AGUSTÍ DURAN I SANPERE ARXIUS I HISTÒRIA

Agustí Duran i Sanpere. Arxius i història

foto

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) historiador i arxiver tot i que les facetes d’arqueòleg i activista cultural són també ben notables. Cal fixar-se en el tomb de la dimensió que pren l’arxiu sota la seva direcció, que a més de dipòsit de custòdia el feu esdevenir en centre d’activitats culturals gràcies al dinamisme i voluntat de fer participar l’usuari en la vida del centre. Es llicencia en lletres aconseguint un doctorat. Els seus antecedents eren d’una família culta, l’avi fou professor de dret a la universitat de Cervera i també hi ha notaris, registradors, etc. La seva casa natal, avui propietat del consistori de Cervera, fou convertida en el Museu que duu el seu nom. El seu arxiu, és clar, és al Comarcal de Cervera.
Arxiver, el 1914 s’ocupà del municipal de Cervera aconseguint tres anys més tard la plaça d’arxiver municipal de Barcelona ocupant-se del trasllat a la nova seu on és, des del 1921, l’arxiu hemerogràfic i bibliogràfic que és conegut popularment com Casa de l’Ardiaca tot i que el nom oficial és Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L’estructura en quatre grans blocs: l’hemeroteca, la cartoteca i els cartells i impresos, la biblioteca i les fotografies, emancipades avui en un arxiu propi. A l’AHCB n’ocupà la direcció fins el 1957 que es jubila. Al llarg d’aquestes dècades el projectà socialment amb iniciatives com les xerrades radiofòniques, editades posteriorment en volum, Barcelona Divulgación Històrica, les exposicions com per exemple, de moltes la d’homenatge a Pau Casals el 1934 que fou molt celebrada i altres activitats que obrien l’arxiu a la ciutat.

Descripció del barri gotic
La seva personalitat d’acció el porta a participar en les societats acadèmiques com l’Acadèmia de Bones Lletres, que presidí entre 1961 i 1963 i l’Institut d’Estudis Catalans del qual fou president el 1957 així com de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Destaquem la seva labor al front del Museu Comarcal de Cervera. Salvar i preservar patrimoni però també projectar-lo i difondre’l. S’ocupà de debatre i ajudar al que seria el futur Museu d’Història de Barcelona. Organitzà, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, un pavelló com a introducció al que havia de ser aquest futur centre.
Durant la guerra civil rebé de la Generalitat l’encàrrec d’assumir la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya i s’ocupà de la preservació del material documental, del tresor bibliogràfic i hemerogràfic. Treballà, com Jordi Rubió i Balaguer per les biblioteques i Joaquim Folch i Torres per l’art en aquesta labor. Explicà, a Zuric, diu la seva filla Eulàlia Duran, el sistema de protecció emprat. Els bombardeigs eren una preocupació i molts fons locals es portaren a Viladrau per la seva preservació. Duran se n’ocupà amb neguit i constància. L’enemic també era a l’interior amb les cremes de tot el que fes tuf eclesiàstic sense respectar el valor històric, cultural o artístic. Duran ho feu, com durant el franquisme, amb els impresos clandestines, la premsa política, sindical, estudiantil, etc. també clandestina atès que tots aquests materials formen part del corpus col•lectiu. Per a copsar la importància diguem que hi havia més de cent-cinquanta mil pergamins i que les col•leccions de premsa diària i periòdica són tan valuoses que cal considerar molts diaris barcelonins que tenen més de cinc-cents volums atès que la majoria són relligats, per mesos i la col•lecció global és doncs així única.
Fou sotmès a depuració professional i a consell de guerra. L’acusaven d’haver sortit de Catalunya i no haver-se «passat» als franquistes perquè podia fer-ho. No va tenir fàcil la tornada però finalment la causa fou arxivada i pogué pogué tornar a la direcció de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Fundà aleshores l’Institut Municipal d’Història de Barcelona el 1943 aplegant a més de l’AHCB, el Museu de la Ciutat i el Museu d’Art, Indústries i Tradicions Populars. Després de la jubilació es dedicà a Cervera assumint iniciatives com el Museu del Blat i la Pagesia (1964) i l’esmentat Museu Comarcal (1959) que duu el seu nom i sempre la recerca amb la posterior publicació.
La seva obra gira a l’entorn de dos punts centrals. Cervera i Barcelona. Disposem d’una bibliografia inclosa en la semblança biogràfica que li dedicà el periodista Manuel Tarin Iglesias (Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 1967) on al llarg d’una trentena de pàgines es desgrana la voluminosa producció acadèmica. Aquest periodista constata el creixement, de 300 llibres a 100.000.

art
Entenia l’arxivística com una projecció i cal fer l’elogi del Barcelona Divulgación Històrica que setmanalment des de Ràdio Barcelona donava a conèixer informació sobre recerques i que diu ell mateix «resistieron la prueba de su publicación» durant deu anys, més de mil breus articles de temàtiques local d’ell i altres col·laboradors que foren recollits en vuit volums. Escriu l’artífex:
Nuestro boletín ha sido el altavoz que ha dado a conocer las actividades del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad y ha vulgarizado la idea de nuestro Archivo Histórico y de nuestros museos. Este hecho ha tenido también su trascendencia; cada día vemos aparecer en los barrios de la ciudad, que han conservado alguna diversificación urbanística, centros culturales llamados francamente Archivo Histórico.

