Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

 

Víctor Alba, pseudònim de  Pere Pagès i Elias (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003) amb el que fou conegut profusament en la seva activitat pública i periodista. Periodista i assagista conreà molt l’assaig i la història que amb el periodisme foren la seva gran tribuna d’exposició del pensament crític que l’acompanyà tota la vida representant el marxisme no marxista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, es dedicà al periodisme des dels setze anys a  El Día Gráfico, després al setmanari La Rambla i a Última Hora i La Humanitat. Conegut així com a periodista i escriptor polític assolí força popularitat a les esquerres no marxistes ortodoxes per la constància de la seva labor i la capacitat dialèctica de combat. El 1936 s’afilia al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’on fou redactor en cap del diari La Batalla. Empresonat el 1939 i alliberat el 1945 marxà l’any següent a París on treballà a Franc-Tireur, Combat i traduí el Cant espiritual de Maragall francès.

El 1947 seguí l’exili  a Mèxic on fou redactor d’Excelsior i director de la revista Panoramas, així com director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Professor de ciències polítiques a Kansas i la universitat nordamericana de Kent amb sovintejats viatges docents per tota Amèrica convidat pels sindicats. Torna a Catalunya el 1968, col·laborà a l’Avui i altres mitjans amb textos crítics i incisius.

 

Autor de més d’un centenar de llibres i d’uns  tretze mil articles segons va escriure ell mateix.  Els estudis de caràcter històric sobre Catalunya són El marxisme a Catalunya. 1919-1939. I-Historia del BOC. II-Historia del POUM. III-Andreu Nin. IV-Joaquim Maurín (1974-1975). Aquests volums els publicà posteriorment en espanyol a Mèxic per Costa-Amic i foren traduïts a l’anglès. També en altres edicions ampliats i  resumits. Del conjunt, molt extens de la seva obra assenyalem Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976). S’ocupa d’Amèrica Llatina a Historia del comunismo en América Latina (1953) The Latin Americans (1969), Le mouvement ouvrier en Amérique Latine, 1953 traduït com Historia del movimiento obrero en América Latina  (1964),  Esquema histórico del movimiento obrero en América Latina (1957), América Latina. Un continente ante su porvenir (1958), América Latina y los congresos del Partido Comunista ruso (1959), El militarismo. Ensayo sobre un fenómeno político-social iberoamericano (1959), Historia General del Campesinado. Vol I. Del clan al latifundio (1964), Coloquios de Coyoacán con Rufino Tamayo (1956), Lincoln (1989) i  Pancho Villa y Zapata. Aguila y sol de la revolución mexicana (1994). 

Altres obres seves de síntesi i del període que li interessà més són: Histoire des Républiques Espagnoles (1948), Historia del Frente Popular (1959), El Partido Comunista en España (1979), Historia de la segunda República Española (1960), Los sepultureros de la república (1977), La Alianza Obrera. Historia y análisis de una táctica de unidad en España (1978), Historia de la resistencia antifranquista, 1939-1955 (1978) on conjumina assaig polític i explicació del període des de la seva visió partidista de la qual mai no se n’amaga i que colpí la seva trajectòria atès que fou empresonat, denunciat, veié companys i amics empresonats i torturats i assassinats i per les mateixes forces de l’esquerra marxista però ortodoxa o sigui fidel als dictats de Moscou. Una anècdota és reveladora de la seva actitud quan es presenta, a finals del conflicte bèl·lic amb una sentència judicial favorable al POUM a un diari marxista perquè la publiquin, naturalment avisen la policia controlada per la seva tendència i el detenen. Aquest era Víctor Alba. 

Recopilacions documentals de textos són la periodística La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria, 1930-1936 (1976) i les polítiques La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (1978) o El proceso del POUM (1989). 

Esmentem  les novel·les La vida provisional editada a Mèxic el 1950 i sobre la guerra civili i la clandestinitat i amb el retorn: Els supervivents (1950) on retrata el món de l’estraperlo al franquisme i El pájaro africano (1975) on retrata la lluita antifranquista. 

Les memòries Sísif i el seu temps, en tres volums: Costa avall (1990), Costa amunt (1990) i L’emprenyament (1995) publicades en català i en espanyol són ben representatives d’un pensament que mantingué la dimensió lliure arran la segona república tant durant el franquisme com la transició i l’etapa democràtica. Les narrà en tercera persona i tenen una certa dificultat de lectura però assumeixen amb escreix el testimoniatge d’una vida compromesa amb un ideal, de combat i coherència. Com a llibres de viatges esmentem: Ciudades sin inaugurar (1993) i Israel y Egipto ¿Guerra o democracia en el Cercano Oriente? (1956).  

Dels assaigs, extensa nòmina atès que arreu on va viure, Catalunya, França, Mèxic, Estats Units, Catalunya… s’ocupa de retratar la societat que va viure amb el seu ull tan particular, tant independent i sense cap concesió fuetejant els comportaments insolidaris dels catalans d’una certa classe i d’una certa tendència o de la societat en la qual viu sigui Mèxic o Estats Units: així esmentem Insomnie espagnole (1946, en angl. 1947), The Mexicans (1967), The Latin Americans (1969), Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), USA centre de la revolta mundial (1974), Catalonia. A Profile (1975), Historia social de la vejez (1992), Els problemes del moviment obrer de Catalunya (1976), La oposición de los supervivientes 1939-1955 (1978), El Partido Comunista en España. Ensayo de interpretación histórica (1979), Todos somos herederos de Franco (1979), La soledad del Rey (1981), Los conservadores en España. Ensayo de interpretación histórica (1981) ¿Dónde está la izquierda? Lo que no es, lo que podra ser (1982)… Temes majoritàriament dedicats a la política durant la guerra civil, el franquisme i el moment que li toca de viure. 

La seva obra amb gairebé un centenar de treballs té un notable interès en la divulgació i la feina editorial d’encàrrec en la qual excel·lí sempre però amb la dimensió de coherència amb el seu pensament: Historia de la mujer (1953), Historia del dinero  (1955), Mexicanos para la historia (1955), Perón y Eva (1956), Hungría, 1956 ¿Quién vencerá a Moscú?(1957), Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981). Treballs ben dispars des d’una antologia d’anècdotes divertides reals o reiterades Homo sapiens catalanibus (1974) ampliades a Diccionari de la mala llet (1997) que ajuden a veure el to ambiental d’una època fins al reportatge de denúncia com Watergate. Historia de un abuso de poder (1974) o la visió històrica a través dels seus presidents amb Washington (1988).

Una molt llarga trajectòria i que conserva fins al final la seva posició. El 20 d’octubre de 1994 arran la presentació del nostre llibre 12 periodistes dels anys trenta, amb noms com Calders, Tísner, Anna Murià, Ventalló, Lladó… no es va voler asseure a la mateixa taula que en Sentís. Eren representants de dos móns antagònics. Al final ho feu però ens haguérem de posar al seu costat, allunyats del qui fou jerarca franquista.  

El vàrem conèixer el 1974 arran de l’entrevista que li férem a l’Avui (1-XII-1974). El 1993 tinguérem oportunitat de retrobar-nos a Sitges arran el llibre citat i ja intimarem i quan podíem platicàvem com es deia aleshores del diví i l’humà. Ens confessà que enyorava la docència i el convidàrem, aleshores impartíem classe a Blanquerna a la catòlica URL però ja li anava bé, i vingué un parell de cursos a platicar amb un centenar d’alumnes als quals intentà de traspassar el sentit de dubte constant, de crítica al poder, de criteri propi i, en fi, de construcció d’una personalitat individual elaborada a través de lectures reflexives. A l’aula aleshores es transmutava, i quan arribava el col·loqui era l’apoteosi, les xacres li desapareixien i restaven només les idees pures. Era feliç. Resistia els tres càncers com qualsevol humà conviu amb pedres a la sabata, sense deixar de caminar en caminar en camí polsegós.

No podem tancar la seva presentació com una nota asèptica en aquest cas per la profunda humanitat que traspuava. En llegir les memòries se’ns fa present. Ens dedicà llibres i en cadascú hi ha una conversa. Citem-ne només una: A Retorn a Catalunya llibre sincer que enceta dient. «Ara, al cap de dos anys de viure a Barcelona, sento una mena de pessigolles per dir el que em sembla el meu país, després d’un quart de segle d’haver-ne marxat.» Tan clar parla que la dedicatòria diu: «A Josep M. Figueres, que m’ha obert algunes de les portes que aquest llibre em tancà. Cordialment. (maig del 1995)» O sigui que allò de qui diu les veritats, perd les amistats…

Un home lliure. Aspirava a una societat lliure i feu una guerra que perdé i poder viure en una societat diferent, la nordamericana i m’animà a anar-hi, coneixen la nostra ens deia que estaríem com peix a l’aigua perquè si ací hi ha massa tensions problemes personals mentre allà treballant avances i molt. L’acusaven a Catalunya, i la brama fou sentida, de ser agent de la CIA, podia ser des d’un marxista leninista  a un franquista que volgués fer mal i deixa tanmateix l’intens testimoni d’una vida de militant, d’intel·lectual plena al servei d’uns ideals com ens sintetitza V. Riera Llorca al llbire Nou obstinats on traça una semblança molt acurada de la trajectòria. Un militant poumista,

La seva producció historiogràfica es ressent del que en diu la manca de més dedicació, quan acaba un llibre ja el deixa i en va un altre i no li plau de revisar. Ho comenta a Riera Llorca i aquest ho explica a Nou obstinats (1971).  Escriu en vint dies la història la revolta hongaresa del 1956.  Es defineix com a periodista: «el periodisme polític és la meva veritable vocació, tant quan escric a diaris o revistes com quan escric llibres o ensenyo en una universitat nordamericana o en un sindicat llatinoamericà» i afegeix: «D’impacient, n’havia estat sempre, però no pas d’aquella manera constant, sens sentir-me mai satisfet, i que m’havia de quedar per sempre més. Potser és devia al fet que la mort no era per a mi un concepte teòric , sinó una realitat que havia vist i que m’havia passat a frec… Tenia por de no acabar de fer el que tenia entre mans o el que desitjava fer. A causa d’això, cap dels meus llibres no és avui treballat a fons; tot seguit d’acabar-ne un, n’emprenia un altre, i la qualitat se’n ressentia.»

Pelai Pagès escriu al Diccionari d’Historiografia catalana (2003): «pioner  en l’estudi de la Segona República en un dels seus llibres primerencs Histoire des Républiques Espagnoles (1948), on analitzava els esdeveniments històrics de les dues repúbliques espanyoles. Fou, però, a partir de l’inici de la dècada del 1970, quan emprengué una tasca historiogràfica centrada en la història de les organitzacions polítiques on milità i en la seva reivindicació històrica. Les seves aportacions historiogràfiques s’han caracteritzat, justament, per ser històries militants, on ha combinat la memòria i la recerca, però bàsicament el combat ideològic i polític. La seva posició, sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC, ha generat sovint molta polèmica i ha fet que molts historiadors d’ofici el desqualifiquin. Així succeí amb una de les seves obres més importants El marxisme a Catalunya  malgrat el comentari negatiu qualifica d’interessant la recopilació de records de militants del POUM L’aventura del militant. Fets i records (1930-1950) (1994) que efectivament ho és per la aportació de recuperar testimoniatges vitals rellevants i que personalment el trobem una de les seves més suggerents i útils obres.

Aporta un testimoniatge vital molt important, especialment en la història del POUM al que estigué vinculat i a la visió del període que li tocà de viure. Home d’amistats es vincula a uns editors concrets, tot i que publicà en molts païssos, a Mèxic Costa-Amich, a la tornada Pòrtic de Fornas i a la darrera etapa Laertes li publicà les memòries i els diccionaris.

Ignacio Iglesias, companys poumista, el recorda en una semblança amical apareguda al web de la fundació Nin: «Pagès era un periodista de pies a la cabeza, con curiosidad por y para todo, capaz de forzar todas las puertas y de meter la nariz allí donde acontecía algo interesante y digno de comentar. Puede decirse que llevaba el periodismo de investigación en la sangre, por decirlo así, si bien con los años se fue aplacando a medida que se convertía en un escritor que se dedicaba más al análisis sereno de los acontecimientos y hechos históricos. Fue un trabajador infatigable hasta los últimos días de su existencia y prueba indiscutible es la cantidad de libros que publicó, amén de sus artículos en numerosos diarios y revistas. (…)  Nos separó el final de la guerra civil: él cayó preso en Valencia y yo me fui al exilio en Francia. Años más tarde pasó clandestinamente la frontera pirenaica y llegó a París, donde volvimos a encontrarnos, creo que a comienzos de 1946. Permaneció en la capital francesa poco más de un año, donde siguió escribiendo y publicando artículos en periódicos y revistas parisinos, además de casarse con una chica francesa, “la Loute” como él la llamaba, simpática e inteligente que le ayudó no poco.»Principio del formulario

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús