Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

la foto2

 

Escriptor, periodista I com a historiador feu diverses incursions en el món del passat des d’una posició testimonial, de cronista i amb la voluntat de donar a conèixer un temps.  Nat a Salt el 15 d’abril de 1909 morí a la capital mexicana l’11 de setembre del 1983 en el país que l’acollí fraternalment tot i que s’enyorà terriblement de Catalunya i de les seves estimades comarques gironines. A Salt estudià a l’escola primària i fou oficinista en una empresa comercial. Per la seva vocació literària va escriure i col·labora en revistes locals com El Poble de Salt el quinzenal saltenc que fundà amb Iu Bohigas i altres. S’afilià a ERC on milità tota la vida. Secretari de Puig Pujades com a governador civil de Girona i d’altres fins que el 1937 s’incorporà a l’exèrcit. Fou un dels fundador de l’associació Amics de Mèxic, escriuen Mèjic tal com s’ha de pronunciar, el 1937, entitat d’inspiració anarquista però en la que hi col·laboren militants d’altres partits, com el mateix Cabruja, home d’ERC. Visqué 44 anys al país asteca, gairebé el doble dels que visqué a Catalunya… Col·labora a La Humanitat, La Campana de Gràcia i altres publicacions d’abast general però catalanes i d’esquerres en la línia del seu pensament.

 

Durant la guerra col·labora en publicacions del front com Nuestra Brigada però fonamentalment a L’Autonomista on hi publica «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 amb «Mentre esperem». Fora bo es poguessin publicar per l’interès testimonial que encara tenen i la vigoria i qualitat amb la que foren redactades. Marxa al front el setembre del 1937 i immediatament i va publicar cròniques i articles especialment al diari del que era redactor i que li dedica un dinar de comiat el dia 20 en el qual apareix en portada la notícia que marxa al front. Era habitual aleshores que la premsa donés notícia dels seus redactors que anaven a primera línia i no com a corresponsals sinó cridats per lluitar. Era un toc d’estímul a la ciutadania com a exemple de combat contra els militars revoltats. El 25 de desembre de 1937 publica «Un milicià de la cultura» i és el model del seu to i estil en el diari de Dàrius Rahola,  L’Autonomista de Girona on hi col·labora activament amb articles, cròniques, com hem dit durant la guerra, tot un món d’il·lusions… i ho fa amb ganes i sentit que s’hi juga molt tothom.

Arribà a Mèxic el 16 d’octubre de 1942 amb el cèlebre vaixell Nyassa després del pas pels camps de concentració del Rosselló on estigué uns mesos i es refugia a la residència de Montpeller podent anar a Mèxic. Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i explica com eren bons amics, també amb en Carles Jordà, mort abans de la guerra i amb en Puig Pujades i Claudi Ametlla, exiliats a França. Diu com va col·laborar en tots els números d’aquesta publicació i com corregia, dos cops la revista, sempre, compaginant, maquetant… en la feina tant fosca i necessària de la intendència editorial que en la premsa d’exili fou la bandera de la llibertat de Catalunya i la mostra de la seva identitat. Diu Potau: «La tasca d’En Cabruja en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Orfeó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls amb tot i que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que visqué amb la vista fixa en Catalunya».

Va col·laborar en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili (1943), La Nostra Revista (1955-1958), La Humanitat (1959-1965) i especialment, de la que en fou responsable Orfeó Català, portaveu de la important centre que reunió els emigrats i, amb la guerra, refugiats i exiliats  (1962-1965?), també a Pont Blau, Full Català, Catalunya, Xaloc, La Nova  Revista, totes elles de Mèxic i també en publicacions en l’etapa anterior francesa com El Poble Català abans d’anar a Mèxic. Un periodista compromès com ell no podia estar al marge de la vida política i social mexicana ni oblidar-se de les seves arrels i va col·laborar amb aquestes temàtiques als diaris mexicans Excelsior i El Nacional. També col·labora en altres publicacions d’exili com Ressorgiment de Buenos Aires. Professionalment fou tècnic editorial d’UTHEA, -Unión Tipogràfica Editorial Hispano Americana- que dirigia el català Estanislau Ruiz Ponseti, la gran editorial mexicana i aspirava, en el retorn, de seguir amb aquesta editorial a Catalunya. Un company seu de l’editorial, Pere Calders havent tornat a Barcelona li comenta el fet en una carta del 5 de setembre de 1964: «Tanmateix, ara ja puc concretar: estic contentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa em dol (una petita recança de la qual no em puc fer retrets)és no haver tornat abans. No dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els esforços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de salvar-la.» Cabruja no torna, ni mort Franco.

raïm

Fou nomenat membre de l’Ateneo de Letras de la Academia Mexicana de la Ciudad de Mèxico. Va escriure molt, llibres de poesia com Ona i ocell (1950) o Raïm (1951) i novel·la com Les òlibes (1951) traduïda a l’espanyol amb el títol d’Aves siniestras. Deixa dues novel·les inèdites: El Trull i Job, el volum de contes La Pastora i la serp, i dos de poesia Llum- i fal·lera  i Efluvis literaris.

Lluís Nicolau d’Olwer en una carta de l’1 de maig de 1950 li diu que el llibre Raïm (1951) és «un crit d’enyorament, delicat i sincer.» i Pau Casals el 15 de maig de 1950 des de Prada li reitera: «sentir la flaire dels vostres poemes, en els quals he vist en diferents llocs la paraula enyorança –sí, la que tots sentim…» Carles Riba li tramet, el 28 de juliol una molt extensa i sentida carta que és una crònica de la duresa de l’interior -«de vegades l’aire ací és tant espès…» i un crit de salutació per l’exili fructífer i el felicita: «Per molts anys. La Pàtria demana sens dubte gras construccions, però cors i caràcters com el vostre són la mateixa solera  “secreta i concreta”, sense la qual aquelles no es tindrien.» Un poema ens mostra el to líric i intimista de l’obra: «Visc absent / de l’hora que passa. Com tu, record; com tu, esperança.» Aquest és el to de l’obra, un món, l’exili que recorda un ahir i maldà per un demà. tres anys després el 1954 publica Les òlibes, una dura història, realisme i detallisme, de l’austera i dura vida de tres germanes en un mas perdut, un retrat de la vida d’aquest país que tanta duresa ha patit i que ens acosta a un món d’ahir. Si a Raïm els dibuixos de Porta idealitzen un passat en aquest, editat per Edicions Costa Brava també a Mèxic té un pi i una atzavara amb el mar d’una Costa Brava absent en portada. Res no és casual com la data, un quinze d’octubre, en record a l’afusellament de Companys…

les òlibes

Coneguérem a Mèxic el 2004 a la seva esposa, Rosa Castillo, una mestre que per amor amb ell va aprendre català. En demanar-li com fou la relació ens explicà que hi havia una tertúlia de catalans en una botiga de queviures que fundà, d’abarrotes com en diuen en aquelles latituds. De l’escolta atenta, i la simpatia que li despertà en sorgí l’amor i l’aprenentatge de la llengua i un fill, de nom Jordi. La botiga fracassà però el matrimoni fructificar. L’esposa, mestre, ha participat sempre en totes les activitats que a Salt i a Girona s’han fet d’homenatge i record a  Agustí Cabruja. En tots els viatges que hem fet a Mèxic hem procurat disposar d’un moment per a saludar-la i ella ens ha correspost amb detalls com la fotocòpia de l’obra de Cabruja, fotografies… Des del 2004 ens hem trobat mitja dotzena de vegades. Sovint, anàvem a un Sambords – preferentment el dels azulejos, preciós, al davant la torre Amèrica, on feia, per l’excepció de la trobada, un piscolabis de pastelitos i li parlava jo de Catalunya i ella del seu amor. Finalment, el 2014 em va mostrar, quan no tenia temps ella venia encara que fos un moment a l’hotel on estava i platicàvem com diuen allà… i hem mostrava records, un plec de fotografies i cartes que tenia en un penjoll penjat del coll. Va dir-me: així el tinc a prop del cor. A la sala on érem, els dos catalans de la taula del costat, joves viatjans com es deia abans, també és van emocionar i quan els hi vaig demanar si ens podien fer una fotografia el somriure que feren fou d’intensitat corresposta a la força de l’amor de Rosa per l’Agustí.

La ciudad de madera

De l’obra de Cabruja volem destacar, ultra les cròniques de L’Autonomista diversos llibres ben suggerents que mostren el clima del que fou un món que es desfeia. Així Terra nostra… (imatges i anècdotes) també il·lustrat per Porra i editat, és clar, a Mèxic, el 1946 que esdevé un preciós fris sobre els primers moments de l’exili, un conjunt de petites històries, anècdotes, vivències, on hi apareixen des de Fabra fins a Rovira i Virgili, de Corredor a Casals o Benguerel i que amb la simplicitat del petit text, de l’apunt ens acosten fins a entelar els ulls al que fou l’exili com la carta que rep del seu amic d’Argentina que anava al Centre Català i s’asseia tot davant un mapa de Catalunya i s’hi estava temps, mirant els pobles, els topans i els rius, les muntanyes i el mar, i és clar recordava i escriu a Cabruja dient: «M’enyoro a tot hora; i bé puc dir que quan estic més bé és quan parlo de la terra…» No és cap estudi global, ni una síntesi personal sinó uns apunts, unes pinzellades que ens acosten al drama, tragèdia del que fou l’exili.

L’any següent i del mateix to, també unes pinzellades, s’acara amb el que fou el record del temps passat als camps. És La ciudad de madera, il·lustrat altre cop per Porta i editat per Vértice. Anteriorment els havia publicat a la revista España en una secció d’èxit «Estampas del Exilio» i les recull, en espanyol, -és el seu únic llibre en aquesta llengua i esdevindrà una fotografia paorosa del que fou viure a la intempèrie, aire i tramuntana, platja i salnitre, nit i fret, solitud i multitud, en els camps de les platges de la Catalunya sota administració francesa des que els reis espanyols les hi regalaren el 1659. En aquesta obra una setantena d’instantànies sobre la vida quotidiana als camps, a Sant Cebrià, a Argelers i que ens acosten al que fou la filferrada i la sorra. Per a uns anècdotes, simples imatges d’un instant fugisser, per a altres la tendresa del qui copsa amb la mirada tot un món que es desfà com un viacrucis a l’espera del Gòlgota i sense resurrecció però algú ha d’explicar, a set anys de l’episodi el fet. Cabruja és nega a reconèixe’rs l’autor del llibre. Segur que va veure tant de dolor que va voler mostrar-ho com un simple toc d’atenció. Creiem, com Agustí Centelles que no va poder fer fotos de la Retirada de tant de dolor com veia, Cabruja en mostrarà unes anècdotes.

terra nostra

A Catalunya, Cabruja fora d’algun article a Serra d’Or i Tele-Estel pràcticament no hi participà. Es bolcà a Mèxic on podia escriure amb llibertat sobre el que li interessava.I especialment a les revistes d’exili on Catalunya sempre hi serà present.

 

 

Mort, la seva obra, més estrictament històrica, tot i el valor testimonial que té l’anterior que coneixem gràcies a l’Ajuntament de Salt i a la Diputació de Girona té valor per les semblances, els retrats a contemporanis en una obra que tingut dues edicions, en ampliació.

polítics i escriptors gironins

 

 

Efectivament, el 1987 apareix Polítics i escriptors gironins durant la Segona República. Anècdotes i records. Un primer tast d’una obra de la que historiadors gironins com Josep Clara i Miquel Berga en reclamaven la seva projecció. Al pròleg, Heribert Barrera destaca la voluntat de l’autor d’escriure i de fer-ho com a memorialista. El llibre s’obre amb una endreça a Carles Rahola, nom que sovint és referent –dedicatòries, semblances…- en altres treballs de Cabruja. La vintena de gironins que s’hi mostren, de Puig Pujades a Irla passant per Dot, Santaló…. apareixen en semblances de caràcter vital, amb anècdotes, vivències i comentaris que ens acosten als personatges amb una extraordinària vivor i gran vitalitat. Una prosa amena, directa, viva que ens acosta al temps de gairebé –aviat ho farà- un segle però com si fos ahir per la directa sensació de frescor i la proximitat que hi configura. Un món proper. Gràcies als retrats ens acostem a l’ahir. Aquest és el mèrit del periodista que escriu materials d’història.

homes de la meva terra

El segon gran treball a remarcar és Homes de la meva terra que editat  2002 per la Diputació de Girona ofereix un retaule ara sobre el conjunt del país, a més dels gironins que havia editat anteriorment s’hi apleguen els polítics, de Prat de la Riba a Companys, de Carrasco a Nicolau d’Olwer o intel·lectuals com Fabra, Serra i Moret, Carles Riba… en un conjunt bigarrat que ens acosta a una generació de contemporanis, grans i petits, alguns de no coneguts però tots amb incidència en els anys profunds de la República que encarnen el moment dolç de Cabruja, una il·lusió que s’esvaí. El 24 de febrer de 1984 Salt dedicà una placa al carrer que porta el seu nom, Rosa Castillo hi va anar i amb el batlle de la ciutat i Heribert Barrera, president del Parlament se’l recordà i de Salt la Diputació republicana ens ha acostat part de la seva obra, d’un gironí que s’identificà amb el país i en patí la diàspora. La seva obra, feta de pinzellades és una mostra de la labor de periodistes que projectaren una realitat. Si coneguéssim les cròniques i articles podríem veure un altre important aspecte del compromís de país de gent de base, sense posició política de relleu, ni estudis universitaris però amb el to que dóna l’espontaneïtat de l’ideal, com deien, d’abans de l’exili.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús