Arxiu de la categoria ‘Demografia històrica’

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

dimarts, 1/08/2017

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

 

Historiador, excursionista i geògraf (Reus, 1902 – Barcelona, 1986) esdevé un dels personatges més representatius de la investigació tradicional del món local en uns moments que Catalunya tenia una sola universitat catalana i les recerques rigoroses i de to acadèmic sobre l’àmbit comarcal eren pràcticament inexistents atès que el descriptivisme, l’erudició, àdhuc novel·lada, imperava. Iglésies fou capdavanter en l’empenta que tenen actualment els estudis locals i comarcals. Rebé un fantàstic homenatge en el primer número de la Revista Catalana de Geografia (1978), consultable a RACO, és dedicat a la seva trajectòria i a la seva obra. No fou però la única edició d’homenatge a qui tan treballà per que altri edités, així la Revista del Centre de Lectura, etc. Un dels articles, extensos, suggerents, de la primera revista citada ens orienta sobre la  seva personalitat:

 

«De l’obra d’Iglésies en destaca la incansable labor dedicada al camp de la demografia històrica i als estudis d’àmbit comarcal i local. Però, sobretot, la seva figura es caracteritza per un elevat esperit cívic, que el porta a impulsar tantes iniciatives en aquest període difícil de consolidació de la geografia catalana.»

 

Efectivament, ens trobem amb un personatge clau en la feina feta en aquest camp i humil i senzill. El seu pare l’introduí al Centre de Lectura de Reus i s’endinsà així en el coneixement de les muntanyes properes, del país del que diferencia l’excursionisme de l’oci i l’esport de muntanya. Estudià dret a Barcelona, en una carrera llarga i complexa, conegué personalitats del món del coneixement de la natura com Eduard Fontserè i Pau Vila i s’inscriví al Centre Excursionista de Catalunya. Col·labora en la premsa reusenca, de la Revista del Centre de Lectura al diari Ciutat. Va a viure a La Riba, on es fa càrrec de la indústria familiar i als trenta formarà part de la Comissió de la Divisió Territorial que organitza el govern català. El 1935 forma part de la Societat Catalana de Geografia (SCG), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Segueix la militància catalanista i s’implica amb Palestra.

A la semblança que li dediquen,  en la revista citada, Ignasi Cuadros i Vila i Antoni Duri i Guimeri, s’esmenta que visiten al ministre republicà d’instrucció pública, Marcel·lí Domingo per que la geografia sigui estudiada a la Universitat, però la proposta no reeixí. Durant la guerra és cridat a files i, amb Fontserè, participa en la confecció del manual Elements de Geografia (1938) adreçat a secundària. El 1939 s’instal·la a Barcelona, una casa al passatge Permanyer que es farà coneguda als ambients de resistència, organitzarà activitats acadèmiques –conferències, debats- de la SCG quan el franquisme no només no ajudava la cultura sinó que perseguia.

 

El 1950, amb Joan Mercader i altres, convoca la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. A Martorell i es realitzarà amb una notable continuïtat: Martorell (1950); Santes Creus (1953); Cervera (1955); Peralada (1959); Tortosa (1961); Vic (1962); Banyoles (1964);  Montblanc (1966); Igualada (1967); Sabadell (1968); Reus (1969); Balaguer (1970); Mataró (1971); Perpinyà (1971); Terrassa (1972)… Sempre presidides per una personalitat política amb vinculacions amb la cultura popular, així el president de la Diputació de Lleida o de Tarragona o Paul Alduy, batlle de Perpinyà o bé religioses com l’abat de Poblet o el de Montserrat i, és clar, estudiosos del món acadèmic com Josep M. Font i Riu, catedràtic de la UB. Una tribuna oberta, alenada d’aire fresc en temps enrarits. Recordem especialment l’Assemblea  del 1989, organitzada per l’Institut d’Estudis Vallencs a la capital de l’Alt Camp, i la de Cardona que publica el 1994 una síntesi sobre una àmplia monografia.

