JOSEP M. AINAUD DE LASARTE La divulgació de la història de Catalunya

Josep M. Ainaud de Lasarte. La divulgació de la història de Catalunya

ainaud

El present text fou llegit el 12 de juny de 2008 al Museu d’Història de Catalunya en l’acte “Reconeixement a Josep M. Ainaud de Lasarte, un home de lletres generós” organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Joan Maragall i el mateix MHC coordinat per Josep M. Casasús i conduït per Sílvia Cóppulo. Els treballs foren publicats el mateix 2008 per l’editorial Barcino en el llibre homònim.

Josep M. Ainaud neix l’any 1925. El 1939 té només 14 anys tanmateix; amb unes arrels familiars ben fondes en la catalanitat i uns antecedents socials i un sentit de país tan pregon connectarà immediatament amb tots els altres, com ell, resistents que no acceptaran ni la discriminació del franquisme a una llengua i una cultura ni la negació de l’espanyolitat vers la identitat pròpia dels catalans, la única que tenen. Com els exiliats que es juramentaren a lluitar contra l’opressió i a no tornar fins la mort del dictador els resistents acordaren de lluitar pacíficament amb totes les eines a la mà: la recuperació dels símbols, la divulgació dels grans noms del país, la projecció de llegendes, espais històrics, personatges i, és clar, amb la divulgació de la història en un treball simple, però majestuós per la dignitat que comportava acostar l’ahir a l’avui en un pont de coneixement per tal que la població conegués qui era i d’on venia.

Sense aquest simple programa, al nostre parer, no es pot entendre la trajectòria, llarga i constant, fidel a l’entorn com tota la generació de companys i amics, –Ramon Aramon, Joan Triadú, Albert Manent, etc.— els quals maldaren per aconseguir l’èxit de la continuïtat cultural. I l’aconseguiren tot i les negres tempestes que s’abaten sobre el fràgil edifici que restà i ho feren sense el concurs, ans l’oposició dels vehicles de cultura, és a dir, la universitat, els grans mitjans d’edició i, és clar, el govern.

Ainaud, llicenciat en dret 1952 havia assolit experiència en l’actuació acadèmica, fou secretari de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i també formava part del grup Mirador. Amb l’Agustí Duran i Sanpere havia treballat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i és des d’aquests moments que actua en la difusió, seria a les editorials Aymat, Salvat, Vergara i Proa, i va aconseguir una molt notable experiència que li serà de molta utilitat en treballs posteriors com la labor a la Gran Enciclopèdia Catalana. Es forja així la llegenda d’un tot terreny catalanista que per l’amenitat de la paraula, la calidesa dels mots, la humanitat i proximitat amb l’auditori, la qualitat del discurs, en suma, serà, diu Albert Manent, «sol·licitat com a conferenciant i col·laborador en commemoracions i aniversaris com el mil·lenari de Catalunya, Amèrica i Catalunya, les Bases de Manresa o l’any Domènech i Muntaner.» Ho constatem als llibres que s’han editat de record de les efemèrides citades apareix Ainaud com un dels infatigables participants.

Josep M. Ainaud pertany a la generació de resistents que maldaren per activar tots els mecanismes de salvaguarda identitària, i es troben costat per costat advocats que són poetes com S. Espriu, o historiadors com E. Jardí o com ell mateix i l’enllaç no serà el dret sinó la cultura catalana. Entendre aquesta voluntat, aquesta obstinació, que ens recorda a d’altres obstinats és copsar el país que, malgrat la duresa i els embats de l’enemic potent, persevera gràcies a l’empenta i, sobretot, la constància, d’homes com Josep M. Ainaud. És un autèntic plaer i alhora un nítid sentit de justícia divulgar el que ha fet un home com ell al qui pertoca ara de ser la matèria de divulgació, de projecció, perquè fent història ha fet país i poble i fent-ho bé ha assolit una cota de respecte que mereix des de la Medalla Monturiol per la bona feina feta fins la Medalla d’Or de la Generalitat com a mostra de gratitud col·lectiva a qui avantposa els ideals col·lectius a les necessitats personals. Cal dir, però, que juga amb una petita trampa, en certa ocasió va dir-me, i deu fer de l’avinentesa només vint anys que el secret per ser lliure era tenir poques necessitats, així seria fàcil que amb poc pogués mantenir-se perquè, una segona frase seva que va quedar-me gravada en parlar de la política i la possibilitat de fer-hi camí: «Qui amb el dit et nomena amb el peu et farà fora». Ja el 1966 Santiago Albertí, un altre resistent autor d’uns treballs encara suggeridors sobre republicanisme i l’Onze de Setembre escrivia al seu famós diccionari que Ainaud «és autor de nombrosos treballs sobre història de Catalunya i sobre el culte de Sant Jordi a Catalunya». Una, doncs, molt llarga trajectòria de treball i fidelitat.

A les següents pàgines volem donar a conèixer què ha fet en la divulgació de la història de Catalunya tot i la dificultat d’aconseguir l’exhaustivitat que ens mostraria la plenitud i eficàcia de la seva labor. Podem rastrejar el que ha deixat petjada, o sigui els papers impresos, també dels actes, de l’efímera dimensió de les conferències, taules rodones, presentacions de llibres, etc. i d’entitats que han preservat el llegat amb una acció combinada d’enregistrament d’actes i oferiment obert a tots els interessats com ha fet l’Ateneu Barcelonès amb la seva labor que ara tant útil és a través del catàleg de biblioteques universitàries quan contemples la dotzena de conferències i taules rodones que es conserven enregistrades seves. En el present treball senzillament vol fer-se una panoràmica d’aquesta actuació amb l’aspiració de contribuir a fixar una actuació de servei públic com ha estat la seva. El dividim en dues parts, la primera la més difícil d’escatir, la que deixen rastre documental (llibres, capítols de llibres, pròlegs, fullets…) i la segona, dedicada a les diguem-ne aportacions efímeres o volàtils que sovint no deixen, o és més complex de cercar, possibilitats de coneixement futur com són les conferències, els parlaments d’homenatge o d’inauguracions, les taules rodones, etc..

 

prat discursos

Els textos: llibres, articles, pròlegs…

Ainaud no ha estat home d’escriptura exclusiva llibresca tot i que Deu n’hi do la producció. Ha estat home de participació, de col·laboració en el grup que aspira a una dimensió més de la visió del moment.

 

Prat La temàtica de la seva obra ho avala. Pel que fa a la bibliografia trobem una notable aportació referida a Prat de la Riba amb el bon treball, en col·laboració amb l’Enric Jardí sobre Prat de la Riba home de govern (Barcelona, Ariel, 1973) que esdevé un punt d’inflexió per la recuperació del president de la Mancomunitat. L’edició de l’Obra completa, amb la intervenció fonamental d’Albert Balcells (Barcelona, IEC, 1998) en tres volums, serà el punt culminant i entremig treballs diversos com l’antologia Missatges i manifestos del president de la Mancomunitat (Barcelona, Generalitat, 1992) o la biografia del mateix any a Edicions 62. Un altre tema recurrent seran les guies de la Catalunya que han assolit un notable èxit, en versions en diversos idiomes i on hi fa aparèixer sempre nocions, conceptes, referències referides a la història.

 

Ministres catalans

També, tot i que són excepció en la seva obra, textos crítics, de denúncia, agres com l’odi a Catalunya així és El llibre negre de Catalunya (Barcelona, La Campana, 1996) on n’aplega mostres. Més amb el seu tarannà d’home amb somriure perenne són les edicions amb múltiples autors que ell coordina i convida des de l’èxit actual Barcelona anys trenta (Barcelona, Angle, 2008); Ministres catalans a Madrid en doble edició en català i castellà (Barcelona, Planeta, 1996 o la monumental, en quatre volums, La nostra gent: història de Catalunya, (Barcelona, Plaza & Janés, 1988) en la que ens feu l’honor de convidar-nos i poguérem veure l’exigència en el treball i el sentit d’acostament a la ciutadania en aportació tanmateix molt reeixida. Un altre capítol són les obres en les que col·labora puntualment i ací la seva col·laboració, de prestigi i d’utilitat, és també reeixida, exemple de molts seria l’assaig, amb altres autors Catalunya sota el franquisme (Barcelona, Dopesa, 1978) a la col·lecció que li anava com anell al dit: «Conèixer Catalunya), Barcelona a vol d’ocell de Montserrat Roig i Xavier Miserachs (Barcelona, Edicions 62, 1987), i un llarg etcètera.

 

En llibres col·lectius, doncs, fa honor a l’acció comuna que sembla, als seus ulls, més assumible pel sentit de ser compartida. No és solitari tampoc en la divulgació. Fins i tot en les tribunes on les quals la seva col·laboració és constant, per exemple en les nadales de la Fundació Carulla hi trobem la varietat. En aquestes quatre desenes de llibres anuals hi ha una molt valuosa aportació seva. Així, el 1970 s’ocup de Prat de la Riba. El 1974 amb l’Assaig de cronologia on útils i denses dades ens acostem a la història del llibre català que pàgines abans havien descrit Joan Fuster i Pere Bohigas amb mestratge. El 1975 s’ocupa del polític i la seva època en el monogràfic de Lluís Domènech i Muntaner. L’any següent enceta una aportació «Commemoracions de Catalunya» mantinguda els propers anys. Materials que, com les cronologies o les acurades imatges o les semblances d’efemèrides, tenen molt a deure també a Ainaud. En el monogràfic dedicat a Jaume I (1976) Ainaud té cura de la cronologia esdevenint ja l’”especialista” que assumeix amb qualitat i ganes aquesta labor. Ho seguirà amb «Verdaguer» (1977), o a les tan interessants i agraïdes cronologies com: «Assaig de cronologia d’un segle de cultura popular catalana» (1980); «Assaig de cronologia d’un segle de Renaixença» (1982); «Assaig de cronologia de l’expansió catalana» (1983); «Cronologia catalana de l’època de Colom» (1991). També hi té altres treballs entre els quals: «Símbols de Catalunya» (1978); «La petja catalana a la Mediterrània (1983); «Apel·les Mestres. L’home» (1985); «Cronologia del Rei Pere el Cerimoniós» (1987); «El missatge a la reina regent» i «Barcelona, capital de Catalunya» (1988); «Ventura Gassol, l’enamorat del mar» (1993); «Il·lustradors a Catalunya. D’un temps, d’un país» (1995); «Felibritge i Jocs Florals» (1996); «El catalanisme i les comunicacions» (1997); «Pompeu Fabra. El patriota» i «Carles Riba i Pompeu Fabra» (1998); «Mestres de Catalunya» (1989); «Els reis catalans i els llibres d’hores» (2001); «Sant Ramon de Penyafort. Un sant popular» (2000)…

 

Artur Martorell

En altres tribunes, com ara els anuaris culturals llibres de l’any o en publicacions, com l’Avui hi trobaríem la mateixa intensitat en dedicació i varietat temàtica. No és un sol aspecte històric, com tants historiadors acostumen a fixar l’atenció, sinó tot el catalanisme, tota la història de la nació catalana, centre d’atracció per a la projecció que en farà Ainaud.

 

La seva obra, com la de tots els publicistes, divulgadors i dotats de l’innat sentit de la col·laboració és esparsa i difícil de cercar, sovint té un to ampli, lligat a l’actualitat i no respon a un programa de recuperació sistemàtic sinó que actua d’acord amb la improvisació del moment, per exemple,  el retorn d’un exiliat il·lustre i que convé fer conèixer com Ventura i Gassol o la mort d’un prohom que es recordat com Vicens Vives o l’aparició d’un llibre; tot és actualitat i ací Ainaud de Lasarte hi aboca el compromís. Fins i tot en la seva notable labor a Historia y Vida com a membre del consell de redacció, amb els seus amics Edmon Vallès de redactor en cap i Nèstor Luján de director, hi trobem textos ben heterogenis, com correspon a una labor professional. Sempre hi dona el toc de la referència precisa; a «El Museo del Prado» (extra nº 52) en una presentació de només una pàgina com a preàmbul de quinze imatges la referència és precisa: cita el treball d’Eugeni D’Ors sobre el Museu tot just començar mentre que en un altre número serà «Joan Maragall, poeta y ciudadano» (1987). Una extensa i plena relació amb la revista on hi aboca la catalanitat de rerefons.

 

 

anys del franquisme

En altres aspectes, serà la preocupació constant d’uns referents per exemple Sant Jordi, Prat de la Riba o la Mancomunitat que apareixeran com a temes recurrents. A les llargues dècades que hi treballa constantment la petjada d’Ainaud serà constant amb nous col·laboradors, llibres ressenyats, peus d’imatges sobre el país, temes suggerents, etc. tota una acció sistemàtica que fins i tot arribava més enllà de la publicació, vinculada a La Vanguardia i on hi havia també aspectes on podia influir per amistat amb Ibàñez Escofet i per altres noms i amb col·laboracions igualment adients. Caldria sistematitzar totes aquestes dades. Aquesta temàtica catalanista serà recurrent en ell: Així: «El Sentiment religiós de Prat de la Riba» a Qüestions de vida cristiana, (1981) o «Un Sant Jordi català?» a Tretzevents (1992), per a citar només dos treballs dels mateixos editors montserratins, que tant estima, en dues tribunes ben diferents d’una molt extensa producció.

Ainaud col·laborà en moltes publicacions. Mirem-ne només dues de llarga trajectòria també: Serra d’Or i L’Avenç com a exemple del que indiquem, en la primera dedicada a la cultura i la segona, a la història, apareixen els temes exemples de l’afirmació. Vegem-los pel seu interès il·lustratiu: A la primera, Serra d’Or, hi trobem: «La vida dels llibres» (1959), «Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya» 1960); «Respostes a una conversa sobre «Prat de la Riba, home de govern» (1973); «Sobre l’abast social del nostre llibre» (1974);     «La diada del llibre ha fet cinquanta anys» (1976); «Respostes a «Valoració i record» [de l’Entronització]» (1977); «L’Obra completa d’Alexandre Cirici» (1979); «En el centenari de Manuel Ainaud» i «Galí, Blasi, Homs. Triple centenari» (1986); «Per una política musical» (1987); «Carles Pi Sunyer, patriota» i «Vers el segon mil·lenni» (1988); «Aymà editors, pare i fill» (1990); «Ventura Gassol, cent anys. El conseller Gassol» (1993); «Carme Karr, escriptora i feminista» i «Ramon de Penyafort, advocat i sant» (1994); «Respostes a un interviu» (1995); «La cultura del catalanisme. Opinions sobre el llibre de Joan-Lluís Marfany» i «El meu germà Joan» (1996). A L’Avenç les col·laboracions són: «La Mancomunitat de Catalunya» (1977), «Què cantaven els revolucionaris catalans del XX» (1979), «Mestre i amic» [Jaume Vicens Vives]» 1980), «Josep Iglésies en el record» i «Enric Begué “in memòriam”» (1987); «Resposta a l’Enquesta: «Un balanç de 25 anys d’historiografia catalana» (2002); «Joan Raventós i la història» (2004). És simplement una relació que ens aproxima als centres d’interès, no té voluntat, insistim, exhaustiva, sinó simplement d’acarar-se a una voluntat de fer real el pont entre els anys trenta i el després, tant bombardejats per l’hostilitat general del poder. Una producció generosa com la de tots els apartats que hem vist.

 

50 anys llibre

Els parlaments: conferències, entrevistes, taules rodones i altres aportacions

Bonhomia, erudició, afabilitat, pedagogia són alguns dels trets més característics del senyor Ainaud. Jo encara no tenia ni divuit ans quan el vaig veure participar com a convidat en una edició del programa Un tomb per pla vida d’en Joaquim M. Puyal». Així arranca l’entrevista que li fa Antoni Aira a La veu de l’experiència, testimonis del passat, pensant en el futur, (Barcelona, Dèria, 2006, p.15) que defineixen molt bé el tarannà del treball del publicista per excel·lència de la història de Catalunya en  la dècades dels seixanta als noranta.

Com a conferenciant la popularit que gaudeix és extraordinària. Personalment l’hem vist com el públic s’embadalia. Dit eix mot poc resta a afegir. Vegem alguna de les conferències que dictà a Ateneu Barcelonès entre molts altres centres d’arreu Catalunya atès que seria difícil trobar una ciutat on no hi hagués anat una o diverses vegades, sense cap pretensió exhaustiva i només a tall d’exemple, com tota la present nota d’una varietat de temes vegem: «Ventura Gassol, educador» (27-II-1995); «La política cultural de Prat de la Riba (21-X-1986); «Serra Moret, un socialista català: taula rodona en el centenari del seu naixement» (23-XI-1984); «Memòria del doctor Robert» (22-V-2002); «Presentació de Memòries de presó (1988-1992) de Núria Cadenas» ( 25-V-1995); «Memòria d’Ernest Moliné i Brasés (s/d); «Joan Sales en el record» (18-I-1984); «Homenatge a Rafael Tasis i Marca» (4-XII-1981); Homenatge a la memòria d’Edmon Vallès» (s/d); «Homenatge a Rovira i Virgili» (12-I-1983); «Homenatge a Néstor Luján» 19-II-1996); «Homenatge a Ferran Soldevila» (1995); «Lluis Companys» (4-IV-1990); «Centenari del naixement de Tomàs Roig i Llop» (17-XII-2002); «Acte d’homenatge a Jordi Casas-Salat» (30-XI-1999); «Apel·les Mestres: taula rodona»; (18-II-1986). A Barcelona igualment les tribunes són nombroses: així l’acte d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casaramona a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (25-V-2004 on feu de moderador. A comarques entre moltes: Camprodon (8-V-1993); o «Meditació sobre història de Catalunya» en el Cicle de conferències Forjadors de la Catalunya contemporània a L’Espluga de Francolí, (1985).

el llibre catala

Una mostra de la seva dimensió col·lectiva n’és l’abundor de pròlegs ben diversos en temàtiques, procedències i autors. Mai, com en tota la seva vinculació social té un no. Una quinzena des de l’inicial de F. P. Verrié sobre L’art català (1955) fins als arxius familiars en el patrimoni familiar català (2001) o els dedicats a historiadors com Rosa Toran, Jaume Colomer, Solé i Sabater, Joan Crexell, Salvador Domènech… fins a Martin Luther King, a El crit de la consciència (1968) amb la pau de rerefons o Josep M. Cadena acabant en treballs històrics com les edicions de les Bases de Manresa) o bé amb obres del seu constant centre d’interès Prat de Riba (La nacionalitat catalana) que també prologà en edició castellana de Royo Villanova.

Segurament la història de Catalunya en dibuixos animats (1988) amb el popular Dragi acostà amb vídeos, llibres i, fonamentalment, passis per televisió en una sèrie força dilatada, fou porta d’entrada per a molts ciutadans en la història pròpia. Com en altres films on simplement, i notablement, fou, i la nòmina és llarga, inspirador, col·laborador o aquest paper tant anònim, però tant important, com és l’assessor.

Tanmateix, ultra les conferències i els llibres segurament mai podrem saber tot el que ha fet Ainaud pel país en relació a la història atès què li bastava prendre un cafè per a suggerir, si l’interlocutor hi donava peu, alguns aspectes positius per l’acompanyant i per la seva Catalunya per la qual donaria la vida.

 Si haguéssim d’articular una teoria de la producció i estil d’Ainaud gosaríem fer-ho en els següents  punts:

Temàtica contemporània. Són els segles XIX i XX l’objecte prioritari i central, tot i que també abraça algun aspecte puntual, com Jaume I, però serà de forma esporàdica que se n’ocuparà. Els seus treballs escrits i la seva aportació als mitjans radiofònics, (especialment Catalunya ràdio) i televisius (TVE i sobretot programes de sobretaula de TV3, etc.) són l’aportació de temes sobre els quals la població té interès simplement per l’afany de coneixement, sense reivindicació puntual sinó només l’objectiu de saber-ne més.

 Amplitud temàtica. Són la història cultural, la història política del catalanisme, els documents més emblemàtics, els símbols, les grans personalitats, els esdeveniments carregats de simbolisme col·lectiu. Per aquesta raó quan se li pregunta quin és el fet més singular del darrer mig segle, no dubta pas: la recuperació de les institucions. Esdevé un comentarista, el publicista per excel·lència de la història contemporània en clau nacional de Catalunya.

Precisió conceptual: El seu discurs és lògic i ordenat, coherent, crea inflexions i complicitats, motiva interrogants que posteriorment resoldrà sempre i sense la retòrica feixuga. Explica i ho fa amb passió i interès, això s’encomana. Una claredat expositiva que s’agraeix perquè qui sap coses i les té clares sovint ho transmet igualment de límpid i diàfan. Ens recorda la prosa periodística de Rovira i Virgili

Sentit nacional: La seva obra és la d’una generació que aspira a catalanitzar el país quan els quadres dirigents són morts o a l’exili o reclosos en silenci i com a nova joventut vol donar uns valors per sentit de dignitat personal en coherència entre pensament i obra.

 Agudesa narrativa. Per pedagogia, fill de mestres i hereu d’escriptors ho té clar. La narració, sigui una conferència o un article, precisa d’un toc personal que enlairi la voluntat expositiva al noble art de l’oratòria en el qual reïx. No coneixem la seva oratòria parlamentària o municipal, la dimensió política però intuïm que es bellugava en els mateixos paràmetres de crear lligams i llençar constantment l’ham. Sap usar i ho fa bé els recursos.

 

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús