Arxiu de la categoria ‘Història contemporània’

Carles Rahola: arxiver i historiador

dimarts, 28/05/2013

 

Carles Rahola. Arxiver, historiador, erudit

 

 

La personalitat del gironí il·lustre s’ha fixat en uns trets concrets: l’estudi de la ciutat de Girona i el treball arxivístic, amagat i silenciós i, tanmateix, ben eficaç. Per a definir-lo el vàrem retolar fa anys, en un article que li dedicarem a Debat Juvenil, “d’impecable en el vestit i el tracte” i , efectivament, ho era.

 

Carles Rahola, doncs, arxiver, historiador, assagista, periodista, home de lletres, gironí, gaudí d’una alta consideració ciutadana social i fou molt estimat en vida. Nasqué a Cadaqués el 1881 d’una nissaga que fins avui té presència en els papers públics i que es caracteritza per un catalanisme de soca rel. No pogué estudiar per dificultats econòmiques familiars, cap carrera universitària, treballà a la impremta del seu pare i guanyà unes oposicions a la Diputació de Girona. S’implicà des dels anys vint en el conreu històric de la seva ciutat i tota la vida seguí en aquestes labors.

 

Publicà a diverses tribunes especialment a El Autonomista, –el diari dels Rahola que es convertí en L’Autonomista el 1933– que alternà amb la investigació i divulgació històrica com ara Vides heroiques (1932) glosses de republicans gironins del segle XIX i Breviari de ciutadania que com a assaig ha estat una de les obres més singulars del segle XX. Destaquem, d’una molt extensa producció de trenta llibres, les següents obres: La joventut de Catalunya davant Europa (1911), La dominació napoleònica de Girona (1922), Girona (1925), L’Empordà a la “Crònica” d’En Ramon Muntaner (1925), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Els jueus a Catalunya (1929), Amadeu de Savoia a Girona (1935), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938). Veiem com hi destaca la història de la seva ciutat amarada d’una visió crítica molt dura de fons i elaborada amb la ponderació de l’elegància d’unes bones formes.

 

Els gironins, que serven amb amor la seva memòria, han publicat diverses obres per a conèixer millor la seva obra. Han publicat l’epistolari, els papers de guerra i de presó, convoquen anualment els premis de periodisme i d’assaig, i biografies.

L’escultura a Girona deixa testimoni d’aquest amor. Han organitzat exposicions, números monogràfics de revistes com les sempre interessants Presència i l’extraordinària Revista de Girona, una mostra serien els llibres de Lluís M. de Puig, Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, pel seu to alhora erudit i expositiu francament recomanables.

 

Han lluitat contra l’oblit i el silenci forçat que imposava la Dictadura amb la prohibició, la transició amb la norma no escrita del silenci públic i ara la democràcia amb l’oblit. Una labor de donar a conèixer qui ha estimat la ciutat, la comarca, la història. L’obra de Rahola compromesa amb la seva ciutat, país i ideari, sigui amb llibres o amb articles de recerca o de divulgació, feta des del més profund sentit democràtic, catalanista i liberal esdevé imprescindible per conèixer la ciutat.. I els llibres com el de Rosa M. Oliveras i Lídia  Traveria: Contra l’invasor. Recull d’articles a l’Autonomista (1900-1938) (2007) són palès testimoniatge d’aquest compromís vital expressat en el periodisme al costat de l’assaig i la història.

 

Decidí de no marxar a l’exili el 1939, pensava que res li havia de succeir. Acollí als seus amics escriptors que fugien dels franquistes, i arribaven de Barcelona en aquella nit tràgica de diàspora, en el seu pis de la Girona estimada. Aquests amics li deien que marxés i tant pregaren que ho feu però tanmateix a la Jonquera va decidir de tornar a la seva Girona. Què li havia de passar a un investigador, a un erudit reclòs que només escrivia? Era simplement republicà i catalanista com la majoria de la població del moment.

 

Suaument, sense estridències, havia escrit contra la pena de mort i, durant la guerra, uns pocs articles com ara un que fou inclòs al sumari del consell de guerra que era el dedicat als bombardeigs franquistes. El gruix de l’obra és d’història llunyana i defugint el combat periodístic conjuntural. Va creure que no li passaria res. S’errà i un calfred va recórrer l’exili català: «En Rahola també? Com pot ser, fins i tot en Rahola. Afusellen a tothom».

 

Aquella imatge d’home seriós i afable, de bigoti original i ple de bonhomia, havia de ser la vergonya constant i els botxins que odiaven liberalitat, catalanitat i intel·ligència i treball al servei dels  conceptes anteriors el volgueren destruir, no pogueren: avui la seva figura ressorgeix ufana mentre ningú no recorda els noms dels militars que ordenaren la venjança i el seu assassinat: quan un «delicte» (oposar-se per escrit que bombardegin la teva ciutat) mereix l’afusellament. En democràcia cal posar els fets al seu lloc i com gotes d’aigua cauen els records gironins positius per Rahola mentre la reprovació és el càstig del militar botxí. Girona el recorda amb amor premis, carrers i sovint l’obra.

 

 El 1933 aparegué a Girona per les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya Breviari de Ciutadania. Obra única i de molt interès que ràpidament fou de difícil accés. La Diputació de Girona la reedità el 1984 i torna a ser exhaurida. Ara fa companyia a la bona biografia de Lluís M. de Puig i l’epistolari de Josep Clara i N. J. Aragó. Aquests títols haurien de ser el complement o la introducció de la lectura del llibre que ens ocupa avui. En obrir aquesta obra llegim: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (…). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.»

 

Una de les darreres aportacions és Girona i Napoleó, (2007) amb recerca, edició i pròleg del malaurat Lluís M. de Puig, aplega un esplèndid recull de textos sobre esdeveniments, protagonistes i, és clar, Napoleó. El curador escriu a la introducció parlant de Rahola, «Sobretot historiadors», una molt bona síntesi on se’l valora des de l’avui: «El que Rahola ens va deixar de més important de la seva obra són els seus estudis i assaigs de caràcter històric. És cert que en un primer temps intentà excel·lir en l’assaig i el pensament, escrivint una sèrie d’obres i articles de caire filosòfic, però els anà deixant a favor de l’assaig biogràfic o del tractament de temes històrics que normalment publicava en forma d’articles en el periòdic familiar o en altres publicacions, en conferències que donava sovint i que en molts casos s’acabaven convertint en llibres, en volumets que contenien poc més que la conferència pronunciada, altres amb el tema un xic més desenvolupat. Encara que tocà diverses matèries, del que va escriure són al capdavall els estudis d’arrel històrica els que tenen més profunditat i durada. Sobretot si considerem que  La ciutat de Girona, Vides heroiques, Vides modèliques i Els jueus a Catalunya són assaigs carregats d’història. Llevat del Breviari de ciutadania, tota la resta de l’obra raholiana que aguanta el pas del temps és matèria històrica.»

 

 

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres

dilluns, 18/03/2013

Obra

Rovira (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) ha estat definit com el periodista polític més important del segle XX. Segurament, potser “Gaziel” li faria ombra però si diem el periodista progressista del segle XX l’afirmació anterior és ben vàlida. Rovira i Virgili, amb un centenar de llibres i quinze mil articles polítics publicats, apareix com la dimensió plena del compromís de la ploma combativa amb la terra i la llibertat reivindicades. Totes les tribunes li foren obertes, àdhuc la conservadora La Veu de Catalunya, amb articles de política internacional.

 

Les nombroses revistes on col·laborà, els diaris on participà, o que arribà a fundar, com La Nau, són l’estol d’una premsa que s’inicia amb El Poble Català en començar el segle XX que s’incrementen quan guanyà el concurs de redacció que li permet entrar en aquesta tribuna avançada. La seva trajectòria es clourà a l’exili, en la revista homònima al diari anteriorment citat: efectivament, la parisenca El Poble Català, una més de les revistes dels catalanistes exiliats. La darrera d’exili on Rovira hi col·labora fou Germanor a Santiago de Xile.

Mirar la nòmina de les capçaleres on col·laborà és mirar la història de la premsa catalana de començaments del XX fins que els centralistes espanyols hi posen fi el 1939 i només restà la clandestinitat, la lluita o l’exili, la distància. Sortosament l’acció editorial privada ha pogut recuperar alguna de la seva obra, amb persones com A. Bladé i Desumvila, Mercè Morales, Jaume Sobrequés, Josep M. Roig Rosich, Maria Capdevila, Xavier Ferré Trill… que han recopilat escrits i cartes, l’han estudiat i han fet de pont per què el seu llegat fos conegut.

Rovira i Virgili és, sens dubte, l’historiador de major impacto en la població catalana de l’agitat primer terç del segle XX. El seu domini de la llengua i les capacitats expositives el convertiren en popular escriptor, prestigiós periodista, notable polític i rellevant historiador. De la Tarragona nadiua arrelà a Barcelona on desenvolupà una extensa obra com a escriptor polític, estudiós de les nacionalitats i el dret federal, esdevingué comentarista de la guerra mundial i de la guerra civil espanyola, historiador sobre el seu país i, molt especialment, analista reputat de la conjuntura catalana present. Autor d’Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) com a gran primera obra celebrada i popular

Destacà en l’article d’opinió d’actualitat i en la divulgació dels món medieval català que també va projectar amb l’article i el treball d’alta divulgació. S’especialitza en l’estudi i divulgació de les minories- les cròniques sobre els afers polítics crítics relacionats amb la catalanitat social i cultural i, majoritàriament sobre la causa àmplia de la catalanitat i els drets socials. Defensà aferrissadament els drets populars i entre ells el de la llengua, identitat i nació catalana dels que fou activista constant.

 

Col·laborà, ultra El Poble Català, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat i a quasi totes les revistes d’esquerres i catalanistes de Barcelona i comarques o l’exili en un ventall extensíssim que abasta, pràcticament, tota la premsa en català de caràcter nacionalista o avançat. A través del periodisme activà el republicanisme i el federalisme com a eixos del seu pensament, des del catalanisme i l’obrerisme com a substrat indestructible. La seva obra periodística ha estat antologada, però no recopilada integrament, i que podem veure a la reeixida bibliografia recent de la Diputació de Tarragona. Destaquem, d’una molt extensa relació, Quinze articles (1938) i 49 articles (1970)

Publicà prosa literària, divulgació i, especialment, sobre la història de Catalunya, des dels inicials Episodis a la Biblioteca d’El Poble Català (1909) fins la monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934) esplèndid fris del període, i multitud de treballs diversos tant de recerca com de publicistica. Suggerents són les semblances de personatges –Els polítics catalans (1929), Francesc Cambó (1929), Valentí Almirall (1936), Prat de  la Riba (1969), … així com els estudis alhora polítics i històrics Catalunya i la República (1931), La constitució interior de Catalunya (1932) excel·lint en la història del fet nacional català i l’estudi del passat col·lectiu amb la mirada posada també en l’estudi de les nacionalitats diverses d’Europa. Destaquem La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915) i El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917).

Remarquem també la persistent divulgació per a joves de la que n’és exemple la Història de Catalunya (1933) sovint reeditada. Políticament fou líder de les esquerres catalanistes, fundador d’Acció Catalana Republicana i una de les veus d’ERC, a la que s’afilia el 1932, de la fou que fou diputat al Parlament de Catalunya.

La seva obra historiogràfica palesa un coneixement profund que exposa amb nitidesa i rigor amb la síntesi d’una exposició caracteritzada per la voluntat de «mostrar la vida d’un poble mogut per una ànima nacional» com cita J. Sobrequés.

Voluntat identitària i profunda motivació patriòtica del seu treball, tant el periodístic com l’historiogràfic. Escriu: «Es veritat que –sense renunciar als termes generals, universals- m’he ocupat preferentment dels temes catalans. M’he limitat jo mateix, ja ho sé. Però sempre he pensat que Europa i el món tenen prou escriptors per a sostenir i tractar els temes europeus i mundials i es poden ben passar de mi, mentre que Catalunya necessita tots els catalans per a la feina nacional, que no farà ningú si no la fem nosaltres. La meva passió per la pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica que no es mereix, ha estat i és el flam de la meva vida. No me’n penedeixo, ans me n’enorgulleixo.” (Carta a Amadeu Hurtado, 2 de setembre de 1949)

Semblança

L’activitat pública de Rovira i Virgili, amb una gran capacitat d’irradiació arreu, i el valor de la seva obra historiogràfica i periodística, el configura com un dels intel·lectuals més representatius del seu temps. Fou, sens dubte, el periodista més influent de l’esquerra en la primera meitat del segle XX.

Com a historiador aconseguí una molt alta irradiació amb articles i llibres i, especialment, per la capacitat argumentativa i pedagògica presentada en un estil clar i llampant. Prosa contundent i rigorosa, clara i viva, sempre al servei de l’apostolat polític d’un ideari progressista presentat des d’una honestedat intel·lectual insubornable als seus principis.

La seva projecció ha estat complexa. Després d’un silenci forçat pel franquisme censurador i afegim una certa voluntat d’oblit des de la complicitat de l’esquerra papanata que el batejava com romàntic o sigui «prescindible». A la facultat de Lletres de la UAB els anys setanta pràcticament ningú no parlava als alumnes d’ell mentre ens omplien el sarró de llistes infinites de marxistes. El descobrirem gràcies a les llibreries i, és clar, un llibre en porta un altre.

Ara se’l revaloritza, -la universitat tarragonina ha adoptat el seu nom, i esperem que no treguin- i cada cop es més llegit mentre es reediten les seves obres i se l’estudia. Jaume Sobrequés ens palesa la vigència que té la seva obra que caldria reeditar, especialment la periodística tant representativa, des de les Notes obreres (1986) fins Catalunya i Espanya (1988), materials editats per la diafanitat i contundència del seu pensament i que són ben vives.

Si haguéssim de citar un treball de simbiosi entre historiador i periodista ens quedaríem amb La guerra que han provocat: selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola en edició a cura de Josep M. Roig Rosich (1998) que és, sens dubte, una de les millors recopilacions periodístiques per entendre la guerra civil des de la perspectiva catalana. També, tot i la dimensió conjuntural, un esplèndid treball: la crònica de la retirada Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicada inicialment per la revista Catalunya a Buenos Aires (1940), i en diverses reedicions fins la darrera de X. Ferré Trill (1999).

Ha esdevingut el reportatge per excel·lència de la diàspora. L’obra la posem de lectura als nostres joves estudiants de periodisme i la segueixen amb gran interès, ens consta. Palesa la duresa encara avui ignota del que fou el franquisme, de l’odi a la catalanitat. A l’exili Rovira seguí com a punt de referència i ens deixà amb aquest treball el millor reportatge que esdevé lectura àgil i viva, dura i precisa, amb factura de reportatge periodístic, sobre el camí sense retorn, sobre el camí de Barcelona a Perpinyà i mar enllà. Malgrat l’agre crítica que li fa Cambó a les seves Meditacions, aquest text és el testimoni més colpidor la retirada.

Tot i l’edat i les penúries a l’exili Rovira conserva la mateixa il·lusió que el noi que anà de Tarragona a Barcelona i encetà la feina de periodista polític en guanyar el concurs d’articles d’El Poble Català. M. Morales i J. Sobrequés han aplegat Sobre història de Catalunya (2012), els seus escrits apareguts a l’exili. Malgrat el que s’ha publicat encara hi ha molt Rovira per descobrir.

Encarna el compromís de l’escriptor, de l’historiador, de l’assagista, del periodista, amb una ideologia, la seva no té esberla o fissura: republicanisme, federalisme, catalanisme, progressisme. Quatre conceptes, com les quatre fletxes o sagetes d’una campanya que portà la il·lusió a la joventut quan el 1931 es lluità per un món millor: amb amnistia pels empresonats, justícia social pels assalariats, llibertat per Catalunya i organització federal per tot Espanya en una organització de respecte i sense corrupcions.

Programa que defensà al llarg d’una vida intel·lectual activa i constant. Les il·lusions de tenir dret, com a nació, i això és, per ell, el nacionalisme, a tenir les darreres decisions i a organitzar lliurement la vida col·lectiva. El somni es saldà amb la derrota militar el 1939. Tanmateix un historiador compromès i vigent en molts temes com per exemple el valor de l’Estatut o el respecte a la llengua que és magnífic mirall de la seva època.

Ferran Soldevila, fe en Catalunya

dissabte, 16/03/2013

L’obra de Soldevila (Barcelona, 1894-1971) és encara avui molt important. Les diverses i recents valoracions ultrapassen el cercle dels especialistes per a fixar-se en un dels homes-nervi que ha contribuït a lligar generacions tot vetllant per què el fil històric no es trenqués com pretenia el franquisme. Fou un dels historiadors que mantingué la “Fe en Catalunya”, títol també d’un famós article seu de resistència, en moments difícils que tot s’ensorrava.

A les portes dels anys quaranta quan eren legió els catalans silenciats, o que feien callar, i els de l’exili, com ell mateix, no podien fer arribar al seu poble la seva veu.   Contribuir a treure la seva aportació de l’oblit, al record de la seva presència, d’una actuació que esdevingué gairebé símbol de la resistència ha estat una meritòria feina de la transició ençà. Fou, per la seva catalanitat, silenciat pel poder franquista i posteriorment, per les esquerres més oficialistes, també menystingut. Soldevila, home de molts registres però d’un sol nexe:  catalanitat en la visió nacional de la història de Catalunya i afany de rigor en el treball, amb passió i com Tàcit: «Sine ira et studio».

Recordo els comentaris a l’aula d’un professor de la primera UAB a finals dels seixanta, que el qualificava d’historiador romàntic, igual que a Rovira i Virgili, com si fos un «poeta foll», un autor d’obra menor, d’obra desigual o, cosa pitjor, d’un autodidacta del qual no et pots refiar. És clar que a la nostra tendra edat d’estudiants si ens ho deien ens ho crèiem malgrat que Pierre Vilar hagués escrit dos anys abans, el 1966 a Serra d’Or, que era «l’home que assumeix ensems diverses tradicions: (…) la tradició romàntica de les grans reconstruc¬cions nacionals a la manera de Michelet, la tradició clàssica d’una escriptura sòbria i perfecta.» I continua, no s’ho perdin: «Sovint he somrigut d’aquells qui creuen poder reprotxar a un Ferran Soldevila la seva recerca apassionada del “fet diferencial” que assenyala l’originalitat catalana a través de les edats. Si no hi hagués hagut “fet diferencial”, no hi hauria hagut “fet català”. I d’aquest “fet català”, la passió mateixa de Soldevila n’és un testimoniatge. Hom pot estar d’acord o no amb ell sobre aquesta o aquella tria. Hom pot no pot estar en desacord sobre el principi dels seu mètode.»

Als setze anys no llegíem el mensual monàstic, el “descobrirem” més tard i, és clar, no replicàvem als professors, almenys si no estàvem segurs del que coneixiem. Tanmateix un altre professor ens parlava de la sèrie de biografies catalanes en que hi figura un volum seu, un altre ens recomanava la Nadala de la fundació Carulla del 1969, dedicada a la seva obra, un altre els “Episodis de la història” amb que enceta aquesta singular i extraordinària col•lecció a tot Europa d’alta divulgació, alhora recerca i projecció. S’anava descobrint la seva aportació que enlluernava pel to pedagògic. Avui a les biblioteques de l’UAB hi ha tota la seva producció, extensa, rigorosa i exemplar.   Ara en podem parlar lliurement i cal felicitar nos-en.

Apareixeren dossiers monogràfics, se’n fan tesis i recerques –Enric Pujol, Rosa Montoriol…- i contemplem  tota aquesta amplitud temàtica. Als llocs on intervingué se’l recordà i es pot fer l’any Soldevila com es feu el Verdaguer o ara l’Espriu. Pel valor real i simbòlic. L’IEC, l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, d’on fou arxiver, la mateixa Generalitat… reconegixen el valor de català il•lustre i es reedita tot i el fangar de la indústria cultural amb polítiques públiques de pujades d’impostos que sembla vulguin destruir.

Al costat d’aquests homenatges caldria que aparegués la reedició de les seves memòries Al llarg de la meva vida (1970) como s’ha fet amb altres treballs seus de difícil accés i poc coneguts com Hores angleses (1947) que ajuden a entendre l’home, el seu pensament.   Medievalista rigorós, escriptor fi i precís, amb l’elegància típica dels anys trenta, del qui la tenia, que eren molts. Soldevila, amb una extensa obra publicada, exercí un mestratge que arriba en el centenari del naixement el 1994. El detonant per una lenta i constant recuperació. Aspirava a un país normal i per aquesta raó volia, com diu Quim Torra, (Avui, 3-IV-2011) una història nomal. La seva obra és múltiple temàticament, abasta des de la monografia d’alta divulgació sobre Les dones en la nostra història (1963) o Els catalans i l’esperit bel•licós (1966) fins els treballs d’alta cultura com Pere el Gran (1952) o Els primers temps de Jaume I (1968) passant per obres del present, a la que són tan reacis els historiadors: Història de la proclamació de la República a Catalunya, (1977). Soldevila ha estat un historiador que ha arribat al poble. Les diverses edicions de la seva Història de Catalunya editades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o per l’editorial Alpha (1963) i el resum de Selecta (1968) o la Síntesi d’història de Catalunya de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1995)… han estat un notable èxit editorial i que ha contribuït a fixar la identitat en temps de conflicte de suplantació de la catalanitat per l’espanyolitat.

No és estrany, doncs, que quan es plantejà l’ edició d’una breu història pàtria (Resum d’Història dels Països Catalans, 1974) d’alta tirada , arran el cinquè centenari de la impressió del primer llibre en català, hom triés la seva versió i Miquel Coll i Alentorn expliqués a la «Motivació inicial» el per què de l’edició sense necessitat de justificar o explicar el per què de la tria de l’autor. No hi havia, aleshores, ningú com Soldevila per aquesta labor de divulgar planerament la història de Catalunya: «informació indispensable per a saber qui hem estat i com hem arribat a ésser qui som».

Aquest objectiu el va menar a escriure manuals d’història de Catalunya, obres d’assaig amè, articles de to cultural en diaris i revistes com Història de Catalunya il•lustrada (1967) i, fins i tot, a una singular obra: Què cal saber de Catalunya (1968) que és una introducció  ideal per a la visió del ric món de la catalanitat.   El Soldevila historiador fou ben notable, treballador infatigable, amb un sentit directe d’escriptura sempre pensant en el lector. D’ací l’estil que per la catalanitat militant li congrià amics i enemics.

Conreà tres aspectes del treball històric amb igual encert: la recerca a través de publicacions ben suggerents, la divulgació amena i rigorosa i la docència amb l’accepta¬ció amical dels alumnes fins que el resultat de la guerra li talla totes tres ales.   S’exilià per coherència i honestedat personal. Com historiador la seva bibliografia és extensa i notable.

Com a nacionalista la seva contribució fou valuosa: IEC, Escola de Bibliotecàries, Estudis Universitaris Catalans, la  universitat catalana, La Publicitat, Revista de Catalunya... foren moltes les tribunes i iniciatives que comptaren amb la seva constant i laboriosa aportació. Segurament caldria rellegir se la seva obra amb uns ulls nous i aleshores una altra afirmació de Vilar afirmant que la voluminosa Historia de España (1954) marcarà la historiografia de la península pot prendre un valor de referent en el que fa igualment a la història de Catalunya.

Si poguessin aparèixer la reedició de les memòries, dels articles de La Publicitat (1920 1938) faríem honor a la frase amb que Josep Fontana i Lluís Duran en cloure la introducció de Per conèixer Ferran Soldevila: «Soldevila [és] no solament un dels nostres historiadors més importants, sinó un gran escriptor, capaç d’interessar-nos i de transmetre’ns la seva passió per aquest país, els seus homes i els seus fets».

Aquests dies que el portal ARCA ha entrat el diari La Publicitat al seu web, bona iniciativa i podrem així fàcilment llegir i assaborir el periodista fi i sagaç com també ho fou a Journal de Genève, Revista de Catalunya, a l’historiador que també era present als diaris i n’estava content, com va dir a Porcel en famosa entrevista (Serra d’Or, setembre 1967) on aquest homenot del noucentisme com l’etiquetava encertadament Eva Serra, passava balanç a una vida de treball i servei.

Josep Termes: L’obstinació en la fidelitat als conceptes populars

divendres, 1/03/2013

 

Josep Termes i Ardevol ( Barcelona, 1936-2011) ha estat un dels especialistes més rellevants en la història dels moviments socials i fonamentalment de l’obrerisme i les seves relacions amb el catalanisme. La seva obra és de considerable extensió i caracteritzada per una visió específica molt ben trabada en el conjunt general abasta la monografia –Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (Afers, 2005)- i la síntesi d’alta divulgació. De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939) (Edicions 62, 1987). Es caracteritza per una narrativa molt enriquidora que recull testimonis i documents arxivistics diversos i innovadors, de l’auca popular al discurs institucional, bibliografia del moment, de la que fou un gran conèixedor, amb el mètode convencional del treball enriquit per la perspicàcia d’una anàlisi molt crítica.

Cal fer constar la seva vinculació al món social, de les biblioteques i ateneus als mitjans de comunicació des d’una posició acadèmica de mestratge i recerca finalitzant una sòlida trajectòria d’investigació i recerca com a catedràtic emèrit a la UB, rera el seu pas per la UAB i la UPF. Destaca especialment la seva aportació sobre el moviment anarquista espanyol i català esent el seu treball Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional 1874-1881 (Ariel, 1972) considerat de referència per l’agudesa de l’anàlisi, quantitat de dades noves i conjunt de l’aportació. Una obra molt variada i que ha estat aplegada en volums com Històries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000) per la seva vàlua. Abraça així una projecció acadèmica convencional i una difusió a un públic general per la seva tipologia especial. El món del treball, rural i urbà, ideològic i les seves vinculacions culturals i polítiques, ha estat el predilecte en la seva recerca feta des d’una posició honesta i valenta com expressa ell mateix:

«He procurat investigar, fugint de l’economisme, tan dominat aleshores- [anys setanta] i mostrant-me crític amb el determinisme (difós pertot arreu): he intentat bastir una interpretació de la nostra història en clau popular i nacional. De com, en un marc territorial nacional, el moviment de les seves classes populars articula un seguit de projectes socials, polítics i culturals alternatius, i de plena nacionalització de Catalunya.»

Aquest comentari, a l’inici de la seva Història de combat el 2007, lliga amb un dels primers treballs sobre el federalisme durant el Sexenni aparegut a Recerques (1972) i traduït a Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (Anagrama, 1976). La trajectòria lineal, constant en la temàtica, i amb una dimensió de rigor i passió és molt vàlida avui havent convertit a Termes en l’historiador de referència en el camp de la història social camp fent-lo esdevenir un dels més destacats d’aquest àmbit. De La catalanitat obrera (Afers, 2007) manllevem els mots finals:

«I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d’una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida.»

Treballà, escriu Termes, al llarg de quaranta anys en aquest llibre per enfilar-se des dels anarquistes al Partit Comunista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Català Proletari, per esbrinar les arrels i les vinculacions entre els grans temes, seus, obrerisme i catalanisme.
Semblança

Vàrem conèixer Josep Termes quan, de jove, estudiant d’història a la UAB, ell era, i ens fou, professor, millor dit mestre. Era l’hivern del 1970. Teníem vint anys i ell en feia dos que era professor lector i set que s’havia llicenciat. Havia estat apartat de la universitat el 1966 arran l’expulsió col•lectiva del PSUC. Va venir amb ganes, amb empenta, se li notava la passió de transmetre, de compartir. Sempre recordarem, en començar la classe, com situava el maletí curull de llibres, que posava a la taula. Ho feia amb delit, i explicant per exemple el moviment obrer el segle XIX, els anava desgranant, un per un. Era la classe ideal. Era història viva, paraula aleshores de moda. Ens feia venir ganes de llegir-los perquè ens contestarien els perquès. En acabar la classe, molts ens acostàvem, els miràvem de prop, els tocàvem, erem, -quins temps!-, només vint o vint-i-cinc alumnes, la segona generació de la UAB, i es podia fer. La seva paraula provocava, excitava. Parlava d’Anselmo Lorenzo, Josep Llunas, Rossend Arús, Joan Barceló… com si els hagués conegut, com si fos ahir.

Llegim els monogràfics que li dediquen les revistes d’història acadèmiques Cercles i Indice Histórico Español, dues publicacions de la UB, dirigides per Jordi Cassassas i Antoni Segura, respectivament. Hi veiem la ingent obra feta. Malgrat el to disciplent, la bonhomia del seu geni, un humor a voltes àcid sempre irònic, realista, on hi destacava un to humà, el detall, l’anècdota, sempre meticulós, d’altra banda i precís i constant en l’afirmació. En aquestes revistes que recomanem s’hi presenta la bibliografia in extenso, una sòlida obra, compromesa i de referència.

Treballador malgrat la pose. Gairebé quaranta tesi dirigides, innumerables tribunals de lectura de tesi doctorals, entre els quals la nostra, sobre el Diari Català. Una molt extensa i valuosa relació de monografies, capítols, articles… i també, molt important en ell, la projecció social, la vinculació social de la història a través d’entrevistes, intervencions en programes de ràdio, a Catalunya Ràdio, o televisió a TV3, en actes, conferències… El recordem, especialment, per la vivor i sinceritat de les seves opinions, tan assenyades i tant a contracorrent, en moments de servitud informativa, tant que costaren la vida d’un programa radiofònic que seguiem amb ganes i que encara recordem. En síntesi, un historiador obert i amb sensibilitat pel carrer i la fàbrica, pel camp i pel tros.

La seva veu ressonà molt emotiva a l’entrevista pública on va desgranar la seva vida d’historiador. Era el 8 de maig de 2007 a la Pedrera. L’escoltem mentalment tot remirant la recopilació dels seus escrits esparsos en una suggestiva Història de combat (Afers, 2007), notable aportació de 400 pàgines sobre aspectes historiogràfics de la seva especialitat. Hi recull notes diverses, pinzellades d’opinió en diaris i revistes, parlaments i discursos que també ens acosten al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Guardó ben merescut per la qualitat de la seva obra i la trajectòria de fidelitat a uns principis. Coherència en continguts, rigor en mètode i un estil on desgranava la humanitat d’unes arrels comarcals i treballadores que, com tants que tenim els mateixos orígens, si ens acostaven ahir a la taula del mestre, avui ho fem als llibres que ens l’apropen.