Així el vàrem conèixer, arran les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. Mantinguérem una conversa sobre la recerca que va encarregar-nos el Departament de Cultura el 1981. Joan Granados fou el nou director general de Patrimoni Escrit i Documental. Parlarem amb ell el 1982. Ens demana si teníem algun paper signat acreditatiu de l’encàrrec, i en ser negativa la resposta, l’encàrrec fou verbal i gratia et amore, i, per la raó que sigui, es va tirar enrere. Iglésies va dir-nos, atesa la temàtica, el treball original, inèdit és en biblioteques públiques, que, pel seu interès s’havia de publicar, i així va ser amb el màxim d’espai, no el centenar de pàgines, que disposaven les actes de les Assembles. El contingut era una metodologia sobre la recerca hemerogràfica atès que apareixen censos i repertoris locals aleshores amb força alegria i no existia un mètode comú –de fitxa catalogràfica, d’orientació per a la recerca historiogràfica…- i el treball pogué aparèixer. En aquells moments l’Institut Català de Bibliografia ens havia editat la fitxa per a l’estudi d’una publicació i aspirava que els investigadors disposessin d’un mètode comú per a poder investigar de forma sistemàtica i homogènia. El contacte amb Iglésies no pogué ser més profitós, ens entenguérem, doncs, molt bé. Era el seu tracte amb tothom qui tenia una dèria de recerca.

 

 

Iglésies participà a més d’una molt extensa obra individual en obres col·lectives, des de la monumental i útil Geografia de Catalunya, del 1958 al 1974 com a membre de l’equip de redacció amb altres geògrafs com Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1963 deixa de ser secretari de la SCG a la que dedicà tants esforços i hi seguí vinculat.

 

 

El 1965 i 1965 publica, a l’editorial Rafael Dalmau a la que estigué molt vinculat en les figures de Pere Català Roca especialment l’Enciclopèdia de l’Excursionisme i diversos dels populars «Episodis de la Història» que tant li plaïen de redactar per aquesta editorial. Arran la fi del franquisme segueix treballant en l’àmbit geogràfic amb profusió de monografies sobre temàtiques locals i comarcal, especialment de demografia històrica catalana de la que serà un expert reconegut. Redacta biografies com les de Pau Vila (1981), Eduard Fontserè (1983), etc. Serà nomenat membre numerari de l’IEC. Els seus biògrafs remarquen com mor la nit del 17 de novembre de 1986 després d’una jornada dedicada a l’estudi dels censos del segle XV. Tota una vida de treball.

 

Una obra heterogènia, dispersa, variada, fruit també del coneixement personal de les comarques i d’una gran capacitat de treball. Autor d’estudis puntuals i molt concrets o de monografies amb vocació d’amplitud temàtica, endinsant-se en la història d’un indret, sempre amb l’aportació de materials bàsics, com per exemple els censos i les seves sèries documentals que ha aportat i gràcies als quals l’estudi de la història de la població catalana ha pogut ser més reeixit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una obra extensa, setanta set llibres, els reculls amatent Xavier Fort i Bufill, i tres-cents treballs diversos (pròlegs, ponències, capítols, articles llargs…) en publica la relació, detallada al número monogràfic de la Revista de Geografia. Hi excel·leixen aportacions és clar, de les comarques estimades, dels viatges i excursions fetes, de demografia. Hi trobem Les muntanyes de Prades (1929), El Priorat (1930), Delimitació del Camp de Tarragona (1930), L’escultor Joan Roig i Soler (1955), Perennitat de La Selva del Camp (1956), Scala Dei (1957), El guerriller Carrrasclet (1961), La conquesta de Tortosa (1961), La restauració de Tarragona (1963), El setge de Tarragona a la guerra napoleònica (1965), Francesc Salvà i Campillo (1965), El setge de Cambrils l’any 1640 (1967), L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, (1968) un dels seus llibres més coneguts, publicat a Edicions 62 i tot i la manca de contextualització que remarca la crítica del moment, una molt notable aportació.

 

Sobre demografia hauríem d’esmentar: La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959), és a dir a l’entorn del 1714 amb les repercussions de la guerra, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-1970) 2 vols., obra de referència vàlida avui encara, Evolució demogràfica de la comarca d’Igualada (1972), Estadístiques de població de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII, tres vols. editats a la Fundació Salvador Vives Casajoana en la qual hi col·labora molt com  El Fogatge de 1553: estudi i transcripció (1979-1981) i en tots els camps un llarg etcètera amb el total de quasi quatre-cents treballs sobre història local.

 

Conreà també la narrativa amb una novel·la (Saó de llegenda del 1953 ambientada en la darrera guerra carlina i el conte amb set títols amb el  rerefons de país, com La terra d’en Gallarí (1932) o L’aiguat de Santa Tecla (1971). Eufemià Fort i Cogull, un altre incansable conreador de la història local, en fa una extensa dissecció classificant la seva obra en biografies, demografia, estudis locals i geografia en una visió no exempta del seu compromís amb el país, la fotografia més intensa que apareix és portant la flama del Canigó a Montserrat, encapçalant la manifestació entrant al cenobi, el 1975. Tot un símbol d’una constància per il·luminar, el que els Fort, pare i fill, en diuen la informació històrica, la vocació d’una generació que visqué per estudiar i projectar.

 

Dolors Pla. La memòria de l’exili català

dimarts, 15/07/2014

Dolors Pla, la memòria de l’exili català

dolors pla

 

Sobtadament ha desaparegut, en la seva terra empordanesa la historiadora Dolors Pla Brugat on havia vingut fa uns dies a retrobar arrels, família i el paisatge on visqué els primers deu anys de vida. Per motius familiars anà al país de Lázaro Cárdenas, acollidor de milers d’exiliats que fugien de la barbàrie del franquisme. Va dedicar tota la vida professional, en prestigiosa carrera acadèmica, a estudiar l’exuli català dedicant’hi excel·lents treballs que són del millor, en la perspectiva acadèmica, d’aquesta temàtica.

llibre exiliats catalans a mx

 

La seva obra bibliografia és molt extensa. En un breu apunt només esmentem una selecció dels rellevants. Destaquem la imprescindible i important Els exiliats catalans. Un estudi de la emigración republicana española en México (1999) per l’organisme on treballava, el Instituto Nacional de Antropología e Historia que l’edità en col·laboració amb l’Orfeó Català i Libros del Umbral. El lector català disposa d’una solvent traducció editada per Afers editorial l’any següent. Tísner, al pròleg de les dues edicions, assenyala com Dolors va oferir a Mèxic el millor seu “a compte d’un pagament que mai no serà liquidat”. I té raó, va deixar alt el pavelló català atenent que assolí un prestigi rellevant pel nivell d’exigència en la seva labor de recerca i divulgació.

El 1985 dóna a conèixer el treball sobre Los niños de Morelia explicant una trista història, desmitificant i penetrant, si es pot, ella podia, fredament, amb l’escalf dels infants desarrelats i tot el que comporta. Mirada d’historiadora però mai freda i distant, sempre però honesta amb la voluntat de cercar la veritat i el rigor. A El exilio catalàn en México. Notas para su estudio publicat el 1997 i on, amb María M. Ordóñez intenta desxifrar el total dels catalans refugiats a la terra asteca davant el ball de números, ara sabem que foren gairebé dues desenes de milers els catalans que hi anaren. La col·lecció, publicada per la institució acadèmica El Colegio de Jalisco en coedició amb la Generalitat, desaparegué. Caldria resucitar-la, no és habitual que es publiqui sobre tema català una col·lecció de llibres pel món. Si va desaparèixer no fou per voluntat mexicana.

 

El aroma del recuerdo

 

S’ocupà de donar resposta a com vívien, què feren.. els exiliats i recollí entrevistes en una obra deliciosa, màgica per acostar-nos amb profunditat i són una legió a la seva vida. El aroma del recuerdo (2003) i on la majoria dels entrevistats en profunditat, són catalans. D’entrevistes cal remarcar la sèrie feta, en combinació amb el govern espanyol i mexicà d’exiliats, a un centenar llarg, que es conserven a Mèxic i a Salamanca, on contemplarem els gruixuts volums de transcripcions del centenar de les fetes. El Archivo de la palabra. Entrevistes fetes en bona part a catalans que narren la vida amb luxe de detalls.

 

Paz trabajo

 

No podem deixar de citar Pan, trabajo y hogar, El exilio español en América Latina que va coordinar i fou editat a Mèxic amb pròleg de N. Sánchez Albornoz. Obra important. Tampoc l’exposició El exilio cultural español en la Ciudad de México que veïerem al Museu d’Història de Madrid fa tres anys i precisament ara, en mostra organitzada pel Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (Conaculta) i el govern de la capital federal és a la capital mexicana. Un miler de peces i on apareixia des del diploma que envien los Amigos de México estatjats al passeig de Gràcia de Barcelona a Cárdenas fins un mapa gegant amb la ruta dels vaixells ara que a Veracruz s’ha recordat l’efemèrides.

De petita Dolors jugava amb la Kima, la meva esposa per la plaça major de Vilasacra i marxa a Mèxic als deu anys. Els nostres camins es trobaren en anar el 2005 enviat pel Memorial Democràtic i Catalunya Ràdio pel programa Veus de l’exili en el que ella participà activitat i ens ajudà molt en la cerca d’exiliats per entrevistar. La coneguérem al seu despatx a Tlalpan l’agost del 2005 i gairebé a cada viatge ens hem vist. En el darrer, el setembre passat, al col.loqui a Guadalajara a la Biblioteca catalana Josep M. Murià (dins la gran biblioteca J. J. Arreola ) anarem junts de DF a la capital de Jalisco. Tingué temps d’anar a la llibreria i comprar i dedicar de Rulfo El llano en llamas. Aquests dies volíem anar al restaurant de la seva família a Vilanova de la Muga i obsequiar-la amb el llibre sobre Vila-sacra, on apareix de petita amb totes les nenes del poble jugant. Ja no el podrà veure.

Josep M. Figueres

(Avui-ElPunt, 15-VII-2014)

Dolors Pla entre Salomó Marques i Josep M. Murià

 

 

A Guadalajara en el marc del col·loqui que esmentem a l’article del qual han aparegut recentment les actes Huellas de catalanes en México (Guadalajara, INAH, 2013).

 

 

Pierre Vilar, historiador de referència

dissabte, 1/02/2014

 

Pierre Vilar, historiador de referència

 

Historiador (Frontinhan, 1906 – Donapaleu, 2003). Hi ha pocs historiadors que tinguin una incidència en profunditat en el conjunt d’una societat tan alta com la que ha tingut Vilar en la societat catalana contemporània. La sòlida, extensa i innovadora obra l’han fet devenir un punt de referència i una autoritat que ha trascendit el nivell dels coneixement per a assolir una projecció global. Té raó Josep Fontana quan escriu a «Pierre Vilar i la Història de Catalunya» (L’Avenç, 2004):

«En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d’un altre nivell, d’una altra dimensió del que volem significar quan parlem d’història, que és molt més important: del que significa com a senyal d’identitat d’una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d’interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.»

Vilar, amb estudis a Montpeller i París i formació de geògraf viatja per primer cop a Catalunya el 1927 i s’hi va llicenciar amb La vie industrielle dans la région de  Barcelone (1929), Amplià estudis i hi tornà contemplant la proclamació de la República el 1931 i tot i l’interès per la geografia, paulatinament s’interessà per la història de Catalunya. Estant a França el sorprengué la guerra civil  i posteriorment amb la guerra mundial fou mobilitzat i fet presoner. En el captiveri redactà la sintètica Histoire de l’Espagne als populars manuals del PUF. La guerra l’influència i penetrà en una dimensió vers la història. Un altre historiador també compromés amb el seu temps, Marc Bloch, l’influencià molt. Tornà a Barcelona el 1946 a l’Institut Francès i enceta l’estudi del XVIII que renovarà absolutament. El 1948 ha de tornar a París a contracor, no se li renova el contracte i serà però nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études  i publica diversos i estudis i monografies fins que el 1962 veu la llum la magna, monumental i important Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationels (1962).

Catalunya dins l’Espanya moderna va ser traduïda al català i editada a Edicions 62 en quatre volums entre 1964 i 1968. Estudia especialment la formació del capital comercial i com les activitats mercantils amb la vinculació amb el comerç americà constituiren el sector com a grup important. És molt rellevant la dedicació de Vilar als antecedents, la cerca de documentació i la interpretació crítica, profundament renovadora i inquieta. Quatre volums notables que són dedicats a aspectes monogràfics. El primer al medi natural, el segon al medi històric, el tercer al món agrari i el quart al món comercial. A la introducció del segon volum exposa un concepte que serà clau en el futur del país:        

«La fi de l’Estat català, després del casament dels Reis Catòlics, ¿ha de comportar la fi de la nació catalana, és a dir, d’una consciència de grup capaç de doldre’s de la independència perduda? ¿Dues revoltes als temps moderns, i la “renaixença” del segle XIX obliguen a plantejar la qüestió. Però les fases en les quals aquesta consciència s’afebleix, en les quals Catalunya s’integra de més bona gana a la unitat espanyola no són pas menys instructives. És el ritme d’aquestes acceptacions i d’aquests sobresalts el que lliga estretament el problema català a tota la històia moderna i contemporània de la potència espanyola.»

D’aquesta obra al text citat anteriorment per Fontana llegim:

«El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.»

L’impacte fou extraordinari, en una entrevista a El Temps, (Oarís, 1993) Josep M. Solé Sabaté parla de llibre amb un impacte com una bomba i li pregunta a Vilar:

«Quan acaba Catalunya dins l’Espanya moderna, la hi tradueixen ràpidament al català i es converteix en una bomba de la qual tots els estudiants d’història vam rebre l’impacte ¿Quina relació manté amb el món cultural català?

– Jo tenia sobretot velles amistats. Duran i la seva filla, i Max Cahner, que he conegut a través de l’Eulàlia Duran. Cahner em va dir que feia una editorial i que volia començar-la traduint el meu llibre. Vaig dir-li que ho deixés córrer, primer perquè no l’hi deixarien fer, i segon perquè no en vendria ni un. Ell va creure que sí, l’Eulàlia es va donar la feinada de traduir-lo, ho van publicar i ho van vendre. No va ser un miracle, perquè la societat catalana esperava una justificació vinguda de l’exterior sobre la seva història i jo, naturalment, en vaig quedar encantat.»

 

El Manual de la companya Nova de Gibraltar publicada a París i el 1990 a Reus gràcies al  Centre de Lectura. El llibre és un document del XVIII que permet de veure l’interior de l’activitat comercial, de les assegurances als productes, una intensa mirada especialitzada com tot document econòmic que si bé a l usuari lector li resulta un xic aliena, com confesa el mateix Vilar a la introducció i que és vàlid per «fer que els historiadors se n’aprofitessin» si que tant la introducció com el detall permet veure aquestes interioritats, de les galeres a la fiscalitat, amb el que comporta de viatge en el temps gràcies a la perservació d’uns llibres de comptes dels inicis del XVIII i que esdevenen exemplars.

 

Va dirigir la Història de Catalunya en vuit volums que tení un gran impacte de vendes, més de cinquanta mil exemplars. La introducció fou editada amb el títol de  Introducciói a la història de Catalunya (1995) i fa la defensa del relat i també de l’anàlisi i l’explicació en el treball de l’historiador i arrenca el text per captivar al lector: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?» I ja està, el lector resta enganxat a una visió, sintètica i interpretativa fruit d’una vida sobre un país, el nostre que va desgranant amb sapiència, intel·ligencia i vigor narratiu.

 

Vilar com a professor universitari, a la Sorbona des del 1965, ha publicat diversos treballs que des dels anys sentanta han estat traduïts i foren manuals els anys setanta i vuitanta a les universitats catalanes així: Oro y moneda en la historia (1969), Iniciación al análisis del voabulario histórico (1980) i, fonamentalment Crecimiento y desarrollo. Economia e historia. Reflexiones sobre el caso español (1964), on recull d’una desena d’estudis. Posteriorment ha estat sol·licitat i editat amb obres d’impacte, sovint reedicions, amb èxit constant al gremi: La guerre d’Espagne (1986), Historia de España (1996). Estat nació i socialisme. Estudis sobre el cas espanyol (1982). D’aquesta recollim una nota de la introducció:

 

«El segle XX ha fet de Catalunya una força global conscient. Les ambiguïtats de les classes mitjanes que han recollit l’herència de la burguesia, els drames de les lluites de classes que van lliurar l’estat espanyol, durant quaranta anys, a una dictdadura defensiva dels grans interessos posats en perill els anys 30, els canvis profunds de les estructures espanyoles, europees, mundials, ens obliguen a repensar –i no és fàcil- el problema català sense caure en perillosos contrasentits. Però la continuïtat –que no significa uniformitat ni eternitat abstractes- del fet català com a consciència, no necessitava “demostració”, era digne, de tota manera, de reflexió

 

Per la trajectòria obra ha rebut diversos homenatges, les medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, doctorats honoris causa però sense dubte un dels millors homenatges és el volum col·lectiu Pierre Vilar i la història de Catalunya (2006) on Rosa Congost que ha estudiat a fons la seva obra i el coneix profundament obre el conjunt de treballs dient que no ens enganyem que ni la introducció ni el llibre poden resumir tot el que P. Vilar ha aportat a la història de Catalunya i cita la  frase que seva la relació amb Catalunya és una història d’amor. Aquest volum amb treballs diversos, de Joaquim Albareda a Eva Serra i de Gaspar Feliu a Josep Fontana, entre altres, valoren la renovació històrica que Vilar significà, dels preus a la demografia, dels conceptes al comerç, de l’agricultura als transports… una aportació única que ha permès a Catalunya es pugui conèixer millor. El XVIII, després de la derrota ens permet de situar-nos al món des de, potser, la única perspectiva on podíem, l’econòmica, com ho ferem? El treball d’una vida ens ajuda a coneixer-ho millor.

 

Acabem amb una referència de Fontana:

«El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d’Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l’esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s’han d’anar a cercar en les mesures d’uns polítics suposadament “il·lustrats” que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s’estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l’immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d’història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.»

Finalment afegim, Asaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979) i les seves memòries Penser historiquement (1995) traduïdes al català com bona part de la seva obra ha estat bolcada a les tres llengües: espanyol, francès i català. I una pàgina web atelierpierrevilar.net que ens acosta al seu llegat.