Arxiu de la categoria ‘Arqueologia’

Josep Puig i Cadafalch, historiador de l’art i polític

diumenge, 9/04/2017

 

 

 

Aquesta semblança és la número  cinquanta que presentem. I ens plau que sigui un personatge un xic bescamptat i tanmateix considerable. De caràcter difícil i amb pocs reconeixements com palesa la dificultat en el bust del patí dels tarongers al costat de Macià, Prat, Companys … i Puig no era un personatge menor. Historiador, arquitecte, polític  neix a Mataró el 1867, on és enterrat, i mort a Barcelona el 1956. La seva faceta política és ben important, des de regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903) fins a diputat a les Corts espanyols (1907-19010) culmina com a president de la Mancomunitat (1917-1924) després de ser diputat provincial (1913-1914). Com a arquitecte la seva obra ha estat molt valorada i per la creativitat i significació esdevé una de les més importants de Catalunya i actualment es revaloritza plenament amb visites, guies i restauracions.

 

Com a historiador excel·leix en l’estudi de l’art antic i medieval català, dirigí també recerques i excavacions atès que compaginava les seves preocupacions pel patrimoni viu –la llengua catalana discriminada a la que dedica diversos articles a La Veu de Catalunya o la identitat nacional del país- pel patrimoni arqueològic, des de pintures murals romàniques fins a escultures o jaciments romans. L’obsessionava aquesta preocupació i així la idea de fixar catàlegs de la feina pendent, de les restauracions per a fer-ne la salvaguarda. Ho demostra l’expedició del 1907 que va organitzar l’IEC, una altra gran preocupació seva, amb la finalitat de preservar aquests materials.

Segurament la seva obra més rellevant és L’Arquitectura romànica a Catalunya de la que aquests dies ha aparegut una nova aportació amb estudis i nous elements interpretatius. Com a professor participa en els Estudis Universitaris Catalans (1905-1906) i altres centres. Reconegut amb premis com el doctorat honoris causa de la Universitat de Friburg i reconeixements de l’Ajuntament de Barcelona. Seriós, el retrat de R. Casas li fa justícia, treballador, la nòmina de textos és notable, constant, des d’un estudi sobre el sepulcre romà de Favara (1892) fins als darrers treballs sobre Cuixà, en ple franquisme.

 

L’IEC va editar el 1935 L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys on esbossa la bibliografia dels seus fundadors i de Puig relaciona cinc denses pàgines amb gairebé cent-cinquanta referències de la seva producció. S’està produint una aportació documental amb treballs de recopilació entre els que destaquen els Escrits d’Arquitectura, Art i Política de Xavier Barral que aplega, articles acadèmics i erudits, discursos polítics, articles periodístics, en una antologia que esdevé, ara per ara, la més valuosa per a conèixer d’una forma fàcil una aproximació a la important obra realitzada.

 

 

A La Veu de Catalunya, que contribueix a fundar, amb en Prat de la Riba, és un periòdic que s’estima com demostren els dos articles de records que hi publicà, en els aniversaris de gener de 1899 quan el periòdic celebrava l’aniversari de la fundació. En aquesta tribuna, com a La Renaixensa hi sovintegen textos d’actualitat, crítics i de denúncia i també d’alta divulgació comentaris d’història d’art i de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat.
Els treballs de caràcter acadèmic que publicà ho foren en tribunes universitàries i erudites d’arreu però de totes destaquem les de l’Institut d’Estudis Catalans especialment l’Anuari on hi té una prolixa obra. De les publicacions o tribunes acadèmiques esmentem a títol d’exemple Revue de l’Art Chrétien, Annals de l’Academie Royale d’Archéologie de Belgique, Bulletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, Cahiers d’Histoire et d’Archéologie, Revue Belge d’Archéologie et d’Histoire de l’Art… i encara hi hauríem de sumar les actes de congressos les monografies en col·leccions especialitzades, catàlegs, etc. que constitueixen l’extraordinària producció d’un gran treballador.

Prat de la Riba, el 1905 va dir d’ell i així ho recull en el volum Articles (1934) que aplega articles del diari que va fundar i dirigir i en fa una glosa de la que manllevem un fragment:

 

En Puig era ja llavors, i ha estat sempre, un intel·lectual de poderosa volada, intel·lectual dels de debò, dels que investiguen dels que fan avençar la cultura del seu país, i un temperament d’acció, una voluntat d’un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda.

Per això ell ha fet triomfar tantes coses.

Per ell el renaixement artístic de l’arquitectura catalana, obra d’eminents predecessors, arriba a la consciència de la societat catalana, s’imposa com un fet acomplit com una realitat viva, indiscutible. Per ell, per iniciativa d’ell el periodisme catalanista es despulla de les ampul·lositats i dels convencionalismes dels uns, de la casolana vulgaritat dels altres i sortint del cercle esotèric, s’escampa per tota la terra catalana. Per ell, les velles organitzacions catalanistes han experimentat transformacions fecundíssimes

Que el món és dels que treballen, dels que lluiten, dels que no es deturen davant de l’esforç ni de l’obstacle. Projectar belles coses en l’agradable excitació de la conversa, formar allà lluny de les realitats plans arrodonits, perfectes és feina dolça de fer, que no fatiga ni mata. Voler després que, sense esforç, sense lluita, nomes per la força sola de la seva exposició, el mon i els homes i les coses s’hi sotmetin, s’hi dobleguin, i si no s’hi ajupen, fulminar acusacions i anatemes contra tot i tothom, i tancar-se reposadament a casa es tasca còmoda però estèril, és innocent mania dels inútils o dels predestinats al fracàs o a la derrota. Lluitant a cada moment, a cada hora, un dia i un altre dia, un any darrera l’altre, es triomfa; lluitant, removent obstacles, amb vigor, amb prudència, amb seny de bon pilot, sense defalliments, sense infundades il·lusions, així ha triomfat en totes les seves empreses en Puig i Cadafalch, així l’obra d’en Puig és ja avui tan rica i plena.

 

 

Albert Balcells ha publicat una semblança del polític com a president de la Mancomunitat (2013), seguint l’anterior obra sobre la Mancomunitat (1996) que és una monografia excepcional sobre l’obra feta per aquest organisme i que facilita una molt rellevant quantitat de dades molt ben elaborades en una visió de conjunt que mostra la fascinació que va tenir una generació per la primera oportunitat d’autogovern des de 1714. En dissecciona aspectes polèmics, des de la defenestració d’Eugeni d’Ors a la posició davant el cop d’estat de Primo de Rivera i fa un repàs a la seva labor al davant de la Mancomunitat, en una línia de continuïtat amb l’obra de Prat. En constata els èxits, com l’obra cultural de la Mancomunitat i les mancances, no atribuïdes, és clar, a la seva labor, en els àmbits social amb el terrorisme i pistolerisme i el fracàs del projecte d’Autonomia del 1918 i 1919 que menarà  a una situació de conflictivitat per la qüestió nacional catalana. Apareix una visió del conjunt de la generació de Puig en el treball de Jordi Casassas La voluntat i la quimera (2017) amb interessants referències sovint poc estudiades com la revista La Cataluña que publica per cert, diversos textos de Puig que reprodueix de La Veu.

 

La dissecció acadèmica del treball historiogràfic de Puig ha merescut l’edició d’un volum amb les intervencions de la jornada científica que l’IEC, tan justament li dedicà a ell que fou l’artífex de la seva recuperació els anys quaranta. En aquest obra, Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània  (2003), coordinada per Albert Balcells, hi destaquem de la quinzena de treballs les aportacions de Xavier Barral, Josep Guitart, Joan-F. Cabestany i Antoni Pladevall pel que fa a l’arqueologia. També s’hi destaquen els aspectes de reconstrucció de monuments, projectes urbanístics, actuació política i arquitectura en un treball que esdevé, ara per ara, la més sòlida i extensa aportació al coneixement de l’obra cultural de Puig.

 

Quan apareix el 1918 el darrer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya el prestigi internacional de Puig, ja molt ben considerat aleshores com una figura d’excel·lència, esdevé encara més alt tot situant a Catalunya en autèntiques aportacions internacionals. Barral cita un fragment d’aquesta obra de Puig prou il·lustratiu del que representa aquest pensament crític i erudit del que, afirma,  depassa les fronteres de Catalunya:

 

El nostre estudi ens ha portat a una conseqüència interessantíssima; s’havia afirmat que l’arquitectura romànica era la resultant de les temptatives per a cobrir amb volta la basílica de tres naus, i a aqueix fet primordial l’acompanyaven el conjunt de solucions artístiques i ornamentals que determinaven l’estil. En una paraula: que els dos problemes estructural i artístic havien estat resolts en un mateix procés d’evolució. Aqueixa tesi fou sostinguda per Quicherat, per Viollet-le-Duc, per Caumont, ¡ havia tingut encara una darrera expressió exagerada, en autors recents com Marignan, qui repeteix mantes vegades que les esglésies romàniques amb volta no són anteriors al segle XII.

Doncs bé, a casa nostra el procés estructural precedeix de dos segles al procés artístic definitiu: les esglésies es cobreixen amb volta en llurs tres naus durant el cicle del primer romànic, que acaba en el darrer terç de la centúria onzava, mentre que la transformació decorativa que l’ennoblí ¡ d’exuberant escultura omple el cicle del segon romànic, que s’acompleix durant la segona meitat de la centúria dotzava. L’obra romànica ens apareix així com el fruit, no d’un sol moment creador, sinó de dues èpoques distintes.

El nostre estudi posa la qüestió de si el fenomen de la primera creació artística migeval seguí a les altres terres d’Europa una llei anàloga a la que regí a Catalunya. La classificació estructural de Quicherat hauria llavors sigut una realitat històrica clara, viva, sense que la pertorbessin la diversitat d’elements artístics que se l’hi sobreposaren un segle després.

 

Molts treballs, és clar, són aportacions referides als monuments dels quals s’hi implica –Ripoll, Cuixà, Terrassa- o monografies sobre autèntiques meravelles com la portalada de Ripoll en una labor descriptiva, analítica, interpretativa i també no exempta de denúncia com el treball «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres» que apareix al Butlletí els Museus d’Art de Barcelona el 1933 i on simplement explicant l’obra és un al·legat per a la preservació del patrimoni.

La seva obra assoleix projecció internacional, més enllà dels articles en revistes estrangeres i la participació en congressos. És traduït, per exemple el llibre La geografia i els orígens del primer art romànic apareix a Barcelona el 1930 i és traduït i publicat a París cinc anys després. El seu prestigi també creix quan estudiosos forans s’ocupen de la seva aportació que és molt ben considerada. L’arquitectura romànica a Catalunya, n’és una evidència, és tracta d’un treball que va més enllà de la descripció sinó apareix l’analista fi que entre ideologia política i recerca documental, diu Xavier Barral, contribueix a la formació d’una història de l’art en la que integra tots els elements: geografia, història, política i art.

 

A les seves memòries, malauradament curtes i farcides d’articles de premsa de La Renaixensa i La Veu diu que en aquests articles, que reprodueix en bona part, hi ha la seva vida. No aplega, i és feina pendent, les notes que signa amb una H., que redactava a la mateixa redacció del diari de La Lliga a la Rambla barcelonina, evidencien tota una vida de treball erudit que compagina amb la labor política o arquitectònica i totes d’interès i valor.

 

Bosch Gimpera, l’arqueologia catalana al món

dimecres, 30/12/2015

 

20151222_115822

L’arqueòleg i prehistoriador (Barcelona, 1891- Mèxic, 1974) considerat el fundador de l’arqueologia catalana contemporània és un dels noms més rellevants de les ciències del passat a Catalunya. De família barcelonina culta estudià al Liceu Políglota on conegué Ferran Soldevila i a l’Institut Balmes on fou amic de M. Carrasco i Formiguera. A la Universitat de Barcelona (UB) estudià dret i després filosofia i lletres vinculant-se amb amics com Josep Carner i Jaume Bofill en el noucentisme. Una sòlida formació que amplià amb estudis de doctorat i d’especialització a Alemanya. El 1909 obtingué el doctorat, a Madrid, no és podia fer a Barcelona, i posteriorment Bosch reclamarà des de càrrecs acadèmics que el doctorat és pogués cursar a Barcelona. Acabats els estudis el 1913 amb la tesi doctoral El problema de la cerámica ibérica traduïda a l’alemany seguí estudiant a Alemanya on per influència de Wilamowitz-Möllendorf es decantà vers la història antiga. A Berlin col·labora en museus, classificant ceràmica, etc. i coneix així modernes metodologies, tant docents com museístiques que avui són habituals i aleshores, en unes pautes pedagògiques memorialístiques i subjectivistes que esdevenien absolutament desfasades i necessitades d’innovació (experimentació, bibliografia moderna, etc.). Bosch les aplica al llarg de la seva vida tant a Catalunya com a Mèxic essent un innovador. Assolí un gran prestigi pel rigor i qualitat del nivell d’exigència al que sotmeté el seu treball en els diversos camps que conreà especialment en excavacions i en la docència i recerca en prehistòria i etnologia.
En tornar d’Alemanya es vinculà a la represa cultural que visqué Catalunya amb la Mancomunitat i el desig d’autonomia tot amarat de catalanitat. Bosch s’hi implica activament. Participà dels Estudis Universitaris Catalans i del Servei d‘Excavacions Arqueològiques el 1915, aquest mateix any començà les excavacions al Matarranya. Després de dues intents infructuosos assolí una càtedra d’història antiga i medieval a la UB des d’on hi projecta a un nucli d’amics i deixebles –Pericot, Maluquer de Motes, Serra i Ràfols…- el treball col•lectiu del que serà considerada com l’Escola Arqueològica de Barcelona, la moderna metodologia. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per indicació del president de l’IEC, Puig i Cadafalch, segueix, a diferència de molts altres professors i executius que foren destituïts o dimitiren, al front del Servei Arqueològic i, a més, del de Conservació de Monuments, que aconseguí de preservar.
Amb la proclamació de la República és degà de la facultat de Lletres i del 1933 al 1939 rector de la Universitat Autònoma. Són anys intensos tornant a la gran activitat dels anys deu en excavacions i recerca on el seu dinamisme esdevé el motor de troballes diverses com detalla a les seves interessants memòries.
Com a polític participà a Acció Catalana, essent conseller de Justícia amb Companys durant la guerra civil el 1937 i a les Memòries ho detallà amb interès i precisió. Després de la guerra començà un llarg exili per Anglaterra, Panamà i Colòmbia fins aturar-se Mèxic on hi feu estada fins la mort tret de les freqüents estades en congressos internacionals i els anys de París.

fa278826
Al costat de la seva activitat renovadora de la docència i recerca en arqueologia tingué gran interès en la reforma universitària (Congrés Universitari Català, 1919) atès que considerava, que l’arqueologia anava lligada a les altres disciplines i, per tant, per actualitzar-la calia fer-ho en un pla general de tota la institució.
Les seves obres indiquen un arqueòleg de relleu així: La civilització crètico-micènica (1912), El problema de la cerámica ibérica (1915) Prehistòria catalana (1919), La arqueología preromana hispánica (1920), Historia de Oriente (1926), Etnologia de la península ibèrica (1934) tota una obra que el situa com un dels investigadors i especialistes europeus més destacats i que fixa nous horitzons en la prehistòria catalana i en l’arqueologia peninsular revalidant un alt prestigi que en les excavacions com les d’Empúries que dirigí i altres activitats especialment museístiques s’havia forjat i que reconegué el doctorat honoris causa del 1936 per la universitat d’Heidelberg.

El seu currículum és fulgurant i sempre pensant des de la catalanitat i amb dimensió popular en l’arqueologia, l’etnologia i la prehistòria. Fou fundador de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (1923), membre de l’IEC, forma part de nombroses acadèmies de diversos països i assumí l’organització de trobades i congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques. El 1929 organitzà a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia, i el 1935, la Conferència Internacional de Prehistòria de la Mediterrània. Dirigí la secció d’arqueologia del Museu de Barcelona i el Museu d’Arqueologia.
EL 1941 s’establí a Mèxic, on fou professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i a l’Escuela Nacional de Antropología tret del període de 1948 al 1952 que fou cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO residint a París. El 1980 publicà les citades Memòries on detalla el primer terç de segle però dedica només un breu apartat a l’etapa de Mèxic, llarga i fecunda. El seu bust és a l’entrada de la UNAM. El 2004 el recordàrem amb gust quan Catalunya fou nació convidada a la Feria del Libro de Antropologia e Historia i on tingué lloc una exposició que el recordà al mateix Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital asteca.
En el país d’acollida hi publicà sobre prehistòria hispànica i de les seves obres destaquem: El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (1945), Todavía el problema de la cerámica ibérica (1958), El problema indoeuropeo (1960), Paleontología de la península Ibérica (1974)… Sobre Mèxic un historiador del país, J. M. Murià, escriu:

«En aquest país va ser esplèndidament acollit per l’Escola Nacional d’Antropologia i per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on continuà la seva brillant carrera acadèmica. Aviat se li publicaren llibres de gran importància per al coneixement prehistòric del continent americà: Sobre la prehistoria americana (1948), Asia y América en el Paleolítico inferior (1958), La prehistoria y los orígenes del hombre americano (1961), El arte rupestre en América (1965)».

20151222_115530
Per veure la seva relació fixem-nos en el treball 58 anys i 7 dies. Correspondencia de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) publicat per la UB el 2002 i que és molt ben anotat, entre altres, per Francisco Gracia que ha dedicat molts bons treballs a l’il·lustre arqueòleg. Un ric i esplèndid epistolari que farceix de dades d’una vida al servei de la vocació però també de la cultura i les institucions catalans. Una cita de Pericot a Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia de la Universidad Autónoma de Madrid el 1975, ens il·lustra sobre la seva personalitat ben vinculada, com altres professors, i amics seus de generació, per exemple Joaquim Xirau, també exiliat a Mèxic, compartien:
«Al acabar su primer curso (1916-17), los escasos alumnos de entonces (no llegábamos a la docena), le dedicamos una plaquita de plata con nuestro nombre. Para mí fue una emotiva y completa sorpresa el que, hallándome medio siglo más tarde en su casa de Méjico, me enseñara lo que pocos, entre sus primeros discípulos conocían. La plaquita le había acompañado en un terrible momento en que un convoy de naves, algunas de las cuales resultó hundida por los submarinos alemanes, le llevaba a América desde Inglaterra, y el que aún en aquel momento de inminente peligro no se separase de nuestro humilde obsequio, era prueba de que él sentía lo mismo que sus discípulos sobre lo que significaba aquella prenda.»
A l’exili participà en nombroses activitats dels exiliats catalans en defensa de la identitat i en la denúncia contra la repressió espanyola de la mateixa. Voldríem esmentar només la seva implicació, profunda i constant als Jocs Florals i l’autoria de l’«Esquema històric de Catalunya» que publica al costat d’altres importants intel·lectuals exiliats, que comença dient que Espanya és una varietat ètnica que es resisteix a desaparèixer o a ser absorbida per un dels seus elements. Considera que l’estat no ha estat mai una unitat veritable sino que ha estat imposada per una superestructura estatal constantment amb conflictes. Aquest treball a Llibre Blanc de Catalunya on compendia el seu pensament de forma clara d’una relació encara pendent de solució.

20151222_115827

Voldríem tancar amb una menció a un dels darrers treballs de Pere Bosch que han estat recuperats Pensar la Universitat, un volum de gairebé cinc-centes pàgines, on F. Gracia redacta la meitat sobre Bosch i la UB, en una molt interessant aportació i interpretació. Se’ns aporten també els diversos escrits –informes, discursos, etc.- del qui fou rector i un dels seus darrers actes fou deixar constància, el mateix gener del 1939, del doctorat honoris causa. Aquest llibre, novetat del 2015 ja és penjat a Google.books… En aquesta obra se’ns apareix un Bosch Gimpera que sent el bategar de la universitat i que pensa en ella de forma absoluta atès que hi veu les possibilitats de la millora de la societat i en la que com a estudiant, professor, degà i doctor s’hi implicà profundament.

boschlibris

 

 

AGUSTÍ DURAN I SANPERE ARXIUS I HISTÒRIA

dilluns, 9/11/2015

Agustí Duran i Sanpere. Arxius i història

foto

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) historiador i arxiver tot i que les facetes d’arqueòleg i activista cultural són també ben notables. Cal fixar-se en el tomb de la dimensió que pren l’arxiu sota la seva direcció, que a més de dipòsit de custòdia el feu esdevenir en centre d’activitats culturals gràcies al dinamisme i voluntat de fer participar l’usuari en la vida del centre. Es llicencia en lletres aconseguint un doctorat. Els seus antecedents eren d’una família culta, l’avi fou professor de dret a la universitat de Cervera i també hi ha notaris, registradors, etc. La seva casa natal, avui propietat del consistori de Cervera, fou convertida en el Museu que duu el seu nom. El seu arxiu, és clar, és al Comarcal de Cervera.
Arxiver, el 1914 s’ocupà del municipal de Cervera aconseguint tres anys més tard la plaça d’arxiver municipal de Barcelona ocupant-se del trasllat a la nova seu on és, des del 1921, l’arxiu hemerogràfic i bibliogràfic que és conegut popularment com Casa de l’Ardiaca tot i que el nom oficial és Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’estructura en quatre grans blocs: l’hemeroteca, la cartoteca i els cartells i impresos, la biblioteca i les fotografies, emancipades avui en un arxiu propi. A l’AHCB n’ocupà la direcció fins el 1957 que es jubila. Al llarg d’aquestes dècades el projectà socialment amb iniciatives com les xerrades radiofòniques, editades posteriorment en volum, Barcelona Divulgación Històrica, les exposicions com per exemple, de moltes la d’homenatge a Pau Casals el 1934 que fou molt celebrada i altres activitats que obrien l’arxiu a la ciutat.

Descripció del barri gotic
La seva personalitat d’acció el porta a participar en les societats acadèmiques com l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí entre 1961 i 1963 i l’Institut d’Estudis Catalans del qual fou president el 1957 així com de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Destaquem la seva labor al front del Museu Comarcal de Cervera. Salvar i preservar patrimoni però també projectar-lo i difondre’l. S’ocupà de debatre i ajudar al que seria el futur Museu d’Història de Barcelona. Organitzà, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, un pavelló com a introducció al que havia de ser aquest futur centre.
Durant la guerra civil rebé de la Generalitat l’encàrrec d’assumir la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya i s’ocupà de la preservació del material documental, del tresor bibliogràfic i hemerogràfic. Treballà, com Jordi Rubió i Balaguer per les biblioteques i Joaquim Folch i Torres per l’art en aquesta labor. Explicà, a Zuric, diu la seva filla Eulàlia Duran, el sistema de protecció emprat. Els bombardeigs eren una preocupació i molts fons locals es portaren a Viladrau per la seva preservació. Duran se n’ocupà amb neguit i constància. L’enemic també era a l’interior amb les cremes de tot el que fes tuf eclesiàstic sense respectar el valor històric, cultural o artístic. Duran ho feu, com durant el franquisme, amb els impresos clandestines, la premsa política, sindical, estudiantil, etc. també clandestina atès que tots aquests materials formen part del corpus col•lectiu. Per a copsar la importància diguem que hi havia més de cent-cinquanta mil pergamins i que les col•leccions de premsa diària i periòdica són tan valuoses que cal considerar molts diaris barcelonins que tenen més de cinc-cents volums atès que la majoria són relligats, per mesos i la col•lecció global és doncs així única.
Fou sotmès a depuració professional i a consell de guerra. L’acusaven d’haver sortit de Catalunya i no haver-se «passat» als franquistes perquè podia fer-ho. No va tenir fàcil la tornada però finalment la causa fou arxivada i pogué pogué tornar a la direcció de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Fundà aleshores l’Institut Municipal d’Història de Barcelona el 1943 aplegant a més de l’AHCB, el Museu de la Ciutat i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Després de la jubilació es dedicà a Cervera assumint iniciatives com el Museu del Blat i la Pagesia (1964) i l’esmentat Museu Comarcal (1959) que duu el seu nom i sempre la recerca amb la posterior publicació.
La seva obra gira a l’entorn de dos punts centrals. Cervera i Barcelona. Disposem d’una bibliografia inclosa en la semblança biogràfica que li dedicà el periodista Manuel Tarin Iglesias (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1967) on al llarg d’una trentena de pàgines es desgrana la voluminosa producció acadèmica. Aquest periodista constata el creixement, de 300 llibres a 100.000.

art
Entenia l’arxivística com una projecció i cal fer l’elogi del Barcelona Divulgación Històrica que setmanalment des de Ràdio Barcelona donava a conèixer informació sobre recerques i que diu ell mateix «resistieron la prueba de su publicación» durant deu anys, més de mil breus articles de temàtiques local d’ell i altres col·laboradors que foren recollits en vuit volums. Escriu l’artífex:
Nuestro boletín ha sido el altavoz que ha dado a conocer las actividades del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad y ha vulgarizado la idea de nuestro Archivo Histórico y de nuestros museos. Este hecho ha tenido también su trascendencia; cada día vemos aparecer en los barrios de la ciudad, que han conservado alguna diversificación urbanística, centros culturales llamados francamente Archivo Histórico.

viatge al voltant del mon
Sempre el treballa i ajudar a altri. Carreras Candi en glosar el 1924 la seva figura arran l’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres exposa una anècdota en el discurs que llegí en la solemne recepció pública, que no resistim a no citar:
Una de les moltes vegades d’emportar-se’n Mossèn Pinós a son domicili llibres del arxiu municipal per treballar, ho veié cert regidor, delatant-lo, presumint tenia intenció de quedar-se’ls. Succeí axó en 1912, quan la salut li començava a decaure. Temerós En Duran del disgust que tindria si la delació portes alguna conseqüència, s’apressuri a vindicar-lo davant del Alcalde y dels regidors i tant resulta enaltida la seva persona que l’Ajuntament, nemine discrepante nomena a Mossèn Pinós i a en Duran, arxivers municipals de Cervera, (3 d’agost de 1912) autoritzant-los per treure del Arxiu quants documents los hi convingués mentre les condicions de lloc del Arxiu no permetessin estudiar-los in situ. Això encoratja als dos arxivers a emprendre noves iniciatives, començant la formació d’un petit museu local, adjunt al arxiu.

bARCELONA I LA SEVA HISTORIA
Sobre Barcelona i l’art, els dos grans centres de la seva producció acadèmica, esmentem dels molts treballs: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey (1943), Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Per a la història de l’art a Barcelona. Glosses a documents diversos (1960) recull estudis diversos que a l’empara de la Societat catalana d’Estudis Històrics foren en algun cas publicats i altres inèdits amb el nexe comú que referir-se a l’art antic barceloní. Barcelona (tres volums, 1972-75) apleguen tots els estudis sobre la capital de Catalunya, estudis i articles, tots dispersos i breus i és el seu màxim treball en llibre recollint bona part de la seva producció, heterogènia, àmplia, variada, amb una curiositat oberta i amb un fi olfacte per a esbrinar i amena ploma per a exposar-ho.
Sobre Cervera reuní en el volum Llibre de Cervera (1972) els estudis sobre la capital de la Segarra. Els edità Curial de Max Cahner, casat en primeres núpcies amb la seva filla i l’edició és feta, diu Ramon Turull al pròleg «com a homenatge a la personalitat, a l’obra de l’autor i a la seva fidelitat a Cervera» i, afegeix, també com a instrument pels estudiosos. Una edició esplèndida, amb sis-centes pàgines, gairebé cent cinquanta làmines i els estudis des de la lluita per l’aigua, fins les muralles de defensa, el call dels jueus, convents i hospitals, escoles de gramàtica, notes biogràfiques d’alguns cerverins o el safrà, els gitanos, o el centre comarcal de cultura. Una recopilació d’estudis sobre un tema comú que esdevé una vera història de la capital de la Segarra.

llibre de Cervera
També té estudis diversos com: Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934), Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història d’Igualada (1985) i de caràcter autobiogràfic tem Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (1961) i Pels camins de la història, (1973). Col•laborà en revistes i diaris, com La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, La Publicitat o Serra d’Or com de Cervera com Hoja Parroquial de Cervera o Cooperativa del Campo Comarcal tot i que el gruix és a l’esmentada Barcelona Divulgación Histórica.
La seva filla, Eulàlia Duran en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.

tornant-hi a pensar20151109_145804
A les Evocacions de moments viscuts com la subtitula, o sigui a Tornant-hi a pensar recrea gairebé mig centenar d’episodis o aspectes propers de la seva vida com «L’ou com balla» o «Ciceró a Barcelona» a propòsit d’una tradició secular barcelonina o una làpida; aquests eren els seus centre d’atracció.
Maria Teresa Salat a Miscel·lània Cerverina (nº 14 del 2000-2001) en un molt bon resum n’exposa el cerverisme que ens serveix per cloure aquesta breu nota d’una personalitat excepcional i ben representativa del conjunt de treballadors de la cultura que tant han fet per a la preservació i projecció:
Amb tot l’exposat, pel que fa a la relació entre Agustí Duran i Sanpere i Cervera, es pot arribar a una conclusió contundent: que no era només cerverí perquè hagués nascut en aquesta ciutat, sinó perquè se sentia unit a ella amb uns lligams molt més ferms que els referencials. Ell era conscient no tan sols de la localització geogràfica de les seves rels familiars, sinó del paper que ell mateix podia jugar en l’entorn social d’una ciutat eminentment rural, plena de testimonis de la història catalana i mancada de la fortalesa d’esperit capaç de valorar-los. Per tant, a més d’aclarir a tothom que ell es deia Agustí perquè havia nascut en el barri cerverí dedicat a aquest sant, va prendre una actitud activa vers aquesta ciutat, de manera que, conscient de les seves possibilitats, va utilitzar la seva facilitat de paraula (escrita i oral), la seva posició sociopolítica i la influència que tenia sobre algunes persones o estaments importants de l’etapa que ell va viure, per posar-les al servei de la conservació, el salvament, la restauració i la divulgació d’una historial d’un patrimoni que ell va saber valorar en els seus justos paràmetres, en el context dels esdeveniments que es generaven a Catalunya.