Arxiu de la categoria ‘General’

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

JOSEP M. AINAUD DE LASARTE La divulgació de la història de Catalunya

divendres, 7/10/2016

Josep M. Ainaud de Lasarte. La divulgació de la història de Catalunya

ainaud

El present text fou llegit el 12 de juny de 2008 al Museu d’Història de Catalunya en l’acte “Reconeixement a Josep M. Ainaud de Lasarte, un home de lletres generós” organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Joan Maragall i el mateix MHC coordinat per Josep M. Casasús i conduït per Sílvia Cóppulo. Els treballs foren publicats el mateix 2008 per l’editorial Barcino en el llibre homònim.

Josep M. Ainaud neix l’any 1925. El 1939 té només 14 anys tanmateix; amb unes arrels familiars ben fondes en la catalanitat i uns antecedents socials i un sentit de país tan pregon connectarà immediatament amb tots els altres, com ell, resistents que no acceptaran ni la discriminació del franquisme a una llengua i una cultura ni la negació de l’espanyolitat vers la identitat pròpia dels catalans, la única que tenen. Com els exiliats que es juramentaren a lluitar contra l’opressió i a no tornar fins la mort del dictador els resistents acordaren de lluitar pacíficament amb totes les eines a la mà: la recuperació dels símbols, la divulgació dels grans noms del país, la projecció de llegendes, espais històrics, personatges i, és clar, amb la divulgació de la història en un treball simple, però majestuós per la dignitat que comportava acostar l’ahir a l’avui en un pont de coneixement per tal que la població conegués qui era i d’on venia.

Sense aquest simple programa, al nostre parer, no es pot entendre la trajectòria, llarga i constant, fidel a l’entorn com tota la generació de companys i amics, –Ramon Aramon, Joan Triadú, Albert Manent, etc.— els quals maldaren per aconseguir l’èxit de la continuïtat cultural. I l’aconseguiren tot i les negres tempestes que s’abaten sobre el fràgil edifici que restà i ho feren sense el concurs, ans l’oposició dels vehicles de cultura, és a dir, la universitat, els grans mitjans d’edició i, és clar, el govern.

Ainaud, llicenciat en dret 1952 havia assolit experiència en l’actuació acadèmica, fou secretari de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i també formava part del grup Mirador. Amb l’Agustí Duran i Sanpere havia treballat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i és des d’aquests moments que actua en la difusió, seria a les editorials Aymat, Salvat, Vergara i Proa, i va aconseguir una molt notable experiència que li serà de molta utilitat en treballs posteriors com la labor a la Gran Enciclopèdia Catalana. Es forja així la llegenda d’un tot terreny catalanista que per l’amenitat de la paraula, la calidesa dels mots, la humanitat i proximitat amb l’auditori, la qualitat del discurs, en suma, serà, diu Albert Manent, «sol·licitat com a conferenciant i col·laborador en commemoracions i aniversaris com el mil·lenari de Catalunya, Amèrica i Catalunya, les Bases de Manresa o l’any Domènech i Muntaner.» Ho constatem als llibres que s’han editat de record de les efemèrides citades apareix Ainaud com un dels infatigables participants.

Josep M. Ainaud pertany a la generació de resistents que maldaren per activar tots els mecanismes de salvaguarda identitària, i es troben costat per costat advocats que són poetes com S. Espriu, o historiadors com E. Jardí o com ell mateix i l’enllaç no serà el dret sinó la cultura catalana. Entendre aquesta voluntat, aquesta obstinació, que ens recorda a d’altres obstinats és copsar el país que, malgrat la duresa i els embats de l’enemic potent, persevera gràcies a l’empenta i, sobretot, la constància, d’homes com Josep M. Ainaud. És un autèntic plaer i alhora un nítid sentit de justícia divulgar el que ha fet un home com ell al qui pertoca ara de ser la matèria de divulgació, de projecció, perquè fent història ha fet país i poble i fent-ho bé ha assolit una cota de respecte que mereix des de la Medalla Monturiol per la bona feina feta fins la Medalla d’Or de la Generalitat com a mostra de gratitud col·lectiva a qui avantposa els ideals col·lectius a les necessitats personals. Cal dir, però, que juga amb una petita trampa, en certa ocasió va dir-me, i deu fer de l’avinentesa només vint anys que el secret per ser lliure era tenir poques necessitats, així seria fàcil que amb poc pogués mantenir-se perquè, una segona frase seva que va quedar-me gravada en parlar de la política i la possibilitat de fer-hi camí: «Qui amb el dit et nomena amb el peu et farà fora». Ja el 1966 Santiago Albertí, un altre resistent autor d’uns treballs encara suggeridors sobre republicanisme i l’Onze de Setembre escrivia al seu famós diccionari que Ainaud «és autor de nombrosos treballs sobre història de Catalunya i sobre el culte de Sant Jordi a Catalunya». Una, doncs, molt llarga trajectòria de treball i fidelitat.

A les següents pàgines volem donar a conèixer què ha fet en la divulgació de la història de Catalunya tot i la dificultat d’aconseguir l’exhaustivitat que ens mostraria la plenitud i eficàcia de la seva labor. Podem rastrejar el que ha deixat petjada, o sigui els papers impresos, també dels actes, de l’efímera dimensió de les conferències, taules rodones, presentacions de llibres, etc. i d’entitats que han preservat el llegat amb una acció combinada d’enregistrament d’actes i oferiment obert a tots els interessats com ha fet l’Ateneu Barcelonès amb la seva labor que ara tant útil és a través del catàleg de biblioteques universitàries quan contemples la dotzena de conferències i taules rodones que es conserven enregistrades seves. En el present treball senzillament vol fer-se una panoràmica d’aquesta actuació amb l’aspiració de contribuir a fixar una actuació de servei públic com ha estat la seva. El dividim en dues parts, la primera la més difícil d’escatir, la que deixen rastre documental (llibres, capítols de llibres, pròlegs, fullets…) i la segona, dedicada a les diguem-ne aportacions efímeres o volàtils que sovint no deixen, o és més complex de cercar, possibilitats de coneixement futur com són les conferències, els parlaments d’homenatge o d’inauguracions, les taules rodones, etc..

 

prat discursos

Els textos: llibres, articles, pròlegs…

Ainaud no ha estat home d’escriptura exclusiva llibresca tot i que Deu n’hi do la producció. Ha estat home de participació, de col·laboració en el grup que aspira a una dimensió més de la visió del moment.

 

Prat La temàtica de la seva obra ho avala. Pel que fa a la bibliografia trobem una notable aportació referida a Prat de la Riba amb el bon treball, en col·laboració amb l’Enric Jardí sobre Prat de la Riba home de govern (Barcelona, Ariel, 1973) que esdevé un punt d’inflexió per la recuperació del president de la Mancomunitat. L’edició de l’Obra completa, amb la intervenció fonamental d’Albert Balcells (Barcelona, IEC, 1998) en tres volums, serà el punt culminant i entremig treballs diversos com l’antologia Missatges i manifestos del president de la Mancomunitat (Barcelona, Generalitat, 1992) o la biografia del mateix any a Edicions 62. Un altre tema recurrent seran les guies de la Catalunya que han assolit un notable èxit, en versions en diversos idiomes i on hi fa aparèixer sempre nocions, conceptes, referències referides a la història.

 

Ministres catalans

També, tot i que són excepció en la seva obra, textos crítics, de denúncia, agres com l’odi a Catalunya així és El llibre negre de Catalunya (Barcelona, La Campana, 1996) on n’aplega mostres. Més amb el seu tarannà d’home amb somriure perenne són les edicions amb múltiples autors que ell coordina i convida des de l’èxit actual Barcelona anys trenta (Barcelona, Angle, 2008); Ministres catalans a Madrid en doble edició en català i castellà (Barcelona, Planeta, 1996 o la monumental, en quatre volums, La nostra gent: història de Catalunya, (Barcelona, Plaza & Janés, 1988) en la que ens feu l’honor de convidar-nos i poguérem veure l’exigència en el treball i el sentit d’acostament a la ciutadania en aportació tanmateix molt reeixida. Un altre capítol són les obres en les que col·labora puntualment i ací la seva col·laboració, de prestigi i d’utilitat, és també reeixida, exemple de molts seria l’assaig, amb altres autors Catalunya sota el franquisme (Barcelona, Dopesa, 1978) a la col·lecció que li anava com anell al dit: «Conèixer Catalunya), Barcelona a vol d’ocell de Montserrat Roig i Xavier Miserachs (Barcelona, Edicions 62, 1987), i un llarg etcètera.

 

En llibres col·lectius, doncs, fa honor a l’acció comuna que sembla, als seus ulls, més assumible pel sentit de ser compartida. No és solitari tampoc en la divulgació. Fins i tot en les tribunes on les quals la seva col·laboració és constant, per exemple en les nadales de la Fundació Carulla hi trobem la varietat. En aquestes quatre desenes de llibres anuals hi ha una molt valuosa aportació seva. Així, el 1970 s’ocup de Prat de la Riba. El 1974 amb l’Assaig de cronologia on útils i denses dades ens acostem a la història del llibre català que pàgines abans havien descrit Joan Fuster i Pere Bohigas amb mestratge. El 1975 s’ocupa del polític i la seva època en el monogràfic de Lluís Domènech i Muntaner. L’any següent enceta una aportació «Commemoracions de Catalunya» mantinguda els propers anys. Materials que, com les cronologies o les acurades imatges o les semblances d’efemèrides, tenen molt a deure també a Ainaud. En el monogràfic dedicat a Jaume I (1976) Ainaud té cura de la cronologia esdevenint ja l’”especialista” que assumeix amb qualitat i ganes aquesta labor. Ho seguirà amb «Verdaguer» (1977), o a les tan interessants i agraïdes cronologies com: «Assaig de cronologia d’un segle de cultura popular catalana» (1980); «Assaig de cronologia d’un segle de Renaixença» (1982); «Assaig de cronologia de l’expansió catalana» (1983); «Cronologia catalana de l’època de Colom» (1991). També hi té altres treballs entre els quals: «Símbols de Catalunya» (1978); «La petja catalana a la Mediterrània (1983); «Apel·les Mestres. L’home» (1985); «Cronologia del Rei Pere el Cerimoniós» (1987); «El missatge a la reina regent» i «Barcelona, capital de Catalunya» (1988); «Ventura Gassol, l’enamorat del mar» (1993); «Il·lustradors a Catalunya. D’un temps, d’un país» (1995); «Felibritge i Jocs Florals» (1996); «El catalanisme i les comunicacions» (1997); «Pompeu Fabra. El patriota» i «Carles Riba i Pompeu Fabra» (1998); «Mestres de Catalunya» (1989); «Els reis catalans i els llibres d’hores» (2001); «Sant Ramon de Penyafort. Un sant popular» (2000)…

 

Artur Martorell

En altres tribunes, com ara els anuaris culturals llibres de l’any o en publicacions, com l’Avui hi trobaríem la mateixa intensitat en dedicació i varietat temàtica. No és un sol aspecte històric, com tants historiadors acostumen a fixar l’atenció, sinó tot el catalanisme, tota la història de la nació catalana, centre d’atracció per a la projecció que en farà Ainaud.

 

La seva obra, com la de tots els publicistes, divulgadors i dotats de l’innat sentit de la col·laboració és esparsa i difícil de cercar, sovint té un to ampli, lligat a l’actualitat i no respon a un programa de recuperació sistemàtic sinó que actua d’acord amb la improvisació del moment, per exemple,  el retorn d’un exiliat il·lustre i que convé fer conèixer com Ventura i Gassol o la mort d’un prohom que es recordat com Vicens Vives o l’aparició d’un llibre; tot és actualitat i ací Ainaud de Lasarte hi aboca el compromís. Fins i tot en la seva notable labor a Historia y Vida com a membre del consell de redacció, amb els seus amics Edmon Vallès de redactor en cap i Nèstor Luján de director, hi trobem textos ben heterogenis, com correspon a una labor professional. Sempre hi dona el toc de la referència precisa; a «El Museo del Prado» (extra nº 52) en una presentació de només una pàgina com a preàmbul de quinze imatges la referència és precisa: cita el treball d’Eugeni D’Ors sobre el Museu tot just començar mentre que en un altre número serà «Joan Maragall, poeta y ciudadano» (1987). Una extensa i plena relació amb la revista on hi aboca la catalanitat de rerefons.

 

 

anys del franquisme

En altres aspectes, serà la preocupació constant d’uns referents per exemple Sant Jordi, Prat de la Riba o la Mancomunitat que apareixeran com a temes recurrents. A les llargues dècades que hi treballa constantment la petjada d’Ainaud serà constant amb nous col·laboradors, llibres ressenyats, peus d’imatges sobre el país, temes suggerents, etc. tota una acció sistemàtica que fins i tot arribava més enllà de la publicació, vinculada a La Vanguardia i on hi havia també aspectes on podia influir per amistat amb Ibàñez Escofet i per altres noms i amb col·laboracions igualment adients. Caldria sistematitzar totes aquestes dades. Aquesta temàtica catalanista serà recurrent en ell: Així: «El Sentiment religiós de Prat de la Riba» a Qüestions de vida cristiana, (1981) o «Un Sant Jordi català?» a Tretzevents (1992), per a citar només dos treballs dels mateixos editors montserratins, que tant estima, en dues tribunes ben diferents d’una molt extensa producció.

Ainaud col·laborà en moltes publicacions. Mirem-ne només dues de llarga trajectòria també: Serra d’Or i L’Avenç com a exemple del que indiquem, en la primera dedicada a la cultura i la segona, a la història, apareixen els temes exemples de l’afirmació. Vegem-los pel seu interès il·lustratiu: A la primera, Serra d’Or, hi trobem: «La vida dels llibres» (1959), «Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya» 1960); «Respostes a una conversa sobre «Prat de la Riba, home de govern» (1973); «Sobre l’abast social del nostre llibre» (1974);     «La diada del llibre ha fet cinquanta anys» (1976); «Respostes a «Valoració i record» [de l’Entronització]» (1977); «L’Obra completa d’Alexandre Cirici» (1979); «En el centenari de Manuel Ainaud» i «Galí, Blasi, Homs. Triple centenari» (1986); «Per una política musical» (1987); «Carles Pi Sunyer, patriota» i «Vers el segon mil·lenni» (1988); «Aymà editors, pare i fill» (1990); «Ventura Gassol, cent anys. El conseller Gassol» (1993); «Carme Karr, escriptora i feminista» i «Ramon de Penyafort, advocat i sant» (1994); «Respostes a un interviu» (1995); «La cultura del catalanisme. Opinions sobre el llibre de Joan-Lluís Marfany» i «El meu germà Joan» (1996). A L’Avenç les col·laboracions són: «La Mancomunitat de Catalunya» (1977), «Què cantaven els revolucionaris catalans del XX» (1979), «Mestre i amic» [Jaume Vicens Vives]» 1980), «Josep Iglésies en el record» i «Enric Begué “in memòriam”» (1987); «Resposta a l’Enquesta: «Un balanç de 25 anys d’historiografia catalana» (2002); «Joan Raventós i la història» (2004). És simplement una relació que ens aproxima als centres d’interès, no té voluntat, insistim, exhaustiva, sinó simplement d’acarar-se a una voluntat de fer real el pont entre els anys trenta i el després, tant bombardejats per l’hostilitat general del poder. Una producció generosa com la de tots els apartats que hem vist.

 

50 anys llibre

Els parlaments: conferències, entrevistes, taules rodones i altres aportacions

Bonhomia, erudició, afabilitat, pedagogia són alguns dels trets més característics del senyor Ainaud. Jo encara no tenia ni divuit ans quan el vaig veure participar com a convidat en una edició del programa Un tomb per pla vida d’en Joaquim M. Puyal». Així arranca l’entrevista que li fa Antoni Aira a La veu de l’experiència, testimonis del passat, pensant en el futur, (Barcelona, Dèria, 2006, p.15) que defineixen molt bé el tarannà del treball del publicista per excel·lència de la història de Catalunya en  la dècades dels seixanta als noranta.

Com a conferenciant la popularit que gaudeix és extraordinària. Personalment l’hem vist com el públic s’embadalia. Dit eix mot poc resta a afegir. Vegem alguna de les conferències que dictà a Ateneu Barcelonès entre molts altres centres d’arreu Catalunya atès que seria difícil trobar una ciutat on no hi hagués anat una o diverses vegades, sense cap pretensió exhaustiva i només a tall d’exemple, com tota la present nota d’una varietat de temes vegem: «Ventura Gassol, educador» (27-II-1995); «La política cultural de Prat de la Riba (21-X-1986); «Serra Moret, un socialista català: taula rodona en el centenari del seu naixement» (23-XI-1984); «Memòria del doctor Robert» (22-V-2002); «Presentació de Memòries de presó (1988-1992) de Núria Cadenas» ( 25-V-1995); «Memòria d’Ernest Moliné i Brasés (s/d); «Joan Sales en el record» (18-I-1984); «Homenatge a Rafael Tasis i Marca» (4-XII-1981); Homenatge a la memòria d’Edmon Vallès» (s/d); «Homenatge a Rovira i Virgili» (12-I-1983); «Homenatge a Néstor Luján» 19-II-1996); «Homenatge a Ferran Soldevila» (1995); «Lluis Companys» (4-IV-1990); «Centenari del naixement de Tomàs Roig i Llop» (17-XII-2002); «Acte d’homenatge a Jordi Casas-Salat» (30-XI-1999); «Apel·les Mestres: taula rodona»; (18-II-1986). A Barcelona igualment les tribunes són nombroses: així l’acte d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casaramona a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (25-V-2004 on feu de moderador. A comarques entre moltes: Camprodon (8-V-1993); o «Meditació sobre història de Catalunya» en el Cicle de conferències Forjadors de la Catalunya contemporània a L’Espluga de Francolí, (1985).

el llibre catala

Una mostra de la seva dimensió col·lectiva n’és l’abundor de pròlegs ben diversos en temàtiques, procedències i autors. Mai, com en tota la seva vinculació social té un no. Una quinzena des de l’inicial de F. P. Verrié sobre L’art català (1955) fins als arxius familiars en el patrimoni familiar català (2001) o els dedicats a historiadors com Rosa Toran, Jaume Colomer, Solé i Sabater, Joan Crexell, Salvador Domènech… fins a Martin Luther King, a El crit de la consciència (1968) amb la pau de rerefons o Josep M. Cadena acabant en treballs històrics com les edicions de les Bases de Manresa) o bé amb obres del seu constant centre d’interès Prat de Riba (La nacionalitat catalana) que també prologà en edició castellana de Royo Villanova.

Segurament la història de Catalunya en dibuixos animats (1988) amb el popular Dragi acostà amb vídeos, llibres i, fonamentalment, passis per televisió en una sèrie força dilatada, fou porta d’entrada per a molts ciutadans en la història pròpia. Com en altres films on simplement, i notablement, fou, i la nòmina és llarga, inspirador, col·laborador o aquest paper tant anònim, però tant important, com és l’assessor.

Tanmateix, ultra les conferències i els llibres segurament mai podrem saber tot el que ha fet Ainaud pel país en relació a la història atès què li bastava prendre un cafè per a suggerir, si l’interlocutor hi donava peu, alguns aspectes positius per l’acompanyant i per la seva Catalunya per la qual donaria la vida.

 Si haguéssim d’articular una teoria de la producció i estil d’Ainaud gosaríem fer-ho en els següents  punts:

Temàtica contemporània. Són els segles XIX i XX l’objecte prioritari i central, tot i que també abraça algun aspecte puntual, com Jaume I, però serà de forma esporàdica que se n’ocuparà. Els seus treballs escrits i la seva aportació als mitjans radiofònics, (especialment Catalunya ràdio) i televisius (TVE i sobretot programes de sobretaula de TV3, etc.) són l’aportació de temes sobre els quals la població té interès simplement per l’afany de coneixement, sense reivindicació puntual sinó només l’objectiu de saber-ne més.

 Amplitud temàtica. Són la història cultural, la història política del catalanisme, els documents més emblemàtics, els símbols, les grans personalitats, els esdeveniments carregats de simbolisme col·lectiu. Per aquesta raó quan se li pregunta quin és el fet més singular del darrer mig segle, no dubta pas: la recuperació de les institucions. Esdevé un comentarista, el publicista per excel·lència de la història contemporània en clau nacional de Catalunya.

Precisió conceptual: El seu discurs és lògic i ordenat, coherent, crea inflexions i complicitats, motiva interrogants que posteriorment resoldrà sempre i sense la retòrica feixuga. Explica i ho fa amb passió i interès, això s’encomana. Una claredat expositiva que s’agraeix perquè qui sap coses i les té clares sovint ho transmet igualment de límpid i diàfan. Ens recorda la prosa periodística de Rovira i Virgili

Sentit nacional: La seva obra és la d’una generació que aspira a catalanitzar el país quan els quadres dirigents són morts o a l’exili o reclosos en silenci i com a nova joventut vol donar uns valors per sentit de dignitat personal en coherència entre pensament i obra.

 Agudesa narrativa. Per pedagogia, fill de mestres i hereu d’escriptors ho té clar. La narració, sigui una conferència o un article, precisa d’un toc personal que enlairi la voluntat expositiva al noble art de l’oratòria en el qual reïx. No coneixem la seva oratòria parlamentària o municipal, la dimensió política però intuïm que es bellugava en els mateixos paràmetres de crear lligams i llençar constantment l’ham. Sap usar i ho fa bé els recursos.

 

 

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Margarita Carbó historiadora mexicano-catalana

dimecres, 30/12/2015

 

 

BF2-2004

BF2-2004

El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

20151222_115509
Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

DCIM100MEDIA

DCIM100MEDIA

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.

Santiago Alberti

dissabte, 1/02/2014

 

  Santiago Albertí, l’editor historiador

 

 

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El

1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat

de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…

 

Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra

al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns

quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània

amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957

i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll,

Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la

seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.

 

Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i

popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la

llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català-

castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la

llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre

Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va

promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i

Terrissa (1980).

 

La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de

normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres

iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un

temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho

tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions

acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació.

Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de

metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta

tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular

aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre

l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit

editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era

publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el

cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries

de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys,

llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix

un món ocult tot i que proper.

 

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no

publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i

altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil

socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els

temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens.

Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos

segrestat, les seves limitacions:

 

«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins

un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible,

al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material

significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »

 

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades,

sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la

primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo,

fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar

dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text

genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué

una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància

impossible, només així es podia saltar la censura implacable.

 

Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel

valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i

amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució

valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació

sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions

exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de

personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat

per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia

màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de

la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia

l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca

es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la

península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que

marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.

 

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració

monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la

voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una

història dels principals moviments socials. També de color vermell en

portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament

assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat

pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també

reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:

 

«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor,

és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta

veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el

moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la

panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar

filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex

com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un

treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment

republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera

República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»


Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia

catalana (2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i

sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà

acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball

documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.

 

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a

altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic,

el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el

Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums

que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu

mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té

diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les

biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la

Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova

o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i

escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la

caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i

acaba amb una frase contundent

 

«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de

confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa

absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria

més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic.

La cosa absolutament necessària és disparar.»

 

Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí,

editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials

amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel

seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que

permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta-

seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria

d’historiadors i divulgadors de la història.

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

dijous, 10/10/2013

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant

 

La
personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a
Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a
col·laborar a la revista Signo. Periodista
dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a
diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to
crític, democràtic i popular.

 

Recordem com
el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama,
on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la
propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens
escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta,
a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I
vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres
iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

 

El seu
compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic
de  Periodistes que treballà per la
informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant
d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu,
o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i
la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb
la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

 

També s’implicà
en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la
porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils,
reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria
exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en
col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de
combat.

 

El 1975
protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la
publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés
denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat
per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de
periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de
juliol del 1975.

 

La presó: quatre morts,
vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria
ho explica amb detall amb
la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció
preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista
hi escriu:

 

«De la lliçó
de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat
des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

 

Aquesta
recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era
una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó
fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La
manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es
detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una
informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa
oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es
diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una
proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix
matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona de la digitalització dels Annals
del Periodisme Català
(10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que
no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels
lectors sinó de l’empresa editora.

 

L’obra d’Huertas
és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or,
Capçalera, L’Avenç…
– i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El
Periódico, Avui, La Vanguardia
… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s
la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina
d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web
www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas
on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

 

Va conrear la
docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i
l’ambigüitat
(1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs
de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un
lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la
voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social
i descripció d’espais en conflicte: El
Montjuïc del segle XX
(1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el
reportatge periodístic de to històric  i
la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs
Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració
(1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal»,
molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya:
del fogó de carbó a l’antena parabòlica
(1993).

 

Les seves memòries,
de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció
del periodista de denúncia, foren Cada
taula, un Vietnam,

un treball que
aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i
sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de
les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i
sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

 

«El 5 de juny
de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i
vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent.
Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir
una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la
plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat
aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la
informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va
sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article
carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les
col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva
dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va
tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser
endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

 

El món dels
sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi,
complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del
moviment obrer (1840-1975)
(1982) on mostra els esdeveniments més singulars
del moviment obrer català.

 

S’ocupà molt de
Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona:
memòria d’un segle
(2001), Barcelona
despareguda (2004)  editats en espanyol i
en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat
de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre
deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia
prohibida de Cesc
, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits
censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

 

Huertas
presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica,
biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la
violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures,
els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles.
Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem
exposat.

 

Tanmateix el
periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista
en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar
notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el
feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs
a Barcelona
, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament
i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

 

Interès
especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i
la transició
(1987) on s’ocupà d’Oriflama,
a la col·lecció Vaixells de Paper una
sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar
la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix
aquesta visió és a Les tres vides de
Destino
(1990) amb  Carles Geli.

Més
elaborada és l’aportació sobre Mirador,
la Catalunya impossible (2000) tot i
que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però
ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig,
semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al
gran setmanari dels anys trenta.

 

Altres obres
seves sobre la història del periodisme són: La
premsa de barris a Barcelona
(1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985)
(2005);

 

Una història de La Vanguardia
(2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de
directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i
treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que
aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que
fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint
material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada
d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a
viure millor a les persones.