viatge al voltant del mon
Sempre el treballa i ajudar a altri. Carreras Candi en glosar el 1924 la seva figura arran l’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres exposa una anècdota en el discurs que llegí en la solemne recepció pública, que no resistim a no citar:
Una de les moltes vegades d’emportar-se’n Mossèn Pinós a son domicili llibres del arxiu municipal per treballar, ho veié cert regidor, delatant-lo, presumint tenia intenció de quedar-se’ls. Succeí axó en 1912, quan la salut li començava a decaure. Temerós En Duran del disgust que tindria si la delació portes alguna conseqüència, s’apressuri a vindicar-lo davant del Alcalde y dels regidors i tant resulta enaltida la seva persona que l’Ajuntament, nemine discrepante nomena a Mossèn Pinós i a en Duran, arxivers municipals de Cervera, (3 d’agost de 1912) autoritzant-los per treure del Arxiu quants documents los hi convingués mentre les condicions de lloc del Arxiu no permetessin estudiar-los in situ. Això encoratja als dos arxivers a emprendre noves iniciatives, començant la formació d’un petit museu local, adjunt al arxiu.

bARCELONA I LA SEVA HISTORIA
Sobre Barcelona i l’art, els dos grans centres de la seva producció acadèmica, esmentem dels molts treballs: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey (1943), Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Per a la història de l’art a Barcelona. Glosses a documents diversos (1960) recull estudis diversos que a l’empara de la Societat catalana d’Estudis Històrics foren en algun cas publicats i altres inèdits amb el nexe comú que referir-se a l’art antic barceloní. Barcelona (tres volums, 1972-75) apleguen tots els estudis sobre la capital de Catalunya, estudis i articles, tots dispersos i breus i és el seu màxim treball en llibre recollint bona part de la seva producció, heterogènia, àmplia, variada, amb una curiositat oberta i amb un fi olfacte per a esbrinar i amena ploma per a exposar-ho.
Sobre Cervera reuní en el volum Llibre de Cervera (1972) els estudis sobre la capital de la Segarra. Els edità Curial de Max Cahner, casat en primeres núpcies amb la seva filla i l’edició és feta, diu Ramon Turull al pròleg «com a homenatge a la personalitat, a l’obra de l’autor i a la seva fidelitat a Cervera» i, afegeix, també com a instrument pels estudiosos. Una edició esplèndida, amb sis-centes pàgines, gairebé cent cinquanta làmines i els estudis des de la lluita per l’aigua, fins les muralles de defensa, el call dels jueus, convents i hospitals, escoles de gramàtica, notes biogràfiques d’alguns cerverins o el safrà, els gitanos, o el centre comarcal de cultura. Una recopilació d’estudis sobre un tema comú que esdevé una vera història de la capital de la Segarra.

llibre de Cervera
També té estudis diversos com: Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934), Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història d’Igualada (1985) i de caràcter autobiogràfic tem Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (1961) i Pels camins de la història, (1973). Col•laborà en revistes i diaris, com La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Destino, La Vanguardia, La Publicitat o Serra d’Or com de Cervera com Hoja Parroquial de Cervera o Cooperativa del Campo Comarcal tot i que el gruix és a l’esmentada Barcelona Divulgación Histórica.
La seva filla, Eulàlia Duran en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.

tornant-hi a pensar20151109_145804
A les Evocacions de moments viscuts com la subtitula, o sigui a Tornant-hi a pensar recrea gairebé mig centenar d’episodis o aspectes propers de la seva vida com «L’ou com balla» o «Ciceró a Barcelona» a propòsit d’una tradició secular barcelonina o una làpida; aquests eren els seus centre d’atracció.
Maria Teresa Salat a Miscel·lània Cerverina (nº 14 del 2000-2001) en un molt bon resum n’exposa el cerverisme que ens serveix per cloure aquesta breu nota d’una personalitat excepcional i ben representativa del conjunt de treballadors de la cultura que tant han fet per a la preservació i projecció:
Amb tot l’exposat, pel que fa a la relació entre Agustí Duran i Sanpere i Cervera, es pot arribar a una conclusió contundent: que no era només cerverí perquè hagués nascut en aquesta ciutat, sinó perquè se sentia unit a ella amb uns lligams molt més ferms que els referencials. Ell era conscient no tan sols de la localització geogràfica de les seves rels familiars, sinó del paper que ell mateix podia jugar en l’entorn social d’una ciutat eminentment rural, plena de testimonis de la història catalana i mancada de la fortalesa d’esperit capaç de valorar-los. Per tant, a més d’aclarir a tothom que ell es deia Agustí perquè havia nascut en el barri cerverí dedicat a aquest sant, va prendre una actitud activa vers aquesta ciutat, de manera que, conscient de les seves possibilitats, va utilitzar la seva facilitat de paraula (escrita i oral), la seva posició sociopolítica i la influència que tenia sobre algunes persones o estaments importants de l’etapa que ell va viure, per posar-les al servei de la conservació, el salvament, la restauració i la divulgació d’una historial d’un patrimoni que ell va saber valorar en els seus justos paràmetres, en el context dels esdeveniments que es generaven a Catalunya.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús