Arxiu de la categoria ‘Història contemporània’

Josep M. Poblet, la història com a divulgació

dilluns, 2/12/2013

Josep
M. Poblet, la història com a divulgació

Escriptor
(Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) que mantingué una molt alta vinculació amb
la història des d’una vinculació divulgativa elaborada tanmateix sense una base
acadèmica, atesa la seva formació autodidacta que suplí amb una gran facilitat
narrativa. El gruix de la seva obra és biogràfica, un gènere al qual la
historiografia catalana no ha fet massa atenció tot i que  darrerament disposem d’excel·lents treballs.

L’obra
de Poblet entraria a cavall de la producció literària i la divulgació històrica
i comprèn un conjunt molt gruix i bigarrat que abasta des de les Memòries d’un rodamón (1976) fins als
llibres de viatges com De Barcelona a
l’Havana… passant per Darnius
(1942), Terres
d’Amèrica
(1944), Tres mesos i un dia
a Nova York
(1947), Estats Units
(1956), Pobles d’Amèrica (1957), Àfrica i Amèrica (1970) que tenen un bon
interès per acostar-se als trets més remarcables d’altres indrets siguin la
capital d’Occident o de la Conca de Barberà. Del seu Montblanc nadiu passà a
Barcelona des d’on feu un periple arreu que el porta per Cuba, Mèxic, Estats
Units tot visitant França, Madrid, etc.

 

De
tornada s’implicà en política afiliant-se a ERC des de la seva fundació
participant sempre fidelment. De tornada a Montblanc fou delegat de Nostra Parla i fundà la Joventut
Nacionalista. Durant la guerra civil participà al Tribunal de Cassació de Barcelona,
presidit per Josep Andreu i Abelló, també montblanquí i anà a l’exili on col·laborà
intensament en les revistes i editorials de Mèxic i França en la dècada que hi
residí.

 

Durant l’exili a
Mèxic s’implicà en l’Orfeó Català i la seva revista. Publicà la novel·la Retorn (1942) sobre un tema recorrent
d’aquest món.  Retornà a Barcelona el
1948 i participà en activitats teatrals, editant tres obres i escrivint-ne
diverses de ls quals una quinzena les arribà estrenar tot i que han romàs
inèdites. El teatre li interessà molt i com havia fet abans de la guerra s’hi
vinculà des del 1923 fins el 1967 que són les dates extrems que hem vist
d’estrenes de les seves obres.

 

El gruix de la seva
activitat, tanmateix, fou la col·laboració en les diverses publicacions que
anaven apareixent i escrivint, molt i molt, sobre diversos autors. De caràcter
jovial i bonhomiós fou sempre un participant de les activitats culturals de la
represa. Durant la transició torna a la política i fou diputat per ERC presidint,
per raons d’edat, el 1980, el Parlament català to i que la seva principal
activitat pública era l’escriptura de biografies.

 

La producció de
Josep M. Poblet vinculada a la història, a més dels seus llibres de memòries i
els estudis sobre la seva comarca, La
Conca de Barberà
(1961), Montblanc
(1971) o Aquell Montblanc (1975) són
les semblances biogràfiques, molt desiguals i elaborades amb una meteodologia
molt similar d’aproximar-se al personatge a través de les opinions d’altri i
amb la pròpia obra.

També conreà
l’estudi històric, de temàtica ben diversa i amb un to igualment descriptiu.
D’aquests remarquem Les arrels del teatre
català
(1965), Els precursors de la
Renaixença
(1968), Catalunya 1833-1913.
Una panoràmica amb el teatre i els Jocs Florals
(1969), El moviment autonomista a Catalunya dels
anys 1918-1919
(1970), Aquell any
1917…
(1971), Història bàsica del
catalanisme
(1975), Els darrers temps
de la Generalitat i la República
(1978), Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936 (1976)…
que conformen una obra de projecció, de divulgació típica de la seva
personalitat: acumulació de materials i que si bé, en algun cas, són fruit d’investigació,
no segueixen normalment les habituals pautes dels treballs de recerca que ens
acosten a una temàtica amb la consulta màxima de bibliografia i de fonts
arxivístiques especialment construint un treball que aspira a ser una
monografia de recerca plena. No és el cas de Poblet el gran mèrit del qual és
l’aproximació a una temàtica, la divulgació, tanmateix en temps difícils i sempre
amb la voluntat d’acostar-se a episodis i personatges importants i desconeguts
dels quals vol elaborar un treball que ens permeti de fixar la mirada de prop.
Aquest, sens dubte, és el gran mèrit de l’obra de Poblet.

Més
interès tenen algunes de la seva vintena de biografies. S’ocupà d’Enric Borràs (1963),
Aribau (1963), Joan Capri (1964), Frederic Soler “Pitarra” (1967), Guimerà
(1967), Prim (1975) Jaume Carner (1977), Clavé (1973), Gaudí (1973), Rusiñol
(1966), Rafael Tasis (1967), Jaume Aiguader (1977), Marcel·lí Domingo (1978),Robrenyo
(1980)…

 

Les de Pitarra, Tasis i Aiguader són, sens dubte, al nostre parer, les
més rellevants per les aportacions que en fan tot i què és clar quan apareixen
tesis doctorals la feina feta resta en un pla discret. Notable impacte van
tenir la biografia de Prim, presentada per J. Faulí el 1975 a la Sala Claret i
editada, com bona part de la seva obra per Pòrtic i que fou la primera obra en
català sobre el reusenc militar biografiat també, a fons, per Pere Anguera.

Aportació d’un nom
desconegut és la d’Antoni Gusart, un
pioner de l’oberisme
(1971), Una altra biografia important fou la de Companys
(1976) que seguia un treball anterior Els
quatre presidents
(1976) i que fou un èxit editorial rellevant en ser la
primera biografia comercial publicada a l’interior. Aquesta assolí un gran
impacte i és una síntesi de la bibliografia editada fins el moment aplegant
també, com en altres, uan vida en compendis breus, escrits sovint apressadament
però sempre amb un estil àgil que presenten la particularitat d’esdevenir el
primer punt de contacte del gran públic amb els dirigents, escriptors i
artistes d’una generació a la qual Poblet volgué projectar socialment i dedicà
pràcticament la seva vida al conreu de les biografies catalanes.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»

 

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

dijous, 10/10/2013

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant

 

La
personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a
Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a
col·laborar a la revista Signo. Periodista
dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a
diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to
crític, democràtic i popular.

 

Recordem com
el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama,
on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la
propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens
escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta,
a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I
vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres
iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

 

El seu
compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic
de  Periodistes que treballà per la
informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant
d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu,
o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i
la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb
la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

 

També s’implicà
en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la
porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils,
reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria
exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en
col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de
combat.

 

El 1975
protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la
publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés
denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat
per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de
periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de
juliol del 1975.

 

La presó: quatre morts,
vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria
ho explica amb detall amb
la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció
preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista
hi escriu:

 

«De la lliçó
de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat
des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

 

Aquesta
recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era
una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó
fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La
manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es
detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una
informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa
oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es
diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una
proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix
matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona de la digitalització dels Annals
del Periodisme Català
(10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que
no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels
lectors sinó de l’empresa editora.

 

L’obra d’Huertas
és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or,
Capçalera, L’Avenç…
– i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El
Periódico, Avui, La Vanguardia
… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s
la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina
d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web
www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas
on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

 

Va conrear la
docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i
l’ambigüitat
(1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs
de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un
lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la
voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social
i descripció d’espais en conflicte: El
Montjuïc del segle XX
(1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el
reportatge periodístic de to històric  i
la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs
Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració
(1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal»,
molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya:
del fogó de carbó a l’antena parabòlica
(1993).

 

Les seves memòries,
de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció
del periodista de denúncia, foren Cada
taula, un Vietnam,

un treball que
aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i
sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de
les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i
sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

 

«El 5 de juny
de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i
vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent.
Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir
una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la
plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat
aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la
informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va
sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article
carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les
col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva
dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va
tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser
endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

 

El món dels
sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi,
complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del
moviment obrer (1840-1975)
(1982) on mostra els esdeveniments més singulars
del moviment obrer català.

 

S’ocupà molt de
Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona:
memòria d’un segle
(2001), Barcelona
despareguda (2004)  editats en espanyol i
en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat
de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre
deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia
prohibida de Cesc
, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits
censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

 

Huertas
presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica,
biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la
violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures,
els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles.
Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem
exposat.

 

Tanmateix el
periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista
en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar
notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el
feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs
a Barcelona
, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament
i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

 

Interès
especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i
la transició
(1987) on s’ocupà d’Oriflama,
a la col·lecció Vaixells de Paper una
sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar
la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix
aquesta visió és a Les tres vides de
Destino
(1990) amb  Carles Geli.

Més
elaborada és l’aportació sobre Mirador,
la Catalunya impossible (2000) tot i
que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però
ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig,
semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al
gran setmanari dels anys trenta.

 

Altres obres
seves sobre la història del periodisme són: La
premsa de barris a Barcelona
(1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985)
(2005);

 

Una història de La Vanguardia
(2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de
directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i
treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que
aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que
fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint
material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada
d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a
viure millor a les persones.

Joan Mercader Riba, historiador de la Catalunya napoleònica

dilluns, 30/09/2013

Joan Mercader, l’historiador
de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader
i Riba, nat a Igualada el 1917 i finat a la mateixa capital de l’Anoia el 1989
fou un notable investigador sobre el segle XIX i XX especialment en relació al període
de la Catalunya napoleònica com així titula el seu treball més rellevant i sobre
el període de la Catalunya derrotada el 1714 i a la qual dedica també esforços ben
reeixits de recerca historiogràfica a la qual dedicà la vida. Sense hobbis,
deia, tot era recerca.

 

Pere Pascual
Domènec en l’article que li dedicà a L’Avenç
(1988) en comenta la  bibliografia,
extensa, de la que en feu una relació meticulosa J. Riba i Gabarró a l’Anuari Igualadí del 1986. Coneixem,
doncs, molt bé l’aportació de l’igualadí, discret i treballador, que fou
essencial per a conèixer aquest període del que esdevé avui encara  punt de referència imprescindible. Aquest és
el millor elogi que hom pot fer a l’obra d’un historiador quan aquesta roman
encara vigent, útil, malgrat els anys o dècades de la seva desaparició o de la
publicació dels treballs.

 

Mercader
conegué de jove l’obra de Ferran Soldevila, un oncle seu Joan Riba Faura,
industrial i de la Lliga, la hi feu conèixer i mentre estudiava a Igualada a
l’Ateneu Igualadí comença a publicar en publicacions locals com Ramell Igualadí (1930) que, ens diu Pere
Pascual Domènec al Diccionari
d’Historiografia catalana
que ell mateix va fundar. Estudià després a
l’institut d’ensenyament local i a l’Escola Normal de la Generalitat magisteri
que acabà durant la guerra. Cridat a l’exèrcit de República visqué als vint
anys la retirada i el retorn tancat al camp de concentració franquista
preceptiu, en aquest cas a Galícia. Pogué tornar a estudiar, filosofia i lletres
i assistí als cursos que organitzà Estudis Universitaris Catalans, amb el
mateix Soldevila, i altres professors com Jordi Rubió. S’implicà activament amb
l’IEC i amb la vida cultural de la seva Igualada natal.

 

La recerca
historiogràfica sobre el període napolèonic fou el tema de la seva primera
cerca així com de la tesi doctoral i acabada aquesta pot començar el 1948 una
carrera universitaria com a professor adjunt tot i que pogué vincular-se amb
Vicens Vives quan aquest s’incorpora com a catedràtic a la UB. En aquesta
participa en iniciatives com Indice
Històrico Español
, (IHE) fundat pel mateix Vicens o els Estudios de Historia Moderna. La seva
tesi Barcelona durante la ocupación
francesa (1808-1814)
(1949) rd fixa més enllà dels trets estrictament
polítics en els aspectes socials, econòmics, culturals i causa fort impacte.
Sedguí produint i així remarquem els articles especialitzats atès que sobre el
període citat publicà moltíssim com pot veure’s a la bibliografia seva. Als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
tenim dos articles, un dells sobre sant Narcís i les autoritats napolèoniques
publicat el 1948, i un segon del 1959 sobre expedients de crèdit o la desena de
treballs al Butlletí de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics
(BSCEH) de l’IEC amb la qual estigué molt vinculat i
dels que volem destacar el del 1953: «L’oficialitat del català sota la
dominació napoleònica» que vàrem llegir d’estudiant i recordem amb interès i
que recomanem ara que pot consultar-se ben fàcilment a www-raco.cat dins la
revista citada o bé als escrits esparsos que li ofrenà Igualada. Són
vint-i-dues pàgines sensacionals  que ens
mostren com el català fou usat per finalitats polítiques i traspuen la
sensibilitat d’acostar-se alhora al que avui en diuen la Catalunya real  és a dir veure el conjunt més enllà de les
èlits.

 

Remarquem la col·laboració
en obres col·lectives com Història de
Catalunya
, batejada com Biografies
catalanes,
de les quals assumí el volum desè dedicat a Els capitans generals. El segle XVIII al costat de Reglà,
Soldevila, Tarradell, Abadal, Santiago Sobrequés i el mateix Vicens que en
redactaren altres. D’aquesta obra, editada el 1957 i reeditada constantment,
posseïm la segona edició el 1980 i manté, l’estructura inicial, recordem, els
anys dels cinquanta en ple franquista on Mercader pot exposar, amb
distanciament, rigor i sense comentaris interpretatius, amb una suavitat formal
molt reeixida, els seus conceptes sempre matisats, sempre acurats.

 

Per exemple davant la suspensió de la
universitat de Barcelona per Felip V i l’allunyament de la mateixa a Cervera
escriu: «Cervera s’havia aferrat a l’absolutisme, que li havia donat vida i que
era la raó del seu ésser. Això explica que la Universitat de Cervera llguès la
seva sort, durant el primer terç del segle XIX, als vaivens de la política i
que a la fi (1937) acabés per sucumbir.» No pot explicar-se amb més finesa, en
temps de censura, sense trair la veritat històrica i el sentit de precissió, la
realitat que s’explica.

 

Aquest
treball, naturalment les aportacions dels darrers trenta anys sobre el XVIII
han estat impressionants, tingué una gran influència –fins i tot hi ha una
edició de quiosc promoguda pel diari El
Observador
– i encara manté en determinats aspectes vigència per l’alt
nivell de l’autor.

 

Molt vinculat
a Igualada el 1947 ajudà a crear el Centre d’Estudis Comarcals de gran
importància local així com el moviment de base de les trobades de recerca
històrica, geogràfica, cultural conegudes com Assembles d’Estudis
Intercomarcals impulsades també per Josep Iglésies, amb qui l’uni una gran
amistat, i que foren un notable impuls de la cultura local i comarcal. Esmentem
el llibre La ciutat d’Igualada
aparegut el 1953 i que palesa aquest lligam. S’hi vinculà tant en estudis
divulgatius i de síntesi com aquest o bé de recerca i rellevants com Evolució social i econòmica d’una familia
catalana de l’antic règim: els Padró d’Igualada (1642-1862)
(1976) extens i
important, premiat amb el Cristòfor Despuig.

 

Guanya una
plaça el 1954 al CSIC a Madrid on anà a residir, era interí a la universitat i
tam bé pel clima que li anava millor per la seva salud. Hi visqué fins la seva
jubilació el 1984 tot i que mai perdé el contacte, diu que hi havia dies que
escrivia dotze cartes a gent catalana… Col·laborà en publicacions catalanes
com Serra d’Or o la Revista de Catalunya, a de l’exili, a
més  les habituals del ram com la citada Indice Histórico Español, Arbor, Hispania
o Cuadernos Hispanoamericanos sense
oblidar les estrictament igualadines com Vida
amb qui sempre mantingué una especial relació d’afecte.

 

 

Com ja hem
assenyalat el període napoleònic fou centre de la seva atenció des de la tesi
doctoral. Citem també Barcelona durante
la ocupación francesa
(1949) del CSIC i de la que tenim la versió catalana
editada per l’Abadia de Montserrat, amb el títol Catalunya i l’imperi napoleònic (1978) on parla de la Catalunya
resistent, títol que prendrà posteriorment un bon treball d’Antoni Moliner o la
Girona francesa, títol d’un altre posterior treball de Lluís M. de Puig, l’obra
del qual Mercader elogia al pròleg d’aquesta edició.

 

Catalunya i l’imperi napoleònic és un gran intent
d’objectivar el període, s’acosta a sectors com el clergat per exemple amb una
clara voluntat de fredor per entendre, comprendre, aquella realitat, ho fa,
també amb un estil com agradable i entenedor com en els articles, així «La
ideologia dels catalans del 1808» (BSCEH, 1963).

 

Un altre gran
tema de recerca fou l’esutdi del XVIII del que hem citat el treball impulsat
per Vicens de biografies de capitans generals però esmentaríem també
l’important Felip  i Catalunya (1968, 1985)  que esdevé un dels treballs seus més
importants tot i que avui un altre igualadí, Josep M. Torres Ribé ha treballat
amb nova documentació el període. Sempre quedarà l’aportació sigui la del volum
o la de la breu aportació, així les monografies Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII
(1966) o Catalunya napoleònica o Domènec Badia “Ali-Bey” ambdós del 1960,
publicats en la benemèrita col·lecció Episodis de la Història que ell estima molt.


 

Finalment,
citem José Bonaparte, rey de España (1808-1813),
en dos volums (1971, 1983), que assenyala un punt notable de la seva producció
historiogràfica, i que culmina, amb els premis que va rebre, – Crítica Serra
d’Or, Creu de sant Jordi…- la seva dimensió pública de reconeixement a una
trajectòria.

La seva obra dispersa,
amb pròleg de Josep Fontana, fou publicada en dos volums i és el millor
homenatge que podia dedicar-li la seva estimada Igualada. Pere Pascual publicà
a L’Avenç (1988) una molt llarga
conversa, dotze pàgines, de caràcter autobiogràfic en la que repassa la seva
trajectòria que esdevé un repàs personal a la vida i obra centrada des de la
desfeta del 1714 i les seves conseqüències fins, in extenso, la guerra del
francès del que fou, indubtablement, el màxim especialista. Al respecte la seva
historiografia del periode, publicada a la revista IHE, és espectacular. Un
historiador que defensa els seus mestres, i alhora amics, diu: «La història de
Soldevila no es pot dir que sigui romàntica: és nacionalista» o a Josep Iglésies,
amb qui tingué una estreta col·laboració, «en el context del meu interès
permanent per promoure l’erudició local i comarcal i per dotar-la d’una
infrastructura cultural» o del mateix Vicens amb qui l’unien tantes coses de
projectes globals i, és clar, historiogràfics.

 

Amb en Vicens,
diu també en l’esmentada entrevista a L’Avenç
ens vàrem entendre: el seu catalanisme, fonamentat en la consideració del
Principat formant part integrant de la realitat espanyola, i la seva actitud
d’aprofitar, sense complexes, les possibilitats que oferien les estructures administratives
del règim per desenvolupar la tasca pròpia de l’historiador, eren més propers a
la meva manera de pensar que no l’actidud que mantenien sobre això altres
persones que jo apreciava molt.»

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

dilluns, 30/09/2013

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

 

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu
pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé
un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular.
Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a
lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials
diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill,
de comarques, que aspirava  a canviar el
món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom
el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar
les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes
i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili
mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element
comunicatiu més per a millorar el món.

 

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona
el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot
esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià
a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores
amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme
catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el
que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment
per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i
interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

 

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París
eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa
especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites
socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat
de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta
d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic
o organitatiu.

 

Redactor de la Soli
farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de
retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com
a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait
Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira
Kyralina
(1925), Nerransula
(1927), Los Cardos del Baragán
(1929), Mis andanzas (1929). Altres
obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A.
Robertson Profilaxis social (1929);
del dr. Marcel Viard Naturismo y la
guerra
(1929) i d’Andres Lorult La
moral y la educación sexual
(1929).

 

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència
Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per
la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia
col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al
llibre homònim: Los archivos del
terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930,
primer treball de caràcter
històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de
policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents,
configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en
llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva
vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al
republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social
com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de
Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà
opinió i algun reportatge de caràcter històric.

 

Assagista publica La
classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut
(1932) amb pròleg de
Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona,
6 d’octubre de 1934
(1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi,
tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme
o República Social
, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva
cap exemplar el llibre Mentre fem la
guerra
(1938). Lluitarà  al front
d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili
acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf
implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals
catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador
Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior,
El Nacional
, Pátria Nueva… i
amb la dels exiliats: El Poble Català,
La Nova Revista, Revista dels Catalans
d’Amèrica
i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant
de París. Fundà la revista Horizontes
(1957-1967).

 

Catalunya, símbol
de llibertat
es un singular assaig (1942), original
text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica
de caràcter divulgatiu. També España
desgarrada
(1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana.
Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg,
afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el
aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera,
des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

 

«Al pisar tierra mexicana nos
sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de
tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y
reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya
para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las
caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas
en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras
amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer
artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre
la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad
española.»

 

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat,
vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya
des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més
d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la
particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i
rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que
a convèncer.

 

Com a biògraf Foix
vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i
correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant
publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms
més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre
grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran
amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són
considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del
biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC,
Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

 

Les tres pel llenguatge
planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona
crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista
i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de
líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic
sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si,
amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest
impacte no deixa de ser significatiu.

 

La darrera
biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho
palesen les col·laboracions a Endavant
i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra
pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a
editar Apòstols i mercaders. Foix li
redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret
mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem
gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

 

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels
historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus
amics i companys de lluita que amb el títol
Apòstols i mercaders
(1957) apareixen en català a Editores Mexicanos
Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el
1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una
altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues
es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda
i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista
d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució
conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat
Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva
dona, Sara, morta feia poc.

 

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga
ressenya a Pont Blau el 1958. Pere
Mas Perera en un article notable a Ressorgiment,
i que Pont Blau reprodueix, hi
insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho
palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de
conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran,
la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països,
per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes.
Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida
incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

 

Apòstols i mercaders és, sens dubte una
de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta
anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica
que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances
tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències
autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa
aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i
explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat
del segle XX. Apòstols i mercaders es
publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en
moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió
vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962
escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el
seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus
llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha
sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo
amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el
bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho
hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni
resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a
nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis
ochenta y ocho años.»

 

 

Rafael Tasis, escriptor i historiador

diumenge, 1/09/2013

RAFAEL TASIS, ESCRIPTOR I HISTORIADOR

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt
suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments
molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una
persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé
terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la
seva aproximació biogràfica Rafael Tasis.
Conducta i exemple
(1967) reprodueix la primera col·laboració.També li
dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia
al setmanari infantil rival d’En Patufet,
un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li
obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat
que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada
al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat
creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la
vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre
present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal
recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa
entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.”
Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella
obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha
d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les
generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de
Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que
guanya el concurs de La Publicitat en
el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i
foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista
cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista
de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la
qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de
recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys
pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot
de literatura negra, –Un crim al
Paral·lelo, La Bíblia valenciana
(1955)…- per antologies de poesia, àdhuc
per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la
Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics
que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i
renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons,
la reflexa amb meticulositat a Les
presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió
 (1990) i el converteixen en un testimoni
excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota
la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a
veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una
cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb
la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu
la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En
aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi
sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries
fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets,
edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional
catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de
les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi
publica altres treballs, La presse
catalane depuis 1641 jusqu’à 1937
(1937) que jugava el paper de projecció a
l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort
publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a
l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar.
Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i
identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les
editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra
inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i
contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat
intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC
i Pedro Gringoire a l’Excelsior
mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la
fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta
divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la
literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la
millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de
ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que
guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat
política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista
de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que
esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills
(1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan
I, rei caçador i músic
(1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la
història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o
inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com
l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels
mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar
l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per
voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els
Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958)

(1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona,
imatge i història d’una ciutat
, (1961) mena de crònica del bategar quotidià
de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i
vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història»
i en publica diversos: La vida de Ramon
Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers,
La revolució francesa a Catalunya.
Arriba a afirmar que li plau tant
aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix
en aqeust camp de l’alta divulgació.

 

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als
catalans els seus Morts a l’exili.
Vivents en la història
ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com
Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que
l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la
temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en
l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a
conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió
i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres
limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per
l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen
per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que
retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de
conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

 

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un
element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les
minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les
lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de
Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la
normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors
que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de
llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis
no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al
país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Lluís M. de Puig, historiador de la Girona napoleònica

dijous, 29/08/2013

Lluís M. de
Puig, historiador de la Girona napoleònica

 

El polític i historiador va nèixer a Bàscara (1945) i va morir a Girona el 2012. Ara, quan falten tres mesos per l’any de la seva desaparició, el recordem amb una mirada
vers la seva obra especialment girona en temàtica. Llicenciat en història per
la UAB amb un treball que publicà sobre l’afrancesat Tomàs de Puig que publicà
en llibre també la seva obra és extensa en quantitat, intensa en profunditat i
presenta unes particularitats temàtiques que la fan molt suggerent.Arran la
seva desaparició polítics amics i adversaris destacaven la seva categoria
humana, afabilitat i tracte elegant i ponderat que el feia tenir amics arreu
tot defesant és clar les seves posicions catalanistes i socialistes. Es destaca
molt especialment també el nivell de la seva recerca, constant i exigent.
Preparava noves aportacions sobre Tomàs de Puig però no va poder ser.

 

La seva dedicació política, com a diputat (1979-2004), senador (2004-2011) i membre
molt destacat, des del socialisme català, de la construcció d’Europa, no ha
d’amagar la seva vessant d’estudiós de la història. Entre els càrrecs, ho
recorda el seu amic Joaquim Nadal a El País arran la mort, fou president del Consell Nacional del PSC (2000-2004) i del Consell Català del Moviment Europeu. Segurament la seva projecció europea, com a president de l’Assemblea de la UEO (1997-2001) i president des del 2208 fins la mort de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Es vinculà a iniciatives, també d’entitats, i amb responsabilitat com ara la presidència de la Fundació Lluch i la vinculació amb la Fundació Moret Marguí, d’aquesta en fou patró honorari, en la vessant d’ajudar la realització d’activitats socials de millora. Amb la Fundació Campalans, per exemple, dirigí el volum Europa contra la guerra. Europa como instrumento de paz en un mundo multipolar (2002).

 

De la seva obra poc coneguda en sabrem més quan la biografia pugui ser més detallada, així el paper que va tenir en les importants Edicions Catalanes de París, en la lluita clandestina contra la dictadura i, molt especialment, en la dimensió
d’assolir un estadi on la població pugui opinar, com a demòcrata aspirava que
pau i llibertat fossin ben compatibles i s’hi dedicà a fons. No hi ha dubte que
el seu constant frec a frec amb els polítics europeus li feu veure de prop, la
íntima percepció que tenen de la democràcia.

 

Recordem, com en la sobretaula d’un dinar a Vilopriu, ens deia, en la confiança que dóna només la tertulia empordanesa, i la bona companyia, estàvem acompanyats dels nostres fills, suaument que el dia que votant un alt percentatge, indicutible, de població catalana, s’arribés a un cinquanta-cinc per cent de persones que votés per la independència aquesta seria imparable i Europa la reconeixeria perquè no tindria altra opció democràtica d’acord amb un tarannà indiscutible.

 

Es doctora a París a l’Ecole des Hautes Études a la Sorbona i, posteriorment, fou un temps professor a la UAB i a la Unviersitat de Girona. Va col·laborar en nombroses
revistes  socialistes, gironines o d’història. Així, d’aquestes darreres, a L’Avenç
i Recerques. De la seva producción remarquem la guerra del francés com a tema nuclear i també l’interés en ampliar el coneixement sobre Girona.

De la producció d’una vintena de llibres destaquem: El catalanisme polític a Girona (1976); Girona francesa 1812-1814. L’annexió de Catalunya a França i el domini
napoleònic a Girona
(1976); Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’Antic Règim (1793-1833) (2007); La constitució de Batlle i Jover: un projecte català a les Corts de Cadis (2008)… i, molt especialment el Tomàs de Puig: catalanisme i afrancesament (1985) editat per l’IEC i premi Nicolau d’Olwer 1978. En la introducció agraeix a Josep Fontana, Joan Mercader i Josep Clara, entre altres, el seu ajut en l’elaboració d’aquesta obra d’importància notable per a conèixer el projecte de Puig per a Catalunya, el que és un programa, en diu, revolucionari que ens acosta a una figura notable en la conjuntura bèl·lica i, especialment, social d’una
conjunció en la qual hi ha el conflicte de móns ideològics antagònics.

 

La figura de Rahola ha estat també molt estimada per Puig, així va tenir cura d’una
biografia (reeditada revisada el 1995), va editar obres seves com La ciutat de Girona i, darrerament i, amb molt d’encert, Girona i Napoleó: la dominació fracnesa a Girona i altres estudis napoleònics (2007).

 

La seva producció articulistica és molt extensa i el binomi 1975-76 redacta els
primerencs treballs sobre la premsa napoleònica a Girona i sobre la llengua
catalana sota Napoleó.  Apareixen uns eixos clars, Girona, Europa, el món napoleònic a Catalunya i ho deixa ben escrit a la introducció d’un dels seus treballs. A la Girona francesa Lluís M. de Puig  i Oliver ens diu:

 

“Voldria dir que una motivació especial ha contribuït i m’ha guiat en la realització
d’aquest llibre i penso que queda prou palesa en passatges específics. És la
meva militància com a gironí. Certament, no hagués escrit aquest llibre si no
em preocupés la Girona d’avui i sobretot la Girona de demà. Ni tampoc ho hagués
fet si no estés convençut de l’obligació que tots els gironins tenim de
contribuir a la construcció del futur, en el meu cas, des de la petita
parcel·la dels qui escrivim història.

 

Si és cert que la història ajuda a comprendre el present –i jo ho crec així-, ja és hora que desempalleguem el passat gironí de l’encarcaraent que li han imprimit
interpretacions i establerts comuns força discutibles, i que d’una vegada
integrem l història de la nostra ciutat als nous plantejaments de la història
univrsal. Penso que serà important i serà bo que els gironins de demà tinguin
uns nous elements de judici del seu passat, distints d’aquells que ens van
donar a nosaltres, els quals van servir, sobretot, per fornir de confusió
l’escala de valors individual. I per això, la nova historiografia gironina ha
de treballar amb enfocs sòcio–econòmics.”

 

Lluís M. de Puig amb la seva vinculació a unes matèries puntuals, aconseguint diversos premis com a reconeixements , que arranquen amb el primerenc Julian de Chia (1974) i es clouen amb el doctorat honoris causa per la Universitat de
Constança  ajuda a conèixer més un moment especialment intens de la
història contemporània com fou la dominació napoleònica de Catalunya i és amb
aquesta mirada que cal deixar constància de l’esforç reeixit .

 

Josep M. Miquel i Verges, historiador de Mèxic

diumenge, 7/07/2013

  Josep Miquel i Vergés, historiador de Mèxic

 

 

Josep Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 – Coyoacán, Mèxic, 1964) va viure 34 anys a Catalunya i 25 a Mèxic. Gairebé mitja vida a cada lloc. De la Sinera d’Espriu o l’Arenys de Cucurull a un Mèxic càlid i lluminós. Com tots els qui pogueren anar-hi trobà un nou camp de treball malgrat els canvis, foren, tanmateix afortunats davant els empresonats als camps nazis –gairebé tants com els qui van anar a Mèxic- i els reclosos als camps franquistes, pràcticament tots els republicans masculins en edat militar.

 

L’exili ha marcat molt la vida col·lectiva catalana de la segona meitat del segle XX. Miquel i Vergés, home de lletres, reconvertit a historiador a l’exili, s’ocupà de la terra que l’acollí i és exemple de canvi d’activitat, varià el seu centre d’atracció de Catalunya a Mèxic i com ell bona part de la generació dels anys trenta. Per tant una vida dual, primer infància i joventut a Catalunya i maduresa a l’altre continent.

 

Nat a Arenys dugué aquesta ciutat en el record que apareix sovint a la seva obra. En justa reciprocitat Arenys li dedicà un número monogràfic dels Quaderns d’Estudis Arenyecs, el 6 (1998) que esdevé un molt bon compendi de dades. Es llicencià en filosofia i lletres, col·laborà a La Publicitat i a les publicacions Mirador i Revista de Catalunya. Participà en la vida cultural catalana molt activament i fruit d’aquesta labor fou una rica obra periodística, encara per a recuperar, tot i que Josep M. Huertas i Carles Geli aplegaren els articles de Mirador en l’estudi sobre aquesta revista.

 

Publicà poesia pròpia com Cançons d’estiu (1926), en recollí d’altri com Bartrina, a la col·lecció Els Nostres Clàssics i escriví i publicà teatre com Anna Maria, o El preu del silenci (1929), etc. És rellevant La premsa catalana del vuit-cents, (1937) en dos volums,  l’encàrrec de Josep M. de Casacuberta a Barcino, on estudià les principals capçaleres renaixentistes –d’El Europeo al Diari Català passant per La Renaixensa- tot oferint un tast de textos en una obra capdavantera que, amb la de Joan Givanel autor d’una extensa recopilació de capçaleres seguint l’anterior de Lluís Bertran i Pijoan, situen, els anys trenta, l’hemerografia registral catalana i la historiografia de l’estudi de la premsa catalana en un rang capdavanter. Un Advertiment indica que «En aquesta antologia hem procurat d’assenyalar, especialment, el procés dels ideals patriòtics, l’evolució de le tendències literàries…» Diu que seran tres volums però la guerra no matà només persones…

 

Intel·lectual, catalanista, persona ponderada, milita a Acció Catalana i arriba a Mèxic fugint de la fúria vengativa dels franquistes que imposaven a sang i foc la llengua espanyola, prohibicions i limitacions a la població catalana en una trista història, encara poc explicada, i políticament amagada. Només cal veure com reaccionen alguns historiadorss avui dia a la convocatòria d’un Congrés que té la voluntat d’explicar acadèmicament i fredament, des de Catalunya, la relació entre aquesta i Espanya i més enllà d’un títol més o menys afortunat. És que algú es pensa que l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya vol dir que a la resta de l’estat no n’hi havia cap? Els títols han de ser llampants i no només la fredor -“Estudi de les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de tres segles” per exemple. Potser no és veritat que en aquests tres segles, fora algun petit episodi excepcional, la relació entre Catalunya i Espanya ha estat més aviat de conflicte que de felicitat? D’estat de guerra, estat de setge, dictadura militar o pura guerra més que d’harmonia social i idílica relació política? En una posició visceral insòlita, i que dol de contemplar, exabruptes que semblen escrits per a fer el joc a la quinta columna, que aspira a perpetuar el silenci sobre la vengança espanyola en l’intent de destrucció de la identitat catalana en un procés que no té fi des de la guerra de Successió fins avui com han explicat l’enyorat Francesc Ferrer i tants d’altres.

 

A l’exili, doncs, per culpa de la intolerància política espanyola dominant, Miquel i Vergés desenvolupa la labor d’historiador amb intensitat, s’hi dedicà professionalment. Sobre aspectes de la cultura catalana s’ocupa d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) estudia Antoni Puigblanch. Figura de la Prerenaixensa, un talent sense profit inèdita. La presenta al premi de biografia de l’editorial Aedos que comportava l’edició i coincideix l’homònima d’Enric Jardí. Cap de les dues guanya però l’editorial, anys després, publica la de Jardí, segurament per treballar amb fonts in situ i ser més reeixida.

 

Col·laborà en revistes d’exili i en fou fundador de Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947) i col·laborà en altres com Pont Blau, La Nova Revsita, La Nostra Revista… Participà en les activitats dels exiliats catalans com els Jocs Florals en els que guanyà premis, així els de Mèxic de 1942 i 1957.

 

L’obra teatral i narrativa és poc coneguda i encara resta inèdita. S’han publicat dues novel·les Un deliri de mar (2005) per Angle que també ha editat Giratomb de vida (2007). Aquesta, molt interessant, té l’afegitó, breu, La revolució a Arenys, un dietari de la seva vida del moment, que interessa als historiadors. També la novel·la estricte té interès històric per a conèixer l’interior psicològic de l’exili.

 

La novel·la és sovint menystinguda pels historiadors tot i el seu valor ambiental. Quantes hom cita als manuals o estudis? No és ni coneguda ni reconeguda. Una novel·la important per la història K. L. Reich [Els catalans als camps d’extermini de Hitler] d’Amat Piniella, per exemple, és imprescindible per detallar la presència catalana a l’univers concentrionari. I complementa l’estricte i valuosa aportació historiogràfica de protagonistes amb memòries o historiadors, periodistes o escriptors, com Montserrat Roig, amb monografíes.

 

Miquel i Vergés enriquí la historiografia mexicana amb aportacions singulars de les que destaquem algunes de les principals que elaborà del qui a Mèxic en deien «escritor catalán cuyos títulos de hombres de letras viene acrditando durante su estancia en México una con una incansable laboriosidad». Remarquem així:

 

La independencia Mexicana y la Prensa Insurgente (1941), desconeguda recopilació, dedicada a Josep Carner, on aplega textos representatius de la lluita per la llibrtat de tots els diaris insurgents conservats on afirma «el periodismo insurgente es la primera manifestación el alma libre de la  Nueva España». Explica la història i significació dels periòdics i selecciona manifestos, editorials, articles, i de cada diari reprodueix una portada des del primer, El Despertador Americano del pare Hidalgo, fins el darrer, Diario político militar mejicano on apareix la frase «no ha dejado las armas de la mano hasta (…) obtener su completa independencia» i d’haver estat els primers que van «declarar anatema contra el mal gobierno y [que] pronunciaron la libertad del Imperio mejicano.»

 

Mina, el español frente a España (1945),  biografia del lluitador que tants èxits aconseguí per la independència mexicana i del que Miquel i Vergés penetra en la documentació per a fixar-se en les claus de qui fou lluitador, rebel, afusellat i admirat en un singular procés; El general Prim en España y en Mèxico (1949) encara avui d’obligada referència. La diplomacia española en México (1822-1823) (1956) on s’ocupa d’aquest periode amb aplecs documentals i tot el recull de dades que va poder recollir i labor en la que excel·lí des del Colegio de México. Finalment, Diccionario de insurgentes (1969) ecull de dos milers de noms singulars dels lluitadors per la independència d’aquest país. 

Antoni Jutglar o pensament i història

dissabte, 29/06/2013

 

Antoni Jutglar o pensament i història

     

 

Nat a Barcelona el 1933 on morí el 2007 Jutglar fou un historiador i escriptor amb una extensa obra referida al món contemporani espanyol i català. Professor, un sol any, a la UAB passa el 1970 a la UB i el 1980 a la Universitat de Màlaga. Milità en l’antifranquisme, participà en la Caputxinada (1966) i tant a Madrid, on anà, com estudiant, en ser expedientat a la UB, com a Barcelona, com a editor i posteriorment com a professor, sempre es vinculà a iniciatives crítiques com la revista El Ciervo o l’editorial Estela.

 

A la facultat de Lletres de la UAB el 1969 els alumnes de primer curs ens trobàrem a l’aula amb un personatge singular, de mirada incisiva i amb barba existencialista, parla segura i ganes de fer-nos conèixer tot un món nou. Era el professor d’Evolució històrica d’Occident. Ens comentava, quan els cursos duraven d’octubre a juny i no hi havia power point, que les idees bellugaren Europa, ens feu llegir Marc Bloch i Vicens Vives, els seus mestres, cosa que sempre li agrairem, i altres autors suggestius, tot i que alguns com Charles Morazé el trobàvem una mica llaunes. El seu doll de veu no s’aturava, a cada frase calia retenir idees -no fets- sense cap llicència a la banalitat. Era una festa. Apuntava aspectes que avui hem assumit, del comportament col·lectiu modern com la pressa o el carreró sense sortida del capitalisme i a qui ho discuteixi que ho pregunti a un aturat de llarga duració. Obert ens feia llegir de forma constant. Penso que era feliç quan amb un llibre a la mà ens hi acostàvem, sigui de lectures que li eren plaents com Crecimiento y desarrollo de Pierre Vilar (1964) o qualsevol altre. Eren les seves primeres classes universitàries i s’hi notava que hi posava ganes. Ana Yetano i Bernat Muniesa que han escrit sobre ell en destaquen aquesta faceta de professor.

 

Naturalment en aquell món acadèmic, la història, segons Jutglar representava la vinculació a la comprensió del passat. Ell s’havia mogut en ambients catòlics i progressistes, havia estudiat al seminari, publicava a Nova Terra, Fontanella i posteriorment Dopesa, Taurus i Cuadernos para el Dialogo fins que va dirigir una col·lecció a Anthropos que fou la seva nineta dels ulls. Era d’esquerres i milità en el FOC (Front Obrer de Catalunya). La imatge viva, externament, de l’intel·lectual estereotipat de Bocacció, però, el seu pensament, actitud i obra, estem segurs que no sabia ni on parava aquell antre.

 

Intuïm que els seus col·legues marxistes de facultat no el consideraven sant de la seva devoció ni membre de la colla i els liberals tampoc. Havia d’anar una mica, com tots els grans professors, menant torxa solitària car per ser lliure sense la cleda del convent, quarter o presó, que tot això són sinònims de la congregació pel qui vola sol, és la solitud el premi.  

 

Publicava estudis-assaigs on apareixia una voluntat d’usar la història per entendre el present i en els aspectes més durs, no en conceptes sobre metodologia de la recerca o similars. Parlava, escrivia, com si qui l’escoltés o llegís fos un aturat o un obrer silenciat, pas previ, deia, per a ser ignorat. Seguia tant a anarquistes com Pere Foix o obreristes com Monlau i totes les novetats des de polèmics, com Solé Tura o mig oblidats com Mounier, aleshores de moda, per no esmentar els  historiadors franquistes que també consultà i cità, o, habitualment, els solvents: Vicens Vives, Vilar, Mercader, Reglà, Fontana, Martí o clàssics com Jaurès, I. Cerdà, Almirall…

 

De la seva obra, extensa, esmentem els assaigs Aspectes històrics de la crisi d’Occident (1963), Rodes de molí (1964) i La España que no pudo ser (1971 i 1983) que al nostre parer excel·leixen en mostrar una imatge de com s’entenia el món aquesta dècada i tot els tòpics, censura i limitacions ens acosten a una dimensió crítica, aquesta paraula apareixia a cada frase seva, del món i la societat del moment. Calia veure el matís i treure conclusions de les estructures, tot plegat era la visió global.

 

Dels estudis remarquem els següents: L’era industrial a Espanya (1962), Ideologias y clases en la España contemporánea (1968-69), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972 i 1984) ampliació d’Els burgesos catalans, en edició catalana i edició espanyola i, sobretot, la seva tesi sobre  Pi y Margall y el federalismo español (1975-76). Els seus estudis i treballs sempre són refets, ampliats, corregits, revisats si més no. En el seu cas pren valor la voluntat d’una obra en construcció, en procés. Són diversos els seus llibres que han estat reeditats o traduïts, com una oportunitat per a donar major visibilitat i exigència al seu treball.

 

Era dels professors que “marcava” als alumnes que el seguien per la senyal d’una mirada crítica al món.

 

En conjunt podem veure la seva aportació com una obra suggerent, en molts casos, naturalment, susceptible de canvis i, com es deia als anys setanta, “superada” i tanmateix valuosa pel que significa de reconeixement d’una època en la qual hom s’acara a uns noms que, per primer cop, són estudiats, i els resultats encara avui s’aguanten amb solidesa pel seu rigor tot i les novetats és clar. És el cas de l’esplèndid treball sobre Pi i Margall. En altres són aquesta combinació d’assaig i estudi, d’aportació i de renovació que ens acosta al paper de l’intel·lectual, com li abellia d’exposar, en una societat en la qual ha de ser no només d’intèrpret sinó factor de renovació i més enllà de la dimensió simple de l’observador analític. O sigui, en mots també de l’època, l’intel·lectual compromès.

 

Remarquem la seva col·lecció «Història, Ideas y Textos» en la qual assenyalem la seva edició d’Espanya com o es de Valentí Almirall i altres llibres dins Anthropos editorial que li dedicà en la revista homònima un dels seus monogràfics.

 

Jutglar intentà la síntesi de la visió dels seus mestres, Vilar en una concepció marxista i Vicens des del món de la globalitat de dades, economia, pensament… vers la famosa, aleshores, història total. No és estrany aleshores que els dos defensors del federalisme, altra cosa no existia, o sigui Pi i Almirall, hagin atret l’atenció de Jutglar, amb matisos i reserves, amb distanciaments i amb consideracions però sempre amb l’honestedat d’acostar-se als documents, de respectar la fidelitat primigènia i que l’escala del coneixement o la dimensió del procés històric ajudi sempre a una societat més justa, millor i, més crítica.

 

Fèlix Cucurull, historiador i publicista del catalanisme

dissabte, 29/06/2013

Fèlix Cucurull i Tey o la
projecció de la història i nacionalisme

 

 

Arenys de Mar
és la ciutat on va néixer i morí (1919-1996) i on visqué aquest escriptor i
historiador molt implicat en el nacionalisme, com a investigador i com a
publicista. Arrelat a la seva ciutat hi lliura els papers i llibres que són
avui, per donació, a la biblioteca Fidel Fita. La consciència nacional,
elaborada i contundent, el feia congeniar ràpidament amb iniciatives proclives
al reconeixement de la identitat catalana i participà així en actes difícils
d’organitzar, durant els anys negres, en suport de la catalanitat política. Ara
que amplis sectors socials parlen d’independència i des de posicions
analítiques i no només per constatar la dificultat que la població catalana
assumís la pròpia catalanitat plenament, és just d’exposar el paper que
tingueren personalitats promotores d’aquesta difusió nacional, com Cucurull en
aquest procés.

Estudià al
parvulari “Xifrem” de monges de la Presentació i  el batxillerat a l’institut de Mataró. Durant
la guerra civil cursa magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i fou
nomenat director d’un grup escolar a Terrassa, càrrec al qual renuncià per exercir
a  Arenys de mestre. Robert Surroca, que
ha historiat biografiat dirigents del FNC, escriu: «En acabar la guerra intenta
entrar a la Universitat, però, degut als seus antecedents, se li demana un
document d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. En no acceptar
aquesta imposició, ell mateix es vetà l’ingrés.»

 

Imma Albó a la
breu biografia Fèlix Cucurull (2009),
que sintetitza la seva i extensa aportació Fèlix
Cucurull. La lluita per l’autenticitat
(1986), exposa la voluntat de
projecció i difusió ja mitjançant iniciatives juvenils com una revista
d’institut, que va dirigir, o com a periodista, el 1935 formava part de la
redacció del Diari de Mataró. Va col·laborar sovint en premsa que havia de ser
catalana i poder publicar lliurement les seves opinions, sovint reivindicatives
de la història de Catalunya, tant en revistes com: Tele-Estel, Serra d’Or,
L’Avenç, Canigó
com en diaris: Hoja
del Lunes
i, bàsicament, a l’Avui.

 

El vàrem
conèixer a la sala de treball de la Casa d’Ardiaca, ell investigava sobre
Narcís Roca i Farreres, nosaltres sobre Almirall i, és clar, coincidíem al pupitre
on anàvem a cercar els volums i les mirades respectives es creuaven en tenir
davant L’Arch de Sant Martí o El Estado Catalán de l’altre… Encara
recordo, com si fos ara, una conversa noctàmbula, al carrer de la Ciutat, mal
il·luminat aleshores, sempre pendents del rellotge patint que no se’ns escapés
el tren, ell a Arenys, nosaltres a Sant Cugat, sobre com atribuir autories a
textos històrics no signats. Arribarem a fixar criteris: oportunitat, que
l’autor que no signa el text sabem que és a la ciutat on es publica; estil i
lèxic, naturalment que siguin coherents i similars; temàtica i contingut, que
sigui plausible la seva relació conceptual; oportunitat o intuïció, o sigui que
ens ho sembli,  què ho podria ser qui
pensem. Sempre amb reserves i prudència màxima. Si tots aquests factors
coincideixen ens hi acostem, si en falla almenys un, no el considerem.

Ens férem
amics, anàrem a casa seva a Arenys, parlàrem pels descosits sobre la història i
el catalanisme, els nostres autors preferits i ens llegirem. En una entrevista
que li férem a l’Avui el 1977
escrivíem: «La neta trajectòria de lluita per Catalunya, pels Països Catalans
ha estat per Fèlix Cucurull una constant. Des del primer article que publicà
fins al parlament fet al Fossar de les Moreres el proppassat 11 de setembre han
estat moltes les accions, escrits, etc. que Cucurull ha realitzat per la
constitució d’una nacionalitat alliberada de tota opressió. Com molt bé ha
remarcat Espriu, el nostre entrevistat és un home de lletres en un sentit ple,
car ha publicat sis llibres de poesia, el darrer La vida terrena dins l’Òssa Menor de Proa, cinc volums de novel·les
i contes, tres assaigs polítics: Dos
pobles ibèrics…»

Li demanàvem sobre la Panoràmica del nacionalisme català. Ens
deia: «En aquesta obra s’apleguen per primera vegada centenars de textos, molts
d’ells desconeguts o oblidats, procedents de nombrosos autors, corporacions,
entitats, partits i organitzacions, de Catalunya-Principat, que presenten un
ampli i fins ara poc conegut programa del nacionalisme català, des dels seus
orígens fins al mes de juliol del 1936, que comença la guerra d’Espanya.
L’obra, molt extensa, ha estat editada en sis volums. Al final de cadascun hi
ha, ultra l’apèndix documental corresponent, unes notes biogràfiques dels
autors dels quals es publiquen textos en el volum, així com notícies sobre les
corporacions, entitats, partits polítics, etc. dels quals també es publiquen
textos. En el primer volum, a més, es publica una extensa bibliografia sobre el
nacionalisme català.» Aquesta obra pot consultar-se a www.felixcucurull.cat.

A més del nacionalisme català li
interessa molt la història i les relacions amb Portugal, de fet s’hi vinculà força
i el publicaren, bona part de la seva obra es traduïda i ha rebut premis i
honors de Portugal i Brasil per la seva aportació. Malgrat les limitacions i la
censura. Per exemple Portugal i Catalunya
fou prohibit fins el títol, hagué d’aparèixer amb el nom més innocent de Dos pobles ibèrics (1967) i naturalment
el contingut quedà net com una patena.

 

Té una obra poètica molt extensa i reconeguda on, des del 1946
amb el primer llibres de poemes, indiquem que hi alterna la visió patriòtica
amb la intimitat personal, redactada
sempre en català, traduïda a altres llengües. Poesia exemple del primer
punt serien els versos d’actualitat:

 

Perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.

 

Després del seu pas i llarga militància
al (FNC) dels anys quaranta on fou membre del Consell Nacional ingressà a Acció
Socialista Independentista de Catalunya (1968) que es dissolgué dins el PSAN
(Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) el 1970.
Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), fou detingut en la massiva
detenció de 67 membres de l’Assemblea al col·legi de les Escolàpies de
Sabadell. Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament
Nacional) (1979) i membre de la Crida a la Solidaritat en defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). L’11 de setembre de 1977 fou un
dels oradors en la primera diada independentista al Fossar de les Moreres.

Manuel de Montoliu, Arnau Puig, Manuel de
Seabra, Josep Faulí i altres crítics en valoren aspectes rellevants tant de la
poesia com de la narrativa, molt marcada per un existencialisme sentit
profundament per l’autor, diu Albó, en moments difícils per Catalunya. La
condició humana, aspectes personals que apareixen en una fora creativa

 

Sobre la història esmentem les seves obres
que són tant monografiques de recerca com aplecs d’articles divulgatius o
d’opinió o d’interpretació. En el primer bloc citem: Orígens i evolució del federalisme català (1970), la citada Panoràmica del nacionalisme català,
publicada a París per la censura franquista (1975), Defensa de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1976) i Catalunya republicana i autònoma (1931-1936)
(1984) mentre pel segon esmentaríem: Consciència
nacional i alliberament
(1978), El
fet nacional català a través de la
història
(1980), Catalunya nació
sotmesa
(1981) i Llibertat per la
democràcia
(1986). A les recopilacions dels articles a l’Avui no només exposa el comentari sobre
l’actualitat sinó aporta dades o comentaris crítics interpretatius d’episodis
històrics precisos, de la Revolució de Setembre del 1868 fins la proclamació de
la República del 1931 dels que en fa exposició i valoració caracteritzant-se
pel sentiment i la precisió tot i la manca d’aparells crítics com s’escau als
articles periodístics. Però no és el cas de la Panoràmica o Els orígens i
evolució..
., sens dubte la seves més reeixides aportacions atès que no va
poder ser a temps d’acabar i publicar el seu Roca Farreras.

No el podem
bandejar frívolament amb comentaris sobre metodologia o fonts quan qui tenia la
docència i el domini, no parlava del catalanisme d’esquerres i al·ludia
exclusivament a que era estrictament d’origen, funció i objectiu burgès. Qui en
discrepava, i sense la seguretat de la Universitat, en aquest punt, tenia raó.
Així ho va desenvolupar Termes en aquest origen del catalanisme. En altres matisos
com els que Cucurull introduí al conflicte de 1640 malgrat les dificultats en
l’anàlisi en la que hi destaca precisament la mateixa censura.

Efectivament, quan
els autors no poden exposar llurs teories amb llibertat com podem interpretar
el que diuen entre línes? Afegim-hi els problemes de canvis de definició de
mots, etc. Ras i curt. No es parla d’independència al segle XIX. Serà per què
són només autonomistes o simples partidaris de la descentralització o serà com
a òbvia conseqûència d’unes lleis i tribunals que imposen la prohibició és
total?

Cucurull, ultra
el valor de projectar la història a la societat, té el mèrit d’un conjunt
d’aportacions i reflexions dignes de valoració i anàlisi, especialment en el
volum Catalunya republicana i autònoma
(1931-1936),
que s’allunya de la visió periodística per entrar en
l’assagística. Un text molt representatiu de la seva obra és el treball La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
on aplega i estudia discursos i intervencions de Companys, Carrasco, Estelrich
i altres en un volum. Editat per Jaume Sobrequés a Undàrius el 1976 i que té
l’alt mèrit de ser el primer treball que, debilitada la dura censura, que no
eliminada, acostà la ciutadania al coneixement de la història immediata que es
volia esborrar recuperant els discursos dels líders. Naturalment des d’una
perspectiva històrica, ens és vital l’aportació de Roig Rosich, monografia
rigorosa sobre l’episodi però tanmateix Cucurull és el primer, acostà a la
població a la seva història i recupera amb fidelitat els documents i ens en fa
una sòlida inicial aproximació.