Ernest Lluch, historiador de l’economia

Ernest Lluch, historiador de l’economia

 

Que pensa Ernest Lluch

 

(Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Historiador del pensament econòmic i economista, polític, publicista, autor d’una molt extensa i interessant obra. Catedràtic de  la Universitat de Barcelona i rector de la UIMP ha tingut una presència pública considerable. A través de llibres, i també d’articles de premsa i intervencions radiofòniques i televisives influí amb el seu pensament -socialista i catalanista- que palesa una de les trajectòries intel·lectuals més vàlides, singulars i honestes del nostre segle XX.

Presentem ara una dotzena d’obres, les més interessants al nostre parer, però la seva producció és molt més extensa i valuosa. Així caldria citar La via valenciana (1976 i 2001), Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820), Vademecum su zwei Klassikern des Spanischen wirtschaftsdenkens (1998), Las Españas vencidas del siglo XVIII, Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), Aragonesismo austriacista (1734-1742) (2000).

 

Catalunya vençuda s XVIII

Històricament hi ha quatre llibres de Lluch que excel·leixen pel seu nivell, curiositat i és clar per l’aportació que una ment inquieta i treballadora com la seva ha fet. Són els estudis del segle XVIII, del que esdevingué especialista, amb l’assaig La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) on estudia diversos aspectes del període. L’alternativa catalana (1700-1714-1714), la recopilació de textos Escrits polítics del segle XVIII. Via fora als adormits i Escrits polítics.

Escrits polítics s XVIII

Algunes de les seves afirmacions han estat usades per historiadors especialistes en considerar el nacionalisme, el català, com una bèstia negra, així escriuen a la secció de llibres de La Vanguardia, referint-se al llibre de Lluch (20-XII-1996): «Los fundamentos históricos de la Renaixença estaban claramente presentes en el, tantas veces denostado desde una óptica nacionalista miope, siglo XVIII.» Potser si però quan aquests historiadors partidistes afirmen que és una modernització aplicar les lleis castellanes a Catalunya el segle XVIII tot grinyola. Gràcies a Josep M. Torras Ribé per explicar-nos com fou per la ferotge repressió del 1714 que aplicaren les “modernes” legislacions.

L'alternativa catalana Ramon de Vilana

Lluch publicà articles a la revista d’història L’Avenç i els recull en aquest volum així el capítol «La producció de llibres en la morta viva 1476-1860» en relació la utilització editorial de la llengua catalana i conclou en l’ús complex –morta viva- però també amb la importància de l’assassinada viva. La realitat, com sempre, és plena de matisos i no podem sintetitzar barroerament. Meticulosament Lluch, comptant llibres i mirant la llengua de gasetes, ofereix dades, però malauradament falta documentació així caldria fixar-se en els materials de venda és a dir en els materials per a l’exportació que tenien altres llengües però vaja quan hom s’inquireix, i Lluch ho fa, elimina esquematismes i reduccionismes i la feina de l’historiador és explicar i no justificar. Sobre la dècada dels trenta al quaranta del XXIII amb l’austriacisme «persistent i purificat» en diu arranca amb citacions llatines d’èpoques, les pintades al carrer: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». Això fa que hi hagi deler per la lectura atesa l’amenitat i agilitat del relat lluchià.

El gran conversador que també era Lluch aconsegueix amb la seva prosa agradable, una mirada, revisant Soldevila, estudiant tota la bibliografia, remenant els arxius, ens acosta a Cervera i la seva universitat, ens explica Romà i Rossell i Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria i el projecte il·lustrat per a Catalunya i la seva capacitat pedagògica sura.

El pensament econòmic a Catalunya

Un autor que diu «quan he anat per camps que conec malament convoco que hem rectifiquin o, sobretot, que hi treballin», és de lloar i respectar oi més quan ell mateix s’auto-critica en el seu pretensiós subtítol de la tesi doctoral i que tanmateix s’alegra que els joves segueixin citant el gran treball El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) de començaments dels setanta i reeditat trenta anys després la qual cosa diu molt en pro de l’obra. Una magnífica recerca, dirigida per Fabian Estapé i que suscita, escriu Francesc Artal al pròleg, una encesa crítica entusiasta d’Emili Gasch i Francesc Roca els quals constaten constaten com l’estudi de protagonistes, de productes, de matèries primeres, vies de transport, estudiosos foranis… en una intel·ligent juxtaposició la fan devenir aportació indispensable. Aquest és un mèrit.

Ernest Lluch, implicat en labors de recerca i sempre en iniciatives destinades a salvar la morta viva, l’assassinada via i de fa anys, de la negra nit gairebé, com la seva col·laboració al Llibre de l’any de l’Editorial Alcídes els anys seixanta quan la premsa en català encara, vint anys després de la fi de la guerra era prohibida i calia editar en llibre, subterfugi que ja havia usat Valentí Almirall durant la restauració borbònica, el que havia de ser una revista… Col·labora en multitud d’iniciatives, de les més generals com Enciclopèdia Catalana a les més petites com el setmanari local de Figueres Hora Nova. La bibliografia editada per la Fundació Ernest Lluch i amb l’aportació rellevant d’Eugeni Giral, coautor de diversos treballs i bon amic seu, mostra l’amplitud de qui tenia horitzons oberts, un sentit democràtic ple i que pel treball senzill, de viatjant, fins al més alt, ministre, rector, polític representatiu, abasta com els símbols tenen el valor que tenen: el de mostrar el poder. Una molt extensa –i variada- bibliografia que barreja tant publicacions oficials, acadèmiques i erudites com les més humils, senzilles i generalistes. Tota una lliçó abans que s’inventessin els petulants mots de «transferència de coneixement», senzillament es deia  compartir. I des de la coherència i l’honestedat.

 

Entrelluchs

Per aquesta raó es negà, malgrat les presses del batlle d’un poble que l’urgia, a pujar al cotxe que l’havia de dur a la inauguració, amb tothom esperant, perquè el vehicle tenia encara tenia les fletxes i l’escut totalitari –havien passat deu anys!- i en explicar-m’ho afegia: molt sovint no tenim marge en els pressupostos per les iniciatives que creÏem convenen però sempre ens queda el valor simbòlic. Així va voler que hi hagués al lloc d’honor del ministeri de Sanitat el quadre de la Federica Montseny també ministra al costat dels altres. L’anarquista catalana havia estat exclosa per roja. O va donar el seu cavall de cartró de net al Museu del Joguet de Figueres com a mostra d’aquell compartir. Petits o grans  detalls però fets simbòlics que enlairen la talla humana més enllà de l’aportació intel·lectual.

La recent bibliografia que ha aparegut sobre ell ens acosta al seu pensament, però ho fa amb la vida una molt interessant conversa de Marçal Sintes que articula un repàs divulgatiu sobre el ministeri, el socialisme, el catalanisme, Euskadi i l’economia en una reeixida visió com diu Lluís Foix al pròleg que esdevé també conversa llarga i pausada «una satisfacció humana i un plaer intel·lectual». Lluch respectava l’interlocutor, l’escoltava, se’l mirava, parlava per ell, i creava arguments, pedagògicament, amb exemple li feia la brillantor del romànic, que aguanta allunyant-se del barroc pesant.

La conversa amb Lluch era com diu Foix viva. Encara que hi hagués aspectes tèrbols. Recordo que va dir-me que havíem d’arranjar la financiació dels partits polítics que si no ho fèiem la democràcia patiria, eren els temps de FILESA, i tenia raó, a vegades sembla que l’Estat està en franca descomposició. Tornem als vuitanta. Malgrat GAL i LOAPA, corrupció socialista i desoris genèrics el pas del temps respecta a uns pocs socialistes, polítics que per la seva integritat i honradesa intel·lectual a diferència d’altres líders preocupats pel poder i el diner -i no ens referim ni a Roldán ni a Vera- aparcaven idees. L’aportació de Lluch resta com la d’un demòcrata que aspirava a la convivència des del diàleg.

I no va poder ser i ens quedàrem sense la seva transversalitat, sense la seva humanitat que feia que poguéssim compartir llargues vetllades insubornables independentistes amb socialistes com ell que tenia esperances en l’harmonia. I ja no hi ha ni Francesc Ferrer i Gironès l’amfitrió ni el mateix Lluch, i ara a l’agost tocaria el sopar de la ratafia a Romanyà… Un melòman il·lustrat,  un assagista esmolat, un polític honest i un historiador solvent.

 

CCI05072016_0009

Acabem amb les recopilacions d’articles. Així l’obra Apunts sobre economia i cultura. Articles de Serra d’Or (2002) ofereix 88 escrits aplegats a l’entorn dels capítols: Pensament econòmic, Polítiques públiques, Regionalisme econòmic, Economia catalana, País Valencià, Burgesia i capitalisme financer a Catalunya i Cultura i universitat. Massot i Muntaner, director de la revista, al pròleg, reproducció d’un article aparegut a la mateixa Serra d’Or, arran la mort, assassinat com és sabut per ETA per la seva posició en relació al País Basc basada en el diàleg i el respecte. Massot assenyala com Lluch va col·laborar amb la revista del monestir des del 1960 i com seria cap de les seccions de geografia i d’economia. Arran la mort de Franco i la major dedicació a la política la relació minva així com la seva implicació amb altres activitats vinculades a la revista com els premis Serra d’or dels que era membre del jurat.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia foren l’ocasió per a conèixer-nos més durant una dècada atès que sopàvem plegats dues o tres vegades l’any i sempre hi havia constància de la seva profunda vinculació. Recordem el comentari, una vegada, els dos sols, quan la resta del jurat a vegades es retardava dient que els qui treballàvem sense mesurar el temps, és a dir ens llegíem les obres que es presentaven i no en diagonal podíem influir molt més que els altres per les argumentacions a usar. Ens havíem de llegir, i foren uns deu anys, fa no fa, una desena d’obres de les quals comentàvem, a vegades amb pena quan hi havia molts originals bons, a vegades amb preocupació quan les obres no arribaven a uns mínims, sempre però amb la intensitat dels qui sentien el bategar d’una cultura i com tot era important sempre que és fes amb exigència.

 

Articles de premsa

Així, efectivament, era Ernest Lluch, vinculat i dedicat a les iniciatives que li semblaven adient i dedicant-s’hi. El llibre amb articles documentats sempre, polèmics per valents i de persona que li agrada raonar, després de llegir, palesa, amb una escriptura molt amena temes ben innovadors, parlar de Guinea o les caixes d’estalvis o el carlisme o el darrer llibre de J. Ll. Marfany que aixecà polseguera ideològica més que debat historiogràfic. Si parla dels «catalans de Burgos» ho fa llegint Los catalanes en la guerra de España de José M. Fontana i prenent posició en la polèmica entre llengües amb noms, fills dels anteriors: i amb finesa els retola de no democràtic: Escriu Lluch: «Posats a fer, nascuts aquí i vint sempre aquí, o són monolingües castellans o són monolingües castellans culturals encara que facin propaganda aparent del bilingüisme. Els bilingües són els altres, nosaltres. El passat és present. Certs cercles catalans d’alt nivell social es reprodueixen» clar i català, concís i sec. El seu article «Cadira o “silla”»  aparegut  el juliol-agost del 1996 i fàcil de llegir avui gràcies al web de Cervantes virtual on hi ha bona part de la revista montserratina, és modèlic per la lucidesa amb que exposa a propòsit de la llengua com el món oficial català subvenciona el món privat català mentre en espanyol, amb un mercat més gran, no passa. Un  altre llibre esplèndid que ens acosta als altres que provenen de Serra d’Or com els de Manent, Massot o Pere Quart.

L’obra acadèmica de Lluch és tota en català, ho comentarem una vegada davant la claudicació constant de col·legues editant i reeditant constantment, a Catalunya, i de tema català i sense la llengua del país. Ell, i se’n vantava en converses solitàries, ho feu tot en català. Discrepàvem, en aquell moment jo era més pujolista que tarradellista, i un substrat ens unia, una profunda catalanitat més que un catalanisme  polític i ara que es balla country i es desconsideren les sardanes, que s’edita la història cada vegada més en espanyol i no es considera el català ni tants altres aspectes de comportament terral haurem d’insistir que cal ser més catalans que catalanistes.

 

Darrers escrits

Pòstumament s’han aplegat deu reculls del articles de Lluch apareguts a La Vanguardia ens acosten i volem cloure amb els Darrers escrits (2005) aplegats per Lluís M. de Puig on constata els seus interessos. València, on visqué deu anys en ser expulsat de la Universitat de Barcelona, Madrid, on residí per la labor polític, i ens explicava convidant a fer-ne un tomb en helicòpter que ja no era la «villa y corte ociosa» sinó un nucli industrial, obrer, urbà, molt important, el País basc del que s’enamorà i el més petit, Maià de Montcalt i la Barcelona de sempre. O l’Empordà com ens ha recordat fa poc un altre socialista, polític i estudiós com és Joan Armangué…

Lluch i l'economia de l'Empordà

Sempre volia millorar alhora que influir des de la raó: “Josep Maria, tu que fumes i fas classes ho has de deixar, no podem donar un mal exemple als alumnes que et miren i que tenen referències”. Les paraules de qui estima a l’altri eren premonitòries fa més de trenta anys. Afavorí la universalització de la sanitat, ara que es destrueix la catalana, afavorí la generalització d’una política igualitària, ara que tornen les diferències brutals en creixement amb legislacions laborals, educatives, econòmiques, opressives… La seva influència resta com a present i la seva visió d’aspectes com la qüestió basca són encara ben vius i és ben humà que tot i el temps passat encara, per tantes raons, en lamentem l’absència.

La passió per la música

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús