Arxiu del mes: juliol 2017

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

dimecres, 26/07/2017

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

 

 

El polític, antropòleg i historiador, nasqué i morí a Barcelona (1895-1978). Enric Pujol considera que «la gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet desatendre la seva producció historiogràfica i entnograficoantropològica». La importància d’aquest segon apartat és materialitza en la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Ll. Calvo,  apunta que apareix amb Batista una nova visió de l’antropologia, com el concepte, primer que l’usa, d’antropologia social.

 

Batista, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i en llicenciar-se en fou professor. Coneixem força bé la seva vida pels diversos treballs de Víctor Castells. Durant la Dictadura de Primo de Rivera Batista creà el moviment Minyors de Muntanya i Guies Excursionistes, d’arrel laica i internacionalista, i amb contacte amb la natura i culte a l’amistat i els valors ètics. Partidari, en conjunció amb el sentit rebel dels anys vint, amb la lluita armada, com Francesc Macià, contra els militars espanyols rebels al constitucionalisme, tot i que aquest havia estat impassible en l’afany català d’obtenir un moderat Estatut d’Autonomia. Políticament mantingué una línia molt contundent en el patriotisme insubornable i així els seus antecedents, Unió Catalanista, donaren pas a organitzacions que creà o ajudà com la Societat d’Estudis Militars. Tanmateix sempre usà mètodes pacífics des de l’exili amb la resistència cultural com a centre.

De les moltes activitats que desenvolupà és imprescindible citar Palestra que aspirava a la formació cívica de la ciutadania tal com altres entitats del primer terç de segle, així l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el CADCI… que promovien, el coneixement de la llengua i la història de Catalunya com a element clau. Tanmateix col·laborà o fundà moltes altres iniciatives: Guàrdia Cívica del president Macià, pacte Galeuzca, organització de la Federació d’Estudiants de Catalunya.

Empresonat al vaixell Uruguay arran els fets d’octubre es mantingué fidel a Companys durant tota la guerra civil. Fou el delegat de la Generalitat a Madrid i Londres. Hi ha una fotografia molt bonica d’ells dos, amb els minyons de muntanya al patí dels tarongers al palau de la Generalitat. Acabada la guerra i fins la mort de Franco romangué treballant per la identitat catalana, especialment a Londres, amb la constitució de diverses organismes essencialment el Consell Nacional de Catalunya (CNC) participant en multitud d’activitats fonamentals en aquest fràgil, però fidel a la catalanitat, món de l’exili: Vida Nova (1954-1978), Pen Club, Jocs Florals de la Llengua Catalana.. Es conserven papers seus al Pavelló de la República de la UB, Biblioteca Nacional de Catalunya, IEC i altres centres en una dispersió que complica l’estudi de la seva obra no aplegada en volums fora de dues antologies a cura de Víctor Castells que en treball rigorós i detallat ens donaria força llum sobre el món de l’exili de gran transcendència i pocs estudis.

Víctor Castells remarca que Batista té col·laboracions a diverses publicacions d’exili: Catalunya, Ressorgiment i Galeuzca de Buenos Aires, Germanor de Xile, Quaderns de Perpinyà, a Pont Blau, El Poble Català, Vida Catalana i Veu Catalana de Mêxic, Free Catalonia de Nova York a més, és clar, de Vida Nova de Montpeller i de Catalunya Avui, La Vanguardia. Al món de l’exili s’hauria de valorar molt la seva intervenció en el Llibre Blanc de Catalunya, (Buenos Aires, 1956), singular edició i segurament la intervenció intel·lectual de projecció del cas català al món més reeixida per la qualitat i rigor dels materials contesos en aquesta obra modèlica en la difusió del fet català.

Aquest volum conté les aportacions de diversos intel·lectuals catalans encapçalats per Pau Vila i Bosch Gimpera que redacten el 1956 des de Buenos Aires a l’entorn de la revista Catalunya una síntesi sobre què és Catalunya. Un llibre blanc de denúncia amb textos en tres llengües —castellà, francès i anglès— per a una major projecció social. S’hi tracta, en una síntesi, després d’un autògraf de Pau Casals, de diversos temes així: sobre Pau Casals mateix (a cura de Josep M. Corredor), història (Pere Bosch Gimpera), geografia (J. Vachier), llengua (Joan Corominas), art (Domènech Guansé), literatura (P. Mas), poesia (Josep Carner), els governs de Catalunya (Carles Pi Suñer) i altres autors com Nicolau d’Olwer, V. Guarner, etc. que configuren una síntesi del que és històricament Catalunya. Hi destaca un apartat final gràfic i també de textos sobre la guerra encara tan vigent el 1956, data d’aparició del llibre. En les conclusions es demana que les Nacions Unides jutgin Franco per genocidi i que el poble català tingui dret a l’autodeterminació.

Historiogràficament cal assenyalar la docència de Batista i Roca Cambridge on exercí una considerable influència docent en la formació de catalanòfils i hispanistes tot donant acollida als joves que anaven de lectors a Anglaterra com Joan Triadú o Josep Fontana. Un jove recent, J. C. Vergés, fill de l’editor de Destino, en les seves memòries deixa un retrat de Batista com a home fidel, generós i patriota. L’activitat de Batista a Anglaterra fou àmplia. El 1954 nasqué l’Anglo-Catalan Society que inspirà i fou un poderós instrument quan l’Estat no ajudava de cap manera la cultura catalana i tota la projecció exterior s’havia de fer des del món privat i amb el voluntariat. L’entitat de caràcter acadèmic ha esdevingut una poderosa i prestigiada tribuna per la presència de la cultura catalana a Anglaterra.

Heribert Barrera destaca al fullet Homenatge a Josep M. Batista i Roca quatre etapes en la vida d’exiliat de Josep M. Batista i Roca: la primera (1938-1939) especialment de caire diplomàtic a Anglaterra, la segona (1940-1945), al CNC que presidia Carles Pi i Sunyer, pensant en la victòria aliada i el futur govern català. La tercera (1945-1966) d’una gran activitat sobretot cultural i acadèmica de reivindicació de la identitat, la cultura catalana i col·laborant amb el CNC, aleshores amb seu a Mèxic, Finalment la darrera etapa del 1966 fins a la mort el 1978, també amb el CNC, que presidirà ell mateix, serà a Europa i Batista, diu Barrera «desplega una gran activitat de relació i informació, intentant d’influir sobre l’opinió antifranquista de dins i fora de Catalunya».

Geofrey Walker, professor a Cambridge i deixeble de Batista, en aquest mateix fullet d’homenatge (1995), remarca com Batista va tenir un gran desengany, com Pau Casals, quan els anglesos reconegueren el règim de Franco. Batista no va voler la ciutadania britànica i quan les autoritats li ho van retreure, era professor prestigiós a Cambridge, va respondre que el seu país estava ocupat militarment. És clar era un demòcrata. Les autoritats li van concedir el document internacional de refugiat.  Walker escriu:

«Durant els meus anys d’estudiant m’anava adonant que es tractava no solament d’un gran acadèmic i erudit, sinó també d’un ésser humà d’unes grans qualitats gentil, tolerant, modest, pacient, amb uns modals finíssims i exquisits. Però potser el que més recordo d’aquelles sessions que teníem sobre textos catalans i algun tòpic d’història catalana quan era jo sol o amb un altre company (que així és el sistema d’ensenyament de Cambridge) era el seu sentit de l’humor. I aquesta és encara avui la qualitat de Batista i Roca que més caracteritza per mi la seva personalitat al llarg dels vint anys de tracte personal que vaig tenir amb ell. El recordo com si fos ara amb aquells grans ulls seus de mirada com emboirada i trista, plorant, però, llàgrimes de riure davant alguna anècdota seva de les moltes que li agradava tant explicar. Tenia realment un gran sentit de l’humor, un sentit suau, dolç, gentil com era ell mateix, sense ni un punt de malícia.»

Devem als historiadors Joan Crexell, signa Creixell, i Xavier Ferré Trill una exposició sobre Batista al Centre Excursionista de Catalunya (1988) en la que s’hi exposà la biografia i pensament amb un tot molt precís de dades sobre les diverses activitats, per exemple les relacions entre Catalunya i Occitània, els articles a l’Avui o els Jocs Florals de Cambridge i Amsterdam el 1956 i 1964 en els que hi va col·laborar en l’organització. És un compendi sobre el treball de Batista molt reeixit.

 

Batista, meticulós, ordenat, alhora que vitalista i dinàmic, en les seves intervencions sempre es documentava i preparava els textos. Així, per exemple en el parlament d’homenatge al final gairebé de la seva vida a Perpinyà, cita Llull com a relació amb els assistents. En un article periodístic cerca l’informe de l’Assemblea del Consell d’Europa, viatjant a Estrasburg i aconseguint els documents per a escriure «Catalunya al Consell d’Europa» on demana, (Avui, 4-XI-1976) que Catalunya surti de l’anormalitat i voti quan abans millor atesa la tradicional dimensió del sentit democràtic dels catalans.

 

 

 

A les darreries de la seva vida fou acusat per la policia espanyola, en un intent de  criminalitzar l’independentisme català, però la debilitat de les insídies s’esvaí per la reacció de polítics, com H. Barrera o J. Benet, o de la mateixa Universitat de Barcelona que el defensaren amb contundència apareixent diversos treballs com el llibre de Víctor Castells Batista i Roca acusat acusador editat, i altres materials per la combativa editorial El Llamp d’Enric Borràs, la semblança d’Artur Costa, el dossier Cas Batista i Roca, amb les tortures als detinguts per la policia, dels comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans el 1980, mort Franco. L’acusació volia entelar la imatge de Batista, judicialment no va aconseguir cap resultat.

 

Indiquem que de i sobre Batista disposem de quatre llibres més de Víctor Castells, l’assaig sobre el 6 d’octubre i Palestra (2000), la semblança biogràfica Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional (1995) ambdós a «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau, editor i que explica moltes de les iniciatives, tan desconegudes, per exemple la redacció a Anglaterra del número 39 del dossier Current Affairs (1943) que es distribuïa quinzenalment a les forces armades britàniques en el número dedicat a Espanya, les idees que facilita a Trueta per a redactar el seu The Spirit of Catalonia, l’Apel·lació a les NN. UU. –The Case of Catalonia (1945)- en una infatigable i tenaç contribució a la divulgació del fet català arreu el món.

 

 

 

 

 

Els altres dos llibres recullen textos de Batista. Són Caràcter i nació (1996), aplec de textos diversos de Batista, en el que hi ha una cronologia, bibliografia i semblança biogràfica i són especialment remarcables els articles de tendències morals, debat amb C. Cardó inclòs, a La Publicitat amb referències al moment polític, la Renaixença… del període 1928-1954. Home d’acció brillant, intel·lectual modest que s’amagava i això ha fet que l’obra sigui de difícil accés. El conjunt és bàsicament d’assaig i reflexions sobre el moment. Més interès té Textos polítics i pedagògics (1993) editat per la Generalitat com a Homenatge i  igualment a cura de Castells. Ací hi trobem discursos als Jocs Florals, missatges als escoltes, parlaments arran l’Assemblea de Toluges, etc. i documents rellevants com el Memoràndum sobre la discriminació al català presentat a les NN. UU. (1968) o el parlament «La unitat d’Europa i les petites nacions» en el Congrés del PEN a Londres (1941). A més de V. Castells s’han ocupat de Batista diversos companys d’exili, citem només en Costa que redacta una semblança emotiva amb els aspectes de l’exili que tant els feu patir.

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot plegat configura els trets essencials d‘una vida dedicada a l’exposició pública de la identitat catalana i en la qual la història hi juga un paper clau, essencial, atès que la reivindicació de Batista no és conjuntural o materialista sinó basada en la identitat de la qual llengua, tradició, història i mentalitat configuren els aspectes més essencials i hi dedicà la vida a fer-ho conèixer.

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»