili en el que ella participà activitat i ens ajudà molt en la cerca d’exiliats per entrevistar. La coneguérem al seu despatx a Tlalpan l’agost del 2005 i gairebé a cada viatge ens hem vist. En el darrer, el setembre passat, al col.loqui a Guadalajara a la Biblioteca catalana Josep M. Murià (dins la gran biblioteca J. J. Arreola ) anarem junts de DF a la capital de Jalisco. Tingué temps d’anar a la llibreria i comprar i dedicar de Rulfo El llano en llamas. Aquests dies volíem anar al restaurant de la seva família a Vilanova de la Muga i obsequiar-la amb el llibre sobre Vila-sacra, on apareix de petita amb totes les nenes del poble jugant. Ja no el podrà veure.

Josep M. Figueres

(Avui-ElPunt, 15-VII-2014)

Dolors Pla entre Salomó Marques i Josep M. Murià

 

 

A Guadalajara en el marc del col·loqui que esmentem a l’article del qual han aparegut recentment les actes Huellas de catalanes en México (Guadalajara, INAH, 2013).

 

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

diumenge, 11/05/2014

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

 

Víctor Alba, pseudònim de  Pere Pagès i Elias (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003) amb el que fou conegut profusament en la seva activitat pública i periodista. Periodista i assagista conreà molt l’assaig i la història que amb el periodisme foren la seva gran tribuna d’exposició del pensament crític que l’acompanyà tota la vida representant el marxisme no marxista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, es dedicà al periodisme des dels setze anys a  El Día Gráfico, després al setmanari La Rambla i a Última Hora i La Humanitat. Conegut així com a periodista i escriptor polític assolí força popularitat a les esquerres no marxistes ortodoxes per la constància de la seva labor i la capacitat dialèctica de combat. El 1936 s’afilia al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’on fou redactor en cap del diari La Batalla. Empresonat el 1939 i alliberat el 1945 marxà l’any següent a París on treballà a Franc-Tireur, Combat i traduí el Cant espiritual de Maragall francès.

El 1947 seguí l’exili  a Mèxic on fou redactor d’Excelsior i director de la revista Panoramas, així com director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Professor de ciències polítiques a Kansas i la universitat nordamericana de Kent amb sovintejats viatges docents per tota Amèrica convidat pels sindicats. Torna a Catalunya el 1968, col·laborà a l’Avui i altres mitjans amb textos crítics i incisius.

 

Autor de més d’un centenar de llibres i d’uns  tretze mil articles segons va escriure ell mateix.  Els estudis de caràcter històric sobre Catalunya són El marxisme a Catalunya. 1919-1939. I-Historia del BOC. II-Historia del POUM. III-Andreu Nin. IV-Joaquim Maurín (1974-1975). Aquests volums els publicà posteriorment en espanyol a Mèxic per Costa-Amic i foren traduïts a l’anglès. També en altres edicions ampliats i  resumits. Del conjunt, molt extens de la seva obra assenyalem Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976). S’ocupa d’Amèrica Llatina a Historia del comunismo en América Latina (1953) The Latin Americans (1969), Le mouvement ouvrier en Amérique Latine, 1953 traduït com Historia del movimiento obrero en América Latina  (1964),  Esquema histórico del movimiento obrero en América Latina (1957), América Latina. Un continente ante su porvenir (1958), América Latina y los congresos del Partido Comunista ruso (1959), El militarismo. Ensayo sobre un fenómeno político-social iberoamericano (1959), Historia General del Campesinado. Vol I. Del clan al latifundio (1964), Coloquios de Coyoacán con Rufino Tamayo (1956), Lincoln (1989) i  Pancho Villa y Zapata. Aguila y sol de la revolución mexicana (1994). 

Altres obres seves de síntesi i del període que li interessà més són: Histoire des Républiques Espagnoles (1948), Historia del Frente Popular (1959), El Partido Comunista en España (1979), Historia de la segunda República Española (1960), Los sepultureros de la república (1977), La Alianza Obrera. Historia y análisis de una táctica de unidad en España (1978), Historia de la resistencia antifranquista, 1939-1955 (1978) on conjumina assaig polític i explicació del període des de la seva visió partidista de la qual mai no se n’amaga i que colpí la seva trajectòria atès que fou empresonat, denunciat, veié companys i amics empresonats i torturats i assassinats i per les mateixes forces de l’esquerra marxista però ortodoxa o sigui fidel als dictats de Moscou. Una anècdota és reveladora de la seva actitud quan es presenta, a finals del conflicte bèl·lic amb una sentència judicial favorable al POUM a un diari marxista perquè la publiquin, naturalment avisen la policia controlada per la seva tendència i el detenen. Aquest era Víctor Alba. 

Recopilacions documentals de textos són la periodística La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria, 1930-1936 (1976) i les polítiques La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (1978) o El proceso del POUM (1989). 

Esmentem  les novel·les La vida provisional editada a Mèxic el 1950 i sobre la guerra civili i la clandestinitat i amb el retorn: Els supervivents (1950) on retrata el món de l’estraperlo al franquisme i El pájaro africano (1975) on retrata la lluita antifranquista. 

Les memòries Sísif i el seu temps, en tres volums: Costa avall (1990), Costa amunt (1990) i L’emprenyament (1995) publicades en català i en espanyol són ben representatives d’un pensament que mantingué la dimensió lliure arran la segona república tant durant el franquisme com la transició i l’etapa democràtica. Les narrà en tercera persona i tenen una certa dificultat de lectura però assumeixen amb escreix el testimoniatge d’una vida compromesa amb un ideal, de combat i coherència. Com a llibres de viatges esmentem: Ciudades sin inaugurar (1993) i Israel y Egipto ¿Guerra o democracia en el Cercano Oriente? (1956).  

Dels assaigs, extensa nòmina atès que arreu on va viure, Catalunya, França, Mèxic, Estats Units, Catalunya… s’ocupa de retratar la societat que va viure amb el seu ull tan particular, tant independent i sense cap concesió fuetejant els comportaments insolidaris dels catalans d’una certa classe i d’una certa tendència o de la societat en la qual viu sigui Mèxic o Estats Units: així esmentem Insomnie espagnole (1946, en angl. 1947), The Mexicans (1967), The Latin Americans (1969), Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), USA centre de la revolta mundial (1974), Catalonia. A Profile (1975), Historia social de la vejez (1992), Els problemes del moviment obrer de Catalunya (1976), La oposición de los supervivientes 1939-1955 (1978), El Partido Comunista en España. Ensayo de interpretación histórica (1979), Todos somos herederos de Franco (1979), La soledad del Rey (1981), Los conservadores en España. Ensayo de interpretación histórica (1981) ¿Dónde está la izquierda? Lo que no es, lo que podra ser (1982)… Temes majoritàriament dedicats a la política durant la guerra civil, el franquisme i el moment que li toca de viure. 

La seva obra amb gairebé un centenar de treballs té un notable interès en la divulgació i la feina editorial d’encàrrec en la qual excel·lí sempre però amb la dimensió de coherència amb el seu pensament: Historia de la mujer (1953), Historia del dinero  (1955), Mexicanos para la historia (1955), Perón y Eva (1956), Hungría, 1956 ¿Quién vencerá a Moscú?(1957), Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981). Treballs ben dispars des d’una antologia d’anècdotes divertides reals o reiterades Homo sapiens catalanibus (1974) ampliades a Diccionari de la mala llet (1997) que ajuden a veure el to ambiental d’una època fins al reportatge de denúncia com Watergate. Historia de un abuso de poder (1974) o la visió històrica a través dels seus presidents amb Washington (1988).

Una molt llarga trajectòria i que conserva fins al final la seva posició. El 20 d’octubre de 1994 arran la presentació del nostre llibre 12 periodistes dels anys trenta, amb noms com Calders, Tísner, Anna Murià, Ventalló, Lladó… no es va voler asseure a la mateixa taula que en Sentís. Eren representants de dos móns antagònics. Al final ho feu però ens haguérem de posar al seu costat, allunyats del qui fou jerarca franquista.  

El vàrem conèixer el 1974 arran de l’entrevista que li férem a l’Avui (1-XII-1974). El 1993 tinguérem oportunitat de retrobar-nos a Sitges arran el llibre citat i ja intimarem i quan podíem platicàvem com es deia aleshores del diví i l’humà. Ens confessà que enyorava la docència i el convidàrem, aleshores impartíem classe a Blanquerna a la catòlica URL però ja li anava bé, i vingué un parell de cursos a platicar amb un centenar d’alumnes als quals intentà de traspassar el sentit de dubte constant, de crítica al poder, de criteri propi i, en fi, de construcció d’una personalitat individual elaborada a través de lectures reflexives. A l’aula aleshores es transmutava, i quan arribava el col·loqui era l’apoteosi, les xacres li desapareixien i restaven només les idees pures. Era feliç. Resistia els tres càncers com qualsevol humà conviu amb pedres a la sabata, sense deixar de caminar en caminar en camí polsegós.

No podem tancar la seva presentació com una nota asèptica en aquest cas per la profunda humanitat que traspuava. En llegir les memòries se’ns fa present. Ens dedicà llibres i en cadascú hi ha una conversa. Citem-ne només una: A Retorn a Catalunya llibre sincer que enceta dient. «Ara, al cap de dos anys de viure a Barcelona, sento una mena de pessigolles per dir el que em sembla el meu país, després d’un quart de segle d’haver-ne marxat.» Tan clar parla que la dedicatòria diu: «A Josep M. Figueres, que m’ha obert algunes de les portes que aquest llibre em tancà. Cordialment. (maig del 1995)» O sigui que allò de qui diu les veritats, perd les amistats…

Un home lliure. Aspirava a una societat lliure i feu una guerra que perdé i poder viure en una societat diferent, la nordamericana i m’animà a anar-hi, coneixen la nostra ens deia que estaríem com peix a l’aigua perquè si ací hi ha massa tensions problemes personals mentre allà treballant avances i molt. L’acusaven a Catalunya, i la brama fou sentida, de ser agent de la CIA, podia ser des d’un marxista leninista  a un franquista que volgués fer mal i deixa tanmateix l’intens testimoni d’una vida de militant, d’intel·lectual plena al servei d’uns ideals com ens sintetitza V. Riera Llorca al llbire Nou obstinats on traça una semblança molt acurada de la trajectòria. Un militant poumista,

La seva producció historiogràfica es ressent del que en diu la manca de més dedicació, quan acaba un llibre ja el deixa i en va un altre i no li plau de revisar. Ho comenta a Riera Llorca i aquest ho explica a Nou obstinats (1971).  Escriu en vint dies la història la revolta hongaresa del 1956.  Es defineix com a periodista: «el periodisme polític és la meva veritable vocació, tant quan escric a diaris o revistes com quan escric llibres o ensenyo en una universitat nordamericana o en un sindicat llatinoamericà» i afegeix: «D’impacient, n’havia estat sempre, però no pas d’aquella manera constant, sens sentir-me mai satisfet, i que m’havia de quedar per sempre més. Potser és devia al fet que la mort no era per a mi un concepte teòric , sinó una realitat que havia vist i que m’havia passat a frec… Tenia por de no acabar de fer el que tenia entre mans o el que desitjava fer. A causa d’això, cap dels meus llibres no és avui treballat a fons; tot seguit d’acabar-ne un, n’emprenia un altre, i la qualitat se’n ressentia.»

Pelai Pagès escriu al Diccionari d’Historiografia catalana (2003): «pioner  en l’estudi de la Segona República en un dels seus llibres primerencs Histoire des Républiques Espagnoles (1948), on analitzava els esdeveniments històrics de les dues repúbliques espanyoles. Fou, però, a partir de l’inici de la dècada del 1970, quan emprengué una tasca historiogràfica centrada en la història de les organitzacions polítiques on milità i en la seva reivindicació històrica. Les seves aportacions historiogràfiques s’han caracteritzat, justament, per ser històries militants, on ha combinat la memòria i la recerca, però bàsicament el combat ideològic i polític. La seva posició, sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC, ha generat sovint molta polèmica i ha fet que molts historiadors d’ofici el desqualifiquin. Així succeí amb una de les seves obres més importants El marxisme a Catalunya  malgrat el comentari negatiu qualifica d’interessant la recopilació de records de militants del POUM L’aventura del militant. Fets i records (1930-1950) (1994) que efectivament ho és per la aportació de recuperar testimoniatges vitals rellevants i que personalment el trobem una de les seves més suggerents i útils obres.

Aporta un testimoniatge vital molt important, especialment en la història del POUM al que estigué vinculat i a la visió del període que li tocà de viure. Home d’amistats es vincula a uns editors concrets, tot i que publicà en molts païssos, a Mèxic Costa-Amich, a la tornada Pòrtic de Fornas i a la darrera etapa Laertes li publicà les memòries i els diccionaris.

Ignacio Iglesias, companys poumista, el recorda en una semblança amical apareguda al web de la fundació Nin: «Pagès era un periodista de pies a la cabeza, con curiosidad por y para todo, capaz de forzar todas las puertas y de meter la nariz allí donde acontecía algo interesante y digno de comentar. Puede decirse que llevaba el periodismo de investigación en la sangre, por decirlo así, si bien con los años se fue aplacando a medida que se convertía en un escritor que se dedicaba más al análisis sereno de los acontecimientos y hechos históricos. Fue un trabajador infatigable hasta los últimos días de su existencia y prueba indiscutible es la cantidad de libros que publicó, amén de sus artículos en numerosos diarios y revistas. (…)  Nos separó el final de la guerra civil: él cayó preso en Valencia y yo me fui al exilio en Francia. Años más tarde pasó clandestinamente la frontera pirenaica y llegó a París, donde volvimos a encontrarnos, creo que a comienzos de 1946. Permaneció en la capital francesa poco más de un año, donde siguió escribiendo y publicando artículos en periódicos y revistas parisinos, además de casarse con una chica francesa, “la Loute” como él la llamaba, simpática e inteligente que le ayudó no poco.»Principio del formulario

 

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

dilluns, 30/09/2013

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

 

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu
pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé
un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular.
Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a
lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials
diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill,
de comarques, que aspirava  a canviar el
món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom
el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar
les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes
i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili
mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element
comunicatiu més per a millorar el món.

 

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona
el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot
esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià
a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores
amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme
catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el
que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment
per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i
interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

 

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París
eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa
especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites
socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat
de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta
d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic
o organitatiu.

 

Redactor de la Soli
farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de
retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com
a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait
Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira
Kyralina
(1925), Nerransula
(1927), Los Cardos del Baragán
(1929), Mis andanzas (1929). Altres
obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A.
Robertson Profilaxis social (1929);
del dr. Marcel Viard Naturismo y la
guerra
(1929) i d’Andres Lorult La
moral y la educación sexual
(1929).

 

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència
Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per
la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia
col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al
llibre homònim: Los archivos del
terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930,
primer treball de caràcter
històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de
policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents,
configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en
llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva
vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al
republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social
com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de
Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà
opinió i algun reportatge de caràcter històric.

 

Assagista publica La
classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut
(1932) amb pròleg de
Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona,
6 d’octubre de 1934
(1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi,
tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme
o República Social
, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva
cap exemplar el llibre Mentre fem la
guerra
(1938). Lluitarà  al front
d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili
acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf
implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals
catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador
Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior,
El Nacional
, Pátria Nueva… i
amb la dels exiliats: El Poble Català,
La Nova Revista, Revista dels Catalans
d’Amèrica
i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant
de París. Fundà la revista Horizontes
(1957-1967).

 

Catalunya, símbol
de llibertat
es un singular assaig (1942), original
text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica
de caràcter divulgatiu. També España
desgarrada
(1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana.
Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg,
afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el
aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera,
des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

 

«Al pisar tierra mexicana nos
sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de
tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y
reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya
para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las
caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas
en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras
amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer
artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre
la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad
española.»

 

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat,
vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya
des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més
d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la
particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i
rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que
a convèncer.

 

Com a biògraf Foix
vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i
correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant
publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms
més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre
grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran
amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són
considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del
biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC,
Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

 

Les tres pel llenguatge
planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona
crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista
i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de
líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic
sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si,
amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest
impacte no deixa de ser significatiu.

 

La darrera
biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho
palesen les col·laboracions a Endavant
i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra
pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a
editar Apòstols i mercaders. Foix li
redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret
mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem
gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

 

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels
historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus
amics i companys de lluita que amb el títol
Apòstols i mercaders
(1957) apareixen en català a Editores Mexicanos
Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el
1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una
altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues
es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda
i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista
d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució
conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat
Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva
dona, Sara, morta feia poc.

 

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga
ressenya a Pont Blau el 1958. Pere
Mas Perera en un article notable a Ressorgiment,
i que Pont Blau reprodueix, hi
insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho
palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de
conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran,
la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països,
per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes.
Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida
incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

 

Apòstols i mercaders és, sens dubte una
de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta
anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica
que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances
tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències
autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa
aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i
explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat
del segle XX. Apòstols i mercaders es
publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en
moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió
vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962
escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el
seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus
llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha
sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo
amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el
bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho
hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni
resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a
nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis
ochenta y ocho años.»

 

 

Josep M. Miquel i Verges, historiador de Mèxic

diumenge, 7/07/2013

  Josep Miquel i Vergés, historiador de Mèxic

 

 

Josep Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 – Coyoacán, Mèxic, 1964) va viure 34 anys a Catalunya i 25 a Mèxic. Gairebé mitja vida a cada lloc. De la Sinera d’Espriu o l’Arenys de Cucurull a un Mèxic càlid i lluminós. Com tots els qui pogueren anar-hi trobà un nou camp de treball malgrat els canvis, foren, tanmateix afortunats davant els empresonats als camps nazis –gairebé tants com els qui van anar a Mèxic- i els reclosos als camps franquistes, pràcticament tots els republicans masculins en edat militar.

 

L’exili ha marcat molt la vida col·lectiva catalana de la segona meitat del segle XX. Miquel i Vergés, home de lletres, reconvertit a historiador a l’exili, s’ocupà de la terra que l’acollí i és exemple de canvi d’activitat, varià el seu centre d’atracció de Catalunya a Mèxic i com ell bona part de la generació dels anys trenta. Per tant una vida dual, primer infància i joventut a Catalunya i maduresa a l’altre continent.

 

Nat a Arenys dugué aquesta ciutat en el record que apareix sovint a la seva obra. En justa reciprocitat Arenys li dedicà un número monogràfic dels Quaderns d’Estudis Arenyecs, el 6 (1998) que esdevé un molt bon compendi de dades. Es llicencià en filosofia i lletres, col·laborà a La Publicitat i a les publicacions Mirador i Revista de Catalunya. Participà en la vida cultural catalana molt activament i fruit d’aquesta labor fou una rica obra periodística, encara per a recuperar, tot i que Josep M. Huertas i Carles Geli aplegaren els articles de Mirador en l’estudi sobre aquesta revista.

 

Publicà poesia pròpia com Cançons d’estiu (1926), en recollí d’altri com Bartrina, a la col·lecció Els Nostres Clàssics i escriví i publicà teatre com Anna Maria, o El preu del silenci (1929), etc. És rellevant La premsa catalana del vuit-cents, (1937) en dos volums,  l’encàrrec de Josep M. de Casacuberta a Barcino, on estudià les principals capçaleres renaixentistes –d’El Europeo al Diari Català passant per La Renaixensa- tot oferint un tast de textos en una obra capdavantera que, amb la de Joan Givanel autor d’una extensa recopilació de capçaleres seguint l’anterior de Lluís Bertran i Pijoan, situen, els anys trenta, l’hemerografia registral catalana i la historiografia de l’estudi de la premsa catalana en un rang capdavanter. Un Advertiment indica que «En aquesta antologia hem procurat d’assenyalar, especialment, el procés dels ideals patriòtics, l’evolució de le tendències literàries…» Diu que seran tres volums però la guerra no matà només persones…

 

Intel·lectual, catalanista, persona ponderada, milita a Acció Catalana i arriba a Mèxic fugint de la fúria vengativa dels franquistes que imposaven a sang i foc la llengua espanyola, prohibicions i limitacions a la població catalana en una trista història, encara poc explicada, i políticament amagada. Només cal veure com reaccionen alguns historiadorss avui dia a la convocatòria d’un Congrés que té la voluntat d’explicar acadèmicament i fredament, des de Catalunya, la relació entre aquesta i Espanya i més enllà d’un títol més o menys afortunat. És que algú es pensa que l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya vol dir que a la resta de l’estat no n’hi havia cap? Els títols han de ser llampants i no només la fredor -“Estudi de les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de tres segles” per exemple. Potser no és veritat que en aquests tres segles, fora algun petit episodi excepcional, la relació entre Catalunya i Espanya ha estat més aviat de conflicte que de felicitat? D’estat de guerra, estat de setge, dictadura militar o pura guerra més que d’harmonia social i idílica relació política? En una posició visceral insòlita, i que dol de contemplar, exabruptes que semblen escrits per a fer el joc a la quinta columna, que aspira a perpetuar el silenci sobre la vengança espanyola en l’intent de destrucció de la identitat catalana en un procés que no té fi des de la guerra de Successió fins avui com han explicat l’enyorat Francesc Ferrer i tants d’altres.

 

A l’exili, doncs, per culpa de la intolerància política espanyola dominant, Miquel i Vergés desenvolupa la labor d’historiador amb intensitat, s’hi dedicà professionalment. Sobre aspectes de la cultura catalana s’ocupa d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) estudia Antoni Puigblanch. Figura de la Prerenaixensa, un talent sense profit inèdita. La presenta al premi de biografia de l’editorial Aedos que comportava l’edició i coincideix l’homònima d’Enric Jardí. Cap de les dues guanya però l’editorial, anys després, publica la de Jardí, segurament per treballar amb fonts in situ i ser més reeixida.

 

Col·laborà en revistes d’exili i en fou fundador de Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947) i col·laborà en altres com Pont Blau, La Nova Revsita, La Nostra Revista… Participà en les activitats dels exiliats catalans com els Jocs Florals en els que guanyà premis, així els de Mèxic de 1942 i 1957.

 

L’obra teatral i narrativa és poc coneguda i encara resta inèdita. S’han publicat dues novel·les Un deliri de mar (2005) per Angle que també ha editat Giratomb de vida (2007). Aquesta, molt interessant, té l’afegitó, breu, La revolució a Arenys, un dietari de la seva vida del moment, que interessa als historiadors. També la novel·la estricte té interès històric per a conèixer l’interior psicològic de l’exili.

 

La novel·la és sovint menystinguda pels historiadors tot i el seu valor ambiental. Quantes hom cita als manuals o estudis? No és ni coneguda ni reconeguda. Una novel·la important per la història K. L. Reich [Els catalans als camps d’extermini de Hitler] d’Amat Piniella, per exemple, és imprescindible per detallar la presència catalana a l’univers concentrionari. I complementa l’estricte i valuosa aportació historiogràfica de protagonistes amb memòries o historiadors, periodistes o escriptors, com Montserrat Roig, amb monografíes.

 

Miquel i Vergés enriquí la historiografia mexicana amb aportacions singulars de les que destaquem algunes de les principals que elaborà del qui a Mèxic en deien «escritor catalán cuyos títulos de hombres de letras viene acrditando durante su estancia en México una con una incansable laboriosidad». Remarquem així:

 

La independencia Mexicana y la Prensa Insurgente (1941), desconeguda recopilació, dedicada a Josep Carner, on aplega textos representatius de la lluita per la llibrtat de tots els diaris insurgents conservats on afirma «el periodismo insurgente es la primera manifestación el alma libre de la  Nueva España». Explica la història i significació dels periòdics i selecciona manifestos, editorials, articles, i de cada diari reprodueix una portada des del primer, El Despertador Americano del pare Hidalgo, fins el darrer, Diario político militar mejicano on apareix la frase «no ha dejado las armas de la mano hasta (…) obtener su completa independencia» i d’haver estat els primers que van «declarar anatema contra el mal gobierno y [que] pronunciaron la libertad del Imperio mejicano.»

 

Mina, el español frente a España (1945),  biografia del lluitador que tants èxits aconseguí per la independència mexicana i del que Miquel i Vergés penetra en la documentació per a fixar-se en les claus de qui fou lluitador, rebel, afusellat i admirat en un singular procés; El general Prim en España y en Mèxico (1949) encara avui d’obligada referència. La diplomacia española en México (1822-1823) (1956) on s’ocupa d’aquest periode amb aplecs documentals i tot el recull de dades que va poder recollir i labor en la que excel·lí des del Colegio de México. Finalment, Diccionario de insurgentes (1969) ecull de dos milers de noms singulars dels lluitadors per la independència d’aquest país.