Arxiu de la categoria ‘Història contemporània’

Lluís Subirana, la història de la sardana

dilluns, 1/06/2015

 

 

 

20150601_170033

 

 

 

 

 

Sovint el conreu de la història és especialitzat i mot desconegut fora d’aquesta especialització tanmateix i gràcies en aquests especialistes és com hom pot disposar de més dades que faciliten accedir a visions més àmplies amb les dades interrelacinades. Disposem d’obres acadèmiques sobre la sardana fetes des d’una perspectiva de solvència en recerca, els erudits locals i els investigadors d’un nivell personal són també aportadors als quals cal agrair molt l’aportació de tots nivells que configuren.
La història és feta no només per les aportacions historiogràfiques de personalitats eminents i destacades sinó també pel conjunt d’homes que anònimament, localment, des d’una posició gris i del que ara en diuen picar pedra, -volent remarcar el treball dur i silenciós-, han fet aportacions. La sardana disposa d’una rica i extensa bibliografia. Sens dubte les referències rellevants de Jaume Ayats i, molt especialment, de Pere Anguera sobre la nacionalització de la sardana, ambdós publicats per Rafael Dalmau, esdevenen fites en aquest camp específic. De forma sintètica el treball de Josep M. Mas Solench La sardana, dansa nacional de Catalunya (Generalitat, 1993) és la visió molt arrodonida com a resum tot i que els estudiosos han estat abundosos. Tanmateix la bibliografia dels treballs històrics sobre la sardana en un poble, en una ciutat seran determinants per a l’elaboració de les síntesis que no vulguin ser simples prescindibles assaigs interpretatius des d’una ideologia determinada. Fins i tot se han configuren obres de conjunt de to exhaustiu com el col•lectiu La Sardana, una obra de la qual hom ha begut molt, recull en tres volums, de J. Mainar, Albert Jané, Josep Miracle, J. Vilalta, Ll. Moreno, I. Molas, Ll. Alvert i S. Casanova (Bruguera, 1971) que esdevé una base per a molts dels treballs posteriors.
Ara i ací ens cal fer l’elogi de les aportacions anònimes i menors. El treball sobre la sardana de Subirana és un cas apart, mereix un reconeixement per l’extensió de la seva obra i li dediquem, ara que fa l’any de la seva desaparició, un record bibliogràfic en un breu apunt biogràfic. Subirana (1938-2014) va dedicar pràcticament la seva vida a la sardana. Primer com a divulgador en els programes de Ràdio Sabadell Sardanes i Esperit de festa (2004-2011). Una antologia dels mateixos del darrer publicat com a llibre amb el títol Des de la torre de l’Aigua (Fundació Ars, 2012). Com a promotor cultural i musical s’implicà molt en les entitats musicals, sardanistes i culturals sabadellenques. Col•laborà en premsa, com el diari Avui (1995-2002) i, com diu Paloma Arenós en la nota necrològica a La Vanguardia (27-V-2014), fou també promotor de la sardana en la vessant divulgativa, per exemple amb el llibre, amb Jaume Nonell, Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista.
L’obra de Subirana és formada per una trentena de treballs diversos sobre la dansa que ha esdevingut nacional del país en un procés prou estudiat, i polemitzat per alguns, tot i que tota la tradició un moment o altre comença i per tant és inventada. Bé al marge de polèmiques ens fixem en les aporacions, des de les primerenques de Joan Amades fins a la tesi doctoral d’Anna Costal sobre les sardanes de Pep Ventura (UAB, 2014). En tots els treballs hi ha una preocupació pe conèixer origen i evolució, tipologia i incid’encia, d’aquesta dansa, cridada, potser, com els castells, a esdevenir signe internacional, de tota la terra, de tota la humanitat, per la seva dimensió plàstica tant determinant, d’element estatic, la rotllada fixe i alhora com a referència simbòlica de valors que molts volen a l’alça com fraternitat, unió, solidaritat, i de rerafons en la dimensiósempre agradable de la construcció de bellesa per efímera que sigui. No és doncs gens estrany que alguns catalans, com Subirana, li dediquin la vida.

 

catalanisme i sardana

 

 

 

 

 
Els seus llibres són nombrosos: La sardana i les cobles juvenils, també amb en Jaume Nonell (Sabadell sardanista, s.l.), La sardana i els intel•lectuals de la Renaixenca a la República 1833-1933 (Ausa, 1990), La sardana, història i actualitat (1938-2014) (Primera Plana, 2000).

ciutats pubilles

 

Voldríem fixar-nos en els darrers entre els que destaca Ciutats pubilles de la sardana. És un àlbum on hi trobem apareix la relació de les ciutats que organitzaren la trobada (de Girona 1960 fins Encamp el 1995) i de cadascuna se’n publica un comentari, la fotografia del monument que recorda l’esdeveniment, la lliçó inaugural, -no sempre completa per mor de l’extensió- i els Missatges al món sardanista a cura d’escriptors com Tísner o Calders, clergues com Casaldàgila o Maur Boix, polítics com Tarradellas o historiadors com Ainaud de Lasarte, o de personalitats diverses com Joan Alavedra o Narcís Jordi Aragó. Aquest treball és una obra de relleu, de factura acolorida, molt ben editada i que presenta una recopilació lloable sobre la sardana en la perspectiva del que indica.

la sardana vivencies

 

 

 
Dels altres treballs, i com a antologies, és autor d’Els poetes i la sardana (El Mèdol, 1999) i La sardana. Impressions i vivències (El Mèdol, 2002) on recopila materials, seguint els antecedents de l’obra citada més amunt La sardana. Dos reculls que posen de manifest l’amplitud d’escriptors i de poetes que han considerat el símbol de la dansa i que vistos en conjunt esdevenen una manifestació profunda de catalanitat. Una labor que actualitza els treballs anteriors d’altres autors.

 

Sens dubte el treball històricament més rellevant és Catalanisme i sardanisme. Una història compartida (El Medol, 2003), malauradament molt breu i molt simple en concepció i continguts, no arriba al centenar de pàgines i amb episodis simplement esbossats en molts casos, així el de la publicació, en el moment més dur del franquisme, Carnet del Sardanista, que és només citada i és un episodi ben significatiu de la repressió franquista al sardanisme i que es pot explicar com exemple. Sigui com sigui, en conjunt l’obra de Subirana és un aplec de dades que aporta referències i dades suggestives pel coneixement del món sardanista i per afegir als treballs d’Anguera i Mas més globals sobre una activitat que ha estat sovint denostada des de posicions allunyades de la catalanitat o en altres, preteses progressistes, que han vist la sardana com a mostra de carrincloneria, ara que la dansa, com arreu Europa altres, viu hores baixes de participació, no té atacs però com deia el missatge de Salvador Espriu del 1973: «La sardana ens indica imperativament el nostre deure de no renunciar en cap circumstància al nostre propi respecte i a la nostra dignitat, de seguir els amples, però difícils camins de la democràcia, de treballar sense repòs per aconseguir la llibertat: autèntica, reflexiva, merescuda, plena.»

Dolors Pla. La memòria de l’exili català

dimarts, 15/07/2014

Dolors Pla, la memòria de l’exili català

dolors pla

 

Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa la historiadora Dolors Pla Brugat on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys de vida. Per motius familiars anà al país de Lázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota la vida professional, en prestigiosa carrera acadèmica, a estudiar l’exuli català dedicant’hi excel·lents treballs que són del millor, en la perspectiva acadèmica, d’aquesta temàtica.

llibre exiliats catalans a mx

 

La seva obra bibliografia és molt extensa. En un breu apunt només esmentem una selecció dels rellevants. Destaquem la imprescindible i important Els exiliats catalans. Un estudi de la emigración republicana española en México (1999) per l’organisme on treballava, el Instituto Nacional de Antropología e Historia que l’edità en col·laboració amb l’Orfeó Català i Libros del Umbral. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers editorial l’any següent. Tísner, al pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor seu “a compte d’un pagament que mai no serà liquidat”. I té raó, va deixar alt el pavelló català atenent que assolí un prestigi rellevant pel nivell d’exigència en la seva labor de recerca i divulgació.

El 1985 dóna a conèixer el treball sobre Los niños de Morelia explicant una trista història, desmitificant i penetrant, si es pot, ella podia, fredament, amb l’escalf dels infants desarrelats i tot el que comporta. Mirada d’historiadora però mai freda i distant, sempre però honesta amb la voluntat de cercar la veritat i el rigor. A El exilio catalàn en México. Notas para su estudio publicat el 1997 i on, amb María M. Ordóñez intenta desxifrar el total dels catalans refugiats a la terra asteca davant el ball de números, ara sabem que foren gairebé dues desenes de milers els catalans que hi anaren. La col·lecció, publicada per la institució acadèmica El Colegio de Jalisco en coedició amb la Generalitat, desaparegué. Caldria resucitar-la, no és habitual que es publiqui sobre tema català una col·lecció de llibres pel món. Si va desaparèixer no fou per voluntat mexicana.

 

El aroma del recuerdo

 

S’ocupà de donar resposta a com vívien, què feren.. els exiliats i recollí entrevistes en una obra deliciosa, màgica per acostar-nos amb profunditat i són una legió a la seva vida. El aroma del recuerdo (2003) i on la majoria dels entrevistats en profunditat, són catalans. D’entrevistes cal remarcar la sèrie feta, en combinació amb el govern espanyol i mexicà d’exiliats, a un centenar llarg, que es conserven a Mèxic i a Salamanca, on contemplarem els gruixuts volums de transcripcions del centenar de les fetes. El Archivo de la palabra. Entrevistes fetes en bona part a catalans que narren la vida amb luxe de detalls.

 

Paz trabajo

 

No podem deixar de citar Pan, trabajo y hogar, El exilio español en América Latina que va coordinar i fou editat a Mèxic amb pròleg de N. Sánchez Albornoz. Obra important. Tampoc l’exposició El exilio cultural español en la Ciudad de México que veïerem al Museu d’Història de Madrid fa tres anys i precisament ara, en mostra organitzada pel Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (Conaculta) i el govern de la capital federal és a la capital mexicana. Un miler de peces i on apareixia des del diploma que envien los Amigos de México estatjats al passeig de Gràcia de Barcelona a Cárdenas fins un mapa gegant amb la ruta dels vaixells ara que a Veracruz s’ha recordat l’efemèrides.

De petita Dolors jugava amb la Kima, la meva esposa per la plaça major de Vilasacra i marxa a Mèxic als deu anys. Els nostres camins es trobaren en anar el 2005 enviat pel Memorial Democràtic i Catalunya Ràdio pel programa Veus de l’exili en el que ella participà activitat i ens ajudà molt en la cerca d’exiliats per entrevistar. La coneguérem al seu despatx a Tlalpan l’agost del 2005 i gairebé a cada viatge ens hem vist. En el darrer, el setembre passat, al col.loqui a Guadalajara a la Biblioteca catalana Josep M. Murià (dins la gran biblioteca J. J. Arreola ) anarem junts de DF a la capital de Jalisco. Tingué temps d’anar a la llibreria i comprar i dedicar de Rulfo El llano en llamas. Aquests dies volíem anar al restaurant de la seva família a Vilanova de la Muga i obsequiar-la amb el llibre sobre Vila-sacra, on apareix de petita amb totes les nenes del poble jugant. Ja no el podrà veure.

Josep M. Figueres

(Avui-ElPunt, 15-VII-2014)

Dolors Pla entre Salomó Marques i Josep M. Murià

 

 

A Guadalajara en el marc del col·loqui que esmentem a l’article del qual han aparegut recentment les actes Huellas de catalanes en México (Guadalajara, INAH, 2013).

 

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

diumenge, 11/05/2014

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

 

Víctor Alba, pseudònim de  Pere Pagès i Elias (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003) amb el que fou conegut profusament en la seva activitat pública i periodista. Periodista i assagista conreà molt l’assaig i la història que amb el periodisme foren la seva gran tribuna d’exposició del pensament crític que l’acompanyà tota la vida representant el marxisme no marxista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, es dedicà al periodisme des dels setze anys a  El Día Gráfico, després al setmanari La Rambla i a Última Hora i La Humanitat. Conegut així com a periodista i escriptor polític assolí força popularitat a les esquerres no marxistes ortodoxes per la constància de la seva labor i la capacitat dialèctica de combat. El 1936 s’afilia al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’on fou redactor en cap del diari La Batalla. Empresonat el 1939 i alliberat el 1945 marxà l’any següent a París on treballà a Franc-Tireur, Combat i traduí el Cant espiritual de Maragall francès.

El 1947 seguí l’exili  a Mèxic on fou redactor d’Excelsior i director de la revista Panoramas, així com director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Professor de ciències polítiques a Kansas i la universitat nordamericana de Kent amb sovintejats viatges docents per tota Amèrica convidat pels sindicats. Torna a Catalunya el 1968, col·laborà a l’Avui i altres mitjans amb textos crítics i incisius.

 

Autor de més d’un centenar de llibres i d’uns  tretze mil articles segons va escriure ell mateix.  Els estudis de caràcter històric sobre Catalunya són El marxisme a Catalunya. 1919-1939. I-Historia del BOC. II-Historia del POUM. III-Andreu Nin. IV-Joaquim Maurín (1974-1975). Aquests volums els publicà posteriorment en espanyol a Mèxic per Costa-Amic i foren traduïts a l’anglès. També en altres edicions ampliats i  resumits. Del conjunt, molt extens de la seva obra assenyalem Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976). S’ocupa d’Amèrica Llatina a Historia del comunismo en América Latina (1953) The Latin Americans (1969), Le mouvement ouvrier en Amérique Latine, 1953 traduït com Historia del movimiento obrero en América Latina  (1964),  Esquema histórico del movimiento obrero en América Latina (1957), América Latina. Un continente ante su porvenir (1958), América Latina y los congresos del Partido Comunista ruso (1959), El militarismo. Ensayo sobre un fenómeno político-social iberoamericano (1959), Historia General del Campesinado. Vol I. Del clan al latifundio (1964), Coloquios de Coyoacán con Rufino Tamayo (1956), Lincoln (1989) i  Pancho Villa y Zapata. Aguila y sol de la revolución mexicana (1994). 

Altres obres seves de síntesi i del període que li interessà més són: Histoire des Républiques Espagnoles (1948), Historia del Frente Popular (1959), El Partido Comunista en España (1979), Historia de la segunda República Española (1960), Los sepultureros de la república (1977), La Alianza Obrera. Historia y análisis de una táctica de unidad en España (1978), Historia de la resistencia antifranquista, 1939-1955 (1978) on conjumina assaig polític i explicació del període des de la seva visió partidista de la qual mai no se n’amaga i que colpí la seva trajectòria atès que fou empresonat, denunciat, veié companys i amics empresonats i torturats i assassinats i per les mateixes forces de l’esquerra marxista però ortodoxa o sigui fidel als dictats de Moscou. Una anècdota és reveladora de la seva actitud quan es presenta, a finals del conflicte bèl·lic amb una sentència judicial favorable al POUM a un diari marxista perquè la publiquin, naturalment avisen la policia controlada per la seva tendència i el detenen. Aquest era Víctor Alba. 

Recopilacions documentals de textos són la periodística La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria, 1930-1936 (1976) i les polítiques La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (1978) o El proceso del POUM (1989). 

Esmentem  les novel·les La vida provisional editada a Mèxic el 1950 i sobre la guerra civili i la clandestinitat i amb el retorn: Els supervivents (1950) on retrata el món de l’estraperlo al franquisme i El pájaro africano (1975) on retrata la lluita antifranquista. 

Les memòries Sísif i el seu temps, en tres volums: Costa avall (1990), Costa amunt (1990) i L’emprenyament (1995) publicades en català i en espanyol són ben representatives d’un pensament que mantingué la dimensió lliure arran la segona república tant durant el franquisme com la transició i l’etapa democràtica. Les narrà en tercera persona i tenen una certa dificultat de lectura però assumeixen amb escreix el testimoniatge d’una vida compromesa amb un ideal, de combat i coherència. Com a llibres de viatges esmentem: Ciudades sin inaugurar (1993) i Israel y Egipto ¿Guerra o democracia en el Cercano Oriente? (1956).  

Dels assaigs, extensa nòmina atès que arreu on va viure, Catalunya, França, Mèxic, Estats Units, Catalunya… s’ocupa de retratar la societat que va viure amb el seu ull tan particular, tant independent i sense cap concesió fuetejant els comportaments insolidaris dels catalans d’una certa classe i d’una certa tendència o de la societat en la qual viu sigui Mèxic o Estats Units: així esmentem Insomnie espagnole (1946, en angl. 1947), The Mexicans (1967), The Latin Americans (1969), Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), USA centre de la revolta mundial (1974), Catalonia. A Profile (1975), Historia social de la vejez (1992), Els problemes del moviment obrer de Catalunya (1976), La oposición de los supervivientes 1939-1955 (1978), El Partido Comunista en España. Ensayo de interpretación histórica (1979), Todos somos herederos de Franco (1979), La soledad del Rey (1981), Los conservadores en España. Ensayo de interpretación histórica (1981) ¿Dónde está la izquierda? Lo que no es, lo que podra ser (1982)… Temes majoritàriament dedicats a la política durant la guerra civil, el franquisme i el moment que li toca de viure. 

La seva obra amb gairebé un centenar de treballs té un notable interès en la divulgació i la feina editorial d’encàrrec en la qual excel·lí sempre però amb la dimensió de coherència amb el seu pensament: Historia de la mujer (1953), Historia del dinero  (1955), Mexicanos para la historia (1955), Perón y Eva (1956), Hungría, 1956 ¿Quién vencerá a Moscú?(1957), Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981). Treballs ben dispars des d’una antologia d’anècdotes divertides reals o reiterades Homo sapiens catalanibus (1974) ampliades a Diccionari de la mala llet (1997) que ajuden a veure el to ambiental d’una època fins al reportatge de denúncia com Watergate. Historia de un abuso de poder (1974) o la visió històrica a través dels seus presidents amb Washington (1988).

Una molt llarga trajectòria i que conserva fins al final la seva posició. El 20 d’octubre de 1994 arran la presentació del nostre llibre 12 periodistes dels anys trenta, amb noms com Calders, Tísner, Anna Murià, Ventalló, Lladó… no es va voler asseure a la mateixa taula que en Sentís. Eren representants de dos móns antagònics. Al final ho feu però ens haguérem de posar al seu costat, allunyats del qui fou jerarca franquista.  

El vàrem conèixer el 1974 arran de l’entrevista que li férem a l’Avui (1-XII-1974). El 1993 tinguérem oportunitat de retrobar-nos a Sitges arran el llibre citat i ja intimarem i quan podíem platicàvem com es deia aleshores del diví i l’humà. Ens confessà que enyorava la docència i el convidàrem, aleshores impartíem classe a Blanquerna a la catòlica URL però ja li anava bé, i vingué un parell de cursos a platicar amb un centenar d’alumnes als quals intentà de traspassar el sentit de dubte constant, de crítica al poder, de criteri propi i, en fi, de construcció d’una personalitat individual elaborada a través de lectures reflexives. A l’aula aleshores es transmutava, i quan arribava el col·loqui era l’apoteosi, les xacres li desapareixien i restaven només les idees pures. Era feliç. Resistia els tres càncers com qualsevol humà conviu amb pedres a la sabata, sense deixar de caminar en caminar en camí polsegós.

No podem tancar la seva presentació com una nota asèptica en aquest cas per la profunda humanitat que traspuava. En llegir les memòries se’ns fa present. Ens dedicà llibres i en cadascú hi ha una conversa. Citem-ne només una: A Retorn a Catalunya llibre sincer que enceta dient. «Ara, al cap de dos anys de viure a Barcelona, sento una mena de pessigolles per dir el que em sembla el meu país, després d’un quart de segle d’haver-ne marxat.» Tan clar parla que la dedicatòria diu: «A Josep M. Figueres, que m’ha obert algunes de les portes que aquest llibre em tancà. Cordialment. (maig del 1995)» O sigui que allò de qui diu les veritats, perd les amistats…

Un home lliure. Aspirava a una societat lliure i feu una guerra que perdé i poder viure en una societat diferent, la nordamericana i m’animà a anar-hi, coneixen la nostra ens deia que estaríem com peix a l’aigua perquè si ací hi ha massa tensions problemes personals mentre allà treballant avances i molt. L’acusaven a Catalunya, i la brama fou sentida, de ser agent de la CIA, podia ser des d’un marxista leninista  a un franquista que volgués fer mal i deixa tanmateix l’intens testimoni d’una vida de militant, d’intel·lectual plena al servei d’uns ideals com ens sintetitza V. Riera Llorca al llbire Nou obstinats on traça una semblança molt acurada de la trajectòria. Un militant poumista,

La seva producció historiogràfica es ressent del que en diu la manca de més dedicació, quan acaba un llibre ja el deixa i en va un altre i no li plau de revisar. Ho comenta a Riera Llorca i aquest ho explica a Nou obstinats (1971).  Escriu en vint dies la història la revolta hongaresa del 1956.  Es defineix com a periodista: «el periodisme polític és la meva veritable vocació, tant quan escric a diaris o revistes com quan escric llibres o ensenyo en una universitat nordamericana o en un sindicat llatinoamericà» i afegeix: «D’impacient, n’havia estat sempre, però no pas d’aquella manera constant, sens sentir-me mai satisfet, i que m’havia de quedar per sempre més. Potser és devia al fet que la mort no era per a mi un concepte teòric , sinó una realitat que havia vist i que m’havia passat a frec… Tenia por de no acabar de fer el que tenia entre mans o el que desitjava fer. A causa d’això, cap dels meus llibres no és avui treballat a fons; tot seguit d’acabar-ne un, n’emprenia un altre, i la qualitat se’n ressentia.»

Pelai Pagès escriu al Diccionari d’Historiografia catalana (2003): «pioner  en l’estudi de la Segona República en un dels seus llibres primerencs Histoire des Républiques Espagnoles (1948), on analitzava els esdeveniments històrics de les dues repúbliques espanyoles. Fou, però, a partir de l’inici de la dècada del 1970, quan emprengué una tasca historiogràfica centrada en la història de les organitzacions polítiques on milità i en la seva reivindicació històrica. Les seves aportacions historiogràfiques s’han caracteritzat, justament, per ser històries militants, on ha combinat la memòria i la recerca, però bàsicament el combat ideològic i polític. La seva posició, sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC, ha generat sovint molta polèmica i ha fet que molts historiadors d’ofici el desqualifiquin. Així succeí amb una de les seves obres més importants El marxisme a Catalunya  malgrat el comentari negatiu qualifica d’interessant la recopilació de records de militants del POUM L’aventura del militant. Fets i records (1930-1950) (1994) que efectivament ho és per la aportació de recuperar testimoniatges vitals rellevants i que personalment el trobem una de les seves més suggerents i útils obres.

Aporta un testimoniatge vital molt important, especialment en la història del POUM al que estigué vinculat i a la visió del període que li tocà de viure. Home d’amistats es vincula a uns editors concrets, tot i que publicà en molts païssos, a Mèxic Costa-Amich, a la tornada Pòrtic de Fornas i a la darrera etapa Laertes li publicà les memòries i els diccionaris.

Ignacio Iglesias, companys poumista, el recorda en una semblança amical apareguda al web de la fundació Nin: «Pagès era un periodista de pies a la cabeza, con curiosidad por y para todo, capaz de forzar todas las puertas y de meter la nariz allí donde acontecía algo interesante y digno de comentar. Puede decirse que llevaba el periodismo de investigación en la sangre, por decirlo así, si bien con los años se fue aplacando a medida que se convertía en un escritor que se dedicaba más al análisis sereno de los acontecimientos y hechos históricos. Fue un trabajador infatigable hasta los últimos días de su existencia y prueba indiscutible es la cantidad de libros que publicó, amén de sus artículos en numerosos diarios y revistas. (…)  Nos separó el final de la guerra civil: él cayó preso en Valencia y yo me fui al exilio en Francia. Años más tarde pasó clandestinamente la frontera pirenaica y llegó a París, donde volvimos a encontrarnos, creo que a comienzos de 1946. Permaneció en la capital francesa poco más de un año, donde siguió escribiendo y publicando artículos en periódicos y revistas parisinos, además de casarse con una chica francesa, “la Loute” como él la llamaba, simpática e inteligente que le ayudó no poco.»Principio del formulario

 

Joaquim de Camps i Arboix, disseccionador històric

dijous, 1/05/2014

 

Nat a Girona el 1894 i finat a Barcelona el 1975 fou jurista, historiador i polític.  Es llicencia en dret el 1916 a Barcelona i s’aproximà de jove a la Lliga tot passant a Acció Catalana Republicana i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya a la qual estava adherit el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines del que era president. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1931) i alcalde de Girona en dues avinenteses el 1934 i el 1936. Pel seu compromís amb la República i el catalanisme s’hagué d’exiliar el 1939 a Perpinyà, París i a Buenos Aires tot tornant el 1948 segons l’Enciclopèdia catalana, el 1949 segons Quim Torra. Participà aleshores no es podia fer altra cosa, en els estudis de recerca i alta divulgació com a contribució per fer conèixer el país que fou i maldar pel recobrament. Participà de forma molt activa en la represa cultural, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965). Impulsà moltes iniciatives com el Segon Congrés Jurídic Català (1971). 

 

Anem pels llibres. És el que queda, la seva obra que ens l’acosta. En el pòrtic de la Història de la Solidaritat Catalana, un moviment d’embranzida impactant i d’èxit social i polític rellevant, escriu:

 

«La monografia històrica, a l’igual de la biografia, és un gènere literari que, per la seva condició analítica, fent de bisturí, matisa amb més detenció i destria amb més cura la contingència per la qual passen els homes, els fets i les institucions. Sotmetre els esdeveniments al mètode sintètic, el correntment usat en l’exposició generalitzada de la història, és molt més indicat. Aquest enunciat es podrà comprovar amb l’estudi sobre la Solidaritat Catalana, gran efemèrides de l’esdevenir polític de Catalunya”.

 

Encara més, en un altre treball, El pressupost de cultura 1908, a la introducció, exposa la motivació del seu treball, és encara en ple franquisme, el 1974, i la història ha de ser un instrument de coneixement. Escriu:

 

«Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruiïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre con el present, aquestes pàgines els posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïan al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista, avar de concessions, i, pel mateix, causa primera de l’esterilitat de la desvirondada administració espanyola.»


Amb aquesta predisposició, doncs, treballa, com un forense o com un metge d’urgències, la dissecció i ens ofereix biografies de personatges singulars així Verntallat, cabdill dels remences (1955, premi Aedos 1953), Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963) les quals esdevenen dues peces clau per a conèixer aquests noms.

 Les seves monografies són exemple alhora de precisió i claredat. En la dedicada a la Solidaritat, el gran moviment del 1906 agrupava les notes i bibliografia al final de cada capítol convertint la seva narració en un discurs àgil i captivador, en la línia de la historiografia anglesa i francesa més planera alhora que rigorosa. Aquest és un gran mèrit que ens fa del personatge, com la seva trajectòria, que sigui captivador encara avui tot i l’aridesa d’una imatge que ens el pot plantejar com distant però l’amor a la història, la feina i la pàtria ens l’acosta molt..

 

De la seva obra cal especificar uns pocs, i grans, apartats. Remarquem així els estudis agraris amb títols com La propiedad de la tierra y su función social (1953), Arrendamientos rústicos (1955), les úniques incursions en espanyol, tota l’obra és en català. La masia catalana (1959), és, sens dubte, l’aportació puntera, cabdal, d’aquesta gran institució com és la fàbrica de la muntanya o del camp on tothom tenia un paper i que transformà el país gràcies al treball. Esdevé una peça clàssica per a conèixer la nostra manera de ser a través de les realitzacions. Altres treballs d’història són: Les cases pairals catalanes (1965) i Història de l’agricultura catalana (1969).

 

Un bagatge, com veïem, considerable i de relleu, Camps de forma constant investigava, cercava i es prodigava en treballs que ultrapassaven el marc acadèmic o erudit per a esdevenir instrument cultural a l’abast de la capa mitja il·lustrada de tanta importància a Catalunya.   

 L’assaig i l’estudi polític també fou centre de la seva atracció però si ens fixem en els anys veurem el gran canvi d’una línia que haguera pogut ser ben fructífera en analitzar la realitat contemporània. Passa del tema conflictiu –Després del 6 d’octubre. Una política d’esquerra a Catalunya (1935)- a la visió teòrica i aconflictiva -i L’estat modern (1961)-.

 Com a jurista s’ocupà també del dret català en dos treballs dignes que anotem. Són Modernitat del dret català (1953, premi Duran i Bas 1952) i Bibliografía del derecho catalán moderno (1958).

 Pel que fa les monografies d’història de Catalunya indiquem que s’enceten amb l’estudi del seu origen, de la vila d’on procedia Torroella de Montgrí (1911), i seguirà amb treballs ben significatius sobre la dimensió explicativa d’un episodi on de forma desigual, d’un petit episodi de la història de la benemèrita R. Dalmau fins a una extensa obra com la dedicada del Parlament català es fixa en el panorama de moments o fets clau per a exposar-los, en aquella dissecció a la qual al·ludíem més amunt. Així els treballs: La reivindicació social dels remences (1960), El tancament de caixes (1961), El Decret de Nova Planta (1963), El Memorial de Greuges (1968), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El pressupost de cultura 1908. Problema d’actualitat (1974) i El Parlament de Catalunya (1932-1936) (1976) esdevenen una rica i útil panoràmica d’esdeveniments singulars dignes de ser coneguts àmpliament i una mirada detallada vers un món, el propi, al qual calia que els ciutadans cultes s’hi adrecessin.

 Semblantment ho feu en treballs breus, articles i petites aportacions d’opinió en tribunes periodístiques heterogènies: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials de Perpinyà, Destino, La Vanguardia, Revista Jurídica de Catalunya i Revista de Derecho Agrario Español i, és clar, la premsa republicana gironina en la qual participà activament.

 A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons amb la documentació bàsicament relacionada amb els seus estudis agraris, jurídics, polítics, històrics i biogràfics. S’hi aplega una sèrie de dossiers amb la documentació produïda per a l’elaboració i publicació de diverses de les seves obres i articles fonamentalment les més rellevants: La Mancomunitat de Catalunya, Duran i Bas, i Modernitat del Dret Català, entre d’altres. També conté documentació sobre l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i sobre el II Congrés Jurídic Català, fruit de la activitat jurídica del productor del fons. I, finalment, un petit apartat de documentació personal i familiar.

 Malgrat aquesta obra, ingent, en Quim Torra (Revista de Girona, 254) el qualifica de forma molt positiva posant-lo com a exemple indica que «és avui un perfecte fantasma» dolent-se de l’oblit sistemàtic del món liberal, catalanista, republicà que dominà els anys trenta i primer el franquisme. Segurament aquest oblit és interessant i no decantació històrica natural. És, diguem-ho clar, una marginació i d’ací l’elogi a la Revista de Girona que mensualment, amb gran qualitat formal i un gran interès de contingut presenta la història gironina a fons malgrat els esforços que féren llargues dècades autoritats autoritàries i després, també llargues dècades, esquerres espanyolitzants així com la ignorància filla d’aquests pares que s’ha entronitzat. Per combatre-hi Camps i Arboix hi dedicà la vida i ho feu amb encert i profit.

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.

Santiago Alberti

dissabte, 1/02/2014

 

  Santiago Albertí, l’editor historiador

 

 

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El

1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat

de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…

 

Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra

al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns

quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània

amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957

i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll,

Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la

seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.

 

Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i

popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la

llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català-

castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la

llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre

Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va

promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i

Terrissa (1980).

 

La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de

normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres

iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un

temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho

tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions

acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació.

Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de

metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta

tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular

aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre

l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit

editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era

publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el

cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries

de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys,

llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix

un món ocult tot i que proper.

 

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no

publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i

altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil

socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els

temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens.

Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos

segrestat, les seves limitacions:

 

«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins

un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible,

al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material

significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »

 

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades,

sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la

primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo,

fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar

dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text

genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué

una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància

impossible, només així es podia saltar la censura implacable.

 

Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel

valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i

amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució

valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació

sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions

exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de

personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat

per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia

màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de

la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia

l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca

es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la

península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que

marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.

 

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració

monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la

voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una

història dels principals moviments socials. També de color vermell en

portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament

assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat

pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també

reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:

 

«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor,

és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta

veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el

moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la

panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar

filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex

com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un

treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment

republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera

República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»


Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia

catalana (2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i

sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà

acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball

documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.

 

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a

altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic,

el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el

Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums

que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu

mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té

diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les

biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la

Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova

o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i

escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la

caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i

acaba amb una frase contundent

 

«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de

confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa

absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria

més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic.

La cosa absolutament necessària és disparar.»

 

Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí,

editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials

amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel

seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que

permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta-

seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria

d’historiadors i divulgadors de la història.

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

diumenge, 29/12/2013

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

 

 

Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

 

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

 

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

 

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

 

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

 

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

 

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

 

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971).

 

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

 

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

 

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

 

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

 

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

 

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»