Bosch Gimpera, l’arqueologia catalana al món

 

20151222_115822

L’arqueòleg i prehistoriador (Barcelona, 1891- Mèxic, 1974) considerat el fundador de l’arqueologia catalana contemporània és un dels noms més rellevants de les ciències del passat a Catalunya. De família barcelonina culta estudià al Liceu Políglota on conegué Ferran Soldevila i a l’Institut Balmes on fou amic de M. Carrasco i Formiguera. A la Universitat de Barcelona (UB) estudià dret i després filosofia i lletres vinculant-se amb amics com Josep Carner i Jaume Bofill en el noucentisme. Una sòlida formació que amplià amb estudis de doctorat i d’especialització a Alemanya. El 1909 obtingué el doctorat, a Madrid, no és podia fer a Barcelona, i posteriorment Bosch reclamarà des de càrrecs acadèmics que el doctorat és pogués cursar a Barcelona. Acabats els estudis el 1913 amb la tesi doctoral El problema de la cerámica ibérica traduïda a l’alemany seguí estudiant a Alemanya on per influència de Wilamowitz-Möllendorf es decantà vers la història antiga. A Berlin col·labora en museus, classificant ceràmica, etc. i coneix així modernes metodologies, tant docents com museístiques que avui són habituals i aleshores, en unes pautes pedagògiques memorialístiques i subjectivistes que esdevenien absolutament desfasades i necessitades d’innovació (experimentació, bibliografia moderna, etc.). Bosch les aplica al llarg de la seva vida tant a Catalunya com a Mèxic essent un innovador. Assolí un gran prestigi pel rigor i qualitat del nivell d’exigència al que sotmeté el seu treball en els diversos camps que conreà especialment en excavacions i en la docència i recerca en prehistòria i etnologia.
En tornar d’Alemanya es vinculà a la represa cultural que visqué Catalunya amb la Mancomunitat i el desig d’autonomia tot amarat de catalanitat. Bosch s’hi implica activament. Participà dels Estudis Universitaris Catalans i del Servei d‘Excavacions Arqueològiques el 1915, aquest mateix any començà les excavacions al Matarranya. Després de dues intents infructuosos assolí una càtedra d’història antiga i medieval a la UB des d’on hi projecta a un nucli d’amics i deixebles –Pericot, Maluquer de Motes, Serra i Ràfols…- el treball col•lectiu del que serà considerada com l’Escola Arqueològica de Barcelona, la moderna metodologia. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per indicació del president de l’IEC, Puig i Cadafalch, segueix, a diferència de molts altres professors i executius que foren destituïts o dimitiren, al front del Servei Arqueològic i, a més, del de Conservació de Monuments, que aconseguí de preservar.
Amb la proclamació de la República és degà de la facultat de Lletres i del 1933 al 1939 rector de la Universitat Autònoma. Són anys intensos tornant a la gran activitat dels anys deu en excavacions i recerca on el seu dinamisme esdevé el motor de troballes diverses com detalla a les seves interessants memòries.
Com a polític participà a Acció Catalana, essent conseller de Justícia amb Companys durant la guerra civil el 1937 i a les Memòries ho detallà amb interès i precisió. Després de la guerra començà un llarg exili per Anglaterra, Panamà i Colòmbia fins aturar-se Mèxic on hi feu estada fins la mort tret de les freqüents estades en congressos internacionals i els anys de París.

fa278826
Al costat de la seva activitat renovadora de la docència i recerca en arqueologia tingué gran interès en la reforma universitària (Congrés Universitari Català, 1919) atès que considerava, que l’arqueologia anava lligada a les altres disciplines i, per tant, per actualitzar-la calia fer-ho en un pla general de tota la institució.
Les seves obres indiquen un arqueòleg de relleu així: La civilització crètico-micènica (1912), El problema de la cerámica ibérica (1915) Prehistòria catalana (1919), La arqueología preromana hispánica (1920), Historia de Oriente (1926), Etnologia de la península ibèrica (1934) tota una obra que el situa com un dels investigadors i especialistes europeus més destacats i que fixa nous horitzons en la prehistòria catalana i en l’arqueologia peninsular revalidant un alt prestigi que en les excavacions com les d’Empúries que dirigí i altres activitats especialment museístiques s’havia forjat i que reconegué el doctorat honoris causa del 1936 per la universitat d’Heidelberg.

El seu currículum és fulgurant i sempre pensant des de la catalanitat i amb dimensió popular en l’arqueologia, l’etnologia i la prehistòria. Fou fundador de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (1923), membre de l’IEC, forma part de nombroses acadèmies de diversos països i assumí l’organització de trobades i congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques. El 1929 organitzà a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia, i el 1935, la Conferència Internacional de Prehistòria de la Mediterrània. Dirigí la secció d’arqueologia del Museu de Barcelona i el Museu d’Arqueologia.
EL 1941 s’establí a Mèxic, on fou professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i a l’Escuela Nacional de Antropología tret del període de 1948 al 1952 que fou cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO residint a París. El 1980 publicà les citades Memòries on detalla el primer terç de segle però dedica només un breu apartat a l’etapa de Mèxic, llarga i fecunda. El seu bust és a l’entrada de la UNAM. El 2004 el recordàrem amb gust quan Catalunya fou nació convidada a la Feria del Libro de Antropologia e Historia i on tingué lloc una exposició que el recordà al mateix Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital asteca.
En el país d’acollida hi publicà sobre prehistòria hispànica i de les seves obres destaquem: El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (1945), Todavía el problema de la cerámica ibérica (1958), El problema indoeuropeo (1960), Paleontología de la península Ibérica (1974)… Sobre Mèxic un historiador del país, J. M. Murià, escriu:

«En aquest país va ser esplèndidament acollit per l’Escola Nacional d’Antropologia i per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on continuà la seva brillant carrera acadèmica. Aviat se li publicaren llibres de gran importància per al coneixement prehistòric del continent americà: Sobre la prehistoria americana (1948), Asia y América en el Paleolítico inferior (1958), La prehistoria y los orígenes del hombre americano (1961), El arte rupestre en América (1965)».

20151222_115530
Per veure la seva relació fixem-nos en el treball 58 anys i 7 dies. Correspondencia de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) publicat per la UB el 2002 i que és molt ben anotat, entre altres, per Francisco Gracia que ha dedicat molts bons treballs a l’il·lustre arqueòleg. Un ric i esplèndid epistolari que farceix de dades d’una vida al servei de la vocació però també de la cultura i les institucions catalans. Una cita de Pericot a Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia de la Universidad Autónoma de Madrid el 1975, ens il·lustra sobre la seva personalitat ben vinculada, com altres professors, i amics seus de generació, per exemple Joaquim Xirau, també exiliat a Mèxic, compartien:
«Al acabar su primer curso (1916-17), los escasos alumnos de entonces (no llegábamos a la docena), le dedicamos una plaquita de plata con nuestro nombre. Para mí fue una emotiva y completa sorpresa el que, hallándome medio siglo más tarde en su casa de Méjico, me enseñara lo que pocos, entre sus primeros discípulos conocían. La plaquita le había acompañado en un terrible momento en que un convoy de naves, algunas de las cuales resultó hundida por los submarinos alemanes, le llevaba a América desde Inglaterra, y el que aún en aquel momento de inminente peligro no se separase de nuestro humilde obsequio, era prueba de que él sentía lo mismo que sus discípulos sobre lo que significaba aquella prenda.»
A l’exili participà en nombroses activitats dels exiliats catalans en defensa de la identitat i en la denúncia contra la repressió espanyola de la mateixa. Voldríem esmentar només la seva implicació, profunda i constant als Jocs Florals i l’autoria de l’«Esquema històric de Catalunya» que publica al costat d’altres importants intel·lectuals exiliats, que comença dient que Espanya és una varietat ètnica que es resisteix a desaparèixer o a ser absorbida per un dels seus elements. Considera que l’estat no ha estat mai una unitat veritable sino que ha estat imposada per una superestructura estatal constantment amb conflictes. Aquest treball a Llibre Blanc de Catalunya on compendia el seu pensament de forma clara d’una relació encara pendent de solució.

20151222_115827

Voldríem tancar amb una menció a un dels darrers treballs de Pere Bosch que han estat recuperats Pensar la Universitat, un volum de gairebé cinc-centes pàgines, on F. Gracia redacta la meitat sobre Bosch i la UB, en una molt interessant aportació i interpretació. Se’ns aporten també els diversos escrits –informes, discursos, etc.- del qui fou rector i un dels seus darrers actes fou deixar constància, el mateix gener del 1939, del doctorat honoris causa. Aquest llibre, novetat del 2015 ja és penjat a Google.books… En aquesta obra se’ns apareix un Bosch Gimpera que sent el bategar de la universitat i que pensa en ella de forma absoluta atès que hi veu les possibilitats de la millora de la societat i en la que com a estudiant, professor, degà i doctor s’hi implicà profundament.

boschlibris

 

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús