Albert Manent, memorialista de la història

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús