Arxiu de la categoria ‘Història contemporània’

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

dimarts, 1/08/2017

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

 

Historiador, excursionista i geògraf (Reus, 1902 – Barcelona, 1986) esdevé un dels personatges més representatius de la investigació tradicional del món local en uns moments que Catalunya tenia una sola universitat catalana i les recerques rigoroses i de to acadèmic sobre l’àmbit comarcal eren pràcticament inexistents atès que el descriptivisme, l’erudició, àdhuc novel·lada, imperava. Iglésies fou capdavanter en l’empenta que tenen actualment els estudis locals i comarcals. Rebé un fantàstic homenatge en el primer número de la Revista Catalana de Geografia (1978), consultable a RACO, és dedicat a la seva trajectòria i a la seva obra. No fou però la única edició d’homenatge a qui tan treballà per que altri edités, així la Revista del Centre de Lectura, etc. Un dels articles, extensos, suggerents, de la primera revista citada ens orienta sobre la  seva personalitat:

 

«De l’obra d’Iglésies en destaca la incansable labor dedicada al camp de la demografia històrica i als estudis d’àmbit comarcal i local. Però, sobretot, la seva figura es caracteritza per un elevat esperit cívic, que el porta a impulsar tantes iniciatives en aquest període difícil de consolidació de la geografia catalana.»

 

Efectivament, ens trobem amb un personatge clau en la feina feta en aquest camp i humil i senzill. El seu pare l’introduí al Centre de Lectura de Reus i s’endinsà així en el coneixement de les muntanyes properes, del país del que diferencia l’excursionisme de l’oci i l’esport de muntanya. Estudià dret a Barcelona, en una carrera llarga i complexa, conegué personalitats del món del coneixement de la natura com Eduard Fontserè i Pau Vila i s’inscriví al Centre Excursionista de Catalunya. Col·labora en la premsa reusenca, de la Revista del Centre de Lectura al diari Ciutat. Va a viure a La Riba, on es fa càrrec de la indústria familiar i als trenta formarà part de la Comissió de la Divisió Territorial que organitza el govern català. El 1935 forma part de la Societat Catalana de Geografia (SCG), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Segueix la militància catalanista i s’implica amb Palestra.

A la semblança que li dediquen,  en la revista citada, Ignasi Cuadros i Vila i Antoni Duri i Guimeri, s’esmenta que visiten al ministre republicà d’instrucció pública, Marcel·lí Domingo per que la geografia sigui estudiada a la Universitat, però la proposta no reeixí. Durant la guerra és cridat a files i, amb Fontserè, participa en la confecció del manual Elements de Geografia (1938) adreçat a secundària. El 1939 s’instal·la a Barcelona, una casa al passatge Permanyer que es farà coneguda als ambients de resistència, organitzarà activitats acadèmiques –conferències, debats- de la SCG quan el franquisme no només no ajudava la cultura sinó que perseguia.

 

El 1950, amb Joan Mercader i altres, convoca la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. A Martorell i es realitzarà amb una notable continuïtat: Martorell (1950); Santes Creus (1953); Cervera (1955); Peralada (1959); Tortosa (1961); Vic (1962); Banyoles (1964);  Montblanc (1966); Igualada (1967); Sabadell (1968); Reus (1969); Balaguer (1970); Mataró (1971); Perpinyà (1971); Terrassa (1972)… Sempre presidides per una personalitat política amb vinculacions amb la cultura popular, així el president de la Diputació de Lleida o de Tarragona o Paul Alduy, batlle de Perpinyà o bé religioses com l’abat de Poblet o el de Montserrat i, és clar, estudiosos del món acadèmic com Josep M. Font i Riu, catedràtic de la UB. Una tribuna oberta, alenada d’aire fresc en temps enrarits. Recordem especialment l’Assemblea  del 1989, organitzada per l’Institut d’Estudis Vallencs a la capital de l’Alt Camp, i la de Cardona que publica el 1994 una síntesi sobre una àmplia monografia.

Així el vàrem conèixer, arran les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. Mantinguérem una conversa sobre la recerca que va encarregar-nos el Departament de Cultura el 1981. Joan Granados fou el nou director general de Patrimoni Escrit i Documental. Parlarem amb ell el 1982. Ens demana si teníem algun paper signat acreditatiu de l’encàrrec, i en ser negativa la resposta, l’encàrrec fou verbal i gratia et amore, i, per la raó que sigui, es va tirar enrere. Iglésies va dir-nos, atesa la temàtica, el treball original, inèdit és en biblioteques públiques, que, pel seu interès s’havia de publicar, i així va ser amb el màxim d’espai, no el centenar de pàgines, que disposaven les actes de les Assembles. El contingut era una metodologia sobre la recerca hemerogràfica atès que apareixen censos i repertoris locals aleshores amb força alegria i no existia un mètode comú –de fitxa catalogràfica, d’orientació per a la recerca historiogràfica…- i el treball pogué aparèixer. En aquells moments l’Institut Català de Bibliografia ens havia editat la fitxa per a l’estudi d’una publicació i aspirava que els investigadors disposessin d’un mètode comú per a poder investigar de forma sistemàtica i homogènia. El contacte amb Iglésies no pogué ser més profitós, ens entenguérem, doncs, molt bé. Era el seu tracte amb tothom qui tenia una dèria de recerca.

 

 

Iglésies participà a més d’una molt extensa obra individual en obres col·lectives, des de la monumental i útil Geografia de Catalunya, del 1958 al 1974 com a membre de l’equip de redacció amb altres geògrafs com Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1963 deixa de ser secretari de la SCG a la que dedicà tants esforços i hi seguí vinculat.

 

 

El 1965 i 1965 publica, a l’editorial Rafael Dalmau a la que estigué molt vinculat en les figures de Pere Català Roca especialment l’Enciclopèdia de l’Excursionisme i diversos dels populars «Episodis de la Història» que tant li plaïen de redactar per aquesta editorial. Arran la fi del franquisme segueix treballant en l’àmbit geogràfic amb profusió de monografies sobre temàtiques locals i comarcal, especialment de demografia històrica catalana de la que serà un expert reconegut. Redacta biografies com les de Pau Vila (1981), Eduard Fontserè (1983), etc. Serà nomenat membre numerari de l’IEC. Els seus biògrafs remarquen com mor la nit del 17 de novembre de 1986 després d’una jornada dedicada a l’estudi dels censos del segle XV. Tota una vida de treball.

 

Una obra heterogènia, dispersa, variada, fruit també del coneixement personal de les comarques i d’una gran capacitat de treball. Autor d’estudis puntuals i molt concrets o de monografies amb vocació d’amplitud temàtica, endinsant-se en la història d’un indret, sempre amb l’aportació de materials bàsics, com per exemple els censos i les seves sèries documentals que ha aportat i gràcies als quals l’estudi de la història de la població catalana ha pogut ser més reeixit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una obra extensa, setanta set llibres, els reculls amatent Xavier Fort i Bufill, i tres-cents treballs diversos (pròlegs, ponències, capítols, articles llargs…) en publica la relació, detallada al número monogràfic de la Revista de Geografia. Hi excel·leixen aportacions és clar, de les comarques estimades, dels viatges i excursions fetes, de demografia. Hi trobem Les muntanyes de Prades (1929), El Priorat (1930), Delimitació del Camp de Tarragona (1930), L’escultor Joan Roig i Soler (1955), Perennitat de La Selva del Camp (1956), Scala Dei (1957), El guerriller Carrrasclet (1961), La conquesta de Tortosa (1961), La restauració de Tarragona (1963), El setge de Tarragona a la guerra napoleònica (1965), Francesc Salvà i Campillo (1965), El setge de Cambrils l’any 1640 (1967), L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, (1968) un dels seus llibres més coneguts, publicat a Edicions 62 i tot i la manca de contextualització que remarca la crítica del moment, una molt notable aportació.

 

Sobre demografia hauríem d’esmentar: La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959), és a dir a l’entorn del 1714 amb les repercussions de la guerra, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-1970) 2 vols., obra de referència vàlida avui encara, Evolució demogràfica de la comarca d’Igualada (1972), Estadístiques de població de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII, tres vols. editats a la Fundació Salvador Vives Casajoana en la qual hi col·labora molt com  El Fogatge de 1553: estudi i transcripció (1979-1981) i en tots els camps un llarg etcètera amb el total de quasi quatre-cents treballs sobre història local.

 

Conreà també la narrativa amb una novel·la (Saó de llegenda del 1953 ambientada en la darrera guerra carlina i el conte amb set títols amb el  rerefons de país, com La terra d’en Gallarí (1932) o L’aiguat de Santa Tecla (1971). Eufemià Fort i Cogull, un altre incansable conreador de la història local, en fa una extensa dissecció classificant la seva obra en biografies, demografia, estudis locals i geografia en una visió no exempta del seu compromís amb el país, la fotografia més intensa que apareix és portant la flama del Canigó a Montserrat, encapçalant la manifestació entrant al cenobi, el 1975. Tot un símbol d’una constància per il·luminar, el que els Fort, pare i fill, en diuen la informació històrica, la vocació d’una generació que visqué per estudiar i projectar.

 

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Josep Puig i Cadafalch, historiador de l’art i polític

diumenge, 9/04/2017

 

 

 

Aquesta semblança és la número  cinquanta que presentem. I ens plau que sigui un personatge un xic bescamptat i tanmateix considerable. De caràcter difícil i amb pocs reconeixements com palesa la dificultat en el bust del patí dels tarongers al costat de Macià, Prat, Companys … i Puig no era un personatge menor. Historiador, arquitecte, polític  neix a Mataró el 1867, on és enterrat, i mort a Barcelona el 1956. La seva faceta política és ben important, des de regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903) fins a diputat a les Corts espanyols (1907-19010) culmina com a president de la Mancomunitat (1917-1924) després de ser diputat provincial (1913-1914). Com a arquitecte la seva obra ha estat molt valorada i per la creativitat i significació esdevé una de les més importants de Catalunya i actualment es revaloritza plenament amb visites, guies i restauracions.

 

Com a historiador excel·leix en l’estudi de l’art antic i medieval català, dirigí també recerques i excavacions atès que compaginava les seves preocupacions pel patrimoni viu –la llengua catalana discriminada a la que dedica diversos articles a La Veu de Catalunya o la identitat nacional del país- pel patrimoni arqueològic, des de pintures murals romàniques fins a escultures o jaciments romans. L’obsessionava aquesta preocupació i així la idea de fixar catàlegs de la feina pendent, de les restauracions per a fer-ne la salvaguarda. Ho demostra l’expedició del 1907 que va organitzar l’IEC, una altra gran preocupació seva, amb la finalitat de preservar aquests materials.

Segurament la seva obra més rellevant és L’Arquitectura romànica a Catalunya de la que aquests dies ha aparegut una nova aportació amb estudis i nous elements interpretatius. Com a professor participa en els Estudis Universitaris Catalans (1905-1906) i altres centres. Reconegut amb premis com el doctorat honoris causa de la Universitat de Friburg i reconeixements de l’Ajuntament de Barcelona. Seriós, el retrat de R. Casas li fa justícia, treballador, la nòmina de textos és notable, constant, des d’un estudi sobre el sepulcre romà de Favara (1892) fins als darrers treballs sobre Cuixà, en ple franquisme.

 

L’IEC va editar el 1935 L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys on esbossa la bibliografia dels seus fundadors i de Puig relaciona cinc denses pàgines amb gairebé cent-cinquanta referències de la seva producció. S’està produint una aportació documental amb treballs de recopilació entre els que destaquen els Escrits d’Arquitectura, Art i Política de Xavier Barral que aplega, articles acadèmics i erudits, discursos polítics, articles periodístics, en una antologia que esdevé, ara per ara, la més valuosa per a conèixer d’una forma fàcil una aproximació a la important obra realitzada.

 

 

A La Veu de Catalunya, que contribueix a fundar, amb en Prat de la Riba, és un periòdic que s’estima com demostren els dos articles de records que hi publicà, en els aniversaris de gener de 1899 quan el periòdic celebrava l’aniversari de la fundació. En aquesta tribuna, com a La Renaixensa hi sovintegen textos d’actualitat, crítics i de denúncia i també d’alta divulgació comentaris d’història d’art i de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat.
Els treballs de caràcter acadèmic que publicà ho foren en tribunes universitàries i erudites d’arreu però de totes destaquem les de l’Institut d’Estudis Catalans especialment l’Anuari on hi té una prolixa obra. De les publicacions o tribunes acadèmiques esmentem a títol d’exemple Revue de l’Art Chrétien, Annals de l’Academie Royale d’Archéologie de Belgique, Bulletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, Cahiers d’Histoire et d’Archéologie, Revue Belge d’Archéologie et d’Histoire de l’Art… i encara hi hauríem de sumar les actes de congressos les monografies en col·leccions especialitzades, catàlegs, etc. que constitueixen l’extraordinària producció d’un gran treballador.

Prat de la Riba, el 1905 va dir d’ell i així ho recull en el volum Articles (1934) que aplega articles del diari que va fundar i dirigir i en fa una glosa de la que manllevem un fragment:

 

En Puig era ja llavors, i ha estat sempre, un intel·lectual de poderosa volada, intel·lectual dels de debò, dels que investiguen dels que fan avençar la cultura del seu país, i un temperament d’acció, una voluntat d’un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda.

Per això ell ha fet triomfar tantes coses.

Per ell el renaixement artístic de l’arquitectura catalana, obra d’eminents predecessors, arriba a la consciència de la societat catalana, s’imposa com un fet acomplit com una realitat viva, indiscutible. Per ell, per iniciativa d’ell el periodisme catalanista es despulla de les ampul·lositats i dels convencionalismes dels uns, de la casolana vulgaritat dels altres i sortint del cercle esotèric, s’escampa per tota la terra catalana. Per ell, les velles organitzacions catalanistes han experimentat transformacions fecundíssimes

Que el món és dels que treballen, dels que lluiten, dels que no es deturen davant de l’esforç ni de l’obstacle. Projectar belles coses en l’agradable excitació de la conversa, formar allà lluny de les realitats plans arrodonits, perfectes és feina dolça de fer, que no fatiga ni mata. Voler després que, sense esforç, sense lluita, nomes per la força sola de la seva exposició, el mon i els homes i les coses s’hi sotmetin, s’hi dobleguin, i si no s’hi ajupen, fulminar acusacions i anatemes contra tot i tothom, i tancar-se reposadament a casa es tasca còmoda però estèril, és innocent mania dels inútils o dels predestinats al fracàs o a la derrota. Lluitant a cada moment, a cada hora, un dia i un altre dia, un any darrera l’altre, es triomfa; lluitant, removent obstacles, amb vigor, amb prudència, amb seny de bon pilot, sense defalliments, sense infundades il·lusions, així ha triomfat en totes les seves empreses en Puig i Cadafalch, així l’obra d’en Puig és ja avui tan rica i plena.

 

 

Albert Balcells ha publicat una semblança del polític com a president de la Mancomunitat (2013), seguint l’anterior obra sobre la Mancomunitat (1996) que és una monografia excepcional sobre l’obra feta per aquest organisme i que facilita una molt rellevant quantitat de dades molt ben elaborades en una visió de conjunt que mostra la fascinació que va tenir una generació per la primera oportunitat d’autogovern des de 1714. En dissecciona aspectes polèmics, des de la defenestració d’Eugeni d’Ors a la posició davant el cop d’estat de Primo de Rivera i fa un repàs a la seva labor al davant de la Mancomunitat, en una línia de continuïtat amb l’obra de Prat. En constata els èxits, com l’obra cultural de la Mancomunitat i les mancances, no atribuïdes, és clar, a la seva labor, en els àmbits social amb el terrorisme i pistolerisme i el fracàs del projecte d’Autonomia del 1918 i 1919 que menarà  a una situació de conflictivitat per la qüestió nacional catalana. Apareix una visió del conjunt de la generació de Puig en el treball de Jordi Casassas La voluntat i la quimera (2017) amb interessants referències sovint poc estudiades com la revista La Cataluña que publica per cert, diversos textos de Puig que reprodueix de La Veu.

 

La dissecció acadèmica del treball historiogràfic de Puig ha merescut l’edició d’un volum amb les intervencions de la jornada científica que l’IEC, tan justament li dedicà a ell que fou l’artífex de la seva recuperació els anys quaranta. En aquest obra, Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània  (2003), coordinada per Albert Balcells, hi destaquem de la quinzena de treballs les aportacions de Xavier Barral, Josep Guitart, Joan-F. Cabestany i Antoni Pladevall pel que fa a l’arqueologia. També s’hi destaquen els aspectes de reconstrucció de monuments, projectes urbanístics, actuació política i arquitectura en un treball que esdevé, ara per ara, la més sòlida i extensa aportació al coneixement de l’obra cultural de Puig.

 

Quan apareix el 1918 el darrer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya el prestigi internacional de Puig, ja molt ben considerat aleshores com una figura d’excel·lència, esdevé encara més alt tot situant a Catalunya en autèntiques aportacions internacionals. Barral cita un fragment d’aquesta obra de Puig prou il·lustratiu del que representa aquest pensament crític i erudit del que, afirma,  depassa les fronteres de Catalunya:

 

El nostre estudi ens ha portat a una conseqüència interessantíssima; s’havia afirmat que l’arquitectura romànica era la resultant de les temptatives per a cobrir amb volta la basílica de tres naus, i a aqueix fet primordial l’acompanyaven el conjunt de solucions artístiques i ornamentals que determinaven l’estil. En una paraula: que els dos problemes estructural i artístic havien estat resolts en un mateix procés d’evolució. Aqueixa tesi fou sostinguda per Quicherat, per Viollet-le-Duc, per Caumont, ¡ havia tingut encara una darrera expressió exagerada, en autors recents com Marignan, qui repeteix mantes vegades que les esglésies romàniques amb volta no són anteriors al segle XII.

Doncs bé, a casa nostra el procés estructural precedeix de dos segles al procés artístic definitiu: les esglésies es cobreixen amb volta en llurs tres naus durant el cicle del primer romànic, que acaba en el darrer terç de la centúria onzava, mentre que la transformació decorativa que l’ennoblí ¡ d’exuberant escultura omple el cicle del segon romànic, que s’acompleix durant la segona meitat de la centúria dotzava. L’obra romànica ens apareix així com el fruit, no d’un sol moment creador, sinó de dues èpoques distintes.

El nostre estudi posa la qüestió de si el fenomen de la primera creació artística migeval seguí a les altres terres d’Europa una llei anàloga a la que regí a Catalunya. La classificació estructural de Quicherat hauria llavors sigut una realitat històrica clara, viva, sense que la pertorbessin la diversitat d’elements artístics que se l’hi sobreposaren un segle després.

 

Molts treballs, és clar, són aportacions referides als monuments dels quals s’hi implica –Ripoll, Cuixà, Terrassa- o monografies sobre autèntiques meravelles com la portalada de Ripoll en una labor descriptiva, analítica, interpretativa i també no exempta de denúncia com el treball «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres» que apareix al Butlletí els Museus d’Art de Barcelona el 1933 i on simplement explicant l’obra és un al·legat per a la preservació del patrimoni.

La seva obra assoleix projecció internacional, més enllà dels articles en revistes estrangeres i la participació en congressos. És traduït, per exemple el llibre La geografia i els orígens del primer art romànic apareix a Barcelona el 1930 i és traduït i publicat a París cinc anys després. El seu prestigi també creix quan estudiosos forans s’ocupen de la seva aportació que és molt ben considerada. L’arquitectura romànica a Catalunya, n’és una evidència, és tracta d’un treball que va més enllà de la descripció sinó apareix l’analista fi que entre ideologia política i recerca documental, diu Xavier Barral, contribueix a la formació d’una història de l’art en la que integra tots els elements: geografia, història, política i art.

 

A les seves memòries, malauradament curtes i farcides d’articles de premsa de La Renaixensa i La Veu diu que en aquests articles, que reprodueix en bona part, hi ha la seva vida. No aplega, i és feina pendent, les notes que signa amb una H., que redactava a la mateixa redacció del diari de La Lliga a la Rambla barcelonina, evidencien tota una vida de treball erudit que compagina amb la labor política o arquitectònica i totes d’interès i valor.

 

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid

Narcís Jordi Aragó. Girona, història i periodisme

dijous, 15/09/2016

 

Narcís Jordi Aragó

 

Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932-2016) periodista i publicista gironí rellevant. La notícia de la mort colpeix Girona i no per la sorpresa, esperada per l’edat i la malaltia, sinó pel greu i dolor de l’absència d’un personatge clau de la cultura i el periodisme gironí. Dedicà a aquesta ciutat una vida professional de rigor i servei en un admirable compromís local. Un amor que perdura la seva vida perquè el 2015 dóna tot el seu fons intel·lectual (manuscrits, epistolaris, imatges…) i la casa on va néixer, del seu oncle i en la que va viure, que és avui museu, i es pot visitar, la Casa Masó.

 

L’obra d’Aragó parla de la Girona d’ahir, per a conèixer-la, la d’avui, per a millorar-la i el rerefons és la del demà. Aragó, periodista dinàmic, autor de llibres d’història i de periodisme, articulista constant, és l’home clau de la important revista setmanal Presència. Llicenciat en dret per la UB i en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid fou, bàsicament, un periodista tot i exercí com a advocat a Barcelona del 1957 al 1977. S’implicà en iniciatives ciutadanes gironines de forma constant, per exemple, fou membre del secretariat de Justícia i Pau de Girona i participà en nombroses campanyes reivindicatives contra la repressió del franquisme en multitud d’àmbits que s’intentaren de recuperar: del nom genuí de la ciutat a l’existència d’un diari local en català passant per la restitució de l’honorabilitat de gironins afusellats o represaliats com Carles Rahola.

Rafael Masó

En la seva obra trobem tres grans aspectes temàtics. El primer és l’arquitecte noucentista Rafael Masó, de qui era nebot i va impulsar la preservació del seu llegat, essent president d’honor de la Fundació homònima. El segon és la ciutat de Girona en l’aspecte històric com indicàvem i el tercer el periodisme de combat i al servei de la veritat com ha de ser sempre aquesta activitat. La grisor del passat o la vivor de l’ahir i l’anhel del demà, això és, el franquisme, els anys trenta i el futur.

 

Periodísticament el seu treball arranca amb Ràdio Girona, on col·labora en diversos programes, llegim al Diari de Girona (22-VIII-2016) entre el 1955 i el 1963. Va ser també redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967) i especialment remarquem la labor, molt i molt important, com a director del setmanari Presència (1967-1980). Cofundador de l’Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Col·laborador del diari El Punt des del 1979 president del seu Consell Editorial (2007-2012). Corresponsal del diari Tele-eXpres i amb temes gironins va escriure a publicacions diverses: Oriflama, Serra d’Or, CAU, Cuadernos para el Diálogo… Remarquem la valuosa etapa, llarga i interessant, com a director de la mensual i tan atractiva Revista de Girona (1985-2009).

 

Sobre Masó, l’obra del qual fou «civilitzadora» segons l’alcaldessa Anna Pagans en el pòrtic al llibre col·lectiu Rafael Masó. Ciutadà de Girona remarquem aquest llibre, excel·lent en aportació gràfica, editat pel Museu de Girona i on Aragó en marca la vida, amb el rerefons d’una història d’amor, gairebé dues mil cartes en cinc anys de festeig i els antecedents. Aragó assenyala com amb en Masó arts i lletres connecten amb la vida.

La Devesa

La gran aportació cultural d’Aragó és sobre Girona en els seus aspectes diversos, siguin les mancances, els neguits o les descripcions. A La Devesa. Paradís Perdut narra la història del que és un dels primers parcs urbans catalans que té un preuat sentit en la vida gironina. De La ciutat de Girona de Rahola a propòsit d’aquest camp de quaranta hectàrees la cita: «Bella és la Devesa de Girona en la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs del sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fules d’aram que encatifen el sòl; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal.» Narra i descriu com era i com és i, especialment, les lluites i campanyes, aquells Salvem la Devesa del 1976 per a protegir-la i que fos un autèntic parc urbà, allunyat d’aquella selva de la que parlava Josep Pla o de l’espai degradat que els ecologistes, i els col·legis professionals, maldaven per salvar.

Guia de Girona monumental

 

Les obres sobre Girona són diverses i n’hem triat set. Com a obres de referència general assenyalem la Guia de la Girona monumental (s/d) aplec gràfic on hi apareixen meravelles com el Tapís de la Creació, la Catedral, el barri jueu, els banys àrabs i tantes altres joies que són descrites esquemàticament tot fent rutes o camins pel visitant que vulgui conèixer el més rellevant i monumental de la ciutat.

 

La Guia literària de Girona (1995) és una creació molt bonica. Una obra de literatura que presenta textos ordenats i comentats. Malauradament fou editada sense cap imatge, però no hi fa res, el valor de la paraula mana. I ací convenien, perquè l’estudiós que coneix Girona a fons aplega textos poètics, descriptius, narratius i els ordena en blocs «La ciutat extramurs», Del call a la muralla», «La riba dreta de l’Onyar» i «L’Eixample i la Devesa».

Guia literària de Girona

 

L’antologia és d’autors clàssics com Josep Pla, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, o actuals com Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras o Pius Pujades. El conjunt és una extensa exhibició, altra paraula no se’ns acut, de la bibliografia literària local que dóna més del que diu, és també una guia literària d’obres sobre Girona i una antologia de textos alhora que una guia, de versos, fragments de narrativa, etc. de la capital.

 

Ha participat també en exposicions així 75 anys de Girona (1984) que mostra una antologia gràfica de la vida de la ciutat, amb l’aniversari de l’entitat bancària que la patrocina a l’entorn de vuit eixos (urbanisme, transport, aigua, economia, política, religió, cultura i festes) sobre els quals Aragó elabora unes molt precises síntesis sobre el que signifiquen en la vida local.

75 anys de Girona

També de la Caixa esmentem Girona. Crònica dels 30. Oci, esport i cultura (2005) amb el catàleg homònim amb textos de l’historiador Josep Clara, l’escriptor Josep M. Fonalleras i la professora Margarida Casacuberta en un treball col·lectiu que té com a resultat una delícia visual on es recreen aquells anys daurats de llibertat i creativitat en una molt bonica edició que segueix aquest diguem-ne mètode gironí de presentació de llibre, això és format quadrat, disseny atractiu, una foto o dues per pàgina, i color arreu com les útils col·leccions dedicades a pobles i temes de la Diputació gironina.

 

 

Girona cronica dels trenta

Girona ara i sempre, amb el subtítol d’Una crònica (1982) és un llibre singular, amenitzat amb les pintures –aquarel·les, dibuixos, gravats- del fons de la Diputació. Aragó presenta la seva visió on com una crònica, amb agilitat i erudició subjacent que mostra el bategar local en vuit grans capítols (camins, rius, arbres, pedres, gent, oficis, mort i vida) i un epíleg –la capital- que, de bon llegir, mostren amb el saber fer del periodista, tot un món que és allà. Apareixen Josep Carner o Santiago Rusiñol. La riquesa de les observacions més enllà de l’acumulació de referències amb comentaris sobre la psicologia, el caràcter, la mentalitat, la manera de ser, etc. l’esdevenen una aportació molt suggestiva pel coneixement que ultrapassa l’estricte àmbit descriptiu d’una ciutat.

Girona ara i sempre

Els, diguem-ne, temes, gairebé cent-cinquanta, són una delícia. Del Tapís de la Creació, que titula «Tot el món en un tapís» ens l’explica, amb mirada dinàmica, i amb un aprofundiment i interès remarcable. L’estil de la prosa d’Aragó és peculiar per la diafanitat de l’exposició i el sentit de profunditat, per aquesta raó els seus llibres han assolit èxit de crítica, de pública i esdevenen referència ineludible.

 

La seva aportació com a periodista de la ciutat, no seria el cronista de Girona del dia a dia sinó el cronista del conjunt, el cronista de la visió general de la ciutat i dels problemes específics. Un tipus de periodisme que tant pot esdevenir la descripció d’un espai com la crítica a un problema. En el pròleg de l’obra sobre la Devesa, que acabem de citar, glosa un article de l’estiu del 1962 dedicat al gran espai verd de la capital gironina i que li fou censurat. Escriu, sense agror, amb meticulositat i afirma:

 

Era l’estiu del 1962, i acabava d’obtenir el títol de periodista. Un grup de gironins maldàvem per fer sortir cada mes la revista «Vida catòlica», que sota l’empar del Bisbat suposava una petita finestra informativa enmig deis opacs / espessos murs de l’època. La revista s’acollia als beneficis que el Règim donava a l’Església ¡ passava només pal sedàs d’una «censura eclesiàstica» que li permetia d’estalviar-se la censura civil. No oblidàvem, però, de tractar els temes profans, fins allà on era prudent, per tal de suplir els obligats silencis d’altres publicacions o la seva mateixa inexistència. Fou així com un dia, quan l’Ajuntament va prendre l’acord de tallar cent plàtans de la Devesa, vàrem redactar un comentari crític per a la primera pàgina. Però resultava que el nostre censor religiós era un canonge molt amic de l’alcalde, i ens va tatxar el text sencer amb l’odiós llapis vermell.

Girona grisa i negra

Segurament l’obra més coneguda d’Aragó és un llibre col·lectiu: Girona, grisa i negra (1972), escrita  amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades que generà un intens debat en posar sobre la taula el paper de la ciutat. Els quatre periodistes, diuen, que l’escriuen per a conèixer millor la ciutat. Els capítols no són redactats per cadascun, com la majoria de llibres col·lectius sinó discutits en grup amb la qual cosa es guanya en profunditat ideològica en ser assumpcions d’un grup ben representatiu, de diverses tendències, del periodisme gironí en els seus portaveus públics més destacats.

 

El treball és una visió molt completa, i val a dir acurada i no exempta de discussions, sobre el paper de la ciutat en el conjunt territorial català. Els autors  es fixen, amb molta precisió, en els mots a usar per mor de la meticulositat. S’enceta, i ocupa la meitat del llibre, amb aspectes històrics, urbanístics descriptius de conjunt. Hi apareix des del Ter a Susqueda, de la Costa Brava a la Devesa. La vida col·lectiva en aspectes d’interès, de la religió a la universitat o la comunicació. La temàtica és: agricultura, indústria i turisme enteses com a eines de treball.. Analitzen també aspectes conflictius com la immigració, la convivència. Aquest treball, com els altres d’Aragó, segons Marta Madrenas (Diari de Girona, 25-VIII-2016) constitueix un coneixement precís i un record  per a diverses generacions. La periodista cita diverses frases antològiques d’entrevistes que se li feren a Aragó, en publicacions diverses, i ens quedem amb una:

«Cap dels meus llibres no s’hauria pogut escriure i jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat doncs, total i absoluta.»

Al «Punt final» els autors afirmen que podrien haver pogut el Llibre negre de la ciutat però no han volgut caure en el parany masoquista tot i que de temes no en faltaven i el clouen, afermant un cant a la voluntat de ser. Diuen:

«per què tenim fe, fe autèntica en Girona, en les comarques, en els homes que han configurat a través dels segles la nostra història, malgrat tot i contra tot, i que ens han ofert la possibilitat de creure encara en un futur ben nostre i dels nostres fills.»

Quan al·ludeixen als hotels que hom volia construir al bell mig de la Devesa, les atrotinades carreteres, la pèrdua dels carrilets, el tren que fa de muralla, els peatges de les autopistes, la falta d’universitat, el silenci editorial gironí… Uns problemes s’han resolt, altres no tant i alguns gens, el llibre va posar sobre la taula una realitat.

Girona grisa i negra despres

Tres dècades després apareix Girona, grisa i negra després de 27 anys 1972-1999 que apareix per l’Ajuntament local el 1999. Un dels autors, Just M. Casero, ja no hi és. Al pròleg l’historiador, i alcalde, Joaquim Nadal vol l’opinió dels autors, atesa la importància del llibre: «Per eixamplar perspectives, obrir horitzons i facilitar lliurement la creativitat emprenedora, i fer així un nou gran salt endavant». Tot un programa i res a afegir. Aragó mateix, aquell estiu del 1972, comenta l’impacte mediàtic que té el llibre. Els grans diaris de Barcelona en parlen, tots, malgrat que algun com El Ciero rebutja una entrevista d’un redactor seu. Després venen les ressenyes, una desena amb noms avui mítics –Josep Faulí, Joaquim Ventalló, Benet Ribas, Xavier Dalfó, Antoni Plaja Mateu… El setembre l’edició s’exhaureix i el carrer és un èxit, se’n parla molt. El 1973 segona edició. El petit quadern que aplega les reflexions tres dècades després encara posa el dit a la nafra en alguns aspectes –turisme, comunicació…- però el panorama general ha canviar. Guillamet tanca el seu capítol dient:

«Des de Barcelona, Girona fa goig i conforma, és el símbol més clar de la puixança de les ciutats catalanes, el cas més rellevant la primera de les altres capitals. Des de Figueres, fa enveja. Serà ben difícil competir amb Girona. Caldrà aliar-s’hi.»

Papers de butxacaPapers de butxaca, coedició entre la Diputació de Girona i Punt.Diari i Presència (1986) és una antologia de la secció homònima al setmanari i apareguts entre 1982 i 1985 i algunes de la Revista de Girona. Els agrupa temàticament en aspectes ben diversos: «La ciutat viva», «Paisatge urbà», «Protestes/propostes», «Notes de lectura»…, onze temes en un deliciós aplec que és una autèntica, ara si, crònica de la ciutat en els aspectes que els cronistes oficials no s’ocupaven, apareixen «Vida, passió i mort de les masies», «Les patetes fregides de Lloret» i centenars d’altres temes que esdevenen el retrat d’una època. Aquesta és l’aportació del periodisme a la història, la contribució al coneixement per a entendre’ns millor, les persones i també la realitat.

 

Dues obres de veritable interès i que reservem per tancar aquesta aproximació bibliogràfica és Periodisme sense sospita (2013, Contravent) que del 1952 fins al 1977 narren el compromís amb la veritat, especialment des de presència, el setmanari que va dirigir del 1967 al 1979 i del qual en mostra interioritats en un text farcit de documents, al·lusions personals, etc. i són unes modèliques memòries de periodista.

Periodisme sota sospita

 

Les set-centes pàgines no han de fer por com si fossin unes memòries extenses tipus Ibàñez Escofet o Tísner, són breus però editades amb el cos de lletra més gran possible. Ens digué Quim Torra, l’editor, que fou per decisió de l’autor. Bé detalls al marge el seu contingut és molt important no només pel periodisme gironí sinó per la història del periodisme català. A més de l’explicació a fons de Presència hi ha molts altres materials. Hi apareixen semblances dels amics, dels noms recuperats i el marc polític i cultural de la Girona i Catalunya del període en una, com tota la seva obra, molt ben escrita recuperació memorialística.

 

 

La segona són Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998) elaborat amb l’historiador Josep Clara. Joaquim Nadal al pròleg remarca com la imatge de Rahola serà ampliada per la profunditat de l’acció i pensament que palesa la correspondència. Les cinc mil cartes, de les que s’ofereix relació, a mil corresponsals són una imatge de la seva labor. Les cent cartes que es presenten són un tast de la relació de l’arxiver i historiador amb la intel·lectualitat catalana. Per exemple de Pau Casals ofereix quatre cartes en les quals el músic li agraeix la tramesa de llibres i li ofereix la seva adhesió el 1927 per l’Ateneu de Girona. En els epistolaris sovint hi ha, i la frase és de l’historiador i ex alcalde Nadal, més informació que en els llibres d’actas oficials.

Epistolaris Rahola

Aragó, no va viure intensament Girona i els seus homes sinó que els acostà i preservà, els fa conèixer millor.  Aquest és el seu gran mèrit.

 

Del Diari de Girona copiem les referències a la seva mort en l’aplec de comentaris que recull:

 

«El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va escriure a Twitter “Gironí, periodista, mestre de periodistes. Indispensable en la salvaguarda del patrimoni de Rafel Masó». L’alcaldessa, Marta Madrenas, va assenyalar que estava «commoguda per la trista notícia” i va indicar que es tractava d’«un referent gironí que trobarem a faltar”. El regidor de Cultura, Carles Ribas, es va referir al traspàs com una “pèrdua molt important per a la ciutat en un espectre molt ampli que comprèn tant l’àmbit cultural i periodístic com el social perquè era un prohom de la ciutat». El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va descriure Aragó com una “gran personalitat i un gran gironí” i “una de les persones de més talla intel·lectual de Girona”. Des de la fundació Rafael Masó, el seu president, Jordi Falgàs, va dir que “ha estat un privilegi” treballar amb ell i que Aragó va estar “al peu del canó fins al darrer moment”. Va agrair les cessions a la ciutat de la casa Masó i de tota la seva documentació i va lloar aquesta “generositat” juntament amb la seva dona, que han permès que “la ciutat tingut aquest patrimoni per sempre més”». L’exalcalde Joaquim Nadal va destacar que Aragó ha estat sempre “molt implicat amb la vida local” i que “això li ha permès tenir un coneixement molt profund de la societat gironina que li va permetre desplegar la seva activitat vocacional amb un compromís constant amb la ciutat”. Nadal va descriure Aragó com “un cronista de la vida ciutadana i de la vida catalana amb els ulls atents i crítics d’un periodista excel·lent”. La Girona, grisa i negra és per l’exbatlle “una mena de declaració de principis de combat democràtic per la ciutat”».

 

 

Ernest Lluch, historiador de l’economia

dimecres, 6/07/2016

Ernest Lluch, historiador de l’economia

 

Que pensa Ernest Lluch

 

(Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Historiador del pensament econòmic i economista, polític, publicista, autor d’una molt extensa i interessant obra. Catedràtic de  la Universitat de Barcelona i rector de la UIMP ha tingut una presència pública considerable. A través de llibres, i també d’articles de premsa i intervencions radiofòniques i televisives influí amb el seu pensament -socialista i catalanista- que palesa una de les trajectòries intel·lectuals més vàlides, singulars i honestes del nostre segle XX.

Presentem ara una dotzena d’obres, les més interessants al nostre parer, però la seva producció és molt més extensa i valuosa. Així caldria citar La via valenciana (1976 i 2001), Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820), Vademecum su zwei Klassikern des Spanischen wirtschaftsdenkens (1998), Las Españas vencidas del siglo XVIII, Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), Aragonesismo austriacista (1734-1742) (2000).

 

Catalunya vençuda s XVIII

Històricament hi ha quatre llibres de Lluch que excel·leixen pel seu nivell, curiositat i és clar per l’aportació que una ment inquieta i treballadora com la seva ha fet. Són els estudis del segle XVIII, del que esdevingué especialista, amb l’assaig La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) on estudia diversos aspectes del període. L’alternativa catalana (1700-1714-1714), la recopilació de textos Escrits polítics del segle XVIII. Via fora als adormits i Escrits polítics.

Escrits polítics s XVIII

Algunes de les seves afirmacions han estat usades per historiadors especialistes en considerar el nacionalisme, el català, com una bèstia negra, així escriuen a la secció de llibres de La Vanguardia, referint-se al llibre de Lluch (20-XII-1996): «Los fundamentos históricos de la Renaixença estaban claramente presentes en el, tantas veces denostado desde una óptica nacionalista miope, siglo XVIII.» Potser si però quan aquests historiadors partidistes afirmen que és una modernització aplicar les lleis castellanes a Catalunya el segle XVIII tot grinyola. Gràcies a Josep M. Torras Ribé per explicar-nos com fou per la ferotge repressió del 1714 que aplicaren les “modernes” legislacions.

L'alternativa catalana Ramon de Vilana

Lluch publicà articles a la revista d’història L’Avenç i els recull en aquest volum així el capítol «La producció de llibres en la morta viva 1476-1860» en relació la utilització editorial de la llengua catalana i conclou en l’ús complex –morta viva- però també amb la importància de l’assassinada viva. La realitat, com sempre, és plena de matisos i no podem sintetitzar barroerament. Meticulosament Lluch, comptant llibres i mirant la llengua de gasetes, ofereix dades, però malauradament falta documentació així caldria fixar-se en els materials de venda és a dir en els materials per a l’exportació que tenien altres llengües però vaja quan hom s’inquireix, i Lluch ho fa, elimina esquematismes i reduccionismes i la feina de l’historiador és explicar i no justificar. Sobre la dècada dels trenta al quaranta del XXIII amb l’austriacisme «persistent i purificat» en diu arranca amb citacions llatines d’èpoques, les pintades al carrer: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». Això fa que hi hagi deler per la lectura atesa l’amenitat i agilitat del relat lluchià.

El gran conversador que també era Lluch aconsegueix amb la seva prosa agradable, una mirada, revisant Soldevila, estudiant tota la bibliografia, remenant els arxius, ens acosta a Cervera i la seva universitat, ens explica Romà i Rossell i Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria i el projecte il·lustrat per a Catalunya i la seva capacitat pedagògica sura.

El pensament econòmic a Catalunya

Un autor que diu «quan he anat per camps que conec malament convoco que hem rectifiquin o, sobretot, que hi treballin», és de lloar i respectar oi més quan ell mateix s’auto-critica en el seu pretensiós subtítol de la tesi doctoral i que tanmateix s’alegra que els joves segueixin citant el gran treball El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) de començaments dels setanta i reeditat trenta anys després la qual cosa diu molt en pro de l’obra. Una magnífica recerca, dirigida per Fabian Estapé i que suscita, escriu Francesc Artal al pròleg, una encesa crítica entusiasta d’Emili Gasch i Francesc Roca els quals constaten constaten com l’estudi de protagonistes, de productes, de matèries primeres, vies de transport, estudiosos foranis… en una intel·ligent juxtaposició la fan devenir aportació indispensable. Aquest és un mèrit.

Ernest Lluch, implicat en labors de recerca i sempre en iniciatives destinades a salvar la morta viva, l’assassinada via i de fa anys, de la negra nit gairebé, com la seva col·laboració al Llibre de l’any de l’Editorial Alcídes els anys seixanta quan la premsa en català encara, vint anys després de la fi de la guerra era prohibida i calia editar en llibre, subterfugi que ja havia usat Valentí Almirall durant la restauració borbònica, el que havia de ser una revista… Col·labora en multitud d’iniciatives, de les més generals com Enciclopèdia Catalana a les més petites com el setmanari local de Figueres Hora Nova. La bibliografia editada per la Fundació Ernest Lluch i amb l’aportació rellevant d’Eugeni Giral, coautor de diversos treballs i bon amic seu, mostra l’amplitud de qui tenia horitzons oberts, un sentit democràtic ple i que pel treball senzill, de viatjant, fins al més alt, ministre, rector, polític representatiu, abasta com els símbols tenen el valor que tenen: el de mostrar el poder. Una molt extensa –i variada- bibliografia que barreja tant publicacions oficials, acadèmiques i erudites com les més humils, senzilles i generalistes. Tota una lliçó abans que s’inventessin els petulants mots de «transferència de coneixement», senzillament es deia  compartir. I des de la coherència i l’honestedat.

 

Entrelluchs

Per aquesta raó es negà, malgrat les presses del batlle d’un poble que l’urgia, a pujar al cotxe que l’havia de dur a la inauguració, amb tothom esperant, perquè el vehicle tenia encara tenia les fletxes i l’escut totalitari –havien passat deu anys!- i en explicar-m’ho afegia: molt sovint no tenim marge en els pressupostos per les iniciatives que creÏem convenen però sempre ens queda el valor simbòlic. Així va voler que hi hagués al lloc d’honor del ministeri de Sanitat el quadre de la Federica Montseny també ministra al costat dels altres. L’anarquista catalana havia estat exclosa per roja. O va donar el seu cavall de cartró de net al Museu del Joguet de Figueres com a mostra d’aquell compartir. Petits o grans  detalls però fets simbòlics que enlairen la talla humana més enllà de l’aportació intel·lectual.

La recent bibliografia que ha aparegut sobre ell ens acosta al seu pensament, però ho fa amb la vida una molt interessant conversa de Marçal Sintes que articula un repàs divulgatiu sobre el ministeri, el socialisme, el catalanisme, Euskadi i l’economia en una reeixida visió com diu Lluís Foix al pròleg que esdevé també conversa llarga i pausada «una satisfacció humana i un plaer intel·lectual». Lluch respectava l’interlocutor, l’escoltava, se’l mirava, parlava per ell, i creava arguments, pedagògicament, amb exemple li feia la brillantor del romànic, que aguanta allunyant-se del barroc pesant.

La conversa amb Lluch era com diu Foix viva. Encara que hi hagués aspectes tèrbols. Recordo que va dir-me que havíem d’arranjar la financiació dels partits polítics que si no ho fèiem la democràcia patiria, eren els temps de FILESA, i tenia raó, a vegades sembla que l’Estat està en franca descomposició. Tornem als vuitanta. Malgrat GAL i LOAPA, corrupció socialista i desoris genèrics el pas del temps respecta a uns pocs socialistes, polítics que per la seva integritat i honradesa intel·lectual a diferència d’altres líders preocupats pel poder i el diner -i no ens referim ni a Roldán ni a Vera- aparcaven idees. L’aportació de Lluch resta com la d’un demòcrata que aspirava a la convivència des del diàleg.

I no va poder ser i ens quedàrem sense la seva transversalitat, sense la seva humanitat que feia que poguéssim compartir llargues vetllades insubornables independentistes amb socialistes com ell que tenia esperances en l’harmonia. I ja no hi ha ni Francesc Ferrer i Gironès l’amfitrió ni el mateix Lluch, i ara a l’agost tocaria el sopar de la ratafia a Romanyà… Un melòman il·lustrat,  un assagista esmolat, un polític honest i un historiador solvent.

 

CCI05072016_0009

Acabem amb les recopilacions d’articles. Així l’obra Apunts sobre economia i cultura. Articles de Serra d’Or (2002) ofereix 88 escrits aplegats a l’entorn dels capítols: Pensament econòmic, Polítiques públiques, Regionalisme econòmic, Economia catalana, País Valencià, Burgesia i capitalisme financer a Catalunya i Cultura i universitat. Massot i Muntaner, director de la revista, al pròleg, reproducció d’un article aparegut a la mateixa Serra d’Or, arran la mort, assassinat com és sabut per ETA per la seva posició en relació al País Basc basada en el diàleg i el respecte. Massot assenyala com Lluch va col·laborar amb la revista del monestir des del 1960 i com seria cap de les seccions de geografia i d’economia. Arran la mort de Franco i la major dedicació a la política la relació minva així com la seva implicació amb altres activitats vinculades a la revista com els premis Serra d’or dels que era membre del jurat.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia foren l’ocasió per a conèixer-nos més durant una dècada atès que sopàvem plegats dues o tres vegades l’any i sempre hi havia constància de la seva profunda vinculació. Recordem el comentari, una vegada, els dos sols, quan la resta del jurat a vegades es retardava dient que els qui treballàvem sense mesurar el temps, és a dir ens llegíem les obres que es presentaven i no en diagonal podíem influir molt més que els altres per les argumentacions a usar. Ens havíem de llegir, i foren uns deu anys, fa no fa, una desena d’obres de les quals comentàvem, a vegades amb pena quan hi havia molts originals bons, a vegades amb preocupació quan les obres no arribaven a uns mínims, sempre però amb la intensitat dels qui sentien el bategar d’una cultura i com tot era important sempre que és fes amb exigència.

 

Articles de premsa

Així, efectivament, era Ernest Lluch, vinculat i dedicat a les iniciatives que li semblaven adient i dedicant-s’hi. El llibre amb articles documentats sempre, polèmics per valents i de persona que li agrada raonar, després de llegir, palesa, amb una escriptura molt amena temes ben innovadors, parlar de Guinea o les caixes d’estalvis o el carlisme o el darrer llibre de J. Ll. Marfany que aixecà polseguera ideològica més que debat historiogràfic. Si parla dels «catalans de Burgos» ho fa llegint Los catalanes en la guerra de España de José M. Fontana i prenent posició en la polèmica entre llengües amb noms, fills dels anteriors: i amb finesa els retola de no democràtic: Escriu Lluch: «Posats a fer, nascuts aquí i vint sempre aquí, o són monolingües castellans o són monolingües castellans culturals encara que facin propaganda aparent del bilingüisme. Els bilingües són els altres, nosaltres. El passat és present. Certs cercles catalans d’alt nivell social es reprodueixen» clar i català, concís i sec. El seu article «Cadira o “silla”»  aparegut  el juliol-agost del 1996 i fàcil de llegir avui gràcies al web de Cervantes virtual on hi ha bona part de la revista montserratina, és modèlic per la lucidesa amb que exposa a propòsit de la llengua com el món oficial català subvenciona el món privat català mentre en espanyol, amb un mercat més gran, no passa. Un  altre llibre esplèndid que ens acosta als altres que provenen de Serra d’Or com els de Manent, Massot o Pere Quart.

L’obra acadèmica de Lluch és tota en català, ho comentarem una vegada davant la claudicació constant de col·legues editant i reeditant constantment, a Catalunya, i de tema català i sense la llengua del país. Ell, i se’n vantava en converses solitàries, ho feu tot en català. Discrepàvem, en aquell moment jo era més pujolista que tarradellista, i un substrat ens unia, una profunda catalanitat més que un catalanisme  polític i ara que es balla country i es desconsideren les sardanes, que s’edita la història cada vegada més en espanyol i no es considera el català ni tants altres aspectes de comportament terral haurem d’insistir que cal ser més catalans que catalanistes.

 

Darrers escrits

Pòstumament s’han aplegat deu reculls del articles de Lluch apareguts a La Vanguardia ens acosten i volem cloure amb els Darrers escrits (2005) aplegats per Lluís M. de Puig on constata els seus interessos. València, on visqué deu anys en ser expulsat de la Universitat de Barcelona, Madrid, on residí per la labor polític, i ens explicava convidant a fer-ne un tomb en helicòpter que ja no era la «villa y corte ociosa» sinó un nucli industrial, obrer, urbà, molt important, el País basc del que s’enamorà i el més petit, Maià de Montcalt i la Barcelona de sempre. O l’Empordà com ens ha recordat fa poc un altre socialista, polític i estudiós com és Joan Armangué…

Lluch i l'economia de l'Empordà

Sempre volia millorar alhora que influir des de la raó: “Josep Maria, tu que fumes i fas classes ho has de deixar, no podem donar un mal exemple als alumnes que et miren i que tenen referències”. Les paraules de qui estima a l’altri eren premonitòries fa més de trenta anys. Afavorí la universalització de la sanitat, ara que es destrueix la catalana, afavorí la generalització d’una política igualitària, ara que tornen les diferències brutals en creixement amb legislacions laborals, educatives, econòmiques, opressives… La seva influència resta com a present i la seva visió d’aspectes com la qüestió basca són encara ben vius i és ben humà que tot i el temps passat encara, per tantes raons, en lamentem l’absència.

La passió per la música

 

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Margarita Carbó historiadora mexicano-catalana

dimecres, 30/12/2015

 

 

BF2-2004

BF2-2004

El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

20151222_115509
Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

DCIM100MEDIA

DCIM100MEDIA

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.