Joaquim Ferrer, història amb sentit social

 

 

 

Joaquim Ferrer fotoHistoriador i polític, nat el 1937 a Barcelona i desaparegut el passat maig de 2016 a Alella on residia. Fou professor mercantil, treballa en el camp del llibre fins els anys vuitanta que la seva vocació política el porta a la gestió pública. Vinculat amb el socialisme de Josep Pallach, amb la forta arrel catalanista i progressista, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. En aquesta corrent milità fins a passar, un breu lapse de temps, en el socialisme, la branca dita PSC-R o sigui Partit del Socialistes de Catalunya – Reagrupament el 1978 i, ja definitivament a CDC on representà un sector avançat i progressista que esdevenir molt representatiu d’una opció avançada dins el partit. Amb la nova administració catalana i la representació política ha estat al capdavant amb una iniciativa de gran impacte: la Direcció General d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) amb exposicions, campanyes, activitats diverses de gran relleu popular. Fou diputat al Congrés dels Diputats (1982-85). Durant quatre anys (1985-88) conseller de cultura amb la paraula que li agradava de dir, el desplegament cultural. El 1988 també fou membre del Parlament i a Madrid senador i portaveu del grup de CiU. El 1999 deixà d’ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya.

 

Col·laborador de diversos mitjans de comunicació com El Correo Catalán, Avui… Vinculat també amb la Fundació Jaume Bofill. Presidí la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el patronat de la Fundació Catalanista i Demòcrata, CatDem i participa en el consell editorial de la Fundació Valvi. De caràcter dialogant i obert i un tremp energètic vital considerable assumí voluntariosament el compromís d’engrescar el país després del fracàs polític del «Pacte cultural» del conseller de Cultura Joan Rigol. De les diverses necrològiques remarquem la d’Artur Mas a La Vanguardia l’11 de maig que es tancava amb els mots. «Que la seva trajectòria sigui futur depèn de tots nosaltres. Ho farem també per tu, Joaquim» Són segurament els mots que li haguera agradat de llegir atès el seu alt compromís amb Catalunya i la voluntat socialdemòcrata d’una societat més justa en els durs temps on el neoliberalisme sempre que guanya la batalla enmig de la passivitat social.

 

La producció historiogràfica de Joaquim Ferrer comprèn dos blocs, un d’historiogràfic i un segon d’assagístic. En el primer predomina la temàtica vinculada al moviment obrer, amb quatre títols importants, i les biografies amb tres títols rellevants. En l’assaig polític és interessant pel que comporta de punt de vista d’una sensibilitat en el partit dominant políticament a la Catalunya del postfranquisme els reculls de les seves reflexions. Mirem-ho.

 

Layret

El seu primer llibre és la biografia de Layret 1880-1920 (1971) apareguda a Nova Terra i arranca amb les paraules «Per imperatius de les circumstàncies ha esta difícil una normal divulgació de la Layret 2història social de la Catalunya moderna». L’objectiu és, doncs, fer conèixer Layret com un dels personatges claus del moviment obrerista per trencar el silenci, espès, en diu, que ha planat sobre ell. La biografia s’ha reeditat per Afers el 1999. Planteja, a través fonamentalment de premsa i bibliografia, una aportació a la dimensió social de la història. En el pròleg de la segona edició la ratifica, esmenta Josep Barceló, líder obrer executat el 1854 i usa una molt gràfica expressió: durant dos segles i mig Catalunya dóna voltes a una sínia i no és estrany que els problemes s’hi repetissin. Li agradava de recordar els llençols perduts a cada bugada, a cada enfrontament, però també lúcidament constatava les diferències d’un estat que els anys vuitanta tenia un cert to dialogant, així pogué recuperar materials que avui són a l’ANC com els àlbums de fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya gràcies al seu tarannà obert però també amb una voluntat de concòrdia tot i les bufetades rebudes especialment en els camps tan sentits pels catalans com és la llengua, la cultura, la identitat. Basta mirar el diari cada dia i els motius de greuge són un no parar. Layret es mostra a través de les principals activitats que va desenvolupar tant en la formació del món obrer, la seva defensa jurídica, l’organització política i allunyant-se del dit apoliticisme i del no votar. La seva trajectòria s’acaba sobtadament amb l’assassinat brutal que tanta significació va tenir. Ho recordava Lluís Companys cada any en articles o parlaments atesa la gran amistat que tributava al qui fou el seu mestre. De Layret caldria una recuperació de textos, discursos i articles pel seu gran valor. Aquesta biografia, de molt bon llegir esdevé un treball útil i molt destacat.

 

Els primer1 de maig a Catalunya

El primer 1er. de maig a Catalunya (1972) és la segona obra històrica que ressenyem, tot i que esquemàticament. Editada pel mateix editor que la premià el mateix any. Apareix el moviment reivindicatiu dels treballadors com a festa del treball, i, és clar, amb l’anarquisme i el sindicalisme de rerefons però especialment amb les duríssimes condicions de vida. La col·lecció on apareix té un marcat to obrerista, dos llibres d’Albert Balcells sobre el sindicalisme i el problema agrari, la visió del rabassaire Ramon Mas, una història del moviment obrer de Tuñón de Lara. El treball de Ferrer s’hi incardina perfectament. Estudia la vaga del primer de maig de 1890 amb un estudi introductori sobre el socialisme, el context polític, la societat, el moviment obrer que contextualitzen molt bé l’episodi. Aporta en apèndixs un conjunt d’articles de premsa, i altres documents com el ban de declaració d’estat de guerra o de vigilància del governador civil. Un dels primers treballs sobre la història del moviment obrer des d’una perspectiva rigorosa i amb voluntat acadèmica tot i que Ferrer no passà per la universitat.

En aquest vessant d’implicació amb el moviment obrer es preocupà també del patrimoni documental, així ajuda a preservar el llegat de Pere Foix i no podem oblidar el seu pròleg a la monumental i excel·lent recopilació de Joan Pujadas de la correspondència d’exili entre el periodista sindicalista i Manuel Serra i Moret. Ferrer no era aliè a cap iniciativa que anés en la línia de la preservació de la fràgil memòria del món dels dèbils i oprimits.

 

La vaga de la Harry Walker

En aquest sentit, i emparat per les Edicions Catalanes de París estudià un episodi singular, una vaga obrera de tres mesos en el tardofranquista, és l’estudi La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972) on, sota el pseudònim Joan Font, analitza l’esdeveniment i aporta la documentació obrera de l’episodi. Es troben a faltar les imatges, les octavetes, els informes policials, l’anàlisi dels silencis periodístics de la premsa controlada, les entrevistes amb els dirigents… però el treball és, en aquell moment. innovador, original, valent i seriós. És una de les primeres aportacions documentals sobre el que significa la lluita obrera contemporània. En una prosa lliure, gràcies a l’editorial, a París que s’escapava del control franquista i el fet és nota en el llenguatge que no passa per la censura. Un llibre viu i directe, impactant com ho són encara les monografies sobre la vaga de la canadenca del 1919 o la de tramvies del 1951. Encara avui, com la biografia de Layret, de molt bona lectura.

 

 

Simó Piera

 

Tanquem aquest primer bloc, que segueix un ritme cronològic amb Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973), la història del líder sindicalista és la primera part de l’obra i unes memòries del mateix la segona constituint així un treball molt destacat sobre les interioritats de la CNT, del modern sindicalisme en la Catalunya contemporània. Va obtenir el premi Macià en els Jocs florals del 1972 a Ginebra. Aquest és el tipus d’obra amb el que tenia un sentit social la història que feia Joaquim Ferrer. «Descobrir» uns personatges i aportar dades dels mateixos.

El nou tombant democràtic amb la transició política vers una nova formulació comporta que Joaquim Ferrer historiï un aspecte que coneix molt de prop. Ací la seva amistat amb líders veïnals com Pere Baltà d’El Prat de Llobregat, el gran company ideològic del camí vital del Quim. Des del Reagrupament de Pallach a la CDC de Pujol és important de constatar-ho. Baltà, polític, parlamentari, editor, activista, l’acompanyarà també en el periple amb càrrecs, llibres, campanyes, manifestacions en una Catalunya oberta, de gran sentit social, de normalitat lingüística i cultural. Del Departament de Cultura al mateix partit i el Congrés o Senat.

 

La lluita pels ajuntaments democràtics

Un llibre representatiu d’aquesta col·laboració entre les idees i la realitat del moment és La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977) dedicada a Josep Pallach, és una monografia que presenta Josep M. Vilaseca i Marcet on s’estudien les lluites per la democratització dels consistoris amb un especial relleu en les lluites en els grans, de Barcelona a les grans ciutats. Dóna veu als regidors democràtics que es presenten, i guanyen i opinen sobre el qüestionari que els hi tramet. Una bona aportació documental final complementa l’estudi que esdevé imprescindible per conèixer, tot i les més recents aportacions, com els ajuntaments que transformaren ràpidament la fesomia catalana amb les noves millores en tots els àmbits de l’activitat local pública.

 

 

 

Un nou impuls per Catalunya

EL fil roig

En el marc d’assaig publica tres treballs destacats: Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989), El fil roig (1994), que tingueren influència i on lliga llibertat amb creativitat i contribueix a pensar en comú sobre els reptes en el que han de ser les noves perspectives per Catalunya, per aspirar, en mots seus a la plenitud. Avui encara són escaients, a l’apartat sobre  el cansament reflexiona sobre el cansament actual de la vida europea i reclama recuperar l’autèntica capacitat de cansar-nos en l’exercici i el desenvolupament dels conceptes que omplen de sentit l’existència humana i, realment, són capaços de millorar-la. Cita el missatge, la crida a la joventut catalana de Serra i Moret quan demana als joves  coratge, decisió, treball, estudi… en definitiva, diu, esperit. Rebutja la concepció de cultura com espectacle, reclama creativitat, tot un conjunt d’observacions i anàlisi en una perspectiva humanista de relleu.

 

Papers de Salamanca

Acabem amb un toc personal. No podem deixar de citar la relació que mantinguérem i que es traduí en dos llibres en els que hi participem: Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996) on acollí la nostra petició de col·laboració en una obra col·lectiva reivindicativa sobre un conflicte derivat de la repressió franquista que encara cueja. Ferrer de forma immediata i ràpidament aporta el text on estudià els aspectes parlamentaris del conflicte i participà en els actes com el debat que tinguérem, i ens acompanya també en Mundó i en Sobrequés, a la UCE a Prada de Conflent. El llibre col·lectiu tingué impacte i analitzarem l’episodi des de diversos angles. Un servidor feu els aspectes comunicatius i Josep M. Sans i Travé els de caràcter arxivístic. La reivindicació portà cua i mostra les profundes incomprensions i injustícies en la relació entre Catalunya i l’Estat. El segon llibre és el pròleg que ens feu de la Història de l’anticatalanisme. El diari Abc i els seus homes (1997) on puntualitza sobre els mitjans de comunicació de tanta rellevància en la construcció d’un discurs que afecta no només la vida política sinó el conjunt, social, cultural o sigui la plena i variada realitat .

 

Josep TremoledaRamon BoladerasRecordat Josep Pallach

Un bloc final de la seva obra serien les biografies i la participació en estudis de conjunt, així Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat (1997), Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Recordat Josep Pallach (2002), Catalunya inacabada (2003, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Gironins d’avui (2006, amb el fotògraf Ramon Vilà) i Josep Tremoleda-Plantar cara a la por (2008).

El seu dinamisme i optimisme, un caràcter jovial i animat, el convertien en un excel·lent governant, encoratjava i alhora matisava amb l’encert del respecte i l’amistat i en una persona en la que sempre t’hi trobaves bé per la seva profunda humanitat, energia i simpatia. S’interessava pel que feies i el seu comportament et donava aire nou. Una frase seva era la de confiar amb qui, en deia, tenia un motoret a dins, amb aquest mot volia dir al qui tenia la voluntat i obstinació d’arribar a la plena sobirania i a compartir vida i cultura tota la ciutadana, arribar a la plenitud. Quan els motorets es trobaven els camps es llauraven amb més eficiència.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús