Arxiu de la categoria ‘Història agrària’

Margarita Carbó historiadora mexicano-catalana

dimecres, 30/12/2015

 

 

BF2-2004

BF2-2004

El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

20151222_115509
Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

DCIM100MEDIA

DCIM100MEDIA

Joaquim de Camps i Arboix, disseccionador històric

dijous, 1/05/2014

 

Nat a Girona el 1894 i finat a Barcelona el 1975 fou jurista, historiador i polític.  Es llicencia en dret el 1916 a Barcelona i s’aproximà de jove a la Lliga tot passant a Acció Catalana Republicana i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya a la qual estava adherit el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines del que era president. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1931) i alcalde de Girona en dues avinenteses el 1934 i el 1936. Pel seu compromís amb la República i el catalanisme s’hagué d’exiliar el 1939 a Perpinyà, París i a Buenos Aires tot tornant el 1948 segons l’Enciclopèdia catalana, el 1949 segons Quim Torra. Participà aleshores no es podia fer altra cosa, en els estudis de recerca i alta divulgació com a contribució per fer conèixer el país que fou i maldar pel recobrament. Participà de forma molt activa en la represa cultural, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965). Impulsà moltes iniciatives com el Segon Congrés Jurídic Català (1971). 

 

Anem pels llibres. És el que queda, la seva obra que ens l’acosta. En el pòrtic de la Història de la Solidaritat Catalana, un moviment d’embranzida impactant i d’èxit social i polític rellevant, escriu:

 

«La monografia històrica, a l’igual de la biografia, és un gènere literari que, per la seva condició analítica, fent de bisturí, matisa amb més detenció i destria amb més cura la contingència per la qual passen els homes, els fets i les institucions. Sotmetre els esdeveniments al mètode sintètic, el correntment usat en l’exposició generalitzada de la història, és molt més indicat. Aquest enunciat es podrà comprovar amb l’estudi sobre la Solidaritat Catalana, gran efemèrides de l’esdevenir polític de Catalunya”.

 

Encara més, en un altre treball, El pressupost de cultura 1908, a la introducció, exposa la motivació del seu treball, és encara en ple franquisme, el 1974, i la història ha de ser un instrument de coneixement. Escriu:

 

«Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruiïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre con el present, aquestes pàgines els posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïan al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista, avar de concessions, i, pel mateix, causa primera de l’esterilitat de la desvirondada administració espanyola.»


Amb aquesta predisposició, doncs, treballa, com un forense o com un metge d’urgències, la dissecció i ens ofereix biografies de personatges singulars així Verntallat, cabdill dels remences (1955, premi Aedos 1953), Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963) les quals esdevenen dues peces clau per a conèixer aquests noms.

 Les seves monografies són exemple alhora de precisió i claredat. En la dedicada a la Solidaritat, el gran moviment del 1906 agrupava les notes i bibliografia al final de cada capítol convertint la seva narració en un discurs àgil i captivador, en la línia de la historiografia anglesa i francesa més planera alhora que rigorosa. Aquest és un gran mèrit que ens fa del personatge, com la seva trajectòria, que sigui captivador encara avui tot i l’aridesa d’una imatge que ens el pot plantejar com distant però l’amor a la història, la feina i la pàtria ens l’acosta molt..

 

De la seva obra cal especificar uns pocs, i grans, apartats. Remarquem així els estudis agraris amb títols com La propiedad de la tierra y su función social (1953), Arrendamientos rústicos (1955), les úniques incursions en espanyol, tota l’obra és en català. La masia catalana (1959), és, sens dubte, l’aportació puntera, cabdal, d’aquesta gran institució com és la fàbrica de la muntanya o del camp on tothom tenia un paper i que transformà el país gràcies al treball. Esdevé una peça clàssica per a conèixer la nostra manera de ser a través de les realitzacions. Altres treballs d’història són: Les cases pairals catalanes (1965) i Història de l’agricultura catalana (1969).

 

Un bagatge, com veïem, considerable i de relleu, Camps de forma constant investigava, cercava i es prodigava en treballs que ultrapassaven el marc acadèmic o erudit per a esdevenir instrument cultural a l’abast de la capa mitja il·lustrada de tanta importància a Catalunya.   

 L’assaig i l’estudi polític també fou centre de la seva atracció però si ens fixem en els anys veurem el gran canvi d’una línia que haguera pogut ser ben fructífera en analitzar la realitat contemporània. Passa del tema conflictiu –Després del 6 d’octubre. Una política d’esquerra a Catalunya (1935)- a la visió teòrica i aconflictiva -i L’estat modern (1961)-.

 Com a jurista s’ocupà també del dret català en dos treballs dignes que anotem. Són Modernitat del dret català (1953, premi Duran i Bas 1952) i Bibliografía del derecho catalán moderno (1958).

 Pel que fa les monografies d’història de Catalunya indiquem que s’enceten amb l’estudi del seu origen, de la vila d’on procedia Torroella de Montgrí (1911), i seguirà amb treballs ben significatius sobre la dimensió explicativa d’un episodi on de forma desigual, d’un petit episodi de la història de la benemèrita R. Dalmau fins a una extensa obra com la dedicada del Parlament català es fixa en el panorama de moments o fets clau per a exposar-los, en aquella dissecció a la qual al·ludíem més amunt. Així els treballs: La reivindicació social dels remences (1960), El tancament de caixes (1961), El Decret de Nova Planta (1963), El Memorial de Greuges (1968), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El pressupost de cultura 1908. Problema d’actualitat (1974) i El Parlament de Catalunya (1932-1936) (1976) esdevenen una rica i útil panoràmica d’esdeveniments singulars dignes de ser coneguts àmpliament i una mirada detallada vers un món, el propi, al qual calia que els ciutadans cultes s’hi adrecessin.

 Semblantment ho feu en treballs breus, articles i petites aportacions d’opinió en tribunes periodístiques heterogènies: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials de Perpinyà, Destino, La Vanguardia, Revista Jurídica de Catalunya i Revista de Derecho Agrario Español i, és clar, la premsa republicana gironina en la qual participà activament.

 A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons amb la documentació bàsicament relacionada amb els seus estudis agraris, jurídics, polítics, històrics i biogràfics. S’hi aplega una sèrie de dossiers amb la documentació produïda per a l’elaboració i publicació de diverses de les seves obres i articles fonamentalment les més rellevants: La Mancomunitat de Catalunya, Duran i Bas, i Modernitat del Dret Català, entre d’altres. També conté documentació sobre l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i sobre el II Congrés Jurídic Català, fruit de la activitat jurídica del productor del fons. I, finalment, un petit apartat de documentació personal i familiar.

 Malgrat aquesta obra, ingent, en Quim Torra (Revista de Girona, 254) el qualifica de forma molt positiva posant-lo com a exemple indica que «és avui un perfecte fantasma» dolent-se de l’oblit sistemàtic del món liberal, catalanista, republicà que dominà els anys trenta i primer el franquisme. Segurament aquest oblit és interessant i no decantació històrica natural. És, diguem-ho clar, una marginació i d’ací l’elogi a la Revista de Girona que mensualment, amb gran qualitat formal i un gran interès de contingut presenta la història gironina a fons malgrat els esforços que féren llargues dècades autoritats autoritàries i després, també llargues dècades, esquerres espanyolitzants així com la ignorància filla d’aquests pares que s’ha entronitzat. Per combatre-hi Camps i Arboix hi dedicà la vida i ho feu amb encert i profit.

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.