Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús