Lluís Subirana, la història de la sardana

 

 

 

20150601_170033

 

 

 

 

 

Sovint el conreu de la història és especialitzat i mot desconegut fora d’aquesta especialització tanmateix i gràcies en aquests especialistes és com hom pot disposar de més dades que faciliten accedir a visions més àmplies amb les dades interrelacinades. Disposem d’obres acadèmiques sobre la sardana fetes des d’una perspectiva de solvència en recerca, els erudits locals i els investigadors d’un nivell personal són també aportadors als quals cal agrair molt l’aportació de tots nivells que configuren.
La història és feta no només per les aportacions historiogràfiques de personalitats eminents i destacades sinó també pel conjunt d’homes que anònimament, localment, des d’una posició gris i del que ara en diuen picar pedra, -volent remarcar el treball dur i silenciós-, han fet aportacions. La sardana disposa d’una rica i extensa bibliografia. Sens dubte les referències rellevants de Jaume Ayats i, molt especialment, de Pere Anguera sobre la nacionalització de la sardana, ambdós publicats per Rafael Dalmau, esdevenen fites en aquest camp específic. De forma sintètica el treball de Josep M. Mas Solench La sardana, dansa nacional de Catalunya (Generalitat, 1993) és la visió molt arrodonida com a resum tot i que els estudiosos han estat abundosos. Tanmateix la bibliografia dels treballs històrics sobre la sardana en un poble, en una ciutat seran determinants per a l’elaboració de les síntesis que no vulguin ser simples prescindibles assaigs interpretatius des d’una ideologia determinada. Fins i tot se han configuren obres de conjunt de to exhaustiu com el col•lectiu La Sardana, una obra de la qual hom ha begut molt, recull en tres volums, de J. Mainar, Albert Jané, Josep Miracle, J. Vilalta, Ll. Moreno, I. Molas, Ll. Alvert i S. Casanova (Bruguera, 1971) que esdevé una base per a molts dels treballs posteriors.
Ara i ací ens cal fer l’elogi de les aportacions anònimes i menors. El treball sobre la sardana de Subirana és un cas apart, mereix un reconeixement per l’extensió de la seva obra i li dediquem, ara que fa l’any de la seva desaparició, un record bibliogràfic en un breu apunt biogràfic. Subirana (1938-2014) va dedicar pràcticament la seva vida a la sardana. Primer com a divulgador en els programes de Ràdio Sabadell Sardanes i Esperit de festa (2004-2011). Una antologia dels mateixos del darrer publicat com a llibre amb el títol Des de la torre de l’Aigua (Fundació Ars, 2012). Com a promotor cultural i musical s’implicà molt en les entitats musicals, sardanistes i culturals sabadellenques. Col•laborà en premsa, com el diari Avui (1995-2002) i, com diu Paloma Arenós en la nota necrològica a La Vanguardia (27-V-2014), fou també promotor de la sardana en la vessant divulgativa, per exemple amb el llibre, amb Jaume Nonell, Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista.
L’obra de Subirana és formada per una trentena de treballs diversos sobre la dansa que ha esdevingut nacional del país en un procés prou estudiat, i polemitzat per alguns, tot i que tota la tradició un moment o altre comença i per tant és inventada. Bé al marge de polèmiques ens fixem en les aporacions, des de les primerenques de Joan Amades fins a la tesi doctoral d’Anna Costal sobre les sardanes de Pep Ventura (UAB, 2014). En tots els treballs hi ha una preocupació pe conèixer origen i evolució, tipologia i incid’encia, d’aquesta dansa, cridada, potser, com els castells, a esdevenir signe internacional, de tota la terra, de tota la humanitat, per la seva dimensió plàstica tant determinant, d’element estatic, la rotllada fixe i alhora com a referència simbòlica de valors que molts volen a l’alça com fraternitat, unió, solidaritat, i de rerafons en la dimensiósempre agradable de la construcció de bellesa per efímera que sigui. No és doncs gens estrany que alguns catalans, com Subirana, li dediquin la vida.

 

catalanisme i sardana

 

 

 

 

 
Els seus llibres són nombrosos: La sardana i les cobles juvenils, també amb en Jaume Nonell (Sabadell sardanista, s.l.), La sardana i els intel•lectuals de la Renaixenca a la República 1833-1933 (Ausa, 1990), La sardana, història i actualitat (1938-2014) (Primera Plana, 2000).

ciutats pubilles

 

Voldríem fixar-nos en els darrers entre els que destaca Ciutats pubilles de la sardana. És un àlbum on hi trobem apareix la relació de les ciutats que organitzaren la trobada (de Girona 1960 fins Encamp el 1995) i de cadascuna se’n publica un comentari, la fotografia del monument que recorda l’esdeveniment, la lliçó inaugural, -no sempre completa per mor de l’extensió- i els Missatges al món sardanista a cura d’escriptors com Tísner o Calders, clergues com Casaldàgila o Maur Boix, polítics com Tarradellas o historiadors com Ainaud de Lasarte, o de personalitats diverses com Joan Alavedra o Narcís Jordi Aragó. Aquest treball és una obra de relleu, de factura acolorida, molt ben editada i que presenta una recopilació lloable sobre la sardana en la perspectiva del que indica.

la sardana vivencies

 

 

 
Dels altres treballs, i com a antologies, és autor d’Els poetes i la sardana (El Mèdol, 1999) i La sardana. Impressions i vivències (El Mèdol, 2002) on recopila materials, seguint els antecedents de l’obra citada més amunt La sardana. Dos reculls que posen de manifest l’amplitud d’escriptors i de poetes que han considerat el símbol de la dansa i que vistos en conjunt esdevenen una manifestació profunda de catalanitat. Una labor que actualitza els treballs anteriors d’altres autors.

 

Sens dubte el treball històricament més rellevant és Catalanisme i sardanisme. Una història compartida (El Medol, 2003), malauradament molt breu i molt simple en concepció i continguts, no arriba al centenar de pàgines i amb episodis simplement esbossats en molts casos, així el de la publicació, en el moment més dur del franquisme, Carnet del Sardanista, que és només citada i és un episodi ben significatiu de la repressió franquista al sardanisme i que es pot explicar com exemple. Sigui com sigui, en conjunt l’obra de Subirana és un aplec de dades que aporta referències i dades suggestives pel coneixement del món sardanista i per afegir als treballs d’Anguera i Mas més globals sobre una activitat que ha estat sovint denostada des de posicions allunyades de la catalanitat o en altres, preteses progressistes, que han vist la sardana com a mostra de carrincloneria, ara que la dansa, com arreu Europa altres, viu hores baixes de participació, no té atacs però com deia el missatge de Salvador Espriu del 1973: «La sardana ens indica imperativament el nostre deure de no renunciar en cap circumstància al nostre propi respecte i a la nostra dignitat, de seguir els amples, però difícils camins de la democràcia, de treballar sense repòs per aconseguir la llibertat: autèntica, reflexiva, merescuda, plena.»

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús