Arxiu de la categoria ‘exili’

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

dimecres, 26/07/2017

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

 

 

El polític, antropòleg i historiador, nasqué i morí a Barcelona (1895-1978). Enric Pujol considera que «la gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet desatendre la seva producció historiogràfica i entnograficoantropològica». La importància d’aquest segon apartat és materialitza en la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Ll. Calvo,  apunta que apareix amb Batista una nova visió de l’antropologia, com el concepte, primer que l’usa, d’antropologia social.

 

Batista, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i en llicenciar-se en fou professor. Coneixem força bé la seva vida pels diversos treballs de Víctor Castells. Durant la Dictadura de Primo de Rivera Batista creà el moviment Minyors de Muntanya i Guies Excursionistes, d’arrel laica i internacionalista, i amb contacte amb la natura i culte a l’amistat i els valors ètics. Partidari, en conjunció amb el sentit rebel dels anys vint, amb la lluita armada, com Francesc Macià, contra els militars espanyols rebels al constitucionalisme, tot i que aquest havia estat impassible en l’afany català d’obtenir un moderat Estatut d’Autonomia. Políticament mantingué una línia molt contundent en el patriotisme insubornable i així els seus antecedents, Unió Catalanista, donaren pas a organitzacions que creà o ajudà com la Societat d’Estudis Militars. Tanmateix sempre usà mètodes pacífics des de l’exili amb la resistència cultural com a centre.

De les moltes activitats que desenvolupà és imprescindible citar Palestra que aspirava a la formació cívica de la ciutadania tal com altres entitats del primer terç de segle, així l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el CADCI… que promovien, el coneixement de la llengua i la història de Catalunya com a element clau. Tanmateix col·laborà o fundà moltes altres iniciatives: Guàrdia Cívica del president Macià, pacte Galeuzca, organització de la Federació d’Estudiants de Catalunya.

Empresonat al vaixell Uruguay arran els fets d’octubre es mantingué fidel a Companys durant tota la guerra civil. Fou el delegat de la Generalitat a Madrid i Londres. Hi ha una fotografia molt bonica d’ells dos, amb els minyons de muntanya al patí dels tarongers al palau de la Generalitat. Acabada la guerra i fins la mort de Franco romangué treballant per la identitat catalana, especialment a Londres, amb la constitució de diverses organismes essencialment el Consell Nacional de Catalunya (CNC) participant en multitud d’activitats fonamentals en aquest fràgil, però fidel a la catalanitat, món de l’exili: Vida Nova (1954-1978), Pen Club, Jocs Florals de la Llengua Catalana.. Es conserven papers seus al Pavelló de la República de la UB, Biblioteca Nacional de Catalunya, IEC i altres centres en una dispersió que complica l’estudi de la seva obra no aplegada en volums fora de dues antologies a cura de Víctor Castells que en treball rigorós i detallat ens donaria força llum sobre el món de l’exili de gran transcendència i pocs estudis.

Víctor Castells remarca que Batista té col·laboracions a diverses publicacions d’exili: Catalunya, Ressorgiment i Galeuzca de Buenos Aires, Germanor de Xile, Quaderns de Perpinyà, a Pont Blau, El Poble Català, Vida Catalana i Veu Catalana de Mêxic, Free Catalonia de Nova York a més, és clar, de Vida Nova de Montpeller i de Catalunya Avui, La Vanguardia. Al món de l’exili s’hauria de valorar molt la seva intervenció en el Llibre Blanc de Catalunya, (Buenos Aires, 1956), singular edició i segurament la intervenció intel·lectual de projecció del cas català al món més reeixida per la qualitat i rigor dels materials contesos en aquesta obra modèlica en la difusió del fet català.

Aquest volum conté les aportacions de diversos intel·lectuals catalans encapçalats per Pau Vila i Bosch Gimpera que redacten el 1956 des de Buenos Aires a l’entorn de la revista Catalunya una síntesi sobre què és Catalunya. Un llibre blanc de denúncia amb textos en tres llengües —castellà, francès i anglès— per a una major projecció social. S’hi tracta, en una síntesi, després d’un autògraf de Pau Casals, de diversos temes així: sobre Pau Casals mateix (a cura de Josep M. Corredor), història (Pere Bosch Gimpera), geografia (J. Vachier), llengua (Joan Corominas), art (Domènech Guansé), literatura (P. Mas), poesia (Josep Carner), els governs de Catalunya (Carles Pi Suñer) i altres autors com Nicolau d’Olwer, V. Guarner, etc. que configuren una síntesi del que és històricament Catalunya. Hi destaca un apartat final gràfic i també de textos sobre la guerra encara tan vigent el 1956, data d’aparició del llibre. En les conclusions es demana que les Nacions Unides jutgin Franco per genocidi i que el poble català tingui dret a l’autodeterminació.

Historiogràficament cal assenyalar la docència de Batista i Roca Cambridge on exercí una considerable influència docent en la formació de catalanòfils i hispanistes tot donant acollida als joves que anaven de lectors a Anglaterra com Joan Triadú o Josep Fontana. Un jove recent, J. C. Vergés, fill de l’editor de Destino, en les seves memòries deixa un retrat de Batista com a home fidel, generós i patriota. L’activitat de Batista a Anglaterra fou àmplia. El 1954 nasqué l’Anglo-Catalan Society que inspirà i fou un poderós instrument quan l’Estat no ajudava de cap manera la cultura catalana i tota la projecció exterior s’havia de fer des del món privat i amb el voluntariat. L’entitat de caràcter acadèmic ha esdevingut una poderosa i prestigiada tribuna per la presència de la cultura catalana a Anglaterra.

Heribert Barrera destaca al fullet Homenatge a Josep M. Batista i Roca quatre etapes en la vida d’exiliat de Josep M. Batista i Roca: la primera (1938-1939) especialment de caire diplomàtic a Anglaterra, la segona (1940-1945), al CNC que presidia Carles Pi i Sunyer, pensant en la victòria aliada i el futur govern català. La tercera (1945-1966) d’una gran activitat sobretot cultural i acadèmica de reivindicació de la identitat, la cultura catalana i col·laborant amb el CNC, aleshores amb seu a Mèxic, Finalment la darrera etapa del 1966 fins a la mort el 1978, també amb el CNC, que presidirà ell mateix, serà a Europa i Batista, diu Barrera «desplega una gran activitat de relació i informació, intentant d’influir sobre l’opinió antifranquista de dins i fora de Catalunya».

Geofrey Walker, professor a Cambridge i deixeble de Batista, en aquest mateix fullet d’homenatge (1995), remarca com Batista va tenir un gran desengany, com Pau Casals, quan els anglesos reconegueren el règim de Franco. Batista no va voler la ciutadania britànica i quan les autoritats li ho van retreure, era professor prestigiós a Cambridge, va respondre que el seu país estava ocupat militarment. És clar era un demòcrata. Les autoritats li van concedir el document internacional de refugiat.  Walker escriu:

«Durant els meus anys d’estudiant m’anava adonant que es tractava no solament d’un gran acadèmic i erudit, sinó també d’un ésser humà d’unes grans qualitats gentil, tolerant, modest, pacient, amb uns modals finíssims i exquisits. Però potser el que més recordo d’aquelles sessions que teníem sobre textos catalans i algun tòpic d’història catalana quan era jo sol o amb un altre company (que així és el sistema d’ensenyament de Cambridge) era el seu sentit de l’humor. I aquesta és encara avui la qualitat de Batista i Roca que més caracteritza per mi la seva personalitat al llarg dels vint anys de tracte personal que vaig tenir amb ell. El recordo com si fos ara amb aquells grans ulls seus de mirada com emboirada i trista, plorant, però, llàgrimes de riure davant alguna anècdota seva de les moltes que li agradava tant explicar. Tenia realment un gran sentit de l’humor, un sentit suau, dolç, gentil com era ell mateix, sense ni un punt de malícia.»

Devem als historiadors Joan Crexell, signa Creixell, i Xavier Ferré Trill una exposició sobre Batista al Centre Excursionista de Catalunya (1988) en la que s’hi exposà la biografia i pensament amb un tot molt precís de dades sobre les diverses activitats, per exemple les relacions entre Catalunya i Occitània, els articles a l’Avui o els Jocs Florals de Cambridge i Amsterdam el 1956 i 1964 en els que hi va col·laborar en l’organització. És un compendi sobre el treball de Batista molt reeixit.

 

Batista, meticulós, ordenat, alhora que vitalista i dinàmic, en les seves intervencions sempre es documentava i preparava els textos. Així, per exemple en el parlament d’homenatge al final gairebé de la seva vida a Perpinyà, cita Llull com a relació amb els assistents. En un article periodístic cerca l’informe de l’Assemblea del Consell d’Europa, viatjant a Estrasburg i aconseguint els documents per a escriure «Catalunya al Consell d’Europa» on demana, (Avui, 4-XI-1976) que Catalunya surti de l’anormalitat i voti quan abans millor atesa la tradicional dimensió del sentit democràtic dels catalans.

 

 

 

A les darreries de la seva vida fou acusat per la policia espanyola, en un intent de  criminalitzar l’independentisme català, però la debilitat de les insídies s’esvaí per la reacció de polítics, com H. Barrera o J. Benet, o de la mateixa Universitat de Barcelona que el defensaren amb contundència apareixent diversos treballs com el llibre de Víctor Castells Batista i Roca acusat acusador editat, i altres materials per la combativa editorial El Llamp d’Enric Borràs, la semblança d’Artur Costa, el dossier Cas Batista i Roca, amb les tortures als detinguts per la policia, dels comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans el 1980, mort Franco. L’acusació volia entelar la imatge de Batista, judicialment no va aconseguir cap resultat.

 

Indiquem que de i sobre Batista disposem de quatre llibres més de Víctor Castells, l’assaig sobre el 6 d’octubre i Palestra (2000), la semblança biogràfica Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional (1995) ambdós a «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau, editor i que explica moltes de les iniciatives, tan desconegudes, per exemple la redacció a Anglaterra del número 39 del dossier Current Affairs (1943) que es distribuïa quinzenalment a les forces armades britàniques en el número dedicat a Espanya, les idees que facilita a Trueta per a redactar el seu The Spirit of Catalonia, l’Apel·lació a les NN. UU. –The Case of Catalonia (1945)- en una infatigable i tenaç contribució a la divulgació del fet català arreu el món.

 

 

 

 

 

Els altres dos llibres recullen textos de Batista. Són Caràcter i nació (1996), aplec de textos diversos de Batista, en el que hi ha una cronologia, bibliografia i semblança biogràfica i són especialment remarcables els articles de tendències morals, debat amb C. Cardó inclòs, a La Publicitat amb referències al moment polític, la Renaixença… del període 1928-1954. Home d’acció brillant, intel·lectual modest que s’amagava i això ha fet que l’obra sigui de difícil accés. El conjunt és bàsicament d’assaig i reflexions sobre el moment. Més interès té Textos polítics i pedagògics (1993) editat per la Generalitat com a Homenatge i  igualment a cura de Castells. Ací hi trobem discursos als Jocs Florals, missatges als escoltes, parlaments arran l’Assemblea de Toluges, etc. i documents rellevants com el Memoràndum sobre la discriminació al català presentat a les NN. UU. (1968) o el parlament «La unitat d’Europa i les petites nacions» en el Congrés del PEN a Londres (1941). A més de V. Castells s’han ocupat de Batista diversos companys d’exili, citem només en Costa que redacta una semblança emotiva amb els aspectes de l’exili que tant els feu patir.

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot plegat configura els trets essencials d‘una vida dedicada a l’exposició pública de la identitat catalana i en la qual la història hi juga un paper clau, essencial, atès que la reivindicació de Batista no és conjuntural o materialista sinó basada en la identitat de la qual llengua, tradició, història i mentalitat configuren els aspectes més essencials i hi dedicà la vida a fer-ho conèixer.

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Joan Alavedra, el periodisme i labiografia

dilluns, 6/03/2017

Joan Alavedra, el periodisme i la biografia

 

Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981) neix i mor a Barcelona on hi viu fora deu anys a l’exili. Com a periodista i escriptor gaudí d’una molt merescuda notorietat fins a la fi de la guerra civil quan el franquisme intentà destruir absolutament tota una memòria, història i realitat catalana col·lectiva, així el  record d’Alavedra s’anà esvaint fins el retorn a Catalunya el 1949 en tornar on recupera parcialment protagonisme en els ambients culturals de la resistència cultural però ni tribunes ni públic per una brutal censura poden continuar.

 

A la seva joventut fou gran amic de Joan Salvat Papasseit amb qui compartí vetllades, compren junts llibres que estudien i comenten i són bibliotecaris de la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Autodidacte, estudià alemany i participa a les tertúlies de l’Ateneu com la penya Borralleras essent amic d’ateneistes consagrats com Josep M. de Sagarra, Francesc Pujols, Just Cabot… Es casa el 1928  amb la pianista Montserrat Moner i tenen dos filis: Maria i Macià. Josep M. Roig Rosich remarca a la nota biogràfica de l’opuscle editat el centenari del seu naixement i a la introducció dels escrits d’Alavedra sobre Macià com el viatge de noces del nostre escriptor per Àustria i Alemanya indica unes preferències per dos mons ben definits: el germànic i el musical. La música és així present a la seva vida, de jove com a membre de l’Orfeó Nova Catalònia, assistia, quan podia, al Liceu, i, casat, amb la Montserrat i amb la relació amb en Casals. La presència de la música en Alavedra és constant.

 

De formació, doncs, autodidacta amb la lectura assolí un alt nivell que materialitza en el periodisme dels anys trenta amb un estil molt clar i precís, la diafanitat és una constant en la seva prosa i participa en nombroses tribunes amb un treball ben valorat pel públic. Les seves col·laboracions periodístiques són nombroses en la premsa dels anys vint i trenta com Mirador i D’Ací i d’Allá on com comença a col·laborar, fins a participar del grup de L’Opinió el 1931 fent-se un nom en el món literari i polític. També a Última Hora com a cronista cultural excel·lint com a comentarista de la vida tradicional amb una moderna redacció. Es vincula amb ERC i la Generalitat especialment a través de la figura de Macià. Durant la guerra segueix, en periodisme i així col·labora, per exemple, a Catalans!

 

 

 

 

 

 

Professionalment es vincula al món polític uns pocs anys, així és secretari de Macià essent l’enllaç entre aquest i Companys, cap de la Minoria Catalana al Congrés de Madrid el 1932 arran les discussions de l’Estatut. L’any següent, a la mort de Macià, dimiteix però Companys li demana que continuï i s’hi implica en l’aventura política de la catalanitat i el republicanisme essent detingut arran els fets d’octubre i decideix de deixar el món de la política tot i gaudir de la confiança dels líders.

A partir d’aquest moment enceta una col·laboració diària a Ràdio Barcelona que serà molt i molt seguida i que seguirà fins el començament de la guerra civil. De les cròniques n’aplega algunes, amb articles també de revistes, a El fet del dia el 1935 que són reeditades, censurades i amb textos no publicats a la primera edició el 1970 amb el nou títol El fet del dia, d’ahir ¡ d’avui i més recentment el 2010 amb el títol originari tot i que no totes són converses radiofòniques com sembla deduir-se del títol. Aquests comentaris mostren un escriptor que s’identifica amb el públic majoritari al món català dels anys trenta i n’encarna tot el seu imaginari, l’èxit l’acompanya per la claredat, amenitat, interès, actualitat i qualitat literària dels textos.

Aquests anys escriu també per la seva filla Maria el famós poema dedicat als personatges del pessebre. I ho titularà així: El Pessebre. L’edita el 1948 i té diverses reedicions des de la inicial de Selecta -el seu editor de postguerra- que la reedita els anys 1958, 1966 i 1972 enriquint-ho successivament amb anècdotes sobre les diverses audicions de l’oratori que van tenint lloc arreu el món. Col·labora en alguna publicació de l’exili com La Nostra Revista.

 

El 1936 forma part de la Junta de l’Ateneu Barcelonès fins el desembre. Esclatada la guerra civil ultra les col·laboracions periodístiques dirigeix la Institució de Teatre de la Generalitat on havia substituït Adrià Gual el 1934. S’exilia, com tants escriptors i periodistes, i a finals de gener del 1939 passa la frontera i, després d’una breu estada al camp de concentració de Prats de Molló, s’instal·la a París on es retroba la primavera amb Pau Casals a qui coneixia per haver-li dedicat un comentari d’El fet del dia. A la tardor del mateix 1939 van junts amb les famílies, a Prada, al Grand Hotel i estaran, a l’ombra del Canigó estimat, una desena d’anys, principalment a la Vil·la Colette on hi viuen fins que retorna a Barcelona el 1949. A l’exili Alavedra presideix el Casal Català de Perpinyà i col·labora en diverses iniciatives. Així col·labora en uns Jocs Florals de Perpinyà on hi presenta el poema El Pessebre que guanya el primer premi i Casals en escoltar-lo arran la festa decideix de posar-hi música i per sant Joan l’obsequià amb un primer esborrany del que serà el gran oratori.

Amb El Pessebre la relació amb Pau Casals, pren una dinàmica de relació més intensa, ja ho era perquè Alavedra l’ajudava en el suport als refugiats catalans i en la vida quotidiana sotmesos al control nazi, que fa passar la relació d’amistat a una íntima col·laboració atès que si bé la música de Casals domina l’obra el valor del test com a  qualitat indiscutible per a una dimensió fa que esdevingui una perfecta simbiosi en la qual les dues parts esdevenen.

 

En el retorn, el 1949 a Barcelona Alavedra no pot dedicar-se a escriure per la prohibició d’editor en premsa i editorial. Un catalanista com ell, i tota la seva generació, rebutja de fer-ho en la llengua imposada i només pot col·labora en llibres de bibliòfil com Tossa, amb litografies de Jaume Pla, el 1954 amb edicions catalana, anglesa, castellana i francesa. Amb la lleu obertura dels anys seixanta, consolidada la dictadura, escriu la biografia Pau Casals publicada a la col·lecció, important, de biografies, de l’editorial Aedos el 1962 on hi apareixeran les de Guimerà, Verdaguer, Prat… Aquesta biografia sintetitza una vida i també els records d’un intensa relació, Alavedra escriu molt sobre Casals, articles a Tele Estel, conferències arreu el país, llibres de records i ho farà fins al final, així el 1977 encara publica un resum biogràfic per infants per l’Ajuntament de Barcelona amb el títol Qui era Pau Casals? Destaquem la nadala Carulla titulada Homenatge a Pau Casals en el seu 95é aniversari (1971).

 

 

 

 

Com a biògraf reeixí en Pau Casals, la biografia, poètica, literària, extraordinàriament bonica tot i l’absència de cronologia i el to hagiogràfic que té, de Casals i també en les d’altres personatges com

Conxita Badia, una vida d’artista (1975) o, pòstumament, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926) el 1993 en edició de Josep M. Roig Rosich. Deixà inacabades, al costat d’unes memòries de les que es conserven els capítols inicials d’infància i joventut, també la biografia, incompleta, del seu gran amic Salvat-Papasseit.

 

 

Els seus comentaris vinculats a la societat en la qual tant s’hi va implicar s’apleguen en dos volums singulars Personatges inoblidables ¡ altres records  (1968) i Pelegrins a Montserrat  i altres escrits (1971), els dos de Selecta on comenta la música amb Wagner o de Garreta o Morera, la poesia amb Carner o Maragall alternant amb Montserrat, Pompeu Fabra, o l’exili de Prada en uns retrats que mostren la cultura catalana a través de la mirada, afinada, d’un bon observador i millor cronista amb la recreació literària que en fa. Assenyalem, finalment, la faceta de traductor de l’alemany especialment de l’obra antibel·licista i que va tenir un extraordinari èxit Res de nou a l’oest, d’Enrich M. Remarque (1929) i La senyoreta Elsa, de Schnitzler (1931) i també Les desventures del joveWerther, de Goethe (1967).

 

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Narcís Molins i Fàbrega: periodisme i història de compromís amb els dèbils

dijous, 19/01/2017

n-molins-i-fabrega-647

Molins i Fàbrega, nascut a Beuda el 1910 i mort a l’exili a Mèxic a Cuatla el 1964 fou un compromès militant marxista i també periodista molt preocupat per la dimensió social de la realitat i coneixedor de les vinculacions entre periodisme i història i més enllà dels aspectes de la contemporaneïtat. Treballà, com era habitual a l’època, d’infant fins que anà, als setze anys, a Barcelona a casa d’uns parents entrant d’aprenent a la seva pastisseria al carrer de Petrixol. Amb un alt grau de militància fou detingut i empresonat a la Dictadura de Primo de Rivera diverses vegades. Solano li dedica un apartat a la seva obra El POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española i en destaca el nivell de generositat social que tenia i també parla d’ell al pròleg del seu reportatge sobre la revolució d’Astúries.

Molins s’afilià als grups polítics que encarnaven la visió avançada de la lluita social i des d’un àmbit específicament català així: Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) i Bloc Obrer i Camperol (BOC) del que fou expulsat el 1931 acusat de desviacionisme d’esquerres. Amic i proper a les tesis d’Andreu Nin s’afilià a Oposición Comunista Española i Nin la transformà en Esquerra Comunista (EC) també hi anà. Quan EC i el BOC creen amb la seva fusió el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Molins serà membre del Comitè executiu. A la revolució del juliol del 1936 anirà, amb Pere Pagès i altres a El Correo Catalán que, incautat, serà Avant i serà nomenat redactor en cap, n’havia de ser el director, fins el juny del 1937 que hi haurà la persecució del POUM. Durant la guerra treballà també pel servei de premsa de la Generalitat. Anà a París a entrevistar-se, diu Solano, amb els nacionalistes rifenys per promoure una rebel·lió contra els militars rebels des de la seva reraguarda però no es va produir.

Amb la persecució estalinista contra el POUM que va provocar l’assassinat de Nin i altres així com empresonaments, tancament de publicacions poumistes, etc. passa a la clandestinitat i, a final de 1937, va a París i amb Víctor Serge, encetarà una campanya de defensa del partit. Marxa, quan els nazis s’acosten a París, també amb Serge, a Algèria, i després a Mèxic (1940) on  seguí col·laborant amb el POUM i les publicacions afins com Mundo.

Col·labora en publicacions polítiques, així les dels partits i grups esmentats així del BOC L’Hora i La Batalla i també El Soviet i a Comunismo. Finalment amb El POUM d’Avant i redactor en cap de La Batalla. El 1930 entrà al diari La Nau de Rovira i Virgili atenent les seves aficions literàries malgrat que no va poder estudiar i la seva formació és absolutament autodidàctica. Passa a L’Opinió i La Humanitat com a redactor esdevenint cap de la secció d’exterior. També col·laborà en altres com La Ciutat, com explica Josep Bartolí en les seves memòries dialogades amb Canyameres. La seva obra periodística, és plena d’articles de denúncia, de crítica social, articles teòrics de reflexió, etc.  i no ha estat encara estudiada ni fixada o referenciada. A l’exili mexicà col·labora, esporàdicament, en algunes revistes en català com Lletres, de la que era al consell de redacció i La Nova Revista.

Com a periodista manté un caràcter professional viu i inquiet, valent. Per exemple després del 6 d’octubre el primer número que apareix de La Humanitat pràcticament, diu Solano, el redacta tot sol i, com era habitual, amb la seva pròpia interpretació, més propera als postulats marxistes que no a ERC propietària del periòdic a través de les edicions Llibertat. Josep M. Massip el voldrà després expulsar del diari però Companys el defensa, des de la presó, i Molins continua. Costa que creure que Molins tot sol redactes les cinc pàgines, a set columnes d’informació i opinió de la jornada, a cos petit del periòdic que apareix el dia 9. Massip estava tancat a l’Uruguay amb  Companys i altres dirigents. Molins a La Humanitat mantenia una posició més afí a la informació genèrica, podia parlar més lliurement de política exterior. És el mateix cas que Rovira quan col·labora a La Veu de Catalunya que escriu ben lliurement però… només de política exterior.

 

cci19012017_0001

La seva obra pel que fa a estudis de conjunt, en llibres, a hores d’ara, és molt breu encara. Coneixem el gran reportatge periodístic del 1935 UHP, La revolució proletària d’Astúries (1935) del que en parlem a Memòria Documental de Catalunya al web del Museu d’Història de Catalunya, i que esdevé una valuosa, històricament, i preciosa, periodísticament, crònica del que fou aquest període tan demonitzat pel franquisme, amagat de la historiografia i periodística i, sens dubte, important en la història des de la perspectiva de les classes populars que constitueixen la majoria del conjunt de la població. L’obra apareix a Barcelona a l’Editorial Atena de Marcel·lí Antich, l’any següent de l’episodi i Molins hi exposa documents, testimonis, observacions, amb una força narrativa terrible a l’edició catalana, avui només consultable en alguna biblioteca especialitzada mentre l’edició espanyola a Júcar el 1977 i amb pròleg de E. Solano no té, és clar, la mateixa intensitat.

En aquesta obra, de factura dinàmica, redacció viva i gran interès, Solano en valora, i ho fa bé, el seu valor. Molins exposa, amb noms i cognoms, l’abast de la tan dura repressió i venjança que els militars imposaren als minaires vençuts en preludi del que seria el de pocs anys després. Tenim notícia d’unes memòries novel·lades de 229 pàgines mecanografiades que va titular Quan 3 + 3 fan 4 que es conserven al Pavelló de la República.

 

campos-de-concentracion

 

És autor de Campos de concentración (1944) una denuncià molt dura dels camps francesos d’internament o concentració francesos del Rosselló tan poc coneguts avui a Catalunya mentre a França, fins i tot al Liceu Francès de Barcelona els alumnes van a visitar a les platges avui turístiques però encara batudes per la tramuntana. Visiten també la Maternitat d’Elna, el Memorial de Ribesaltes i el castell de Cotlliure amb els cementiris famosos… i fora bo que es programes com a activitat formativa per secundària.

Campos de concentración, il·lustrat pel també poumista Josep Bartolí, és un text de proses reflexives, emanades des de dins d’un terrible episodi que afecta a uns cent mil catalans, i també llurs dones i infants. Molins ho patí i  deixà, com Agustí Cabruja, també un testimoni eloqüent.

 

 

codex

El 1956 es llicencià en antropologia a la prestigiosa escola universitària mexicana de la capital de tanta importància mundial. Ho feu amb l’estudi El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). El còdex, editat diverses vegades i molt estudiat per les atractives il·lustracions que conformen la informació que ofereix, és vist amb un enfoc nou. És tracta d’un conjunt de làmines que ofereixen dades sobre la recopilació de tributs del territoris que els asteques guanyen en guerra i el formen un centenar de soberbes làmines. Molins s’hi aboca i l’analitza amb ulls del poble baix, intenta. El pròleg és de la prestigiosa antropòloga mexicana, nascuda a Suècia i nacionalitzada al país asteca  Barbro Dahlgren de Jornan. Aquesta obra, sobre un còdex espectacular que exposa només aspectes dels impostos que es pagaven als asteques, és una petita meravella gràfica i ha estat força estudiada des de diverses perspectives. Molins ho fa en els punt d’analitzar-ho com a impostos i poble i poder. Exposa un punt de vista innovador sobre aspectes socio-econòmics que rebel l’aval del prestigiós Instituto Nacional de Antrolopogia e Historia de Mèxic a través de la seva professora i directora. Obtingué reconeixement acadèmic atès que Barbro Dahlgren de Jordan la va dirigir i en feu el pròleg. L’antropòloga, autora d’una extensa obra té només dos pròlegs, un el de Narcís Molins i Fàbrega. Fou publicat a Porrua a la Biblioteca mínima mexicana i en un centenar de pàgines

Cal esmentar també una vinculació, breu, al món editorial a Caracas, però el 1957 s’instal·là definitivament a Cuatla on morirà, jove, de malaltia.

Acabem amb una altra referència al llibre dedicat als camps de concentració del Rosselló. Narcís Molins escriu al pròleg fa un encès elogi de l’hospitalitat mexicana i retrata amargament, amb el tret incisiu de Bartolí la francesa. Bartolí acabarà també a Mèxic i Estats Units.

dibuix-bartoli

La prosa de Molins que acompanya els durs dibuixos provoca una emoció vorera al fàstic, als camps hom patí molt i ferits, vells i infants foren els qui més moriren però encara esta per a estudiar aquest episodi clau en l’exili català.

Vegem-ne un tast del que escriu, des del cor:

 

«ES CIERTO, POBRE CAUTIVO.

Llegaste a la cárcel de alambres ponzoñosos con tu compañera y tres hijos.

Tus presentimientos no te engañan.

A ti te encerraron con los demás hombres. A ella y a tus hijos los llevaron a otro cementerio. No estáis lejos, pero los alambres y el corazón de vuestros guardianes son insensibles.

El menor de tus hijos murió hace tiempo. En la administración no hubo un franco para leche y el pecho de tu esposa estaba exhausto. El pobre inocente murió.

También el hambre se llevó al que le seguía.

Pronto perderás al tercero, el mayor, el que más goces te dio. Se halla tendido en su lecho, sin que los médicos lleguen a descubrir el mal del que mueren los cachorros de refugiado.

Tus guardianes y el alambre ponzoñoso son fríos, sin corazón nada saben del dolor de un padre, cuando este padre es un refugiado cautivo.

Tu esposa sufre sola. Espera que tú serás más feliz, creyéndote aún padre de tres hijos.»

 

Molins és avui un desconegut, els seus articles a la premsa per referenciar, les memòries inèdites, l’estudi antropològic absent de biblioteques, l’edició catalana del seu gran reportatge introbable. Fou però un periodista militant molt destacat al seu moment que es comprometé amb una ideologia de transformació social i hi dedicà la seva vida pagant-ho amb l’exili i la malaltia. La dimensió de la història que tenia era la de fer conèixer la veritat del que va patir el poble tan fos el català o l’asturià sota els militars o l’aborigen mexicà.

 

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid

Bladé i Desumvila: cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

dilluns, 2/05/2016

Artur Bladé, cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

artur_blade

 

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) va començar a escriure als periòdics locals com El Llamp de Gandesa, La Riuada de Mora d’Ebre i altres. També, el 1924 es vincula a La Renaixença de Benissanet de la que en fou secretari. Davant les prohibicions de la dictadura de Primo de Rivera llegí Rovira i Virgili a La Publicitat i la Revista de Catalunya i se li desvetllà el catalanisme de caràcter terral. Estudià magisteri, va exercir la docència també el seu poble del que en serà un cronista excepcional i únic. Al Diccionari d’historiadors se’l qualificà de divulgador història i biògraf, als diccionaris de literatura d’escriptor i periodista. Ho fou tot és clar.

Molt amic de Martí Rouret en serà secretari quan sigui conseller de Sanitat el 1936 i farà tota la guerra al cos de sanitat, a Manresa, Montserrat… Afiliat a ERC, amb una alta consciència patriòtica, viurà amb neguit els tèrbols anys fins a l’exili francès –Perpinyà, Montpeller, París…- d’on podrà marxar a Mèxic. Coneixerà i hi tindrà amistat i els hi dedicarà posteriorment sengles obres a Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols.

 

 

exiliadaPublicarà un fris excepcional de l’exili sota el títol de L’exiliada publicat el 1979 i reeditat recentment en l’edició de l’obra completa. El 1942 podrà anar a Mèxic on serà el cronista del moment en el treball tan útil encara De l’exili a Mèxic (1993). Col·labora en les edicions de l’exili com la Biblioteca Catalana on publica Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols, i més endavant publicarà Francesc Pujols per ell mateix (1967). Col·labora en la premsa de l’exili –La Nostra Revista, Xaloc, Full Català, la Nova Revista, Pont Blau…- De la seva obra a Mèxic remarquem Benissanet (1953) amb el que inaugura la sèrie, intensa, continuada, de treballs sobre les terres de l’Ebre. El 1956 torna a Catalunya però retorna dos anys després a Mèxic, finalment el 1961 s’instal·la, ara definitivament a Catalunya, a Tarragona i Benissanet. A la mort de la seva esposa Cinta va a viure a Barcelona amb els seus fills.

 

 

 

 

 

exiliada 1

 

 

 

exiliada 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les comarques tarragonines hi deixa petjada com a cronista i també com a dinamitzador cultural, professor de català, impulsor de la pròpia identitat davant les adversitats estructurals. Serà un dels promotors d’Òmnium Cultural i excel·lirà com diem com a cronista de la vida cultural i social en uns dietaris dels anys seixanta i setanta, publicats per la Diputació de Tarragona. Recentment Cossetània té cura de l’edició de la seva obra completa i també ha publicat obres d’estudi com El meu Artur Bladé. Albert Manent al pròleg dels dietaris tarragonins en destaca el mèrit i valora el nivell de cronista de Bladé que per les terres de l’Ebre, per l’exili, per Tarragona ciutat i pel conjunt del país concloent que esdevé un cronista excepcional.

 

viure_tarragona_1970-71

Una de les primeres labors de la història fou la crònica, els cronicons medievals, el detall del dia a dia dels monestirs i òrgans de poder com la Generalitat. Seguint aquest desig de preservar l’ahir i gaudir-ne amb el redacció, el ciutadà narra el seu -i el col·lectiu- dia a dia i aquest és un dels grans mèrits de Bladé: fer-nos conèixer l’ahir seu i col·lectiu. Els altres mèrits el nivell de pulcritud i qualitat literària i la densitat conceptual de dades que aporta, de sentit col·lectiu, el que el seu màxim estudiós Xavier Garcia en diu “el retaule biogràfic d’un país en ebullició”. Com a periodista treballà sempre en mitjans com a col·laborador, abans de la guerra per exemple a L’Opinió, a l’exili amb les revistes esmentades i a la tornada, els seus articles i textos literaris a Avui, Tele-Estel, Serra d’Or i altres capçaleres esdevenen una valuosa contribució al coneixement del període.

 

 

arv i el seu temps

Dels seus treballs històrics remarquem els treballs a la popular Episodis de la Història de l’editor Rafael Dalmau i dels biogràfics, Contribució a la biografia de mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), El senyor Moragas, Moraguetes (1970), El meu Rovira i Virgili (1981), també els treballs descriptius que gràcies a l’obra completa, molt ben editada a cura de Xavier Garcia, Cossetània ha fet conèixer en dotze volums en els volums dedicats a la història, la biografia i la crònica. D’aquesta obra completa, a més del valor literari històricament voldríem remarcar un dels tres volums dedicat a biografies que conté El meu Rovira i Virgili i la vida d’un català excepcional. Antoni Terré de Mora d’Ebre, una biografia exquisida en la que Bladé aporta dades i ho fa amb una habilitat narrativa extraordinària. Esperem pugui concloure amb els articles periodístics recents que de la mà de Bladé tenen un valor rellevant.  Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984) fou una de les primeres biografies i encara avui aporta moltes referències sobre el periodista -i polític- més rellevant de les esquerres de la primera meitat del XX.

 

de l'exili a Mèxic

Sobre l’exili a més de l’exiliada té dos volums que són Viatge a l’esperança. Impressions d’un viatge a la nostra terra l’any 1956 i De l’exili a Mèxic, aquest, encàrrec de l’Albert Manent que el patrocinà des de la Generalitat on era alt càrrec, assessor de presidència i director general després, és una obra on Bladé aplega el que va escriure i publicar a Mèxic, i també en el retorn referit a l’exili amb retrats dels escriptor i polítics, comentaris i descripcions dels esdeveniments i capçaleres, etc. configurant un treball de conjunt que ens acosta a la importància de l’exili català al país asteca amb dades de noms coneguts com Josep Carner o pau Casals o d’altres no tant com Francesc Adell i Ferrer o Josep M. Francès.

 

benissanet

De la biografia que Xavier Garcia li va dedicar Artur Bladé en la política i literatura catalanes del segle XX destaca com un dels trets que han provocat l’escàs reconeixement envers la seva obra i figura, tot i que ha obtingut algun guardó institucional però no els que en justícia pertoquen a la seva extens i important obra, la ruralitat i l’allunyament. Té raó però l’absència d’un estat propi amb tots els seus mecanismes i un altre que només vetlla per una llengua i continguts aliens. L’edició de l’obra completa tanmateix és una bona restitució i el treball del curador sentit i eficient. Escriu Garcia: “En molts de les seves pàgines, tant les que dedica a la terra natal com les més greus derivades de l’exili, s’hi troba aquesta barreja entre elevació sentimental i terrenalitat irònica. D’aquesta manera, el producte narrat queda compensat, fet que designa l’equilibri serè amb que contemplava la realitat. Aquella seva serenitat només la trobava i era filla directa del paisatge.”

El castell de Miravet

montpeller català

prior pena

 

 

 

 

Una obra de cultura que dels primers treballs sobre els pobles de l’Ebre i aspectes històrics amb les monografies de Rafael Dalmau fins ara amb l’obra completa se’ns acosta i gràcies a les institucions Ajuntament i Diputació de Tarragona fan que l’Ebre i l’ahir pugui ser més aprop. tant de bo segueixi aquesta recuperació i si fa poc la sorpresa fou el dietari del viatge de l’exili potser demà ho serà la publicació dels dietaris de joventut.

De França a Mèxic dietari de viatge

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

dilluns, 4/04/2016

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

la foto2

 

Escriptor, periodista I com a historiador feu diverses incursions en el món del passat des d’una posició testimonial, de cronista i amb la voluntat de donar a conèixer un temps.  Nat a Salt el 15 d’abril de 1909 morí a la capital mexicana l’11 de setembre del 1983 en el país que l’acollí fraternalment tot i que s’enyorà terriblement de Catalunya i de les seves estimades comarques gironines. A Salt estudià a l’escola primària i fou oficinista en una empresa comercial. Per la seva vocació literària va escriure i col·labora en revistes locals com El Poble de Salt el quinzenal saltenc que fundà amb Iu Bohigas i altres. S’afilià a ERC on milità tota la vida. Secretari de Puig Pujades com a governador civil de Girona i d’altres fins que el 1937 s’incorporà a l’exèrcit. Fou un dels fundador de l’associació Amics de Mèxic, escriuen Mèjic tal com s’ha de pronunciar, el 1937, entitat d’inspiració anarquista però en la que hi col·laboren militants d’altres partits, com el mateix Cabruja, home d’ERC. Visqué 44 anys al país asteca, gairebé el doble dels que visqué a Catalunya… Col·labora a La Humanitat, La Campana de Gràcia i altres publicacions d’abast general però catalanes i d’esquerres en la línia del seu pensament.

 

Durant la guerra col·labora en publicacions del front com Nuestra Brigada però fonamentalment a L’Autonomista on hi publica «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 amb «Mentre esperem». Fora bo es poguessin publicar per l’interès testimonial que encara tenen i la vigoria i qualitat amb la que foren redactades. Marxa al front el setembre del 1937 i immediatament i va publicar cròniques i articles especialment al diari del que era redactor i que li dedica un dinar de comiat el dia 20 en el qual apareix en portada la notícia que marxa al front. Era habitual aleshores que la premsa donés notícia dels seus redactors que anaven a primera línia i no com a corresponsals sinó cridats per lluitar. Era un toc d’estímul a la ciutadania com a exemple de combat contra els militars revoltats. El 25 de desembre de 1937 publica «Un milicià de la cultura» i és el model del seu to i estil en el diari de Dàrius Rahola,  L’Autonomista de Girona on hi col·labora activament amb articles, cròniques, com hem dit durant la guerra, tot un món d’il·lusions… i ho fa amb ganes i sentit que s’hi juga molt tothom.

Arribà a Mèxic el 16 d’octubre de 1942 amb el cèlebre vaixell Nyassa després del pas pels camps de concentració del Rosselló on estigué uns mesos i es refugia a la residència de Montpeller podent anar a Mèxic. Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i explica com eren bons amics, també amb en Carles Jordà, mort abans de la guerra i amb en Puig Pujades i Claudi Ametlla, exiliats a França. Diu com va col·laborar en tots els números d’aquesta publicació i com corregia, dos cops la revista, sempre, compaginant, maquetant… en la feina tant fosca i necessària de la intendència editorial que en la premsa d’exili fou la bandera de la llibertat de Catalunya i la mostra de la seva identitat. Diu Potau: «La tasca d’En Cabruja en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Orfeó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls amb tot i que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que visqué amb la vista fixa en Catalunya».

Va col·laborar en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili (1943), La Nostra Revista (1955-1958), La Humanitat (1959-1965) i especialment, de la que en fou responsable Orfeó Català, portaveu de la important centre que reunió els emigrats i, amb la guerra, refugiats i exiliats  (1962-1965?), també a Pont Blau, Full Català, Catalunya, Xaloc, La Nova  Revista, totes elles de Mèxic i també en publicacions en l’etapa anterior francesa com El Poble Català abans d’anar a Mèxic. Un periodista compromès com ell no podia estar al marge de la vida política i social mexicana ni oblidar-se de les seves arrels i va col·laborar amb aquestes temàtiques als diaris mexicans Excelsior i El Nacional. També col·labora en altres publicacions d’exili com Ressorgiment de Buenos Aires. Professionalment fou tècnic editorial d’UTHEA, -Unión Tipogràfica Editorial Hispano Americana- que dirigia el català Estanislau Ruiz Ponseti, la gran editorial mexicana i aspirava, en el retorn, de seguir amb aquesta editorial a Catalunya. Un company seu de l’editorial, Pere Calders havent tornat a Barcelona li comenta el fet en una carta del 5 de setembre de 1964: «Tanmateix, ara ja puc concretar: estic contentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa em dol (una petita recança de la qual no em puc fer retrets)és no haver tornat abans. No dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els esforços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de salvar-la.» Cabruja no torna, ni mort Franco.

raïm

Fou nomenat membre de l’Ateneo de Letras de la Academia Mexicana de la Ciudad de Mèxico. Va escriure molt, llibres de poesia com Ona i ocell (1950) o Raïm (1951) i novel·la com Les òlibes (1951) traduïda a l’espanyol amb el títol d’Aves siniestras. Deixa dues novel·les inèdites: El Trull i Job, el volum de contes La Pastora i la serp, i dos de poesia Llum- i fal·lera  i Efluvis literaris.

Lluís Nicolau d’Olwer en una carta de l’1 de maig de 1950 li diu que el llibre Raïm (1951) és «un crit d’enyorament, delicat i sincer.» i Pau Casals el 15 de maig de 1950 des de Prada li reitera: «sentir la flaire dels vostres poemes, en els quals he vist en diferents llocs la paraula enyorança –sí, la que tots sentim…» Carles Riba li tramet, el 28 de juliol una molt extensa i sentida carta que és una crònica de la duresa de l’interior -«de vegades l’aire ací és tant espès…» i un crit de salutació per l’exili fructífer i el felicita: «Per molts anys. La Pàtria demana sens dubte gras construccions, però cors i caràcters com el vostre són la mateixa solera  “secreta i concreta”, sense la qual aquelles no es tindrien.» Un poema ens mostra el to líric i intimista de l’obra: «Visc absent / de l’hora que passa. Com tu, record; com tu, esperança.» Aquest és el to de l’obra, un món, l’exili que recorda un ahir i maldà per un demà. tres anys després el 1954 publica Les òlibes, una dura història, realisme i detallisme, de l’austera i dura vida de tres germanes en un mas perdut, un retrat de la vida d’aquest país que tanta duresa ha patit i que ens acosta a un món d’ahir. Si a Raïm els dibuixos de Porta idealitzen un passat en aquest, editat per Edicions Costa Brava també a Mèxic té un pi i una atzavara amb el mar d’una Costa Brava absent en portada. Res no és casual com la data, un quinze d’octubre, en record a l’afusellament de Companys…

les òlibes

Coneguérem a Mèxic el 2004 a la seva esposa, Rosa Castillo, una mestre que per amor amb ell va aprendre català. En demanar-li com fou la relació ens explicà que hi havia una tertúlia de catalans en una botiga de queviures que fundà, d’abarrotes com en diuen en aquelles latituds. De l’escolta atenta, i la simpatia que li despertà en sorgí l’amor i l’aprenentatge de la llengua i un fill, de nom Jordi. La botiga fracassà però el matrimoni fructificar. L’esposa, mestre, ha participat sempre en totes les activitats que a Salt i a Girona s’han fet d’homenatge i record a  Agustí Cabruja. En tots els viatges que hem fet a Mèxic hem procurat disposar d’un moment per a saludar-la i ella ens ha correspost amb detalls com la fotocòpia de l’obra de Cabruja, fotografies… Des del 2004 ens hem trobat mitja dotzena de vegades. Sovint, anàvem a un Sambords – preferentment el dels azulejos, preciós, al davant la torre Amèrica, on feia, per l’excepció de la trobada, un piscolabis de pastelitos i li parlava jo de Catalunya i ella del seu amor. Finalment, el 2014 em va mostrar, quan no tenia temps ella venia encara que fos un moment a l’hotel on estava i platicàvem com diuen allà… i hem mostrava records, un plec de fotografies i cartes que tenia en un penjoll penjat del coll. Va dir-me: així el tinc a prop del cor. A la sala on érem, els dos catalans de la taula del costat, joves viatjans com es deia abans, també és van emocionar i quan els hi vaig demanar si ens podien fer una fotografia el somriure que feren fou d’intensitat corresposta a la força de l’amor de Rosa per l’Agustí.

La ciudad de madera

De l’obra de Cabruja volem destacar, ultra les cròniques de L’Autonomista diversos llibres ben suggerents que mostren el clima del que fou un món que es desfeia. Així Terra nostra… (imatges i anècdotes) també il·lustrat per Porra i editat, és clar, a Mèxic, el 1946 que esdevé un preciós fris sobre els primers moments de l’exili, un conjunt de petites històries, anècdotes, vivències, on hi apareixen des de Fabra fins a Rovira i Virgili, de Corredor a Casals o Benguerel i que amb la simplicitat del petit text, de l’apunt ens acosten fins a entelar els ulls al que fou l’exili com la carta que rep del seu amic d’Argentina que anava al Centre Català i s’asseia tot davant un mapa de Catalunya i s’hi estava temps, mirant els pobles, els topans i els rius, les muntanyes i el mar, i és clar recordava i escriu a Cabruja dient: «M’enyoro a tot hora; i bé puc dir que quan estic més bé és quan parlo de la terra…» No és cap estudi global, ni una síntesi personal sinó uns apunts, unes pinzellades que ens acosten al drama, tragèdia del que fou l’exili.

L’any següent i del mateix to, també unes pinzellades, s’acara amb el que fou el record del temps passat als camps. És La ciudad de madera, il·lustrat altre cop per Porta i editat per Vértice. Anteriorment els havia publicat a la revista España en una secció d’èxit «Estampas del Exilio» i les recull, en espanyol, -és el seu únic llibre en aquesta llengua i esdevindrà una fotografia paorosa del que fou viure a la intempèrie, aire i tramuntana, platja i salnitre, nit i fret, solitud i multitud, en els camps de les platges de la Catalunya sota administració francesa des que els reis espanyols les hi regalaren el 1659. En aquesta obra una setantena d’instantànies sobre la vida quotidiana als camps, a Sant Cebrià, a Argelers i que ens acosten al que fou la filferrada i la sorra. Per a uns anècdotes, simples imatges d’un instant fugisser, per a altres la tendresa del qui copsa amb la mirada tot un món que es desfà com un viacrucis a l’espera del Gòlgota i sense resurrecció però algú ha d’explicar, a set anys de l’episodi el fet. Cabruja és nega a reconèixe’rs l’autor del llibre. Segur que va veure tant de dolor que va voler mostrar-ho com un simple toc d’atenció. Creiem, com Agustí Centelles que no va poder fer fotos de la Retirada de tant de dolor com veia, Cabruja en mostrarà unes anècdotes.

terra nostra

A Catalunya, Cabruja fora d’algun article a Serra d’Or i Tele-Estel pràcticament no hi participà. Es bolcà a Mèxic on podia escriure amb llibertat sobre el que li interessava.I especialment a les revistes d’exili on Catalunya sempre hi serà present.

 

 

Mort, la seva obra, més estrictament històrica, tot i el valor testimonial que té l’anterior que coneixem gràcies a l’Ajuntament de Salt i a la Diputació de Girona té valor per les semblances, els retrats a contemporanis en una obra que tingut dues edicions, en ampliació.

polítics i escriptors gironins

 

 

Efectivament, el 1987 apareix Polítics i escriptors gironins durant la Segona República. Anècdotes i records. Un primer tast d’una obra de la que historiadors gironins com Josep Clara i Miquel Berga en reclamaven la seva projecció. Al pròleg, Heribert Barrera destaca la voluntat de l’autor d’escriure i de fer-ho com a memorialista. El llibre s’obre amb una endreça a Carles Rahola, nom que sovint és referent –dedicatòries, semblances…- en altres treballs de Cabruja. La vintena de gironins que s’hi mostren, de Puig Pujades a Irla passant per Dot, Santaló…. apareixen en semblances de caràcter vital, amb anècdotes, vivències i comentaris que ens acosten als personatges amb una extraordinària vivor i gran vitalitat. Una prosa amena, directa, viva que ens acosta al temps de gairebé –aviat ho farà- un segle però com si fos ahir per la directa sensació de frescor i la proximitat que hi configura. Un món proper. Gràcies als retrats ens acostem a l’ahir. Aquest és el mèrit del periodista que escriu materials d’història.

homes de la meva terra

El segon gran treball a remarcar és Homes de la meva terra que editat  2002 per la Diputació de Girona ofereix un retaule ara sobre el conjunt del país, a més dels gironins que havia editat anteriorment s’hi apleguen els polítics, de Prat de la Riba a Companys, de Carrasco a Nicolau d’Olwer o intel·lectuals com Fabra, Serra i Moret, Carles Riba… en un conjunt bigarrat que ens acosta a una generació de contemporanis, grans i petits, alguns de no coneguts però tots amb incidència en els anys profunds de la República que encarnen el moment dolç de Cabruja, una il·lusió que s’esvaí. El 24 de febrer de 1984 Salt dedicà una placa al carrer que porta el seu nom, Rosa Castillo hi va anar i amb el batlle de la ciutat i Heribert Barrera, president del Parlament se’l recordà i de Salt la Diputació republicana ens ha acostat part de la seva obra, d’un gironí que s’identificà amb el país i en patí la diàspora. La seva obra, feta de pinzellades és una mostra de la labor de periodistes que projectaren una realitat. Si coneguéssim les cròniques i articles podríem veure un altre important aspecte del compromís de país de gent de base, sense posició política de relleu, ni estudis universitaris però amb el to que dóna l’espontaneïtat de l’ideal, com deien, d’abans de l’exili.

Margarita Carbó historiadora mexicano-catalana

dimecres, 30/12/2015

 

 

BF2-2004

BF2-2004

El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

20151222_115509
Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

DCIM100MEDIA

DCIM100MEDIA

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.