Arxiu del mes: maig 2014

Víctor Alba, historiador i periodista militant

diumenge, 11/05/2014

 

Víctor Alba, historiador i periodista militant

 

 

Víctor Alba, pseudònim de  Pere Pagès i Elias (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003) amb el que fou conegut profusament en la seva activitat pública i periodista. Periodista i assagista conreà molt l’assaig i la història que amb el periodisme foren la seva gran tribuna d’exposició del pensament crític que l’acompanyà tota la vida representant el marxisme no marxista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, es dedicà al periodisme des dels setze anys a  El Día Gráfico, després al setmanari La Rambla i a Última Hora i La Humanitat. Conegut així com a periodista i escriptor polític assolí força popularitat a les esquerres no marxistes ortodoxes per la constància de la seva labor i la capacitat dialèctica de combat. El 1936 s’afilia al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’on fou redactor en cap del diari La Batalla. Empresonat el 1939 i alliberat el 1945 marxà l’any següent a París on treballà a Franc-Tireur, Combat i traduí el Cant espiritual de Maragall francès.

El 1947 seguí l’exili  a Mèxic on fou redactor d’Excelsior i director de la revista Panoramas, així com director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Professor de ciències polítiques a Kansas i la universitat nordamericana de Kent amb sovintejats viatges docents per tota Amèrica convidat pels sindicats. Torna a Catalunya el 1968, col·laborà a l’Avui i altres mitjans amb textos crítics i incisius.

 

Autor de més d’un centenar de llibres i d’uns  tretze mil articles segons va escriure ell mateix.  Els estudis de caràcter històric sobre Catalunya són El marxisme a Catalunya. 1919-1939. I-Historia del BOC. II-Historia del POUM. III-Andreu Nin. IV-Joaquim Maurín (1974-1975). Aquests volums els publicà posteriorment en espanyol a Mèxic per Costa-Amic i foren traduïts a l’anglès. També en altres edicions ampliats i  resumits. Del conjunt, molt extens de la seva obra assenyalem Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976). S’ocupa d’Amèrica Llatina a Historia del comunismo en América Latina (1953) The Latin Americans (1969), Le mouvement ouvrier en Amérique Latine, 1953 traduït com Historia del movimiento obrero en América Latina  (1964),  Esquema histórico del movimiento obrero en América Latina (1957), América Latina. Un continente ante su porvenir (1958), América Latina y los congresos del Partido Comunista ruso (1959), El militarismo. Ensayo sobre un fenómeno político-social iberoamericano (1959), Historia General del Campesinado. Vol I. Del clan al latifundio (1964), Coloquios de Coyoacán con Rufino Tamayo (1956), Lincoln (1989) i  Pancho Villa y Zapata. Aguila y sol de la revolución mexicana (1994). 

Altres obres seves de síntesi i del període que li interessà més són: Histoire des Républiques Espagnoles (1948), Historia del Frente Popular (1959), El Partido Comunista en España (1979), Historia de la segunda República Española (1960), Los sepultureros de la república (1977), La Alianza Obrera. Historia y análisis de una táctica de unidad en España (1978), Historia de la resistencia antifranquista, 1939-1955 (1978) on conjumina assaig polític i explicació del període des de la seva visió partidista de la qual mai no se n’amaga i que colpí la seva trajectòria atès que fou empresonat, denunciat, veié companys i amics empresonats i torturats i assassinats i per les mateixes forces de l’esquerra marxista però ortodoxa o sigui fidel als dictats de Moscou. Una anècdota és reveladora de la seva actitud quan es presenta, a finals del conflicte bèl·lic amb una sentència judicial favorable al POUM a un diari marxista perquè la publiquin, naturalment avisen la policia controlada per la seva tendència i el detenen. Aquest era Víctor Alba. 

Recopilacions documentals de textos són la periodística La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria, 1930-1936 (1976) i les polítiques La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (1978) o El proceso del POUM (1989). 

Esmentem  les novel·les La vida provisional editada a Mèxic el 1950 i sobre la guerra civili i la clandestinitat i amb el retorn: Els supervivents (1950) on retrata el món de l’estraperlo al franquisme i El pájaro africano (1975) on retrata la lluita antifranquista. 

Les memòries Sísif i el seu temps, en tres volums: Costa avall (1990), Costa amunt (1990) i L’emprenyament (1995) publicades en català i en espanyol són ben representatives d’un pensament que mantingué la dimensió lliure arran la segona república tant durant el franquisme com la transició i l’etapa democràtica. Les narrà en tercera persona i tenen una certa dificultat de lectura però assumeixen amb escreix el testimoniatge d’una vida compromesa amb un ideal, de combat i coherència. Com a llibres de viatges esmentem: Ciudades sin inaugurar (1993) i Israel y Egipto ¿Guerra o democracia en el Cercano Oriente? (1956).  

Dels assaigs, extensa nòmina atès que arreu on va viure, Catalunya, França, Mèxic, Estats Units, Catalunya… s’ocupa de retratar la societat que va viure amb el seu ull tan particular, tant independent i sense cap concesió fuetejant els comportaments insolidaris dels catalans d’una certa classe i d’una certa tendència o de la societat en la qual viu sigui Mèxic o Estats Units: així esmentem Insomnie espagnole (1946, en angl. 1947), The Mexicans (1967), The Latin Americans (1969), Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), USA centre de la revolta mundial (1974), Catalonia. A Profile (1975), Historia social de la vejez (1992), Els problemes del moviment obrer de Catalunya (1976), La oposición de los supervivientes 1939-1955 (1978), El Partido Comunista en España. Ensayo de interpretación histórica (1979), Todos somos herederos de Franco (1979), La soledad del Rey (1981), Los conservadores en España. Ensayo de interpretación histórica (1981) ¿Dónde está la izquierda? Lo que no es, lo que podra ser (1982)… Temes majoritàriament dedicats a la política durant la guerra civil, el franquisme i el moment que li toca de viure. 

La seva obra amb gairebé un centenar de treballs té un notable interès en la divulgació i la feina editorial d’encàrrec en la qual excel·lí sempre però amb la dimensió de coherència amb el seu pensament: Historia de la mujer (1953), Historia del dinero  (1955), Mexicanos para la historia (1955), Perón y Eva (1956), Hungría, 1956 ¿Quién vencerá a Moscú?(1957), Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981). Treballs ben dispars des d’una antologia d’anècdotes divertides reals o reiterades Homo sapiens catalanibus (1974) ampliades a Diccionari de la mala llet (1997) que ajuden a veure el to ambiental d’una època fins al reportatge de denúncia com Watergate. Historia de un abuso de poder (1974) o la visió històrica a través dels seus presidents amb Washington (1988).

Una molt llarga trajectòria i que conserva fins al final la seva posició. El 20 d’octubre de 1994 arran la presentació del nostre llibre 12 periodistes dels anys trenta, amb noms com Calders, Tísner, Anna Murià, Ventalló, Lladó… no es va voler asseure a la mateixa taula que en Sentís. Eren representants de dos móns antagònics. Al final ho feu però ens haguérem de posar al seu costat, allunyats del qui fou jerarca franquista.  

El vàrem conèixer el 1974 arran de l’entrevista que li férem a l’Avui (1-XII-1974). El 1993 tinguérem oportunitat de retrobar-nos a Sitges arran el llibre citat i ja intimarem i quan podíem platicàvem com es deia aleshores del diví i l’humà. Ens confessà que enyorava la docència i el convidàrem, aleshores impartíem classe a Blanquerna a la catòlica URL però ja li anava bé, i vingué un parell de cursos a platicar amb un centenar d’alumnes als quals intentà de traspassar el sentit de dubte constant, de crítica al poder, de criteri propi i, en fi, de construcció d’una personalitat individual elaborada a través de lectures reflexives. A l’aula aleshores es transmutava, i quan arribava el col·loqui era l’apoteosi, les xacres li desapareixien i restaven només les idees pures. Era feliç. Resistia els tres càncers com qualsevol humà conviu amb pedres a la sabata, sense deixar de caminar en caminar en camí polsegós.

No podem tancar la seva presentació com una nota asèptica en aquest cas per la profunda humanitat que traspuava. En llegir les memòries se’ns fa present. Ens dedicà llibres i en cadascú hi ha una conversa. Citem-ne només una: A Retorn a Catalunya llibre sincer que enceta dient. «Ara, al cap de dos anys de viure a Barcelona, sento una mena de pessigolles per dir el que em sembla el meu país, després d’un quart de segle d’haver-ne marxat.» Tan clar parla que la dedicatòria diu: «A Josep M. Figueres, que m’ha obert algunes de les portes que aquest llibre em tancà. Cordialment. (maig del 1995)» O sigui que allò de qui diu les veritats, perd les amistats…

Un home lliure. Aspirava a una societat lliure i feu una guerra que perdé i poder viure en una societat diferent, la nordamericana i m’animà a anar-hi, coneixen la nostra ens deia que estaríem com peix a l’aigua perquè si ací hi ha massa tensions problemes personals mentre allà treballant avances i molt. L’acusaven a Catalunya, i la brama fou sentida, de ser agent de la CIA, podia ser des d’un marxista leninista  a un franquista que volgués fer mal i deixa tanmateix l’intens testimoni d’una vida de militant, d’intel·lectual plena al servei d’uns ideals com ens sintetitza V. Riera Llorca al llbire Nou obstinats on traça una semblança molt acurada de la trajectòria. Un militant poumista,

La seva producció historiogràfica es ressent del que en diu la manca de més dedicació, quan acaba un llibre ja el deixa i en va un altre i no li plau de revisar. Ho comenta a Riera Llorca i aquest ho explica a Nou obstinats (1971).  Escriu en vint dies la història la revolta hongaresa del 1956.  Es defineix com a periodista: «el periodisme polític és la meva veritable vocació, tant quan escric a diaris o revistes com quan escric llibres o ensenyo en una universitat nordamericana o en un sindicat llatinoamericà» i afegeix: «D’impacient, n’havia estat sempre, però no pas d’aquella manera constant, sens sentir-me mai satisfet, i que m’havia de quedar per sempre més. Potser és devia al fet que la mort no era per a mi un concepte teòric , sinó una realitat que havia vist i que m’havia passat a frec… Tenia por de no acabar de fer el que tenia entre mans o el que desitjava fer. A causa d’això, cap dels meus llibres no és avui treballat a fons; tot seguit d’acabar-ne un, n’emprenia un altre, i la qualitat se’n ressentia.»

Pelai Pagès escriu al Diccionari d’Historiografia catalana (2003): «pioner  en l’estudi de la Segona República en un dels seus llibres primerencs Histoire des Républiques Espagnoles (1948), on analitzava els esdeveniments històrics de les dues repúbliques espanyoles. Fou, però, a partir de l’inici de la dècada del 1970, quan emprengué una tasca historiogràfica centrada en la història de les organitzacions polítiques on milità i en la seva reivindicació històrica. Les seves aportacions historiogràfiques s’han caracteritzat, justament, per ser històries militants, on ha combinat la memòria i la recerca, però bàsicament el combat ideològic i polític. La seva posició, sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC, ha generat sovint molta polèmica i ha fet que molts historiadors d’ofici el desqualifiquin. Així succeí amb una de les seves obres més importants El marxisme a Catalunya  malgrat el comentari negatiu qualifica d’interessant la recopilació de records de militants del POUM L’aventura del militant. Fets i records (1930-1950) (1994) que efectivament ho és per la aportació de recuperar testimoniatges vitals rellevants i que personalment el trobem una de les seves més suggerents i útils obres.

Aporta un testimoniatge vital molt important, especialment en la història del POUM al que estigué vinculat i a la visió del període que li tocà de viure. Home d’amistats es vincula a uns editors concrets, tot i que publicà en molts païssos, a Mèxic Costa-Amich, a la tornada Pòrtic de Fornas i a la darrera etapa Laertes li publicà les memòries i els diccionaris.

Ignacio Iglesias, companys poumista, el recorda en una semblança amical apareguda al web de la fundació Nin: «Pagès era un periodista de pies a la cabeza, con curiosidad por y para todo, capaz de forzar todas las puertas y de meter la nariz allí donde acontecía algo interesante y digno de comentar. Puede decirse que llevaba el periodismo de investigación en la sangre, por decirlo así, si bien con los años se fue aplacando a medida que se convertía en un escritor que se dedicaba más al análisis sereno de los acontecimientos y hechos históricos. Fue un trabajador infatigable hasta los últimos días de su existencia y prueba indiscutible es la cantidad de libros que publicó, amén de sus artículos en numerosos diarios y revistas. (…)  Nos separó el final de la guerra civil: él cayó preso en Valencia y yo me fui al exilio en Francia. Años más tarde pasó clandestinamente la frontera pirenaica y llegó a París, donde volvimos a encontrarnos, creo que a comienzos de 1946. Permaneció en la capital francesa poco más de un año, donde siguió escribiendo y publicando artículos en periódicos y revistas parisinos, además de casarse con una chica francesa, “la Loute” como él la llamaba, simpática e inteligente que le ayudó no poco.»Principio del formulario

 

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Joaquim de Camps i Arboix, disseccionador històric

dijous, 1/05/2014

 

Nat a Girona el 1894 i finat a Barcelona el 1975 fou jurista, historiador i polític.  Es llicencia en dret el 1916 a Barcelona i s’aproximà de jove a la Lliga tot passant a Acció Catalana Republicana i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya a la qual estava adherit el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines del que era president. Fou diputat al Parlament de Catalunya (1931) i alcalde de Girona en dues avinenteses el 1934 i el 1936. Pel seu compromís amb la República i el catalanisme s’hagué d’exiliar el 1939 a Perpinyà, París i a Buenos Aires tot tornant el 1948 segons l’Enciclopèdia catalana, el 1949 segons Quim Torra. Participà aleshores no es podia fer altra cosa, en els estudis de recerca i alta divulgació com a contribució per fer conèixer el país que fou i maldar pel recobrament. Participà de forma molt activa en la represa cultural, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965). Impulsà moltes iniciatives com el Segon Congrés Jurídic Català (1971). 

 

Anem pels llibres. És el que queda, la seva obra que ens l’acosta. En el pòrtic de la Història de la Solidaritat Catalana, un moviment d’embranzida impactant i d’èxit social i polític rellevant, escriu:

 

«La monografia històrica, a l’igual de la biografia, és un gènere literari que, per la seva condició analítica, fent de bisturí, matisa amb més detenció i destria amb més cura la contingència per la qual passen els homes, els fets i les institucions. Sotmetre els esdeveniments al mètode sintètic, el correntment usat en l’exposició generalitzada de la història, és molt més indicat. Aquest enunciat es podrà comprovar amb l’estudi sobre la Solidaritat Catalana, gran efemèrides de l’esdevenir polític de Catalunya”.

 

Encara més, en un altre treball, El pressupost de cultura 1908, a la introducció, exposa la motivació del seu treball, és encara en ple franquisme, el 1974, i la història ha de ser un instrument de coneixement. Escriu:

 

«Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruiïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre con el present, aquestes pàgines els posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïan al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista, avar de concessions, i, pel mateix, causa primera de l’esterilitat de la desvirondada administració espanyola.»


Amb aquesta predisposició, doncs, treballa, com un forense o com un metge d’urgències, la dissecció i ens ofereix biografies de personatges singulars així Verntallat, cabdill dels remences (1955, premi Aedos 1953), Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963) les quals esdevenen dues peces clau per a conèixer aquests noms.

 Les seves monografies són exemple alhora de precisió i claredat. En la dedicada a la Solidaritat, el gran moviment del 1906 agrupava les notes i bibliografia al final de cada capítol convertint la seva narració en un discurs àgil i captivador, en la línia de la historiografia anglesa i francesa més planera alhora que rigorosa. Aquest és un gran mèrit que ens fa del personatge, com la seva trajectòria, que sigui captivador encara avui tot i l’aridesa d’una imatge que ens el pot plantejar com distant però l’amor a la història, la feina i la pàtria ens l’acosta molt..

 

De la seva obra cal especificar uns pocs, i grans, apartats. Remarquem així els estudis agraris amb títols com La propiedad de la tierra y su función social (1953), Arrendamientos rústicos (1955), les úniques incursions en espanyol, tota l’obra és en català. La masia catalana (1959), és, sens dubte, l’aportació puntera, cabdal, d’aquesta gran institució com és la fàbrica de la muntanya o del camp on tothom tenia un paper i que transformà el país gràcies al treball. Esdevé una peça clàssica per a conèixer la nostra manera de ser a través de les realitzacions. Altres treballs d’història són: Les cases pairals catalanes (1965) i Història de l’agricultura catalana (1969).

 

Un bagatge, com veïem, considerable i de relleu, Camps de forma constant investigava, cercava i es prodigava en treballs que ultrapassaven el marc acadèmic o erudit per a esdevenir instrument cultural a l’abast de la capa mitja il·lustrada de tanta importància a Catalunya.   

 L’assaig i l’estudi polític també fou centre de la seva atracció però si ens fixem en els anys veurem el gran canvi d’una línia que haguera pogut ser ben fructífera en analitzar la realitat contemporània. Passa del tema conflictiu –Després del 6 d’octubre. Una política d’esquerra a Catalunya (1935)- a la visió teòrica i aconflictiva -i L’estat modern (1961)-.

 Com a jurista s’ocupà també del dret català en dos treballs dignes que anotem. Són Modernitat del dret català (1953, premi Duran i Bas 1952) i Bibliografía del derecho catalán moderno (1958).

 Pel que fa les monografies d’història de Catalunya indiquem que s’enceten amb l’estudi del seu origen, de la vila d’on procedia Torroella de Montgrí (1911), i seguirà amb treballs ben significatius sobre la dimensió explicativa d’un episodi on de forma desigual, d’un petit episodi de la història de la benemèrita R. Dalmau fins a una extensa obra com la dedicada del Parlament català es fixa en el panorama de moments o fets clau per a exposar-los, en aquella dissecció a la qual al·ludíem més amunt. Així els treballs: La reivindicació social dels remences (1960), El tancament de caixes (1961), El Decret de Nova Planta (1963), El Memorial de Greuges (1968), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El pressupost de cultura 1908. Problema d’actualitat (1974) i El Parlament de Catalunya (1932-1936) (1976) esdevenen una rica i útil panoràmica d’esdeveniments singulars dignes de ser coneguts àmpliament i una mirada detallada vers un món, el propi, al qual calia que els ciutadans cultes s’hi adrecessin.

 Semblantment ho feu en treballs breus, articles i petites aportacions d’opinió en tribunes periodístiques heterogènies: Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials de Perpinyà, Destino, La Vanguardia, Revista Jurídica de Catalunya i Revista de Derecho Agrario Español i, és clar, la premsa republicana gironina en la qual participà activament.

 A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons amb la documentació bàsicament relacionada amb els seus estudis agraris, jurídics, polítics, històrics i biogràfics. S’hi aplega una sèrie de dossiers amb la documentació produïda per a l’elaboració i publicació de diverses de les seves obres i articles fonamentalment les més rellevants: La Mancomunitat de Catalunya, Duran i Bas, i Modernitat del Dret Català, entre d’altres. També conté documentació sobre l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i sobre el II Congrés Jurídic Català, fruit de la activitat jurídica del productor del fons. I, finalment, un petit apartat de documentació personal i familiar.

 Malgrat aquesta obra, ingent, en Quim Torra (Revista de Girona, 254) el qualifica de forma molt positiva posant-lo com a exemple indica que «és avui un perfecte fantasma» dolent-se de l’oblit sistemàtic del món liberal, catalanista, republicà que dominà els anys trenta i primer el franquisme. Segurament aquest oblit és interessant i no decantació històrica natural. És, diguem-ho clar, una marginació i d’ací l’elogi a la Revista de Girona que mensualment, amb gran qualitat formal i un gran interès de contingut presenta la història gironina a fons malgrat els esforços que féren llargues dècades autoritats autoritàries i després, també llargues dècades, esquerres espanyolitzants així com la ignorància filla d’aquests pares que s’ha entronitzat. Per combatre-hi Camps i Arboix hi dedicà la vida i ho feu amb encert i profit.