Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús