Narcís Jordi Aragó. Girona, història i periodisme

 

Narcís Jordi Aragó

 

Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932-2016) periodista i publicista gironí rellevant. La notícia de la mort colpeix Girona i no per la sorpresa, esperada per l’edat i la malaltia, sinó pel greu i dolor de l’absència d’un personatge clau de la cultura i el periodisme gironí. Dedicà a aquesta ciutat una vida professional de rigor i servei en un admirable compromís local. Un amor que perdura la seva vida perquè el 2015 dóna tot el seu fons intel·lectual (manuscrits, epistolaris, imatges…) i la casa on va néixer, del seu oncle i en la que va viure, que és avui museu, i es pot visitar, la Casa Masó.

 

L’obra d’Aragó parla de la Girona d’ahir, per a conèixer-la, la d’avui, per a millorar-la i el rerefons és la del demà. Aragó, periodista dinàmic, autor de llibres d’història i de periodisme, articulista constant, és l’home clau de la important revista setmanal Presència. Llicenciat en dret per la UB i en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid fou, bàsicament, un periodista tot i exercí com a advocat a Barcelona del 1957 al 1977. S’implicà en iniciatives ciutadanes gironines de forma constant, per exemple, fou membre del secretariat de Justícia i Pau de Girona i participà en nombroses campanyes reivindicatives contra la repressió del franquisme en multitud d’àmbits que s’intentaren de recuperar: del nom genuí de la ciutat a l’existència d’un diari local en català passant per la restitució de l’honorabilitat de gironins afusellats o represaliats com Carles Rahola.

Rafael Masó

En la seva obra trobem tres grans aspectes temàtics. El primer és l’arquitecte noucentista Rafael Masó, de qui era nebot i va impulsar la preservació del seu llegat, essent president d’honor de la Fundació homònima. El segon és la ciutat de Girona en l’aspecte històric com indicàvem i el tercer el periodisme de combat i al servei de la veritat com ha de ser sempre aquesta activitat. La grisor del passat o la vivor de l’ahir i l’anhel del demà, això és, el franquisme, els anys trenta i el futur.

 

Periodísticament el seu treball arranca amb Ràdio Girona, on col·labora en diversos programes, llegim al Diari de Girona (22-VIII-2016) entre el 1955 i el 1963. Va ser també redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967) i especialment remarquem la labor, molt i molt important, com a director del setmanari Presència (1967-1980). Cofundador de l’Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Col·laborador del diari El Punt des del 1979 president del seu Consell Editorial (2007-2012). Corresponsal del diari Tele-eXpres i amb temes gironins va escriure a publicacions diverses: Oriflama, Serra d’Or, CAU, Cuadernos para el Diálogo… Remarquem la valuosa etapa, llarga i interessant, com a director de la mensual i tan atractiva Revista de Girona (1985-2009).

 

Sobre Masó, l’obra del qual fou «civilitzadora» segons l’alcaldessa Anna Pagans en el pòrtic al llibre col·lectiu Rafael Masó. Ciutadà de Girona remarquem aquest llibre, excel·lent en aportació gràfica, editat pel Museu de Girona i on Aragó en marca la vida, amb el rerefons d’una història d’amor, gairebé dues mil cartes en cinc anys de festeig i els antecedents. Aragó assenyala com amb en Masó arts i lletres connecten amb la vida.

La Devesa

La gran aportació cultural d’Aragó és sobre Girona en els seus aspectes diversos, siguin les mancances, els neguits o les descripcions. A La Devesa. Paradís Perdut narra la història del que és un dels primers parcs urbans catalans que té un preuat sentit en la vida gironina. De La ciutat de Girona de Rahola a propòsit d’aquest camp de quaranta hectàrees la cita: «Bella és la Devesa de Girona en la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs del sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fules d’aram que encatifen el sòl; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal.» Narra i descriu com era i com és i, especialment, les lluites i campanyes, aquells Salvem la Devesa del 1976 per a protegir-la i que fos un autèntic parc urbà, allunyat d’aquella selva de la que parlava Josep Pla o de l’espai degradat que els ecologistes, i els col·legis professionals, maldaven per salvar.

Guia de Girona monumental

 

Les obres sobre Girona són diverses i n’hem triat set. Com a obres de referència general assenyalem la Guia de la Girona monumental (s/d) aplec gràfic on hi apareixen meravelles com el Tapís de la Creació, la Catedral, el barri jueu, els banys àrabs i tantes altres joies que són descrites esquemàticament tot fent rutes o camins pel visitant que vulgui conèixer el més rellevant i monumental de la ciutat.

 

La Guia literària de Girona (1995) és una creació molt bonica. Una obra de literatura que presenta textos ordenats i comentats. Malauradament fou editada sense cap imatge, però no hi fa res, el valor de la paraula mana. I ací convenien, perquè l’estudiós que coneix Girona a fons aplega textos poètics, descriptius, narratius i els ordena en blocs «La ciutat extramurs», Del call a la muralla», «La riba dreta de l’Onyar» i «L’Eixample i la Devesa».

Guia literària de Girona

 

L’antologia és d’autors clàssics com Josep Pla, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, o actuals com Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras o Pius Pujades. El conjunt és una extensa exhibició, altra paraula no se’ns acut, de la bibliografia literària local que dóna més del que diu, és també una guia literària d’obres sobre Girona i una antologia de textos alhora que una guia, de versos, fragments de narrativa, etc. de la capital.

 

Ha participat també en exposicions així 75 anys de Girona (1984) que mostra una antologia gràfica de la vida de la ciutat, amb l’aniversari de l’entitat bancària que la patrocina a l’entorn de vuit eixos (urbanisme, transport, aigua, economia, política, religió, cultura i festes) sobre els quals Aragó elabora unes molt precises síntesis sobre el que signifiquen en la vida local.

75 anys de Girona

També de la Caixa esmentem Girona. Crònica dels 30. Oci, esport i cultura (2005) amb el catàleg homònim amb textos de l’historiador Josep Clara, l’escriptor Josep M. Fonalleras i la professora Margarida Casacuberta en un treball col·lectiu que té com a resultat una delícia visual on es recreen aquells anys daurats de llibertat i creativitat en una molt bonica edició que segueix aquest diguem-ne mètode gironí de presentació de llibre, això és format quadrat, disseny atractiu, una foto o dues per pàgina, i color arreu com les útils col·leccions dedicades a pobles i temes de la Diputació gironina.

 

 

Girona cronica dels trenta

Girona ara i sempre, amb el subtítol d’Una crònica (1982) és un llibre singular, amenitzat amb les pintures –aquarel·les, dibuixos, gravats- del fons de la Diputació. Aragó presenta la seva visió on com una crònica, amb agilitat i erudició subjacent que mostra el bategar local en vuit grans capítols (camins, rius, arbres, pedres, gent, oficis, mort i vida) i un epíleg –la capital- que, de bon llegir, mostren amb el saber fer del periodista, tot un món que és allà. Apareixen Josep Carner o Santiago Rusiñol. La riquesa de les observacions més enllà de l’acumulació de referències amb comentaris sobre la psicologia, el caràcter, la mentalitat, la manera de ser, etc. l’esdevenen una aportació molt suggestiva pel coneixement que ultrapassa l’estricte àmbit descriptiu d’una ciutat.

Girona ara i sempre

Els, diguem-ne, temes, gairebé cent-cinquanta, són una delícia. Del Tapís de la Creació, que titula «Tot el món en un tapís» ens l’explica, amb mirada dinàmica, i amb un aprofundiment i interès remarcable. L’estil de la prosa d’Aragó és peculiar per la diafanitat de l’exposició i el sentit de profunditat, per aquesta raó els seus llibres han assolit èxit de crítica, de pública i esdevenen referència ineludible.

 

La seva aportació com a periodista de la ciutat, no seria el cronista de Girona del dia a dia sinó el cronista del conjunt, el cronista de la visió general de la ciutat i dels problemes específics. Un tipus de periodisme que tant pot esdevenir la descripció d’un espai com la crítica a un problema. En el pròleg de l’obra sobre la Devesa, que acabem de citar, glosa un article de l’estiu del 1962 dedicat al gran espai verd de la capital gironina i que li fou censurat. Escriu, sense agror, amb meticulositat i afirma:

 

Era l’estiu del 1962, i acabava d’obtenir el títol de periodista. Un grup de gironins maldàvem per fer sortir cada mes la revista «Vida catòlica», que sota l’empar del Bisbat suposava una petita finestra informativa enmig deis opacs / espessos murs de l’època. La revista s’acollia als beneficis que el Règim donava a l’Església ¡ passava només pal sedàs d’una «censura eclesiàstica» que li permetia d’estalviar-se la censura civil. No oblidàvem, però, de tractar els temes profans, fins allà on era prudent, per tal de suplir els obligats silencis d’altres publicacions o la seva mateixa inexistència. Fou així com un dia, quan l’Ajuntament va prendre l’acord de tallar cent plàtans de la Devesa, vàrem redactar un comentari crític per a la primera pàgina. Però resultava que el nostre censor religiós era un canonge molt amic de l’alcalde, i ens va tatxar el text sencer amb l’odiós llapis vermell.

Girona grisa i negra

Segurament l’obra més coneguda d’Aragó és un llibre col·lectiu: Girona, grisa i negra (1972), escrita  amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades que generà un intens debat en posar sobre la taula el paper de la ciutat. Els quatre periodistes, diuen, que l’escriuen per a conèixer millor la ciutat. Els capítols no són redactats per cadascun, com la majoria de llibres col·lectius sinó discutits en grup amb la qual cosa es guanya en profunditat ideològica en ser assumpcions d’un grup ben representatiu, de diverses tendències, del periodisme gironí en els seus portaveus públics més destacats.

 

El treball és una visió molt completa, i val a dir acurada i no exempta de discussions, sobre el paper de la ciutat en el conjunt territorial català. Els autors  es fixen, amb molta precisió, en els mots a usar per mor de la meticulositat. S’enceta, i ocupa la meitat del llibre, amb aspectes històrics, urbanístics descriptius de conjunt. Hi apareix des del Ter a Susqueda, de la Costa Brava a la Devesa. La vida col·lectiva en aspectes d’interès, de la religió a la universitat o la comunicació. La temàtica és: agricultura, indústria i turisme enteses com a eines de treball.. Analitzen també aspectes conflictius com la immigració, la convivència. Aquest treball, com els altres d’Aragó, segons Marta Madrenas (Diari de Girona, 25-VIII-2016) constitueix un coneixement precís i un record  per a diverses generacions. La periodista cita diverses frases antològiques d’entrevistes que se li feren a Aragó, en publicacions diverses, i ens quedem amb una:

«Cap dels meus llibres no s’hauria pogut escriure i jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat doncs, total i absoluta.»

Al «Punt final» els autors afirmen que podrien haver pogut el Llibre negre de la ciutat però no han volgut caure en el parany masoquista tot i que de temes no en faltaven i el clouen, afermant un cant a la voluntat de ser. Diuen:

«per què tenim fe, fe autèntica en Girona, en les comarques, en els homes que han configurat a través dels segles la nostra història, malgrat tot i contra tot, i que ens han ofert la possibilitat de creure encara en un futur ben nostre i dels nostres fills.»

Quan al·ludeixen als hotels que hom volia construir al bell mig de la Devesa, les atrotinades carreteres, la pèrdua dels carrilets, el tren que fa de muralla, els peatges de les autopistes, la falta d’universitat, el silenci editorial gironí… Uns problemes s’han resolt, altres no tant i alguns gens, el llibre va posar sobre la taula una realitat.

Girona grisa i negra despres

Tres dècades després apareix Girona, grisa i negra després de 27 anys 1972-1999 que apareix per l’Ajuntament local el 1999. Un dels autors, Just M. Casero, ja no hi és. Al pròleg l’historiador, i alcalde, Joaquim Nadal vol l’opinió dels autors, atesa la importància del llibre: «Per eixamplar perspectives, obrir horitzons i facilitar lliurement la creativitat emprenedora, i fer així un nou gran salt endavant». Tot un programa i res a afegir. Aragó mateix, aquell estiu del 1972, comenta l’impacte mediàtic que té el llibre. Els grans diaris de Barcelona en parlen, tots, malgrat que algun com El Ciero rebutja una entrevista d’un redactor seu. Després venen les ressenyes, una desena amb noms avui mítics –Josep Faulí, Joaquim Ventalló, Benet Ribas, Xavier Dalfó, Antoni Plaja Mateu… El setembre l’edició s’exhaureix i el carrer és un èxit, se’n parla molt. El 1973 segona edició. El petit quadern que aplega les reflexions tres dècades després encara posa el dit a la nafra en alguns aspectes –turisme, comunicació…- però el panorama general ha canviar. Guillamet tanca el seu capítol dient:

«Des de Barcelona, Girona fa goig i conforma, és el símbol més clar de la puixança de les ciutats catalanes, el cas més rellevant la primera de les altres capitals. Des de Figueres, fa enveja. Serà ben difícil competir amb Girona. Caldrà aliar-s’hi.»

Papers de butxacaPapers de butxaca, coedició entre la Diputació de Girona i Punt.Diari i Presència (1986) és una antologia de la secció homònima al setmanari i apareguts entre 1982 i 1985 i algunes de la Revista de Girona. Els agrupa temàticament en aspectes ben diversos: «La ciutat viva», «Paisatge urbà», «Protestes/propostes», «Notes de lectura»…, onze temes en un deliciós aplec que és una autèntica, ara si, crònica de la ciutat en els aspectes que els cronistes oficials no s’ocupaven, apareixen «Vida, passió i mort de les masies», «Les patetes fregides de Lloret» i centenars d’altres temes que esdevenen el retrat d’una època. Aquesta és l’aportació del periodisme a la història, la contribució al coneixement per a entendre’ns millor, les persones i també la realitat.

 

Dues obres de veritable interès i que reservem per tancar aquesta aproximació bibliogràfica és Periodisme sense sospita (2013, Contravent) que del 1952 fins al 1977 narren el compromís amb la veritat, especialment des de presència, el setmanari que va dirigir del 1967 al 1979 i del qual en mostra interioritats en un text farcit de documents, al·lusions personals, etc. i són unes modèliques memòries de periodista.

Periodisme sota sospita

 

Les set-centes pàgines no han de fer por com si fossin unes memòries extenses tipus Ibàñez Escofet o Tísner, són breus però editades amb el cos de lletra més gran possible. Ens digué Quim Torra, l’editor, que fou per decisió de l’autor. Bé detalls al marge el seu contingut és molt important no només pel periodisme gironí sinó per la història del periodisme català. A més de l’explicació a fons de Presència hi ha molts altres materials. Hi apareixen semblances dels amics, dels noms recuperats i el marc polític i cultural de la Girona i Catalunya del període en una, com tota la seva obra, molt ben escrita recuperació memorialística.

 

 

La segona són Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998) elaborat amb l’historiador Josep Clara. Joaquim Nadal al pròleg remarca com la imatge de Rahola serà ampliada per la profunditat de l’acció i pensament que palesa la correspondència. Les cinc mil cartes, de les que s’ofereix relació, a mil corresponsals són una imatge de la seva labor. Les cent cartes que es presenten són un tast de la relació de l’arxiver i historiador amb la intel·lectualitat catalana. Per exemple de Pau Casals ofereix quatre cartes en les quals el músic li agraeix la tramesa de llibres i li ofereix la seva adhesió el 1927 per l’Ateneu de Girona. En els epistolaris sovint hi ha, i la frase és de l’historiador i ex alcalde Nadal, més informació que en els llibres d’actas oficials.

Epistolaris Rahola

Aragó, no va viure intensament Girona i els seus homes sinó que els acostà i preservà, els fa conèixer millor.  Aquest és el seu gran mèrit.

 

Del Diari de Girona copiem les referències a la seva mort en l’aplec de comentaris que recull:

 

«El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va escriure a Twitter “Gironí, periodista, mestre de periodistes. Indispensable en la salvaguarda del patrimoni de Rafel Masó». L’alcaldessa, Marta Madrenas, va assenyalar que estava «commoguda per la trista notícia” i va indicar que es tractava d’«un referent gironí que trobarem a faltar”. El regidor de Cultura, Carles Ribas, es va referir al traspàs com una “pèrdua molt important per a la ciutat en un espectre molt ampli que comprèn tant l’àmbit cultural i periodístic com el social perquè era un prohom de la ciutat». El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va descriure Aragó com una “gran personalitat i un gran gironí” i “una de les persones de més talla intel·lectual de Girona”. Des de la fundació Rafael Masó, el seu president, Jordi Falgàs, va dir que “ha estat un privilegi” treballar amb ell i que Aragó va estar “al peu del canó fins al darrer moment”. Va agrair les cessions a la ciutat de la casa Masó i de tota la seva documentació i va lloar aquesta “generositat” juntament amb la seva dona, que han permès que “la ciutat tingut aquest patrimoni per sempre més”». L’exalcalde Joaquim Nadal va destacar que Aragó ha estat sempre “molt implicat amb la vida local” i que “això li ha permès tenir un coneixement molt profund de la societat gironina que li va permetre desplegar la seva activitat vocacional amb un compromís constant amb la ciutat”. Nadal va descriure Aragó com “un cronista de la vida ciutadana i de la vida catalana amb els ulls atents i crítics d’un periodista excel·lent”. La Girona, grisa i negra és per l’exbatlle “una mena de declaració de principis de combat democràtic per la ciutat”».

 

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús